Gràcies carinyo, ho vaig passar molt bé, em va anar molt bé.
De totes maneres vaig passar molts treballs, això de buscar les fotos em va remoure molt.
Jo ho hauria de fer, no vaig ser tot el que hauria d'haver donat, no ho vaig donar.
Home, jo crec que vas donar el que volies i quedar escondoners fins on podia i fins on volia, per tant...
No, jo ho volia fer molt, però mira, l'última setmana que ja tenia això, no podia fer fotos, no podia.
Vaig anar al monestir de Pedralbes, no vaig poder fer ni una foto, ni una foto, vaig estar amb les nenes, ni una foto.
I vaig dir que no, no vull que me les facin elles perquè serà mentida.
No, no, i a veure, les mentides són mentides, però això em va fer viure, perquè vaig veure que no soc tan tonta amb el telèfon,
de totes maneres em fa por de desquadrar-ho, tampoc em va massa fi, perquè...
Costa.
Comencem, mira, primer, si pots dir el teu nom, l'edat que tens, i quina relació tenies amb la fotografia abans de començar el relleu.
Bé, em dic Maria Llozallanta, tinc 79 anys, encara no tinc els 80, que són el 29 de setembre a les 4 i mitja de la tarda.
Exacte.
Què més?
I quina relació tenies amb la fotografia?
Mira, la fotografia sempre m'ha agradat, jo tinc quantitat d'àlbums aquí i a casa meva, al pis, perquè quan sortíem de viatges amb el meu marit
fèiem fotos amb dues cames, que ara portàvem a la seva càmera i anàvem fent fotos, clar, tinc quantitat de fotos i de fotos i de fotos,
m'entens per què m'agrada. A veure, l'enquadrat i tot això jo procurava que la figura estigués al mig,
però esclar, de vegades també els tendons em fan males passades, m'entens? Per això em surten burrosos ara, més burrosos,
perquè em costa més de dominar les mans. Per què? Perquè tinc problemes dels tendons, perquè ja m'ho van mirar i aquest que em va operar,
ja no me'n recordo quin, aquest, sí, aquest és el que em fa més mal. Encara em fa el mateix mal d'abans operar, al final, a les puntes dels dits.
No hi tinc tacte, pràcticament. Jo em toco els puntes dels dits i tinc putxades. Clar, vaig fer el que vaig poder.
Podria haver fet més, segurament, però el meu estat d'ànim estava una miqueta traguerat, creuat de gust a tot.
M'has acabat d'anar un moment, no? Sí, i ara estic passant un altre moment, perquè venim al pis. I clar, haig de cuidar un pis.
Coses que no volen les nenes i s'ho hauran d'emportar i més a la lluny de mirada. Trencades, tirades, jo què sé, jo sé que són coses,
però és la meva història, i això també fa córrer un dol. Aquí m'he adaptat molt bé i estic molt contenta i molt bé. La veritat t'ho haig de dir, la veritat t'ho haig de dir.
Jo crec que és una bona, no? Vull dir que al final tens el teu pis, fas la teva, d'aquí sempre hi ha gent, vas al costat i també...
Hi ha nois que tenen aquí el 50 o el 60% de la gent que fa descripcions amb nosaltres. I llavors què passa? Lluís, escolta això i allò.
Ah, doncs tranquil·la, ja t'ho miraré. Vull dir, fas una feina, hi ha una activitat també, i ara el dia 17 començaré a ordenador.
Faré quatre setmanes d'ordenador aquí dilluns. Estupendo, perquè així puc posar-me, a veure si me'n recordo de quan feien a l'ordenador,
perquè tenen el mateix programa, per veure si el puc enganxar i puc ajudar més la Maite a buscar coses i a fer coses.
En el taller, com era la teva relació amb el mòbil abans de començar i ara?
Ui, quina diferència, quina diferència, molta diferència. Vaig més tranquil·la. El que passa és que el meu mòbil és el més senzillet que hi ha al mercat.
La meva filla me'l va regalar i em va dir, mama, per allò que tu necessites. I em vaig fer posar la tapa aquella per poder fer anar més bé.
Vull dir, jo als WhatsApp miro el Google, no sé buscar el Google encara, però amb allò del tren, els autobusos, ja ho diré demà, l'alarma i procuro mirar.
I amb el mòbil aquest, que hi ha una carpeta que de vegades em diu coses, també ho sé, allò del banc de Sabadellà ho sabia fer,
però ara faig un visum d'aquests sense preocupar-me perquè ho faig amb seguretat.
I la fotografia amb el mòbil?
La fotografia, aquests dies no he fet fotografia.
No, però dic abans del taller i després del taller.
No feia massa fotografies.
Abans no es feia.
No, perquè anàvem amb la família, feien les fotos i me les enviaven.
I sempre ho feien elles i m'ho enviaven. Però ara sí que m'agrada fer fotos.
El que passa és que...
Ha d'haver-hi un que diu fotos i les nenes em van posar alguns.
Veus també que la meva filla em va posar aquesta aplicació, que és les que fem règim i tot això.
I jo poso el meu seguiment, poso el que faig, beure aigua...
O sigui, són coses per mi pel règim.
I llavors també li poso el pes, avui no l'hi puc posar perquè teníem el xou d'aquí d'anar a Camprodon
i m'he aixecat a les 7 del dematí i a les 7 i mitja ja estava aquí, vaig dutxada i tot.
M'entens? Llavors la meva evolució també la sé mirar i la miro.
Aquesta és la meva filla gran.
Aquesta és la meva filla gran.
La meva filla gran, et diré que per això ho faig i m'he primat molt.
Sé buscar el que vull buscar, que abans no ho sabia, Núria.
Mira, aquesta era la meva filla gran i després he fet l'herbalaig.
Així, tal com t'ho he ensenyat.
Però gràcia, cada vegada més.
Veus tot això que no ho sabia jo buscar i fer?
Doncs ara ho faig amb seguretat i amb tranquil·litat.
I les fotografies ara en fas més?
Ara perquè no pots amb el braç, però un cop recuperis el braç...
i t'asseguro jo que faré fotos.
Ara que marxarem al Campredom ja començaré a fer les fotos.
Encara que em surti morroses i te les enviaré.
Perfecte.
Encara que em surti morroses, perquè també és un fet el que surti.
Perquè aquella del safareig em va quedar preciosa i divina, te'n recordes?
Vaig quedar-me tan satisfeta quan el vaig veure que vaig ser l'única
perquè jo em poso pertot arreu,
vaig ser l'única que vaig veure que aquí l'havia fet tranquil·la,
vaig posar, vaig embarcar, vaig anar cap aquí,
vaig fer dos o tres i vaig enviar-la que vaig veure que estava més bé.
I és el que hi ha.
I clar, tampoc fa unes fotos massa fines.
I en costa que ara s'hi ha posat.
Veus? Tinc les ratlletes.
Que això em va, nena.
Perquè pots posar i pots embarcar al mig,
llavors si això d'allà el puges més,
llavors no queden centrats, però veus una altra cosa que no vols.
El que no sé fer és el que fa la Mighty.
Perquè la Mighty té un súper telèfon,
amb tres o quatre ulls.
Que m'entens?
Sí, sí, sí, cadascú.
Suposo que cadascú va amb allò.
Què més?
Quan vam anar cap al projecte final,
que vam parlar que teníem en comú la gent gran,
per tu va ser fàcil respondre aquesta pregunta?
Vam respondre què té en comú la gent gran.
En recordes el dia que parlàvem del tema?
Sí.
Va ser fàcil per tu respondre?
Sí, sí.
Jo crec que la gent gran, no tot el jovent,
ni la gent mitja d'edat,
que no se'n recorda que ells sí poden arribar a la nostra.
I ens tracten una miqueta...
a vaqueta, que diem.
No sé si ho saps què vol dir vaqueta.
No, no, no.
M'entens?
Les meves filles cada dimarts a la nit em truquen i diuen
que ha anat la fotografia molt bé amb un percentipipa,
això és el bo, has de fer coses.
Elles m'indueixen també, saps?
Es preocupen.
I jo crec que la gent gran ens tenen una miqueta apartada.
I em va fer molta il·lusió que una persona tan jove
i tan preparada
volgués fer coses amb gent gran.
I això t'ho agrairé tota la vida.
Saps que no estava acostumat?
No, clar.
No.
No estem acostumats a que la gent jove respecti
i vulgui ensenyar a la gent gran.
Això no estem acostumats.
Estem acostumats amb els nostres nets
que si els adiminen a alguna cosa, ens ho fan.
Ens ho diuen, m'entens?
No.
Això no.
I per mi ha sigut...
Jo potser soc massa...
Com et diré jo?
M'agrada molt la humitat i m'agrada molt el carinyo.
Jo poso molt de carinyo a la gent.
Jo t'estimaré per sempre, que ara que facis 50.000 jugades
et diguis que no vas per això.
Que no m'ho diràs.
Per això no tens massa mà però pots fer una altra cosa.
I fixa't que és diferent.
En canvi trobaràs algú que dirà, no, això no és per tu, fill.
No, i ara què dius?
I el trobes a gent així.
Ara aquesta edat fas un curset de fotografia.
Dic, doncs sí.
T'ho han dit a tu, això?
Sí.
Ara la teva edat...
Per què el meu telèfon més el tenia per enviar WhatsApp?
I ara, quan veig una cosa, faig la fotografia.
Aquell geroni que jo et vaig enviar com la vida
és que és la vida.
El que és tonta està.
També hi ha una parella gran.
I no saps amb quin amor i quin cuidat cuiden aquells geronis.
I és vida.
És una vida per ells, també.
Jo vaig així.
Equivocada, segurament.
Som molt emocionats.
Quina relació has tingut parlant d'emocions amb el grup?
Amb tots.
Amb tots.
En Joan és de la agrupació de la gent gran.
La Maite és de la gent gran.
La Palmira és la presidenta de la gent gran.
La Liliana és de la gent gran.
El que no hi havia era el Claudi.
Parlo amb ell, quan me'l trobo xerrem.
I després la cunyada de la Maite no la veig,
perquè estàs fluix i no la veig.
Però amb el rest, molt bé.
Per això, quan vas dir de fer el grup aquell,
perquè ens poguessin treballar i fer,
em va agradar allà.
Perquè és una facilitat que jo no sé fer.
I si ho tinc en aquest grup,
potser faré més fotos i l'inviaré.
Què us sembla?
Us agrada o no us agrada?
I faràs una altra vida social amb aquesta gent.
Amb les xarxes.
Exacte.
Anem a mirar les fotografies que vas fer.
Aquesta és la vida.
La família i la vida i tot.
Aquesta és la fotografia que a tu et va costar molt de fer.
Molt, però que tu em vas dir que la fes.
I la vaig fer.
Tu em deies que quan havies de treure la fotografia
que tenies dues caixes,
i va ser quan ja et vaig dir,
doncs potser era...
I no et vaig fer les fotos de tots els àlbums que tinc a dalt.
Amb això hi havia 12.
Però ho surts així,
amb els viatges que vam fer.
Què vol dir per tu aquesta fotografia?
El passat.
El passat, el present i el futur.
De la família.
El passat perquè n'hi ha molts que ja no hi són.
El present perquè és els que estem i vivim.
I gràcies a Déu la meva família és una pila.
Jo no puc dir una altra cosa.
Gendres, filles, nets.
I el futur són els meus nets.
M'entens?
Que només em donen que s'han fet funcions.
No tinc cap devorat.
No tenim cap borratxo.
No tenim...
Escolta'm, què més volem?
Escolta'm, què més volem?
Estudiosos amb unes notes que mores.
Perquè dius, hòstia...
El marc, per exemple, que està...
Bueno, fa mòduls de no sé què, no sé quantos,
i és pel segon any, el tercer any,
porta 10, 9, 8.
Tu vas estudiar ara, al teu moment?
Jo vaig fer el comerç pràctic.
Jo vaig estudiar comptabilitat, tequigrafia, màquina,
per anar d'administrativa.
O sigui, després es va dir administrativa.
Abans es deia comerç pràctic.
Clar, perquè ara no es porta ja la comptabilitat al DB
i a veure què hi deia.
I fas els llibres, porta els llibres.
És molt diferent.
És molt diferent.
M'entens?
Vull dir, perquè jo volia fer la xillerat i fer enfermeria.
Però no, perquè la nena, com que s'ha de casar,
no necessita estudis.
I sort que vaig fer el comerç i vaig treballar amb despatx.
La vida et porta a diferents indrets.
El meu germà és ingeniet, gran.
I el petit no va voler estudiar
perquè va tindre la meningitis,
la mama el va mimant tant que no va voler estudiar
i la mama no estudis.
Va treballar de conserge.
M'entens?
Però el nen ha de tindre una carrera.
I el nen és ingeniet, el gran.
És el que ens tocava en aquella època.
Jo ja em vaig revelar.
Però no em va servir de res.
Per què?
Perquè no me'n deixa estudiar.
En el moment d'escollir
o el comerç o el vaixillerat,
l'acabar a la bàsica,
em van dir no, no.
M'acima el comerç perquè si treballes en algun oficina
o si saps d'algú més.
I això és una aberració.
Jo quan vaig tindre amb el meu marit,
abans de tindre fills,
si tenim noies,
no creguis que no els hi donarem carrera.
El sacrifici serà que el seu futur
i la seva herència
és una carrera que es puguin desembellagar
des de baix fins a dalt.
Perquè els termes mig sempre hi pots caure.
M'entens?
Vaig aprendre de carnixera,
a desfer vedelles,
a desfer conills,
a desossar i a tallar.
I sort d'això,
vaig entrar en un súper,
en el distop que llavors es veia
i ara és conills.
I llavors en 42 o 43 anys
em van agafar.
Perquè em van veure amb una decisió
i que a mi m'agrada tractar amb el públic
i diu escolti,
no digui a ningú,
que l'agafem amb aquesta dàtica
perquè no haig de dir res,
perquè el primer que em vull jubilar
és que soc jo,
i vostè em supera.
I de vol que l'hi digui jo.
Diu que ja l'avisarem.
No havia arribat a casa,
que ja m'havien trucat per telèfon,
que el dissabte anés
amb un distop
a fer una prova.
I vaig fer la prova.
Primer vaig treballar els caps de setmana
perquè durant la setmana cuidava els pares.
I al cap de setmana
tenia més llibertat
per anar divendres a la tarda
i dissabte a tot el dia.
I mira que els pares van anar a marxar,
em vaig fer fixar allà
per tota la setmana.
Són les ganes de fer
i d'ajudar
i no posar-te en un recopilorat
que era el més fàcil.
I no vaig voler fer-ho.
Però a mi això m'ha vençut molt.
Perquè clar,
veus el que t'he explicat?
I per mi això és fort.
Per mi és fort.
La foto de tota la família
també per mi és fenomenal,
aquella que estem en una comunió que estem tots,
que també n'hi ha molts de molts.
Però
això és el que a mi em va
copiar més.
No sé si t'agrada
o no t'agrada,
però és que és diferent.
No vull posar
cap persona
de la família
en exposició.
Perquè si a mi no m'agrada
que em posin en exposició,
a ells tampoc els deu agradar.
Ara també diré que tots
han escoltat la ràdio.
Hi havia aquesta també del pas del temps.
Sí, mira, aquests aquí
són el meu pare
amb la seva germana gran,
la meva mare i el tiet,
el marit de la germana.
L'altre són uns tios avis
del meu pare,
que aquesta era
germana del meu avi.
I són de paral·lada, també.
I l'ongle també era de paral·lada.
I aquesta és la meva mare
amb el meu germà gran.
Hola.
Hola, què tal?
I aquesta?
Aquesta ja.
Gent gran.
Hi ha el meu pare, la tieta, que és la germana gran,
el tiet
i no sé si hi ha una filla meva.
Aquí hi poso la gent gran
amb la tercera generació.
I per tu el pas del temps
són la generació.
I també
sé que probablement
no s'ha intencionat, però si t'hi fixes,
es veu borrosa
la part de gent que surt més gran
a les fotos.
Aquella estava borrosa.
No era molt clara, perquè mira
que era galant de la chimbamba.
I aquestes, aquelles que es fan
la foto i surten.
I tampoc tenen massa claritat.
Però també saps que jo sóc
la reina d'algú.
Crec que queda curiós,
perquè aquí
es veuen joves, exacte.
Aquí, que surt la gent jove,
es veu molt clar, i com mica en mica
la gent es fa més gran,
es difumina.
Això és el que et deia, de que a vegades
les coses borroses
poden donar-li un sentit.
Donar-li un sentit a la cosa.
I justament estem parlant del pas del temps.
És com que se'n va.
Hi havia la meva mare de jove i encara en tenia
una de la comunió, que més que res
per anat d'òptim, com anava vestida.
Avui l'he guardada.
Avui l'he guardada, que em voltava encara per dalt.
El desig d'aprendre.
Sí, així ho vaig fer i ho tinc a dalt fet.
Està fet una mica bollo, saps?
Però ho vaig fer-ho.
Què és per tu el desig d'aprendre?
Doncs de fer coses noves.
I fer coses noves
amb costura,
amb pintura, no sé pintar,
però m'agraden les mandales.
Veus això?
No havia pensat fer-te una foto de mandala.
Combinar els colors.
També faig pas burro,
però ara amb la mà.
Em costa una mica el pas burro.
Perquè faig les figures, les vas fent cosí
i després ho poses amb guata,
poses un foro,
o en bastes ben embastadet,
o quildes,
que és un quildat,
és com cosir,
però molt petitet
perquè faci el que vulgui.
I m'agrada.
M'agrada.
Creus que es perd mai el desig d'aprendre?
No.
El dia 17 començo una altra vegada
a agafar un ordenador.
Estàs preparada?
No ho sé, ja t'ho diré quan en vull.
Perquè em va dir que era el Windows
que jo tenia a casa.
I si és el Windows que jo tenia a casa,
suposo que potser
no el primer dia, però el segon dilluns
ja ho agafaré.
Espero.
La il·lusió la tinc.
Què li diries a les persones
que et deien, home,
aquesta edat has d'aprendre fotografia?
Doncs depèn de l'edat que m'ho diguin,
que era gent gran, també.
I li deia, tu què fas?
Ah, jo vaig a passejar, pren el solet,
el prenc la cerveseta.
Mira, això és un avorriment.
Et cansaràs.
En canvi de prendre coses i llegir,
no et cansaràs.
Jo m'he llegit tres llibres.
M'entens?
I m'agraden.
Tinc la dona León
que m'encanta.
I ara estic llegint un llibre
que he trobat, saps aquí la repisa
que posa?
He trobat un llibre que dic Les Places
de Barcelona.
I ara l'he començat.
I m'interessa.
A veure, és una tonteria, si vols,
però m'agrada.
Aprends anècdotes de coses
i això t'alimenta també
l'intel·lecte quan parles amb algú.
Parles del que saps.
No parles per parlar.
Jo per parlar em callo.
Posar la pota,
jo em callo.
I aquest és el gerònic
que cuida el meu veí.
Exacte, te n'ha dit. Són les ganes de viure.
Exacte.
És una gent que és d'Uruguayo,
que moltes vegades està aquí per tolleres
i molt rarido.
Però són molt bona gent.
I jo el veig cada dematí que arriba.
I després se'n va al meu balcó,
i mira si tinc les plantes húmires.
Dona,
que he de regar les plantes.
Les plantes dos vetis a la setmana.
Si veieu que hi ha més músties,
un poc més d'aigua.
Però prefiro més beure-me l'aigua
que no tirar-la.
Que és veritat, dona, que hi ha problemes d'aigua.
Digo, vai escuchando los telediaries
que lo cuentan viviendo.
Però amb aquest moment és vida.
Perquè li dones
una miqueta d'aigua
que li pots donar perquè vagi conservant.
És una lluitadora,
aquesta planta, per mi.
Per què?
Perquè ha d'anar amb un poquet d'aigua
quan és una planteta que li agrada
la fresqueta
i la humitat.
Jo soc així de raga.
No, no, no.
De l'acceptació...
Mira, aquella senyora, si de lluny la vaig fer.
Sí, t'anava a dir que triessis una,
però és que m'ha agradat,
perquè quan me les mirava les tres juntes,
exactament hi ha una persona
sentada com en el mateix lloc
de la fotografia.
No, no és el mateix lloc.
Sí, sí, són diferents espais,
però em refereixo a dintre de la fotografia.
Sí, exacte, vaig fer les tres
que em semblava que d'allò.
Perquè veus? Aquesta està al nostre pati
i sempre està sola.
I des de dalt a casa li vaig fer la foto.
I aquella la vaig fer de lluny
perquè, com que vam dir
que això de fer fotos de prop,
doncs què no? Doncs no.
Si hi ha una llei, hi ha una llei.
I llavors li vaig fer de lluny
que també està sola.
M'entens?
I aquell que ha estat la parella,
però és l'acceptació
d'acabar amb cadira de rodes.
I depèn de la parella.
Per tu la soledat
és una acceptació.
Sí.
Hi ha gent que l'accepta.
Hi ha gent que accepta estar sola.
Perquè aquí mateix hi ha una senyora
que passa cada dia deu vegades
per davant de casa meva.
I jo li dic bon dia, que fa bon dia soleta.
Un dia em va dir bon dia.
Però el segon em va mirar així
i va passar.
Passa per la tarda
i diu bona tarda.
És igual.
Jo cada vegada que la veig
que passa per davant de casa
li dic bon dia i bona tarda.
Algun dia em contestaran.
Sí, sí.
I això ho vaig veure
en una pel·lícula que m'agrada molt
que és de...
és feta a Itàlia
i és de...
de la Toscana.
Una americana que es divorcia del marit.
Segurament l'has vist.
I se'n va a comprar a casa
amb ruïnes, li arreglen la casa.
I hi ha un senyor
que cada dia
passa per davant de casa seva
i li posa les claus a una mare de Déu
que hi ha allà al costat.
I ella li diu bon dia, bon dia,
i ell tira.
I al cap d'un temps
se la mira.
I continua, posa les claus
i se'n va.
I va haver ja un dia que arriba
posa les claus i ella li diu bon dia
i li agafa el sombrero,
el toca, volent dir bon dia.
I ell contesta.
I així
algun dia em contestarà.
I el dia que contesti mira que ve.
I si no problema per ella.
Que faci per un altre cantor.
Aquí, sí,
es nota el meu marit,
les aventures que feien els viatges,
la platja per mi,
la muntanya per ell,
les flors, veus, arriba de presí
que ho va passar-ho molt bé també.
I allà els dos amb la coroneta.
Per què?
Perquè em sento així.
Allí significa el dos que teníem,
que ell sortia a passejar.
Vaig posar floretes grogues més o menys
perquè és el meu pensament
independentista.
I la careta em va agradar molt
perquè també
vam anar de carnes coltes
i tinc una foto de carnes coltes
disfressat, tots dos.
Vull dir que encara que era molt sèrio
no reia gaire,
això el vaig posar perquè em va agradar,
doncs jo li deia
va, papa, anem aquí,
el que tu dius, carinyo.
Ell no tenia una iniciativa,
la seva iniciativa era
carahuachos, sudorcos
i estar tranquil.
Però jo que li deia va, anem aquí,
anem per les nenes, anem allà.
Ah, sí, sí, què farem?
Mira, anirem aquí, anirem allà.
Jo ja em pensava si ja li explicaves tot.
La meva mare era...
On anem de viatge?
Mira, podem anar aquí, aquí, aquí i dormir allà
i dormir allà i fer això i fer allò.
I si sí, ho feien.
Però papa treballava a l'ICEU, que jo estic pintada,
al Saló de Descans a l'ICEU.
Tots els angelets que hi ha
són el meu cos.
Tu saps qui ha estat a l'ICEU?
Bueno, saps quan puges
a les escales?
A dalt hi ha angelets pintats
i al Saló Gran,
doncs tots aquells angelets
que era el meu cos.
Em van fer fotografies despullades
amb un metro d'aquests aposters
que s'espleguen tocant la flauta,
tirant com si tirés a l'art
i l'home que hi ha
al mig al Saló de Descans
és un cosí del meu pare
perquè el meu pare no s'hi va poder posar
i el mestre Escavanas,
que era molt, molt amic del meu pare,
li va dir, perquè és el que va fer allò
dels dionames i tot allò,
doncs és el que va pintar-ho
i va dir, Ramon,
és que tu tens...
No, no, no, posa el Pepe,
que a mi no em mereixis,
i ell va posar el Pepe,
que ell el va fer entrar,
que és un marit d'una cosineja.
O sigui, imagina't si hi ha rotllo familiar.
Com va ser per tu fer un col·laix?
Difícil.
Difícil perquè jo veia
que hi havia gent que feia unes coses
molt estremades,
però jo no es veu que així.
Sí, sí, sí.
Però em sembla molt bé que l'hagi posat,
qui l'ha posat, perquè és així.
Jo respecto tothom.
Et va costar en un inici?
En un inici una miqueta, però llavors vaig començar a pensar,
a mi m'agrada la platja
i a ell li agrada la muntanya,
les Rives de Freser,
que hi anaven molt perquè
estaven al Camping Ripollès
i sortia molt de funció caminar
i anàvem a peu
de Ripoll fins, bueno,
de on teníem el Camping
fins a Rives anàvem a peu
i anàvem i tornàvem.
O sigui que sempre hem caminat
i anàvem per la muntanya i anàvem.
I vam anar a Núria a peu,
des de Rives anàvem a Núria a peu
i vam assar amb el funicular.
Però jo t'estic parlant
que tindríem 50, 60 anys.
M'entens?
Clar, és molt diferent
de 50, 60 anys a 80.
Que encara tens forces,
estàs bé, no et fa mal el genoll
i ens fa mal re.
I llavors ens vaig posar
a posar això,
al Rives de Freser Parell,
aquí, no sé si és a Pactada Sals,
diria que jo,
diria jo,
i llavors ens vaig posar
això, com a viatge,
que no sé si va ser a Canàries
o a Mallorca, bueno, un d'aquests.
M'entens l'aventura?
Perquè ens agradava anar,
anàvem a Mallorca i llogàvem un cotxe
i nosaltres anàvem a l'aventura.
Ai, mira, hi ha una carretera
que hi va, anem a veure Bonvara.
I anàvem fins a quan acabava la carretera.
Estiguéssim mitja hora, una hora,
és igual, anàvem a final de la carretera
i veies unes coses que no veia la gent.
Per això,
és el faro,
és tot.
I les flors, perquè m'agraden molt les flors.
Tornant al taller,
com has viscut el taller?
Ha tingut un impacte en el teu dia a dia?
Molt.
Perquè tenia molta il·lusió,
mira que no vaig fallar cap dia.
Tenia molta il·lusió,
el que em despistava potser amb l'hora.
Perquè he d'haver estat fent una altra cosa,
m'entens?
Però la il·lusió era vindre cada dimarts a la tarda.
Era una feina,
era una prendre,
i com que és vida per a mi
això de prendre,
jo tenia que venir.
Fos més torpe o menys torpe,
m'és igual.
Però jo aquí vaig agafar
una llibreta
i vaig anar apuntant cosetes.
Fotografia, corralles, posar segons,
enviar fotos,
creiem que és més representativa,
concepte de família,
dimarts a la vagoneta,
les fotos del pas del temps.
Els dies que venien
vaig anar fent d'allò.
Vaig anar fent una mica d'història.
Va haver-hi uns dies
que no la portava.
Mira aquest resultat.
Agafava
i vaig trobar la llibreta,
els papers els tinc allà sueltos.
Però vaig trobar la llibreta,
i això m'apunto aquí.
I al darrere m'apunto
el que la meva filla m'ensenya
que és la llibreta de la tecnologia.
Exacte.
Ara m'han portat un repte plans
i el vull posar en funcionament
i no me'n recordo com.
I trucaré a les nenes i diré
que aquesta tarda vindrà la meva filla a les 6.
Ella és l'estaticiena
i sortirà cap allà a les 6 i 6,
6 i 10,
per això m'ha anat molt bé vinc de més d'hora
perquè està aquí a la Yolanda
i llavors li diré, nena, anem a comprar unes bambes
per mi, per anar,
per anar més bé perquè
aquestes bambes són molt cares
i a la muntanya me les destrosso.
Llavors amb les bambes, que vull posar bé les plantilles,
perquè tinc el peu més pla que aquesta taula,
tots són avantatges
en aquesta vida.
I li diré, nena,
ara de passada et puc.
Que em diràs com et llegeixo
les instruccions perquè no entenc res
i em poses
el repte plans.
Creus que la gent gran pot crear cultura?
Jo crec que sí.
L'experiència de la vida també
pots crear i pots induir
a dir, escolta'm,
llegeix una mica més
perquè aprendràs coses que després et serviran
per parlar. Perquè amb molt jovent
li parles de coses
i es queden així. Per què?
Perquè ells agafen el Google
i ho miren i no n'estudien.
Per exemple, la història.
Veuen el Google, quatre punts i ja està.
No, per fondir-se.
I quan vam fer el viatge
a Galícia,
jo havia llegit
tot el recorregut, a on aniríem,
a quina pederia, i m'ho vaig llegir.
Llavors, quan anava a llegir,
ja anava directament a la informació
que em donessin ja l'explicació.
I així jo ja anava a les quatre
i així jo ja anava explicant.
I els altres, mira, feia de guia.
Creus que la societat
pensa que la gent gran
pot fer cultura o no?
O creus que a partir d'una edat es pensa que ja...
Es pensa que ja ho tenen tot fet.
I molta gent gran
s'ho creu, també.
Però fer cultura
és induir un altre,
no sé si la paraula és exacta,
és induir un altre que llegeixi,
que es cultivi, que faci coses.
Tot és cultura. La música.
Escoltar música.
Per mi tot és cultura.
Per mi tot és cultura.
Jo, quan faig les mandales, sóc feliç.
Combines colors, fas...
Quan faig el pas bur, també,
perquè combines colors,
estampats i coses.
Tot és vida,
tot és cultura,
escoltar música,
cantar...
Hi ha molta gent gran que canta,
hi ha una coral.
I és feliç.
Ells el dia que venen a cantar són feliços.
Hola.
Som molt feliços.
I els veus.
Anem a cantar.
Hi ha un que sempre aixeca més el gai que l'altre
perquè et se senti.
I és divertit.
Ha canviat la teva percepció
de la gent gran fent cultura
abans i després del tallet?
Sí.
Perquè jo em pensava que hi ha poca gent
que faria tot això.
I m'ha demostrat que hi ha molta gent
que diu,
ui, heu fet fotografia i no el tornareu a fer.
Que això t'ho dirà la Maite, també.
Hola.
Hola.
M'entens?
Que diu, no farem una altra d'allò.
Nosaltres te'n podem proposar.
I podem dir que ens cobrarà
per poder-ho dir-ho a la junta
de dir, mira,
si fem una altra de fotografia,
però potser hi haurà de ser més gent.
Suposo que també t'ho dirà ella
que és vera.
Creus que talles com aquests
poden fer...
que si tu...
que són una miqueta...
com dir-ho?
Que si la gent veu que tu has après fotografia
i que ho pots fer, que pensin,
jo també ho puc fer-ho.
Que és com un efecte multiplicat.
Exacte. Domino.
Jo crec que sí.
I es pot anar treballant, enviant
publicitat com fem a la gent,
perquè s'apunti i a veure què els sembla,
fas una mica d'enquesta,
trobant la gent, m'entens?
I llavors, és clar,
que es comprometin a vindre a fer-ho.
Perquè això també
ha d'haver-hi una responsabilitat.
Com vius la possibilitat
de fer una exposició amb les teves fotos?
Ho havies pensat mai?
No.
No ho havia pensat mai.
A mi el que volia amb les fotos
de persones
que jo et dic em sap greu
de posar-les al gos.
Perquè si a mi no m'agrada anar
perquè em vegin, m'entens?
Perquè jo la mai t'hi dic,
però ell em posa el WhatsApp
i em posa el Facebook
i jo no vull sortir mai.
No, si tu et veus.
Llavors tu, si a tu no t'agrada sortir,
tampoc t'agrada ensenyar altres coses.
Jo tinc que preguntar,
jo, per exemple, hauria de preguntar
a les meves filles, si poso fotos vostres
en una exposició, us sap greu?
Vull demanar permís.
Perquè és la seva vida.
M'entens?
Van estar contentíssimes
perquè la gent va veure les fotos
i va veure la ràdio.
Va dir, oi mama,
taca't.
Bueno, però era jo, no eren elles.
Doncs jo agafaré
i ara quan vegi la Iolanda
li diré Iolanda.
Què fem?
M'entens?
Tens alguna intenció
de continuar fent fotografies
o algun projecte després d'aquest taller?
Sí, penso fer fotografies
i tinc ganes d'estar
en aquella roda de gent
que penses fer
per poder anar-me a comunicar.
Crear comunitat, no?
Exacte.
Creus que falta crear comunitat
amb la gent gran?
Sí, perquè en diferents cultures,
perquè la fotografia és una cultura també.
O sigui que s'ha de fer.
Com diferents mons, no?
Exacte.
Que al final,
tots arriben a lo mateix
i hi ha molta gent.
Perquè un va dient a l'altre
ah, mira, a mi també m'agrada,
mira, vine a fer...
És marketing.
Si haguessis de dir una cosa
que t'endús d'aquest taller,
una gran felicitat
per la persona que he conegut
i m'ha ensenyat.
I una alegria perquè he anat aprenent coses
i que t'adoro.
Gràcies.
I que t'adoro.
La paciència que has tingut amb tots
és d'un sant.
Perquè, clar, cadascú ho tenim,
hi ha qui sap molt
i sembla que d'allò
hi ha qui en sap menys
i has pogut donar-li l'oportunitat de prendre.
Tu, que me'n recordo que el primer dia
ja vas venir una mica...
Jo això no en sé res.
Creus que has guanyat confiança?
Molta, molta, molta.
Ja t'asseguro.
Ara estic per veure
si em puc posar al Google.
Això és el que em falta.
Creus que agafar confiança
amb un punt
pot després...
Després anar amb els altres.
Jo ja l'obro al Google, ja el veig,
el miro i tot això.
Que de vegades es talla perquè
has d'apretar coses que parlen en inglès
i jo no sé inglès.
Englès, talla.
I clar, allò no ho toca, no sigui cas,
que em desmunti tot el telèfon.
Aquest és l'únic d'allò.
A més, envio fotos
de coses a l'Ajuntament
a l'àrea de...
de...
de la ciutadania
i de vegades que em trobo
d'avortícies i coses i ho envio.
I de vegades em contesten, perquè a més a més
soc tan xula que l'envio al departament de l'alcalde.
I al cap d'uns dies hi ha passat això
al departament corresponent
i a l'alcalde l'hi agraeixo molt.
Veus com he anat aprenent?
Jo vaig a línia apartament
per davant.
No em trobaràs mai per darrere.
Per què?
Perquè has de parlar
amb la persona per decidir.
Una persona no t'agrada, deixes de tractar-la
i ja està. Cap problema.
I no m'enfado mai.
Puc cridar
lluitar per una cosa
que jo crec que és...
que jo crec, que jo crec
que és veritat.
Mira, avui mateix m'han dit de mostera
i això no ho tolero.
És que tu ho has dit i jo no ho he dit això.
I jo aquesta persona que tu em dius
ni sé qui és, ni la conec
ni sé a on viu.
Sí, perquè vaig dir-ho tu
i salta la meva companya i diu
això ho vaig dir-ho jo. Menys mal.
Ah, sí?
Sí. I ara què?
La tonda soc jo i la que
soc jo i la que faig malament
soc jo. No, no, perdona, perdona.
Home, és que sempre que hi ha
una falla és la lluita.
Sí, sí.
És còmode?
Sí, sí.
Per què? Perquè les dic clares i a davant.
I clar, doncs
mirant, però a mi m'és igual.
A mi m'és igual.
A mi em riure és que tot.
Nena, he passat tantes coses
en aquesta vida i les últimes
han sigut tan agraïdades
que vaig dir no, a mi no.
No me coberterà ningú ni em farà
deixar de viure. I no.
I si vull plorar
ploro.
Mira,
ahir anàvem a una missa
d'una persona,
bueno, el germà del secretari.
Jo aquesta persona
ella era d'iniciativa
i jo era de convergència.
I t'estic parlant de quan
la primera època anàvem a clavar
cartells als militants i feien
coses. Aleshores clavàvem per un
lloc, ells clavàvem per un altre,
i anàvem a clavar.
Però jo aquesta persona
sempre l'he respectat
perquè ha sigut una persona
que ha fet moltes coses.
A part de fer dinyuela política
que són per a eleccions
que després ja
et trobes i parles
però jo l'estimava aquesta persona.
Per què?
Perquè ha sigut una persona
que ha fet una cosa bona.
No sé què diran de mi.
Però és igual.
Que em diguin que era una lluitadora
i que estimava la llibertat
i en tinc prou.
Una persona lluitadora
s'equivoqui o no, ha lluitat
per fer alguna cosa.
Doncs ja està, no cal explicar-ho.
Jo soc així.
Què més?
Ja està, ja estaria. No sé si vols
fer alguna cosa més.
Jo agrair-te i a veure si
podem tornar-te a vindre
per poder fer una miqueta,
expandir-nos una miqueta més
i que agafi més confiança.
Perquè són uns dies, van ser tres mesos,
que sí, que jo vaig vindre
però que em va costar
col·locar-me molt.
Ara ja no em costaria,
perquè ara ja hi han posat uns calents
i mira, això és una foto.
I agafo i estic mitja hora
fent així.
I faig així.
Se me'n va, em torna
perquè la mà se me'n va.
I llavors pico el telèfon
i espera que es posi.
Mira, ara per fer-me callar.
I llavors ja agafo i vaig mirar
enquadrat.
Quadrarem aquí,
farem una foto
amb la lua.
No puc aixecar més el braç,
aquest és el problema.
Però bé, ja faig maniòlegs
que estigui la lua
i amb dos quadris
vull mirar a veure si puc treure
els dos quadris.
Ara he picat,
però ara he de fer la foto.
Ja veus que costa.
Bona mica lenta.
Ara.
Ja hi he posat més el mínim
aquí perquè estiguis entremig
els quadris.
I no m'ha sortit borrosa.
Però has vist que...
Ara he explicat malament.
Però el viatge a Camprodó
allà...
Oh, sí, sí, sí.
No m'ho perdré, no.
Doncs posa-la que t'agradi més
a l'exposició.
Com si vols aquella
de la gran família.
És igual, posa-la.
Però jo els hi diré
que sortireu amb una foto.
La intenció és posar aquestes,
les que t'he ensenyat.
Aquesta del col·legi.
Ah, doncs sí, el pots posar.
Aquesta del col·legi sí.
Perquè som ell i jo
i aquí no hi intervé ningú més.
La que et vingui més de gust.
Doncs la que et vingui més de gust
tu la poses.
I si és una dada molt gru,
doncs tu mateixa.
Estic molt contenta
d'haver-te conegut,
d'estar amb tu,
perquè ets una nena molt gruixida.
De veritat?
De veritat, perquè té una paciència
amb aquelles dones d'allà.
Que jo l'admiro.
De veritat, nena.
I les uneix, i veu que aquella no va.
I li explica,
i té paciència, i les altres no.
I ell diu, tranquil·les,
en Estats Units.
I ara...
Molt bé.
Vaig a veure si la meva filla