que parlo molt, parlarem amb el Josep Maria, també, perquè el poble ho van trobar molt estrany,
perquè em van dir, Joana, per què no l'enterres aquí, si era tant d'aquí del poble, i ho dic,
doncs no, perquè el tindré enterrat a casa seva i a casa meva, clar, és ara, vull dir,
i la gent al final ho entén, no, perquè, bé, sí que són centres, però és part, no?
Clar que tot això després ja és d'esperar, i ara són dies dolents,
perquè ara, justament, el 18 farà dos anys, i si sempre recordes, ara encara recordes...
Tres homes.
I són els aniversaris dels dos nets del Víctor, que el dia 11 farà 19 i el dia 19 la Martina farà 23,
23, jo la Martina, si no la recordo...
Sí, sí, i el bitxo, continuen sent bitxo, igual, eh, vull dir.
Però de 23 anys.
Però de 23 anys, exacte.
Doncs comencem, primer de tot, vull que em diguis el teu nom, l'edat,
i quina relació tenies amb la fotografia abans de començar el taller.
Mira, em dic Joana Clavero Campos, i quina relació tenia...
Quina edat tens?
Jo ara l'edat tinc, he fet el gener, el 18 de gener, 78 anys.
Sí, són anys, són experiències, ja.
I quina relació tinc?
Mira, la fotografia, si tu véns a casa meva, suposo que algun dia vindràs,
doncs, des del menjador fins a la guardia, trobaràs fotografies pertot arreu.
O sigui, a mi, la fotografia em dona un recós,
i a vegades tristor, a vegades alegria.
I també, quina relació tinc?
Hem fet moltíssima fotografia,
perquè des de l'any 88, 89,
que vam començar a fer desfilades a esplugues,
a votar als negocis, després a Sant Feliu, després aquí, aquí a Sant Just.
Jo sempre tenia una persona que no era professional,
però a la fotografia li encantava.
O sigui, tot el que, tots els diners que podia acaparar,
sempre era perquè ells tenien que revelar en aquella època,
per fer fotografies.
A mi em feia totes les fotografies de totes les desfilades.
O sigui, que tens una relació amb la fotografia molt amb la moda.
Molt amb la moda i també de tipus comercial.
Què passava?
Aquest noi moltes vegades tenia alguna necessitat,
i no podia pràcticament ni menjar.
I li donava per un bocet,
sí que li pagava tot el treball que havia fet de fotos i tal,
i te puc ensenyar fotos fetes a la família
i realment les hauria de veure una persona que hi entengués molt,
però tothom deia que eren fotografies fantàstiques.
Vull dir, el que passa és que aquesta persona ha desaparegut
i jo quan vaig vindre cap a Sant Just,
perquè era de Sant Feliu,
doncs ja vaig perdre totalment el contacte
i tot va evolucionant de manera que ja no es fan ni desfilades,
es fa un altre tipus de publicitat, de fet.
Ha canviat molt, no?
Ha canviat moltíssim, sí, sí.
Però bueno, hem estat al dia dels canvis i està el dia de les coses.
I ara, quina relació tenies amb el mòbil
abans de començar el taller de fotografia?
El mòbil jo crec que el vaig tindre també molt aviat, eh?
Molt aviat, el que passa és que tens un mòbil
però no l'acabes d'entendre mai.
I és clar, jo que soc una negada,
perquè jo he intentat moltes vegades fer informàtica,
però que no, que no és el meu, però no obstant,
vull dir, em vaig comprar un ordinador, el Max em va acompanyar,
aquest dia ja t'anirà molt bé,
vindreu a dir-me com funciona, sí, però ningú ha vingut,
ni la Martina ni tan siquiera que està vivint ara amb mi,
ja que és molt fàcil, però no, no.
Ha canviat la relació que tenies amb el mòbil
abans de començar el taller i ara?
Sí, clar, perquè el taller teu, clar,
perquè tu em vas dir tots els signes de dalt,
el que volia dir, i jo m'ho he escrit,
i aleshores jo ara sí, ja sabia fer enviar una foto,
però moltes vegades m'acostava molt trobar,
però ara sí que hi ha una coseta dalt a l'esquerra,
que la piques i ja te surt per enviar-la.
Són detalls tontos, però que ho fas,
però que al millor quan fas un curs d'aquestes característiques
ho s'espera molt més ràpid.
Això sí, bueno, el teu curs amb la fotografia,
per mi ha sigut obrir-me una mica els ulls
de fer fotografia del que passa,
que jo sempre estic faltada de temps.
No ho sé.
Estàs posant mil coses, no?
Sí, clar, ara faltarà el que ens has proposat,
però bueno, també, també accepto, sí.
Se sap el dia i...
Sí, i ara just avui m'han confirmat
que l'exposició tindrà lloc tot el mes de maig
als Jardins de Can Gynastà.
Quan sàpigui exactament quin dia, com s'inaugura, us ho diré.
Molt bé.
Jo dic el de la ràdio també, el dia de parlar amb...
També intentarem anar un dia del mes d'abril
per parlar de l'exposició i després us aniran citant.
Aprofitarem també el dia que aneu a la ràdio
per parlar, veure com podeu tornar i aquestes coses.
Us aniran dient.
Sí, sí, perfecte.
Vale, respecte al projecte final,
quan vam parlar de què té en comú la gent gran,
et vas sentir còmode respondent la pregunta?
A veure, és que en aquest grup,
vull dir, em sento molt còmode amb algunes persones,
però això se'l passa bastant amb grups de fet.
Però a mi no em passa tant.
Jo tinc la majoria de grup i avui he comptat,
precisament perquè ja sé que m'he oblidat el mòbil,
que tinc 15 grups.
15 grups a WhatsApp.
I amb aquest grup,
bueno, també és normal que tinguem discrepàncies de fet.
Però són persones que pràcticament les conec de tota la vida
i ara, amb aquestes alçades,
tinc més discrepàncies que abans.
Però bueno, és igual, no passa res.
Sí, és un grup i jo m'adapto i m'adaptaré de fet, no?
T'has sentit jutjada o t'has sentit a gust
quan em feies les teves fotos?
No, jo quan em feia les meves fotos m'he sentit super a gust
perquè el que passa és que me les he pensat bastant.
I fins i tot ho he consultat,
què us sembla si faig això?
I com que jo soc tant de família,
i com que veuen que també em fa tanta il·lusió,
tampoc em diuen...
Sí que és veritat que quan vaig fer la foto de la família
em van dir que si posés el mòbil una miqueta més a dalt
potser te sortirà millor.
I em van fer per almenys deu fotos.
Després tu ja la vas escollir.
Però són coses que mai s'havia fet. Mai, mai.
T'ha ajudat a parlar més amb la teva família,
en aquest sentit, de la fotografia...
De la fotografia, sí, amb la família.
Si no parlàvem d'altres coses, ja sé que parleu i parleu.
La família... Nosaltres estem enganxats,
però ja no podem estar més enganxats.
I el tema del projecte final, aquest que té en comú la gent gran,
va ser fàcil per tu triar uns ítems
i després fer les fotografies d'això?
Potser el que més em va costar.
Potser el que més em va costar.
Potser és el que més em va costar.
I això, com que precisament amb la persona que estava
era la més gran de tot el grup,
és potser amb la persona que m'hi vaig sentir més bé.
Mare, t'explico.
T'explico perquè vaig trobar que una persona de 90 i algo d'anys
doncs tenia una alegria de viure
que a moltes persones molt més joves no les trobes.
O sigui, una alegria i un caràcter,
clar, potser també tenia al seu favor
que ell havia sigut professional del tema.
Però jo vaig trobar el Claudi,
una de les millors persones del grup de Fete.
Va ser una descoberta.
Va ser una descoberta.
I això que n'hi havia, mira, concretament,
tres persones que fins i tot havien sigut alumnes meves.
O sigui, de tal mateix grup.
O sigui, quan jo donava classes d'avall de salvo aquí al mil·lenari,
no s'havien sigut alumnes meves.
I són les que, no sé per què, al millor, són coses meves.
Però em trobo que no estan com eren persones abans.
No sé, vull dir.
No, no, potser.
No sé si t'interessa o no t'interessa, de fet.
Sí, sí, sí que m'interessa.
Però és així.
Però no passa res, perquè després també estem en un altre grup
de l'associació de la gent gran d'aquí del mil·lenari,
que no volen que digui el mil·lenari,
que és de l'associació de la gent gran de Sant Just.
Vull dir que s'ha de separar.
I, bueno, i més o menys estic igual.
O sigui, és un grup que hi ha persones que per mi són fantàstiques.
I persones que...
Que costen molt, com a tot arreu, no?
Però et torno a dir, per exemple,
jo tinc un grup de Vall de Saló de la TNEO
i ara no vaig tant perquè em falta la parella,
però realment em porto molt bé, molt bé, molt bé amb tots.
I després encara tinc un grup, que és un grup de WhatsApp,
de quan jo donava classes aquí,
o sigui, han mort bastantes persones
i cada dia, cada dia ens hem de donar bona nit i bon dia
i som la mar de feliços.
Vull dir, no hi ha discrepàncies amb bastants grups que tinc.
Bueno, però aquí potser s'han de prendre més decisions,
no, a l'associació?
Això també és veritat.
Que és quan surten les discrepàncies.
Quan surten les discrepàncies, sí que és veritat.
I el dia que vau parlar que té en comú la gent gran amb el Claudio,
per què et vas sentir tan còmode?
Doncs precisament per la gran experiència que veia jo amb aquesta persona, de fet,
i que moltes coses no li donava importància i que tot li sembla bé.
I això em trobo fantàstic donant d'una persona, la veritat.
Vale, anem a mirar les fotos que vas fer,
quan parlaves ara de la família.
Comencem per aquesta.
A veure, aquesta és això de que la meva família,
des que ens falta un membre molt important,
doncs ens reunim molt, pràcticament ens reunim cada diumenge.
A part que algun dia també passen i es queden a sopar i tal.
I vaig pensar que com que sempre feia o una paella o un sucet de peix,
doncs seria maco això, posar les mans a sobre de la paella de tota la família
i era fer una combinació del menjar que ens ho repartim tots
i totes les persones que som de la família.
Les mans, unes mans més joves, unes mans més velles,
unes mans d'una nena que està pendent de les ungles continuament.
O sigui que és el que jo li vaig donar a aquesta importància.
I aquesta és la foto que deies que amb la família vau estar parlant, no?
Si la feies més a prop.
Exacte, sí, per això em van dir posar el mòbil més alt,
que aleshores potser es veurà més bé.
I en realitat després de totes ja la vas escollir tu,
perquè jo ja em tornava una mica ximpla.
El pas del temps té un sentiment interior molt gran,
perquè aquesta brusa parla que ja l'havia portat molt,
però amb el temps que el meu marit va estar malalt, que van ser set anys,
però ja a última hora ens van demanar que si podíem fer un vídeo,
o sigui eren uns laboratoris, com que ell tenia un càncer de fetxa
i es feia un medicament que pràcticament anava molt bé,
ens van demanar si podíem fer un vídeo de vindre a casa
i inclús fer el vídeo al parc i moltíssimes fotografies.
Durant tot el dia van vindre un equip de televisió i fotografia
i van estar filmant tota la família i a tots des del dematí fins al vespre,
i al final al vespre van vindre a l'ateneu i el Josep Maria i jo vam ballar,
que precisament era un dia que teníem claquer,
però ens van dir que si podíem ballar qualsevol cosa.
I vam ballar un xatxatxat amb el Josep Maria i jo portava,
tenien que anar ben vestit el Josep Maria, anava amb americana blanca
i jo portava aquesta brusa.
I aquesta brusa no me l'he pogut tornar a posar mai més.
El pas del temps ha sigut això, jo la tinc, jo la guardaré sempre,
però no me l'he pogut posar.
No obstant, jo vaig estar tota l'estiu,
quan va morir l'abril del 2021,
vaig estar tota l'estiu dormint amb una camiseta d'ell.
Però aquesta brusa no sé per què.
Hi ha coses que a vegades no les pots ni explicar,
però ho portes dintre i ho exterioritzes així.
Aquest és el desig d'aprendre.
El desig d'aprendre crec que l'he tingut des que vaig néixer,
per descomptat, perquè jo crec que he sigut una persona
de superació continuada.
He tingut moltes manques de moltes coses al vindre molt joveneta d'Andalusia.
S'ha viscut l'emigració.
Quan vas venir aquí d'Andalusia?
La primera vegada tenia quatre anys i després vaig tornar,
vaig estar un any al poble.
D'on d'Andalusia?
De Córdoba, un poble que es diu Peñarroya, Pueblo Nuevo.
El meu pare era miner, quan jo vaig néixer ja va caure malalt,
va morir molt jove, i aleshores amb la meva mare
vam vindre tota la família a viure a casa de la germana de la meva mare,
que és el que es feia.
La superació d'aprendre al ball crec que sempre m'ha agradat
i quan he tingut l'oportunitat d'aprendre allà que ens hem apuntat per aprendre.
Vaig començar, primer de tot la veritat és que vaig començar amb sevillanes.
Després ja vam fer Ball de Saló.
Després vaig fer Flamenco.
Últimament estic fent claquer i últimament estic donant classes
perquè després d'aprendre tant, tot és en plan voluntari,
en ser però no ser lo suficient per poder cobrar.
I com vas pensar que...
A veure, el desig d'aprendre perquè vaig pensar
com jo reflecteixo el desig d'aprendre.
És difícil per mi.
I vaig pensar, mira, tot el que he utilitzat per aprendre,
que han sigut les sabates de les diferents modalitats de ball que he fet,
el poso.
El que passa que també, com que tenia una foto que em va fer,
una persona molt maca d'aquí de Sant Just,
puc dir-ho, la Juani, que també havia tingut una corseteria
i que tenia un nen amb síndrome de Daum i ens vam fer molt amigues,
espontàniament em va fer aquesta foto que acabava de fer Ball de Saló
i em preparava per Flamenco.
I la vaig trobar molt maca aquesta foto i vaig dir,
mira, la poso junta amb les sabates.
No sé, soc bastant espontània.
Penso, però quan una cosa ja dic, mira això, ja està.
Molt bé, molt xula.
A veure, les ganes de viure, esclar.
Qui et pot donar més ganes de viure?
Aquell que més estimes, vull dir, els meus tres nets.
A veure, quan ja tens una edat, has viscut anys ja amb les teves filles,
bé, jo tinc dues filles,
però amb els nets potser no et queden tants anys
i és per això que tens ganes de viure
per poder estar el màxim possible amb ells.
Ja tinc el màxim de 26 anys, que ja té nòvia
i bueno, no sé, algun dia em farà més àvia, esperem.
El Víctor, que ara està superliadíssim,
que precisament li agrada molt també la fotografia,
la cinematografia és el que està estudiant
i la Martina, que és una coqueta, però bueno, també està treballant.
Ara li fa gràcia d'estar vivint amb mi
i trobo que s'està portant força bé.
Aquesta normalment feies tu la fotografia dels nets
o ho feies altres persones? Sempre l'has fet?
Aquesta concretament vaig fer també bastantes
i la vaig fer jo des que feia el curs.
Abans del taller, feies tu les fotografies a la família?
No, perquè em semblen més els altres, i ara no.
Ara ja dic que jo també la faré la fotografia,
però és veritat que abans del taller,
i a més tenen uns mòbils que a vegades són més bons que el meu,
i esclar, les fotos surten millor.
Tenim la Pepa, que ja té un mòbil bo, el Joan,
el Max també sap molt de fotografia, de fet,
però ara no, ara ja les faré jo i tant, que sí.
El Miguel té història, també.
El Miguel és un gat que ara té sis mesos
i aquest estiu passat el poble estava recient nascut.
Van vindre els nets perquè el 6 d'agost és festa major,
que és igual que aquí a Sant Just, a Salvador,
i es van enamorar perquè havien nascut a la casa del davant de casa meva.
Els nets es van enamorar d'aquest gatet,
aquest gatet entrava dintre de casa,
i com que em vaig quedar tot el mes d'agost,
jo el deixava entrar, li donava menjar,
i aquestes també les feia jo,
era les que enviava fotografies als nets,
i al final el Víctor va agafar la mania i poc endriaco,
que tenia algo i va haver d'estar amb mans d'una psicòloga i tot,
i es van dir que li portéssim el gatet,
perquè estava enamoradíssim d'aquest gatet.
Vaig portar el gatet i quan el tenia va agafar al·lèrgia,
i al final aquest gatet me l'he tingut de quedar jo,
com sempre sol passar, a casa meva,
però aquest gatet a casa meva no està sempre aquí,
se'n va a casa de la dreta, a casa de l'altre,
i els senyors del costat tenen un gos i també em diuen,
és que, Joana, tu el deixes saltar i tal,
jo he d'acceptar de tindre aquest gat
que al principi no tenia que ser meu
i a més a més les queixes dels veïns,
o sigui que és acceptació total.
No és l'acceptació, no, tenir aquest gat ara?
Sí, però bueno, és com que és tan mono que és,
té una cara tan bonica i mira,
i ara amb la Martina, doncs bueno,
estem tots bojos amb aquest gat, la veritat.
I això, l'última creació?
Aquesta, clar, aquí el que em va passar,
com ara que m'he deixat el mòbil, perquè soc tan despistada,
tu em vas dir que tenia que portar tot de coses
i jo no me'n recordava que era aquest dia, justament,
i vaig dir, mira, saps què?
Que jo agafo tot de coses d'aquí fora del mil·lenari
i faig un col·laix,
però per mi les experiències,
les experiències viscudes,
és tot el que es fa a Sant Just,
però per mi és el dia que em vaig casar,
que em vaig enamorar, que tenia 12 anys,
que vaig començar a sortir amb ell, que em portava 10 als 14,
que em vaig casar als 18.
Et vas enamorar als 12 anys?
Els 12 anys, sí, perquè a més tenia una moto molt maca
i també em vaig enamorar de la moto.
Tu tenies 12 i ell tenia 10 més.
Ell tenia 22, acabava d'arribar de la Mili,
que havia fet la Mili a Àfrica.
Als 14, com que li vaig anar bastant al darrere,
al carrer Provença,
perquè és una barriada que era com un poble,
eren tots molt com de família,
i li vaig anar molt, molt al darrere.
Als 14 ja va començar a vindre on jo anava a ballar,
que anava a ballar amb un club que es deia Club Diagonal,
que eren tot crios, però ell pobre,
com que es veu que també li duria a agradar,
va vindre i era molt bo perquè agradava tant.
Ell no em demanava ballar,
perquè allà en aquell temps te'n tenia que demanar.
Però al final de tot, quan tocaven els tangos,
ell me venia a treure,
però aleshores jo li deia que jo tinc un noi
que ja només em veia a buscar per ballar els tangos.
També ell li deia que hi podia acompanyar-me a casa.
Però bé, m'acompanyava.
Vam festejar quatre anys i als 18 em vaig casar.
I aquest és el dia de la boda.
I aquest és el dia de la boda, sí, sí.
La meva vida amb ell ha sigut molt maca, la veritat.
Sí que hem patit coses,
però sobretot amb els negocis
i amb els divorcis de les filles i tot.
Però la nostra intimitat,
vull dir, no tinc absolutament res que dir, de fet.
Va ser fàcil per tu fer un col·legi?
No havies fet mai?
No havia fet mai i no va ser gens difícil.
No, no, no.
Però tampoc...
Sé si és molt maco, si no és maco,
però jo vaig pensar,
mira, es fa la festa de la plaça de la Pau,
que justament es tenia que fer el dissabte següent.
Tot de coses de Sant Just.
Després la primavera aquesta literària,
de la poesia i tal.
I bueno, per fer més primavera,
vaig pensar, mira, flors, flors i un animalet,
també que m'agraden molt.
Vaig fer un col·legi aquí que va allà a Sardana.
Vull dir, no ho sé,
vaig trobar que tot potser lligava una mica, no ho sé.
Però et vas sentir còmode a fer-ho?
Molt còmode, molt còmode, molt còmode, sí, sí, sí.
Vull dir, no, no...
Sí, tenia al cas algun col·legi,
de fet, que li havien regalat a les nenes,
allò de dir un adversari,
i ho trobava maco, però clar,
i que això és el que a mi m'hauria agradat fer.
Però com que vaig despistada,
això va ser una improvisació, pràcticament.
Però sort que tenia la foto del 1963.
Que vas posar la data allà.
Això sí, vaig posar la data, com vaig poder.
Com has viscut el procés del taller de fotografia?
Ha tingut un impacte en el teu dia a dia?
Sí, clar, perquè és una cosa completament diferent
del que jo estava acostumada a fer, clar.
Vull dir, l'he trobat molt agradable.
La veritat és que quan tu ho vas dir i m'hi vaig posar,
no tenia ni idea.
Jo pensava que seria potser d'una altra manera.
Més de fer fotografies,
i fer tota la tècnica de fer bé una fotografia,
i no obstant.
Vull dir, tu ens vas ensenyar
els viatges que havies fet,
les fotografies que havies fet,
i després totes les diapositives
que vas posar com a experiència
de com es tenia que fer.
Tot això ho tinc escrita amb llibretes, de fet.
Fa un dia ara m'ho portaré al poble,
i començaré des del primer dia,
i encara m'enterraré més de tot.
El problema meu és això,
que faig moltes coses,
i no sé dir que no.
Ara mateix també m'han dit per anar a fer una exhibició
en una residència,
i també, bé, al dia ja em direu el dia.
Vas fent, no?
Però també em va bé,
perquè ara no he sigut mai
una persona d'estar molt a casa,
sempre he estat molt activa.
No és perquè em posi medalles,
perquè de fet pràcticament no em queda cap,
però que hi he enxegat nou negocis.
Ja t'hi dignes per posar-me medalles,
però tinc una època de la meva vida
que no m'agradarà.
Però bé, jo estic contenta.
Parlen de crear, creus que la gent gran pot crear cultura?
Sí, i tant.
I sobretot si tenen experiència,
si ells han estudiat, ells han de transmetre.
Clar, no t'hi pots quedar si tu saps coses
i no passar-les a altres persones.
Això és molt important,
perquè aquí hi ha un senyor informàtic
que no sap gaire,
però fa una feina molt important
i tampoc cobra.
Creus que la societat pensa
que la gent gran pot crear cultura?
No tant.
Amb aquest aspecte estem una mica marginats.
Per què?
Jo crec que encara que facin campanyes
i no tothom,
per exemple, tu has sigut una persona
que has cregut en nosaltres,
però per regla general em fa l'efecte que no.
I per què creus que no?
És el meu criteri,
perquè pensaran que nosaltres ja ho hem fet tot.
Jo ara mateix tinc 78 anys,
però jo ara sortiré el dia de la dansa
a ballar claquer.
Ho faré més bé o més malament,
però donaré un exemple
que si vols una cosa i t'agrada,
ho has de fer.
Si pots, per una altra part,
el que tu sàpigues,
per favor, ho ensenya a persones
que et dones molt més joves que jo,
que jo els hi dono classes de balla en línia,
que els primers dies estan
com disgustades, perquè no els hi sorprèn després,
ja els hi donen alegria i quan comencen a aprendre
són la mar de feliços.
Veus que la resta de la societat no pensa...
Jo crec que no.
Jo crec que potser pensarà una persona
a partir de que s'està jubilant,
però una persona de...
Te la vaig posar 25, 30, 40 anys...
Vaig posar-me a fer
una cosa per a la gent gran,
perquè em sobra el temps o perquè tinc aquesta experiència.
Jo diria que no.
Jo m'equivoco.
Jo diria que no.
Com vius la possibilitat
que les teves fotografies es puguin exposar?
No sé, jo soc atrevida, ja ho saps,
jo que s'exposing, però no sé si són bones
i estic desitjant
que alguna persona amb experiència,
potser m'ho digui encara,
que també és com la pintura, és molt relatiu,
que és com la mirada.
I després, també, si qui la mira
coneix la persona que l'ha fet,
segons l'efecte que li pugui tenir a aquella persona,
l'hauria de valorar d'una manera o d'una altra.
O si és molt, molt professional,
ja ho valorarà professionalment.
I això és el que m'agradaria, sincerament.
T'agradaria poder-les exposar
perquè m'estimularia.
I si no m'estimula, potser ho superaré.
Crec que les coses són així.
Havies pensat mai que podries exposar una fotografia?
No, mai.
Puc pensar moltes coses,
però això sí que mai a la vida, de veritat.
Això gràcies a tu, per descomptat.
Ara que hem acabat el taller,
tens alguna intenció de continuar amb fotografia?
Sí que m'agradaria.
El que passa és que de tots els dies de la setmana,
el dia que podria tindre lliure per fer una cosa d'aquesta
seria el dimarts,
que és el dia que ho fèiem.
Tu podries fer-ho?
No ho sé.
No ho sé, de cara a l'any que ve m'ho he de mirar encara.
Sí, sí.
I per compte teu?
Per compte meu.
Si tu faràs més fotografies, si això ha canviat la teva manera...
Sí, mira, jo ara al poble,
que suposo que trobaré quantitat de naturalesa,
inclús d'animals i tot això,
penso fer moltes fotos i te les passo.
Quan ho he llegit això,
dic que ja està, ara diferent,
perquè a més a més hi ha un llac que penso anar-hi,
el llac de Vilassana, que és preciós,
i que a més a més aniran ciguenyes,
i després també hi ha un lloc on hi pots ficar
unes finestres petites per observar els ocells,
i pots fer fotos dels ocells,
tot això.
I ja se m'ha vingut al cap de dir,
mira, i potser amb el temps me tindré que comprar un mòbil
més de qualitat o una màquina de fotografia,
algun aniversari...
La possibilitat de compartir-ho amb un grup,
encara que sigui de WhatsApp,
t'impulsa a continuar fent més fotografies?
Totes aquestes coses impulsant,
ja no me ve d'un grup.
Però poder-ho compartir t'agrada?
Sí, sí, i tant.
Jo ara, amb aquest grup que tothom busca un vídeo
o busca una fotografia amb el mòbil,
jo ja els hi vaig dir, com que estic fent aquest curs,
jo us enviaré fotografia.
I jo m'aixeco i surto a la terrassa
i faig una fotografia d'una planta o del que sigui,
i li dic bon dia amb aquesta fotografia.
Jo sí, jo m'estimo més.
És més còmode que buscar,
que no sé mai...
Ara la fas tu mateixa.
Jo la faig i la passo.
És tan còmode també de poder-ho fer.
I abans no ho feies?
No, no. I l'altre dia estava preparant per fer croquetes
i feia la foto de les croquetes.
I ja tornaré a fer la foto d'una altra foto.
Com que som molt amics,
aquest grup que els havia tingut aquí al mil·lenari de Vall de Saló,
els estimo molt
i jo sé que a ells s'hi farà gràcia.
És el que diem, compartir.
Jo m'agradaria, no sé gaire coses,
però el que jo sé,
m'agradaria transmetre-ho a les altres persones
i aprendre.
No sé, això crec que sí que falta.
Falta un espai per tu de compartir.
Sí, sí.
També moltes persones grans
no estan massa disposades a fer coses.
Aquí fem una excursió i sí,
el electrocarcel omple,
però res més, ja està.
Però la iniciativa,
potser no sé, depèn també de l'edat,
però jo ja tinc una edat i no paro.
No sé, no hi ha.
Si haguessis de dir una cosa important
que t'endús d'aquest taller, què seria?
Tu.
Has vist que és espontània?
Ha sigut important perquè ens
ens ha assenyat moltes coses, l'UAC,
per això, sí, sí.
Bueno, para clar de tota l'experiència
aquesta que hem viscut, de fet.
Mira, ara m'agrada aquest col·laix,
vés aquí.
Tu què dius? No està mal, no?
Perquè m'agrada que tingui
aquests fondos blancs, que no
siguin coses borratxes, saps?
Que es vegi tot el que és.
Encara no vaig poder agafar gaire
els dibuixos d'aquest senyor d'aquí,
però bueno, ja es veu alguna cosa,
i fins i tot una frase.
Jo me'n recordo aquest dia, per exemple,
i després cada cop que te'l anaves mirant
vas anar dient, no? Ai, ara m'agrada una mica més.
Sí, perquè vaig veure que tothom va vindre molt preparat.
Ens vas posar nerviosos.
I jo vaig ser un desastre.
I jo vaig dir, ostres, i com ara?
Sóc despistada, mira, escolta, no.
Vull fer tantes coses que em despisto.
És això.
M'ha sentit còmoda, la veritat, sempre.
Ja t'he dit, perquè moltes vegades
és que és molt difícil pensar
les persones totes iguales.
És molt difícil, la veritat.
Bé, doncs ja està.
Sí, ja està.
No sé, si vols dir alguna cosa més o...
No, res, continuar això, que hi he estat molt a gust,
ja pots comptar amb mi.
Que t'invito a casa meva el dia que vulguis, ja ho saps.
Vull dir, que seràs de la família.
O sigui, què més, ja crec que no et puc dir, no?
Ara, quan vinguem de Semana Santa,
doncs si algun dia que vingui la Montse i el Max,
doncs te vens també.
Si t'agrada la paella o la fideguau,
t'agrada tot.
Ara estem pendents de l'exposició i de la ràdio.
Sí, ja els diré.
Segur que també hauré d'anar a parlar a la ràdio del dia de la dança.
Sí, de tot.
Estic superliadíssima.
Com que estàs a tot. M'encanta.
Però és que tothom, jo de veritat, tothom és molt maco amb mi.
Potser perquè tu ets molt maco amb tothom.
No, perquè és gent més jove.
I a mi, en aquest aspecte, sí que considero que em valoren.
Però per això dic que, clar, la gent més jove
hauria de fer més coses
i la gent més jove ensenyar més coses.
Escoltar bé.
Sí, ensenyar més coses, de fet, el que saben.
Doncs gràcies.