No et falten aparells, eh. Estàs bé, normal.
Els meus pares sempre arriben de mi. Em deien la chica cables, perquè tinc clar tot això,
que si el carregador o que si el cable, no sé què, el cable no sé quantos.
Vale, doncs començarem una miqueta amb aquesta entrevista. Ja et dic, són preguntes sobre tu,
o sigui que no tindràs gaire problema en respondre. I, bueno, per començar, si em pots dir el teu nom,
l'edat i quina relació tenies amb la fotografia abans de començar el projecte.
Bé, jo soc el Joan Sánchez Bosch, 81 anys, i la relació amb la fotografia és que des de ben jove
ja vaig tenir càmeres, perquè m'agradava molt fer, des de les que s'obrien així amb un folle.
Després vaig estar al Japó estudiant un temps i a les hores d'allà també vaig poder aconseguir bones càmeres.
I sempre m'ha agradat. Al principi ja pensava que feia bones fotos, després quan em vaig casar
em vaig adonar que no feia bones fotos, que sempre me les criticaven.
Ah, bueno, no ho va dir, per què?
Que si has tallat els peus, que si no has cuidat aquell entorn d'allà que s'obre,
doncs se n'aprèn, sempre se n'aprèn, no?
Sí, sí.
I sempre, de totes maneres, autodidacta.
Al principi era més difícil perquè s'havia de calcular la llum, s'havia de calcular l'obertura,
totes aquestes coses que no sé si les vaig arribar a entendre mai o a dominar-les mai, però almenys ho intentava.
I les fotos les feia per comunicar-me també amb la família, perquè si jo vivia a l'estranger,
bueno, vaig estar a temps a l'estranger.
Al Japó i als Estats Units.
Jo vaig estar també als Estats Units un any, aprenent anglès i ensenyant espanyol.
Aleshores, clar, estava lluny de la família i una de les formes de comunicar-nos era enviar fotos.
Però per correu, no hi havia la facilitat d'ara, era amb paper.
Però bueno, era un sistema.
I després, per tenir-les, jo tenia un ordre estricte i amb els títols, la data i tot.
I encara tinc moltes diapositives, perquè al Japó vaig decidir fer diapositives perquè era el que hi havia aleshores.
I tinc caixes i caps de diapositives que les vull passar a digital i que les vull catalogar.
I ara sempre passen els anys i no ho faig.
I ho faràs, creus?
Doncs jo crec que quan estigui lliure de tantes feines com tinc ara, doncs sí que ho faré, com que és un objectiu.
Quan vingui un moment en què no tingui res més a fer, aleshores ho faré.
No servirà per res, però ho faré.
I ara les fotografies es poden fer amb el mòbil.
Quina relació tenies amb el mòbil? Abans de començar el taller i després de...
No, no, la fotografia ja només la feia amb el mòbil quan ja va aparèixer.
Jo vaig dir que només tindré mòbil, que el mòbil ja existia, però jo no ho comprava fins que no vaig veure que realment era una eina completa.
Jo volia que fos traductor d'idiomes, que fos càmera de fotografia i càmera bona, que servís per enviar correus, per comunicar-me, tot.
Bueno, quan vaig veure que el mòbil no tenia tot, a bona GPS també, doncs me'l vaig comprar.
I des d'aleshores ja tot va ser amb el mòbil.
A partir d'aleshores, com que ja eren tantes fotos i no tenia temps per catalogar-les i posar-les a l'ordinador dient tal data, tal situació, en carpetes,
ja van inundar l'arxiu de fotos i sort que les fotos ara tenen prou documentació com per saber quin dia va ser i tot plegat, doncs aquí es queden.
Vale, pel que fa al projecte final, quan vam plantejar, clar tu no hi eres aquell dia, però quan vam plantejar la pregunta què té en comú la gent gran,
quan vas venir i vas saber les respostes que hi havia hagut, et va semblar que eren adequades? Havies dit una altra cosa?
Tu dius que no hi vaig ser?
El dia que vam fer el tema, crec que tu i la Liliana no vau poder ser-hi.
Va haver-hi un dia que no hi vam poder ser, és veritat.
I que us vau trobar una miqueta els temes ja fets quan vau arribar.
Et va semblar bé o hàsties dit altres coses?
No, a mi em va semblar molt bé perquè tota aquesta colla que ha vingut al curs són molt reflexius,
són gent que reflexiona molt bé i s'expressa molt bé, a mi em va semblar tot molt bé.
Quina relació has tingut amb el grup del taller de fotografia?
Exactament, la mateixa relació que tenim perquè som de la Junta de l'Associació i fora d'això no massa perquè tampoc no tenim temps.
Aneu tots de bòlit, no?
Sí, sí, fins i tot.
Per exemple, arriba la tarda quan la meva sobra està molt despejada, aleshores has d'estar per ella.
Hores i hores que jo podia fer servir per llegir, per estar a l'ordinador, estudiar o inclús fer feines de l'associació,
perquè jo soc el secretari i necessito fer cartes o donar d'alta i portar el correu i contestar i tot plegat,
doncs no puc perquè he d'estar allà mentre la Liliana, pobra, també té una mica de descans
i quan ella descansa aleshores ja puc però aleshores ja no queda massa temps
o ja diuen de sortir perquè necessites versir-se i hem de sortir amb cotxe o el que sigui i aleshores hem d'anar-hi tots.
Això treu molt de temps, no?
Sí, i em xupa molt de temps.
Per això dic que arribarà un dia que en tindré de temps i de moment tampoc és una qüestió de vida o mort,
si es pot fer es pot, si no no.
Passem a comentar les fotografies que vas fer. Comencem per aquesta.
Per mi si tu em fas triar una, precisament seria aquesta, la d'altra via i amb família.
Explica'm aquesta fotografia, per què la vas fer.
Quan tu vas dir una foto que representés la família doncs vaig recordar de petit que m'encantava pujar a altra via
i generalment quan pujava a altra via és que anàvem tots perquè el meu pare tenia relació amb gent
i ell era escriptor i poeta, feia poesies i tenia amics de les lletres per tot arreu de Barcelona
i els diumenges a la tarda profitava per anar a casa d'algun dels seus amics.
Mentre ell parlava amb ells nosaltres jugàvem, o almenys si era una casa que tenia jardí,
no sé les barrabassades que arribaríem a fer, però com que érem bastants germans.
Erau 11 o 9?
No, 9, però generalment els que coincidíem en aquestes visites érem 3 o 4, però no coincidíem els 9
perquè els altres ja érem més grans i nosaltres érem els petits que quedàvem i ens encantava.
Això és el que més em podia recordar aquells dies de família quan érem petits i ja ho vaig anar a buscar.
Vaig anar a la parada del tramvia i no va costar gaire que sortís precisament la mare amb el seu nen
o el pare amb el cotxet i em va semblar que podia representar aquell record.
I d'aquestes dues, del pas del temps, amb quina et quedaries?
Del pas del temps em quedaria amb aquesta, simplement perquè hi ha el telèfon antic i el telèfon supermodern
i tots dos estan allà convivint.
Això passa poc, no, ara, que convisquin?
No, no, perquè generalment te'l carregues a l'antic perquè ja no es fa servir, o potser no està ni connectat.
Però és una amiga que viu en el pis que li van dir sol als seus pares, que es va morir i no ha tocat res.
O sigui, allò s'ha quedat immòbil, no progressa.
Doncs aquesta, per exemple, clar, m'ha representat són coses...
És una concepció de dorms a la casa molt, molt de temps passat.
En canvi, ella sí que té un telèfon acabat de comprar, per dir-ho d'una forma que és inalàmbric.
Però que l'ha afegit, no? No ha retocat res del...?
No, no, no, l'ha afegit. Aleshores conviu amb tota la resta de la casa.
I el desig d'aprendre?
El desig d'aprendre, jo d'entrada ja vaig dir que per mi una de les eines per aprendre és algú...
Això? L'Excel?
No, bueno, l'Excel és una de les coses que em poso amb tutorials per saber com va i per fer les fórmules i tot plegat.
Però jo vaig dir el YouTube, que en el YouTube hi havia molts tutorials per aprendre coses,
sigui repassar matemàtiques, sigui repassar Photoshop, per exemple, doncs jo me'ls posava.
I quan els hi vaig dir, el Claudi va dir que el YouTube ho fa servir per aprendre la guitarra.
I que fa un any que s'hi va posar i que li va molt bé.
I el tio és llest perquè ja feia uns acords molt macos, molt ben fets, i tot ho ha après sol i apel YouTube.
Aleshores el desig d'aprendre, tenint una eina tan bona com és l'ordinador, internet i aquests tutorials,
doncs jo crec que amb aquestes fotos quedava plasmat.
Creus que el que hagi aparegut al YouTube llavors ha creat un gran canvi en com es poden aprendre les coses?
I tant, perquè quan no hi havia res de tot això, havies d'apuntar-te a una escola o a unes classes.
En canvi ara ho tens tot a mà. Tot a mà, en el moment que tu vulguis, tu pots aprendre.
I com que de ganes de prendre sempre en temps, l'únic que necessites és temps,
doncs jo estic encantat, estic enamorat no només del YouTube, sinó de l'ordinador en general,
perquè tens les respostes immediatament, tens planes i planes per anar llegint i anar aprenent.
Per exemple, la Wikipèdia és una cosa que ja te'n pots arribar de totes les enciclopèdies que puguis tenir a casa,
que ja s'han quedat obsoletes.
I aquestes, les ganes de viure?
Bueno, sempre ganes de viure et fa pensar la canalla.
La canalla sempre manifesta aquesta vitalitat.
I d'entrada ja vaig dir, me'n vaig a la sortida del col·legi,
i si agafo nanos jugant i va coincidir la sortida de l'escola,
un divendres a la tarda, tot el cap de setmana per endavant,
doncs aquí hi havia no només la canalla amb la seva vitalitat sinó també la gent gran,
els avis que van a buscar-los i que ja se'ls hi presenta el dissabte i el diumenge per disfrutar-los junts.
Això és possiblement una de les coses més maques que et dona la vida en general.
Abans de començar el taller havies sortit a anar a buscar fotografies a llocs d'aquesta manera?
No, ni tan sols amb una idea en concret.
Si fèiem fotos era perquè estàvem en una calçotada i volies immortalitzar el moment de menjar els calçots,
o perquè era l'aniversari d'un dels amics i fèiem una trobada o un dinar o un pastís,
aquestes coses sempre quedaven immortalitzades dins de la família o inclús per recordar
què us hi vam donar en aquella festa i fèiem fotos de la taula amb tots els plats que hem preparat.
Aquestes fotos eren com documentals, però no amb una intenció ni artística ni curiosa.
Vas a trobar un moment únic o una cosa original espontània.
Això ja seria a partir d'ara que podria buscar-ho.
Creus que ho faràs ara?
Crec que sí. Només falta que tingui telèfon.
Seria una petita cosa tenir.
Seria un detall.
És el mateix l'acceptació.
Hi ha tants casos d'acceptació.
Precisament vam anar a comprar el pa i vam trobar tota aquesta cua que havies d'agafar el tiquet.
I penso que tota aquesta gent està aquí esperant i no es pot queixar.
Ho ha d'acceptar.
És un cas tonto, però va semblar que això era acceptació.
Aleshores l'acceptació és de les petites coses, no?
Exacte.
I en el dia a dia...
Sí, tu fas un munt d'acceptacions durant el dia.
Sigui amb les relacions entre les persones, entre els amics...
Una reunió, que hi ha una discrepància entre tots i tu penses d'una forma,
però la majoria pensa d'una altra, doncs tu ja estàs fent una acceptació.
Hi ha mils d'acceptacions.
I aquesta?
Aquesta em vaig veure forçada a omplir aquest quadro.
El fonamental és recordar l'Aqueducte de Sagòvia,
que va ser el motiu d'una experiència molt bona, que va ser conèixer la Liliana.
De quin any estem parlant?
Estem parlant de l'any 73.
La vaig conèixer per culpa d'aquest senyor,
que aquest el vaig conèixer en una festa d'una noia.
Jo treballava a Madrid.
Vam anar a l'aniversari d'una amiga catalana,
però aquest noi era negre i era amic d'aquesta amiga catalana.
I en aquella festa, jo a aquest noi li vaig dir,
i tu d'on ets?
Em va dir d'on era i aquí a Madrid fa temps que hi ets.
Pràcticament acabo d'arribar i li vaig dir,
doncs jo demà estic lliure, si vols podem fer un viatge a Sagòvia.
Et vull ensenyar a Sagòvia,
perquè per mi estar a prop de Sagòvia des de Madrid era fàcil.
Aleshores agafava l'autobús, no portàvem cotxe.
I on ens trobem?
Ens trobem al Youth Hostel a Madrid.
I ja t'aniré a buscar al Youth Hostel.
I me'n vaig i per anar-lo a trobar m'espero a la sala de la televisió
d'aquell hostal de joventut.
I només seure, el seient del darrere,
perquè era com bancs davant del televisor,
i la persona del davant se'n gira i diu,
amb un accent de Costa Rica,
jo no sabia que era de Costa Rica,
em diu, per favor, ¿me podríeu dir qui ara és?
Així, amb aquest to.
I diu, sí, sí, són les dues de la tarda.
S'acabava d'aixecar i estava allà fent temps.
I jo només pel to, pel accent,
li dic, d'on ets?
I em diu, de Costa Rica.
I jo el vaig confondre.
Ah, sí, en Puerto Rico.
En aquell temps no es coneixia, Costa Rica.
I ja la vaig ficar a la pota.
No, no, Costa Rica és un altre país.
I vam començar a parlar.
I em va explicar que estava viatjant per tota Europa
amb una amiga de la universitat,
perquè encara li faltava un any d'estudis
a la Universitat de St. Charles, Missouri.
I em va començar a explicar la història.
I li vaig dir el mateix.
Mira, precisament, jo estic esperant aquí un xicot
que li vaig prometre de portar-la a Segovia.
Llavors venim nosaltres.
I jo deia, sí, sí, perquè no.
I vam sortir el dia següent, que era diumenge.
I vam anar a Segovia.
I per això, això és un record,
és una experiència viscuda.
I com que Segovia està relacionada amb els romans,
vaig trobar aquesta foto que sembla en mosaics romans.
I també, en temps dels romans,
hi havia els gossos cuidant la casa,
aquesta petjada que la vaig trobar.
I motius florals i aquestes faroles
que també poden representar un ambient així de carrer.
I aquesta és la història d'aquest experiència.
I aquí es va quedar.
I aquesta fotografia te la va fer la Liliana.
I aquesta fotografia la va fer la Liliana,
per això ella no hi surt.
Que tampoc no li agrada sortir les fotos des del principi.
La vaig posar a Facebook més tard,
quan ja estàvem casats.
A Facebook vaig posar una foto d'ella i em mata.
I diu que si ho torno a fer,
es divorcia de mi.
O sigui que estàs amenaçat sota...
Sí, sí, ja tinc perill de mort.
Com has viscut el procés d'aquest taller de fotografia?
Hola, perdona.
Endavant.
Primero voy a saludar a tu abuela,
que está muy preocupada,
porque no le coges el teléfono.
Y a ti te ha llamado el chico del teléfono.
¿Qué digo?
Que le des el pin.
Ah, vale.
Vale, pues.
Ahora, por WhatsApp no se le puede llamar.
No, no, por WhatsApp, no.
Vale, es el 600.
No, ahora yo te diré cuál era este,
cuándo lo has ido.
Es este.
Llamaremos, aunque paguemos.
¿Qué es esta?
Llamaremos, aunque paguemos.
¿Qué es esta pregunta?
Sobre las fotos que le van enviar...
¿Quién le atiende el contestador Vodafone?
No puede ser.
Pero me ha dicho...
Ahora te llamaré.
Sí, dime.
Hola.
Estaré subiendo el teléfono, porfa.
Ah, del teléfono.
Ah, vale.
Para desbloquearlo, ¿vale?
No, de la tarjeta, sí.
Ah, vale.
Es 40...
49.
4042.
¿Esto no tiene teléfono este hombre?
Sí, exacto.
Perfecto, muchas gracias.
De nada.
Vamos a intentarlo y a ver si ya podemos...
Muy bien, ya me llamarás.
Bueno, entonces mira, ¿qué ha tesado que intenta arreglar mal?
Bueno, arreglar mal no.
Comprar un de nou.
¿Qué?
¿Qué quieres?
¿Qué?
Ah, crec que m'ho he trobat sense un.
Vale, doncs això.
Com has viscut el procés del taller?
¿Ha tingut algun impacte en el teu dia a dia?
Sí, m'ha canviat la visió
de la fotografia.
Sí, sí,
certament que m'ha agradat molt.
Això és...
és...
canviar
la visió
de les coses.
No només fer fotos
de documentació,
com t'he dit abans,
sinó més creatiu.
Més creatiu. Ser més creatiu
amb la fotografia.
Aquesta és la postura.
Parlant de creació, creus que la gent gran
pot crear cultura?
Jo crec que sí.
I creus que la societat pensa
que la gent gran pot crear cultura?
No, la societat pensa que som uns inútils.
Perquè,
bueno, hem demostrat ser inútils
amb la qüestió de la informàtica,
per exemple.
Però jo trobo
que hi ha molta gent gran
que s'hi esforça
i ho fa bé.
Per això, bueno, al final,
la informàtica, en molts pocs anys
hi ha hagut una evolució i un canvi
que crec que és l'última generació
que ha viscut exactament.
Des dels inicis i fins ara.
Precisament a mi m'ha passat això.
Jo vaig estar
precisament al Japó
estudiant informàtica
per una classe
d'ordinadors
que s'havien d'importar aquí a Espanya,
que són Fujitsu.
I ells em van ensenyar
els seus sistemes operatius,
els llenguatges
que es portaven aleshores.
Però jo he anat
visquent els canvis
que he anat passant
per la informàtica.
I no s'assemblen res
de tot el que vaig aprendre
amb el que hi ha ara.
Jo he hagut d'aprendre
una altra vegada
com es fan servir els ordinadors,
què és un sistema operatiu modern.
Tot això
ho he hagut de tornar a aprendre.
Creus que no es valora
aquest doble aprenentatge?
No es coneix, jo crec.
Precisament nosaltres
ens hem queixat.
Nosaltres com a
corporació de gent gran
ens hem queixat
que els bancs, per exemple,
no respecten
la bretxa digital.
Això és famós.
Perquè
la majoria no
ni tan sols
tindrà un aparell
apropiat.
El mòbil serà d'aquells telèfons
que només serveixen per trucar
amb els números grossos.
Aquesta és la imatge.
No t'imagines un senyor gran
amb tot el domini d'un
mòbil d'alta gama modern.
No te l'imagines.
Però n'hi ha molts.
N'hi ha molts que sí
i que ho saben fer.
Jo reuneixo cada dijous
amb els antics companys
de la feina.
Tots tenen
telèfons
d'alta gama
i els fan servir
però no només per fer fotografies
sinó per la investigació
i per moltes coses.
I són gent gran, ja.
Que existeix, però no es visibilitza.
No és
el que tothom
entén.
Hi ha com un estereotip de persona gran.
Exacte.
Perquè la majoria d'aquests
gent gran, certament,
no ho saben fer anar tot això.
Aquesta és la veritat.
Però bé, pots trobar
excepcions.
Com vius la possibilitat
de poder fer una exposició i que es vegin
les teves fotografies?
Encantat.
T'havies imaginat mai que faries
una exposició?
No, jo faig-me compte de cap manera.
I encara ara dubto
que les meves en concret
puguin tenir un interès.
Per què?
Perquè cadascú veu
les coses de la seva manera
i veu una altra
i no està al teu lloc.
Aquesta foto
antiga de Segovia,
que ja s'ha anat degradant
ni té color,
doncs clar, això,
si apareix en una exposició,
la gent no valorarà
que va ser aquell dia
que vas fer una excursió
amb unes persones.
I si s'explica?
Si s'explica, sí.
Però és molt difícil.
Que posar
rètols
o explicacions
haurien de ser una mica llargues.
D'altres sí que poden ser
més curtes les explicacions
i més evidents,
però algunes no.
No ho sé, hi ha de tot.
Si haguessis de dir una cosa important
que has après en aquest taller,
quina seria?
Primer, el repàs
que ens vas fer
de la tècnica,
per exemple,
la visió des de dalt
o la visió des de baix,
que volen dir una cosa o volen
ressaltar una altra.
I el color,
la intencionalitat del color
que facin a l'enquadre,
a la dreta, a l'esquerra,
tot això que vam aprendre al principi
ja era un bon repàs
i ja va ser una descoberta també.
I després,
tot l'altre que
ja va ser més
com
profund, emocional,
de manifestar
sentiments
o d'expressar idees,
això és el que
em va agradar més,
tota aquesta segona part,
per dir-ho d'alguna forma, la part tècnica
i la part, diguéssim,
d'expressió
és el que m'ha agradat més.
T'havies pensat mai que podries
arribar a fer fotografies
expressant un sentiment?
No, no m'ho havia
proposat, ni ho havia
llegit, ni m'havia...
Però sí que havies anat a veure
fotografies que et transmetien
sentiments?
Sí, però potser no les interpretava
correctament.
O sigui, certament
que hi ha fotos famoses
de situacions
que expressen sentiments
i que t'ho diuen, t'ho expliquen
i tu veus
que està molt bé,
però que jo les pogués
fer, això sí que no.
Seria molt difícil.
I ara dius
tens alguna idea de continuar amb un projecte
o fer alguna cosa de fotografia?
Per mi mateix, fer un projecte
que ara no tinc
la idea.
Però si
tinc el temps i recordo
totes aquestes explicacions
que he rebut ara
i dic mira,
em dedicaré ara
a fer coses
maques o el que sigui,
a intentar-ho.
Sí, però sense grans pretensions
i això també.
El dia que vam visitar la
agrupació fotogràfica que parlaves
de tallers de Photoshop
o alguna cosa així, t'agradaria
fer-ne amb l'agrupació?
Sí, i tant.
Seria una de les coses
més satisfactòries
que podria fer.
Fer algun
taller o algunes
classes de Photoshop,
per exemple, a mi m'encantaria.
I has pensat en apuntar-t'hi?
Doncs sí, ja de cara al curs
que ve
miraré, perquè m'imagino
que ara les coses ja van de cabra
al final. És clar, al final
de curs.
No serveix.
Però de cara al curs que ve sí que m'ho proposaré.
Ja buscaré
les
oportunitats.
Doncs ja estaríem.
No sé si vols afegir alguna cosa més.
No, jo simplement agrair-te,
agrair-te aquesta entrega teva
i aquesta...
aquest domini
que tens
d'aquest...
de tot això.
A mi m'ha impactat, eh?
Sí? Sí, perquè et veig molt jove
i
amb aquest aplomo
tu quan parles no t'entrebanques,
tu recordes les
coses que t'he anat dient als altres
quan som molts
i cadascú t'ha dit una cosa,
a mi em sorprèn que recordis
el que jo t'he dit o que t'he enviat
per correu i
ho domines.
Tot aquest domini
m'ha encantat, eh?
Noia, et felicito.
Senzill que et felicito.
Moltes gràcies.
I que t'hagis atrevit amb nosaltres.
Ha sigut una experiència
molt enriquidora per mi també.
Bueno, tots n'aprenem de tots,
però si
no t'has trobat que som difícils,
que som...
Al revés m'ha sorprès jo crec molt
positivament
tot, vull dir això, que tothom venia,
que ho intentava...
Hem vingut amb il·lusió.
I això es notava molt i s'agraïa molt
també.
Perquè
a ningú se li havia acudit
anar a un taller de fotografia
i mira que
és fàcil, no?
Agafes el mòbil ara
i
posa't a fer fotos i critica-les
i mira a veure si les has fet bé,
que és el que jo pensava que seria, no?
Si me n'anarà dient
no siguis tan burro,
no posis allò...
Però no, no, hem anat molt més enllà, eh?
Molt més enllà.
I això a mi m'ha agradat molt.
Bé.
Doncs gràcies
pel teu temps.
Ho diré exactament quan
s'inaugura l'exposició,
com funciona.
I tot allò que vas dir de la ràdio
i tot això... Ah, bueno, ara ja ho vaig saber.
Exacte, sí, quan la tinguis al mòbil,
sí, és veritat.
He fet un grup del WhatsApp
i llavors per allà podreu anar
enviant fotografies, també perquè hi hagi
una miqueta de continuïtat amb el grup
i que us pugueu també compartir
fotografies, que jo crec...
No ho sé, però que també fa una mica de gràcia.
Doncs mira, he fet aquesta fotografia
que us pugueu respondre entre vosaltres,
que hi hagi una miqueta de continuació.
Fantàstic, sí, sí.
Ja l'he vist, que me l'he ensenyat,
però ara ja quan tingui el meu telèfon...
A veure si avui en tens.
A veure si me'l donen avui. Sí, sí.
Tots molt bé. I tu què?
Penses a fer
viatges
encara més, com els que has fet
fins ara?
La intenció és, sí, en un futur...
Per això m'han agafat una feina al Prat
que m'interessa molt.
En principi he de començar
en un parell de setmanes, una cosa així.
Ara tindràs feina.
Sí, sí, sí.
Fins ara estava a la ràdio
per treballar
poques hores només al matí.
Però perquè tenia la classe del mestre
a la tarda i ho estava fent
les dues coses. I ara ja no tinc classe a la tarda
i m'han agafat una feina al Prat
que són més hores
i que és treballar
com amb educació i cultura
fan projectes interdisciplinaris
amb escoles,
amb casals, amb equipaments
culturals. Llavors barregen
l'escola bressol amb la dansa
o disciplines
diferents. Llavors és coordinar una mica.
I tot és creatiu.
Perquè hauràs de muntar-ho tu
amb iniciativa
i tal plegat.
Sí, sí. Per això no tinc ganes
però crec que serà feina, però...
Molt bé.
Doncs a veure si ens veiem.