Les urgències, i són cinc hores allà abans no te'n tenen, eh?
Sí, no, no.
Bueno, bastant...
Vale, doncs la idea d'avui
és fer una mica una petita entrevista de valoració
i que m'expliquis també les teves fotos.
Llavors, primer de tot,
m'agradaria que em diguis el teu nom complet, la teva edat,
i quina relació tenies amb la fotografia abans de començar el taller.
Sí, bueno, començar amb el meu nom,
Joan Maria, García i Puigdevall.
Ara tinc 82 anys, només.
Comparar-te amb el nostre company, que en té 96,
em trobo molt jove.
Una de les coses que teniu totes és que tenim molta il·lusió.
Ell també ho transmet.
Ell havia sigut professional de la fotografia,
i jo no, jo no.
Però sí que hi he de contacte,
perquè des de petit,
el meu tio ja m'havia regalat una màquina d'aquestes antigües
que tenia,
i jo ja havia començat a fer cosetes.
Després, comparant-me amb ell, he tingut dos o tres.
Inclusiu, la màquina de filmar
dels anys 76 o 77.
El filmar, que feia, bueno, unes fotografies excel·lents.
El que passa és que era caríssim, aquelles pel·lícules...
En fi, i d'allà.
Després, també, per part del meu pare,
ell havia tingut a casa,
que jo no ho havia vist, perquè això era abans de la...
Bé, jo havia vist els aparells, no?
Que ell, com que era jove, havia tingut un laboratori fotogràfic.
O sigui, feia les fotos, els revelava.
Per tant, sí, a casa hi havia hagut una tradició.
El que passa és que jo soc molt anarquit,
i m'hi ha agradat tocar una cosa, però al cap d'un temps també m'encanto.
O sigui que a la fotografia la tocaves també en espais intermitents?
Sí, sí. I si he mirat la biblioteca per casa,
recordo d'haver comprat llibres sobre la fotografia.
Però no la fotis mai.
Una mica de coneixement sí que en tinc, però molt rudimentaris.
I el veure que l'associació feia aquesta...
en aquests corsets,
vaig dir, mira, és una manera de recordar coses
i d'on pot anar també el meu temps.
Perquè, alguna vegada, el que has de fer és plenar amb activitats.
Però de vegades em passo, perquè resulta que haig de portar agenda i tot,
perquè hi ha moltes vegades entre una cosa i l'altra resulta que sol,
moltes vegades, moltes activitats,
coincidir al mateix dia, a la tarda o a la mateixa hora.
Has de vigilar, no? Sí, ho has de vigilar.
I, recentment, feies fotografies amb el mòbil,
abans de començar el taller? Sí, sí, sí, sí, sí, sí.
M'agrada anar a passeig cada dia
i moltes vegades agafo el transbaix i me'n vaig a Barcelona a passejar.
I quan veig alguna cosa, alguna casa,
alguna cosa que s'obre i surt, li faig la foto.
I després, també, si la foto, bueno...
o la penjo a Facebook.
Cada dia, penjo a Facebook, de vegades en un comentari, de vegades no.
D'acord.
Per tant, tu ja utilitzaves el mòbil molt abans de començar el taller.
Sí, sí, sí.
Va canviar la teva relació amb el mòbil durant el taller?
Sí, perquè, evidentment, els smartphones tenen moltes coses
i, esclar, hi ha moltes cosetes que m'has ensenyat que abans no sabia.
I, sobretot, les tècniques, en fi, s'hi ha millorat bastant, sí, i tant.
I em va molt bé.
Va, passem a repassar una mica les fotografies que has fet durant el taller.
I al projecte final vam plantejar aquesta pregunta, no?,
de què té en comú la gent gran.
Va ser difícil per tu respondre-la?
No, no, no. Ho vas tenir clar?
Sí, el que passa és que totes les respostes, bueno...
Algunes poden tenir 7 o 8 de respostes, no?
Però, bueno, sí.
A més a més, el grup, esclar,
com dius alguna persona, de fer un concert gent gran,
els que responen normalment són els que tenen inquietuds.
Per tant, tampoc m'ha estranyat que hi hagi hagut aquest grup tan maco.
D'acord.
I també el que m'ha estranyat és cert punt,
que la majoria són senyores.
Sí? Per què t'ha estranyat?
Bé, m'ha estranyat perquè...
Normal.
No, bueno, no estranyat diria que no, eh?
Perquè dintre de l'associació de la gent gran, de la Junta,
majoritàriament, si som, per dir alguna cosa, de deu persones,
sis són senyores o set.
Per tant, d'acord.
D'acord.
I t'ha sorprès que hi haguessin moltes maneres interessants en fotografia?
No, perquè actualment,
jo crec que les senyores, amb això de l'empoderament,
es passen una miqueta i tot, eh?
I ara, si veiem alguns parlaments, incluït el de Catalunya,
hi ha més senyores dintre que pas a fer cap a les obres.
D'acord. No sabem què passarà.
Potser ens hem passat. És la llei del pendul.
Sempre ens anem d'un cantó a l'altre.
Després, dintre, quina relació has tingut amb el grup del taller?
Ah, molt maco.
Alguns els coneixia, la majoria no, eh?
I, bueno, és molt interessant
veure la reacció de les persones i el que pensen.
Que això sempre m'ha agradat moltíssim.
No he estudiat psicologia,
però en aquest...
La meva vida professional, des de gent comercial a cap de ventes,
es basa tot en la psicologia.
Per tant, sí que sempre m'ha interessat,
quan veig una persona, ara també de gran,
penso, i aquesta persona, aquesta senyora o el que sigui,
de què treballava, de què feia?
Tinc aquest interès per fer-ho.
Vale, creus que en el grup has pogut resoldre aquest interès?
Bueno, resoldre de les persones que han vingut, sí, esclar.
Vale, doncs passem a repassar les fotografies que has fet tu,
que hem triat finalment.
Sí, bueno, aquesta és la, diguéssim, més efectiva, diguéssim,
de què és el que veus a casa o què vols tenir.
Aquesta que estem veient ara, que és la de la família,
doncs aquí hi ha les fotos del matrimoni dels meus fills,
després també hi ha les fotos de la meva ciutat,
que és la de Figueres,
i després la de la platja que sempre m'ha agradat
i que tinc molta predilecció, que és la de Cadaqués.
Cadaqués no cal parlar-ne, perquè és molt conegut i és d'artistes.
En el taller, quan la vas portar,
vas dir que era una espècie d'altar, la teva família,
que sempre que no trobes veus aquesta fotografia.
Exacte, sí, sí, això és els rodons, sí.
Exacte.
Bona.
Molt bé. Aquesta és la ciutat de Figueres.
I, bueno, ara la fotografia més moderna
és la plaça de la Palmera de Figueres, és el centre.
Baixant a la Rambla, tenim a la dreta el carrer Camanyo,
que és allà on vaig viure més de 35 anys,
i el de l'esquerra és el carrer Monturiol.
La illa de cases que està al mig, entre Monturiol i Camanyo,
i que és d'on frontissa la plaça de la Palmera,
és la casa on va viure, on li va pintar,
que de fet n'hi ha dos de cases.
La que no es veu, que és dos nombres més avall,
és la que va néixer, i ara l'Ajuntament de Figueres
l'ha comprat, i aquesta d'aquest estiu es podrà visitar.
Però aquesta d'aquí, que és la que donava exactament
l'habitació de solterer meva,
aquesta donava allà on va estar-hi més anys a l'hi.
O sigui, aquí tu vas triar això no només perquè hi viu el Dalí,
sinó perquè també hi vivies tu.
No, perquè hi vivia jo, i, a més, ja dic que té molta història.
A sota, aquí passa, que no es veu, la Riera Gallirans,
que és la riera que travessa Figueres.
I més amunt, sentim la Rambla,
perquè precisament la van tapar, aquesta riera.
Tota la Rambla és una antigua riera, d'aquí ve el nom de Rambles.
La fotografia de l'esquerra és molt antigua,
és de principis del seg...
Al final és del segle XVIII, i no té res a veure.
El carro es veu tot mal ordenat i molt mal classificat.
Per tant, hi ha gent que diu, no, abans es vivia millor.
No, no, no, millor res.
I si es mira més de 100 anys enrere, encara menys.
El que passa és que la gent només...
amb les quatre necessitats ja en teníem prou.
I tu creus que es viu millor ara?
Sí, i d'aquí 10 anys es viurà molt més bé, sí.
Per què?
Perquè la gent té més cultura.
També segurament no necessitarà per tantes coses com ara,
o potser sí, no ho sé, això.
De totes maneres,
totes les feines han canviat, i els oficis també.
O sigui, he recordat que hi ha almenys, no ho sé,
20 o 30 oficis que jo havia vist i que avui dia no hi són.
Però n'hi ha molt més, més ben pagats i nous.
I això ho veiem amb internet,
veiem amb el xat GPT, que això és impensable,
que ara li dius que et faci un treball, un estudi,
i te'l fa més ben fet que qualsevol altre,
qualsevol doctor del que sigui.
I ara estem amb els governs que volen mirar d'legislar
per això, perquè pot arribar.
Perquè ens ho desmunta tot.
La llei, per exemple, de propietat intel·lectual,
què passa? Aquest ho copia tot.
Per tant, sí que estic segur que sempre, en el futur,
la gent viurà més tranquil·la i bé.
Només cal veure una cosa.
A principis del segle XX,
a la ciutat de Figueres, la mitjana d'edat de viure,
era 35 anys.
Per què? Perquè hi ha els aiguamolls a l'Empordà,
la vora entre Roses i Sant Pere Pescador,
que hi havia la malària.
I amb la malària, és clar, no hi havia antibiòtics,
i la gent es moria.
Avui dia això ja no passa.
A pesar que a la ciutat de Figueres,
com per exemple l'Ot,
tenien un hospital comarcal que era l'any 1650.
O sigui que en aquell moment ja tenien hospitals.
Cosa que això no passava a la resta d'Espanya.
Ara us dic que el dial molt,
però és que l'història i la geografia m'ha agradat molt.
A més, com que...
Les fotografies d'arquitectura i espais també t'agraden, no?
Sí, sí.
Edificis, històrics...
Sí, sí, sí.
I, a més, ara tinc una aneta que està a tercer d'arquitectura,
encara més.
Doncs això, no?
Per tu, aquestes dues fotografies són el pas del temps
a través de l'espai.
En una cadència de no gaire més de 100 anys,
es veu la gran diferència.
I això és el centre d'una ciutat com Figueres.
No és un poble, és una ciutat.
Té el títol de ciutat.
I deies que abans es vivia fins als 35 anys.
De promis, sí.
Ha pujat molt més, però és que això és millor?
Ara estem al 84.
Home, i tant, que és millor, suposo-t'hi, i tant.
Ara diuen que és possible fins als 120.
Molt bé.
Però no crec que hi arribi, eh?
Vale.
El desig d'aprendre.
Sí.
Bé, el desig d'aprendre sempre l'he tingut.
Jo em recordo que treballava d'administratiu.
I, bueno, com que els sous eren molt petits,
doncs em vaig espavilar
també per treure'm el títol de gent comercial
i feia les dues coses.
Treballava en una empresa, les empreses grans de Figueres,
i ratos de gent comercial.
Com ho feia?
Era molt estrany, però ho feia.
Fins que vaig aconseguir que un dia al mes
el tenia lliure per poder dedicar-m'hi més.
I no sols amb això em vaig adonar que havia de perfeccionar.
I aleshores em vaig matricular a Girona
per a través de la diputació que feia uns cursos
de direcció de marketing.
Doncs plegava a les 7 de la tarda, agafava el cotxe,
m'anava a Girona a les 8
per tenir aquests cursos de formació.
O sigui que sempre t'has format a llarg de la teva vida.
Sí, i encara no en tenia prou amb això,
que encara llavors jugava a bàsquet
i m'anava a entrenar a bàsquet.
Quan acabaves.
I sempre has sigut molt actiu.
Sí, i a més, portava els comptes a la nit.
També he donat una empresa de Figueres
el tema dels seguros.
O sigui, imagina't. No paraves.
Quatre coses, no sé com ho feia.
I ara la gent diu que no tenen feina,
que no em troben, que no em busquen.
I com pot suposar, a mi no em cap al cap.
I aquesta fotografia?
Sí, aquesta és del company que té 95 anys.
Vaig anar amb un altre, al curs,
al seu pis, de la millenari,
i va treure la guitarra i va fer un petit concert.
Si li agrada la guitarra.
Llavors també vam posar la televisió
i vam buscar també,
perquè a mi m'agrada també estudiar idiomes,
una altra cosa que he fet,
per estudiar lliçons d'anglès.
L'anglès l'he estudiat ja de gran
i m'ha costat moltíssim,
a nivell de conversació hi ha prou.
Bueno, el francès no,
perquè vaig tenir un mestre molt trempat,
el senyor Comas,
i aquells sí que vaig aprendre bé el francès,
encara el sé.
Continues aprenent i en aquest cas estaves amb el Claudius
i també aprenent la guitarra.
Les ganes de viure.
Sí.
Evidentment moltes facetes.
Per exemple, el tema esportiu,
he fet quasi de tot.
He tingut barca,
he sigut caçador,
he anat a pescar,
m'agrada el ciclisme,
m'agrada anar a esquiar,
he jugat a futbol, he jugat a handball,
quasi tot.
Llavors què passa?
El meu avi,
el meu pare, no me'n recordo bé,
que fas moltes coses,
al final no et rende res.
Dedicar-te a una especialitat.
Home, de molts oficis, ara això.
Pobre senyor, ho deia.
Tu vas fer aquesta fotografia dels quatre gats.
Sí.
Anar a llocs, diguéssim, coneguts,
o aquí tenen una mica d'històries,
sempre m'ha agradat.
Aquesta fotografia dels quatre gats,
que està a la borda de les Rambles de Barcelona,
que allà hi cantaven els set rejuts,
entre d'altres.
Hi ha hagut també grans pintors, allà.
És un dels llocs que m'agraden més.
Que t'agraden més, no?
Que m'agraden, sí.
Vale.
Aquesta foto
és de la meva mare.
Per cert, per fer-la em va costar,
perquè vaig haver de posar,
amb un...
fer un muntatge especial per poder-la fer.
I com l'has fet, aquest muntatge?
Sí, vaig posar el 10 segons,
i després, per poder apretar,
vaig fer amb la muntació en la boca, no sé què.
Ara no recordo com ho vaig fer, però sé que...
M'ha costat una miqueta.
Més que res, ensenyar que l'acceptació del pas del temps,
les mans que es veuen, les venes.
Però també hi ha un altre aspecte,
que amunt del dit hi ha una cicatriu,
que em vaig fer fent la mili saltant el plínton.
Amb l'embranzida tan forta que vaig fer,
vaig picar el plínton i em vaig trencar el dit.
I llavors me'l van enguixar,
i al cap d'un mes en treuen el guix i surt igual.
I me'n recordo, era en una clínica militar,
i em van dir, no te preocupes, el trencarem i el tornem a enguixar.
I li vaig dir, ho sento, mi brigada, però això no es farà.
I així, per tant, ja vaig acceptar aquesta espècie de petita mutilació,
que és estètica, que no fa cap mal.
Ja vaig acceptar el que va venir i s'ha acabat.
Doble acceptació, no?, aquí, llavors.
Una que vas fer fa molt de temps i que no et passen mal.
Sí.
La teva creació.
Sí.
Bueno, com que està de moda el col·laix,
doncs vaig inventar en poc rato,
perquè, esclar, això va ser una mica de sorpresa,
i ara no soc bastant ràpid de reflexes.
A més, jo crec que les persones que fan una creació
també necessiten estar molt de temps pensant-te.
Per tant, doncs en una hora no em va ser fàcil.
Però mira, retallant diaris de per allà,
bueno, vaig veure un colom.
Un colom, o un ocell també,
pot ser que passa el temps.
Doncs mira, un ocell que passa, passa el temps.
I, com que no fa pas molt, va morir la reina d'Inglaterra,
i hi havia una foto de la reina, doncs mira,
vaig posar també que la reina que significa el poder real,
tenir-ho tot, vaig pensar bé,
mira, posaràs el temps i el poder terrenal,
la persona més rica, el que té més poder,
i després al costat un indigent que va a buscar ferranya
i d'aquests sense sostre al costat,
la contraposició, la riquesa, i el que no té.
Després vaig pensar, bueno, ara llavors,
el que hi ha més a la vida, doncs el plaer, els bicis,
vaig posar la ruleta, els viatges, un avió,
després un còpgel pels que els agrada,
doncs, bueno, veure.
I després a la dreta hi vaig posar-hi, doncs, dos fotos,
tres, perdona, una d'un esquiador, que m'agrada molt l'esquí,
caldrà posar-hi tot el que m'agrada, perquè si no, aquí no hi queden.
Una meva, quan jugava a l'ADBAF de bàsquet,
i una altra també d'un jugador, que aquest ho faig,
perquè aquest jugador que es deia Johnson,
que era americà, que jugava també a l'ADBAF de Figueres,
que amb ell van ser campions de la província,
aquest és un reconeixement seu perquè resulta
que era americà, que estava a Pení,
i que al cap d'uns anys resulta que va morir a Corea,
que el posen aquí com homenatge amb ell.
Bueno, això és el gran rasbo de l'ADBAF.
Com has viscut el procés del taller de fotografia?
Ha tingut algun impacte en el teu dia a dia?
Bé, hi ha un impacte,
m'ha agradat perquè hi ha moltes coses
de tècniques i tal que ja no sabia per millorar,
i després perquè ens hem passat dos mesos,
o tres ja, molt bé, i ens ho passava molt bé.
A tu, molt que ens ensenyaves.
A més a més, d'una manera molt professional,
amb dibuixos i amb projectors, estupenda.
Creus que la gent gran pot creure?
Segur, la gent gran en creen de cultura
i tenen una experiència que els altres no tenen.
Una persona, per exemple, sortirà amb un graduat universitari,
però si realment hi tens confiança,
i et dius que saps fer,
et dirà que m'han ensenyat moltes coses,
però no sé, falta experiència.
Per tant, és al revés, les persones grans,
hi ha moltes que per feines han anat a estudiar
i saben moltes coses i que tant per empreses
com per la vida normal anirien molt bé.
I farien bé als polítics de parlar més amb la gent gran
dels problemes que té el poble i la humanitat en general.
Han de fer més cas.
I això és la gran diferència de la civilització nostra
amb la que em diuen del tercer món.
El tercer món, tant si són negres,
com si són asiàtics,
les persones, per ells, més sàvies i més manarables,
són la gent gran.
Nosaltres, aquí al revés,
nosaltres els posem en una silu.
Horem de canviar, ens hem equivocat tots.
Hauríem de parlar més.
Per exemple, des de les escoles, almenys un dia al mes,
haurien de passar gent gran que poguessin explicar
i tenir contactes amb la gent que ensenyen.
Mestres incluïts.
Creus que fa falta, no?
Sí.
Coses que les tribus, això ja ho tenen.
I a la nostra societat estem tots molt separats.
No és el consell de sàvies el que mana.
I aquí no.
Els que comencen no en saben.
Aquí ens pensem perquè els hem de memoritzar
15 o 20 llibres del que sigui i en saben.
La gran d'allons és que moltes vegades
no es pogués ser perquè el que està escrit al llibre
és el que ja se sap.
Però la innovació és el que no se sap.
I per tant, faríem bé a la gent
que un cop acabada la carrera,
que sortissin d'aquest país,
que anessin a fora, que canviessin,
per millorar el que fem.
Perquè si fem com sempre, no corregirem.
Jo he estat amb una multa nacional
treballant-hi 30 anys.
I una de les coses que em van sobtar
és que tenia un focament totalment diferent
dels d'aquí. Primera la formació professional.
Cada any una setmana de formació professional.
Que incloia l'estudi de l'inglès que no en sabia.
Però després hi havia una altra cosa.
Que deien, bueno, per què fem això?
Per què ho fem d'aquesta manera?
Ens ho preguntava a nivell, diguéssim,
de departament.
A punta, el que fas i per què ho fas.
Penses que ho podries fer diferent o d'una altra manera?
Això, t'ho preguntaven.
Amb una empresa que havia vingut a treballar 20 anys d'Espanya
ni se'ls hi vau col·lir. A l'inrevés, com vaig dir
que anava a estudiar per direcció de marketing,
em varen dir, però el que fas, perds el temps,
i això tu no faràs servir mai.
Em va servir per una cosa, perquè jo al cap de sis mesos
vaig anar a treballar, i molt ben pagat.
Em va servir per això, només.
Continuant amb aquesta creació de cultura,
com veus la possibilitat de fer una exposició
on apareguin algunes de les teves fotografies?
Estic obert. Per mi no n'hi ha cap
que tingui gran valor per exposar-se.
Veus que no? Per què?
Aquí a Sant Just, a l'entrada de Can Ginyestà,
una vegada a l'any,
l'Associació de Fotografies de Sant Just
es posa fotografies de persones
del poble durant una setmana
i passa molta gent a mirar-los.
No em fa pas res que si n'hi ha alguna
que cregueu que és digna d'acusar-hi...
Tu no creus que cap sigui digna de posar-ho?
Me'n pregunto. Creus que no?
Si ho comparo amb els altres potser sí.
El nivell d'exigència és massa alt.
Però quan vaig a veure els quadres,
ara que també m'agraden exposicions,
de pintura,
és difícil que la meitat no m'agradin.
Diuen que són molt bons, però la meitat no m'agraden.
O sigui que tens l'exigència molt alta.
Segurament m'ho han d'explicar.
I l'opció de ser reporter per la ràdio municipal?
Això que hem fet un grup?
Això m'encanta.
T'he dit que d'alguna manera
surti a passeig cada dia
i quan veig alguna cosa d'allò
m'agrada fer la fotografia.
T'agrada? Et promou continuar fent fotografies?
Sí, sí.
Dels últims reportatges que he fet a Barcelona,
una va ser sobre...
la secta aquesta,
que no és gaire coneguda.
Una secta?
Sí.
Ja m'ho diràs, no et preocupis.
Sí.
Tu ja feies reportatges pel Facebook.
Sí, tenen els seus esglésies, reuneixen.
També em va encantar en aquest lloc
que m'expliquessin el que fan.
Tu ja feies reportatges i amb aquests reportatges
els penjaves al Facebook, no?
I ara els podràs publicar a la pàgina.
Ho enviaràs a la ràdio i es podrà utilitzar a la ràdio.
De fet, experiència molt ràdia la tinc.
Quan era jove,
hi havia un programa de ràdio Sant Just,
que es deia 60 i més,
que estava dirigit per la Joana Algarra.
Aquesta senyora, d'aquí Sant Just,
era professional de la ràdio Barcelona,
ràdio de joventut.
Era també de l'associació de la gent gran,
i un dia em va dir per anar a fer ràdio.
Jo em pensava que era una persona
que li agradava la ràdio i que era aficionada.
Vaig parar el cap de cinc minuts
i vaig veure que era tot una professional.
Sí, sí, es va guanyar la vida amb la ràdio
i fins abans de la pandèmia
encara fèiem aquest magasí junts.
Tens algun projecció a la ràdio?
No.
Tens algun projecte o intenció
de continuar amb la fotografia un cop acabat el taller?
Sí, sí, sí.
Continuant a fer fotos i tant que sí.
I ben segur que surti la més maca, sí.
Si haguessis de dir una cosa important
que t'endús d'aquest taller, què seria?
Bé, és que són diversos aspectes.
Quan ho pots dir?
L'aspecte, diguéssim,
que veus que encara que s'han just,
hi ha persones que estan interessades
a fer coses, gent gran.
Després, a millorar les tècniques de fotografia,
que no pensava que hi havia poquet,
i en servei més.
I després també,
tenir contactes amb altres persones
que els agraden les teves aficions,
de tenir coneixement amb elles.
Sobretot aquesta relació entre gent gran.
Doncs ja estaríem.
No sé si vols afegir alguna cosa més.
No, perquè si comença algun tema...
Si vols començar algun tema
sobre el taller o la fotografia.
El que m'ha agradat molt i hi tornaria.
Hauríem d'intentar fer-ne un altre.
Sí, d'aquí un any en feu ja m'hi pots apuntar.
Què t'agradaria que es fes en aquest proper taller?
Bé,
no seria ben bé igual,
però seria complementari.
El problema que tenim és que els armarfons
ara cada vegada són més complicats
i porten moltes coses.
I aleshores moltes cosetes que porta l'armarfon,
com fer àlbums,
fer no sé què,
això me sobrepassa.
O sigui que potser un taller que t'ensenyés a fer això...
Fer la fotografia amb la gestió.
Amb la gestió de l'armarfon, sí.
Molt bé.
Moltes gràcies.
Ja estaríem.
Perfecte.
Ja està.
Veus?
Això fa allots fonctuals de memòria.
Això és el que fem.
Perquè saps moltes coses,
però capturar tot això ha de ser complicat.
Ho sé, ho veig com a escrit,
però en aquests moments encara no m'ha sortit.
És una...
Ja m'ho enviaràs.
És una cerca secreta.
És molt coneguda.
Espera, que ho tinc fotos.
A veure, per buscar fotos.
Ja està.
Els meus homes.
Ara he vist el taller.
Vaig anar a la biblioteca de Manal,
i com vaig a casa,
el meu fill em diu que aquest llibre el tenim aquí.
Ah, sí?