Y yo le dije, ¿y por qué? Dice, cualquier esquina o nada.
Digo, mira, el piano es como las matemáticas, cuanto más subas, más subas de memoria,
y cuanto más restas, más restas de memoria.
Pues el piano calcula que tú, cuando te pones delante de un piano,
tendrás más sensibilidad o menos, pero tocas las teclas, te juro que las tocas,
y si el piano está afinado te saldrá la mayoría.
Así que pensar en eso. Pensar en eso.
Toda la excursión de práctica. Práctica y constancia.
Práctica, constancia, no dejar que vencer.
Eso es como, tú quieres ser un buen matemático, ¿cómo serás un buen matemático?
A base de dale, dale, dale.
Y de pensar, y de pensar en las matemáticas.
¿Por qué dos por dos son cuatro?
¿Por qué son cuatro, dos y dos?
Pues porque hay un motivo para que sean cuatro.
Porque si tengo uno, y le rego uno, y le rego uno, y le rego uno,
pues al final sumaré y le digo uno, uno, uno y uno.
¡Ah, pues son cuatro!
Pues eso es el piano.
En realidad yo ya he estado trabajando en una escuela de música.
He estado trabajando en una escuela de música.
Mira, he visto chicas queriendo trabajar en violín
y salir llorando de las clases de violín.
Llorando.
Ahora están tocando en una orquesta de las pilarmónicas en su IPA.
Con su marido.
Él con el violoncelo y ella el violín.
Además, es filóloga en inglés.
Y filóloga es que saben el idioma.
Y saben la gramática y esas cosas.
Es filóloga, ¿no?
Porque a veces se me olvida.
Y aquí se recío de maestra.
Y después sí, yo, másters y másters y másters.
Hasta que llegó hasta Suiza y ahí se ha quedado con su marido.
¿Y gracias a vosotros dices tú yo de darle ahí?
No, no, no, yo no le doy ningún inicio.
Ella sale llorando y yo digo, no llores.
Mañana te saldrá mejor.
Y luego volvía llorando y yo decía, tranquila.
Ya verás que mañana está mejor.
Cuando la sentías tocar, de verdad, era espantoso.
No era espantoso, era peor que espantoso.
Pero la chica es que tenía una constancia.
Y hace mal para darse eso.
Así María Valdre.
Y tocaba con el Pedro Asuré, que su mujer viene a hacer ganchillo.
Su abuela viene a hacer ganchillo.
Y otro chico que se llamaba Lilian Blanchama.
Ay, se me olvida.
Y de repente se me olvida.
Y hacía un trío y uno tocaba el violín, el otro el saxo y el otro el piano.
Imaginaos un trío, un trío tan discordante.
Y bailasis con tu cámara.
Bueno, los dejo.
Pero llámame, Miriam, y dime.
Ven mañana y yo me traigo mi cargador y me traigo todas las cosas.
Yo os enseño. Un poquito más.
Perdona, me vaig quedar vindo la meva filla.
Vale, cariño, no pasa res.
Es que yo me he entrado porque he ido a comprar unas bambas.
Y hasta las 15 años que ahora tengo la michora.
Pues venga, no pasa res.
Miriam, has sentit parlar una mica i ja sabràs més o menys com penso jo.
Primer comencem, que em diguis el teu nom complet, l'edat
i quina relació tenies amb la fotografia abans de començar el taller.
Miriam, la fotografia m'ha entusiasmat sempre.
La meva edat són 74 anys.
La relació amb la fotografia és simplement plasmar el que jo veia.
Plasmar el que jo veia.
A vegades eren coses més maques, altres coses més lletges.
I jo a vegades mal enfocades, perquè és veritat,
no tenia experiència i les mal enfocava.
Ara m'estic prestando més atenció.
Utilitzaves càmeres, noves analògiques?
No. Utilitzava sí, les analògiques, aquelles que eren petites i així.
Primer vaig tindre càmeres d'aquelles que eren de carrer.
Analògiques, analògiques.
Utilitzava càmeres analògiques de carrer.
Llavors aquestes les feia revelar.
És una de les fotos que et vaig enviar del meu net.
Aquesta era una càmera analògica.
Era una càmera analògica.
Per això et vaig explicar que aquesta és una foto
que estava al zoològic amb el meu net
i ja estava el món amb una cara de tristoixís.
I el meu net encara no tenia tres anys,
però no tenia tres anys, se'm va anar caminant,
i es posa allà i li poso les dues manetes d'ell a sobre.
I jo que el vaig mirar i amb aquell món vaig plasmar una foto.
Però no sempre plasmo fotos que a mi m'agradin,
sinó que jo m'agrada igual fer naturalesa que fer una persona.
Jo he estat a Xile i he anat a diferents cantons de Xile
i he fotografiat persones que jo dic
que aquestes són les persones xilenes.
I no era exactament l'estereotipo,
perquè a Xile hi ha molts alemanes.
Per tant, hi ha molta descendència alemana.
Si hi ha descendència alemana, la descendència indígena no destaca,
però no destaca.
És el que menys destaca i és el que més es desprècia.
A llavors a mi em donaven per fotografiar aquestes indígenes.
O sigui que sempre has tingut una relació d'agafar càmeres
i fer fotografies al que te'n portava.
A llavors què passa? Que la meva filla diu
és que no pares de fer fotos, no pares de fer fotos.
Després les esborro, és que no m'agraden i ja està.
Per això tu ja tenies bona relació amb el mòbil abans de començar el taller.
Vull dir que t'agrada toquetejar coses.
M'agrada.
Ha canviat la relació amb el mòbil abans de començar el taller i després?
Sí, i ha après una infinitat de coses que abans no feia i ara les faig.
Com ara? Et sabries alguna cosa?
Sí, per exemple posar un text. Jo no sabia posar un text.
En tu hi he perdut la por.
Després hi he après a trobar el contrast de la llum.
A posar-li sentiment.
Que jo no podia entendre el sentiment amb una foto.
Com puc expressar la impotència que jo sento?
Jo vaig enviar quatre fotos a un col·legi,
que és molt fàcil d'entendre perquè vegis com canvia l'edat
de com som a com acabem.
Jo estava a casa i ja portava dies dient al meu marit
que aquesta aixeta raja.
Cau una goteta petita, però cau una goteta petita.
I em vaig posar aixís i em vaig posar a mirar la gota que caia.
Però jo em mirava la gota.
I després, com que mig em vaig comprar, diu
i què treus de mirar la gota?
Tot això estava a la foto, a la càmera, perquè la vaig posar al davant.
Ara em fotografiaré amb tots els meus pensaments.
No te la pensava enviar, perquè estava a casa i estava així.
Que és increïble.
Abans li hagués dit, papa, vine que la geta ja goteja.
I hagués pujat a dalt, hagués baixat la caixa d'einer
i me l'hagués arreglat la geta.
Ara això no passa.
Em vaig posar a mirar el que jo sentia.
La ràbia, jo estava dient, i per què ara no m'ho fa?
Aquest era el punt tancat.
No el vaig fer expressament.
Em va sortir el sentiment.
Està allà, al final.
Està allà el sentiment.
Això és el que jo no sabia fer.
No seria posar una foto.
Estàs aquí i ara no faig un selfie, sinó que jo em faig una foto.
Poso 10 segons i ara me'n vaig allà i em poso la foto que vull.
Em puc posar despullada, plena, d'aquí i d'allà.
I puc fer una foto.
Vaig descobrir que això es podia fer.
Que t'han permès experimentar més.
Que m'han permès experimentar més.
I que m'agradaria fer...
Escriure un esborrany i posar a sobre...
Un bon dia o una frase que a mi m'agradi.
M'entens?
Llavors, això enviar-ho a algú que jo l'hi tinc una presi.
O l'hi tinc a mà, alguna cosa.
Aquestes coses és la que no sabia fer.
I les hi he après gràcies al teu curset.
Però per què? Perquè vaig perdre la por.
I això és un mòbil.
Per què li tinc por al mòbil?
Ja, això és una cosa que molts heu fet referència.
Que fa por al...
Sí, el meu marit té por. Per què?
Perquè diu, si toco una tecla, l'espallaré.
Si toco una tecla, l'espallaré.
Aquesta és el problema principal.
Sempre tenint la por que si toquem alguna cosa als cigres,
i per què creus que té aquesta por d'espallar les coses?
Inculcada pels fills.
Sense donar-te'n compte.
Però t'ho van posar en el cap.
Ai, mama!
Com és possible que facis això?
Papa, per favor!
Mira, si això és elemental...
I tu vas creient, no?
Suposo.
Si et diguéssim, oi que bé que ho has fet.
Creuries, oi que bé que ho he fet.
Però si ve cada 15 dies...
Però, mama, com vols que t'ho corregis, això?
No, home, no, ja.
Si per baixar el llibre tens que fer això.
I quei, nena, és que em baixa un llibre,
i ara miraré si t'intens.
Allò es diu, i com ho fas tu?
Toques i dius, oi, mama, l'has cagada.
Per donar l'expressió.
L'has cagat, per què has tocat això?
Per què no tens paciència i t'esperes?
I tu acabes creient, no?
I acabes, sense donar-te'n compte, creient.
Doncs que ja no ets igual com la que eres,
sinó que has perdut facultats.
I no has perdut facultats.
Tampoc creure que has perdut facultats.
Bueno, bé, també el món ha canviat, no?,
de fa uns anys, ja.
Però és que el problema està
en desvaloritzar la gent gran.
Es pensem perquè si hem fet grans
el cervell ja no treballa igual.
Treballa igual, però va una mica més lent.
Simplement que va més lent.
No va tan ràpid com el teu.
El meu cervell no pot anar igual com el teu de ràpid.
I tot i això, que a mi em diuen que soc hiperreactiva.
Jo tinc que prendre pastilles
perquè se'm ballugen les cames soles a la nit.
Llavors, si no, no puc dormir.
O sigui que aquest tipus d'activitat la tinc.
Però el que més tinc és curiositat.
T'anava a dir en el projecte final
quan vam preguntar què té en comú la gent gran.
Per tu va ser fàcil respondre-ho?
Sí.
Ho tenies clar?
Sí.
Què té en comú la gent gran?
La gent gran té en comú una cosa.
Els anys i el més dels anys, què té en comú?
Què té en comú?
Que es fem ells.
Són coses molt clares.
Jo no sé el que vaig escriure en aquell moment
però jo sí que sé que el pas del temps
em va marmant.
Poc o molt em va marmant les teves facultats de caminar,
les teves facultats de córrer,
les teves facultats de dissenyar en rapidesa,
les teves facultats de prendre una decisió,
les teves facultats de posar-te a fer algo.
Qualsevol cosa,
el pas del temps
va modificant.
I a més,
diguéssim,
la vida porta
menys prellà a la gent gran.
Per què creus que menys prellà
la gent gran?
Perquè ja no és el mateix.
La gent gran molesta.
Molesta, tal com jo t'ho dic.
És com aquelles fulles que jo vaig posar.
Primer és maco, després es fas gran,
després més gran estàs esplèndid
i després comences a fallar.
I després falles una mica més.
I després una mica més.
I al final és tan petit com aquell que va començar
i tens tantes necessitats com aquell que va començar.
Però aquests que tu vas ensenyar
a fer totes aquestes coses,
se n'obliden.
Se n'obliden dues.
No sé si és això el que esperaves que et digués.
Se n'obliden.
Se n'obliden que tu els vas ensenyar a caminar.
Se n'obliden que els vas ensenyar a menjar.
Se n'obliden que els vas calmar
i que es feia malalt.
Quan tu arribes amb aquesta edat,
s'han oblidat també de dir
que haig de tenir paciència i ensenyar
que s'han equivocat els papes.
Amb el grup de persones
que heu fet al taller de fotografia,
quina relació has tingut?
Són molt alienes a mi.
Durant el taller?
Durant el taller sí, algunes coses, però poques.
Per què?
Perquè no tenim res en comú.
Més enllà que l'edat i els anys?
Exacte.
Més enllà que l'edat i els anys.
Cadascú pensa de diferent manera
i ens han portat a pensar d'una manera o d'una altra.
Jo ja he vist.
Jo ja he vist.
Estaven feliços ensenyar amb aquestes dues companyes
i tractar-les d'ajudar perquè entenguin una mica més
com funciona l'ordinador.
No en sé, però ells creuen que en sé una mica més que elles.
No en sé, però ells creuen que en sé una mica més que elles.
A mi m'agrada poder-les ajudar.
I no has sentit que passava això també
en el grup del taller, que podies ajudar altra gent?
No, no.
Per res.
Ens hi trobàvem suficients.
Com que ho sabíem tot.
Cadascú a la seva manera, potser.
Sí, cadascú a la seva manera, però tothom ho sabia tot.
Llavors, i jo, Marina,
ha sigut tu.
És increïble.
Què vols dir amb això?
Que sí, que el jovent m'inspira.
I aquesta gent que m'envoltava
la trobava fingida.
Per què?
Doncs molt senzill,
perquè no deien sincerament el que pensaven.
Parlàveu de la bellesa
i portàvem una foto de quan ells eren joves.
És que jo ho puc portar, ho puc portar,
200 fotos que a mi em van fer quan era jove
i que era maca i que tenia un bon tipus.
Tot això ho puc portar jo quan els meus nens eren petits.
Però això no és el pas de la bellesa.
El pas de la bellesa és demostrar
que has nascut, t'has fet gran,
una mica més gran, una mica més gran.
Després tornes a retrocedir més vell,
més vell, més vell, més vell
i acabes no sent res.
Ja sé que les meves explicacions
et semblaran una mica suïgèneris, no?
Però bé, és que va la meva manera de ser.
Avui he tingut també uns problemes
amb l'associació, amb l'Ajuntament.
Tu imagina't, amb una ajuntament per a la gent gran
he tingut uns problemes, perquè el meu pensament és
si tinc uns beneficis de les quotes
i d'alguns altres ingressos,
jo dic, tenen que revertir amb el soci.
I llavors em diu,
ah, ja reverteixo bastant amb els socis,
perquè d'un idò la feina que ens donen.
Jo he mirat i dic, perdona,
jo m'he posat en aquesta associació
per servir la gent gran.
Jo soc gran, però vull servir la gent que és més gran
o que és gran i no sap les mateixes coses
que jo sé.
Llavors crec que esteu equivocats.
Jo crec que això,
tots els beneficis que tenim,
han de revertir amb el soci.
La polèmica que s'ha format,
no t'ho pots imaginar.
Al final he dit, aquí és que jo marxo.
I marxem.
Tot això són pensaments.
I accions.
A mi em parlen contínuament,
avui no puc perquè ve la nena,
avui no puc fer això perquè ve.
I jo dic, jo tinc fills, tinc nens,
tu saps el que han fet els meus nens?
S'han anat, han crescut, fan la seva vida.
I jo dic, perfecte, estupendo.
Jo estic amb el meu marit,
soc gran,
jo estic amb el meu marit,
soc feliç,
què més vols que et digui?
Ells han de fer la seva vida, si no,
jo no els hi he portat amb aquest món.
O han vingut amb aquest món directe,
jo no els hi he portat, han vingut amb aquest món,
perquè ni tampoc els hi he triat que vinguessin.
Si hagués triat, jo que sé un sàvi,
si hagués triat qualsevol cosa d'aquestes,
no, jo no hi he triat res,
simplement m'hi he trobat un parell de fills.
He tractat de fer-ho el millor que he pogut.
Anem a la primera foto d'aquest projecte final,
que ja me la vas explicar molt bé en el seu moment.
Sí, sí, sí, és que per mi la família és això.
Tu tens un fill,
però no creguis que és teu, aquest fill.
Però és com la sorra.
Aquest fill creixerà, s'obriran les mans,
cada cop més obertes, cada cop més obertes,
i la sorra desapareix.
I què queda?
El teu fill fet un home i una altra família.
Ho ha fet una dona i una altra família.
Que mai deixen de ser fills, eh?
Mai deixen de ser fills.
No, no, són els meus fills.
I mira el que et diré.
Fills petits, problemes petits.
Fills grans, problemes grans.
Però segur, ja ho viuràs.
Ja ho viuràs.
El dia que et toqui ja ho viuràs.
Has viatjat molt i això et dona molta saviesa.
Em dona molta saviesa, ja ho veuràs.
He estat a la Patagònia,
he estat a la Patagònia tocant l'Antàrtida.
Viatjaves molt.
No, no viatjava molt.
Jo vaig viure 20 anys a Chile.
Quan vas viure 20 anys a Chile?
Mira, el meu marit i jo ens vam enamorar
amb aquells temps de Franco,
els problemes per persones,
no una parella habitual,
sinó una parella desigual.
Només diré això,
no vull implicar-me'n més.
Però diré que clar,
això ens va obligar a marxar.
Llavors ens havíem de buscar una altra marxada.
Llavors teníem amics a l'Argentina
i ens vam posar a marxar.
Llavors teníem amics a l'Argentina
i jo tenia família a Chile.
Llavors, dels amics de l'Argentina,
que vam estar feliços i contents,
una mare d'ella va viure a l'Argentina,
una mare meva,
i després ens va tocar anar a Chile.
Però l'escalfor de Chile,
l'escalfor de la seva gent,
l'escalfor d'aquesta gent
que a vegades viu en un terra
que és de fang de terra,
sense rajoles,
però tenen una camioneta o una xebre
i de fora baix al camp,
no li dona cap importància viure en un terra així.
Això és una menys.
Què és més important per ells?
No hi ha plena de menjar,
tindre els seus fills i allà, vinga, va.
I tu et sorbraves tot això i deies,
ostres, tu, quina manera més diferent de viure.
Jo deia que pensava que venia d'un país avançat
i resulta que en lloc de vindre a un país més retrasat
estic venint a un país molt més avançat.
Aquí a Sant Just, quan nosaltres vam marxar,
no hi havia polideportiu.
Vinc... 20 anys.
Sí, 20.
20 anys.
Em vaig fer dona a Chile.
I allà, aquí no hi havia un polideportiu.
No hi havia ni tan sols un cap de bàsquet en condicions.
I vaig arribar allà i vaig veure un polideportiu,
una piscina.
Jo deia que si aquest país és més retrasat que el nostre,
resulta que després estudiant la història,
no era així.
No era així.
I això descobreixes coses.
Quan et mous.
I vas estar 20 anys a Chile.
I després vas tornar aquí.
I els teus fills van néixer a Chile?
A Chile. Són xilenos.
Són xilenos, sí.
Aquesta foto és la que jo he dit.
Aquesta m'agrada moltíssim.
Aquesta em representa molt.
Aquesta és la meva plenitud.
Això va ser Chile.
Això era Chile.
Això era el retorn.
I com em va anar pensint, pensint, pensint,
pensint fins al que soc ara,
que he tornat a reviure.
Aquí em va faltar una foto que fos com aquesta.
Creus que has tornat com a reneixa?
Sí. Per què?
Perquè he tornat a ser jo.
Encara que sigui més gran, més arrugada, més vella,
però he tornat a ser jo.
No em fa por dir el que sento.
No estic discordant.
No em fa por dir. No estic d'acord amb tu.
Llavors, he tornat a ser això o això?
Però què?
Era la meva plenitud i era quan vaig viure a Chile.
Creus que et tornaràs mai a una plenitud així?
Ho dubto.
Ho dubto.
Ho dubto.
Ho dubto molt.
Ara, estic tractant de donar el millor que puc de mi
per fer que gent...
que ara noto...
sola.
Perquè mira, el Claudi
em va somrar molt quan li vaig dir
que ell se sentia feliç i parlava dels seus fills
i que la seva família va portar una foto familiar.
Tots portàvem fotos familiars. Tots, tots, tots.
Jo no vaig portar ni una.
No t'hi vas fixar, amb aquest detall?
Tots portàvem fotos.
I jo li dic...
I Claudi li vaig fer una pregunta.
De quant et venen a veure els teus fills?
Vas sentir aquesta pregunta?
Un cop a l'any?
Un cop a l'any?
Un cop a l'any?
Uns anys de total sacrifici
per un cop a l'any quan et tornes bé?
És trist, eh?
Ara bé, fixa-t'ho, la contradicció.
Que no li vaig arribar a preguntar, per vergonya.
I anava a dir
si necessitem els teus diners estarien més vegades aquí.
Digueu que sí.
Totalment.
Totalment segura.
És trist, eh?
Sí.
És molt trist, però aquest és el pare.
No és que em refereixi als meus fills.
Perquè als meus fills, a Déu gràcies,
he tractat que siguin independents
i que em molestin el menys possible.
Si algun dia em diuen, mama, estic apurat i necessito això,
la mama està allà.
Això no em puc mentir, perquè soc això.
Ara, tracto dels Islín.
T'estic donant això, però, per favor, m'ho tornes.
Dic perquè això és un préstum.
No m'ho tornen mai, eh?
Però m'he quedat a gust dient-li.
I aquesta és l'altra cosa.
Pensa que tot això es fa de forma gratuïta aquí al Milanari.
Aquesta és la mestra.
Aquestes són totes nosaltres.
Amb aquesta me l'estimo moltíssim.
Farà 90 anys.
Vé a fer aquests stops per la seva neta.
No crec que sigui per ella.
Vé a fer això per la seva neta.
Aquesta fa els jerseis per ella mateixa.
Es fa per ella mateixa els jerseis.
I totes aquestes som iguals.
Jo estic sentada per aquí al mig,
però aquell dia quan feia la foto no podia estar sentada.
Però això va començar que eren 4 persones.
Que feien ganxet, 4.
Entre elles jo.
Però feien ganxet només, eh?
I de mica en mica vam començar a veure
que la gent deia, però què fas els divendres mai?
Doncs mira, feia ganxet.
Però ganxet és de iaies, no?
Dic, és que jo soc iaia, nena.
Escolta'm, això és de iaies.
Jo què soc? Soc una iaia.
Una iaia és jove. No em confonguis, eh?
No em confonguis, li dic.
Ojo amb l'expressió de iaia.
Jo soc iaia perquè tinc nens.
I si tinc nens, soc iaia.
Mira, quan vam estar en la pandèmia
vaig fer tal quantitat d'amigurumis,
amigurumis són ninos enganxet,
vaig fer tal quantitat, després no sabia
qui regalar-li els amigurumis, però és igual.
Total que era 4, érem 5.
De 5 érem 6. De 6 érem 7.
De 7 érem 8. De 8 érem 9.
I ara no sé quantes són.
Mira que és cruet, la cosa.
Mira que és cruet, la cosa.
Ara diu el mil·lenari. Això era gratis.
Però com que hi ha tanta gent, ara cobrarem.
Home, perquè hem de treure un profit
d'algú que té èxit.
En comptes de dir quina sort que té èxit,
fem que tingui més èxit i posem dues classes
perquè la gent vingui bé.
Què és això?
Què trobes tu aquí en comú?
Comivència.
Com es diu en català?
Exacte. Això és el que fem aquí.
Perquè balluem les mans, però la llengua no para, nena.
És que no para la llengua.
Ara quan estem amb les mans...
Escolta, Maria, això no m'està sortint.
Mira, oi, escolta'm, saps que vaig anar a l'altre lloc?
Que bo, que bé que ens ho vam passar.
Aquesta és la classe de la gent.
I ara l'any que ve ens faran pagar per fer aquesta classe.
I no us heu queixat?
Això és el que passa amb totes les coses.
Tu has vist que algú es queixi perquè del 65
vam passar al 67 de jubilació?
Ningú s'ha queixat.
Ningú es queixa.
Tu has vist que algú es queixi perquè
un pebrot que costava 50 cèntims
ara costi un euro 50?
Ningú es queixa.
Doncs això és el que passa.
Això és el desig d'aprendre,
que sempre em costa molt dir aprendre.
Però això és el desig.
Tenim edat.
Hi ha edats diferents totes, perquè totes som.
Hi ha més joves perquè ja està la Paquita,
que aquí no es veu.
La Paquita està per aquest sector que no es veu,
que és més jove.
Però escolta'm, fa unes coses enganxat on mitja
que és una meravella.
Són meravelles les que fem allà.
El desig.
Aquest rato d'estar allà.
Convius i aprens a conviure.
A riure.
A passar-t'ho bé durant un parell d'hores.
T'has oblidat que si et fa mal el braç,
fa mal la cama, fa mal això,
fa mal allò altre.
T'obides de tot això.
M'agrada molt, les ganes de viure.
Això va ser
que vam fer una castanyada.
Jo no hi vaig poder anar-hi,
perquè estava convalescent d'una pròtesis de cadira.
Llavors li vaig dir a Lluïsa,
que és la que prepara les coses junts amb mi
i les que organitzem tot això,
perquè la Lluïsa també venia aquí al curs de fotografia
Aquesta fotografia em va agradar moltíssim quan la vaig veure.
Me la va enviar la Connie, que és aquesta.
Aquesta és l'Anna Orofino.
Aquest és l'Artur Torrent.
Aquí està la Lídia, la seva dona.
Aquesta és l'Aquilina, aquesta és la Teresa Jiménez.
I te podria anomenar
totes les que surten, si m'hi fixessis una mica més bé.
I aquestes nenes,
perquè no deixen de ser nenes,
aquestes nenes,
els hi agrada passar-ho bé.
Tenim l'alegria encara dins.
I això és el que la gent no ho creu.
Creu que estem derrotades,
que estem acabades,
que no sabem el que és sentir, el que és disfrutar.
I aquí això demostra.
I estava rient.
A més, no poguem entrar a la cony i li estava tirant bidols.
El bidol, mosqueter.
Li estava tirant el coi i s'estava rient.
Però és que, com aquesta, n'hi ha...
No sé quantes en tinc, que els hi he agafat aixís.
Una senyora, 90 anys, prenent-se,
que te la vaig enviar també,
prenent-se a un irlandès.
Tu saps què és un irlandès?
És cafè, whisky i nata.
Això s'ho estava prenent en 90 anys.
Diu, bueno, un dia és un dia.
Un dia és un dia, no.
Avui és alegria, nena.
Avui és alegria que estàs viva.
T'estic espolgant una miqueta.
M'estic despullant amb tu.
Molt bé, gràcies.
Tu me mires com dir-m'hi i aquesta s'està accedint.
No, no, no.
Sembla estupendo.
M'agrada que t'accedi.
Aceptació.
L'acceptació és molt difícil.
Molt difícil.
Aceptar una cosa costa molt.
Si no ho has aconseguit,
si no ho has afirmat, encara costa més.
Llavors l'únic que tinc clar és que surt el sol cada dia
i s'amaga el sol cada dia.
El que sí que acceptes, que saps què passa.
Perquè sé que és una cosa que passa.
I la mort?
No vaig voler posar la mort perquè per mi la foscor és la mort.
La mort és foscor?
Tampoc m'importa la mort.
Jo puc morir demà.
I tampoc m'importa morir-me demà.
I el meu marit diu,
no se t'ocorreixi que has de morir tu primer que jo.
Dic, bueno, però si vull morir-me jo demà,
doncs què? Per què? Perquè no m'haig de morir.
Si jo penso que estic preparada per morir-me, doncs em moriré.
A mi la mort no m'espanta.
No.
No. No m'ha espantat mai.
Dic, fixa't tu.
Has viatjat, has nascut, has crescut.
T'has enamorat una, dues, tres vegades.
Perquè el meu marit no és el primer que me n'hi ha enamorat.
Això per tu ho sàpigues.
No és el primer. Conegut a l'amor.
I conegut a l'amor verdader.
El carinyo.
El sentir-te acompanyada.
Aquell caliu que sents.
Això avui conegut amb el meu marit.
Després Déu m'ha donat Déu.
Qualsevol cert que estigui dalt o la coincidència.
Perquè clar, si no hagués tingut relacions amb el meu marit,
doncs això no hauria passat.
Si no m'hagués revolcat a mi unes quantes vegades,
que no hi hagués un parell de fills,
que no els vaig anar a buscar, eh?
De cap manera, eh?
No em vagis a pensar que jo vaig dir,
ara vull tindre un nen, ara vull tindre un nen.
En cap moment vaig dir, ni vull tindre un nen, ni vull tindre un nen.
Si van arribar va ser perquè les coses em van fallar.
O sigui, aquesta és la pura veritat.
I jo els hi he dit amb els meus fills, eh?
Jo he tingut de pura casualitat.
Perquè si jo, per mi, amb el teu pare en tenia prou.
Per fer el que volia fer.
Dic, després, si mai demoriria, moriré.
Però jo no volia càrregues.
T'imagines una nena que va plorar fins als dos anys, totes les nits.
Tu no saps el martíri que és.
Però bé, tot això venia amb la llum i l'acceptació.
Jo mai vaig acceptar perquè he de ser mare.
Ser mare, perquè he de ser mare.
No ho volies.
Jo no tenia cap necessitat de ser mare.
Què és antinatural? És possible?
Bueno, a la teva època sí que tothom volia ser mare, o molta gent.
Molta gent.
Però jo ja estava més en l'època dels hippies,
que no s'importava gaire l'amor que la guerra.
I no.
No era un objectiu que jo tingués fixat.
Vull ser mare.
No tenia aquest objectiu.
Jo, l'objectiu que tenia, sigues feliç.
Demanava dir una paraulota, però no.
La pots creure.
Bueno, a mi no m'és igual.
Per mi?
Per mi era fabulós.
Però tindre relacions.
Ho diré de manera sexual.
Amb aquella època,
sortir, relacions sexuals,
un Meneo ballant,
amb ritme i sentint-te guapa,
tot això era fabulós.
Per mi era fabulós.
L'edat no em perdona.
L'edat va passant.
Però els primers anys,
el que m'agradava era això.
Diguessin el que diguessin.
Vull ser mare.
Esteu bojos.
Ser mare.
El que comporta ser mare.
No hi havia d'audit.
Pensava que s'havien de rentar.
Era un bon d'això.
És com ara.
Tu tenies l'arregle.
Ara tothom té la compresa,
el que sigui, suposen.
Però abans tenies que anar amb una tovalloleta.
I rentar-te aquesta tovalloleta.
Totes aquestes coses són les que eren abans.
Jo no pensava que tingués una filla.
Perquè després passés per tot el que havia passat.
L'arregle, rentar penyals i totes aquestes coses.
No, no.
Tu disfruta de la vida tot el que puguis.
I després deu dir,
si has de morir, te moriràs prou gust.
Tota la vida he pensat.
Tinc una botella de cava,
per si a casa m'ocorreix despertar-me.
El meu marit, els llençols,
jo sexi, el pene.
Sense això no hi ha aquesta vida,
ni aquesta, ni cap altra vida.
Això és una cosa,
o sigui, excepte tu que has fet aquest col·laix,
en el taller, s'ha parlat de la família,
s'ha parlat de tot, però d'on surt la família,
no existeix.
Per què creus que hi ha aquest tabú?
És el mateix que t'he dit,
per la diferència de pensaments que tenim.
Jo penso que la vida s'ha de viure plenament.
I el sexe és tan maco.
El sexe és preciós, nena.
No t'ho perdis.
I després et fas gran si no pots.
El consell que jo et dono
de les meves vivències és
que el sexe és preciós.
El sexe no vol dir amor.
No confonguis.
Amor ve després de l'amor.
L'amor ve després.
L'amor és el dia a dia,
la constància, el tindre-li al costat,
el sentir que està patint aquella persona
i que el cuides, o que veus que et cuiden a tu.
Això és l'amor, realment.
El sexe no és amor.
El sexe és goig.
El sexe és un goig total.
Et va costar començar el col·legi?
No. Gens ni mica.
Me'n recordo que estàvem a la taula
i els altres anaven mirant i no ho sé.
Jo et veia novetratallant.
Gens ni mica.
No havia fet mai un col·legi?
No, no havia fet mai un col·legi.
Però sí, tenia clares unes coses.
Sense ell, que és el promotor
de totes les meves experiències.
De totes.
Sense ell, sense tot això,
perquè tots aquests llançols
tenien molt a veure amb nosaltres.
Era sexi.
I m'agradava ser sexi.
Llavors, el principal.
El ple?
Creu-me que això és veritat.
La gent pensarà...
ser místic.
Oh, és que l'amor...
Quan vaig veure, no.
Quan em va veure, el primer que em va mirar
segurament va ser el cul o els pits.
No em va mirar si tenies els ulls més grans
o més petits.
Oh, quins pits que té.
Oh, quin cul que té aquesta dona.
Són les dues coses que es miren a l'home.
I la dona, sense voler,
no.
Jo tenia un defecte.
Ah, sí?
Sí. No mirava la cara ni el paquet
fins que no havia vist les sabates.
Quina tonteria més rara.
T'estic explicant algo que...
Jo crec que l'única persona que l'he dit
ha sigut amb el meu marit.
Mira les sabates.
Jo vaig anar a ballar.
Recordo que hi havia un club que es deia Sant Carlos.
Aquí al carrer, cap a dalt de Tossec, cap amunt.
I es deia Sant Carlos i anàvem a cantar els bústans,
els siguis i tots aquests.
I tu entrava i jo anava bé.
Ens assentàvem amb la meva amiga.
Allà on estava assentada i de sobte et deia
que era així.
Estàvem mirant les sabates.
Si m'agradava les sabates, sortia.
Encara no li he vist la cara, però seria sabates maques i guapo.
I era, però segur, claríssim.
Claríssim era.
I t'asseguro que era seguríssim.
I la meva mira deia, però què estàs fent?
Miro les sabates. I per què mires les sabates?
I t'asseguro, veníem.
Podíem anar a ballar al club un cop al mes
o cada dos mesos.
Perquè, clar, nosaltres es donàvem en setmanades.
Tot això, clar, no es pot reflectir aquí.
Però les setmanades tu treballaves
i arribaves a casa teva i donaves tots els diners als teus pares.
Llavors els teus pares et donaven un duro.
Un duro en cinc pessetes.
Que ara ja ni sé fent els calcos quants diners serien.
Però en unes cinc pessetes o sis pessetes.
Llavors et donava per comprar un viatge
amb l'autobús que anava fins a Barcelona
i tornar.
I pagar l'entrada al club.
No et donava per més.
I això passava sempre.
Llavors què feies tu? Juntaves els diners de totes les setmanes.
I un dia
els anàvem des d'Esplugues.
Perquè jo vivia a Esplugues.
Fins a Sant Feliu a peu.
Per anar a ballar
al casino del Vall Sant Feliu.
I allà ens posàvem a ballar.
Venien grups de música i allà ballàvem.
I ens ho passaven de bé.
L'altre cop a peu.
No ho creguis.
Les cames quedaven.
D'això et dic.
Hi havia moltes coses.
Jo vaig dir.
Un llençol, un altre llençol, un altre llençol.
El meu marit, els llençols i jo estàvem totalment lligats.
Hem acabat amb les fotos.
Aquest taller de fotografia
ha impactat en el teu dia a dia?
Sí.
M'agafen ganes d'agafar el mòbil
quan vaig estendre la roba
o quan vaig a algun lloc
i estar mirant i observant.
M'ha ensenyat a observar.
Llavors si observo, puc plasmar.
La fotografia és ben feta.
Abans no observaves?
No. De cap manera.
Mirava.
Mirar no és observar.
Jo puc mirar cap allà i no estic observant.
Ara tu t'estic observant.
No ho sé si notes de diferència.
Sí, sí, sí. L'entenc, l'entenc.
La gent gran pot crear cultura?
Sí.
Creus que la societat pensa
que la gent gran pot crear cultura?
No.
Espera.
Aquesta via tan maca.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
El teu avi és un amor,
això fora de gravacions.
Jo és que havia vingut molt de temps amb ella.
Feia un gimnàsia juntes i reia
i de tant en tant estiraven les nostres també.
Aquest teu caràcter ben viu.
Sí, sí, sí.
Ja ho sé.
Jo sortia del viatge,
feia una foto, feia una altra cosa.
Mira això, que maco, aquesta posta de sol.
M'agraden molt les postes de sol.
Més que les sortides de sol m'agraden les postes de sol.
Però jo feia postes de sol perquè m'agradava.
I de sobte les tenia i deia
quantes postes de sol que tenia.
O de sobte estava sentada,
perquè abans estava estirada amb una tovallola,
però després ja no podia estirar amb una tovallola,
per problemes del que sigui.
I tenia que estar sentada.
Llavors estava sentada i em posava amb el mòbil allà
i estava així i deia
que ja també tenia el mòbil així,
esperant que vingués una onada una mica forta
per fer-li la foto.
Això sí, ho tenia.
Eren les dues coses que m'agradava fotografiar.
Les onades i les postes de sol.
I ara t'agrada fotografiar més coses?
Més coses, sí.
Ara he trobat, per exemple, que mai ho havia vist.
No ho he vist mai.
El dia de la pluja que vam venir aquí
i vam sortir i estava tot el terra mullat.
I jo anava cap a casa sola,
amb un tram que anava sola del carrer Buenavista,
i estic arribant a casa i anava a obrir
i passa l'autobús, passa un autobús,
així amb les seves lluns vermelles, grogues,
i es para l'autobús.
Vaig fer un reflex així, allangat,
sobre el terra mullat, maquíssim.
I jo dic, mira, això m'ho ha ensenyat la Lua.
Ho vaig a fotografiar.
I ho vaig fotografiar perquè m'ho havia ensenyat la Lua.
Quin honor.
Te la vaig enviar, aquesta foto.
Sí, era molt xula.
Ja veus.
Aquesta és la Maite.
Si et serveix d'alguna cosa, la meva experiència...
Tornant a allò d'abans, si creus que la societat,
creu que la gent gran pot fer cultura, que m'has dit que no?
No. Ni creu que poc podem fer cultura,
i més aviat creuen que som, més aviat, molèstia
que no aportació.
Que si us poden tenir entretinguts...
Sí.
Però tu creus que sí que podeu fer cultura?
Jo crec que podem fer cultura i que podem ensenyar moltes coses
al jovent, que ara no ho entén.
No ho entén ni el meu marit, que és més gran que jo.
Quan li dic, deixa d'una punyetera
de vegades el mòbil i la taula.
I per què?
Perquè te tornaràs tonto.
Com he de tornar tonto si estic llegint coses?
Però el que estàs llegint són mentides,
que no entens que tot el que posen aquí són fake news.
O t'ho diré, eh?
Te posen notícies falses.
Dic, allò d'això hauries d'estar arreglant-me
a l'armari de la cuina.
És igual.
A la cultura, com veus la possibilitat
que algunes de les teves fotos puguin estar en una exposició?
Totes les que vulguis.
No em faria cap vergonya.
T'agradaria? Sí.
Has exposat mai? No.
Però m'agraden les exposicions a pintura o de dibuixos.
Ara, per exemple, hi ha la d'en Pere Oliver,
aquell cantor que és un error.
És un error que s'ha de pensar una mica.
Tu vols fer una exposició de pintura o de fotografia
o de dibuixos de lo que vulguis,
la posaràs en un racó que només s'obre estones
perquè fan activitats.
Pensem.
Tenim el servei per pensar.
Demanem aquí que ens deixin posar una exposició
i la posem en un puesto.
No és una sala d'exposicions, no?
No és una sala d'exposicions.
Soc la primera que penso que no és una sala d'exposicions.
Ni està ben il·luminada, ni està res.
No hi ha res.
Si poséssim aquestes fotos aquí,
on està la sala,
traiem aquestes fotos,
aquestes pintures que seran molt bones,
però que la gent ni se les mira,
ni s'ha percatat de quin color són, ni què és el que hi ha.
Jo dic, de tant en tant,
canviem-lo i posem coses noves
i uns rètols grans,
encara hi ha ulls,
que diguin, Pere Oliver,
mireu quins dibuixos, mireu, lligiu una mica,
entreteniu-vos aquí i allà.
Llavors això farà que la gent s'hi fixi,
però la gent no té idea del màrqueting.
Creus que només és la gent?
No creus que seria feina des de l'Ajuntament?
Aviam, sí.
Segons com sí.
Al final,
parlen justament d'això,
de les fotos que jo volia exposar,
però no m'agraden.
El primer que em van dir
va ser això.
És una sala que hi ha des de l'Ajuntament.
Per la gent gran allà.
Exacte.
Estem descatalogats allà al final
i saps què passa?
Fan ball de saló, fan estiraments, fan el munt.
I són molt bons.
No els veu ningú.
No els veu ningú.
Llavors jo per fer una exposició allà a mi.
I per què no es pot fer aquí al mig?
Ja l'he dit a la Roseta.
Tinc moltes ganes de fer una exposició aquí,
però l'exposició que vull fer,
i estic logrant una cosa que no m'ho pensava que ho lograria,
que fos un petit escenari aquí
i que portin unes tarimes de l'Ajuntament.
Ho vaig parlar amb la Roseta
i la Roseta es veu que em veu vindre
i anticipa les coses.
I jo li vaig dir
que la cortina hauria de ser d'aquí a aquí.
I jo crec que no cal gastar tantes peles.
Com que posis un...
amb mínim esforç i llavors poses la cortina,
la treus i la poses amb uns ganxos que vagi penjada.
Una platina.
Una platina que té forats.
Llavors això ho metges al teixo
i llavors cada cop ho necessites, posis la cortina.
No la necessites, la treus la cortina.
I això s'hi vaig comentar.
Perquè totes aquestes coses a mi al cap no para.
Parlem d'això.
Ara que ha acabat el taller, tens cap algun projecte
o intenció de continuar amb la fotografia?
La meva idea era seguir fotografiant
coses com aquesta que t'he enviat ara.
Em fotografio jo des de l'ego,
però en diferents aspectes de la meva vida.
I vulguer expressar allò que estic sentint.
I això és una novetat per tu?
Totalment, totalment.
Vull expressar allò que sento,
la impotència de veure allò que em feies en cinc minuts.
Ara poden passar setmanes, mesos,
i al final tinc que trucar a algú que m'ho vingui i m'ho faci.
Això és una impotència.
No pots fer res, tu no mares amb l'altra persona.
No tindràs ganes d'anar a veure el mar.
I tu no saps conduir.
Fes servir el transport públic.
Apa, mentiders de merda.
Perquè són uns mentiders, Lua.
Quins transport públic tens d'aquí per anar a veure el mar?
Anar fins a Barcelona i de Barcelona.
Vas a l'estació de Sants,
vas a Coll Blanc,
de Coll Blanc has d'agafar un autobús,
aquest autobús et deixarà i trigaràs una hora, hora i mitja
per arribar a veure el mar.
I després per tornar a Sant Just una altra hora, hora i mitja.
Quant de temps et quedarà allà per veure?
Mitja hora, perquè has de tornar a casa a cuinar.
Llavors diuen transport públic, vinga va.
I resulta que si el teu marit ja no condueix,
però és igual, haurien de curar els impostos
segons el moviment que té el cotxe.
Jo no pagaria a casa i res.
Però aquestes són les coses.
Quina altra cosa vols preguntar-me?
Te n'anava preguntant i a l'última que era
si haguessis de dir una cosa important que t'endús d'aquest taller,
quina seria?
La mestra.
No són els companys ni les fotos que hagin presentat els companys
perquè la majoria de vegades t'ho haig de dir.
Jo quan veia aquelles fotos carques,
portaven una foto del meu marit
o de no sé què, o de no sé quant.
Molt bé, és molt sentimental, tot això és molt sentimental.
Però t'està demanant una experiència viscuda.
Reflecte una experiència que tu hagis viscut
i que hagis sentit.
No com a companya, sinó com a persona.
Així ho entenia jo.
Jo estic equivocada.
O, per exemple, el pas del temps.
És tan fàcil posar, mira, el meu nen quan va néixer
i el meu nen ara que és gran.
Això és el pas del temps, no? Mira que és fàcil.
Però tu ho has de pensar.
Ho has de sentir que representa per tu.
No és res d'això. Tu.
Si ho vas aportar-ho.
A la teva paciència, sapiguem mirar, sapiguem escoltar.
Gràcies.
Què més vols preguntar?
Ja està, si vols afegir alguna cosa més cometeixa.
Que tornaria a fer el curset.
I tornaria a anar a la ràdio i tornaria a parlar.
I crec que parlaria encara més l'estona.
Mira, això sí que ho podem intentar lligar.
No tinc cap problema.
La meva vida ha sigut molt complicada.
Dins d'aquesta complicació he anat superant etapes, etapes, etapes.
Fins que ha arribat el moment en què et dic
ara estàs alliberada.
És el que jo deia d'aquella foto.
De les fulles.
Ara que he arribat aquí em va faltar,
després ho vaig pensar,
em va faltar tornar a posar la foto del naixement.
Soc així.
No hi puc fer-hi res.
Tinc un mal geni que no t'ho pots imaginar.
Tinc un mal geni d'això
i que no em portin gaire a la contrària.
Si em porten a la contrària en raó,
ho accepto tot.
Però quan veig que és injusta a la contrària,
surt el pitjor.
Ai, Déu meu.
Déu meu, Déu meu, Déu meu.
La vida és molt llarga.
Però quan vaig veure que te'n vas anar a aquests països,
que vas fer totes aquestes coses per allà,
jo et vaig preguntar de vegades
que anaves sola i em vas dir que sí.
I jo dic, ostres, anar sola,
en aquests països, cal ser emocionant,
o no sé, sentir una mica lua.
Sí?
O perquè s'ha agradat sentir-me lua,
encara que tingui l'edat que tinc.
Estàs a temps, pots fer un viatge sola.
Difícil.
Si fés un viatge sola,
el primer que trobaria seria el meu marit que em diria,
que és boja!
Així és la vida, Noah.
Però ara em consell una senyora gran
que sigui sempre la meva filla.
Mira, no siguis tonta,
gaudeix de la vida, disfruta.
I jo li dic, el sexe no és dolent.
No vagis a pensar que el sexe és dolent,
el sexe és bo, és molt bo.
Però si no t'ho fan bé, digue'ls-hi.
Ei, així no m'agrada.
Veus?
Me l'enduc, me l'enduc.
Clar, si no parles no saben.
Clar, clar.
Aquesta és la descarada que soc jo.
Gràcies.
Gràcies per ser descarada.
Ho valoro molt.
M'entenc.
Així?
Bueno, t'assembles a ton avi una mica.
Què més vols?
Vull pensar que sí.
No diem res, però...
Tens la paciència d'escoltar la gent.
Tens la paciència d'escoltar la gent.
Teniu moltes coses a dir.
Teniu moltes coses a dir.
No sé si servirà d'alguna cosa, però bé.
A mi, sí.
I per això crec en fer aquesta exposició,
perquè igual que crec que...
Jo crec que l'has de repetir.
Jo crec que ho intentaré.
Ho intentaré, a veure si puc, de cara al curs que ve.
Aquesta idea que tenia aquí...
Però com és que no heu vingut a la classe?
Jo crec que hi ha aquesta...
Com és que no en parlem persones, va dir la Lluïsa?
Jo no tenia ni idea que era per aquesta persona.
En un inici sí, perquè com que havia de fer el treball
ara podria ser diferent.
Com volia estar per tantes persones.
Però ara com que ja no hauria de fer el treball,
seria d'una manera més lliure.
Però jo crec que ensenyar a veure les coses ho fas molt bé.
Ja t'ho vaig dir, no?
No sé si va ser la Rani, però t'ho vaig dir.
Dic que jo mai havia entès això de plasmar un sentiment.
D'acord.
Gràcies.
Que vagi molt bé la vida si no ens veiem.
Sí, ens veurem.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.