This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
La Núria està a les tardes, llavors per mi entra la Mariona Serras.
La Mariona deixa de què ha començat.
Exacte, llavors jo porto el meu llavors...
Però diu que se'n surt molt bé.
La Marta, quan està aquí al Parc Agrari, escolta.
Ah, vale.
Hi ha molta gent que no ho sap.
La Marta, quan està aquí al Parc Agrari, escolta.
La Marta, quan està aquí al Parc Agrari, escolta.
La Marta, quan està aquí al Parc Agrari, escolta.
Ah, vale, hi ha molta gent que no ho sap.
Hi ha més gent que ens pensem, eh?
Sí, sí, sí, perquè jo ara aquests dies estic amb la Mariona,
llavors jo l'estic ajudant, estic ensenyant com fer-ho,
entro amb ella a l'estudi, li vaig dient,
va, espera o relaxa't o més ràpid i així,
perquè els primers dies simplement són...
No és només parlar, és...
Clar, és que ens ho fem tot, és molt petit,
per lo bueno i per lo malo.
Llavors el primer dia és una anava especial,
els dies ho poso allà.
Mira, entra amb mi, faig l'informatiu i veus com,
mira, com quan s'obre ta botons, puges, baixes,
disfaro d'aquí, disfaro d'allà, estava així.
És com quan, la primera vegada,
que et poses dins d'un cotxe per conduir-lo.
No tens prou mans ni prou ulls.
Avui l'estava ensenyant i li he dit,
va, provem de fer un bulletí que el facis tu ja sola,
també amb els botonets i l'informatiu,
el fem a mitges, tal.
De cop acabem l'informatiu, la veig així,
dic, estàs bé, fa una mica de mal de cap.
Jo te'n poso anar cap a casa i ja continuem demà.
Pobre.
Bueno, comencem.
Va, primer de tot és que diguis una mica el teu nom, l'edat,
i quina relació tenies amb la fotografia
abans de començar el taller.
Em dic Palmira,
tinc 78,
complir el 79 el juny,
i els 80 l'any que ve.
Jo la relació amb la fotografia
per mi era
fer fotografia i tenir un record.
M'agradava quan em quedava bé,
però no havia pensat mai en fer una fotografia artística
ni plasmar un moment,
sinó que senzillament això igual em passa si faig vídeo.
Si faig vídeo serà
si faig un viatge per tenir el record i ja està.
I amb la fotografia més enllà de la que feies tu,
t'agradava mirar fotografies, exposicions o alguna cosa així?
Sí, sí.
Veure-les sí, però fer-les tu era més per tu mateixa.
No he considerat mai que sigui
una afició que jo me'n surti bé.
Tenies com una cosa que estava allà.
Sí, que quan veig que els altres ho fan molt bé,
doncs igual quan veig una dona
que va molt ben maquillada m'agrada,
però jo no ho he fet mai.
Aquí hem treballat, sobretot amb els mòbils,
al final. Ha canviat la teva relació amb el mòbil?
Sí, a veure, amb el mòbil també n'he fet més,
tampoc no és que em dediqués i em pres a veure què feia,
sinó que mira això, pam, ja està.
No tenia paciència.
I he après a tenir paciència.
Vale, amb el mòbil també.
Sí, al moment de fer fotografia
he après que m'haig de parar i haig d'estar per la feina.
És això?
I creus que...
Tu pensaves que amb el mòbil que tenies a la butxaca
podies fer bones fotografies?
Home, no, veia que sortien força bé.
I jo, de fet, quan vaig començar a fer fotografies
havia de veure si feia sol o no feia sol,
posar una posició o una altra,
la distància, tot això, ja ho feia.
Per això n'havies fet amb càmeres analògiques.
I en canvi, amb aquella tan petitona...
Sí, la que vas portar.
I d'altres, i en canvi ara és molt més còmode.
Potser per això anava tan de pressa.
Bueno, perquè no has de pensar, no?
La fas sense mirar si és de dia o de nit...
Sí, i com que si no t'agrada les borres,
no has de pensar que si no et surt bé has gastat una foto,
que abans havíem de pensar això.
Sí, sí.
Passem a repassar les fotografies que vam fer durant el taller,
sobretot a la recta final.
Va ser fàcil per tu respondre la pregunta
de què té en comú la gent gran aquell dia que ho vam posar en comú?
Sí, no em va ser difícil.
Sí que hi va haver coses que quan van contestar els altres
vaig pensar, mira, a qui no hi has atinat?
Els cabells blancs.
Però no, no em va ser difícil.
Per tu què tenia en comú la gent gran?
Home, experiència, que ja no serveix quan la tens.
Coses viscudes.
Moments viscuts que tu no ho podràs fer,
però que jo tampoc podré fer els que viuràs tu.
Però sí que hi ha coses viscudes per explicar.
Exacte.
Pràctica en moltes coses.
Una cosa tan tonta com fer una truita a la francesa.
Els meus nets veuen que jo faig una truita a la francesa
i no s'ho saben acabar que em quedi tan bé.
Doncs això és els anys.
Anem a aquella sala perquè si venen aquí a jugar...
Sí, s'està ampliant.
I allà, tan més com amb tu, perquè toques el sol.
I després del taller, què creus que ha canviat alguna percepció
des que vam fer la pregunta ara,
tenint en compte el grup de gent gran que estàvem allà?
Després, a veure, torna-m'ho a preguntar.
O sigui, si t'ho hagués preguntat abans del taller o després,
hauria canviat aquesta resposta?
No, no crec.
Ja venia abans, no?
El que tenim en comú és això, hem viscut experiències.
Segur que tothom n'ha viscut de dures i també de bones.
El jovent, si heu tingut sort, no us han tocat les dures encara.
Però hi ha aquí també.
Oi que no te n'he tocat experiències dures?
Bueno, les primeres experiències dures que jo recordo
són la mort dels avis.
Això sí, però en venen de més dures.
Però es passa.
I respecte al grup que s'ha creat aquí, com t'has sentit?
Ah, jo molt bé.
Molt bé perquè tothom...
veia tothom molt interessat.
No va fallar mai ningú.
I els grups acostumen a primar-se.
I més, no parant.
I la gent vol continuar.
Si tens un forat...
Vale, vale, m'ho miraré.
Vale, passem a mirar les fotografies.
Què vas fer tu?
Aquí en gros.
La família.
I comencem per aquesta, la primera que vam treballar, no?
La família, si la vols explicar una mica què és per tu aquesta fotografia.
A veure, no és tota la família.
Perquè jo tinc una família molt llarga.
Perquè la família jo no considero que la família sigui el meu marit.
No.
La família per mi fins i tot són els amics.
I com que tinc molts cosins,
doncs aquí els tenim i no hi són tots tampoc.
Bueno, és una taula molt llarga, plena de persones,
hi ha llocs plens, llocs buits també.
Sí, perquè veus, aquest està ens està repartint un paper,
jo tampoc no hi soc,
i encara no dinem, veus?
Encara falta, aquí també hi ha gent dreta,
veus que encara no estem ben aposentats,
però és on vam engegar el meu germà,
una altra cosina, el seu home més que res,
el meu també.
Vam engegar badallades,
que com que són molts,
la primera badallada la vam fer al camp de futbol.
I esclar, hi havia unclús encara.
De quin any estem parlant, més o menys?
Doncs potser estem parlant dels vuitanta.
Finals dels setanta, els anys vuitanta.
I esclar, cada any,
i el primer el vam fer al camp de futbol del poble que van néixer.
I això és de la banda del meu pare.
Després també n'hem fet per la banda de la meva mare,
la meva mare som molt menys.
I cada any anàvem a diferents llocs per fer, organitzar això.
Primer anàvem a veure un restaurant, després un altre.
Els onclús els anàvem a veure, els explicàvem el lloc,
els enviavem cartes, fèiem escuts cada any.
Érem molt joves i teníem humor.
I ara ja no ens queda cap onclú ni cap tia.
Ens van quedar al final...
Esclar, és que jo no soc la més gran.
Pensa que la mare d'aquest era la germana més petita
i el pare d'aquesta era l'onclú més jove.
Doncs aquests són cinc germans.
Mira, em penso que és aquesta d'aquí.
Aquesta és la germana, però la petita,
la meva tia estava embrassada i la neboda més gran també.
Clar, perquè van ser dotze germans
que no els vam conèixer tots tampoc
perquè abans es morien moltes criatures.
O al moment de néixer o en mesos o dos anys
amb un angustipat d'aquests que agafen aquestes bronquitis
s'hi podien quedar.
No hi havia antibiòtics ni res dels criatures, es morien molt.
Doncs només es van fer grans deu.
Una, durant la guerra es va morir.
Quatre nois eren a la guerra i van tornar tots quatre.
I la meva mare hi tenia un germà i no va tornar.
Però aquesta que es va morir de la guerra
els nebots tampoc no l'hem coneguda, perquè són de després.
De la gran, però no se'n recorda.
Perquè la gran, penso que se'n va als 90 anys.
Està per aquí al final.
Sí, esclar, jo soc de l'Ola.
Hi ha aquesta Maria Rosa, la Lola,
llavors ja hi va la Fina, el meu germà,
jo, aquest, som de la mateixa mida,
i llavors tots els altres.
Aquestes cuinades creus que continuaran?
Sí, el primer diumenge de maig, cada any ens hem de trobar.
Aquest any l'hem fet abans,
però vam quedar-me el primer diumenge de maig.
O dissabte, no sé.
Aquí ja van venir la meva filla, la meva neboda,
un altre fill.
Per què?
Perquè ja som grans i ja no tenim el cotxe,
ja ens porten, i això va fer que ells es van comprometre
a cridar els altres, perquè si no, no es coneixen.
És que no es coneixen.
Som molts, i com que se'ns han acabat els enterraments,
no se'ns han acabat, per desgràcia, perquè ja ens morim.
Aquesta és la meva cuinada, ja falta el meu germà,
falta la germana d'aquest.
Falta una altra cosina, que és la germana d'aquest.
Qui més? El meu home.
Aquest és el petit, el germà d'aquest, la seva dona.
Vull dir, ja falten cosins.
I esclar, jo m'ho passo molt bé.
Jo sempre estic acostumada a molta gent
per celebrar de família.
Per la festa major, sort que la casa era gran,
perquè a l'entrada hi havia tota la canalla
i el menjador als grans.
I tinc records d'anar a buscar raïms.
I el meu avi, que el recordo molt poc,
perquè es va morir l'any que jo vaig fer la companyia.
I recordo que ens va adequar el carro
perquè els petits, anéssim dalt del carro,
veu com anava amb taulons i per allà la vinya.
Però t'ho passes tan bé.
Sí, sí.
És xulo això, com tot.
Jo crec que la imatge, més enllà de només un dinar,
es veu que és aquesta família gegant.
Sí, sí.
Passem a la següent, el pas del temps.
El pas del temps està claríssim.
El temps porta això.
La mà, però t'hi fixes.
Per molt que s'arreglin i es maquillin,
hi ha punts a la persona que no es poden arreglar
i ho veus el coll, l'escot,
a part de perdre l'aire de caminar i de ballar,
perds l'esquena, que l'he tingut sempre carregada.
És el pas del temps.
Com vas triar fer aquesta fotografia tan de prop?
Perquè es veiés bé.
No havies fet mai una fotografia tan de prop del teu cos?
No.
Em vaig fer una fotografia, una vegada,
que em van posar per fer-me una prova un tubo
i me'n vaig haver d'anar de casa amb el tubo
i quan em va veure Jose, em va fer...
Por Dios, es que usted no para.
I després, la meva filla em va fer una fotografia
amb la cicatriu, amb els punts encara.
No em fa re.
Com desits d'aprendre.
Sí, aquí és una exposició de Pedra Seca
i aquí hi ha el Julio Choa que ens està explicant
perquè aquí hi ha les de Sant Just.
El Baix Llobregat està molt bé.
Ja has anat?
No, encara no.
Està molt bé perquè s'han recuperat moltes d'aquestes cabanes
que abans feien servir la gent que treballava al camp
per acobredar les eines, per fer la migdiada
perquè quan estan al camp els peta el sol
i a l'estiu s'hi plou i n'hi ha de grans i maques.
Vas sovint exposicions?
Home, sí, les d'aquí, sí.
Has vist la que hi ha a Can Gines ara?
Sí.
Està molt bé, eh?
Sí, sí.
Està molt bé, és curiosa.
I per tu això és el desits d'aprendre a...?
Sí.
I a mi m'agraden els programes que la gent explica coses
i donen notícies.
Les notícies me les perdo.
Sí, és xula perquè es veu com justament.
I explica, sí.
El Julio Choa està enmarcat per la gent que té ganes d'aprendre, de fet.
I aquí estem aprenent tots.
Creus que el desits d'aprendre el té tothom?
El perds mai?
Jo crec que és que...
Home, algú potser sí que el perd, però no ho sé.
No t'ho sé dir, això.
Sí, veig casos de gent que tant li fa.
Però en general jo crec que no ho perdem.
Només que escoltis una notícia ja aprens alguna cosa.
Allò que deia,
nunca te apostarás sin saber una cosa más.
És veritat?
Ganes de viure.
Explica'ns aquesta fotografia.
Aquesta fotografia és un esmorzar d'una trobada de gegants.
De gegants, concretament.
I que era el mes de març.
I jo, per poc que pugui, segueixo anant a les trobades.
Què és per tu la colla de gegants?
Home, la vam formar nosaltres.
I ara, quan veig que hi ha gent que encara ho segueix,
perquè jo ja no me'n cuido de res,
i vaig formar el grup de gralles.
I en principi jo no hi podia faltar, sobretot,
perquè els feia vergonya, perquè encara no en sabien,
perquè no se'n recordaven quan començava.
I ara ja estic tranquil·la perquè si no hi vaig,
doncs perquè tinc una altra cosa o perquè no en tinc ganes.
Estic tranquil·la perquè ja s'espavilen.
T'agrada veure nova generacions més joves?
Home, i tant.
Aquest nen és fill de la Irene.
Sí, de la Irene.
I era petitó, que en una trobada aquesta es va venir...
És que és jovenet, el que passa és que és un entorn de la família.
I va venir amb un tamboret, amb un tabal,
i es va dir a ell de posa't davant.
Va ser tan feliç,
que llavors el vam cridar la propera vegada
i llavors va aprendre a tocar i acompanyant-se.
Però quan va veure l'Arrel, ara ell és el de l'Arrel.
I és clar, i ens fa il·lusió a tots.
I pensa que el seu pare no agafa gegants, no li va...
I el seu germà tampoc, i ve la Irene i ell.
Que quan sigui més gran, el perderem.
Això passa.
Amb les meves filles, el diumenge que no anàvem de trobada,
anem-hi, anem-hi, no entenim, encara que no estiguem convidats,
anem-hi a veure'ls.
I al cap d'uns anys, ells anaven a les seves, és normal.
Però després es reenganxen, creus, algun?
No.
Les filles de la Montsebel també venien,
també van aprendre a tocar la gralla.
Segueix la Júlia amb els castellers d'Esplugues.
També em fa il·lusió veure que jo li vaig ensenyar
i que ella ho està fent.
I bueno, però ja m'està bé.
És normal que vulguin anar a les seves aficions.
Acostumen a veure, sí que hi ha gent jove,
hi ha colles de gent jove, però colles de grans i joves
és molt difícil.
I abans éreu gent de totes les edats, ha canviat?
No, ens vam posar una colla que érem joves
i ens hem fet grans.
Ara d'aquells no hi ha ningú que pugui portar un gegant.
I és clar, aquests ja s'estan fent grans, també,
per portar els gegants.
I ara hem vingut a una colla de joves,
però ens fallen bastant perquè també tenen altres coses
i és que és complicat.
Compromets i has de complir.
Tot i així, els homes que teníem quan vam començar nosaltres,
només que hi hagués les caramelles
i fallàvem perquè tots érem del coro.
I aquesta fotografia?
Això ho has d'acceptar.
Explica'ns què...
A veure, a mi tampoc.
Ara no em vull fer la xula.
A mi no em va costar gens acceptar-ho.
Jo tenia el Jaume que li faltaven les dues cames.
A tu què et sembla el que em pot afectar a mi?
Un pit.
I ja tenia 60 anys.
Això et troba de jove i t'afecta d'una altra manera.
No t'agrada.
Clar, quan t'ho diuen...
Jo em vaig sentir de cop tota suada
perquè no saps com t'anirà.
No saps com t'anirà.
I saps que n'hi ha, que se'n van.
Però no hi vaig pensar, amb això.
Vaig pensar, hòstia, quina mandra.
I per sort no vaig necessitar ni ràdio ni químio.
Res.
Almenys em va dir,
vostè no sabrà mai el que s'ha estalviat.
Per desgràcia ho he sapigut després per altra càncer.
Però això només m'emprenya l'estiu
perquè a la pròtesi em fa molta calor.
Bé.
Em fa molta calor.
Però és una cosa que hi has de viure, no?
Hi vaig de viure.
I he acceptat...
Mira, vull dir que tampoc...
Té, t'ho puc ensenyar?
És com una esquena.
Si m'hagués tupit, ja no hi és.
I no vaig voler anar a fer la reconstrucció.
No volia anar a quiròfano, així fredament, per no curar.
Tu vas a quiròfan amb l'il·lusió que et curin allò per aquí.
Era anar a quiròfan per reconstruir...
Sí.
Algo que ja no hi és.
Que ja no hi és.
Vaig anar a quiròfan amb la reconstrucció feta.
I després també tenia una persona a prop
que va tenir unes infeccions i va tenir molts problemes.
I jo no ho vaig voler.
I aquí estic.
Ai, m'ho vaig passar molt bé.
Està al revés.
Al revés?
Ah, pot ser que estigui...
Sí.
Recordo que aquest fantasma estava aquí.
Sí, pot ser que estigui...
Espera.
Així.
Així, sí.
Doncs bé, perquè primer ens vas demanar moments especials.
Exacte.
I tu vas venir...
I llavors ja venim que no era el primer.
El primer va ser encara més especial, però no tenia foto.
I cada vegada, per mi, que hi ha hagut una presentació del llibre,
per mi ha sigut molt especial.
I ens vam fer la foto amb tots els que érem,
perquè érem relats curts del grup d'escriptura.
I ens seguim trobant i fent relats
i ens els corregim un a l'altre.
I ara un està recollint per veure si podem fer
un llibre encara que sigui amb fotocòpia i espiral o així.
Aquest és el que està recollint.
I aquí em vaig posar amb la Carme,
perquè si ens haguéssim posat separades
ella hauria sortit molt retallada.
I em sabia greu i em vaig posar amb totes dues.
I està molt fotuda, pobretat.
I aquí a mi fer menjar també m'agrada molt.
La música també m'agrada molt.
Escriure i llegir.
I vestits, roba també m'agrada.
Aquí una finestra.
I has fet mai un col·laix?
No.
M'agrada molt fer ganxet.
I com et vas sentir fent aquest col·laix?
M'hi hauria quedat.
Mira, una cadira.
Tronja, tot això.
Mira, coses que trobes gairebé cada dia.
Al fet, a mi m'agrada molt el cafè.
No podem parar de pensar.
No podem parar, deixar de pensar.
Em penso que pensem fins i tot dormint,
perquè per això devem somiar, no?
Potser.
Sí, sí, a vegades em llevo,
però tinc la sensació que no he descansat.
Sí, i és curiós perquè a vegades,
ara no, però ja me l'he deia,
mira, he somiat i em va desapareixent.
No me'n recordo.
I n'hi ha que me'n recordo tota la vida.
A tu també et passa.
Sí, sí, i en somnis que no sé per què se'n queden més.
Sí.
Quan era petita, el meu somni era baixar l'escala
i de cop i volta la baixava de cop.
I que et susten, que et despertes de sota.
Ara estic, ara estic.
Sí, sí, i et va costar posar-te a fer el col·laix?
No, no, perquè teníem moltes coses.
La llàstima és que aquesta flor no es veu gaire bé.
Sí, no, és la foto, això, els he de fotocopiar bé.
Aquests no estan fotocopiats bé,
és com una foto del col·laix, els vull portar a fotocopiar
i no es veurà, això és com un brillo que hi havia.
Mira, em va fer de l'agir posar aquest fantasma.
És divertit.
Perquè de fantasma n'hi ha, eh?
Sí, i no sé quin és el teu fantasma.
No.
Què pot ser un fantasma, per mi?
No ho sé.
No, jo em refereixo a persones, eh, però...
Mira, a veure, a veure, oita.
On tinc el mòbil?
Aquí, aquí.
T'aconeixes, el Quico?
Sí.
Sí que el conec, sí.
M'agradaria no conèixer.
I qui no, oi?
Exacte.
Doncs...
On tinc els...
On tinc el gossàpio ara?
Ara, aquí.
A veure, a veure, a veure, a veure, a veure.
Que vagis clar, òptica Ferrer.
I el Sergi s'està petant de riure.
S'està petant de riure.
És un fantasma, és un fantasma.
Sí, sí.
Com has viscut el procés del taller de fotografia?
Molt bé.
Ha tingut algun impacte en el teu dia a dia?
Sí.
Sí, perquè...
Les quatre coses, el punt de fuga,
ja em va fer gràcia.
I...
Les ombres.
Sí, sí, com...
Penso que he millorat el concepte de la fotografia.
Bé.
Encà et fotré el puesto.
Bé.
Però el proper taller el pots fer tu.
No tinguis puesto, ai, no tinguis por.
Creus que la gent gran pot crear cultura?
Crec que ho fa.
I creus que des de la societat es veu així?
Es fan polítiques perquè la gent gran creï cultura?
Jo crec que sí.
De fet, en general se'n fa poc.
De...
De incentius per la cultura.
No per la gent gran, per tothom.
Però sí, crec que es fa.
Potser no hi ha prou pressupostos.
Els pressupostos...
De diners n'hi ha.
Són prioritats.
Ho he viscut.
Són prioritats.
Amb les meves pròpies carnes vaig enganxar...
El moment de la...
Això de la...
De pressió o no?
Jo vaig entrar al 7 i hi havia una gran crisi.
La crisi.
I esclar, el pressupost es va evocar cap a cultura
i cap a necessitats, ajudes a la gent.
I esclar, la cultura...
Però caram.
Necessitats, ajudes a la gent.
I esclar, la cultura...
Però encara vaig poder fer alguna cosa.
Creus que la cultura passa en segon terme molts cops?
És la Maria de tots.
En segon i l'últim.
L'últim.
Pensa que quan veia el que es gastaven
per la colònia de gats
i el que es gastaven per allò tan lleig que es penja per Nadal
em fotia negre.
I jo no podia fer coses que m'hagués agradat fer.
Però bé.
O sigui que creus que no és un problema amb la gent gran,
sinó que és un problema amb la cultura en general.
Un problema general.
Si haguessis de dir una cosa important que t'endús del taller,
què seria?
Home, hi ha hagut bona convivència
i l'important és que fem una mica més bé les fotografies.
I com veus aquesta possibilitat de poder fer una exposició?
Molt bé.
Havies pensat mai que faries una exposició amb una fotografia teva?
No.
Jo he sortit fotografies
de les que feia l'Associació Fotogràfica,
avis i nets,
i estem fotografiats, encara faltava un de petit,
i el que jo tinc a coll, que era petitó, ara té uns anys,
i estem amb els altres dos, que també eren nens,
i ara ja són grandets.
I em va fer il·lusió perquè estava molt bé avis i nets.
Però és clar, fer-la tu?
Però fer-la jo, home, és clar.
Vaig fer una exposició, ara que hi penso,
de roba antiga.
Tu encara havies de néixer.
Per festes de tardor.
Amb els xiveques.
I vam anar, vam demanar a la gent,
i vam sortir camisa sense dormir,
que eres amb la finestreta.
Has vist mai una camisa a dormir d'aquestes?
Sí, crec que sí.
I...
Hola.
Hola, reina.
10 minutets.
Vaig passar molt bé i la vaig muntar jo,
però no era de coses meves,
però la vaig muntar,
i va anar tota una pàgina al diari avui.
Es diu ràpid, eh?
Es diu ràpid.
I no...
Justament era l'any que la Soledat Sants
va fer la cabra que hi havia al Montseny,
allà a Benjada,
i no sé què més va fer de Picasso,
i el diari avui no cortava res.
Home...
Sí, sí.
I la dada?
És prioritats.
Bueno, hi ha coses, no?
Sí, clar.
I la de poder ser reportera per la ràdio
i poder fer les fotografies?
Home, reportera...
Jo no me'n sentiré reportera, eh?
Per què?
Sí, està bé.
Home, si les fotografies que fas
es pengen en una notícia,
això és ser reportera.
Sí, però vols dir que poden ser notícia?
Si no és notícia,
ha de ser difícil trobar fotos que siguin notícia, eh?
Bueno, però si que poden la fotografia complementar la notícia.
Mentre es tinguem el quico, potser sí.
Tens algun...?
Últimament està fallant bastant els actes.
Li deu passar alguna cosa.
Està cansat, ja.
Tens algun projecte o intenció
de continuar amb la fotografia, després d'aquest talle?
Em fa il·lusió fer això.
Em fa il·lusió.
Després també em va demanar l'Enric
per fer una carta a la setmana, eh?
Vaig fer molts anys una carta diària.
5 cartes a la setmana.
I em costava perquè demanava continuament
que em diguessin temes per la telèfona,
o sigui, mai ningú em va dir,
parla d'això, què et sembla això?
Mai ningú.
I és clar, havia d'inventar-me temes,
hi ha setmanes que era molt fàcil,
però hi ha setmanes que no,
i cada setmana, un dia, havia de parlar de Sant Just,
però m'encantava fer-ho.
Jo la llegia i després continuàvem parlant d'allò.
Ja estaríem, eh?
Però per l'exposició, el que et vaig comentar,
que havia pensat si tu podies fer un text,
la meva idea era una mica com...
Poca cosa, eh?
Perquè la gent no es para així.
No, no.
Ha de ser una frase llarga, diguéssim, oi?
Sí, o sí, o un paragre o alguna cosa així.
Seria com per posar l'inici.
I t'ho faré i t'ho enviaré a WhatsApp.
Perfecte.
Però tinc intenció de fer poca cosa,
perquè, si no, la gent no s'ho llegeix.
Vale.
Sí, sí, perfecte.
Doncs molt bé.
Sí, però de la mateixa manera que les fotografies
aniran acompanyades d'alguna frase vostra
que expliqui les pròpies fotografies,
a l'inici...
Ens trobarem per fer-ho això, oi?
La idea, jo intentaré agafar,
per això us he fet explicar les fotos i tot això,
intentaré agafar del que tinc.
I us ho passaré abans d'enviar-ho.
Això està bé.
És això o és l'altre?
A veure, avui porto dues setmanes
esperant resposta de la Quima.
Vas dir que sí, al final, a l'exposició.
He de saber quan, perquè, clar,
no és una cosa que es prepari d'un dia per l'altre.
No, esclar.
No em va dir res, per això no envieu un mail.