i llavors que et digui.
Sí, sí, t'apuntes a tot?
Sí, a tot el que puc, la veritat és que sí.
I perquè ara tinc la meva filla que s'ha divorciat
i viu a Centelles, a costat de Vic,
i clar, m'he d'expressar, estar-hi, si se posen malalts,
o tenen un dia de llibertat d'exposició,
i el cas de setmana que li toca els nens amb ella,
doncs també, també tinc allà.
I un cop demà?
El dia que treballes, dissabte es treballa,
treballa tot dissabte.
Llavors, clar, doncs tinc que anar,
me'n vaig el divendres, si va de tard vaig al mateix dissabte,
si va de matí me'n vaig el divendres.
Ara tinc que ajudar, és el que toca,
que és el que diem que les separacions
arrosseguen a tres famílies.
A principi ella, perquè era la seva família,
està trencant-ho,
però ja no està a presència del pare,
perquè el pare també no s'agafa, i tant,
i es cuida bé, i tant.
Però clar, per la part del pare i per la part de la mare,
doncs són tres famílies que...
Que ajuden, no?
Que ajuden com poden, i bueno,
estem una mica...
ja les coses no són iguals.
Fa molt que va passar això?
Fa d'un any.
Vale.
Just ara.
Sí que fa un any que vas cap a Santellas
i ho has notat, el canvi.
Sí, sí, sí, sí.
I és que res, ja mira,
perquè tinc la sort, jo,
que com que la meva filla treballa dissabtes,
ell té l'obligació de tindre dos dissabtes,
o sigui, dos caps de setmana seguits,
i un llibre, i així.
Llavors jo tinc dos caps de setmana llibres,
si no tinc...
Però clar, entre mi, que si es posen malalts,
que si no sé què...
Clar.
I bueno.
Bueno, en fi.
Bueno.
En el que toca ara,
i només ens té a nosaltres,
i que la tenim que ajudar.
Sí, sí.
Però tot passa, ja cada dia està anul·lat.
Bueno, i tot s'anirà posant al lloc, no?
Sí, sí, sí.
I en el moment que ja no treballes
cada setmana,
la cosa també anirà millor.
Clar.
Ja no tindré l'obligació aquesta
de cada quinze dies,
tinc que anar cap allà.
Clar.
Bueno, poc a poc.
Poc a poc.
Vale, primer de tot,
m'agradaria que diguessis el teu nom complet,
la teva edat,
i quina relació tenies amb la fotografia
abans de començar el taller.
Doncs jo em dic Lídia Martínez Ruy,
he fet setanta anys,
i jo la relació que tenia amb la fotografia
era molt poqueta.
Sempre m'ha agradat molt,
però, bueno,
mai he tingut una màquina així bona, bona,
per fer fotos.
He tingut màquines, però bueno,
justetes,
i he fet fotografies,
però jo, la veritat,
que he descobert el món aquest de la fotografia
més a través del mòbil.
Vale.
Per la meva opció que no puc fotografiar
tot i a qualsevol moment i qualsevol cosa,
llavors m'he aficionat molt més a la fotografia
des que tinc el mòbil.
O sigui que tenies molt bona relació amb el mòbil ja.
No, no, no, no, no.
Però això de la fotografia, com m'ha agradat,
perquè els meus fills,
amics que saben més que jo,
doncs he anat trepitjant una mica
i aprendre d'un de l'altre.
I, bueno, n'hem fet.
I ara?
Però encara em falta molt.
Amb el taller has millorat la teva relació amb el mòbil?
Sí.
Jo crec que sí.
Cada dia m'atreveixo més.
Clar, és normal, vas provant,
perquè no es dona por de provar,
per si, no sé,
fem malbé el mòbil,
que no és el cas, però jo què sé,
o si tens una aplicació,
si no t'adones,
ho has fet desaparèixer.
I això és el que dóna més por.
Però, bueno, això ja també me vaig superant.
Vas guanyant confiança.
Sí, sí, això mateix, he guanyat confiança.
Va, passem a parlar de les fotografies
que hem fet durant el taller.
I tenint en compte el projecte final,
a parlar de què tenc un molt agent gran,
per tu va ser fàcil respondre aquesta pregunta?
No, normalment van ser difícils totes les preguntes,
perquè, clar, a través de la fotografia
no estàs acostumada a agafar sentiments
i agafar coses que fins ara jo no havia pensat
ni m'havia fixat en que allò podia ser un sentiment
i que a mi no podia fotografiar.
Jo fins ara, jo feia fotos,
però que a mi m'agradava,
però sense pensar que podia ser
una cosa més que una simple fotografia.
Aquest valor i aquesta cosa
ho he après en tu.
Jo feia un paisatge, bueno,
normalment faig paisatges,
però ara sí que he fotografiat altres coses,
però les fotografiava perquè en aquell moment
jo mira quina cosa més original, més maca,
però en si no buscava el que me podia portar.
Aquesta és la veritat, però ara sí.
Quina relació has tingut amb el grup de persones?
Jo només coneixia la Joana,
el Gerard també una mica,
perquè havíem coincidit
en els valls de Saló que feia la Joana
i la meva noia de la Maite.
Els altres no es coneixia per res.
I quina relació has tingut aquí?
Molt bona, molt bona.
La gent no se'n parla com si no es coneixien de sempre
i molt bé, la gent molt amable,
molt carinyosa, molt bé.
Jo no he tingut cap problema contrari.
M'ha agradat conèixer-los a tots
i conviure amb ells
i parlar d'experiències i de coses.
Hi ha gent molt interessant al grup.
El Claudi és molt interessant.
Ha viscut molt i coses molt diferents
a les que jo he pogut viure.
Tu eres la més jove del taller,
si no m'equivoco, i el Claudi el més gran.
Estem parlant de quasi 30 anys de diferència.
Sí, sí.
M'ha sorprès i m'ha agradat molt
96 anys.
És que són molts anys, 96 anys.
Veure aquestes ganes d'aprendre
i aquestes ganes de relacionar-se
és que m'ha donat un sobidom perquè he pensat
i perquè jo no,
és igual que ell està aquí.
Jo tinc els companys que tenen 81 anys
i van a caminar amb nosaltres,
i d'aquí anem pujant-lo fins a 81.
I aquests dos,
és que aguanten igual que nosaltres
i se relacionen amb tots nosaltres
i he après d'ells.
Però és que el Claudi m'ha deixat,
que són molts anys.
T'ha sorprès?
Sí, m'ha sorprès.
96 anys, la veritat, n'hi ha poca gent com ell.
N'hi ha poca, però al millor n'hi ha molt més
del que jo podia imaginar,
perquè ell no serà l'únic, ni molt menys.
Però viu aquí i es mou.
És que té molta salut
i la salut també fa molt
per compartir, per ganes d'aprendre i de fer coses.
Però en 96 anys, és que és una meravella.
És una meravella estar aprenent a tocar la guitarra.
Per favor!
És igual el que ell afinar
pugui tocar-la o no, és igual.
Però aquesta il·lusió,
sí que és una meravella.
I tots, en general, tots.
Anem a mirar les fotografies
que has anat fent.
Hi havia aquesta primera que em vas enviar
quan vaig demanar la família.
La família, mira, aquí estem amb les croquetes
i amb les mandonguilles, perquè són molt famoses
en la meva família.
I jo la faig per ells.
A mi també m'agrada, evidentment, i el meu home.
Jo faig moltes
per preparar els tapes i que se'n portin.
I les mandonguilles, en aquest cas,
aquestes són, diguéssim, la pilota del caldo.
Perquè és volant escudella amb la pilota
i amb tota la farandòlia.
I sempre diuen, el caldo dels avis,
es diuen els avis.
Perquè a mi està el meu home
i a ells també col·laboren a fer-lo amb mi.
I això, per mi, significa molt la família.
Perquè sempre tinc tapes.
I quan jo faig menjar
sempre faig bastant més, perquè se'n portin.
I els tapes són molt famosos.
I a vegades he de dir, tornem als tapes,
que quan faci això l'altre no n'hi haurà.
Sí, sí, que us porten, sí.
A més de les coses que els agraden,
sempre faig més.
A tu t'agrada molt cuinar, no?
Sí, m'agrada molt cuinar i he sigut cuinera.
Durant molts anys? Molts anys més.
Doncs mira, vine a l'escola Canigó,
set a l'escola d'esplugues,
i després vaig estar tres en un lloc,
més de trenta anys.
Aquí a Sant Just he estat
els últims vint anys abans de jubilar-me.
Molts anys.
Sí, però tenia companyes que portaven trenta i escaig.
Mira, si agafes,
si pots entrar a treballar en una escola,
l'horari és molt bo.
Hi ha hores, marxar-te costa molt.
I més, si ets cuinera.
Jo he treballat en un bar i en un restaurant,
un bar que van tenir amb el meu fill.
I és que treballes 11 hores, 10 hores,
12 hores, que és horrorós.
Vas començar treballant en un bar de cuinera?
Sí, sí, no, vaig començar a treballar
a l'escola dels meus fills.
Però era una escola petita que es va tancar.
A veure, trobar una plaça de cuinera,
que no es podien aguantar fins a la jubilació,
a pesar de que som filles discontinues,
que és una merda,
perquè després ens donaven de baixar i cotitzaven 9 mesos.
Però les coses es van arreglar
i ens cotitzaven tot l'any,
però entenc que lluitava moltíssim.
I clar, aquesta escola es va tancar,
no vaig trobar cap escola
i vaig ficar en un restaurant petit.
Vaig plogar i vaig estar 3 anys.
I molt bé.
Vaig aprendre moltíssim, perquè clar,
en unes escoles menys són sempre iguals,
cada mes donen la volta, però si tu t'has quedat al menjador,
una setmana espagueti, l'altra macarroni,
l'altra fideos, és així,
perquè els nens és el que mengen.
I després, a l'estiu,
la cosa canvia.
I després vam tindre un bar petit amb el meu fill.
Els plogues?
No, a Barcelona, a aquella muntaner.
Va anar ni molt ni una meravella,
però anaven fent.
Ens traien el sou i anaven fent,
però també treballaven molt.
El meu fill va anar a l'escola i va voler marxar cap allà.
Començava a tindre problemes d'esquena
i jo allà sola,
vaig tindre un accident, també,
que estan allà.
I tot el que al final vam dir, bueno, ho deixen.
I vaig tindre la gran sort de trobar una altra escola.
Però la gran sort...
A on? A Sant Lluís.
A Sant Lluís.
Des de sis anys treballem a Restauro Aníbar
i després ja els últims vint anys a l'escola.
Al Canibó.
Vaig ser molt feliç. Molt.
Aquesta me va costar,
perquè jo no volia res trist.
No volies...
No, no volia...
Vaig fer una fotografia a la meva germana, que eren petites,
i ara faré una d'ara.
Però la que li donava pena era a mi, la primera.
I vaig pensar... Per què?
Perquè el pas del temps...
De costa una mica d'assimilar-lo.
Hi ha moments que no, perquè és tonteria
estar pensant en allà.
Però, bueno, mira, al final vaig dir...
No.
La que tenien la meva germana també era molt petita.
La que tenien les dues juntes en una foto d'aquestes antigues, molt maca.
Però la meva germana era una foto petita.
I la comparació me va semblar molt petita
amb una de l'altra.
Tot el que... Això és de la meva sobra.
De la mare de... De la Maite.
Me vaig quedar jo.
I ella, la meva sobra,
feia la massa de les rosques.
I...
Perquè no era molt aficionada a fer coca, ni això, no.
Però sí, feia les rosques.
I amassava ahir algun bizcocho que havia fet.
O no lo tenia, jo que sé.
Igual de quan es va casar.
I, bueno, com que estava així, una mica deteriorat,
vaig pensar...
I després, primer, vaig fer la comparació.
Antigament era això i ara tot són plàstics.
I això que és de la meva filla.
Bé, mira, Berta és la meva neta, la més petita.
Quants anys té, la més petita?
5. I és la que viu a Santelles?
Quants nets tens? 4.
La Berta té un germà, el Pau, que té 10 anys.
I després té una neta de 18 anys.
I l'altra que té...
Bé, farà 16.
Ja, el crescudets.
Aquests són els que demanen les croquetes i tot lo de més.
Aquests, aquests.
Els grans, els grans.
Bé, mira, no ho sé.
Vaig pensar, bé, aquí s'hi refleja el pas del temps,
però això està ja una mica vell.
I això, jo és que amb els meus nets
m'ho passo molt bé.
Perquè em tenen al·loca jugant a l'uno,
jugant a això, perquè ell sap fer el dos,
no fa tot.
Però m'ho passo molt bé amb ell perquè diu,
mira, iaia, això ho posen així,
perquè és que sap molt i fa...
i ja està fet.
I diu, però tu no. No, però jo t'ensenyo,
que sigui una part de color blanc i l'altra de color verd.
I mira, hi passem una estona,
perquè com que me quedo amb ell sols,
doncs he d'inventar alguna cosa. L'altra és molt petita,
amb l'altra faig burles.
I aquí m'he ensenyat a muntar el Lego.
Moltes coses.
I els grans també.
Sobretot la Carla,
que té 18 anys, està molt amb mi i jo amb ella.
Ha sigut la primera.
Però és veritat que tenen una afinitat, elles dues.
Em truca i m'explica les coses de les seves amigues.
D'això els nòvios no, eh?
No, perquè no té.
Jo diria que trobis un i ja no l'has fet.
No, no, no, no.
Té molts projectes, vol fer moltes coses.
Ella és una gran aficionada a la lectura de la meva nena
i sempre me porta llibres.
I allà, aquest l'has de llegir.
I allà, ara en català, que has de llegir en català.
I clar, no la puc defraudar,
l'has de llegir.
Sí, sí.
Però parles en català.
A casa parlem castellà.
La sort dels meus nets, cas 4, parlem en català.
Parles amb ells en català.
I el de la meva filla,
fins ara, que ens ha costat molt,
com la meva filla i jo parlem en castellà,
me parlaven en castellà.
No m'he adonat.
Com que no t'adones, no t'adones.
I ara comença a parlar-me el català.
Però era perquè, com que la seva mare i jo, suposem,
parlem en castellà,
doncs ell, no sé per què,
va pensar que m'havia de parlar castellà.
Però ell amb la seva mare parla en català.
Sí, i el meu fill, el meu fill és en català.
I els pares i tot.
Sí, sí, però jo...
Jo vaig començar a parlar una mica català
quan vaig entrar a l'escola.
Bé, quan els meus fills van entrar a l'escola,
que jo sempre m'he ficat... He fet cosetes.
I estava l'associació de pares.
I una professora, la professora de la meva filla,
em va dir, i tu per què no parles català?
Perquè jo no parlo català.
I elles m'hi van ajudar.
Fins llavors no parlaves català?
No, molt poc. M'heu donat vergonya.
Bueno, és que és una cosa que passa, no?
I a casa sempre heu parlat castellà.
Els meus pares eren castellans.
D'on eren els teus pares?
La meva mare de Valladolid
es van conèixer aquí.
El meu avi de la meva mare, el pare de la meva mare,
treballava a la Renfe
i després de la guerra es van traslladar a Barcelona.
I es van quedar aquí.
I el meu pare dèu una sequia molt important,
que és vivient de les Terres.
Tenien unes cosines aquí a Barcelona
i estaven molt malament econòmitament i van vindre.
Passen coses d'aquestes, que canvies de llengua.
Sí, aquí ja ho saps.
És que no te dones ni compte, eh?
Perquè la Maite, amb el seu germà, va a castellà.
Perquè els seus pares li paraven castellà.
Els seus pares també són de...?
El meu sobra de València.
Però va vindre aquí, que tenia 21 dies, a Sant Feliu.
La meva mare no parlava castellà, parlava valencià.
No sabia parlar castellà.
I el meu sobra, com va conèixer la meva sogra,
perquè la meva sogra no parlava res de català,
doncs castellà, castellà, castellà, castellà...
La teva sogra d'on era? De Murcia.
I el meu sobra, la Maite li va dir,
però papa, jo vull que me'n parlis en català.
Ah, sí? Sí.
El meu home no.
És parlar en castellà?
El meu cunyat parla en català al meu home?
A mi depèn.
I bueno, tenim un lio allà.
I la Maite i jo parlem en castellà?
A vegades comencem en català,
i després no te dones compte i parles en català.
Perquè al final ja no hi ha llengua materna, no?
A veure, si estem tots parlant en català,
per què heu de canviar a Maite?
Per què li parles a la Lídia en castellà?
No te dones compte.
Passa, passa.
La meva família també passa.
Sí? Sí, perquè la meva àvia és d'Andalusia,
d'Almeria.
El meu tiet va néixer a Andalusia i vam venir cap aquí,
perquè era molt petit, però el meu pare ja va néixer aquí.
Però clar, la família sempre ha parlat en castellà.
El meu pare va començar a parlar català quan era de jove,
perquè si no els de l'Ajuntament no els escoltaven,
si ens hi parlaven en castellà.
Llavors, parlava en castellà,
el meu pare ha parlat sempre en castellà,
es van conèixer amb la meva mare en castellà,
però ma mare parlava català.
El meu pare va fer magisteri
i com que per semestre havia de parlar català,
van començar ells dos a parlar en català
i nosaltres sempre ens hem parlat en català.
Però és com una mescla, i amb el meu pare veus molt
si parla amb amics de quan era jove,
si parla en castellà i amb amics de l'escola o el que sigui,
en català.
Això la gent ho sabeu nosaltres,
és el que porteu.
La família passa el mateix,
el meu pare parla amb el meu tiet és en castellà,
la meva àvia també, però si em parla a mi és en català,
però llavors, jo me'n recordo quan era petita,
si s'enfalava molt el meu pare, em parlava en castellà.
Quan de cop vas a dir, Lua, què haces?
Era com, ui, ara surco res.
La meva filla quan se'n para també comença en castellà
i el pare diu.
La mama està parlant en castellà.
I jo he dit, la mama parla en castellà.
Saps què em diu? Que agafarà la sabatilla
i us donarà un cop a la sabatilla.
Quanta que era la seva antiga, ella.
Tens ganes de viure?
Jo vaig llegir a la meva joventut, llegia bastant,
i després vaig tenir una temporada que no llegia,
després vaig tornar a llegir,
i he tingut èpoques, no?
El meu fill també llegia així, molt, molt.
Ara està flojillo.
Sí, sí, ara tinc jo què dir.
Te diré a la seva filla, digue-li al papa que...
I treballa molt i va molt cansat i tal.
I ara, el que t'he dit, la meva neta...
Jo al camp sempre vaig llegir perquè tinc més temps i tal,
però ara la meva neta és la que m'està aprenent
i m'assembla molt bé.
Sí, sí, Carla, tu m'has de dir, m'has de dir,
perquè no te puc fallar.
I me fas llegir i molt bé, molt bé.
I aquest llibre?
Aquest llibre la vaig comprar jo,
perquè aquesta, la Mercè Rourera, és de Calella.
És de Calella i la vaig conèixer...
El meu fill m'ho ha dit.
I on hi ha la Mercè Rourera, que és de Calella, mama,
busca-la a Instagram.
I la vaig buscar i, bé, és molt defensora de les dones.
I la vaig començar a seguir
i posa uns escrius molt macos per a mi.
I ha publicat diversos llibres.
I aquest va tindre bastant...
La gent parlava molt bé d'ell
i dic, bé, doncs me'l compro.
I són moltes reflexions i moltes...
No és una història, sinó situacions
de cara a la dona.
I t'explico una mica com és el més bo
per afrontar aquesta situació.
I és molt guerrera i és molt defensora de les dones.
I mira.
Sí, perquè em dona molta pau.
Molta pau.
Sí, jo me relaciona amb molta gent,
però suposo que com a la majoria
també necessites estar sola i estar aïllada i tal.
I a mi, sí, aquestes estones
d'agafar un te o un cafè o el que sigui
i així, i estar en silenci,
m'aporta molt.
Jo tinc moltes coses que em fan les ganes
de viure, eh.
Però vaig pensar que aquesta era la manera
on he quedat a través de la fotografia.
M'agrada molt viatjar i m'agrada molt
mirar, observar, soc molt absorbadora.
I tot això.
No és que sigui aixafardera, crec que no.
Però m'agrada observar les coses,
que m'agrada observar la gent
per saber què és la seva vida,
perquè ni la meva intenció
ni vull que sàpiguen de la meva.
Això ja pot entrar, no?
Però sí, soc molt observadora i molt curiosa
de les coses.
Oi, el que em va costar.
Oi, el que em va costar.
És que acceptació costa molt, l'acceptació.
O sigui, tens acceptació
perquè no tens més remei.
Però si tu tens una malaltia,
doncs la tens que acceptar.
Si el teu home o els teus fills tenen una malaltia,
la tens que acceptar,
perquè no tens més remei, però no l'acceptes.
I el pas del temps, te costa molt d'acceptar.
Tu has de continuar a viure, evidentment,
i no has de pensar que estàs pròxima a la mort.
No, jo no, però...
Acceptació...
Penso que és més la resignació que l'acceptació.
No tens més remei que resignar-te.
Però l'acceptació...
Sí que això ho tinc que acceptar,
perquè mira, ho tiro i poso una altra.
I això, que costa molt...
d'acceptar-les, penso.
No va costar molt.
No trobava la manera.
No trobo la manera
d'encontrar una fotografia de l'acceptació.
Perquè no trobaves tampoc res que acceptis realment.
Clar, segurament.
I això, mira,
des del menjador dic,
bueno, doncs he d'acceptar que s'ha mort.
Podria ser, també, això.
Acceptar una cosa externa potser és més fàcil
que alguna cosa que t'afecta.
Clar, clar que sí. I tant, i tant.
Jo, el meu home, té uns problemes de salut
que no són greus, però són problemes de salut
importants.
El meu home funciona molt malament,
està tota l'esquena operada,
i a part té el riñón que li funciona molt malament.
A veure, una acceptació, evidentment que sí,
perquè és el meu home, jo l'estimo
i hem viscut sempre junts, hem format una família,
i això sí que ho tinc que acceptar,
perquè ho tinc que acceptar com a persona
i com a la seva companya i com a moltes coses.
És el que em costava, no?,
trobar una fotografia que pogués expressar
l'acceptació de coses, no?,
perquè jo,
amb les coses del meu home,
quina foto faig?
És això, per això em costava.
Mira, vaig decidir fer aquesta,
encara n'hi ha una fulleta verda,
però la resta ja no està verda.
La resta està més morta que morta.
Això és que, mira, jo
no... ho vaig fer molt de pressa i...
No t'agrada?
No, no m'agrada. I una altra cosa,
jo portava més fotografies,
aquí m'he faltat amb fotografies del meu grup.
Vale, ho hauries fet amb més fotografies.
Sí, perquè aquesta més que és fosca,
perquè, a veure, això sí que és una experiència per mi
impensable, que jo aniria a caminar de nit
amb una i una aquí pel bosc,
a mi m'ho expliquen i dic jo no,
jo no. I el primer dia vaig passar
una mica de por, el segon,
jo no volia anar a la primera ni molt menys,
després també sortien
i, bueno, però al final
l'he trobat lo bo,
que és que sense aprendre's lluny
vas caminant per un bosc
i estàs contenta i feliç
també perquè baixaran els meus companys.
Jo solament aniria. I quan estàs a la lluna
és que és una passada, perquè és que sembla que
si tots els camins estan il·luminats
és tan maco. Jo tinc vídeos
que he gravat i clar, això,
experiència viscuda és l'última experiència
molt maca que jo he viscut,
perquè he viscut moltes, però aquesta
m'aporta moltíssim. I de dia també,
perquè avui no he fet tot el dia, no?, però a la nit
era com... Encara és més impactant, no?
Sí, com que jo no...
I, bueno, jo vaig posar aquí la lluna,
les fulles, que me trobo pel camí.
Aquesta soc jo,
perquè estic molt feliç
i jo què sé,
perquè també caminem
per Barcelona,
fent sortides també un cop al mes
pels barris diferents de Barcelona.
Estem a l'associació de Barna Trec
i és molt maco, perquè descobreix... I que Déu-n'hi-do,
camines un munt, perquè entre la nocturna,
la diurna, Barcelona, els pobles...
Els pobles, un cop al mes, Barcelona, un cop al mes.
A vegades coincideix
la desplugues amb les del Barna 3
i una setmana, vamos, horrible, horrible.
Caminant a mullar. Sí, sí, sí.
I, bueno, i el que vaig trobar,
això és que ni no ho veig. Ah, sí, això és d'Empli.
Sí, era com...
Tota el grup.
Perquè, clar, quan sortim a Barcelona,
també és com a la desplugues,
ens juntem moltíssima gent.
Nosaltres anem a guiar perquè ens expliqui totes les coses
que n'hi ha per Barcelona tan maques
que portem aquí tota la vida.
Perquè, clar, són barris que...
Clar.
Fem tot.
Ara, per al dia 7, anem per la part de Montjuïc.
Ja hem anat, però, bueno, sempre van canviant, eh?
Sí.
Sí, sí.
Te'n volia preguntar.
Has viscut el procés del taller de fotografia?
Si ha tingut algun impacte en el teu dia a dia?
Impacte? Perquè, clar,
jo he descobert moltes coses, el que abans t'havia dit,
i per al dia a dia és que si trobo una...
Algo que m'impacta,
doncs ja me paro i dic, bueno, això...
M'impacta per què?
Saps? I busco que m'expliqui
alguna foto, que abans la feia i ja està.
I això és el més maco que...
Bueno, és molt maco
el que has lograt, no?,
que pensem més i recapacitem,
i no anem amb aquestes presses que portem sempre
de fer una foto perquè sí, no.
Ara fas les fotos perquè tenen un sentit.
Bé.
Relacionat amb això, creus que la gent gran pot crear cultura?
Sí.
No més que amb l'experiència que tenim
de la vida, perquè tots hem tingut vides diferents
i podem aportar moltes experiències
més que res de la vida, no?
De la vida, de com hem viscut nosaltres la vida.
Passa que ara es viu molt de pressa i...
i, clar, costa de...
de que t'escolti i...
Per això te n'ha de dir, creus que la societat creu
en que la gent gran pot fer cultura?
No. No. Molt poca gent.
Per què? Per això, perquè ja estem antiquats,
ja estem passats de moda, ja el que nosaltres hem viscut
ho hem viscut en la nostra època.
Ara estem vivint altres èpoques que no tenen res que veure
amb les seves, i si tu li dius perquè jo quan era jove...
Bueno, és que no...
no t'he fet gaire cas.
A algunes coses puntuals, al millor,
però no t'he fet gaire cas.
Jo, el meu fill sempre ha sigut molt curiós també
i sempre, no i la meva filla també, però el mas,
més, i quan eres petita que feies
i quan eres jove que feies, i sí, les he explicat,
però ara, de cara a ser grans,
mama, estàs bé? Sí. Tu passes bé amb les sortides? Sí.
Doncs és el que has de fer, però d'ahir ja no...
parlem poca cosa.
No tenen temps ni d'escoltar-te.
És que vivim massa de pressa. I és una pena, eh?
És una pena perquè jo que no he viscut tan de pressa
i no m'he enterat que ja tinc 70 anys,
sí que m'he enterat, però...
Té costa de pensar que tens 70 anys
i tot el que has viscut?
També hem treballat i quan treballes la vida passa molt ràpida
per tots, encara que tinguis fills, però, clar,
tens fills, treballes a l'escola,
sopar, anar a dormir aviat,
tot això va molt de pressa.
I no, la gent jove.
La gent al millor de 50, 60 anys, a la de 70
no m'he entrat a escoltar, però la gent de 20 anys
i tot això queda molt lluny.
I és com si visquéssim, pel que dius,
és com si visquéssim dos temps diferents,
com si tu no estiguessis vivint en la mateixa època que jo.
Sí, sí. I a vegades sento així,
que sembla que ja estic totalment desfasada
i altres vegades dic no, no, no estic desfasada.
Estaré una mica, evidentment, però...
Aquestes ganes d'aprendre també,
per intentar d'adaptar-te als temps
i no quedar-te tan enrere.
Aquestes ganes de viure, d'aprendre, és tot això.
Perquè tu veus que, clar, hi ha una diferència molt, molt gran.
I dius, bueno, doncs intentaré que no l'aixi tant
i m'he d'espavilar i aprendre l'ordinador, el mòbil,
perquè això està eliminat.
I intentar, doncs, de...
de no quedar-te tan enrere,
per participar amb ells. Ja no que t'escoltis,
sinó participar una mica amb ells.
O sigui, ells treuen una conversació,
doncs tu sàpigues de què estan parlant
i puguem donar la teva opinió.
A vegades pot ser que no sàpigues de què estiguin parlant i llavors ja no...
No, llavors ja et dius me callo i ja està, no?
Sí, sí, perquè és veritat, a vegades,
si és un mòbil,
parlant amb ells d'alguna cosa i jo les dic,
però de què està parlant? Bueno, va, és igual, ja és igual.
I a mi això em fa molta ràbia.
Per què és igual? No m'ho puc explicar.
Però com estem...
Passejant, o estem dinant, o estem...
Ja es va sumant, no? Mols és igual.
Sí. I cada cop es va fent.
Cada any se farà una mica més distanciament,
perquè, clar, vulguis o no,
i d'aquí 10 anys, si és que estic viva i tinc 80 anys,
doncs no sé,
me donaran una abraçada, iaia, com estàs, t'estimo molt, adeu.
I ja està.
I això, ojala que no, però...
Jo què sé, jo què sé.
Perquè és complicat, és complicat.
I és que ara estem més a prop dels fills
i més a prop dels nets,
perquè ja no n'hi ha aquella vergonya de parlar
i que si no saps, doncs jo ho dic.
Jo no tinc cap problema.
Jo això no entenc, doncs explica'm molt millor, no?
O de quina manera m'ho pots explicar als meus fills?
No, si jo les dic això, és que ho intenten, eh?
Sí, sí. I bueno, doncs ja està.
Com veus la possibilitat
que algunes d'aquestes fotos apareguin a una exposició?
Ah, bé, si són interessants per la gent,
doncs m'assembla bé, perquè no, sí, sí, cap problema.
I per tu són interessants? Per mi sí.
Perquè les he fet amb tota la il·lusió i amb tot el carinyo,
i sí, per mi sí que són interessants.
La veritat és que sí.
Sí, fa gràcia, clar, fa molta il·lusió
que les coses que tu has fet estiguin exposades
i que altra gent les pugui mirar i comentar.
Has fet mai res creatiu que t'hi has exposat?
No, mai, mai.
He sigut molt dolenta per les manualitats
i per això això em posava nerviosa,
perquè no he fet...
L'artista és el meu marit i sempre s'ha ajudat als nens
per els dibuixos,
perquè la meva filla va fer belles artes
i clar, tenia molts treballs que feia,
el meu home sempre allà em veia i molt bé.
Jo me sentia superorgullosa que el seu pare la pogués ajudar,
però és que jo, doncs no,
no, he sigut... m'ha agradat,
però tampoc no he...
Tampoc he dit que me vaig a dedicar això un temps
o faré un cursillo de manualitats, perquè no,
perquè no m'he sentit tan malament com jo penso.
Hola!
Les fotografies estan bé?
Sí, però és diferent, penso.
Tens algun projecte o intenció
de continuar amb la fotografia ara, després del taller?
Sí, a mi m'agradaria fer més o més...
per tècnica, al millor,
per saber més toquillos i més coses.
El que passa,
que hauria de ser un curs de cara també a la gent gran,
perquè, com a mi m'ha agradat,
des que tinc el mòbil, fer tantes fotografies als meus fills,
per un aniversari me van regalar un curset.
Un curset era un dia,
unes xerres d'un dia,
però clar, jo era l'àvia de tots.
Me vaig sentir ja una mica...
La majoria tenia entre 20 i...
no sé si algú arribava a 40 anys.
Va anar tot molt de pressa,
el van fer al Parc...
on és el Zoològic...
A la Ciutadella.
Tenia tantes possibilitats,
i vam fotografiar l'aigua, com caia...
Però clar, tots eren programes
per fotografia de l'aigua,
per fotografia d'una flor de pro,
i jo anava quedant enrere, enrere.
I un nen, perquè no sé si tindria 20 anys,
suposo que li vaig recordar la seva àvia,
se me va acostar a dir
que no s'havia baixat,
perquè la gent baixava les aplicacions en un moment,
jo necessitava el meu temps,
i el professor passava,
i dues vegades li vaig dir
que anés a poc a poc,
però he vist que el nostre aquest t'està ajudant,
i li vaig dir que m'ho hauria d'ajudar tu,
perquè el meu fill t'ha empagat,
i el noi m'ha ajudat moltíssim,
se m'ha portat molt bé amb mi,
li vaig donar les gràcies,
i em va dir que m'havia ajudat molt,
i li vaig dir que no, que no, que no,
l'únic que desitjo és que he expressat alguna cosa,
i li vaig dir que això ja no ho sé,
o sigui, imagina't.
Llavors, clar, té que ser,
sí, sí, perquè jo quan me vaig rebre la carta,
jo m'apunto, m'apunto, m'apunto,
perquè és per nosaltres,
perquè la gent estava en colló,
li vaig dir als meus fills,
que ha sortit un concert de la millenària per la fotografia,
bueno mama, aquest segur que l'aprofitaràs,
i la veritat és que sí,
però si m'apunto ha de ser per la gent de la meva edat,
perquè clar, és el que diem,
i hem quedat amb enrere,
això va molt amb una velocitat...
Hi ha diversos nivells, diferents velocitats...
No, no, no, perquè ja t'he dit que jo
ho vaig viure amb aquesta experiència,
i me vaig sentir molt malament,
i va arribar un moment que vaig dir, mira,
ni te bajes las aplicaciones, Lídia,
vas escoltant, vas fent,
i estava passant que aquest noi,
ja t'he dit, se va portar molt bé,
ni l'he fet servir, ni res,
perquè me vaig sentir molt malament.
Però bueno, ho van intentar els meus fills,
i jo també ho vaig intentar, bueno,
no vam saber escollir per mi, i ja està, i no passa res.
Si haguessis de dir una cosa important
que t'endús d'aquest taller, què seria?
Doncs moltes coses, una no.
Digues, digues.
He tingut un grup de gent molt maca,
he après moltes coses que penso que tenen malors,
jo què sé, he tingut una convivència
molt maca entre tots, amb tu també,
t'has esforçat molt en crear una bona harmonia
entre nosaltres, he tingut molta paciència,
perquè clar, a vegades ens anaven del...
ens anaven del curset,
que si no sé què era, no sé què era,
o algú explicava les seves vivències al seu avi,
per què no t'adones?
I jo pensava en tu de...
que tallar això
i estarà buscant de quina manera.
Però clar,
entres en una conversa i no t'adones,
jo he intentat no ficar-me...
No, potser també ho he fet, no ho sé.
Per què no t'adones? Estàs parlant, parlant,
i elles esten amb la societat i tot això,
clar, parlen molt i es reuneixen molt,
i és normal, llavors estan aquí i no es donen compte
de que hi han ratllets petits, clar, evidentment,
però sí, i tot això, no?
Creuen que és molt important, molt interessant
i m'he sentit molt bé,
i la meva cunyada deia
que no passa res, que no passa res,
i jo aniré i suposo que...
i sí, jo et diria que tot molt bé.
Molt bé. Que bé. Sí, sí, sí.
Doncs ja estaríem, no sé si vols afegir alguna cosa o...
No, perquè el més important ja t'ho he dit,
o sigui, he estat molt a gust,
el dia que vaig faltar me va sapiguer molt malament,
perquè clar, són coses que no pots faltar,
però bé, molt bé, molt bé,
amb il·lusió que arribés el dimarts
i d'estar aquí amb tots vosaltres i amb tu,
i bueno, i també desitjo que a tu t'hagi anat molt bé,
que ja s'ha après molt... Jo he après molt.
Sí, sí, en sèrio. Que ja s'ha après molt,
que puguis fer el teu treball
amb molta informació de totes
i una nota superalta.
A veure, a veure. A veure, ara la feina és teva.
Sí.
No, però amb el taller jo ja estic supercontenta, vull dir que...
Ara sí, ho he de redactar, he tingut un munt de feina, però...
Ja, per això, per això m'imagino...
Però ja he après moltíssim. O sigui, Jolín, el que tu dius que...
Sí que a vegades havia de dir, eh, que estàvem fent fotografia.
Aníbal!
Però també, quan ens anàvem de la fotografia,
també aprenia molt, o sigui, han sortit aquí converses,
que era per gravar.
De tot que ni t'imaginavies tu mai.
No, clar que no, perquè eres molt jove
i treballant gent de la nostra edat,
és molt diferent.
Molt interessant, sí, sí.
M'alegro moltíssim que per tu deia anar bé també
perquè l'objectiu que tenia
i hi ha bon treball, i tot i això.
I si algun dia no ens tornem a trobar...
Sí, no, ara el dia de la ràdio jo no estaré.
Ja, ja ho has dit.
Però el dia, el maig, s'inaugurarà l'exposició.
Ja us diré quin dia.
A veure si aconseguim estar tots i totes.
Tots, o sigui que seria maco.
Com seran 3 setmanes, eh?
Sí, haurem de fer un dia entre setmana a la tarda.
Perfecte.
L'acusarem en contacte amb l'Ajuntament ja,
perquè em diguin quin dia i així ho pugui reservar.
Clar.
Bona nit, guapa.