Jo crec que sí que és una mica de rosa, eh?
Aquest era el meu jove gran, aquesta era la meva mare de jove.
I després està aquí de gran.
Si la vols fer...
Quina és aquesta foto?
El Víctor m'ha enviat totes les fotos amb una carpeta
que us he de compartir i que no ho he fet.
Perquè les vull totes, per mi.
És molt xula aquesta.
Quina preciosa, ja. Tu també la tens?
Sí, és molt lenta, aquesta.
La té tothom, és tu?
No, me l'ha ensenyat el Claudi.
Gràcies.
Ara tenim una altra que tinc aquí.
Està bé?
Sí, sí, falta...
Hi ha totes les fotos que vam fer.
Aquesta és la xula.
Ara us diré.
Aquestes guardeu-les per després.
Aquesta és la Joana.
Hi ha un d'alt a la casa.
S'ha perdut el camí.
Els estava estirant, eh?
Ja t'està mirant.
No hi ha ni vina.
No guapos, no.
Més que guapos.
Divinos.
L'adivina com és?
Bona tarda.
Estava mirant com ballava.
Bona tarda.
Bona tarda.
Avui he imprès una miqueta...
És un mix.
Com que alguns no havien enviat unes fotos...
Està bé, no passa res.
També va bé que puguem parlar
dels diferents temes alhora.
No cal que tots parlem alhora del mateix.
Ho he rebut material de tothom.
Està més o menys repartit.
Si us sembla, fem una ronda explicant
el que he portat.
La Joana també va fer una de la família,
però he portat unes altres.
Si vols, comencem pel Joan Maria.
Les fotos aquestes, no?
Exacte.
Aquestes són del pas del temps
i aquestes són les ganes de viure.
Amb moltes ganes de viure,
anàvem a restaurants molt típics i famosos.
Tothom el coneix la Barcelona.
Està pràcticament al centre.
Però quin restaurant?
Allà on hi havia el Sergi Jutges era el seu.
Els quatre gats.
Els quatre gats.
Si no hi heu estat mai,
us recomano que aneu un dia
a menjar, és molt car.
Els últims cinc anys,
com que hi ha les guies turístiques,
han posat uns preus que tal.
I l'altre, del pas del temps,
és una foto de la plaça de la Palmera de Figueres.
Es veu als carros.
I fa 15 dies.
Res que veure.
Aquesta plaça de la Palmera
per mi és el lloc on he viscut i vaig néixer allà.
Durant molts anys.
La casa dels meus avis.
També al frent,
hi ha la segona casa
on va viure el Dalí.
És ben bé el centre de Figueres.
Hi ha la Rambla i en baixant hi ha dos carrers.
Un és el carrer de Camanyo, que jo vaig viure,
i l'altre és el carrer Montoriol.
El Dalí entrava al carrer Montoriol o a l'esquerra.
Si voleu veure-ho,
només es veu que és la plaça de la Palmera
perquè hi ha una Palmera.
Avui no m'ha demanat temps de retallar-les,
però aquesta seria la d'ara
i aquesta és la d'abans.
El que comparteixen és la Palmera.
Aquí sota, abans hi havia una riera.
La Riera Gallirams, que era oberta.
Aquesta foto encara podríem dir
que d'aquesta teva quasi cent anys
encara és moderna.
Perquè al mig de la Rambla i a la plaça Palmera
hi passava la Riera Gallirams.
I d'aquí ve el nom de la Rambla.
Una Rambla sempre és un corrent d'aigües.
Moltes gràcies.
Passem pel Gerard.
Estas fotos, por ejemplo,
es el día que nos casamos.
La familia.
La de arriba fuimos
en un viaje del Inserzo
y hacían un concurso de arco.
Me presenté y tuve la suerte
de llevarme el premio.
Estos son mis hijos y mi señora.
Los nietos.
Esta es la casa donde vivimos.
Donde nació mi señora.
Estos son unos objetos
que tienen ya 200 y pico de años.
Como es la sopera esta
y la plata de atrás.
Este es el cuadro que pintó mi hijo.
Esta es de la bisabia de mi señora.
Y vendía de mes atrás.
Estas fotos que heu portat
d'una experiència viscuda
ara no les parlarem
perquè són per la classe que ve.
Us he demanat que me les portéssiu.
Jo només he portat experiència viscuda
perquè són per la classe que ve.
Us he demanat que me les portéssiu.
Jo només he portat experiència viscuda
perquè són per la classe que ve.
Us he demanat que me les portéssiu.
Si només he portat experiència viscuda
perquè són per la classe que ve.
Els que no heu portat foto d'experiència viscuda
no us preocupeu,
però us demanaré que m'intenteu passar
amb la millor qualitat possible una foto.
Si no, quan pugueu,
feu una foto de la foto.
Intentant que no hi hagi reflexos.
Després us explicaré el perquè.
Continuem amb la de Maria Lluïsa.
Jo, en el sentit de viure la vida,
està representat en aquell moment
amb la meva filla petita,
que molts dissabtes anem buscant,
però la gent que la veig a dins, per mi,
són gloriosos, igual que quan venen les altres.
Aquesta és la que tinc més a prop.
Després tinc de la bellesa
i tinc la meva mare amb el meu germà gran.
Després tinc uns tietes
que ja no hi són amb els meus pares.
És la bellesa,
que amb la família sempre hem estat molt units.
Aquí només hi ha una part,
perquè havia d'agafar moltes fotos
i veieu que a mi les fotos no van.
I l'altra que hi ha amb una parella de gent gran
és la germana del meu avi,
o sigui, del pare del meu pare.
És una llanta.
Buscava una que estava amb la meva àvia,
la meva mare, la Núria,
la meva mare, la Núria,
que és la gran i jo, que érem quatre generacions.
I em feia il·lusió de portar-la.
Si la trobes...
Si la trobo, sí, te la buscaré i te la miraré.
Gràcies. El Joan?
Jo el pas del temps l'he aconseguit
a casa d'una amiga meva
que ara viu sola,
que no vol tocar res del pis
de tot com ho tenies els seus pares
i no vol tocar res.
Hi ha el telèfon que encara marca...
Hi ha el telèfon que és l'ambri...
El contrast d'un telèfon i l'altre
marca el temps que ha passat.
A part d'això, també vaig aprofitar
per fer fotos de la decoració que té la casa,
que ha passat el temps.
La llum de sota la dreta és molt xula, amb el mirall.
Així en petit no es veu tant, eh?
Però en gros sembla una espècie de madurs
com si estiguessis al mig del mar.
Una cosa estranya.
I em sembla que és una cosa antiga
i encara que ara això no es faria,
ha passat el temps.
A part de les ganes de viure,
vaig anar al Col·legi Montserrat
i a l'hora de sortida, el divendres,
hi havia tot de pares rebent els nens
que sortien de classe, tots contents,
perquè ja era cap de setmana
i això em va semblar un ànim molt gran.
Moltes gràcies.
L'Illiana?
A part de les ganes de viure,
jo he pensat que tothom portarà fotos de gent.
I jo no, eh?
Jo això que fa Joan,
jo li vaig dir que no surten les cares de les persones,
perquè a mi no m'agraden
sortir fotos de desconeguts.
I per això,
i aleshores jo vaig anar aquí pel poble
i vaig...
Les ganes de viure dels sabres.
I dels ocellets.
Jo simplement he fotografiat
el transcurso del temps,
com jo veig el transcurso del temps.
I jo he pensat en tot.
Aquesta és com jo veig el pas del temps.
Perquè si s'han de portar fotos de família,
sempre trobarem la foto del meu pare
quan era petita,
que tenia les sabates torçades
i aquesta la puc comparar amb una foto dels meus nets
i seria una comparació del pas del temps.
Però pensava que no, que havia de ser una foto actual
i per això vaig fer fotos d'aquest.
Aquesta que veieu aquí, que és una senyora
i un nen petit, no són fotos de casa
ni de família, són fotos fetes
mentre que miro per Sant Just.
Llavors vaig veure aquesta cara d'aquesta senyora,
tota somrient i em va agradar.
Vaig dir que és una àvia que demostra ganes de viure
i aquí, en aquesta foto d'aquest nen petit
acaba amb ganes de viure.
I perdona, tu li has demanat a la persona?
No, a mi sí que hi he demanat permís.
I la nena la vaig agafar de resquiro aquí.
Avui parlarem d'això.
No, si sé que no es poden fer fotos a les persones.
I després, tot això vaig fer un esquema a casa
de les plantes, perquè aquesta és una planta
d'aquestes de Nadal.
Primer era una planta preciosa,
bonica, i teníem les fulles
primer petites, després més grans,
després més grans, i després es va pensir,
es va pensir, i fins i tot marcarà
pensida de tot.
Com és el pensiment?
Jo tampoc.
Que descompte la seva visió.
Sí, sí, he posat la meva visió.
Amb una planta, no he posat ni persones, ni ningú.
Així és la primera pieba petita,
el moment de marxar més no pot, i les altres no.
I aquest és un esquema d'una casa.
Vaig anar a passejar per ahir
i vaig veure una casa vella,
i al costat hi havia aquesta casa jove.
I vaig dir, mira, aquesta és la casa que hem fet al costat
i ara hi ha una nova.
Així és com jo veig en pas de temps.
Gràcies.
Que tinguis més de set anys a casa.
Amb la senyora li vaig demanar permís.
El que passa és que tenia aquesta foto,
ella em va donar permís i la nena estava al costat.
No és que jo li doni la foto a la nena.
Llavors estaven els seus pares i els vaig dir
que si molesta perquè m'ha sortit la nena,
no, ja li podré fer fotos, perquè era un atrancor.
I li vaig fer una foto una mica més bonica.
Però és veritat que per fer fotos a les persones estranyes,
si se'ls hi veu de cara, els hi has de demanar permís.
Perquè després pots fer-hi el profil.
Ja fa molts anys que vam tenir un problema
amb el carrer.
I vam fer fotos amb unes noies que eren modelos
que tenien el vestit.
Aquestes noies eren 14 o 15 anys.
Quin problema vam tenir?
Les fotos s'han de demanar permís.
I està prohibit perquè quan surti la nena
no es pot demanar permís.
Jo aquestes fotos les he portades aquí
però no les tens publicat.
Aquesta dona em va semblar
que expressava la seva cara
amb l'entusiasme de fer-se gran
i ella haver arribat aquí.
Vaig a vegades veure el contrari.
Jo he portat aquí una foto
que va fer una persona totalment improvisada
i després me la va posar en marcada i me la va regalar.
I és una de les fotos que jo més vull.
I aquesta noia me la va fer
amb permís i totalment improvisada.
No em va molestar.
No feia una foto.
Feia una foto.
No en parlarem.
Passem a la permira.
N'he portat unes del taller, no?
Jo vaig fer aquestes.
He tapat aquestes
i he tapat aquestes,
que són les que vaig fer el divàs passat,
de surts.
He seleccionat unes quantes.
I surt el Víctor amb el Joan
i el Gerardo.
Aquí que sembla que partim
amb un focus incorporat a la màquina
ha quedat així.
Me'n vaig fer més.
Sí, sí.
Hem pres unes quatre per persona
perquè hi havia en un full i es veien bé.
Jo a poc temps estava fora
i jo no he fet res de passar el temps.
Ho he de...
Intentaré, perquè tinc un caos,
que aquesta setmana he rebut absolutament de tot.
Jo ja t'he atrapat.
No sabria dir exactament què li falta aquí.
Continuem amb la Joana, que recuperava també.
Sí, jo ara m'estic mirant tot el que tinc apuntat
i és clar, com que hi falta dues setmanes seguides,
potser és clar que això del pas del temps,
o si jo no tinc res.
O sigui, no us preocupeu, ja us diré
què li falta cadascú.
Ensenyal·les, ensenyal·les.
Les he portat perquè les ensenyem.
Només són les sabates de ball.
Les de craquet, les de ball de saló,
les de flamenco, les espanyoles de flamenco.
O sigui, tot el que amb la meva vida...
Això per mi són més les ganes d'aprendre
que més el pas del temps.
També pot haver passat el pas del temps aquí.
Perquè, clar, ja fa 40 anys que ballo.
Aleshores, també pot ser.
Al final, les ganes d'aprendre no són temporals.
Vull dir que va durant tota la història
i si tenim un hobby que ens agrada durant molt de temps,
doncs va...
Sí, sí, sí.
Les tens tu.
Les tens tu.
Després us les demanaré, aquestes, no us preocupeu.
Va semblar interessant perquè les ganes d'aprendre
les vam fer aquí a classe i llavors
vam fer el que vam poder per aquí.
Però com canviar la fotografia si no estem
en un espai obligat, sinó que podem triar, no?
Jo ara sí, ara l'he trobat.
Jo vaig fer un escri.
Amb les dues coses.
Les fotos a la ràdio...
En què càmera s'hi tenen?
Amb un mòbil. De qui?
Crec que de la Mireia, de la noia que us va entrevistar.
Us ho passaré.
Us he d'enviar la capeta del Víctor
i les de la ràdio.
Doncs això, a veure.
A mi això em va resultar interessant
perquè, com que canvien les fotografies,
teníem les ganes d'aprendre.
Com que les vam fer aquí a classe,
teníem unes limitacions. L'espai era el que era.
Per tant, havíem d'improvisar amb poc temps i amb un espai.
La Joana estava a casa seva, per tant, va poder explorar
les persones. Aquí sí que teníem persones.
I sense les persones, al final, el que ha fet ha sigut un bodegón.
Un bodegón de sabates.
Que l'ha anat provant amb sabates, ha afegit la fotografia on l'ha afegit...
Sí, la base és la fusta on també, pràcticament...
Ah, perquè això no ho sabia.
La base on estan les sabates.
Doncs això em va semblar com xula que...
Bueno, que ho vaig pensar.
Les vam fer aquí una mica ràpid.
Si algú no li acaba de convèncer les fotos que va fer,
doncs a casa, si té alguna altra idea.
Si voleu, el que puc fer, aquestes sabates,
és passar-vos una llista de tot el que us heu anat demanant,
perquè com que ha sigut cada dia una cosa...
Ahir que teníem classe de gralla,
vaig trobar que no podíem fer la foto perquè no teníem...
Ah, perfecte.
Perfecte.
Us les passaré, eh?
Les tinc, les tinc. No les he compartit.
Tinc una carpeta en totes.
Sí, és una llàstima que no estigui la Liliana aquí.
És un professional.
Jo només us diré aquesta petita part al castellà.
Escolteu un moment la Joana.
Torna-hi, torna-hi.
Per favor.
A veure, que li vaig posar moltes coses a aprendre,
perquè jo és veritat que la meva vida ha sigut una petita part.
No sé si és veritat o no.
No sé si és veritat o no.
No sé si és veritat o no.
Jo he d'aprendre perquè jo és veritat que la meva vida
ha sigut un aprenentatge tota la vida.
Però l'últim que ara em veig, que jo me'n vaig posar,
que m'ho hauria de pensar, també,
me gusta mucho aprender, porque la vida es un aprendizaje.
Y siempre hay personas que te enseñan.
I aprengues dels teus fills i dels teus nets,
de tot a tothom.
Jo, a cursos i cursos i a vegades amb un que vaig fer
però tu què has de fer si tota la vida estàs venent?
Dic jo sempre aprendre.
Que la gent es tregui del cap, que ja ho saben tot,
perquè ningú sap res.
Al final depèn.
Moltes gràcies.
El plató no el sé ni creure.
Jo només sé que no sé res.
Però sé més que aquells que creixen en tot.
Jo, de pas de temps,
volia buscar una fotografia de la meva germana
quan érem petites i una actual.
Però vaig començar a buscar-la, la vaig trobar
i després ja la portaré.
Aleshores, les ganes de viure,
per mi és molt important el mar.
El mar és part de la meva vida.
I viatjar.
I viatjar també.
M'encanta viatjar.
I així, bueno, quasi tots.
Aquesta és l'única cap del fàssil.
A mi m'ha agradat molt la senzillesa.
Un llibre, un te.
I això són les ganes de viure.
A mi és que m'agrada molt té
i està una tarda amb un te.
Està una tarda, una nit, és igual.
I m'he pres un te o un poliomenta.
I així, en silenci, m'agrada moltíssim.
A mi m'ha agradat també el llibre.
La Mercè.
Manual d'autoestima per a mujeres guerreres.
Les llibres que podrien haver parat.
T'imagino tu amb el té.
Home, ho tinc tot surratllat.
I encara no havia sortit la cançó aquesta.
De la Shakira.
És un llibre.
I bueno, el mar.
El bosque també m'agrada molt, però el mar.
I els meus nets aquí mirant l'horizó.
Un dia a la tarda, que és un punt molt alt
de Blanes, la Palomera.
Gràcies que el mar.
Moltes gràcies.
Ja acabem amb el Claudio.
El 12 de juliol de 1946.
Ai, tenia 3 anys.
Quina edat tenia?
Jo no havia sortit.
El 12 de juliol de 1946.
Jo em vaig separar de la meva família
i vaig embarcar per primera vegada.
El barco era una birria.
Era un barco vell, antic.
Per desguace.
Però era per servir el petrolero.
I el 46, el 12 de juliol no havia acabat la Segona Guerra Mundial
i jo ja vaig embarcar.
I aquest tancada portava al costat dictat a la bandera espanyola.
Perquè els submarinos el veien i el deixaven passar.
I era vell, era per anar al desguace.
Què feies amb aquest barco?
Jo era alumne de màquines de la Marina Marcant.
Havia acabat de sortir de l'escola.
Jo a l'escola, mentre treballava de carter repartint cartes,
anava a estudiar.
I jo anava amb l'uniforme de carter.
Per emprenyar el professor.
I al final jo ja em vaig embarcar
i em vaig lliurar de tothom.
Quina edat tenies?
19 anys.
Els acabava de complir.
A Espanya hi havia gana, fam.
Sortia a l'estranger.
El primer viatge va ser a Aruba.
A Aruba, al Curaçau.
A les atilles occidentàries holandeses.
I quant temps estaves per arribar allà?
15 dies.
Era molt lent.
Per això pensava que em diries més temps.
No, això els veleros encara no.
Aquest copava màquines.
Aquest que es cava.
Quant va ser que el 12 de juliol de 1958
em vaig casar?
Dates de la noia i la nòvia.
Aquesta era la tripulació.
Tots bascos.
Jo soc el del mig.
Els més jovenets que estan al mig soc jo.
Acabo d'arribar.
Jo soc xernego.
Jo també.
La meva mare era de l'Orca, Múrcia.
Jo soc xernego.
La meva mare era de l'Orca, Múrcia.
Jo parlo castellà perquè és el meu idioma.
I tu també?
El meu pare.
Aquí n'hi ha molt de xernegos.
Jo soc xernega, el meu pare és de Girona
i la meva mare de Barcelona.
Tu no ets xernega.
Jo soc xernego.
Tots són xernegos.
Si no som de catalans o castellans,
som de moros i d'altres espècies.
Ha sigut un constant de migració.
El que dic és mentida.
Aquest era...
El segon maquinís de Navals.
Jo era aquest nen.
Aquest és mi.
El pat del temps no l'he fet.
T'ho faré des que anem fins ara.
I aquesta no es veu res.
Es veu un senyor que està tocant guitarra.
Estic aprenent a tocar guitarra.
Estic aprenent a tocar guitarra.
I això són les meves ganes de viure.
I com que sí?
Ja sabies una mica de guitarra.
Ja sabies tocar una mica.
Doncs això és tot.
Us passaré a tots una mica
amb una llista del que sí que tinc,
del que no tinc.
Us poso aquí el teu nom.
Us poso aquí el teu nom, telèfon.
Ara mateix.
Ara mateix.
Pressiona, aquesta.
Ets el caball de baix, Claudi.
Aquesta no t'agrada?
No, però és una foto maquíssima.
Claudi.
Claudi, és el que estàs?
El que estigui enmig i mig.
Aquest no és el teu nom.
Ets l'únic, l'únic.
No soc noca, la cara.
No tinc la mateixa cara.
La cara no, però sí.
La cara t'ha sabut.
La cara t'ha sabut.
La cara t'ha sabut.
Una pregunta.
No ho sé.
La pandèmia ha finat l'any.
Claudi, et vols parlar d'alguna cosa?
Els guanilers que anaven a les màquines,
s'ho havien marxat?
Marxar?
No, ja no es marxava ningú.
Jo em vaig marxar el primer dia, però mai més.
Ja té costum.
Avui ha anat molt bé que sortís del debat,
fer fotografies o no fer fotografies.
El que anàvem a fer és la fotografia de carrer.
Alguns que sí que heu sortit a fora,
la majoria m'han fet fotografies a casa.
Està molt bé.
M'ha semblat interessant explicar-vos
com funciona aquesta disciplina.
La fotografia de carrer
també és fotografia urbana
i sorgeix a l'inici del segle XIX.
L'objectiu és immortalitzar instants
de la vida diària, del dia a dia.
Això que està passant, què passa si ho capturo?
Canvia una mica el que s'havia fet fins al moment,
perquè la fotografia sí que neix com a experimentant,
però en seguida va molt que fa fer retrats,
fotografies molt posades.
També es necessita que s'evolucioni
una miqueta la fotografia,
perquè a l'inici hem d'estar molts minuts
col·locant algú, esperant-nos,
el fotògraf, la típica imatge de sota.
Li dono a fer la fotografia i m'he d'esperar.
Per tant, ha de ser una fotografia preparada.
Si no, no sortia res.
Si a sortir al carrer feia una fotografia,
allò que s'estava de minuts fent fotografies,
tothom hi havia marxat.
Es necessita que evolucionin tots els aparells
i que siguin mínimament automàtics,
i que s'hagin d'explicar en aquests instants.
El pare de la fotografia de carrer
es considera que és, entre d'altres,
mai hi ha un únic pare,
perquè hi ha moltes persones fent fotografies,
però algun d'ells és cartebre son.
Per 1930, ell utilitza sempre una leica
i un objectiu de 50 mil·límetres.
Els objectius de 50 mil·límetres són molt petits.
És fix, no pot ser gran, però és molt petit.
Amb la fotografia de carrer
necessitem una càmera que pesi poc,
que em pugui moure i que pugui fer ràpid la fotografia
i continuar caminant.
Ell diu això.
Una imatge ha de ser presa en moments decisius,
quan tots els elements que intervenen en una escena
confloeixen i origina un instant que explica una història.
La fotografia de que sigui l'escena perfecta
o amb la persona que justament passa...
Sovint són fotografies que si les fas deu segons avall,
o deu segons després...
Aquests són exemples que fan cartebre son.
Ell sempre treballa en blanc i negre,
revela en blanc i negre,
i no li agrada manipular-la al laboratori.
Es feia molt fotomuntatge,
la fotografia de carrer vol capturar la veritat,
per dir-ho d'alguna manera, de realitat.
Per tant, no l'editen, perquè no tindria cap sentit.
Ell estava molt preocupat per passar desapercebut,
el que dèiem, robava les fotografies,
no ho preguntava,
i sempre diu que és molt important aquesta rapidesa
per capturar el moment adequat.
Ho veiem en aquests dos exemples.
Al final aquest nen, com veiem,
potser sí que sabia que li feien una fotografia,
que la fem sense preguntar, no vol dir
que no vegin que estem en una càmera així.
Què pot passar? Que diguin que l'avorris?
O que no t'ho diguin?
Jo crec que això ha canviat.
Abans hi havia més llibertat,
en general, per tot, també per crear.
Els supermercats en Mercadona
els han posat una muta de dos i uns i mig,
perquè resulta que filmaven
dins del seu magatzem,
per si robaven o no robaven,
amb intel·ligència artificial per conèixer les cares.
Tots els que entraven allà,
els captaven amb la seva imatge.
Els agafaven, sí.
S'ha de posar la càmera
per vigilar qui roba.
S'ha d'avisar.
S'ha d'avisar que posa càmera.
Això és aquest país,
fa molts anys que tots els carrers
es comprenen amb el casut.
Aquestes lleis sempre tenen aquesta doble cara.
Jo no puc fer una fotografia del carrer,
però ara mateix aquí estan just.
Quantes càmeres de vigilància han posat?
I són legals.
Ja estan allà i ens estan capturant.
Ells diuen que no l'utilitzaran,
però la posien.
No han de borrar totes les imatges
que tenen.
Però al final,
éticament,
s'ha d'intentar pensar
on faré servir aquesta fotografia.
L'ètica també té molts besants i grisos.
No és el mateix si jo
em lucraré de la fotografia.
Si jo faig una fotografia al carrer,
que no l'inici m'ha dit que sí que podia fer la fotografia,
però jo utilitzo per una campanya
de United Colors of Benetton
i trec dos milions d'euros per aquesta campanya...
Per molt que m'hagin donat el permís,
m'estic lucrant jo a causa de la cara d'una altra
que no està veient ni un duro.
No sé si és molt èpic.
Aquesta discoteca del carrer Tosset,
que és un jugador del Barça Mariano,
i gràcies a les càmeres,
aquest noi ara està a la presó.
I les càmeres,
en la ciutat és que molts vecins
s'han denunciat això perquè estan a certa altura
i han de tenir molt de compte perquè estan invadint
l'intimitat de l'interior de les cases.
Cuida-lo, eh.
Ha habido mucho jaleo en el barrio.
Jo, a mi casa, no quiero estar como de la gana.
Ja te la he vist.
Les entrevistes.
I aquests són dos exemples...
amb aquest helicópter.
Noies...
D'aquí hi ha una casa.
D'Enric de Son.
Molt bé, gràcies.
Que treballa tant al carrer.
A vegades provoca mirades, la càmera.
I poden ser mirades molt interessants.
En aquest cas,
s'estan afrontant una mica amb la càmera.
No estan somrient, no estan tranquils.
És una mirada de què estàs fent,
però que li dona molta més informació a la fotografia.
Perquè al final tots canviem.
No és el mateix si jo no us faig una fotografia
i no us entereu, que si us dic que us vinc a fer una fotografia,
l'altre dia vam poder veure el Víctor, per exemple.
Quan estaven tots i més rien i anava fent fotos,
no passa res, però quan una foto,
volem quedar guapos, automàticament et poses més temps.
Com que les persones et poden fer una fotografia,
l'espatlles.
La canvies.
No l'espatlles, però la canvies.
La gent es posarà per fer una fotografia.
És un espàtula.
Sí.
A l'actualitat,
què ha passat?
Un mòbil.
Les càmeres automàticament ocupen molt menys.
És el que deia l'altre dia.
Com que tothom utilitza el mòbil.
L'altre dia estava caminant per la muntanya
i em va passar un noi amb el mòbil així.
No vaig saber dir si m'estava fent una foto,
si estava parlant amb algú
o si simplement estava mirant el mòbil.
El mòbil porta aquestes coses.
Tots els tenim i tots l'estem utilitzant constantment.
És molt més difícil saber si algú està fent una foto o no.
Per exemple, tu amb el mòbil...
Aquí tens un mòbil, no?
Tu tens el mòbil i ara jo poso per fer-me un selfie.
Per no enfocar-me a mi.
Jo em sembla que m'estic enfocant al Joan.
Estic fent una foto al Joan.
Puc fer-li la foto al Joan i ell se n'entén.
Es pensa que jo m'estic fent una foto.
Em sembla que estàs parlant.
És el que vull dir.
Està fent un selfie.
Si jo faig una miqueta així, jo no m'estic fent la foto.
O si tinc.
Jo puc fer veure que m'estic fent un selfie
i que si tinc activada la càmera de foto.
I després que et prohibeixen totalment
que no facis ni fotos ni vídeos.
I jo, a la qüestió aquesta de menors que els caballs,
me vaig donar un tipus de fer vídeos.
M'agradava tant que jo volia tenir allò
per poder-ho veure després a casa amb la tele i tot.
Crec que és això que té.
Que és una línia que no és blanc o negre.
No està bé que facis sempre fotos i tampoc està malament
perquè és una miqueta pensar on l'utilitzarem,
què farem amb la fotografia, on la posarem.
I també si...
També és l'ús que t'ho facis d'aquesta fotografia.
Li aplicaré jo un sentit negatiu d'aquesta fotografia
o simplement l'exposaré com a fotografia d'una persona.
També canvia.
Amb el mòbil podem fer moltes fotos.
És la diferència.
Els fotògrafs de carrer s'haurien de tirar carrets i carrets.
Perquè si hi ha costa fer una fotografia
que tu puguis controlar, que sigui d'estudi,
i que tinguis algú allà, que estigui amb la llum perfecta
en el moment perfecte i quieto,
si sortim al carrer i estem fotografiant el moment perfecte,
que la llum pot canviar.
De cop tenim molta llum, de cop no en tenim,
la persona passa més ràpid, passa menys ràpid.
Els fotògrafs i les fotògrafes de carrer,
allà acumulats, rebenant-los, dient que no val.
Els fotògrafs saben l'època, l'hora,
sempre han de fer la millor foto.
Per exemple,
una foto després i com les que feia el Víctor,
si li fan una model,
no li fan una exclusió de foto.
Li han fet milers de fotos
i llavors trien la que els hi agrada,
però de moment es posen així, de moment així,
i fan tot tipus de foto.
Que si li posen un ventilador...
Nosaltres en fem un i volem que ens quedi bé.
A la fotografia de carrer es parla
de dos tipus de fotògrafs o fotògrafes,
i el fotògraf caçador i el fotògraf pescador.
Què vol dir això?
Vol dir que camines, camines i camines.
Tu surts amb la càmera i vas a buscar l'escena,
la persona, el lloc, el que sigui.
Per això es fa el paral·lelisme.
El caçador s'ha de moure, persegueix,
com si diguéssim la víctima.
El pescador l'espera, la persona pescadora l'espera.
La fotògrafa pescadora el que farà és anar
a un lloc on li agradi.
Aquest espai m'agrada, des d'aquí la fotografia,
tinc un bon angla i m'asento en un banc.
I un bon pepí, no?
O no, perquè potser estic a prop.
Imagineu-vos que jo crec que aquí a l'entrada
és un molt bon lloc per fer la fotografia,
perquè m'he fixat i la llum i com queda l'enquadrament
molt bé. M'espero fins que vagin.
Sé que aquí aniran entrant persones fins que entri
la persona que li digui sí, ara, i la capturi.
Els paparazzis? Sí.
Però els paparazzis també poden ser de dos tipus.
Hi ha els paparazzis que estan perseguint.
El famós o la famosa, que el pobre està...
És un caçador. I el persegueix.
També hi ha paparazzis que s'esperen.
Va passar amb la Shakira i el Piqué.
Jo vaig passar per davant de casa de Shakira.
Hi havia quatre o cinc, que més ho veies,
amb la motxilla de calma i així, esperant que surti.
Estic en el lloc on he de fer la fotografia
i el que estic esperant és que la Shakira surti de casa
o que la Shakira entri a veure si el Piqué ve
o no ve, perquè si els enganxo tinc la foto.
Són dues maneres completament diferents.
He trobat moltes vegades a fora l'entrada del vela.
Hi havia quatre o cinc fotògrafs amb el tripod esperant.
I els que van sortir li van fer la foto.
No saben què és.
Però com que és un hotel de cinc estel·les llucs,
a casa ja mirem què queda ahir.
On es fa la fotografia?
Com que els demanen...
Els fa la foto i ja està.
Els grups internacionals que es reuneixen...
Veig que tothom està ben col·ladet.
Els posen la creu amb el nom.
Aquests se'ls posen la mèrcia amb el buit.
Tenen un nivell de comunicació i imatge.
Escolta'm, que és interessant el que he preguntat al Pla.
Com col·loquen quan fan les típiques fotos
a nivell de política internacional
que s'han reunit amb els grups internacionals
i amb el nom?
Hi ha un protocol d'imatge estudiat.
Hi ha una persona com a mínim...
A l'Ajuntament, genial.
Els actes, la fotografia, no es fa de qualsevol manera.
L'Arcada es col·loca aquí.
Els regidors, si són del partit més a prop,
si no tenen representació fora,
en aquesta fotografia sí que pots entrar
perquè estàs dins del govern,
en aquesta no, perquè et regida de l'oposició.
Hi ha un nivell molt petit d'escala,
ja està controlat aquí.
També crec que ha de ser així.
Hi ha un protocol d'imatge.
Pensa que el contribuyent
paga aquestes fotos,
sigui d'un cantor o d'un altre.
Si us hagués de desenvolupar
com a fotògrafs, caçadors o pescadors,
com us sentiríeu més còmodes?
Més còmodes sent caçadors,
anar a buscar la mínima o pescadors?
Caçador, no.
A mi també m'agrada caçador.
No tinc paciència per pescar.
Jo tampoc no tinc paciència.
I fer dues coses, eh?
Jo crec que segons l'objectiu que tinguis,
perquè si tu vas a buscar una cosa
que no simplement costarà,
potser seré pescadora.
La vols? Apunta-me el nom i el telèfon.
És que podrien ser les dues coses.
Jo també la vull, Claudi,
que vull atendre el meu telèfon.
No tinc problemes.
Aquesta del grup.
No la tinc, no la puc enviar.
Jo la tinc, jo la tinc.
És un defecte mecànic.
És el que diu la Joana.
Jo crec que segons la situació,
a vegades ens hem obligat a ser pescador o pescadora.
Tot i que, per exemple,
jo no sé que s'adoren,
sento més còmode anar a buscar i anar a passejar.
Però hi ha gent que té molta paciència.
Us ensenyaré un exemple.
És un fotògraf de naturalesa.
Se li va posar el cap
que volia fer la fotografia per a un peixista
d'un martí pescador
en el moment que estava a punt d'entrar a l'aigua.
Aquest senyor un dia es va posar el cap a això
i va decidir que volia aconseguir aquesta fotografia.
Va trigar 6 anys,
4.200 hores esperant
i 720.000 fotografies
per fer això.
No has tocat l'aigua encara.
No era només el moment perfecte,
el lloc perfecte,
sinó que també involucrava que el mateix martí pescador
estigués fent una entrada perfecta,
perquè a vegades esquitxa l'ocell,
perquè potser es mou.
Que fos una capbussada perfecta.
No només està amb la càmera,
en el lloc.
Els fotògrafs de natura, quan fan fotògrafs d'animals,
es coneixen la zona i els hi posen menjar
o és que fan un reportatge.
4.200 hores.
I 620.000 fotos.
En una entrevista, el fotògraf,
l'Anna McFadden,
explica que no era conscient que li estava dedicant tantes hores.
Ell va decidir que volia fer aquesta fotografia
i quan la va aconseguir,
suposo que tenia una carpeta
que es deia capbussada martí pescador
i que va haver de comprar quatre discos d'ús
per guardar només fotografia de l'ocell.
No ho sé.
Normalment,
fotògrafies de natura
i d'animals
s'intenten ser...
que no et vegi l'animal, bàsicament,
perquè si de cop fas un soroll,
el martí pescador no et serà a l'aigua
i se n'anirà ben lluny.
Estan camuflats entre el gustos,
la roba que porten que quedi camuflada entre la naturalesa
i un teleobjectiu que si l'altre dia dèieu
que era gros el del Víctor,
i que la fotografia el màxim lluny possible
però que quedi allò més a prop.
Quants premis ha de guanyar?
Moltíssims.
En el geogràfic i tots aquests,
infinits, molts cops en el concurs aquest
que fa el World Press Photo,
hi ha un apartat que és de naturalesa.
No sé si heu anat mai al World Press Photo,
que és el que més es pot veure.
La majoria és actualitat política i social,
però també hi ha naturalesa.
També repassen l'actualitat de la naturalesa,
però a vegades hi ha fotografies d'aquest estil.
No sé quantos.
Va passar dies i mesos a l'Antàrtida
buscant la fotografia perfecta d'aquesta espècie d'ors
que només n'hi ha 10 i no n'hi estan amagats.
Els trucs per fer fotografia de carrer.
Per una banda, fer fotografies sense por.
Fa respecte.
Ens estem enfrontant al final.
Ens podem sentir més còmodes o menys còmodes.
Si tenim molta por de fer fotografies
i que l'altre s'enfadi,
no sortiríem a fer fotografies de carrer
o farem fotografies de carrer sense persones,
tot és possible.
S'ha de fer fotografia molt ràpida,
cal estar alerta, ulls ben oberts.
A mi m'agrada molt fer fotografies de carrer
perquè em fa estar molt atent al meu entorn.
Sobretot quan viatjo és una manera de mirar les persones,
de mirar els colors, de mirar tot.
A través de la fotografia estic molt més alerta.
Mai m'he atrevit a fer una fotografia de carrer
per anar per la ràpida.
No ho seria capaç.
A vegades es pot trobar la manera de sentir-se còmodes.
A vegades és perquè amb aquesta persona hem començat a parlar
i els que tenim por de robar les fotografies
podem començar a parlar amb algú.
I llavors de cop dius,
mira, soc fotògrafa, tinc la càmera aquí,
t'importa que et faci una fotografia?
Pots fer la fotografia, t'enfrontes a això
i l'altre veurà que li has fet la foto.
Pot ser que vingui i et digui què fas?
Borrar-la.
L'únic ètic és que davant d'aquesta reacció la borro
perquè l'altra persona no vol que li faci la foto.
Però a vegades a la gent no li importa.
També és això.
Sobretot somriure.
Tu entres amb una càmera en un lloc
que et miraran raro.
Tu vas somrient i vas saludant a tothom
i tu comences a fer fotos.
Tu ja veuràs que et continua mirant estrany
o que li fa gràcia, perquè a gent li agrada ser fotografiada.
Jo.
Des de carrer, de gent que no coneix...
A mi em costa.
Abans feies una foto.
Agafava la bàquina.
Carrega-te fora.
Mirant-ho plàstic.
I després ja se'n va.
I després ja se'n va.
I després ja se'n va.
I després ja se'n va.
Diverses claus per fer una bona fotografia.
La primera és jugar amb la treta.
Encara que em sembli que a la ciutat
no podem controlar-ho com a casa nostra, és veritat.
Però sí que podem estar atents.
A la ciutat ens poden ajudar la nostra fotografia.
Publicitat, gràfics, coses escrites al terra...
Només això ens dona molta vida.
També buscar contrastos.
Molt sovint veig una situació que m'agrada,
però si m'espero una mica,
això a vegades és ser caçador i pescador,
potser veig una persona que li vull fer una fotografia,
però puc preveure que està caminant
per davant d'un mirall.
Jo estic caçant, però l'estic esperant,
perquè m'espero que passi pel mirall i faig la foto.
A vegades, si ens miren a la càmera,
això li dona molt de poder a la fotografia,
perquè hi ha un intercanvi.
De la mateixa manera que llavors sí que sabrem
que som fotografiats i què pot passar?
Que ens diguin que la volem.
Si volem bona fe i no volem aprofitar-nos
d'aquestes fotografies,
és una manera diferent de relacionar-nos
amb el nostre entorn i amb les persones.
Igual que hi ha persones que t'hi posaràs a parlar
i tindran moltes ganes de parlar,
hi haurà que dir que no tenen temps i se n'aniran.
És el mateix.
És una mica utilitzar el sentit comú.
Si la fotografia de carrer
la relacionem molt amb persones,
però si no ens sentim còmodes,
es pot fer fotografia de carrer on no apareguin persones.
Pot ser sense subjectes, sense que apareguin persones.
Potser una zona amb diferents elements
que estiguin més gastats o menys gastats
pot explicar una història.
No cal que hi hagi les persones
i si trobo tres sofàs ben posats al mig del carrer
entenc que allà la gent es reuneix.
No cal que m'esperi que estiguin reunits.
Aquella fotografia ja explicarà que hi ha una història
i que passen coses.
Hi ha fotògrafs i fotògrafes de carrer
que es centren en les mascotes.
Us vaig ensenyar un dia que feia fotos de gossos
i n'hi ha que fan fotos de gags.
Els gossos són com els seus amos.
Fem fotos als gossos.
Potser també puc reflectir qui l'està portant.
També ens hem de fixar sempre molt
en el poder del detall.
Estar sempre súper alerta i amb els ulls ben oberts
a tot el nostre voltant.
El que està passant, qui hi ha, per què hem cridat l'atacació,
si n'hi ha a prop o si no n'hi ha a prop.
Pots fer fotos a llocs que surti de la normalitat.
Pot ser un color, pot ser una persona
que no t'encaixa en el lloc on està.
Pot ser que un lloc que normalment estigui molt ple.
Què passa si faig la fotografia quan està completament buit?
Buscar cosetes així.
A moltes vegades tens la idea
d'una molt bona fotografia
i portar-la a la pràctica costa molt.
Tu penses, jo almenys a mi em passa.
El que t'he enviat...
Tu no saps el que m'ha costat.
Jo crec que has d'anar provant i atrevir-se també.
Com que no ho havia fet mai i ara m'estic aficionant tant...
Jo crec que és pensar la idea
i provar diferents coses de la idea.
Perquè a vegades coses que veiem en directe
poden millorar molt més que el que teníem nosaltres al cap.
Què passa si m'apropo? Què passa si m'allunyo?
Què passa si em poso d'una banda i l'hi poso a l'altra?
Fer canvis. Perquè a vegades tenim una idea molt plana al cap.
A mi també em passa que aquesta fotografia serà la millor del món.
Després la faig i dic...
És un xurro. I potser una que no la tenia gens planejada
de cop he vist un moment l'he fet i li costa.
Si no ets professional sempre tens dubtes.
No m'heu fet una pregunta.
Jo pensava que el que teníem que portar era fotografies actuades
fetes per nosaltres en aquest moment.
Però molts veïns que porten fotografies antigues
les presenten o són fotografies...
Tu has fet una foto d'una fotografia.
Llavors jo sí, trobo que és interessant.
Però penso que demostrar pas del temps
és demostrar-lo lliurement.
Això està bé. O volia parlar...
Jo he vist aquí que la majoria porten coses
de manera jove i com estem ara.
De cop més això i això altre.
Però en aquest tema i en quasi tots els temes
jo he observat aquest detall.
Jo tracto de fer fotos del moment.
Això no és fotos antigues.
Però jo tinc moltes fotos antigues.
És un problema.
Jo puc fer la foto de la foto
i la fotografia que he fet és normal.
A mi també hi ha interpretacions.
Que cadascú interpreta el que interpreta.
No és que tingués.
Cadascú interpreta.
Si són fotos fetes per nosaltres de carrer
directament o són fotos de fotos.
Això és normal.
L'invenció és tant que en trobem...
Sense nom.
El que passa és que hi ha fotos
dels millors moments de la teva vida
i de la teva vida.
L'objectiu, obviament,
tant com sigui possible, és que sortim
amb la càmera i fem la fotografia.
Però a l'altra banda hi ha vegades
que per al que sigui hi ha fotografies
que ja estan fetes.
Si jo de tots els temes he fet fotografies
però quan he de pensar el desig de viure,
és que hi ha una fotografia que és la meva
que per mi és el desig de viure,
també l'acceptarem.
Si puc sortir a fer fotos,
potser volem fer una foto d'una foto,
però què passa si juguem amb aquestes fotos?
Encara que sigui una foto d'una foto,
he trobat moltes fotos
i per mi aquest conjunt de fotos
explica una història.
Hi ha hagut un joc personal de la color coquí
o la color collà.
El Gerard em va passar unes fotografies
i li vaig dir que si aquestes fotografies
que sé que me les estàs enviant perquè les tens a casa,
els hi podem donar més informació.
El que tenies abans,
per veure-ho, has de fer-ho a través de fotografies.
Jo, per exemple, el Samsung,
fa 60 anys, com estava el Samsung,
avui ho veus i què és el Samsung?
En la chimenea, un restaurant, és l'espai del tempo
com s'han convertit totes les cases.
També és interessant això,
són diferents interpretacions.
Jo només he fet una prenotació.
Aquí li ha caigut un tornil.
No pot ser.
Un vidre.
Un vidre de la cadira.
Sí, de la cadira.
Mare meva!
Ja hauré que és això,
que intentem tant com fuguem
fer fotografies perquè d'això prendrem més.
Quan fem fotografies de fotografies,
intentem preparar-les.
Que hi hagi com un treball darrere.
Quines fotografies he triat?
Com les coloco?
Per què les coloco en aquesta taula
i no a la meva nevera?
Si les puc col·locar...
El més interessant és que jo tinc un altar
i al final era una foto d'una foto,
però aquell altar que va portar amb l'acòmoda de la seva mare,
aquestes fotografies de cop,
aquell altar que ell té muntat amb fotos,
vol dir moltes coses.
És intentar sempre, encara que a vegades
potser una fotografia antiga pot simbolitzar
el que estem tractant a classe,
però jo crec que més o menys tothom,
d'una banda o de l'altra,
en el pas del temps sí que és veritat
que molta gent ha fet comparativa, però també està bé.
Per mi el pas del temps és casa meva,
fa cent anys mira com estava i mira ara.
Quan acabem el taller,
també intentaré reunir-me amb cadascú de vosaltres
perquè m'expliqueu bé les fotos
i puguem triar com una daca de tema.
Si les fotos són fàcils.
Tant com puguem, explorem
i intentem fer nosaltres fotografies.
Hi ha fotografies que volen dir el tema,
no està malament, anem a jugar també amb elles.
On les col·loquem? On les tinc a casa?
Aquesta fotografia la tenia guardada,
si la tenia guardada perquè la tenia guardada,
per donar-li voltes.
No sé si les fos molt la pregunta,
però està molt bé.
Amb la pandèmia he educat molt a totes les fotografies
i ja tinc un moble ple d'alguns
i totes estan amb algú.
Tinc alguns...
I continuo pensant.
La fotografia de carrer m'ha semblat interessant.
Per primera vegada porto fotos meves.
Ja us intentaré explicar com les he fet.
Si teniu preguntes, no ens me les feu.
Molt bé.
Fa uns anys,
a raïs d'una conferència
que parlàvem sobre els mesons d'aquí Espanya,
es van donar totes unes explicacions
dels edificis mesònics,
inclús dels cementinis.
Durant 15 dies vaig anar fent fotos
d'edificis amb símbols mesònics
de Barcelona, de Figueres i del cementini de Figueres.
I n'hi ha més?
Si veiem...
Si veiem un terra d'aquí,
de l'Àfrica, de l'Anglaterra,
ja ho veieu?
I n'hi ha més.
Com a Itàlia, totes les pel·lisques són mesònics.
Per exemple, aquesta fotografia és un retrat,
és fotografia de carrer.
Sí, està feta a Àfrica.
La noia m'està mirant clarament a càmera directament.
I jo l'hi he demanat.
En aquest cas l'hi he demanat.
Jo estava caminant,
i va ser un viatge que vaig fer a Gàmbia sola.
Jo estava caminant i de cop una noia, aquesta,
i una altra més gran, em van venir a parlar.
Eh, hola, tu vas per allà, tu vas, tu vas.
Jo vaig anar. Què voleu? A Gàmbia no hi ha absolutament res a visitar.
Si voleu visitar coses, no aneu a Gàmbia. Si voleu conèixer gent, sí.
Llavors, el meu turisme era sortir a passejar
a veure què passava. I em van cridar.
I vaig anar a veure què tal.
Vaig anar un minut, vaig començar a parlar entre elles.
Ja em van dir que estaven pelant cacauets.
Em vaig posar amb elles a pelar cacauets.
Jo sempre vaig a viatge, porto la càmera a la mochila.
I vaig anar a parlar amb elles.
I la petita li diu alguna cosa a la gran.
I vaig preguntar què està passant.
Llavors, la gran no es va dirigir a mi.
No, és que diu que és molt raro. Diu que és molt raro
i em va dir que era un objecte.
Com que és raro? Si persones em criden, clar que respon.
Diu que sí, però aquí els blancs passen de nosaltres
perquè van amb el seu objecte.
Jo vaig dir que no en tinc res més a fer.
Si esteu pelant cacauets, em poso a pelar cacauets amb vosaltres
i m'expliqueu què feu. I vam estar xerrant molta estona.
Amb això vam convidar-me a dinar.
I allà a Gàmbia, de seguida estàs allà a casa seva.
Allà a Gàmbia, les famílies viuen en compounds.
Hi ha diferents habitacions, amb un jardí comú al mig.
Tota la família viu allà.
El pare, la mare, els tietes, els cosins, els germans, absolutament tothom.
Llavors, quan s'ha de cuinar, es cuina al mig i per tothom.
Aquesta nena havia de fer les tenes
i estàvem xerrant.
Jo ja portava una hora parlant amb ells.
Mireu, a mi m'agrada fer fotos.
Tinc aquí la càmera. Jo us la sé quan m'he preguntat
a quin portar et faci una fotografia.
Em va dir que no hi havia cap problema i em va somriure.
Vaig fer diverses fotografies a diferents nombres de la família.
Però aquesta m'agrada expressament, perquè
la cara d'aquesta nena mirava molt.
Amb quin idioma?
Anglès, perquè és una colònia anglès de Gàmbia.
Llavors, entre ells parlen
deu dialectes diferents.
Passeges deu minuts i hi ha un altre dialecte,
però tenen l'anglès en comú.
Llavors, l'anglès també.
Aquesta també va ser a Gàmbia, però aquesta va ser totalment diferent.
Aquesta senyora no parlava anglès.
Com va poder, em va dir
You are beautiful, ets guapa.
L'única paraula que sabia era de dir beautiful, beautiful.
Llavors, jo li vaig dir tu també beautiful
i li vaig agafar la càmera i l'hi vaig senyalar.
I em va dir que sí, es va posar com tota guapa
i jo li vaig fer aquest retrat.
Jo m'agradava això, perquè els colors
eren del vestit com tot gris amb això groc.
Però és una fotografia bastant improvisada,
perquè si no m'hagués dit beautiful,
jo no en tenia.
Ells eren guapes perquè tu li faries la foto.
Estaven parlant, ella ja estava així de guapa.
Quan em va dir guapa jo anava amb unes pintes
i llavors...
Vaig pensar que guapa, guapa, no sé, la càmera.
Aquesta per exemple
no li vaig preguntar a ningú.
Però em va posar...
Jo vaig estar molt estomallada,
això és el sud-est asiàtic,
i els nens era un lloc on jugaven a saltar.
Què vaig fer aquí? Jo vaig anar i vaig jugar amb ells.
Vaig entrar, estiraven, era com una espècie
d'aquest parc aquàtic natural.
Saltaven aquí, hi havia corrents, se'ls enduia,
i anaven fent així.
I això era de la diversió de la tarda.
Jo vaig seure a la càmera i vaig començar a fer fotos.
Saltant, saltant, saltant, en tinc no sé quantes,
de nens saltant d'una banda a l'altra, saltant amb la portaleta,
saltant com volia. Aquí no vaig preguntar si podia fer fotos,
vaig començar a disparar.
I en una d'aquestes fotos, aquest nen va veure la càmera
i va posar. Aquesta és molt entèntica.
És molt millor que totes les altres que tinc,
de nens saltant.
Molt autèntica.
Aquesta també era un joc que feien
en un poblat,
on estic citant el següent,
igual que aquí estem allà saltant,
és el mateix tipus de joc,
amb gomes,
amb una punta a l'altra fan la tira
i llavors el que jugaven era amb el peu com a caçar la goma.
Si la casses, passes el següent nivell
i cada cop van pujant més.
Si no la casses, quedes eliminat.
Nosaltres jugàvem saltant.
Llavors jo aquí em vaig ocupar amb la càmera
i ho veuen que estàs fent fotos.
Aquesta foto...
Però vas agafar molt bé el moment.
Aquí, per exemple, sí que és una mica pescadora.
Ho vaig trobar com a caçadora,
però em vaig estar a mitja hora mirant com funcionava el joc.
I un salt, un salt, un salt.
Fantàstica.
Això també era a Gàbia?
No, aquella era al sud-est asiàtic.
Aquesta és una casualitat.
Això és a un carrer de Malàcia
que sembla que sigui el prop.
A mi el que m'encanta d'aquesta fotografia
són els colors.
I això...
Mirant coses que a vegades passen, si veuràs bé els ulls.
Colors molt diferents.
Aquest és pintat, aquest és un grafit.
Llavors era una ciutat on hi havia molts grafitis
però aquí vaig trobar un grafit
d'un nen que estava com així
i vaig veure que l'altre nen estava venint.
I no només són com nens de la mateixa edat,
sinó que m'agraden molt aquestes fotografies
que sembla que els colors estiguin canviats.
Fes amb càmera o amb mòbil?
Amb càmera.
Jo faig fotografies amb càmera.
Però amb pitjors els que teniu aquí.
Ara que això no tinc ni càmera.
I aquesta sí que la vaig trobar i no es ventarà.
Si li arribo a dir mira càmera,
té la gràcia que justament
que no sap que li estic fent la foto,
mira el nen així.
I el grafit està molt ben fet.
Aquesta pel·lícula m'agrada molt.
M'agrada molt.
Matalbita.
Que ni mal ni humà.
I els pollets.
I com s'ho miren, i les mirades.
On era això?
Això a Laos.
Suposo que tu és de la guerra.
Hi ha viatges.
Sí.
I és això.
Estava caminant en un poble.
La càmera no l'he dut portar a prop.
I llavors vaig fer moltes fotos en aquest poble.
I en aquest moment anava caminant.
I això m'interessa.
Però no m'interessava que em veiés perquè m'agradava molt.
I els pollets i les mirades.
Amb un drac pràcticament lligat i a l'est.
Aquí es gasten general els cabos.
I d'aquí ho he d'adonar.
Això ja era fotografia d'aquí citat?
Sí.
Aquesta és de més a prop, a París.
La matra.
Aquesta m'ha agradat perquè és com
el moment on pots veure com el dibuixa l'està fent el nen.
I just la part que està dibuixat és la que es veu a la fotografia.
No veus la resta.
I això també.
Què passa si em col·loco més a l'esquena?
Què passa si em col·loco més a la dreta?
Si pujo? Si baixo?
M'encanta París.
Aquesta m'agrada per la il·luminació.
Però era com un moment màgic.
A la fotografia original també es veu el fum.
La noia està fumant.
Aquesta també és de París.
És un mercat de segona mà.
I m'encanta la llum com entrava pel sostre.
Com quedava tota la penombra.
Just en aquella hora quedava el llum als venedors.
I l'actitud és que està fumant.
L'actitud és que està fumant així.
No serà un mercat de les pusses?
No, aquest no.
Això ja és l'actitud.
Jo anava amb la càmera fent fotografies.
I la que està fumant em desafia una mirada.
Sé que m'estàs fent la foto.
Però està amarcigat com l'actitud activa.
Però fantàstic.
A veure, l'Elige.
Aquesta també és en el mateix mercat o una altra?
A mi els mercats m'agraden molt fer fotografies.
Però trobo que hi ha contrastos superxulos.
És un lloc on sempre si estic viatjant agafo la càmera
perquè trobo que hi ha molts colors.
Nosaltres vam anar expressament al mercat de Mahó.
És molt maco i és molt especial.
Aquest senyor estava venent immobles de segona mà.
I aquesta la vaig trobar.
Estava amb una actitud com fumant.
Vaig anar a la tarda.
Vaig saber que a la tarda anava...
Amb la mascareta.
Això va ser post-pandèmia.
Però allà a tocar, a tocar.
Estic aquí fumant tranquil·lament.
Ostres...
Aquest estiu...
És de...
Això és a Bulgària.
A Bulgària.
Vaig anar aquest estiu i aquest poble...
És un poble que vaig anar literalment...
A veure aquest poble, que per arribar aquí va ser una aventura.
No hi havia autobusos que anessin, vaig anar fent autostop
i van allà...
I te'n vas sola?
Que valenta!
És un poble molt petit.
I és un poble, me'n vaig adonar,
en tots els avis i àvies molts estaven sols.
Tota la família n'estava molt sola.
I passava una tarda.
N'hi havia molts.
No hi havia autobusos.
Estaven assentats. Sols.
I el temps no va passant.
I a mi em xocava.
No fa falta que sigui a Bulgària, ja t'ho dic jo.
Hi ha pobles petits que...
La gent gran...
Aquesta senyora em va cantar dir alguna cosa
i no vaig entendre ni papa perquè em va dir que parlava bulgària.
Vaig fer la foto, vaig veure que no se'n fa gana
i vaig dir que continuava.
Les pressions de dir que fes el que vulguis.
Que no entenguis com pot estar de peu aquesta casa.
Les primeres són amb una altra càmera que teníem.
Aquesta que teníem vaig comprar una més bona.
Ara tinc aquesta.
Aquesta són amb aquesta càmera.
És una Sony, que també és bona per fer vídeos.
I també pesa molt.
No tant com el Victor, però sí.
És digital.
Què li poden fer al popular?
Ofectius més potents?
Aquest és...
A l'inici, quan comences,
és intentar tenir un objectiu que vagi una mica tot.
1,2?
1,2?
Sí, 1,8.
Aquesta també és un exemple de fotografies sense gent
però que també explica una història.
Quina és la història?
A mi m'agraden molt els colors.
El mantell, el tovalló...
I això és el mateix poble on vaig fer la foto de l'àvia.
Havia de pagar tot amb efectiu.
I se m'estava acabant.
Tenia diners però amb una tarjeta.
I quan vaig preguntar si podia pagar amb tarjeta,
em van dir que era conya, òbviament.
De London.
El final, la globalització.
I en aquest cas vaig anar,
que tampoc no parlàvem gairebé anglès,
a l'hostal.
Jo tinc un problema,
m'estic quedant sense enduro en efectiu
i el necessito per marxar d'aquí.
Si no ocupar-me d'un autobús o un taxi,
no sé què m'hauré de pagar.
El que vaig entendre, perquè parlàvem poc anglès,
hi ha un ritual que quan neixen els nens o les nenes
maten un cordero.
Un xai.
Alimenten la família
i també totes les persones necessitades.
Amb el ramadan també ho fan, que maten el xai.
I és per tothom.
I em van dir si et serveix,
si et serveix un xai amb col, et podem donar un plat.
Jo vaig dir que us pago alguna cosa.
La nostra cultura, què ens diu?
I per mi, aquest plat parla molt de Bulgaria,
més t'expliquem una història concreta
d'una tradició que s'explica
amb un plat de col amb xai.
I que vas poder agafar l'autobús.
Per això estic aquí.
Aquesta, per exemple,
sí que la vaig robar totalment.
Portava la càmera aquí,
que és una tècnica a vegades.
Portava la càmera aquí,
tens el botó així,
i per això està des de sota.
Era com un pot de fregància.
Aquesta fotografia
l'hi vaig robar just en el moment
que m'ho faria això.
Estos fotógrafos que a veces
están viendo cosas,
llevan cámaras camufladas
porque los ves conforme,
los ves movimientos como si fueran andando
y lo van pariendo todo.
Si escondies aquesta càmera
a veces en internet
ves coses com si estuvies filmant-les.
Tranqui, no?
Sí, escondida.
Ara hi ha càmeres.
Camuflades.
Te la pots posar a una botxaca
i s'entra a dalt.
Això és un refugi.
Recepcionista?
Sí, un senyor que vivia en el refugi de muntanya.
L'hi vaig robar, però ara no.
Estava amb la càmera i em vaig posar a fer fotos.
Ell parlava en búlgar,
jo vaig deixar que anéssim parlant.
Em va semblar que aquest senyor
viu no sé quants dies de l'any
i m'havia perdut enmig de l'anada
que hi havia una boira horrorosa
a quasi 3.000 metres d'altura.
Només relaciona amb la gent que va menjar allà.
Quan vaig arribar,
érem amb 24,
i estàvem dinant i marxàvem.
I això que té a dir és una cosa de menjar?
Plàtans.
És com la història sencera dels refugis.
Aquests estan a punt d'entrar a la Unió Europea.
Estan a punt.
No som encara de la Unió Europea.
I aquesta és l'última.
Aquesta, per exemple,
en el moment no em vaig adonar i va ser després.
Quan la vaig mirar grossa a l'ordinador,
vaig veure el pisclopos aquí penjant.
És un pez groc.
És un pez groc.
La escritura és sí.
El que m'agradava d'aquesta foto
també era com el contrast.
Les olives, més aviat vermelloses,
amb ell també vestit de vermell
i amb la botiga gairebé.
El peix és sec? No, era fresc.
Sembla fumat.
Sembla fumat.
Sembla fumat.
Sembla fumat.
Sembla fumat.
I tu menjaves?
No menjaves amb aquests fosos de gent?
Sí.
Mira, obre portes somriure
i acceptar menjar també amb aquests fosos.
No tenen res més.
Quan em deien...
A Gàmbia a mi em va fer molta gràcia,
perquè havia d'anar primer a vacunar-me
i passar per la cita amb el metge.
Quan et vacunen, has d'anar-hi coses que no has de fer mai,
doncs mai tu en marxes.
Menja només en restaurants, tot el menjar que estigui dormint allà,
que és impossible el que m'estava dient.
Tu vas haver de fer això, l'acceptació, no?
I vaig fer...
Al principi anava una miqueta més amcura,
però després... És que t'obren moltes portes.
Si m'estan convidant a dinar, dic que no.
Potser veurà un dia bé.
Ja vindrà demà.
I això abans de marxar...
El que us volia dir és la fotografia que us demanaré
per la setmana que ve sobre l'acceptació
i que proveu fer fotografia de carrer.
Que ho intenteu amb o sense persones.
Penseu als llocs.
El que volia fer era, primer, una breu rodona,
a veure què és per nosaltres l'acceptació,
perquè va ser un tema que alguns estaven molt negatius,
altres estaven molt positius, us vau barallar bastant.
No parlessin un moment.
Per exemple, Claudio parlava de l'acceptació de la mort.
Oi, en el teu cas?
Sí, sí, però...
La aceptació, per què no tenim més remei?
Per a que trigui, eh, que sí?
Sí, clar.
Però què pots fer?
Que no et queda un altre remei? La malaltia.
Si et ve i no tens més remei,
jo he de cuidar-la al màxim possible.
La acceptació és una cosa més...
Què és per vosaltres?
Més bé.
L'acceptació és per vosaltres.
Què és per vosaltres, l'acceptació?
Si es poden acceptar coses tristes o acceptem altres coses.
Què accepteu?
És un tema conjunt,
però des de molts besants diferents.
No tens més remei que acceptar,
com ha dit la jove, la malaltia.
No tens més remei que acceptar la malaltia.
Una de les coses que em diuen.
O sigui, què fa acceptar les coses?
L'actitud.
Per mi és l'actitud,
que és acceptar les coses que et vinguin.
Però acceptar, el mateix se'n poden convidar.
Que coses molt alegres.
I aleshores, quan te venen les alegres,
passen tu el millor que puguis.
És que és molt fàcil acceptar-ho.
Però si tenen que fer una foto...
És difícil aquesta.
Per això volia generar un debat aquí primer,
perquè, per exemple, al Claudio,
que deia l'acceptació de la mort,
hi ha una zona, un lloc molt clar on podem anar.
Al cementiri.
O al tenatori.
Hi ha llocs que ens poden ajudar.
La meva filla va fer un reportatge
del cementerisme,
que era un treball de figa de carrera.
La vaig portar a Montjuïc.
La colita.
La colita.
Va ser la única.
La colita va ser una famosa.
La colita va ser una famosa.
La colita va ser una famosa.
La colita va ser una famosa.
Vale, vale.
Per això volia parlar-ho com aquí.
En temes.
El Claudio parlava de l'acceptació de la mort.
Per això parlava de la fotografia de carrer.
Ens podem apropar a llocs que ens ajudin en aquesta idea.
Si parlem de l'acceptació de la malaltia,
potser ens podem apropar al metge.
Per què han de ser coses negatives?
El que ha sortit.
Ja vindran les negatives.
Jo també t'ho he dit.
Això vol dir que ja les ha acceptat.
Ja està.
Les malalties que et toquen et tocaran.
Per això, l'acceptació de manera positiva
que estem acceptant.
L'acceptació.
Com, com?
Quina falta?
Els favors.
És molt obligat a tornar-lo.
Jo la trobo preciosa.
És la que accepto més.
Perquè la família ja la tinc.
Però amics i amics penses que això és una amistat.
Les famílies són acceptables.
Jo parlo de la meva.
No de totes, de la meva.
Les meves filles, els meus llendres, les meves metes.
Aquí està la meva família.
Els cosins germans i tot això.
Faig la seva vida.
Sí.
Però hi ha relacions que ens veiem tots.
Una manera de ser.
Com la representen?
Les coses que nosaltres no podem canviar.
Com la representen?
El espejo, el vídeo, te va a reflejar.
Ja ens l'enviaran.
La van a enviar.
Gerardo, te la van a enviar.
Estar al foc...
No vale la pena.
Jo sempre parlaré
sense entendre massa les coses.
Ells dos tenen una acceptació
de tindre la mare d'ella a casa.
Hi ha moltíssimes persones
que això no ho accepten tant
i les col·loquen en una residència.
Col·locar una residència pot ser per moltíssimes persones.
Ja no vaig a anuncia.
Mira, no parlis d'aquestes coses.
S'ha de conèixer.
Jo només faig l'exèrcit.
Per això.
Ja no m'ha de fer esclar res més.
Aceptar la malaltia.
Una situació.
I per més una senyora,
el que jo li he arribat a estimar,
per això intentem pensar en aquestes coses.
Si podem fer fotografia de carrer
i sortir al carrer,
movem-nos i pensem on podem anar a buscar.
A vegades, també,
fer una fotografia de l'acceptació de la mort
i anar a un cementiri no vol dir fer una cosa trista.
Puc anar a un cementiri
i buscar una fotografia que em doni vida.
A Sant Just teníem un cementiri al davant d'una escola.
Jo havia sortit moltes vegades
i havia anat a jugar amb els meus amics al cementiri
perquè feia gràcia.
Com a nen, la mort et queda tan lluny
que és divertit, és un lloc prohibit, no et deixen entrar.
Potser si enganxo un nen que està corrent per un cementiri
li dono una volta.
Ja no és l'acceptació de la mort de manera trista.
Al final no cal fer una acceptació de la mort
de jo a casa esperant que vingui la mort.
No ens trobarem mai a casa de la mort.
Hi ha un jurisme de cementiris molt important.
Per exemple, a París...
Estan al mig del carrer París.
Un cementiri diu moltes coses.
La majoria de cementiris de pobles petits
són molt macos, la veritat.
Pots anar amb traïbilitat.
De vegades és més difícil.
Sí.
Veig que aneu les unes,
doncs ens afredrem més encara.
El que pots veure, la interacció que hi ha,
si vas al poble de la metàl·lica,
és que hi ha fanques de més de 50 anys
que hi hagi cognoms castellans,
que són catalans.
Ara us explicaré abans de marxar
per una banda la fotografia de carrer
sobre l'acceptació,
que us portarà molt de temps,
i uns altres deures que us poso,
però que no us portarà molt de temps.
Les fotografies que us he demanat
hem de repassar els que l'heu portat avui,
si me la podeu donar,
i els que no l'heu portat però me l'heu enviat.
No em treballa res.
El que us he dit és que
o bé l'aportéssiu avui els que l'heu portat,
sinó que feu una bona qualitat i me l'envieu,
perquè us explico que farem la classe KB.
Jo les fotocopiaré,
i en cas de les que siguin més petites
les farem una mica més grans.
A la propera classe parlarem de la història que té.
I el que treballarem a la propera classe,
per això us dic que porteu revistes i diaris
per retallar, són els muntatges.
Com que entenc que no volem retallar
la fotografia que té història,
no us ho demanaré pas,
per això us he dit que o bé me l'envieu
o bé l'aportéssiu avui, perquè la fotocopiaré
i si me l'envieu perquè heu fet una foto d'una foto
que tinguin la màxima qualitat possible.
Tu estàs parlant d'experiències.
Una experiència que t'agrades molt.
I aquesta sí que és arxiu.
No s'ha de crear res nou.
Crec que no.
Tria-la tu una.
Una sola?
Sí.
No passa res.
Si la feu a casa i me l'envieu, va igual de bé.
Llavors el que faré serà això.
Perfecte.
I el que faré és que us la portaré gran
i per això us demano que porteu revistes i diaris.
Joana, per això us demano que porteu
si teniu revistes i diaris vells per casa
d'aquests que ja no llegim,
que em porti perquè els utilitzarem tots.
Jo també em portaré per compartir
perquè la idea serà fer un fotomuntatge.
És a dir, d'aquesta fotografia de l'experiència
de la Palmira, els puc retallar, els puc separar,
puc afegir-hi noves persones.
Si en comptes d'una habitació els poso dalt d'una muntanya,
tot això ho provaré aquí.
I en comptes de fer-ho, ara ja es fa amb Photoshop
i aquesta cosa, també es pot fer a l'antigua
amb les tisores i enganxant i aquestes fotografies
es podran escanejar i quedaran com si fossin digitals.
Podem fer revistes i diaris i altres coses.
Tisores intentaré a veure si n'aconsegueixo
perquè vull parlar amb el Carrau Blau
i coses així, de trucar a la Laia.
Les revistes són per compartir, per això dic
que no en porteu una, que si no en teniu quatre o cinc.
Tinc justament unes revistes de debòs per llançar.
Doncs perfecte, doncs aquestes.
Si en portem unes quantes...
Muntanyes i muntanyes i muntanyes.
I a casa també en tenia, però vinc d'aquí.
I per això us dic,
llavors la setmana que ve farem manualitats.
Ens ajudarem uns als altres, per això ho fem aquí tots
i no us ho envio a casa, que hi hagueu hagut sols
de fer un col·legi allò.
Vale.
Ah, i ho reenvio ara al link de la capeta.
Sí.
Joan, posa't recte.
Mira, posa't recte.
Veus que té com el corat?
El flash venia d'aquí i d'aquí.
Per tant, el que fa la ombra aquí al mig
és, en el seu cas, que té pell aquí i pell aquí.
I és un color com vermell.
Com vermell, càmera.
Surt una miqueta d'octón,
però allunyats.
Però és que és per la forma del coll,
perquè hi havia llum d'aquí i llum d'allà.
Hi haurà llum aquí també perquè no...