Jo crec que sí que és una mica de rosa, eh?
Aquest era el meu jove gran, aquesta era la meva mare de jove.
I després està aquí de gran.
Si la vols fer...
Quina és aquesta foto?
El Víctor m'ha enviat totes les fotos amb una carpeta
que us he de compartir i que no ho he fet.
Perquè les vull totes, per mi.
És molt xula aquesta.
Quina preciosa, ja. Tu també la tens?
Sí, és molt lenta, aquesta.
La té tothom, és tu?
No, me l'ha ensenyat el Claudi.
Gràcies.
Ara tenim una altra que tinc aquí.
Està bé?
Ja ho dic, és una carpeta que us l'enviaré
perquè hi ha totes les fotos que vam fer.
N'hi ha més d'una de grumufa, aquesta és la xula.
Ara us diré, aquestes guardeu-les per després.
Aquesta no és ella?
No, aquesta és Joana.
Hi ha un dèrc a dalt a la casa.
S'ha perdut el camí, que era aquí.
Els estava estirant, eh?
Ja t'està mirant.
No guacos, no.
Més que guacos.
Divinos.
La divina com és?
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Avui he imprès una miqueta...
És un mix.
Com que alguns no havien enviat unes fotos,
els altres sí.
Està bé, no passa res.
També va bé que puguem parlar dels diferents temes alhora.
No cal que tots parlem alhora del mateix.
Vull dir, he rebut material de tothom,
així que està més o menys repartit.
Ara he d'explicar el que he portat.
Alguns m'han enviat moltes fotos,
però he portat unes quantes.
La Joana també va fer una de la família,
però he portat unes altres.
Comencem pel Joan Maria.
Les fotos aquestes, no?
Aquestes són del pas del temps
i aquestes són les ganes de viure.
La Joana anava a restaurants típics i famosos.
Tothom el coneix, la Barcelona.
Està pràcticament al centre.
Però quin restaurant?
Allà on hi havia els 16 jutges era el seu.
Els quatre gats?
Els quatre gats, sí.
Si no hi heu estat mai,
recomanem anar-hi un dia
a fer un vermellet o tal.
Menjar és molt car.
Els últims cinc anys, com que hi ha les guies turístiques,
han posat uns preus catalans.
I l'altre, del pas del temps,
és una foto de la plaça de la Palmeda de Figueres.
Es veu als carros.
I feta fa 15 dies.
Res que veure.
Aquesta plaça de la Palmera
per a mi és el lloc on he viscut
i vaig néixer allà.
Durant molts anys era la casa dels meus avis.
També al frent
hi ha la segona casa
on va viure el Dalí.
És ben bé el centre de Figueres.
Hi ha la Rambla i en baixant hi ha dos carrers.
Un és el carrer de Camanyo,
que és el que jo vaig viure,
i l'altre és el carrer Monturiol.
El Dalí entrava al carrer Monturiol o a l'esquerra.
Si voleu veure-ho, voleu que anem.
Només es veu que és la plaça de la Palmera
perquè hi ha una Palmera.
Avui no m'ha demanat temps de retallar-les,
però aquesta seria la d'ara i aquesta és la d'abans.
El que comparteixen és la Palmera.
Una altra qüestió és que aquí sota
abans hi havia una riera, la Riera Gallirams,
que era oberta.
Aquesta foto encara és moderna.
Al mig de la Rambla i la plaça Palmera
hi passava la Riera Gallirams.
D'aquí ve el nom de la Rambla.
Moltes gràcies.
Passem cap al Gerard.
Aquesta, per exemple,
és el dia que ens casem.
I la família.
La de darrere...
Fuimos en un viaje de l'incerso
y hacían un concurso de arco.
Me presenté en un concurso de arco
y tuve la suerte de ganar el premio.
A donde me ponía el ojo me daba la flecha.
Estos son buenos y ya está.
Estos son mis hijos y mi señora.
Los nietos...
Esta es la casa donde vivimos.
Això era el pas del temps, oi?
Esta es mi señora
y estos son unos objetos
que tienen ya 200 y pico de años.
Como es la sopera esta
y la plata de atrás.
Este es el cuadro que pintó mi hijo.
Esta es de la bisabia de mi señora.
Y vendía de mes atrás.
Y esta es mi hija.
Les fotos que heu portat d'una experiència viscuda
ara no les parlarem,
perquè són per la classe que ve.
Ja us explicaré per què us he demanat
que me les portéssiu.
Si no me les he portat d'experiència viscuda,
per què?
És que ara no hi tinc les aplicacions.
Els que no heu portat foto d'experiència viscuda
no us preocupeu,
però us demanaré que m'intenteu passar
amb la millor qualitat possible una foto.
Si no, quan pugueu,
feu una foto de la foto.
Intentant que no hi hagi reflexes.
Després us explicaré el perquè.
Continuem amb la de Maria Lluïsa.
Jo el sentit de viure la vida
està representat en aquell moment
amb la meva filla petita,
que molts dissabtes anem buscant,
i els amics a dins per mi són gloriosos,
igual que quan venen les altres.
Aquesta és la que tinc més a prop.
Després tinc de la bellesa
i tinc la meva mare amb el meu germà gran.
Després tinc uns tietes
que ja no hi són amb els meus pares.
És la bellesa,
que amb la família sempre hem estat molt units.
Aquí només hi ha una part,
perquè havia d'agafar moltes fotos.
Veieu que a mi les fotos no van.
I l'altra que hi ha amb una parella de gent gran
és la germana del meu avi,
o sigui, del pare del meu pare.
És una llanta.
Buscava una que estava amb la meva àvia,
la meva mare, la Núria,
que és la gran,
i jo, que era amb quatre generacions,
i em feia il·lusió de portar-la.
Si la trobes...
Si la trobo, sí, te la buscaré i te la miraré.
Gràcies. El Joan?
Jo el pas del temps l'he aconseguit
a casa d'una amiga meva
que ara viu sola,
que no vol tocar res del pis
de tot com ho tenies els seus pares
i no vol tocar res.
Hi ha el telèfon que encara marca...
Hi ha el telèfon que és l'ambri...
El contrast d'un telèfon i l'altre
marca el temps que ha passat.
A part d'això, també vaig aprofitar
per fer fotos de la decoració que té la casa,
que ha passat el temps.
La llum de sota la dreta és molt xula, amb el mirall.
Així en petit no es veu tant, eh?
Però en gros sembla una espècie de madurs
com si estiguessis al mig del mar.
Una cosa estranya.
I em sembla que és una cosa antiga
i encara que ara això no es faria,
ha passat el temps.
A part de les ganes de viure,
vaig anar al Col·legi Montserrat
i a l'hora de sortida, el divendres,
hi havia tot de pares rebent els nens
que sortien de classe, tots contents,
perquè ja era cap de setmana
i això em va semblar un ànim molt gran.
Moltes gràcies.
L'Illiana?
A part de les ganes de viure,
jo he pensat que tothom portarà fotos de gent.
I jo no, eh?
Jo això que fa Joan,
jo li vaig dir que no surten les cares de les persones,
perquè a mi no m'agraden
sortir fotos de desconeguts.
I per això,
i aleshores jo vaig anar aquí pel poble
i vaig...
Les ganes de viure dels sabres.
I dels ocellets.
Jo simplement he fotografiat
el transcurso del temps,
com jo veig el transcurso del temps.
I jo he pensat en tot.
Aquesta és com jo veig el pas del temps.
Perquè si s'han de portar fotos de família,
sempre trobarem la foto del meu pare
quan era petita,
que tenia les sabates torçades
i aquesta la puc comparar amb una foto dels meus nets
i seria una comparació del pas del temps.
Però pensava que no, que havia de ser una foto actual
i per això vaig fer fotos d'aquest.
Aquesta que veieu aquí, que és una senyora
i un nen petit, no són fotos de casa
ni de família, són fotos fetes
mentre que miro per Sant Just.
Llavors vaig veure aquesta cara d'aquesta senyora,
tota somrient i em va agradar.
Vaig dir que és una àvia que demostra ganes de viure
i aquí, en aquesta foto d'aquest nen petit
acaba amb ganes de viure.
I perdona, tu li has demanat a la persona?
No, a mi sí que hi he demanat permís.
I la nena la vaig agafar de resquiro aquí.
Avui parlarem d'això.
No, si sé que no es poden fer fotos a les persones.
I després, tot això vaig fer un esquema a casa
de les plantes, perquè aquesta és una planta
d'aquestes de Nadal.
Primer era una planta preciosa,
bonica, i teníem les fulles
primer petites, després més grans,
després més grans, i després es va pensir,
es va pensir, i fins i tot marcarà
pensida de tot.
Com és el pensiment?
Jo tampoc.
Que descompte la seva visió.
Sí, sí, he posat la meva visió.
Amb una planta, no he posat ni persones, ni ningú.
Així és la primera pieba petita,
el moment de marxar més no pot, i les altres no.
I aquest és un esquema d'una casa.
Vaig anar a passejar per ahir
i vaig veure una casa vella,
i al costat hi havia aquesta casa jove.
I vaig dir, mira, aquesta és la casa que hem fet al costat
i ara hi ha una nova.
Així és com jo veig en pas de temps.
Gràcies.
Que tinguis més de set anys a casa.
Amb la senyora li vaig demanar permís.
El que passa és que tenia aquesta foto,
ella em va donar permís i la nena estava al costat.
No és que jo li doni la foto a la nena.
Llavors estaven els seus pares i els vaig dir
que si molesta perquè m'ha sortit la nena,
no, ja li podré fer fotos, perquè era un atrancor.
I vaig fer llavors una foto una mica més bonica.
Però és veritat que per fer fotos a les persones estranyes,
si se'ls hi veu la cara, els hi has de demanar permís.
Perquè després pots fer-hi el profil.
Ja fa molts anys que vam tenir un problema
amb el caràcter del patrimoniet
i vam fer fotos amb unes noies que eren modelos
i aquestes noies es van superar a 14 o 15 anys.
Bueno, quin problema vam tenir?
Les fotos s'han de demanar permís i si no,
no es fan els que necessiten.
Està prohibit perquè quan surti la nena
no es pot demanar permís.
Jo aquestes fotos les he portades aquí
però no les tens publicat.
Només és que aquesta dona em va semblar
que es presava la seva cara
per l'entusiasme de fer-se gran
i ella haver arribat aquí.
Jo he portat aquí una foto
que em va fer una persona totalment improvisada
i després me la va posar en marcada
i me la va regalar.
I és una de les fotos que jo més vull.
I aquesta noia me la va fer
i totalment improvisada.
Tu no em va molestar.
No, feia una foto.
No, no, feia una foto.
Passem a la permira.
Jo n'he portat unes del taller, no?
Això?
Jo vaig fer aquestes.
Aquestes que vaig fer
t'hi vas passar.
Jo també.
T'he seleccionat unes quantes.
I surt el Víctor amb Joan
i el Gerardo.
Aquí sembla que quan tinc un focus
he corporat la màquina.
Ha quedat així.
Sí, sí, sí.
Anem a pres unes quatre per persona
perquè que vien en un full i es veien bé,
no per una altra cosa.
Jo no he fet res de passar el temps.
Ho he de...
Intentaré, perquè tinc un caos,
que aquesta setmana he rebut absolutament de tot.
Les he de posar per carpetes i ja us diré
que no ho sabria dir exactament,
què li falta aquí.
Continuem amb la Joana, que recuperava també.
Sí, jo ara m'estic mirant tot el que tinc apuntat
i és clar, com que hi falta dues setmanes seguides,
potser és clar que això pel pas del temps,
o si jo, no ho sé, no tinc res.
O sigui, no us preocupeu, ja us diré
què li falta cadascú.
Les he portat perquè les ensenyem.
Només són les sabates de ball,
totes les sabates de ball.
Les de craquet, les de ball de saló,
les de flamenco, les sis senyores de flamenco.
O sigui, tot el que amb la meva vida,
el que jo disfruto i les ganes...
Això per mi són més les ganes d'aprendre
que més el pas del temps.
També pot haver passat el pas del temps aquí,
perquè ja fa 40 anys que va lluny.
Aleshores, també pot ser.
Al final, les ganes d'aprendre no són temporals.
Vull dir que va durant tota la història
i si tenim un hobby que ens agrada durant molt de temps,
doncs va...
Sí.
Les tens tu.
Després us les demanaré, aquestes, no us preocupeu.
Em va semblar interessant
perquè les ganes d'aprendre les vam fer aquí a classe
i llavors vam fer el que vam poder per aquí.
Però com canvia la fotografia
si no estem en un espai obligat,
sinó que podem triar, no?
Ara l'he trobat.
Sí, també, amb les dues coses.
Les fotos de la ràdio...
En què càmera s'hi tenen?
Amb un mòbil.
De qui?
Crec que de la Mireia, de la noia que us va entrevistar.
Us ho passaré.
Us he d'enviar la capeta del Víctor
i les de la ràdio.
Us ho posaré tots en un.
A mi això em va resultar interessant
perquè com que canvien les fotografies
i hi ha les ganes d'aprendre,
com que les vam fer aquí a classe,
teníem unes limitacions.
L'espai era el que era,
per tant havíem d'improvisar amb poc temps i amb un espai.
La Joana estava a casa seva, per tant va poder explorar altres coses.
El material que ella tenia a casa no tenia persones,
al final el que ha fet ha sigut un bodegón.
Un bodegón de sabates.
Que l'ha anat provant amb sabates,
ha afegit la fotografia on l'ha afegit...
La base és la fusta on també, pràcticament,
la base on estan les sabates.
Em va semblar com xula que...
Es pot continuar fent.
Que les ganes d'aprendre les vam fer aquí una mica ràpids
a les fotos que va fer a casa, si té alguna altra idea.
Si voleu el que puc fer aquestes sabates,
passar-vos una llista de tot el que us heu anat demanant,
com que ha sigut cada dia una cosa...
Ahir que teníem classe de gralla,
vaig trobar que no podíem fer la foto,
perquè no tenia...
Ah, perfecte.
Perfecte.
Us les passaré, eh?
Les tinc, les tinc. No les he compartit.
Tinc una carpeta amb totes.
Sí, és una llàstima que no estigui la Liliana.
És un professional.
Que la feies amb aviat.
Ja t'he passat.
Jo només us diré aquesta petita part al castell.
Me gusta mucho aprender...
Me gusta mucho aprender...
Escolta un moment la Joana.
Torna-hi, torna-hi.
Per favor.
A veure, que li vaig posar moltes coses d'aprendre,
perquè jo es brita que la meva vida ha sigut un aprenentatge
tota la vida.
Però l'últim que jo em vaig posar, que voldria pensar també,
me gusta mucho aprender,
perquè és un aprenentatge.
I sempre hi ha persones que t'ensenyen.
I aprens dels teus fills, i dels teus nens,
de tot el tot.
Jo en cursos i cursos, i a vegades amb un que vaig fer
de tècniques de venda em van dir, però tu què has de fer
si tota la vida estàs venent?
Dic, jo sempre aprendré que la gent es tregui del cap,
que ja ho saben tot, perquè ningú sap res.
Moltes gràcies.
El plató no el sé ni creure.
Jo només sé que no sé res.
Jo no sé més que aquells que creixen en tot.
Bueno, jo, del pas del temps,
volia buscar una fotografia de la meva germana
quan érem petites, i una actual.
Però vaig començar buscant-la, la vaig trobar,
i després ja la portaré.
Aleshores, les ganes de viure,
per mi és molt important el mar.
El mar és part de la meva vida.
I viatjar també,
m'encanta viatjar.
I així, bueno, com quasi tots.
Aquesta és l'única cap del pas d'aquesta de...
Jo uso les edicions.
A mi m'ha agradat molt la senzillesa, no?,
un llibre, un te,
i això són les ganes de viure.
A mi és que m'agrada molt el te,
i estar una tarda amb un te.
Està una tarda, una nit, és igual,
i m'he pres un te o un poliomenta,
i així, en silenci, m'agrada moltíssim.
A mi m'ha agradat també el llibre.
A mi m'ha agradat també el llibre.
Manual d'autoestima per a mujeres guerreras.
Em sembla que les llibres que podrien haver per a algú.
T'imagino tu amb el te,
i el llibre del normal.
Mujeres guerreras.
I encara no havia sortit la cançó de la...
de la Shakira.
I bueno, el mar,
el bosque també m'agrada molt,
però el mar, i els meus nets,
aquí mirant l'horizon, un dia a la tarda,
que és un punt molt alt de Blanes, la Palomera.
Gràcies que el mar...
Moltes gràcies.
Ja acabem amb el Claudio.
El 12 de juliol de 1946.
El 12 de juliol de 1946.
Ai, tenia 3 anys.
Quina edat tenia el Claudio?
El 12 de juliol de 1946.
Jo em vaig separar de la meva família
i vaig embarcar per primera vegada.
Aquest era el barco, era una birria.
Era un barco vell, antic,
per deshuar-se,
però era per servir el petrolero.
Jo no havia acabat la Segona Guerra Mundial
i jo ja vaig embarcar.
I aquest tancada portava al costat dictat a la bandera espanyola,
perquè els submarinos el veien i el deixaven passar.
I era vell i era per anar al deshuar-se.
I què feies amb aquest barco?
Jo era alumne de màquines de la Marina Marcant.
Jo acabava de sortir de l'escola.
Jo a l'escola, mentre treballava,
en un carter repartint cartes,
anava a estudiar i anava amb l'uniforme de carter,
per emprenyar el professor.
I al final jo ja em vaig embarcar
i em vaig lliurar de tothom.
Quina edat tenies?
19 anys.
Els acabava de complir.
A Espanya hi havia ganes, fams.
El primer viatge va ser a Aruba,
al Curaçau.
Les atilles occidentàries holandeses.
I quant temps estaries per arribar?
15 dies.
Era molt lent.
Per això pensava que em diries més temps.
No, això els veleros encara no.
Aquest copava màquines.
El 12 de juliol de 1958
em vaig casar.
Em van dir dates.
La noia, la novia...
El 12 de juliol.
I aquesta era la tripulació.
Tots bascos.
Jo soc el del mig.
Jo soc el del mig.
Jo soc el del mig.
El més jovenet que és al mig soc jo.
Acabo d'arribar.
Jo soc xernego.
La meva mare era de Lorca, Múrcia.
I jo parlo castellà perquè és el meu idioma.
El meu pare...
El meu pare.
Aquí n'hi ha molts de xernegos.
Aquí n'hi ha molts de xernegos.
Jo soc xernega, el meu pare és de Girona i la meva mare de Barcelona.
No, soc xernega.
Tu no ets xernega.
Per definició, els espanyols tots són xernegos.
Perquè si no ho són de catalans o castellans,
ho són de moros i d'altres espècies.
Perquè el península ibèrica ha sigut
un constant d'emigració.
Aquest era el segon maquinís de Navals.
Jo era aquest nen d'aquí 9 anys.
El castellà és mig.
D'aquí 9 anys.
Mira que està molt fos.
I me l'ha de jubilar.
El pat del temps no l'he fet.
Ho faré des de que no n'he fet fins ara.
I aquesta...
No es veu res.
Es veu un senyor que està tocant guitarra.
Estic aprenent a tocar guitarra.
Estic aprenent a tocar guitarra.
I això són les meves ganes de viure.
Y te felicito.
Porque que comences a tocar...
Sabías una mica de guitarra.
Sabías tocar una guitarra.
Doncs això és tot.
Doncs us passaré...
Us passaré a tots una mica amb la llista
del que sí que tinc, del que no tinc,
perquè no sapigueu vosaltres també.
Es posen aquí el teu nom, Telegun, i te l'envio.
Mira aquesta.
Era el millor bonet.
Tens una barreja.
Pressiona, aquesta.
És el cavall de baix, Claudi.
Aquesta no t'agrada?
No.
És una foto maquíssima.
Claudi, és el que estàs ajudit?
El que estigui enmig i mig.
Aquest no és el teu germà.
Són toquemis.
No soc noc, a la cara.
No tinc la mateixa cara.
La cara no és bo.
La cara no és bo.
M'ha canviat.
M'ha canviat.
No et pregutes marejar amb els guaniners o què?
La pandèmia...
La pandèmia...
El guaniners...
Sí.
Que anaven a les màquines...
Marejant?
No, ja no es marejava ningú.
Jo vaig marejar el primer dia, però mai més.
Avui ha anat molt bé que sortís del debat aquests
per fer fotografies o no fer fotografies,
perquè el que anàvem a fer és la fotografia de carrer.
Excepte alguns que sí que heu sortit a fora,
la majoria, molts feu fotografies a casa,
i està molt bé.
Però m'ha semblat interessant també explicar-vos
com funciona aquesta disciplina
dins de la fotografia.
La fotografia de carrer també és una fotografia urbana
i sorgeix a l'inici del segle XIX.
I l'objectiu és aquest,
immortalitzar instants de la vida diària,
del dia a dia.
Això que està passant, què passa si ho capturo?
Sí.
Canviar una mica el que s'havia fet fins al moment,
perquè la fotografia sí que neix com a experimentant,
però en seguida va molt que fa fer retrats,
fotografies molt posades.
També es necessita que s'evolucioni
una miqueta la fotografia, perquè què passa?
Que a l'inici hem d'estar molts minuts
col·locant algú, esperant-nos,
el fotògraf, la típica imatge d'això,
així, de l'inici, dono a fer la fotografia i m'he d'esperar.
Per tant, ha de ser una fotografia preparada,
si no, no sortia res.
Si a sortir al carrer feia una fotografia,
allò que s'estava de minuts fent fotografies,
tothom hi havia marxat.
Per tant, es necessita que evolucionin tots els aparells
i que siguin mínimament automàtics, encara que analògics,
per poder sortir i capturar aquests instants.
El pare de la fotografia de carrer
es considera que és, entre d'altres,
perquè hi ha moltes persones fent fotografies,
però algun d'ells és cartebre son.
Per al 1930, ell utilitza sempre una leica
i un objectiu de 50 mil·límetres.
Els objectius de 50 mil·límetres són molt petits.
És fix, no pots fer alt, però és molt petit.
Amb la fotografia de carrer necessitem
una càmera que pesi poc, que pugui moure
i que pugui fer ràpid la fotografia i continuar caminant.
Ell diu això.
Una imatge ha de ser presa en moments decisius,
quan tots els elements que intervenen en una escena
influeixen i originen un instant que explica una història.
La fotografia de carrer va molt de...
ara, que sigui l'escena perfecta
o amb la persona que justament passa.
Sovint són fotografies que si les fas de segons avall,
o de segons després...
Sí, sí, sí.
Aquests són exemples que fa Cartem de Son.
Ell sempre treballa en blanc i negre,
revela en blanc i negre,
no li agrada manipular-la en el laboratori.
Sí que dèiem que es feia molt fotomuntatge,
la fotografia de carrer vol capturar la veritat,
per dir-ho d'alguna manera, de realitat.
Perquè no tindria cap sentit.
Ell estava molt preocupat per passar desapercebut
el que dèiem, robava les fotografies,
no preguntava,
i sempre diu que és molt important aquesta rapidesa
per capturar el moment adequat.
Ho veiem en aquests dos exemples.
Al final aquest nen, com veiem,
potser sí que sabia que li estaven fent una fotografia
perquè no vegin que estaven en una càmera així.
Què pot passar? Que diguin que la vulguis?
O que no t'ho diguin?
Jo crec que això ha canviat.
Ara hi ha moltíssimes lleis
que ens poden denunciar i denunciar i denunciar.
Abans hi havia més llibertat general,
també per crear.
Al supermercat de Sant Mercadona
hi va haver moltíssimes lleis
perquè resulta que filmaven dins del seu magatzem
per si robaven o no robaven,
amb intel·ligència artificial
per conèixer les cares.
Tots els que entraven allà,
ells captaven la seva imatge.
Els agafaven, sí.
S'ha de posar la càmera
però s'ha d'avisar.
S'ha d'avisar que posen càmeres.
Això és aquest país,
fa molts anys que tots els carrers...
Els cotxes que fan la infecció
i la gent que camina pel carrer.
Totes les lleis sempre tenen aquesta doble cara.
Jo no puc fer una fotografia del carrer,
però ara mateix aquí estan just.
I són legals.
Ja estan allà i ens estan capturant.
Ells diuen que no l'utilitzaran.
No ho saps tu.
No han de borrar totes les imatges
després de 30 dies.
Però en el moment de tu t'estan capturant.
Jo crec que, éticament,
s'ha d'intentar pensar
que no hi ha d'haver aquesta fotografia.
I l'ètica també té molts besants i grisos.
No és el mateix si jo em lucraré de la fotografia.
Si jo faig una fotografia al carrer,
potser surt un senyor
que en un inici m'ha dit que sí que podia fer la fotografia,
però jo després utilitzo per una campanya
de United Colors of Benetton
i trec dos milions d'euros gràcies a aquesta campanya.
Per molt que m'hagin donat el permís,
m'estic lucrant jo a causa de la cara d'una altra
que no està veient ni un duro.
No sé si és molt èpic.
Aquesta discoteca del carrer Toset
què va passar a aquest jugador del Barça?
No hi ha fer gràcies a les càmeres.
Aquest noi ara està a la presó.
Si hi haguessin hagut càmeres...
La prioritat és que molts refins
han denunciat això perquè estan a certa altura
i han de tenir molt de compte perquè estan invadint
l'intimitat de l'interior de les cases.
Ha habido muchos jalejos en el barrio.
Yo en mi casa también quiero estar como delegada
y la cámara a mi me está...
Tu la has decidit.
La has decidit.
Aquests són dos exemples.
Aquests són dos exemples.
Aquests són dos exemples.
Aquests són dos exemples.
Aquests són dos exemples.
Aquests són dos exemples.
Molt bé, gràcies.
Que treballat al carrer, al final,
això també provoca mirades a la càmera.
Poden ser mirades molt interessants.
Poden ser mirades molt interessants.
En aquest cas,
s'estan enfrontant una mica amb la càmera.
No estan somrient, no estan tranquils.
És una mirada de què estàs fent,
però que li dona molta més informació a la fotografia
perquè al final tots canviem.
No és el mateix si jo us faig una fotografia
i l'altre dia vam poder veure...
No el tallem al Víctor, per exemple.
Quan estaven tots i anava fent fotos no passa res,
però quan una foto volen quedar guapo,
automàticament et poses més temps.
Preguntar a les persones...
Ei, et puc fer una fotografia?
La canvies.
No l'espatlles, però la canvies.
És una espatlla.
Jo diria que és una espatlla.
A l'actualitat,
què ha passat?
Tothom té a l'abast un mòbil.
Les càmeres automàticament ocupen molt menys.
És el que deia l'altre dia el Claudio.
Com que tothom utilitza el mòbil...
L'altre dia estava caminant per la muntanya
i va passar un noi amb el mòbil així.
No vaig saber dir si m'estava fent una foto,
si estava parlant amb algú
o si simplement estava mirant el mòbil.
El mòbil porta aquestes coses.
Tots els tenim i tots l'estem utilitzant constantment.
És molt més difícil saber si algú
està fent una foto o no.
Per exemple, tu amb el mòbil...
Tu tens el mòbil i ara jo poso per fer-me un selfie.
Però no m'enfoco a mi.
Jo em sembla que m'estic enfocant, però estic enfocant el Joan.
Estic fent una foto al Joan.
Fent un selfie, puc fer-li la foto al Joan
i ell se n'entén i es pensa que jo m'estic fent una foto.
I sembla que estàs parlant.
És el que vull dir.
És per fer un selfie.
Si jo faig una miqueta així,
jo no m'estic fent la foto.
Jo puc fer veure que m'estic fent un selfie
i que si tinc activada la càmera de foto s'ha de mirar.
Però és que...
Potser et prohibeixen totalment
que no facis ni fotos ni vídeos.
I jo, a la qüestió aquesta de menors caballs,
me vaig donar un tipus de fer vídeos.
Per tant, jo volia que digui allò
per poder-ho veure després a casa amb la tele i tot.
Crec que és això que té.
És una línia que no és blanca.
No està bé que facis sempre fotos
i tampoc està malament que facis fotografies.
És una miqueta pensar on l'utilitzarem,
què farem amb la fotografia, on la posarem
i també és l'ús que t'ho facis d'aquesta fotografia.
O simplement l'exposaré com a fotografia d'una persona.
També canvia.
Amb el mòbil podem fer moltes fotos.
És la diferència.
Quan el progressum va començar,
els fotògrafs de carrers havien de tirar carrets i carrets.
Perquè si hi ha costa fer una fotografia
que tu puguis controlar, que sigui d'estudi,
i que tu tinguis algú allà,
és una miqueta.
Si sortim al carrer i estem fotografiant al moment perfecte,
que la llum pot canviar, de cop tenim molta llum,
de cop no en tenim, la persona passa menys ràpid.
Imagineu-vos els carrets que teniu els fotògrafs
i les fotògrafes de carrer, allà acumulats,
rebenant-los i dient que no val.
Els fotògrafs saben l'època, l'hora,
sempre han de fer la millor foto.
Per exemple, una foto d'estudi
com les que feia el Victor,
si li fan una model, no li fan una exclusiva foto.
Li han fet milers de fotos
i llavors trien la carregada grana,
però de moment es posen així, de moment així,
i fan tot tipus de fotos, que si li posen un ventilador...
Nosaltres en fem un i veiem que ens quedi bé.
A la fotografia de carrer
es parla de dos tipus de fotògrafs o fotògrafes.
Hi ha el fotògraf caçador i el fotògraf pescador.
Què vol dir això?
El caçador surt a caçar la fotografia.
Vol dir que camines, camines i camines.
Tu surts amb la càmera i vas a buscar l'escena,
la persona, el lloc, el que sigui.
El pescador és...
Per això es fa el paral·lelisme.
El caçador s'ha de moure, persegueix,
com si diguéssim la víctima.
El pescador l'espera, la persona pescadora l'espera.
Què vol dir això?
La fotògrafa pescadora farà anar a un lloc on li agradi.
Aquest espai m'agrada.
Des d'aquí, la fotografia, tinc un bon angla
i un bon papi.
Potser estic a prop.
Imagineu-vos que aquí a l'entrada
és un molt bon lloc per fer la fotografia.
M'he fixat i la llum i com queda l'enquadrament.
Queda molt bé.
M'espero fins que vagin.
Sé que aquí aniran entrant persones fins que entri la persona
que li digui sí ara i la capturi.
Els paparazzis també poden ser dos tipus.
Hi ha els paparazzis que estan perseguint.
El famós o la famosa, que el pobre està...
És un caçador i el persegueix.
També hi ha paparazzis que s'esperen.
Què va passar amb la Shakira i el Piqué?
Jo vaig passar per davant de casa la Shakira.
Hi havia 4 o 5, que més ho veies amb la motxilla,
la cama i així, esperant que surti.
Hi ha un lloc on he de fer la fotografia
i el que estic esperant és que la Shakira surti de casa
i que la Shakira entri a veure si el Piqué ve o no.
Perquè si els enganxo, tinc la foto.
Són dues maneres completament diferents.
Aquí sobre, com hi ha congressos,
m'agrada anar a passejar per allà al mar,
he trobat moltes vegades a fora l'entrada del vela,
haver-hi 4 o 5 fotògrafs amb el trip o d'allà esperant
que surti a veure si el Piqué ve o no.
No saben què és, però com que és un hotel de 5 estrelles lluny,
alguna importància, a casa ja mirem què deia,
on es fa la fotografia.
Els grups internacionals que es reuneixen,
veig que tothom està ben col·ladet.
Els suposo que no creuen mal nom,
a terra, suposo.
Aquells que es posen a la muntanya,
a la muntanya, suposo.
Tenen un...
...de nivell de comunicació i imatge.
Escolteu, que és interessant el que he preguntat al Clavis.
La pregunta és com col·loquen, quan fan les típiques fotos
a nivell de política internacional,
que s'han reunit...
Hi ha un protocol d'imatge estudiat.
Hi ha una persona, com a mínim,
per no dir...
A l'Ajuntament, genial.
A l'Ajuntament, els actes, la fotografia,
no es fa de qualsevol manera.
L'Arcada es col·loca aquí, els regidors,
si són del partit més a prop, si no tenen representació fora,
en aquesta fotografia sí que pots entrar,
perquè sí que estàs dins del govern,
en aquesta no, perquè et regida de l'oposició.
També crec que ha de ser així.
És un protocol d'imatge.
És un protocol d'imatge.
Pensa que el contribuient paga aquestes fotos,
sigui d'un cantor, sigui d'un altre.
Per tant, ha d'entendre el mateix darrere.
Si us haguéssiu de col·locar, com a fotògrafs,
caçadors o pescadors, com us sentiríeu més còmodes?
Com us sentiria?
Més còmodes, sent caçadors, no anar a buscar l'estima o pescadors?
Caçador, no.
A mi també m'agrada caçador.
No tinc paciència per pescar.
Jo tampoc no tinc paciència.
Jo anar a caçar.
I fer-los dues coses.
Jo crec que segons l'objectiu que t'he dit,
perquè si tu vas a buscar una cosa que simplement costarà,
potser seré pescador.
La vols? Apunta-me el nom i el telèfon.
És que podrien ser altres coses.
Jo també la vull, Claudi,
que jo ja tinc el meu telèfon.
Sí, el tens tu.
El que no t'he enviat? Aquesta del grup.
No la tinc. Aquesta del grup no la puc enviar.
Jo la tinc.
És un efecte mecànic.
És el que diu la Joana.
Jo crec que segons la situació a vegades
no hem obligat a ser pescador o pescadora.
Tot i que jo també m'identifico més
amb ser caçador.
Em sento més còmode anar a buscar i anar a passejar.
Però hi ha gent que té molta paciència.
Us ensenyaré un exemple.
Aquest senyor és un fotògraf de natura.
Se li va posar el cap
perquè volia fer la fotografia
d'un martí pescador
en el moment que estava a punt d'entrar a l'aigua.
Aquest senyor un dia es va posar al cap això
i va decidir que volia aconseguir aquesta fotografia.
Va trigar 6 anys, 4.200 hores esperant
i 720.000 fotografies.
Intentin fotografies per fer això.
Per fer la reflexa.
A més a més a l'aigua.
No era només el moment perfecte,
el lloc perfecte,
sinó que també involucrava
que el mateix martí pescador estigués fent
una entrada perfecte.
Perquè a vegades esquitja l'ocell,
que fos una capbussada perfecta.
Exacte, implica això.
No només estar amb la cava,
en el lloc o si al final els fotògrafs de natura
quan fan fotògrafs d'animals es coneixen la zona
i els hi posen menjar o el que sigui perquè vingui la nit a l'altre.
Però tot i així és que fan un reportatge.
Allà m'acabes.
4.200 hores.
I 620.000 fotos.
Dèiem en una entrevista al fotògraf
que és l'Anna McFarad aquest
explica que no n'era conscient que li estava dedicant.
Ell va decidir que volia fer aquesta fotografia
i que ell anava fent i anava fent
i que quan la va aconseguir, suposo que tenia una carpeta
que es deia capbussada martí pescador
i que va haver de comprar quatre discos d'ús
S'ha pres en fly?
No ho sé.
Normalment.
Normalment.
I normalment també les fotografies de natura
i d'animals s'intenten ser
que no et vegi l'animal, bàsicament, perquè
si tu de cop fes un soroll, el martí pescador
no entrarà a l'aigua i se l'anirà ben lluny.
Normalment estan camuflats entre els gustos
la roba que porten també, que quedi camuflada
entre la naturalesa i un teleobjectiu
que si l'altre dia dèieu que era gros el del Víctor
aquest el seu és així de llarg, més o menys
per poder fer la fotografia el màxim lluny possible
però que quedi allò més a prop.
Quants premis ha de guanyar?
Moltíssims.
Tots aquests, infinits, molts cops
en el concurs aquest que falta molt més foto
hi ha un apartat que és de naturalesa.
No sé si heu anat mai a algú al més foto,
però us ho recomano.
Ho fan cada any al CCCB es pot veure
i la majoria és actualitat política i social
però també hi ha naturalesa.
També repassen l'actualitat de la naturalesa
que va passar en els set dies i dies
i mesos a l'Antàrtida
buscant la fotografia perfecta d'aquesta espècie d'os
que només n'hi ha deu i no n'hi estan amagats.
Llavors, trucs per fer fotografia.
Per una banda, fer fotografies sense por.
Per aspecte.
Ens estem enfrontant al final.
Ens podem sentir més còmodes o menys còmodes.
Sorrim.
Si tenim molta por de fer fotografies i que l'altre s'enfadi,
no sortiríem a fer fotografia de carrer
o farem fotografia de carrer sense persones,
que també és una opció. Tot és possible.
S'ha de fer fotografia molt ràpida,
cal estar alerta, ulls ben oberts.
No vull fer fotografia de carrer
perquè em fa estar molt atent al meu entorn.
Sobretot quan viatjo, és una manera de mirar les persones,
de mirar els colors, de mirar tot.
A través de la fotografia, estic molt més alerta.
Mai m'he atrevit a fer una fotografia de carrer.
Mirant la gent.
Per exemple, anar a parlar amb la gent no ho seria capaç.
Però a vegades, hem de trobar,
a vegades és perquè amb aquesta persona hem començat a parlar
i els que tenim por d'arrobar les fotografies
podem començar a parlar amb algú.
I llavors de cop dir-li, mira, soc fotògraf,
tinc la càmera aquí, t'importa que et faci una fotografia?
Això és una altra cosa.
O a vegades també, tu pots fer la fotografia,
t'enfrontes a això i l'altre veurà que li has fet la foto.
Pot ser que vingui i et digui què fas?
L'únic ètic és, davant d'aquesta reacció,
l'avorro perquè l'altra persona no vol que li faci la foto.
Però a vegades a la gent no li importa.
També és això, després ser una mica conscients
de què li estem dient.
I sobretot, somriure.
Sembla una tonteria, però això...
Tu entres amb una càmera en un lloc que et miraran raro.
Tu vas somrient i vas saludant a tothom
i tu ja veuràs que et continua mirant estrany
o que li fa gràcia, perquè a gent li agrada ser fotografiada.
Jo.
Ja estàs més que fotografiant.
No, és que...
Que no ho coneix.
A mi em costa.
Abans feia ser una foto.
Agafa-la per la bàbira, carrega-te fora.
I ara la bàbira.
I ara complaca.
Però hi ha menys que no.
I després ja m'haig de passar.
Llavors jo...
I ara jo...
Clip, clip.
Quatre-veig.
Tiveses claus.
La primera és jugar amb la tretro.
És a dir, encara que em sembli que la ciutat
no podem controlar-la com a casa nostra,
és veritat, però sí que podem estar atents.
Hi ha molts elements a qualsevol ciutat
que ens poden ajudar a la nostra fotografia.
Publicitat, grafits, coses escrites a terra,
només això ens dona molta vida.
També buscar contrastos.
A vegades veig una situació que m'agrada,
però si m'espero una mica,
a vegades és ser caçador o pescador,
potser veig una persona que li vull fer una fotografia,
però puc preveure que està caminant
i que passarà per davant d'un mirall.
Jo estic caçant, però l'estic esperant,
perquè m'espero que passi pel mirall i faig la foto.
A vegades, si ens miren a la càmera,
hi ha molt de poder a la fotografia,
perquè hi ha un intercanvi.
De la mateixa manera que llavors sí que sabran
que som fotografiats i què pot passar,
que ens diguin què la volem.
Si anem amb bona fe i no volem aprofitar-nos
d'aquestes fotografies,
és una manera diferent de relacionar-nos
amb el nostre entorn i amb les persones.
Si no ens sentim amb l'espectacle,
hi haurà moltes ganes de parlar i parlar amb tu
i hi haurà que dir que no té temps i se n'aniran.
És el mateix.
És una mica utilitzar el sentit comú.
Si no ens sentim amb la fotografia de carrer
la relacionem molt amb persones,
però si no ens sentim còmodes,
es pot fer fotografia de carrer on no apareguin persones.
A carrer, sense subjectes, sense que apareguin persones,
potser una zona amb diferents elements
que estiguin més gastats o menys gastats
pot explicar una història.
No cal que hi hagi les persones per entendre
què està passant allà.
Si trobo tres sofàs ben posats al mig del carrer,
entenc que allà la gent es reuneix.
No cal que m'esperi que aquestes persones estiguin reunits.
Hi ha fotògrafs i fotògrafes de carrer
que es centren en les mascotes.
Us vaig ensenyar algun dia a fer fotos de gossos
i agafen fotos de gags molts cops.
Potser no m'atreveixo tant a fer fotografies a les persones,
però allò que diuen que els gossos són com els seus amos,
fent fotos als gossos potser també puc reflectir
qui l'està portant.
També els hem de fixar sempre molt amb el poder del detall.
Si una persona està sempre supereleta
i amb els ulls ben oberts de tot el nostre voltant,
el que està passant, qui hi ha, per què em crida l'atenció,
si m'hi apropo o si no m'hi apropo...
Jo crec que s'està jugant constantment amb l'entorn,
la fotografia de carrer.
I per últim això, buscar llocs que surti de la normalitat.
Pot ser un color, pot ser una persona
que no t'encaixa en el lloc on està.
Buscar cosetes així.
Moltes vegades tens la idea d'una molt bona fotografia
i portar-la a la pràctica costa molt.
Tu penses, jo almenys a mi em passa.
I el que t'hagi enviat, tu no saps el que m'ha costat.
Jo crec que s'ha d'anar provant i atreviar-se també.
Com que no ho havia fet mai,
ara m'està passant.
Jo crec que s'ha d'anar provant
diferents coses de la idea.
A vegades coses que veiem en directe
poden millorar molt més que el que teníem al cap.
Què passa si m'apropo? Què passa si m'allunyo?
Què passa si ho poso a una banda o a l'altra?
Fer canvis.
Perquè a vegades tenim una idea molt plana al cap.
A mi també em passa que aquesta fotografia
serà la millor del món.
És un xurro.
Potser una mona tenia gens planejada,
de cop he vist un moment i li costa.
No ets professional, sempre tinc les dubtes.
Jo m'heu fet una pregunta.
Aquí en realitat quan portem les coses,
jo em pensava que el que teníem que portar
era fotografies actuals, fetes per nosaltres en aquest moment.
Però molts veïns que porten fotografies antigues
tenen una foto d'una fotografia.
Jo trobo que és interessant,
però penso que demostrar pas del temps
és demostrar-lo lliurement.
Això està bé.
Jo he vist aquí que la majoria porten coses
que eren joves i com estem ara.
De cop més això i això altre.
En aquest tema,
jo he acceptat aquest detall.
Jo tracto de fer fotos del moment.
Això no és fotos antigues.
Però jo tinc moltes fotos antigues.
Està bé parlar-ne.
No és normal.
Jo puc fer la foto de la foto
i la fotografia aquella és normal.
Hi ha interpretacions.
Cadascú interpreta el que interpreta.
Si són fotos fetes per nosaltres
de carrer directament
o són fotos de fotos,
això no ens ho expliquem.
L'objetiu,
tant com sigui possible,
és que sortim nosaltres a fer-ho.
I una altra cosa.
El que passa és que
hi ha fotos dels millors moments
de la teva vida
que no ens ho expliquem ara.
Si em deixeu, és això.
L'objetiu,
tant com sigui possible,
és que sortim nosaltres amb la càmera
i fem la fotografia.
Però hi ha fotografies
que ja estan fetes.
No ens quedem només
a anar a buscar fotografies del passat.
Si he fet fotografies
que no ens ho expliquem ara,
també l'acceptarem.
Si puc sortir a fer fotos,
potser volem fer una foto d'una foto,
però què passa si juguem amb aquestes fotos?
Encara que sigui una foto d'una foto,
la Maria Lluís ho havia fet.
He trobat diverses fotos
i aquest conjunt de fotos
no em va passar.
Em va passar només unes fotografies
i li vaig dir que si les fotografies
que sé que me les envien perquè les tens a casa,
els hi podem donar més informació.
El que tenies abans
per veure-ho,
has de fer-ho amb fotografies.
Per exemple, el Samsung,
oi-lo-ves i què és el Samsung?
En la chimenea, un restaurant,
és l'espai de tempo.
També és interessant això.
Són diferents intentacions.
Ha caigut un dormil·lo.
Jo només he fet una aprenentació.
Aquí li ha caigut un dormil·lo.
No pot ser.
No pot ser.
Un vidre.
Sí, de la cadira.
Mare meva!
Jo crec que és això.
Intentem, tant com puguem,
sortir a fer fotografies.
Quan fem fotografies de fotografies,
intentem preparar-les.
Que hi hagi un treball darrere.
Quines fotografies he triat?
Com les col·loco?
Per què les col·loco en aquesta taula
i no a la meva nevera?
Si les puc col·locar...
Per exemple, va ser el Joan.
Jo tinc un altar.
Al final era una foto d'una foto.
Aquest altar que té muntat amb fotos
vol dir moltes coses.
És intentar sempre,
encara que potser una fotografia antiga
pot simbolitzar el que estem tractant a classe,
posar-hi una miqueta de part nostra.
Crec que, més o menys,
tothom d'una banda al d'altra...
En el pas del temps és veritat
però també està bé.
El pas del temps és casa meva.
Fa 100 anys mira com estava i mira ara.
Què em suposa això?
Quan acabem el taller,
intentaré reunir-me amb cadascú de vosaltres
perquè m'expliqueu bé les fotos.
Quan puguem triar com una daca de tema...
Si les fotos són fàcils.
Intentem fer nosaltres fotografies.
Hi ha fotografies que volen dir el tema.
Anem a jugar també amb elles.
On les col·loquem? On les tinc a casa?
Aquesta fotografia la tenia guardada?
Si la tenia guardada, per què la tenia guardada?
Donar-li voltes.
No sé si les fos molt la pregunta...
Amb la pandèmia
hi ha hagut moltes fotografies
i ja tinc un moble ple d'alguns.
Estan amargots.
La fotografia de carrer m'ha semblat interessant.
Per primera vegada porto fotos meves.
Us intentaré explicar com les he fet.
Si teniu preguntes,
ens les feu.
Fa uns anys,
a raïs d'una conferència
que parlàvem sobre els mesons d'aquí a Espanya,
es van donar totes unes explicacions
dels edificis mesònics,
inclús dels cementinis.
Durant 15 dies vaig anar fent fotos
d'edificis amb símbols mesònics de Barcelona,
de Figueres,
i dels cementinis de Figueres.
Si veiem un terra d'aquí a Espanya,
això és mesònia.
Hi ha bastants.
Com a Itàlia,
totes les melisques són mesònics.
Per exemple,
aquesta fotografia és un retrat
a l'Ajuntament de Barcelona.
La noia m'està mirant
clarament a càmera directament.
I jo l'hi he demanat.
En aquest cas l'hi he demanat.
Jo estava caminant,
va ser un viatge que vaig fer a Gàmbia,
jo estava caminant i de cop una noia aquesta
i un altre més gran em van venir a parlar.
Jo vaig anar a Gàmbia.
A Gàmbia no hi ha res a visitar.
Si voleu visitar coses, no aneu a Gàmbia,
si voleu conèixer gent, sí.
Jo sortia a passejar a veure què passava.
I em van cridar.
Quan portava 10 minuts,
vaig començar a parlar entre elles.
Em van dir que estaven pelant cacauets.
A Gàmbia porto la càmera a la mochila.
Vaig anar a parlar amb elles
i la petita li diu alguna cosa a la gran.
La gran no es va dirigir a mi.
Diu que és molt raro.
Que ens has respost quan t'hem cridat.
Com que és raro?
Si persones em criden, clar que respon.
Diu que els blancs passen de nosaltres
perquè van amb el seu objecte.
Jo vaig dir que no tenia res més a fer.
Si estaven pelant cacauets,
em poso pelant cacauets i m'expliqueu què feu.
Vam estar xerrant molta estona.
A Gàmbia,
les famílies viuen en compounds
que diuen que hi ha diferents habitacions
en un jardí comú al mig.
El pare, la mare, els tietes, els cosins,
els germans, absolutament tothom.
Quan s'ha de cuinar, es cuina al mig i per tothom.
Aquesta nena li havia de fer les tenes
i estàvem xerrant.
Jo ja portava una hora parlant amb ells.
Mireu, m'agrada fer fotos.
Tinc aquí la càmera.
Em va dir que no hi havia cap problema
amb la càmera.
Vaig fer diverses fotografies
a diferents llocs de la família,
però aquesta m'agrada expressament.
La càmera, aquesta nena...
Amb quin idioma?
Anglès, perquè és una colònia anglès a Gàmbia.
Ells parlen deu dialectes diferents.
Passeges deu minuts i hi ha un altre dialecte.
Però tenen l'anglès en comú.
Aquesta també va ser a Gàmbia,
però aquesta va ser totalment diferent.
Aquesta senyora no parlava anglès.
Em va dir que era guapa.
L'única paraula que sabia era de dir beautiful.
Llavors, jo li vaig dir que era beautiful
i li vaig agafar la càmera i l'hi vaig ensenyar.
Es va posar com tota guapa
i jo li vaig fer aquest retrat.
No m'agradava això perquè els colors
eren del vestit com tot gris.
Però és una fotografia bastant improvisada.
Si no m'hagués dit beautiful,
no t'hauria posat guapa.
Estàvem parlant i ella estava així de guapa.
Quan em va dir que era guapa,
jo anava amb unes pintes.
Aquesta, per exemple, no l'hi vaig preguntar a ningú.
Però em va posar...
Jo vaig estar molta estona allà.
Vaig anar al sud-est asiàtic,
un altre viatge també estava sola.
Els nens era un lloc on jugaven a saltar.
Jo vaig anar i vaig posar jove amb ells.
Vaig entrar, destiràvem...
Era una espècie d'aquest parc aquàtic natural.
Saltaven aquí, hi havia corrents, se'ls enduia,
nedaven, saltaven, se'ls enduia i anaven fent així.
Això era la diversió de la tarda.
Vaig anar saltant, saltant, saltant,
en tinc no sé quantes, de nens saltant d'una banda a l'altra,
saltant fent la portaleta, saltant com volia.
Aquí no vaig preguntar si podia fer fotos, vaig començar a disparar.
I en una d'aquestes fotos,
aquest nen va veure la cambra i la va posar.
Aquesta és molt autèntica.
I per mi aquesta és molt millor que totes les altres que tinc
de nens saltant.
Aquesta també era un joc que feien en un poblat,
on estricitat no era el següent,
igual que aquí estem allà saltant i així,
doncs és el mateix tipus de joc, amb gomes.
Amb una punta a l'altra fan la tira
i llavors el que jugaven era amb el peu com a caçar la goma.
Si la casses, passes al següent nivell
i cada cop van pujant més, si no,
no hi ha cap joc.
Si la casses, passes al següent nivell i cada cop van pujant més,
si no la casses, quedes eliminat.
Nosaltres jugàvem saltant.
Llavors jo aquí em vaig ocupar amb la càmera
i ho veuen, estàs fent fotos.
Aquesta foto...
Us l'estic ensenyant però no he fet res amb ella.
Però vas agafar molt bé el moment.
Aquí, per exemple, sí que és una mica pescadora.
Em vaig trobar com a caçadora
però em vaig estar a mitja hora mirant com funcionava el joc.
I un salt, un salt, un salt.
És fantàstic.
Jo també era a Gàbia.
No, aquella era el sud-est asiàtic.
Aquesta és una casualitat.
Això és un carrer de Malàcia
que sembla que sigui el pròxim...
A mi el que m'encanta d'aquesta fotografia
són els colors.
I això, mirant coses que a vegades passen,
sabràs bé els ulls.
El nen és pintat al de la paret.
Això és un grafit.
Llavors era una ciutat on hi havia molts grafitis
i jo vaig fer fotos de grafitis a tot i plen.
Però just aquí vaig trobar un grafiti
i el nen estava venint.
I no només som com nens de la mateixa edat.
Una cosa que a mi m'agrada molt de les fotografies
és que sembla que els colors estiguin canviats.
Els pantalons són el color de la samarreta
i la samarreta dels pantalons.
Jo faig fotografies amb càmera.
Sempre tinc mòbils molt dolents,
però en pitjor són els que teniu aquí.
Aquesta sí que la vaig trobar.
Si li arribo a dir que mira càmera,
té la gràcia que, justament,
que no sap que li estic fent la foto,
mira el nen.
I el grafit està molt ben fet.
Aquesta, per exemple,
m'agrada molt.
És maternitat.
És que és maternitat.
I els pollets.
I com s'ho miren, i les mirades.
On era això?
Això, a Laos.
Suposo que és de la guerra.
Sí, sí.
Hi ha viatges, eh?
Sí, sí.
Jo també estava caminant a un poble.
La càmera semblava que portava a prop,
de poder-ho agafar ràpid.
I llavors, potser, no sé, vaig fer moltes fotos
en aquell poble i en aquest moment anava caminant.
I ostres, això m'interessa.
Però no m'interessava que em veiés,
perquè m'agradava molt,
perquè estaven mirant els pollets i les gallines.
I els cabos.
Això ja era fotografia visitat?
Sí.
Aquesta és de més a prop.
És a París.
La plaça aquella.
Aquesta m'ha agradat perquè és com el moment
on pots veure com el dibuixant està fent el nen
i just la part que està dibuixat és la que es veu a la fotografia.
I això també em vaig fer molt desagradable.
Què passa si em col·loco més a l'esquena?
Què passa si em col·loco més a la dreta?
Si pujo? Si baixo?
A mi m'encanta París.
Aquesta m'agrada per la il·luminació,
que no es veu molt bé.
Però era com un moment màgic.
A la fotografia original també es veu el fum,
que és com un mercatí.
Aquesta també és a París.
És un mercat de segona mà.
I m'encanta la llum.
Com entrava pel sostre,
com quedava tota la penombra,
però just en aquella hora quedava el llum als venedors.
No serà el mercat de les pusses.
No serà el mercat de les pusses.
A mi m'agrada molt fer fotografies.
Això ja és l'actitud.
Jo anava amb la càmera fent fotografies
i la que està fumant em desafia una mirada.
Està amb el cigarro i amb l'actitud altiva.
Aquesta també és amb el mateix mercat o una altra?
A mi els mercats m'agraden molt fer fotografies.
A mi m'agraden molt fer fotografies
i trobo que hi ha contrastos superxulos.
És un lloc on sempre, si estic viatjant,
agafo la càmera perquè trobo que hi ha molts colors.
Satisfa'm expressament el mercat de Mao,
que és molt maco i és molt especial.
Aquest senyor estava venent immobles de segona mà
i aquesta la vaig trobar.
Estava amb una actitud com fumant,
amb la mascareta.
Això va ser post-pandèmia,
però allà a tocar,
si es toca així.
Estic aquí fumant tranquil·lament.
Aquest any, l'estiu,
és de casa a mig.
Això és a Burgària.
Vaig anar a aquest estiu
i aquest poble és un poble que vaig anar
a veure aquest poble,
que per arribar aquí va ser una aventura.
No hi havia autobusos que anessin.
Vaig anar fent autostop i acabant allà.
Que valenta!
És un poble molt petit
i és un poble on em vaig adonar que
tots els avis i àvies, molts estaven sols,
tota la família n'estava molt sola
i passava una tarda.
N'hi havia molts assentats amb el seu corb
i pocs estaven reunits fent coses.
Estaven assentats sols i el temps no va passant.
A mi em xocava.
No fa falta que sigui a Burgària,
perquè hi ha pobles petits
i la gent gran.
Aquesta senyora em va encantar dir alguna cosa
i no vaig entendre ni papa perquè em va dir
parlar en búlgar.
Vaig anar a la cambra i vaig intentar preguntar
si li podria fer una foto i em va començar a dir coses.
Vaig fer la foto i vaig veure que no s'enfagava
i vaig dir que continuava.
No entenguis com pot estar de peu aquesta casa.
Les primeres són amb una altra càmera que tenia
i vaig comprar una més bona.
Ara tinc aquesta.
És una Sony, que també és bona per fer vídeos.
I pesa molt.
No tant com l'Holicton, però sí.
És digital.
¿Le puedes dar a popular objetivos más potentes?
Aquest igualment ja és...
A l'inici, quan comences,
intentes tenir un objectiu que va aquí una mica tot.
1,2?
Sí.
1,8.
I aquest és un exemple de fotografies sense gent
però que també explica una història.
Quina és la història?
A mi m'agraden molt els colors,
el mantell, el tovalló...
I això és el mateix poble on vaig fer la foto de l'àvia.
Havia de pagar tot amb efectiu i se m'estava acabant.
Tenia diners però amb una tarjeta.
Quan vaig preguntar si podia pagar amb tarjeta,
em van dir que era de conya, òbviament.
De London.
M'ha destristat perquè no pot ser això.
I al final, normalització.
I en aquest cas vaig anar,
que tampoc no parlava gairebé anglès,
perquè no tenia cap problema,
m'estic quedant sense enduro en efectiu
i el necessito per marxar d'aquí.
Si no ocupar-me d'un autobús o un taxi,
serà que no m'hauré de pagar.
Amb això, m'ho dius que estàs de sort,
perquè feien, pel que vaig entendre,
perquè parlaven poc anglès.
Hi ha com un ritual que quan neixen els nens o les nenes
alimenten a la família
i també a totes les persones necessitades.
És una mica com el ramadà, on ho fan,
que maten el xai.
I és per tothom.
I em van dir si et serveix,
hem fet un cocido amb xai i amb col,
et podem donar un plat.
Jo van dir que us pago alguna cosa.
Parla molt de bulgària,
perquè t'expliquem una història concreta d'una tradició
que s'explica amb un plat de col amb xai.
Que vas poder agafar l'autobús.
Per això estic aquí.
Aquesta, per exemple, sé que la vaig provar totalment.
Portava la càmera aquí,
que és una tècnica a vegades.
Portava la càmera aquí,
tens el botó així,
la persona et parla i per això està des de sota.
Aquí vas clicant.
Era com un pot de fregància del museu.
I a aquesta fotografia li vaig provar
just en el moment que m'oferia això.
Estos fotògrafos que a vegades m'heu sabut de coses
i els heu escoltat.
Els llegeixen càmeres camuflades
perquè els veu com si fos un moviment
i els van parrent tot.
Els llegeixen també escondides
aquestes càmeres.
A vegades,
a internet,
veus coses com si estiguessis filmant-les
amb una càmera escondida.
Ara hi ha càmeres de filmar
i també càmeres que te la pots posar
en un hotel.
Això és un refugi.
És un refugi de muntanya.
És un senyor que vivia en el refugi de muntanya.
Aquesta li vaig robar, però ara no.
Estava amb la càmera i vaig posar a fer fotos.
Ell parlava en búlgar,
i jo vaig deixar que anéssim parlant.
Em va semblar que aquest senyor
viu no sé quants dies de l'any
a un refugi perdut enmig de l'anada,
que hi havia una goira horrorosa
a quasi 3.000 metres d'altura.
Només es relaciona amb la gent que va menjar allà.
Quan vaig arribar,
era amb 24 i estàvem dinant i marxàvem.
I això que té a dir és una cosa de menjar.
Plàtans.
Aquí hi ha com el mapa de la muntanya,
com la història sencera dels refugis.
Aquests estan acut d'entre de la Unió Europea.
Estan a punt.
Sí, no som encara de la Unió Europea.
I per l'euro també.
Aquesta, per exemple,
en el moment no em vaig adonar i va ser després,
quan la vaig mirar grossa a l'ordinador,
vaig veure el peix globus aquí penjant.
Això està escrit en cíclic.
És un peix globus.
La escritura és cíclic.
I el que m'agradava d'aquesta foto
també era com el contrast.
Les olives més aviat vermelloses,
amb ell també vestit de vermell
i amb la botiga caire a prova.
El peix és sec o fumat?
No, era fresc.
Sembla fumat.
Sí, fumat.
I tu menjava aquí amb aquests peixos?
Sí.
Mira, obre portes somriure
i acceptar menjar també amb el peix.
No té res més.
Quan em deien...
A Gàmbia em va fer molta gràcia,
perquè havia d'anar primer a vacunar-me.
I passaves per la ciutat,
per la ciutat amb el metge.
Quan et vacuna,
et diuen coses que no has de fer mai.
Menja només en restaurants,
tot el menjar que estigui dur amb allò...
Vaig arribar a Gàmbia i vaig descobrir
que no hi havia restaurants.
Vas haver de fer això a l'acceptació, no?
Sí.
I després,
si m'estan convidant a dinar,
dic que no.
Ja vindrà demà.
No passa res.
Abans de marxar,
la fotografia que us demanaré és sobre l'acceptació
i que proveu a fer fotografia de carrer.
Que ho intenteu amb o sense persones.
Penseu als llocs.
El que volia fer era, primer, una breu rodona.
A veure què és per nosaltres l'acceptació.
Va ser un tema que alguns estaven molt negatius,
altres estaven molt positius.
Us vau barallar bastant.
Crec que estava bé que ho parléssim un moment.
El Claudio parlava de l'acceptació de la mort.
Sí, però...
L'acceptació,
per què no tenim més remei?
Per a que trigui, oi?
Què pots fer?
Hi ha coses que no et queden a l'altre remei.
La malaltia.
I cuidar-la al màxim possible.
L'acceptació són coses més...
Què és per a nosaltres?
Més bé.
He enviat una foto.
Què és per vosaltres, l'acceptació?
Si es poden acceptar coses tristes, o acceptem altres coses.
Què accepteu?
Va sortir com a tema conjunt, però des de molts besants diferents.
No tens més remei que acceptar,
com va dir la Joana, la malaltia.
L'acceptació era una de les coses
que ens envien.
Una de les coses que ens envien.
Què fa, acceptar les coses?
L'actitud.
Per mi és l'actitud,
davant d'acceptar les coses que et vinguin.
Però acceptar, el mateix se'n poden convidar.
Que coses molt alegres.
I quan te venen les alegres, pesant-te el millor que puguis.
Sí, efectivament.
Però si he de fer una foto...
És difícil aquesta.
Per això volia generar un debat aquí primer,
perquè surtin idees. Per exemple,
al Claudio, que deia l'acceptació de la mort,
hi ha una zona, un lloc molt clar on podem anar.
Al cemetiri.
Hi ha llocs que ens poden ajudar.
Aquesta foto no la faré.
La meva filla va fer un reportatge
del cemeteris, perquè era un treball
de càrrega.
La vaig portar a Montjuïc, perquè...
Colita.
Va ser l'única.
Va ser l'única.
La colita, no?
La colita.
La colita va ser una famosa fotografa de Barcelona?
Sí.
Per això volia parlar-ho com aquí,
en temes. El Claudio parlava de l'acceptació de la mort.
Per això parlava de la fotografia de carrer.
Ens podem apropar a llocs que ens ajudin en aquesta idea.
Si parlem de l'acceptació de la malaltia,
potser ens podem apropar al metge.
Per què han de ser coses negatives?
No, han de ser coses negatives.
Jo també t'ho he dit.
Això vol dir que ja les ha acceptat.
Escolta, vindrà com un drac.
Les malalties que et toquen et tocaran,
però que busquen les coses d'alegria.
Per això, per exemple, l'acceptació de manera positiva
que estem acceptant, per exemple.
La vida, acceptem-la.
L'acceptació.
El favor.
Aquest excensi és molt obligat a tornar-lo
i que simplement l'acceptes.
No, jo la veritat la trobo preciosa.
És la que accepto més.
Perquè la família ja la tinc.
Però amics i amics penses que això és una amistat.
Les famílies són acceptables.
Jo parlo de la meva.
No de totes, de la meva.
Les meves filles, els meus llendres, les meves metes.
Aquí està la meva família.
Els cosins germans i tot això.
I tot això faig la seva vida.
Sí, bueno.
Però hi ha una relació que ens veiem tot.
La manera de ser.
Els cosins que nosaltres no podem canviar.
La manera de ser amb una foto.
Com la represento?
El espejo, el vídeo te va a reflejar.
Ja ens ho enviarà.
Te la van a enviar.
Gerardo, te la van a enviar.
Estar al foc i arribar.
No vale la pena.
Jo sempre parlaré per allò que jo veig
sense entendre massa les coses.
Ells dos tenen una acceptació
de tindre la mare d'ella a casa.
Una senyora que està bé
i que té un problema de feina
i hi ha moltíssimes persones
que les col·loquen en una residència.
En una residència pot ser per moltíssimes coses.
Ja no vaig a anunciar.
Mira, no parlis d'aquestes coses.
S'ha de conèixer molt.
Jo només faig l'exemple.
Però per això.
No hi ha res més.
Aceptar la situació.
I per més una senyora
el que jo li he arribat a estimar,
només de tractar-la.
Intentem pensar en aquestes coses
i si podem fer fotografia de carrer
i sortir al carrer,
movem-nos i pensem on podem anar a buscar.
Fer una fotografia de l'acceptació de la mort
i anar a un cementiri no vol dir fer una cosa trista.
Puc anar a un cementiri
i buscar una fotografia que em doni vida.
Perquè aquí a Sant Just
tenim un cementiri al davant d'una escola.
Jo havia sortit moltes vegades
i havia anat a jugar amb els meus amics al cementiri
perquè com a nen la mort et queda tan lluny
doncs potser si enganxo un nen
que està corrent per un cementiri
li dono una volta.
Ja no és l'acceptació de la mort de manera trista.
És un altre tipus d'acceptació de la mort.
Al final no cal fer una acceptació de la mort
de jo a casa així esperant que vingui la mort.
No ens trobarem mai a casa de la mort.
Un jurisme de cementiri és molt important.
Per exemple, a París...
Menys que al final.
Un cementiri diu moltes coses.
La majoria de cementiris de pobles petits
són molt magnífics, la veritat.
Hem d'anar amb traïbilitat.
De vegades és més difícil.
Perquè veig que aneu bastant lent
doncs s'apreta més encara.
No pots veure la integració que hi ha.
Si vas al poble de la metàl·lica
és molt gran.
Fugues de més de 50 anys
que hi hagi cognoms castellans.
I això veus a la traïtoria del poble.
Ara els explicaré
abans de marxar
ja per una banda la fotografia de carrer
que us portarà molt de temps.
I uns altres deures que us poso
però que no us portarà molt de temps.
Les fotografies que us he demanat
d'experiències viscudes
hem de repassar els que l'heu portat avui
si me la podeu donar.
I els que no l'heu portat
però me l'heu enviat.
El que us he dit és que
o ve la portació avui els que l'heu portat
si no que feu una bona qualitat i me l'envieu
perquè us explico que farem la classe que ve.
Jo les fotocopiaré, aquestes fotografies.
En cas de les que siguin més petites
les farem una mica més grans.
A la propera classe
parlarem de la història que té.
A la propera classe, per això us dic
que porteu revistes i diaris per retallar,
són els muntatges.
Entenc que no volem retallar la fotografia
que té història, no us ho demanaré pas.
Per això us he dit que o bé me l'envieu
o bé la portéssiu avui perquè la fotocopiaré
i si me l'envieu perquè heu fet una foto
que tingui la màxima qualitat possible.
Aquesta és l'experiència que t'agrades molt.
I aquesta sí que és l'arxiu,
no s'ha de crear res nou.
Tria-la tu una.
No passa res, si la feu a casa i me l'envieu
va igual de bé.
Llavors el que faré serà això.
I el que faré és que us la portaré gran
i per això us demano que porteu revistes...
Joana, per això us demano que porteu
si teniu revistes i diaris vells per casa
d'aquests que ja no llegim,
que en porti perquè els utilitzarem tots.
Jo també em portaré per compartir
aquesta fotografia de l'experiència regalera
de la Palmira, els puc retallar,
els puc separar, puc afegir-hi noves persones.
Què passa si li retallo el cel i li poso un altre?
Si en comptes d'una habitació els poso dalt d'una muntanya.
Tot això ho provarà aquí.
I en comptes de fer-ho, ara ja es fa amb Photoshop
i aquesta cosa, també es pot fer a l'antigua
amb estisores i enganxant i aquestes fotografies
de revistes i diaris.
En estisores intentaré, a veure si n'aconsegueixo,
perquè vull parlar amb el Carrau Blau
a veure si ens deixen una mica de material
i coses així de trucar a la ia.
Les revistes són per compartir, per això dic
que no en porteu una, que si no en teniu quatre o cinc.
I també unes revistes de debò per llançar.
Doncs perfecte, doncs aquestes.
Portem unes quantes.
I per això us dic que la setmana que ve farem manualitats.
Ens ajudarem uns als altres, per això ho fem aquí tots
i no us ho envio a casa, que heu hagut sols de fer un col·legi.
A mi també m'ha fet molt difícil fer una fotografia
de la setmana que ve.
A veure, que és maquíssima.
Ah, que ens canvies.
Ah, i us reenvio ara el link de la capeta del vídeo.
I ara la vam fotre ja així, eh?
Ah, sí?
Com ho havies fet?
Sí.
Joan, posa't recte.
A veure, posa't recte.
Veus que té com el corat?
El flanc venia d'aquí i d'aquí.
Per tant, el que fa la ombra aquí al mig és, en el seu cas,
que té pell aquí i pell aquí, però es queda fet.
I és un color com vermell.
Podem fer-la sortir?
Surt una miqueta d'octón.
Però és que és per la forma del coll.
Perquè hi havia llum d'aquí i llum d'allà.
Llum aquí, no?
També perquè no fotés.