Y yo le dije, ¿y por qué? Dice, cualquier esquina o nada.
Digo, mira, el piano es como las matemáticas, cuanto más subas, más subas de memoria,
y cuanto más restas, más restas de memoria.
Pues el piano calcula que tú, cuando te pones delante de un piano,
tendrás más sensibilidad o menos, pero tocas las teclas, te juro que las tocas,
y si el piano está afinado te saldrá la mayoría.
Así que pensar en eso. Pensar en eso.
Toda la excursión de práctica. Práctica y constancia.
Práctica, constancia, no dejar que vencer.
Eso es como, tú quieres ser un buen matemático, ¿cómo serás un buen matemático?
A base de dale, dale, dale.
Y de pensar, y de pensar en las matemáticas.
¿Por qué dos por dos son cuatro?
¿Por qué son cuatro, dos y dos?
Pues porque hay un motivo para que sean cuatro.
Porque si tengo uno, y le rego uno, y le rego uno, y le rego uno,
pues al final sumaré y le digo uno, uno, uno y uno.
¡Ah, pues son cuatro!
Pues eso es el piano.
En realidad yo ya he estado trabajando en una escuela de música.
He estado trabajando en una escuela de música.
Mira, he visto chicas queriendo trabajar en violín
y salir llorando de las clases de violín.
Llorando.
Ahora están tocando en una orquesta de las pilarmónicas en su IPA.
Con su marido.
Él con el violoncelo y ella el violín.
Además, es filóloga en inglés.
Y filóloga es que saben el idioma.
Y saben la gramática y esas cosas.
Es filóloga, ¿no?
Porque a veces se me olvida.
Y aquí se recío de maestra.
Y después sí, yo, másters y másters y másters.
Hasta que llegó hasta Suiza y ahí se ha quedado con su marido.
¿Y gracias a vosotros dices tú yo de darle ahí?
No, no, no, yo no le doy ningún inicio.
Ella sale llorando y yo digo, no llores.
Mañana te saldrá mejor.
Y luego volvía llorando y yo decía, tranquila.
Ya verás que mañana está mejor.
Cuando la sentías tocar, de verdad, era espantoso.
No era espantoso, era peor que espantoso.
Pero la chica es que tenía una constancia.
Y hace mal para darse eso.
Así María Valdre.
Y tocaba con el Pedro Asuré, que su mujer viene a hacer ganchillo.
Su abuela viene a hacer ganchillo.
Y otro chico que se llamaba Lilian Blanchama.
Ay, se me olvida.
Y de repente se me olvida.
Y hacía un trío y uno tocaba el violín, el otro el saxo y el otro el piano.
Imaginaos un trío, un trío tan discordante.
Y bailasis con tu cámara.
Bueno, los dejo.
Pero llámame, Miriam, y dime.
Ven mañana y yo me traigo mi cargador y me traigo todas las cosas.
Yo os enseño. Un poquito más.
Marce, perdona, me vaig quedar a vindre la meva filla.
Vale, cariño, no pasa res.
Es que yo me he entrado porque he ido a comprar unas bambas.
Y hasta las 15 años que ahora tengo la michora.
Pues venga, no pasa res.
Miriam, he sentit parlar una mica i ja sabràs més o menys com penso jo.
Primer comencem. Que em diguis el teu nom complet, l'edat
i quina relació tenies amb la fotografia abans de començar el taller.
Miriam, la fotografia m'ha entusiasmat sempre.
La meva edat són 74 anys.
La relació amb la fotografia és simplement plasmar el que jo veia.
Plasmar el que jo veia.
A vegades eren coses més maques, altres coses més lletges.
I jo a vegades mal enfocades, perquè és veritat,
no tenia experiència i les mal enfocava.
Ara m'estic prestando més atenció.
Utilitzaves càmeres, noves analògiques?
No. Utilitzava sí, les analògiques, aquelles que eren petites i així.
Primer vaig tindre càmeres d'aquelles que eren de carrer.
Analògiques, analògiques.
Utilitzava càmeres analògiques de carrer.
Llavors aquestes les feia revelar.
És una de les fotos que et vaig enviar del meu net.
Aquesta era una càmera analògica.
Era una càmera analògica.
I per això et vaig explicar.
Aquesta és una foto que estava al zoològic amb el meu net.
I ja estava el món amb una cara de tristoixís.
I el meu net encara no tenia tres anys.
I quan no tenia tres anys se'n va anar caminant,
i es posa allà i li posa les dues manetes d'ell a sobre.
I jo que el vaig mirar i amb aquell món vaig plasmar una foto.
Però no sempre plasmo fotos que a mi m'agradin,
sinó que jo m'agrada igual fer naturalesa que fer una persona.
Jo ja he estat a Xile i he anat a diferents cantons de Xile
i he fotografiat persones que jo dic,
no, aquestes són les persones xilenes.
I no era exactament l'estereotipo, perquè a Xile hi ha molts alemanes.
Per tant, hi ha molta descendència alemana.
Si hi ha descendència alemana, la descendència indígena no destaca,
però no destaca.
És el que menys destaca i és el que més es desprècia.
Llavors a mi em donava per fotografiar aquestes indígenes.
O sigui que sempre has tingut una relació d'agafar càmeres
i fer fotografies al que te'n portava.
Exacte.
Llavors què passa? Que la meva filla diu
és que no pares de fer fotos, no pares de fer fotos.
Després les esborro, és que no m'agraden. I ja està.
Per això tu ja tenies bona relació amb el mòbil abans de començar el taller.
Sí.
Vull dir que t'agrada toquetejar coses.
Sí, sí.
Has emprenyat el mòbil abans de començar el taller i després?
Sí.
Sí.
I he après una infinitat de coses que abans no feia.
I ara les faig.
Com ara?
Et sabries alguna cosa?
Sí.
Per exemple posar un text.
Jo no sabia posar un text.
Amb tu he perdut la por.
He perdut la por.
Després he après a trobar el contrast de la llum.
A posar-li sentiment.
Jo no podia entendre el sentiment amb una foto.
Com puc expressar la impotència que jo sento?
Jo vaig enviar quatre fotos a un col·legi,
que és molt fàcil d'entendre, perquè vegis com canvia l'edat
de com som a com acabem.
A com acabem.
Jo estava a casa i ja portava dies dient al meu marit
aquesta aixeta raja, aquesta aixeta raja.
I em vaig posar així i em vaig posar a mirar la gota que caia.
Però jo mirava la gota.
I després, quan em vaig comprar, diu,
i què treus de mirar la gota?
Tot això estava a la foto, a la càmera,
perquè la vaig posar al davant.
Dic, ara em fotografiaré amb tots els meus pensaments.
No te la pensava enviar.
No te la pensava enviar, perquè estava a casa i estava així.
Que és increïble, eh?
Abans li hagués dit,
papa, vine que la geta ja goteja i hagués pujat a dalt,
hagués baixat a la caixa d'eines i me l'hagués arreglat la geta.
Ara això no passa.
Però en canvi vaig sapiguer plasmar el que jo sentia, la ràbia.
Jo estava dient, i per què ara no m'ho fa?
Aquest era el puny tancat.
No el vaig fer expressament.
Em va sortir el sentiment.
Està allà, al final.
Que està allà, el sentiment.
Això és el que jo no sabia fer.
Tampoc sabia amenegar tant el mòbil com els amenegants.
No sabia posar una foto de dir,
ah, doncs estàs aquí i ara no faig un selfie,
sinó que jo em faig una foto, poso 10 segons,
i ara me'n vaig allà i em poso la foto que vull,
i em puc posar despullada, plena, d'aquí i d'allà,
i puc fer una foto.
Vaig descobrir que això es podia fer.
I que cosetes que t'han permès experimentar més.
Que m'han permès experimentar més.
O per exemple,
escriure així un esborrany i posar a sobre
un bon dia o una frase que a mi m'agradi, m'entens?
Llavors, això enviar-ho a algú que jo li tinc una presió
o li tinc amagada alguna cosa.
Aquestes coses és la que no sabia fer
i les hi he après gràcies al teu curset.
Però per què? Perquè vaig perdre la por.
Vaig dir, ah, que carai, si això és un mòbil.
Per què li tinc por, el mòbil?
Ja, això és una cosa que molts heu fet referència, no?
El meu marit té por.
Sí, el meu marit té por.
Per què creus?
Perquè diu, si toco una tecla, que l'espallaré.
Si toco una tecla, l'espallaré.
Aquesta és el problema principal.
Sempre tenint la por que si toquem alguna cosa als cigres,
ho espallaré.
I per què creus que té aquesta por d'espallar les coses?
Inculcada pels fills.
Sense adonar-te'n, però t'ho van posant al cap.
Ai, mama, com és possible que facis això?
Papa, per favor.
Mira, si això és elemental.
Tu vas creient, no? Suposo.
Si et diguéssim, oi que bé que ho has fet.
Creuries, oi que bé que ho he fet.
Però si ve cada 15 dies...
Dic, però, mama, com vols que t'ho corregis això?
Ja, si per baixar el llibre has de fer això.
I dic, ai, nena, és que em baixo un llibre que ha de tant per tant
i se m'oblida.
I ara miraré si t'intens.
Llavors dic, i com ho fas tu?
Toques i dius, oi, mama, l'has cagada.
Perdona l'expressió.
Sí.
No, no, no.
És que és així.
L'has cagat, perquè has tocat això.
Però no tens paciència i t'esperes.
I tu acabes creient, no?
Sí, sí.
I acabes, sense adonar-te'n, creient,
que ja no ets igual com la que eres,
sinó que has perdut facultats.
I no has perdut facultats.
Tampoc creure que has perdut facultats.
Bueno, perquè també el món ha canviat, no?,
de fa uns anys, ja.
Però és que el problema està
en desvaloritzar la gent gran.
Es pensem perquè si hem fet grans,
el cervell ja no treballa igual.
Treballa igual, però va una mica més lent.
Simplement que va més lent.
No va tan ràpid com el teu.
El cervell no pot anar igual com el teu de ràpid.
I tot i això, també em diuen que soc hiperreactiva.
Jo he d'aprendre pastilles
perquè se'n ballugen les cames soles a la nit.
Llavors, si no, no puc dormir.
O sigui que aquest tipus d'activitat la tinc.
Però el que més tinc és curiositat.
T'anava a dir, en el projecte final,
quan vam preguntar què té en comú la gent gran,
per tu va ser fàcil respondre-ho?
Sí.
Ho tenies clar?
Sí.
Què té en comú la gent gran?
La gent gran té en comú una cosa.
Els anys.
I el més dels anys, què té en comú?
Què té en comú?
Que és fer amb ells.
Són coses molt clares.
Jo no sé el que vaig escriure en aquell moment,
perquè no me'n recordo.
Però si tingués que dir-te que me'n recordo, no me'n recordo.
Però jo sí que sé que el pas del temps em va marmant.
Però com molt em va marmant les teves facultats de caminar,
les teves facultats de córrer,
les teves facultats de disseny en rapidesa,
les teves facultats de prendre una decisió,
les teves facultats de posar-te a fer algo.
Quan es vol cosa,
quan es vol cosa,
el pas del temps et va modificant.
I a més, diguéssim,
com ho diria?
Diguéssim, la vida porta menys prellà a la gent gran.
Per què creus que menys prellà és la gent gran?
Perquè ja no és el mateix.
La gent gran molesta.
Per què?
Perquè molesta.
Molesta, tal com jo t'ho dic.
És com aquelles fulles que jo vaig posar.
Primer és maco, després es fas gran,
després més gran està esplèndid,
i després comences a fallar.
I després falles una mica més.
I després una mica més.
I al final és tan petit com aquell que va començar
i tens tantes necessitats com aquell que va començar.
Però aquells que tu vas ensenyar a fer totes aquestes coses
s'enolviden.
S'enolviden, d'una.
No sé si és això el que esperaves que et digués.
S'enolviden.
S'enolviden que tu els vas ensenyar a caminar.
S'enolviden que els vas ensenyar a menjar.
S'enolviden que els vas calmar quan els feia menjar.
Quan tu arribes amb aquesta edat,
s'han oblidat també de dir
que haig de tenir paciència i ensenyar
que s'han equivocat els papes.
Amb el grup de persones que heu fet al taller de fotografia,
quina relació has tingut?
Cap.
Són molt alienes a mi.
Però i durant el taller?
Durant el taller sí, algunes coses, però poques.
Per què?
Perquè no tenim res en comú.
Més enllà que l'edat i els anys?
Exacte.
Més enllà que l'edat i els anys.
Cadascú pensa de diferent manera.
I les seves vivències l'han portat a pensar d'una manera o d'una altra.
Jo ja has vist.
Estaven feliços aquí ensenyant amb aquestes toques-concanyes
i tractar-les d'ajudar perquè entengui una mica més com funciona l'ordinador.
No en sé, però ells creuen que en sé una mica més que elles.
Llavors, a mi m'agrada poder-les ajudar.
I no has sentit que passava això també en el grup del taller?
Que podies ajudar altra gent?
No.
Per res.
Ens hi trobàvem suficients.
Com que ho sabíem tot.
Cadascú a la seva manera, potser.
Sí, cadascú a la seva manera, però tothom ho sabia tot.
Llavors jo, menina,
amb l'experiència teva,
he sigut tu.
És increïble.
Què vols dir amb això?
Que sí, que el jovent m'inspira.
I aquesta gent que m'envoltava la trobava fingida.
Per què?
Doncs molt senzill.
Perquè no deien, sincerament, el que pensaven.
Parlàves de la bellesa.
I portàvem una foto de quan ells eren joves.
És que jo ho puc portar.
Ho puc portar.
200 fotos que a mi em van fer quan era jove.
I que era maca.
I que tenia un bon tipus.
Tot això ho puc portar de quan els meus nens eren petits.
Però això no és el pas de la bellesa.
El pas de la bellesa és demostrar que has nascut.
És una mica més gran.
Una mica més gran.
Després tornes a retrocedir.
Més vell.
Més vell.
Més vell.
I acabes no sent res.
Ja sé que les meves explicacions et semblaran una mica suïgèneris.
Però bé, és que val la meva manera de ser.
Jo he tingut també uns problemes amb l'associació, amb l'Ajuntament.
Tu imagina't, amb una ajuntament per a la gent gran he tingut uns problemes.
Perquè el meu pensament és
si tinc uns beneficis de les quotes i d'alguns altres ingressos,
jo dic, tenen que revertir amb el soci.
I llavors em diu, ah, ja reverteixo bastant amb els socis.
Perquè d'un idò la feina que ens donen.
Jo he mirat i he dit, perdona,
jo m'he posat en aquesta associació per servir a la gent gran.
Jo soc gran, però vull servir a la gent que és més gran.
O que és gran i no sap les mateixes coses que jo sé.
Llavors crec que esteu equivocats.
Jo crec que això, tots els beneficis que tenim,
han de revertir amb el soci.
La polèmica que s'ha format, no t'ho pots imaginar.
Al final has dit, aquí és que jo marxo.
I marxant.
Però tot això són pensaments.
Bueno, hi ha accions.
Hi ha xins.
Pensaments i accions, com tu dius.
Però bé, els meus fills els han ensenyat a ser independents.
A mi em parlen contínuament,
avui no puc perquè ve la nena, avui no puc fer això perquè ve.
I jo dic, jo tinc fills, tinc nens.
Tu saps el que han fet els meus nens?
S'han anat, han crescut, fan la seva vida.
I jo dic, perfecte, estupendo.
Jo estic amb el meu marit, som feliços.
Què més vols que et digui?
Ells s'han de fer la seva vida si no han vist tu.
Jo no els hi he portat amb aquest món.
O han vingut amb aquest món direct.
Jo no els hi he portat, han vingut amb aquest món,
perquè ni tampoc els hi he triat que vinguessin.
O si hagués triat, jo que sé un sàvi,
o un artista, o una banyesa.
Aquestes no, jo no hi he triat res.
Simplement m'hi he trobat un parell de fills.
He tractat de fer-ho el millor que he pogut.
Anem a la primera foto d'aquest projecte final,
que ja me la vas explicar molt bé en el seu moment.
Sí, sí, sí.
És que per mi la família és això.
Tu tens un fill, però no creguis que és teu, aquest fill.
Aquest fill està aquí, però és com la sorra.
Aquest fill creixerà, s'obriran les mans,
cada cop més obertes, cada cop més obertes,
i la sorra desapareix.
I què queda?
El teu fill fet un home i una altra família.
Ho ha fet una dona i una altra família.
Que mai deixen de ser fills, eh?
Mai deixen de ser fills.
No et vagis a pensar que jo penso que han deixat de ser els meus fills.
I mira el que et diré.
Fills petits, problemes petits.
Fills grans, problemes grans.
Però segur, ja ho viuràs.
Ja ho viuràs.
El dia que et toqui ja ho viuràs.
Has viatjat molt i això et dona molta saviesa.
Encara queda.
Et dona molta saviesa, ja ho veuràs.
Jo vaig viure 20 anys a Chile.
I he estat tocant a la Patagònia.
No, he estat a la Patagònia tocant l'Antàrtida.
Viatjaves molt.
No, no viatjava molt.
Jo vaig viure 20 anys a Chile.
Quan vas viure 20 anys a Chile?
El meu marit i jo ens vam enamorar.
Amb aquells temps de Franco,
ens vam voler donar,
no una parella habitual,
sinó una parella desigual.
Només diré això.
No vull implicar-me'n més.
Però diré que això es va obligar a marxar.
Llavors ens havíem de buscar una altra marxa.
Llavors teníem amics a l'Argentina
i jo tenia família a Chile.
Llavors, dels amics de l'Argentina
que vam estar feliços i contents,
una mare d'ella viu a l'Argentina.
Li recomano a tothom que vagi allà.
I després ens va tocar anar a Chile.
Però l'escalfor de Chile,
l'escalfor de la seva gent,
l'escalfor de la manera de viure,
és la gent que a vegades viu amb un terra
que és de fang de terra,
sense rajoles.
Però tenen una camioneta o una xebre
i de fora va al camp.
I no hi donen cap importància viure amb un terra així.
Això és un de veïns.
Què és més important per ells?
Tindre una bona olla plena de menjar,
tindre els seus fills allà, vinga va!
I tu et sorbraves tot això i deies
Ostres, quina manera més diferent de viure.
Jo pensava que venia d'un país avançat
i resulta que en lloc de vindre a un país més retrasat
estic venint a un país molt més avançat.
Aquí a Sant Just, quan nosaltres vam marxar,
no hi havia polideportiu.
Quant anys tenies quan vas marxar d'aquí?
Vint anys.
Vint anys.
Em vaig fer dona a Chile.
I allà, aquí no hi havia un polideportiu.
No hi havia ni tan sols un cap de bàsquet
en condicions.
I vaig arribar allà i vaig veure un polideportiu,
una piscina.
Jo deia que aquest país és més retrasat que el nostre.
I després estudiant la història,
no era així.
No era així.
I això descobreixes coses.
Quan et mous.
I vas estar vint anys a Chile.
I després vas tornar aquí.
I els teus fills van néixer a Chile?
Són xilenos.
Són xilenos, sí.
Aquesta foto és la que jo he explicat.
Aquesta m'agrada moltíssim.
Aquesta em representa molt.
Aquesta és la meva plenitud.
Això va ser Chile.
Això era Chile.
Això era el retorn.
I com em va anar pensint, pensint, pensint,
fins al que soc ara, que he tornat a reviure.
Aquí em va faltar una foto que fos com aquesta.
Que has tornat com a reneixa.
Sí.
Per què?
Perquè he tornat a ser jo.
Encara que sigui més gran, més arrugada, més vella,
però he tornat a ser jo.
No em fa por dir el que sento.
No em fa por dir.
No estic d'acord amb tu.
Llavors he tornat a ser això o això?
Però què?
Era la meva plenitud i era quan vaig viure a Chile.
I creus que tornaràs mai a una plenitud així?
Ho dubto.
Ho dubto.
Ho dubto.
Ho dubto molt.
Ara estic tractant de donar el millor que puc de mi
per fer que gent...
que ara noto...
sola.
Perquè mira, el Claudi...
em va somrar molt quan li vaig dir
que ell se sentia feliç i parlava dels seus fills
i que la seva família va portar una foto familiar.
Tots portàvem fotos familiars.
Jo no vaig portar ni una.
No t'hi vas fixar?
Tots portàvem fotos.
I jo li dic...
I Claudi li vaig fer una pregunta.
De quant et venen a veure els teus fills?
Vas sentir aquesta pregunta?
Un cop a l'any?
Un cop a l'any?
Un cop a l'any?
Uns anys de total sacrifici
per un cop a l'any quan et tornes bé?
És trist, eh?
Ara bé, fixa-t'ho, la contradicció.
Que no li vaig arribar a preguntar per vergonya.
I anava a dir
si necessitàvem els teus diners estarien més vegades aquí.
Digueu que sí.
Totalment.
Totalment segura.
És trist, eh?
És molt trist.
Però aquest és el pare.
No és que em refereixi als meus fills.
Perquè als meus fills, adéu gràcies,
he tractat que siguin independents
i que em molestin el menys possible.
Si algun dia em diuen, mama, estic apurat i necessito això,
la mama està allà.
Això no em puc mentir, perquè soc això.
Ara, tracto dels Islín.
T'estic donant això, però, per favor, m'ho tornes.
Dic perquè això és un préstum.
No m'ho tornen mai, eh?
Però m'he quedat a gust dient-li.
I aquesta és l'altra cosa.
Pensa que tot això es fa de forma gratuïta aquí al Milanari.
Aquesta és la mestra.
Aquestes són totes nosaltres.
Amb aquesta me l'estimo moltíssim.
Farà 90 anys.
Vé a fer aquests stops per la seva neta.
No crec que sigui per ella.
Vé a fer això per la seva neta.
Aquesta fa els jerseis per ella mateixa.
Es fa per ella mateixa els jerseis.
I totes aquestes som iguals.
Jo estic sentada per aquí al mig,
però aquell dia quan feia la foto no podia estar sentada.
Però això va començar que eren 4 persones.
Que feien ganxet, 4.
Entre elles jo.
Però feien ganxet només, eh?
I de mica en mica vam començar a veure
que la gent deia, però què fas els divendres mai?
Doncs mira, feia ganxet.
Però ganxet és de iaies, no?
Dic, és que jo soc iaia, nena.
Escolta'm, això és de iaies.
Jo què soc? Soc una iaia.
Una iaia és jove. No em confonguis, eh?
No em confonguis, li dic.
Ojo amb l'expressió de iaia.
Jo soc iaia perquè tinc nens.
I si tinc nens, soc iaia.
Mira, quan vam estar en la pandèmia
vaig fer tal quantitat d'amigurumis,
amigurumis són ninos enganxet,
vaig fer tal quantitat, després no sabia
qui regalar-li els amigurumis, però és igual.
Total que era 4, érem 5.
De 5 érem 6. De 6 érem 7.
De 7 érem 8. De 8 érem 9.
I ara no sé quantes són.
Mira que és cruet, la cosa.
Mira que és cruet, la cosa.
Ara diu el mil·lenari. Això era gratis.
Però com que hi ha tanta gent, ara cobrarem.
Home, perquè hem de treure un profit
d'algú que té èxit.
En comptes de dir quina sort que té èxit,
fem que tingui més èxit i posem dues classes
perquè la gent vingui bé.
Què és això?
Què trobes tu aquí en comú?
Comivència.
Com es diu en català?
Exacte. Això és el que fem aquí.
Perquè balluem les mans, però la llengua no para, nena.
És que no para la llengua.
Ara quan estem amb les mans...
Escolta, Maria, això no m'està sortint.
Mira, oi, escolta'm, saps que vaig anar a l'altre lloc?
Que bo, que bé que els ho vam passar.
Aquesta és la classe de la gent.
I ara l'any que ve ens faran pagar per fer aquesta classe.
I no us heu queixat?
Això és el que passa amb totes les coses.
Tu has vist que algú es queixi perquè del 65
vam passar al 67 de jubilació?
Ningú s'ha queixat.
Ningú es queixa.
Tu has vist que algú es queixi perquè
un pebrot que costava 50 cèntims
ara costi un euro 50?
Ningú es queixa.
Doncs això és el que passa.
Això és el desig d'aprendre,
que sempre em costa molt dir aprendre.
Però això és el desig.
Tenim edat.
Hi ha edats diferents totes, perquè totes som.
Hi ha més joves perquè ja està la Paquita,
que aquí no es veu.
La Paquita està per aquest sector que no es veu,
que és més jove.
Però escolta'm, fa unes coses enganxat on mitja
que és una meravella.
Són meravelles les que fem allà.
El desig.
Aquest rato d'estar allà.
Convius i aprens a conviure.
A riure.
A passar-t'ho bé durant un parell d'hores.
T'has oblidat que si et fa mal el braç,
fa mal la cama, fa mal això,
fa mal allò altre.
T'obides de tot això.
M'agrada molt, les ganes de viure.
Això va ser
que vam fer una castanyada.
Jo no hi vaig poder anar-hi,
perquè estava convalescent d'una pròtesis de cadira.
Llavors li vaig dir a Lluïsa,
que és la que prepara les coses junts amb mi
i les que organitzem tot això,
perquè la Lluïsa també venia aquí al curs de fotografia
Aquesta fotografia em va agradar moltíssim quan la vaig veure.
Me la va enviar la Connie, que és aquesta.
Aquesta és l'Anna Orofino.
Aquest és l'Artur Torrent.
Aquí està la Lídia, la seva dona.
Aquesta és l'Aquilina, aquesta és la Teresa Jiménez.
I te podria anomenar
totes les que surten, si m'hi fixessis una mica més bé.
I aquestes nenes,
perquè no ho deixen de ser nenes,
aquestes nenes,
els hi agrada passar-ho bé.
Tenim l'alegria encara dins.
I això és el que la gent no ho creu.
Creu que estem derrotades,
que estem acabades,
que no sabem el que és sentir, el que és disfrutar.
I aquí això demostra.
I estava rient.
A més, no poguem entrar a la cony i li estava tirant bidols.
El bidol, mosqueter.
Li estava tirant el coi.
I s'estava rient.
Però és que com aquesta n'hi ha, no sé quantes en tinc,
que els hi he agafat així.
Una senyora de 90 anys prenent-se,
que te la vaig enviar també, prenent-se un irlandès.
Tu saps què és un irlandès?
És cafè, whisky i nata.
Doncs això s'ho estava prenent en 90 anys.
Diu, bueno, un dia és un dia.
Un dia és un dia, no.
Avui és alegria, nena.
Avui és alegria que estàs viva.
T'estic espolgant una miqueta.
M'estic despullant amb tu.
Molt bé, gràcies.
Tu me mires com dir-m'hi i aquesta s'està accedint.
No, no, no.
Sembla estupendo.
M'agrada que t'accedi.
Aceptació.
L'acceptació és molt difícil.
Molt difícil.
Aceptar una cosa costa molt.
Si no ho has afirmat encara costa més.
Llavors l'únic que tinc clar és que surt el sol cada dia
i s'amaga el sol cada dia.
És el que sí que acceptes, que saps què passa.
Perquè sé que és el que passa.
I la mort? No vaig voler posar la mort,
perquè per mi la foscor és la mort.
La mort és foscor?
Sí, foscor, llum, no sé què és la mort.
Tampoc m'importa la mort.
Jo puc morir demà.
I tampoc m'importa morir-me demà.
I el meu marit diu, no se t'ocorreixi morir,
que t'has de morir tu primer que jo.
Dic, bueno, però si vull morir-me jo demà,
doncs què? Per què? Perquè no m'haig de morir.
Si jo penso que estic preparada per morir-me, doncs em moriré.
A mi la mort no m'espanta.
No.
No. No m'ha espantat mai.
Dic, fixa't tu.
Has viatjat, has nascut, has crescut.
T'has enamorat una, dues, tres vegades.
Perquè el meu marit no és el primer que me n'hi ha enamorat.
Això tu ho sàpigues.
No és el primer. Conegut a l'amor.
I conegut a l'amor verdader.
El carinyo.
El sentir-te acompanyada.
Aquell caliu que sents.
Això avui conegut amb el meu marit.
Després Déu m'ha donat Déu.
Qualsevol cert que estigui dalt o la coincidència.
Perquè clar, si no hagués tingut relacions amb el meu marit,
doncs això no hauria passat.
Si no m'hagués revolcat a mi unes quantes vegades,
si no hi hagués un parell de fills,
que no els vaig anar a buscar, eh?
De cap manera, eh?
No em vagis a pensar que jo vaig dir,
ara vull tindre un nen, ara vull tindre un nen.
En cap moment vaig dir, ni vull tindre un nen, ni vull tindre un nen.
Si van arribar va ser perquè les coses em van fallar.
O sigui, aquesta és la pura veritat.
I jo els hi he dit amb els meus fills, eh?
Jo he tingut de pura casualitat.
Perquè si jo, per mi, amb el teu pare en tenia prou.
Per fer el que volia fer.
Dic, després, si mai demoriria, moriré.
Però jo no volia càrregues.
T'imagines una nena que va plorar fins als dos anys, totes les nits.
Tu no saps el martíri que és.
Però bé, tot això venia amb la llum i l'acceptació.
Jo mai vaig acceptar perquè he de ser mare.
Ser mare, perquè he de ser mare.
No ho volies.
Jo no tenia cap necessitat de ser mare.
Què és antinatural? És possible?
Bueno, a la teva època sí que tothom volia ser mare o molta gent.
Molta gent.
Però jo ja estava més en l'època dels hippies,
que no s'importava gaire l'amor que la guerra.
I no.
No era un objectiu que jo tingués fixat.
Vull ser mare.
No tenia aquest objectiu.
Jo, l'objectiu que tenia, sigues feliç.
Demanava dir una paraulota, però no.
La pots creure.
Bueno, a mi no m'és igual.
No la direm, perquè si no, després, almenys queden registrats.
Però tindre relacions.
Ho diré de manera sexual.
Amb aquella època,
sortir, relacions sexuals,
un meneu així esballant,
amb ritme,
i sentint-te guapa,
tot això era fabulós.
Per mi era fabulós.
L'edat no em perdona.
L'edat va passant.
Però els primers anys,
el que m'agradava era això.
Deguessin el que diguessin.
Vull ser mare.
Esteu bojos.
Ser mare.
El que comporta ser mare.
T'estimaves.
És que no hi havia do d'otis.
Pensava que s'havien de rentar amà.
Era un bon d'això.
Tu tenies l'arregle.
Ara tothom té la compresa,
el que sigui.
Però abans tu havies d'anar amb una tovalloleta.
I rentar-te aquesta.
Totes aquestes coses són les que eren abans i després van ser.
O sigui que jo no em pensava que tingués una filla perquè després passés
per tot el que jo havia passat, l'arregla, rentar penyals i totes aquestes coses.
Dic, no, no, no, tu disfruta de la vida tot el que puguis i després deu virar.
Si t'has de morir, te moriràs, però a gust.
Tota la vida he pensat i dic, si mai he de morir, papa, recorda't d'una cosa.
Posa'm una botella de cava, per si a casa se m'ocorreix despertar-me.
Aquesta és la vàter.
Veus? El meu marit, els llençols, jo sexi, el pène.
Sense això no hi ha aquesta vida, ni aquesta, ni cap altra vida.
Si veus una cosa, o sigui, excepte tu que has fet aquest col·laix en el taller,
s'ha parlat de la família, s'ha parlat de tot, però d'on surt la família, no existeix.
Per què creus que hi ha aquest tabú o...?
És el mateix que t'he dit per la diferència de pensaments que tenim.
Jo penso que la vida s'ha de viure plenament.
I el sexe és tan maco.
El sexe és preciós, nena, no t'ho perdis.
I després et fas gran si no pots.
El consell que jo et dono de les meves vivències és que el sexe és preciós,
aprofita tot el que puguis.
Sexe no vol dir amor, eh?
No confonguis, eh?
Amor ve després de l'amor.
L'amor ve després.
L'amor és el dia a dia, la constància, el tindre-l'hi acostat,
el sentir que està patint aquella persona i que el cuides,
o que veus que et cuiden a tu.
Això és l'amor, realment.
Però el sexe no és amor.
El sexe és goig.
El sexe és un goig total.
I ho vas flesmant al...
Sí.
Et va costar començar el col·laix?
No, gens ni mica.
Tu vas anar...
Me'n recordo que estàvem a la taula i els altres anaven mirant i no sé,
i jo a tu et veia novetratallant, novetratallant.
Gens ni mica.
Però no havies fet mai un col·laix, no?
No, no, no, no havia fet mai un col·laix.
Però sí, tenia clares unes coses.
Sense ell, que és el promotor de totes les meves experiències,
de totes,
sense ell, sense tot això,
perquè tots aquests llançols tenien molt a veure amb nosaltres.
I altres llançols més que no vaig posar.
I després jo, perquè jo era sexy.
Era sexy i m'agradava ser sexy.
Llavors, el principal.
El ple?
Sí.
Creu-me que això és veritat.
La gent pensarà ser místic.
Oh, és que la mort.
Oh, aquí, quan vaig veure...
No.
El teu marit, quan et va veure,
el primer que et van mirar segurament va ser el cul o els pits.
No va mirar si tenies els ulls més grans o més petits.
Va mirar i va dir, oh, quins pits que té.
Oh, quin cul que té aquesta dona.
Són les dues coses que es miren, home.
I la dona, sense voler,
però volent, mira el paquet.
Jo tenia un defecte.
Ah, sí?
Sí.
No mirava la cara ni el paquet
fins que no havia vist les sabates.
Quina tonteria més rara.
Fixa't, estic explicant una cosa que...
Jo crec que l'única persona que l'he dit ha sigut el meu marit.
No l'he dit a ningú més i ara t'ho estic explicant a tu.
Llavors, les sabates.
Sí.
Jo vaig anar allà.
Recordo que hi havia un club que es deia Sant Carlos.
Aquí al carrer, cap a dalt de Tossec, cap amunt.
I es deia Sant Carlos i anàvem a cantar els bústans,
els ciris i tots aquests.
I tu entrava i jo anava bé.
I ens sentàvem amb la meva amiga.
Allà on estava sentada i de sobte et deia,
vols ballar?
I jo feia així.
Estava mirant les sabates.
Si m'agradava les sabates, sortia.
Encara no li he vist la cara,
però seria sabates maques i guapo.
I era prou segur.
Claríssim.
Claríssim era.
I t'asseguro que era seguríssim.
I la meva amiga deia,
però què estàs fent?
Mirant les sabates.
I per què miren les sabates?
Perquè així sé que si és guapo o no.
I t'asseguro.
Veníem...
Podíem anar a ballar al club un cop al mes o cada dos mesos?
Perquè, clar, nosaltres ens duràvem setmanades.
I tot això, clar, no es pot reflectir aquí.
Però les setmanades tu treballaves
i arribaves a casa teva i donaves tots els diners als teus pares.
Llavors els teus pares et donaven un duro.
Un duro eren cinc pessetes.
Que ara ja ni sé fent els calcos quants diners serien.
Però eren unes cinc pessetes o sis pessetes.
Llavors et donaven per comprar un viatge
amb l'autobús que anava fins a Barcelona
i tornar.
I pagar l'entrada al club.
No et donava per més.
I això passava sempre.
Llavors què feies tu?
Juntaves els diners de totes les setmanes, de totes les setmanes,
de totes les setmanes i un dia
els anàvem des d'Esplugues, home, des d'Esplugues, eh?
Perquè jo vivia a Esplugues, no se'n just.
Des d'Esplugues fins a Sant Feliu a peu
per anar a ballar al casino del Vall Sant Feliu.
I allà ens posàvem a ballar.
Venien grups de música i tot i allà ballàvem.
I ens ho passaven de bé.
Però, clar, després teníem que tornar
i tornar-nos un altre cop a peu.
Ho creguis, eh?
Les calves quedaven.
Era marinera.
Per això et dic, hi havia moltes coses i tot això.
No sé, plasmar un tant per un rato.
Jo vaig dir, ah, un llençol, un altre llençol, un altre llençol.
El meu marit, els llençols, i jo estàvem totalment lligats.
Vale, ja hem acabat amb les fotos.
Vull preguntar com has viscut el procés d'aquest taller de fotografia.
Ha impactat en el teu dia a dia, d'alguna manera?
Sí.
No hi he trigat poc a dir-t'ho.
Sí.
En què?
Doncs en que m'agafen ganes d'agafar el mòbil
quan vaig a estendre la roba
o quan vaig a algun lloc i estic mirant i observant.
A observar.
M'ha ensenyat a observar.
Llavors, si observo, puc plasmar.
Puc fer una fotografia ben feta.
I abans que no observaves igual?
No.
De cap manera.
Mirava.
No és observar.
Mirar no és observar.
Jo puc mirar cap allà i no estic observant.
Ara tu t'estic observant.
No ho sé si notes de diferència.
Sí, sí, sí, sí, sí, l'entenc, l'entenc.
Creus que la gent gran pot crear cultura?
Sí.
I creus que la societat pensa que la gent gran pot crear cultura?
No.
Ai, espera.
No?
Aquesta àvia tan maca.
Adeu.
Adeu, adeu.
El teu amic és un amor, eh?
Això fora de gravacions.
Jo és que havia vingut molt de temps amb ella a fer el mouta.
Feia un gimnàs i es reia i de tant en tant es tiraven les nostres, també.
També té.
Però que té un caràcter ben viu, eh?
Sí, sí, sí, sí.
Per això t'estic dient.
Jo ho sé, jo ho sé.
Però que t'estic dient.
Jo, sí, sortia de viatge i feia una foto o feia una altra cosa.
Mira això, que maco, aquesta posta de sol.
M'agraden molt les postes de sol, eh?
Més que les sortides de sol m'agraden les postes de sol.
Però jo feia postes de sol perquè m'agradava.
I de sobte les tenia i deia,
ho ha de dir quantes postes de sol que té.
O de sobte estava sentada,
perquè abans estava sentada estirada amb una tovallona,
però després ja no podia estirar amb una tovallola,
per problemes del que sigui.
I tenia que estar sentada.
Llavors estava sentada i em posava amb el mòbil allà
i estava així i deia,
ja t'enganxaré malparida, ja t'enganxaré, li deia.
Dic, ja t'enganxaré.
I tenia el mòbil així esperant que vingués una onada una mica forta
per fer-li la foto.
Això sí, ho tenia.
Les dues coses que m'agradava fotografia.
Les onades i les postes de sol.
I ara t'agrada fotografia més coses?
Més coses, sí.
Sí, sí.
Ara he trobat, per exemple, que mai ho havia vist.
Ni m'hi havia fixat, ni què va.
Que mai he de fixar en una cosa així.
Simplement el dia de la pluja que vam venir aquí
i vam sortir i estava tot el terra mullat.
I jo anava cap a casa sola,
en un tram que anava sola del carrer Buenavista,
i estic arribant a casa i anava a obrir,
i passa l'autobús.
Passa un autobús,
així amb les seves lluns vermelles, grogues,
això que fan així,
i es para l'autobús.
I va fer un reflex així, allargat,
sobre el terra mullat, maquíssim.
I jo dic, mira, això m'ho ha ensenyat la lua.
Ho vaig a fotografiar.
I ho vaig fotografiar perquè m'ho havia ensenyat la lua.
Quina honor.
Te la vaig enviar, aquesta foto, eh?
Sí, sí, sí, era molt xula.
Sí, sí, me'n recordo.
Doncs ja veus.
Bueno, aquesta és la maite.
Si et serveix d'alguna cosa, la meva experiència.
Tornant a allò d'abans,
si creus que la societat,
creu que la gent gran pot fer cultura,
que m'has dit que no.
No.
Ni creu que poc podem fer cultura,
i més aviat creuen que som, més aviat, molèstia,
que no aportació.
Que si us poden tenir entretinguts.
Sí.
Crec que és això.
Però tu creus que sí que podeu fer cultura?
Jo crec que podem fer cultura
i que podem ensenyar moltes coses al jovent
que ara no l'entenen.
No ho entén ni el meu marit, que és més gran que jo.
Quan li dic,
deixa d'una punyetera vegada el mòbil i la taula.
I per què?
Perquè te tornaràs tonto.
Com he de tornar tonto si estic llegint coses?
Però el que estàs llegint són mentides,
que no entens que tot el que posen aquí són fake news.
O t'ho diré.
Te posen notícies falses.
I que en lloc d'això
hauries d'estar arreglant-me l'armari de la cuina.
És igual.
I en això de crear cultura, com veus la possibilitat
que algunes de les teves fotos puguin estar en una exposició?
Totes les que vulguis.
No em faria cap vergonya.
T'agradaria?
Sí.
Has exposat mai?
No.
Però m'agraden les exposicions a pintura o de dibuixos.
Perquè hi ha aquell cantor que és un error.
Però bé, com que aquí la gent fa el que els dona la gana
i no pensa, perquè s'ha de pensar una mica.
Tu vols fer una exposició de pintura
o de fotografia o de dibuixos de lo que vulguis,
la posaràs en un racó que només s'obre estones
i perquè fan activitats.
Aviam, pensem.
Tenim el servei per pensar.
Demanem aquí que ens deixin posar
una exposició i la posem en un lloc.
Bueno, és la sala d'exposicions, no?
No és una sala d'exposicions.
No, no, és una sala.
Ho dic amb moltes cometes perquè soc la primera que penso
que no és una sala d'exposicions.
Ni està ben il·luminada, ni està res.
No hi ha res.
Per últim, jo li vaig dir a la Roset,
si poséssim aquestes fotos aquí,
aquí on està la sala.
Sí, bueno, que està buit.
Està buit?
Aquestes pintures que seran molt bones,
però que la gent ni se les mira,
ni s'ha percatat de quin color són,
ni què és el que hi ha.
Jo dic, bueno, doncs de tant en tant,
canviem-lo i posem coses noves
i uns rètols grans,
rètols grans...
Encara hi ha ulls.
Encara hi ha ulls que diguin,
Pere Oliver, mireu quins dibuixos,
mireu, llegiu una mica,
entreteniu-vos aquí i allà,
que en se vol cosa.
M'entens?
Llavors això farà que la gent s'hi fixi,
però la gent no té idea de màrqueting.
Creus que només creus que és la gent?
O sigui, no creus que seria feina també
una mica des de l'Ajuntament?
Aviam.
Sí.
Segons com sí.
O sigui, al final,
per l'enjustament d'això,
de les fotos que jo volia exposar,
hi ha molt poques sales
i el primer que em van dir
va ser això, em van dir
ah, les penges en aquesta sala.
Vull dir que és una sala que hi ha des de l'Ajuntament.
Ah, per la gent gran allà.
Exacte.
Estem descatalogats allà al final
i saps què passa?
Que fan ball de saló, fan estiraments,
fan el munt.
Llavors, a quina hora
està la sala lliure per anar a veure
els dibuixos d'en Pere Oliver?
I són bons, eh?
Sí, sí.
No els veu ningú.
No els veu ningú.
Llavors, jo per fer una exposició allà a mi.
I per què no es pot, aquí al mig?
Doncs ja l'he dit a la Roseta.
Escolta'm, tinc moltes ganes de fer una exposició aquí,
però l'exposició que vull fer
i estic logrant alguna cosa
que no m'ho pensava que ho lograria.
Vale?
Estan parlant de posar un...
fer un...
com si fos un petit escenari aquí
i fer que portin unes tarimes de l'Ajuntament.
Vale?
Que ho vaig parlar amb la Roseta
i la Roseta es veu que em veu vindre
i anticipa les coses.
Vale? Anticipa les coses.
I jo li vaig dir
home, la cortina hauria de ser d'aquí a aquí.
Li vaig dir.
I jo crec que, si no, no cal gastar tantes peles.
Com que posis un...
És la llei del mínim...
Sí, el mínim esforç.
I llavors poses la cortina,
la treus, la poses, la treus i la poses
amb uns ganxos que vagi penjada.
Vale?
Una platina.
Una platina que té forats.
Una platina que té forats.
Llavors això ho metges al teixo
i llavors cada cop que ho necessites
pots penjar la cortina.
No la necessites, la treus la cortina
i això s'hi vaig comentar.
Perquè totes aquestes coses a mi al cap no para.
És que no para.
Parlant d'això,
ara que ha acabat el taller,
em penses que la continuam la fotografia?
Bueno, la meva idea era seguir fotografiant
coses com aquesta que te l'he enviat ara.
Em fotografio jo des de l'ego,
però en diferents aspectes de la meva vida.
Vale?
I volem expressar allò que estic sentint.
I això és una novetat, no, per tu?
Sí, totalment.
Totalment.
Volem expressar allò que sento,
la impotència de veure allò que em feies
en cinc minuts,
ara poden passar setmanes, mesos
i al final tinc que trucar a algú que m'ho vingui i m'ho faci.
Això és una impotència.
Sí, sí.
No pots fer res.
Tu no mares amb l'altra persona.
No tindràs ganes d'anar a veure el mar
i tu no saps conduir.
I llavors dius,
fer servir el transport públic.
Apa, mentiders de merda.
Perquè són uns mentiders, Lua.
Transport públic.
Quin transport públic tens d'aquí per anar a veure el mar?
Anar fins a Barcelona i de Barcelona fins a Barcelona.
Ja.
Vas a l'estació de Sants, allà al Coll Blanc,
de Coll Blanc has d'agafar un autobús,
aquest autobús et deixarà
i trigaràs una hora, hora i mitja per arribar a veure el mar.
I després per tornar-se'n just un altre home.
Una hora, hora i mitja.
Quant de temps et quedarà allà per veure?
Mitja hora.
Perquè has de tornar a casa a cuinar.
Llavors diuen transport públic.
Vinga, va.
I el resultat és que si el teu marit ja no condueix
o quasi no condueix,
però és igual,
haurien de curar els impostos
segons el moviment que té el cotxe.
Jo no pagaria quasi res.
Però aquestes són les coses.
Quina altra cosa vols preguntar-me?
Te n'anava preguntant i a l'última,
que era si haguessis de dir una cosa important
que t'endús d'aquest taller,
quina seria?
La mestra.
No són els companys ni les fotos
que hagin presentat els companys
perquè la majoria de vegades t'ho haig de dir.
Jo quan veia aquelles fotos,
carques, portaven una foto
del meu marit
o de no sé què
o de no sé quants,
molt bé, és molt sentimental.
Tot això és molt sentimental.
Però t'està demanant una experiència viscuda.
Reflecta una experiència que tu hagis viscut
i que hagis sentit.
No com a companya,
sinó com a persona.
Així ho entenia jo.
Jo estic equivocada.
O, per exemple,
el pas del temps
i llavors és tan fàcil posar
i conèixer
i el meu nen ara que és gran.
Això és el pas del temps, no?
Mira que és fàcil.
Però tu ho has de pensar,
ho has de sentir que representa per tu.
I cap d'ells em va portar res d'això.
Tu,
si ho vas a portar-ho,
en la teva paciència,
sapiguem mirar,
sapiguem escoltar.
Gràcies.
Què més vols preguntar?
Si vols afegir alguna cosa més com a peça.
Que tornaria a fer el curset.
I tornaria a anar a la ràdio
i tornaria a parlar.
I crec que parlaria encara més estona.
Doncs mira, això sí que ho podem intentar lligar.
De debò.
O sigui, no tinc cap problema.
La meva vida ha sigut molt complicada
dins d'aquesta complicació
i he anat superant etapes, etapes, etapes, etapes, etapes.
Fins que ha arribat el moment en què et dic
ara estàs alliberada,
que és el que jo deia d'aquella foto.
De les fulles.
Ara que he arribat aquí em va faltar,
després ho vaig pensar,
em va faltar tornar a posar la foto del naixement.
Soc així.
Moltes gràcies.
No hi puc fer-hi res.
Tinc un mal geni
i que no em portin gaire a la contrària.
Si em porten a la contrària en raó,
ho accepto tot.
Però quan veig que és injusta la A de contrària,
surt el pitjor.
Ai, Déu meu.
Déu meu, Déu meu, Déu meu.
La vida és molt llarga.
Però jo quan vaig veure que te'n vas a d'aquests països,
em vaig dir que no,
que no,
que no,
perquè vaig veure que te'n vas a d'aquests països,
que vas fer totes aquestes coses per allà,
i jo te'n vaig preguntar,
perquè de vegades,
com ho feies per anar tu sola?
I te'n vaig preguntar, anaves sola?
I em vas dir sí.
I jo dic, ostres, anar sola?
Joder, amb aquests postos així,
caldria ser emocionant,
o no sé,
en sentir una mica lua.
Sí?
O hagués agradat sentir-me lua,
o hagués agradat tenir-me a tu?
Bueno, m'hauria agradat.
Estàs a temps? Pots fer un viatge sola?
Difícil.
Si fés un viatge sola,
el primer que trobaria seria el meu marit que em diria,
que estàs boja!
Així és la vida, Noah.
Però,
ara em consello a una senyora gran,
que sigui sempre la meva filla,
no siguis tonta,
gaudeix de la vida,
no siguis tonta.
I jo li dic, el sexe no és dolent, eh?
No passis a pensar que el sexe és dolent,
el sexe és bo.
És molt bo.
Però si no t'ho fan bé,
digue'ls-hi,
ei, així no m'agrada.
Veus?
Me l'enduc, me l'enduc.
És clar,
si no parles no saben.
Clar, clar.
Aquesta és la descarada que soc jo.
Gràcies.
Gràcies per ser descarada i hauria estat a mi.
Valora molt.
M'entenc, així?
Bueno, t'assembles a ton avi una mica.
Tinc més mals.
Sí, bé que sí.
Vull pensar que sí.
No diem res, però...
És molt, només,
molt fort, és a veure amb el que tens tu.
És dolenta,
és carinyosa
i tens la paciència d'escoltar la gent.
Bueno, és que teniu moltes coses a dir.
Que teniu moltes coses a dir.
Sí.
No sé si servirà d'alguna cosa, però bé.
A mi sí.
I per això crec que en fer aquesta exposició,
perquè igual que crec que...
Jo crec que l'has de repetir.
Perquè jo crec que ser la primera va a perdre,
la segona no t'ha d'entendre.
Ho intentaré, a veure si puc,
si puc fer el curs que ve.
No, no, no.
Aquesta mai que tenia aquí.
Però com és que en un minut...
Jo crec que hi ha aquesta...
No, és que només hi anàvem per les persones,
va dir la Lluïsa.
Jo no en tenia ni idea que hi anàvem per les persones.
Bueno, en un inici sí,
perquè com que havia de fer el treball,
ara podria ser diferent.
En un inici com que havia de fer el treball i tot,
tampoc no podia estar com volia estar per tantes persones.
Però ara com que ja no hauria de fer el treball,
seria d'una manera més lliure.
Sí, d'una altra manera.
Però jo crec que ensenyar a veure les coses,
ho fas molt bé.
Ja t'ho vaig dir, no?
No sé si va ser la Rami, però t'ho vaig dir.
Dic que és que jo mai havia entès
això de plasmar un sentiment.
Gràcies.
Que vagi molt bé la vida si no ens veiem.
Home, sí, sí, ens veurem.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.