No et falten aparells, eh. Estàs bé, normal.
Els meus pares sempre arriben de mi. Em deien la chica cables, perquè tinc clar tot això,
que si el carregador o que si el cable, no sé què, el cable no sé quantos.
Vale, doncs començarem una miqueta amb aquesta entrevista, ja et dic, són preguntes sobre tu,
o sigui, crec que no tindràs gaire problema en respondre.
I, bueno, per començar, si em pots dir el teu nom, l'edat,
i quina relació tenies amb la fotografia abans de començar el projecte.
Bé, jo soc el Joan Sánchez Bosch, 81 anys,
i la relació amb la fotografia és que des de ben jove ja vaig tenir càmeres,
perquè m'agradava molt, des de les que s'obrien així amb un folle.
Després vaig estar al Japó estudiant un temps i a les hores d'allà també vaig poder aconseguir bones càmeres.
I sempre m'ha agradat, al principi ja pensava que feia bones fotos,
després quan em vaig casar em vaig adonar que no feia bones fotos,
que sempre me les criticaven.
Ah, bueno, és a dir, per què?
Que si has tallat els peus, que si no has cuidat aquell entorn d'allà que s'obre,
doncs se n'aprèn, sempre se n'aprèn, no?
Sí, sí.
Bueno, i sempre de totes maneres autodidacta, no?
Al principi era més difícil perquè s'havia de calcular la llum, s'havia de calcular l'obertura,
totes aquestes coses que no sé si les vaig arribar a entendre mai o a dominar-les mai,
però almenys ho intentava.
I les fotos les feia per comunicar-me també amb la família,
perquè jo vivia a l'estranger, vaig estar temps a l'estranger.
A on?
Al Japó i als Estats Units.
Jo vaig estar també als Estats Units un any, aprenent anglès i ensenyant espanyol.
Aleshores, clar, estava lluny de la família i una de les formes de comunicar-nos era enviar fotos.
Però per correu, eh?
Clar.
No hi havia la facilitat d'ara, era amb paper.
Però bueno, era un sistema.
I després, per tenir-les, jo tenia un ordre estricte i amb els títols, la data i tot,
i encara tinc moltes diapositives, perquè al Japó vaig decidir fer diapositives
perquè era el que hi havia aleshores, i tinc caixes i caps de diapositives.
És que les vull passar digital i que les vull catalogar, i ara sempre passen els anys i no ho faig.
I ho faràs, creus?
Doncs jo crec que quan estigui lliure de tantes feines com tinc ara, doncs sí que ho faré, com que és un objectiu.
Quan vingui un moment en què no tingui res més a fer, aleshores ho faré.
No servirà per res, però ho faré.
I ara, ara les fotografies es poden fer amb el mòbil.
Quina relació tenies amb el mòbil? Abans de començar el taller i després de...
No, no, la fotografia ja només la feia amb el mòbil quan ja va aparèixer.
Jo vaig dir que només tindré el mòbil, que el mòbil ja existia,
però jo no ho comprava fins que no vaig veure que realment era una eina completa.
Jo no volia que fos traductor d'idiomes, que fos càmera de fotografia i càmera bona,
que servís per enviar correus, per comunicar-me...
Bueno, quan vaig veure que el mòbil no tenia tot, avui hi ha GPS també, no?
Doncs me'l vaig comprar i des d'aleshores ja tot va ser amb el mòbil.
I a partir d'aleshores, com que hi eren tantes fotos i no tenia temps per catalogar-les
i posar-les a l'ordinador dient tal data, tal situació, en carpetes,
ja van inundar l'arxiu de fotos i sort que les fotos ara tenen prou documentació
com per saber quin dia va ser i tot plegat, doncs aquí es queden.
Pel que fa al projecte final, quan vam plantejar...
Clar, tu no hi eres aquell dia, però quan vam plantejar la pregunta
què té en comú la gent gran, quan vas venir i vas saber les respostes que hi havia hagut,
et van semblar que eren adequades, o haguessis dit una altra cosa?
Tu dius que no hi vaig ser?
Crec que el dia que vam fer el tema, no? Crec que tu i la Liliana no vau poder ser-hi.
Ah, va haver-hi un dia que no hi vam poder ser. Exacte. És veritat.
I que us vau trobar una miqueta els temes ja fets quan vau arribar.
Sí, sí.
Et va semblar bé o haguessis dit altres coses?
No, a mi em va semblar molt bé, perquè tota aquesta colla que ha vingut al curs
són molt reflexius. Són gent que reflexiona molt bé i s'expressa molt bé.
A mi em va semblar tot molt bé.
Quina relació has tingut amb el grup del taller de fotografia?
Exactament. La mateixa relació que tenim perquè som de la Junta de l'Associació
i fora d'això no massa perquè tampoc no tenim temps.
Aneu tots de bòlit, no?
Sí, sí, fins i tot. Per exemple, arriba la tarda quan la meva sogra està molt despejada,
aleshores has d'estar per ella. I hores i hores que jo podia fer servir per llegir,
per estar a l'ordinador, estudiar o inclús fer feines de l'associació,
que jo soc el secretari i necessito fer cartes o donar nota i portar el correu i contestar i tot plegat,
doncs no puc perquè he d'estar allà mentre la Liliana, pobra, també té una mica de descans.
I quan ella descansa aleshores ja puc però aleshores ja no queda massa temps
o ja diuen de sortir perquè necessites versir-se i hem de sortir amb cotxe, el que sigui,
i aleshores hem d'anar-hi tots.
Això té molt de temps, no?
Sí, i em xupa molt de temps. Per això dic que arribarà un dia que en tindré de temps.
I de moment tampoc és una qüestió de vida o mort, sinó si es pot fer es pot, si no, no.
Passem a comentar les fotografies que vas fer.
Comencem per aquesta.
Per mi, si tu em fas triar una, precisament seria aquesta.
La d'altre via i amb família.
Explica'm aquesta fotografia, per què la vas fer.
Quan tu vas dir una foto que representés la família,
vaig recordar de petit que m'encantava pujar a l'altre via.
I generalment quan pujava a l'altre via és que anàvem tots
perquè el meu pare tenia relació amb gent...
Ell era escriptor i poeta.
Feia poesies i tenia amics de les lletres per tot arreu de Barcelona.
I els diumenges a la tarda profitava per anar a casa d'algun dels seus amics.
Mentre ell parlava amb ells, nosaltres jugàvem, o almenys si era una casa que tenia jardí,
i nosaltres... no sé les barrabassades que arribaríem a fer,
però com que érem bastants germans...
Generalment els que coincidíem en aquestes visites érem 3 o 4,
però no coincidíem els 9, perquè els altres érem més grans,
i nosaltres érem els petits que quedàvem, i ens encantava.
Doncs això és el que més em podia recordar aquells dies de família quan érem petits.
I ja ho vaig anar a buscar, vaig anar a la parada d'altre via,
i no va costar gaire que sortís precisament la mare amb el seu nen o el pare amb el cotxet,
i em va semblar que podia representar aquell record.
I d'aquestes dues, del pas del temps, amb quina et quedaries?
Del pas del temps em quedaria amb aquesta,
simplement perquè hi ha el telèfon antic i el telèfon supermodern,
i tots dos estan allà convivint.
Això passa poc, no, ara, que convisquin?
No, no, perquè generalment te'l carregues a l'antic perquè ja no es fa servir,
o la millor, no està ni connectat.
Però és una amiga que viu en el pis que li van dir sol als seus pares,
que es va morir i no ha tocat res.
O sigui, allò s'ha quedat immòbil, no progressa.
Doncs aquesta, per exemple, clar, m'ha representat, són coses...
És una concepció de dorms de la casa molt, molt de temps passat.
En canvi, ella sí que té un telèfon acabat de comprar, per dir-ho d'una forma...
Però que l'ha afegit, no? No ha retocat res?
No, no, no, l'ha afegit.
Aleshores conviu amb tota la resta de la casa.
I el desig d'aprendre?
Jo d'entrada ja vaig dir que per mi una de les eines per aprendre és algú...
Això? L'Excel?
No, bueno, l'Excel és una de les coses que poso en tutorials per saber com va
i per fer les fórmules i tot plegat.
Però jo vaig dir el YouTube.
Que en el YouTube hi havia molts tutorials per aprendre coses.
Sigui repassar matemàtiques, sigui repassar Photoshop, per exemple.
Doncs jo me'ls posava.
I quan els hi vaig dir, el Claudi va dir,
no, el YouTube ho fa servir per aprendre la guitarra.
I que fa un any que s'hi va posar i que li va molt bé.
I el tio és llest, perquè ja feia uns acords molt macos, molt ben fets,
i tot ho ha après sol i amb el YouTube.
Aleshores, el desig d'aprendre, tenint una eina tan bona com és l'ordinador,
internet i aquests tutorials, doncs aquí jo crec que amb aquestes fotos quedava plasmat.
Creus que el que hagi aparegut al YouTube llavors ha creat un gran canvi, no?
Com es poden aprendre les coses?
I tant, perquè quan no hi havia res de tot això,
havies d'apuntar-te a una escola o a unes classes.
En canvi, ara ho tens tot a mà.
Tot a mà, en el moment que t'ho vulguis, tu pots aprendre.
I com que de ganes d'aprendre sempre en tens, l'únic que necessites és temps,
doncs jo estic encantat, estic enamorat, no només del YouTube,
sinó de l'ordinador en general, perquè tens les respostes immediatament,
tens planes i planes per anar llegint i anar aprenent.
Per exemple, Wikipedia és una cosa que ja te'n pots arribar
de totes les enciclopèdies que puguis tenir a casa que ja s'han quedat obsoletes.
I aquestes, les ganes de viure?
Bueno, sempre ganes de viure et fa pensar la canalla, no?
La canalla sempre manifesta aquesta vitalitat.
I d'entrada ja vaig dir que vaig a la sortida del col·legi
i a veure si agafo nanos jugant i va coincidir la sortida de l'escola.
A l'escola, a divendres, a la tarda, ja tot el cap de setmana per endavant,
doncs aquí hi havia no només la canalla amb la seva vitalitat sinó també la gent gran,
els avis que van a buscar-los i que ja se'ls hi presenta el dissabte i el diumenge
per disfrutar-los junts.
Això és possiblement una de les coses més maques que et dona la vida en general.
Abans de començar el taller, havies sortit a anar a buscar fotografies a llocs d'aquesta manera?
No, ni tan sols amb una idea en concret.
Si fèiem fotos era perquè estàvem en una calçotada i volies immortalitzar el moment de menjar els calçots
o perquè era l'aniversari d'un dels amics i fèiem una trobada o un dinar o un pastís.
Aquestes coses sempre quedaven immortalitzades dins de la família o inclús per recordar
què us hi vam donar en aquella festa i fèiem fotos de la taula amb tots els plats que hem preparat.
Totes les fotos eren com documentals però no amb una intenció ni artística ni curiosa.
Vas a trobar un moment únic o una cosa original espontània.
Això seria a partir d'ara que podria buscar-ho.
Creus que ho faràs ara?
Jo crec que sí. Només falta que tingui telèfon.
Seria una petita casa tenir.
Seria un detall.
És el mateix l'acceptació.
Hi ha tants casos d'acceptació.
Precisament vam anar a comprar el pa i ens vam trobar tota aquesta cua
que havies d'agafar el tiquet i penso que tota aquesta gent s'ha d'estar aquí esperant
i no es pot queixar.
Ho ha d'acceptar. És un cas tonto però va semblar que això era acceptació.
A vegades l'acceptació és de les petites coses.
Exacte.
I en el dia a dia...
Sí, tu fas un munt d'acceptacions durant el dia.
Sigui amb les relacions entre les persones, entre els amics,
una reunió en què hi ha una discrepància entre tots i tu penses d'una forma
però la majoria pensa d'una altra, doncs tu ja estàs fent una acceptació.
Hi ha mils d'acceptacions.
I aquesta?
Aquesta vaig veure forçada a omplir aquest quadre.
El fonamental és recordar l'Aqueducte de Sagòvia,
que va ser el motiu d'una experiència molt bona,
que va ser conèixer la Liliana.
De quin any estem parlant?
Estem parlant de l'any 73.
La vaig conèixer per culpa d'aquest senyor.
Aquest el vaig conèixer en una festa d'una noia.
Jo treballava a Madrid.
Vam anar a l'aniversari d'una amiga catalana,
però aquest noi era negre i era amic d'aquesta amiga catalana.
I en aquella festa, jo a aquest noi li vaig dir
i tu d'on ets? Em va dir d'on era.
I aquí a Madrid fa temps que hi ets.
No, no, no, si pràcticament acabo d'arribar.
I li vaig dir, jo demà estic lliure, si vols,
podem fer un viatge a Sagòvia.
Et vull ensenyar a Sagòvia,
perquè per mi estar a prop de Sagòvia, des de Madrid,
era fàcil, aleshores s'agafava l'autobús,
no portàvem cotxe.
I on ens trobem?
Ens trobem al Youth Hostel, a Madrid.
I doncs ja t'aniré a buscar al Youth Hostel.
I me'n vaig, i per anar-lo a trobar
m'espero a la sala de la televisió,
d'aquell hostal de joventut.
I només seure al seient del darrere,
perquè era com bancs davant del televisor,
la persona del davant se'm gira i diu,
amb un accent de Costa Rica,
jo no sabia que era de Costa Rica,
i em diu,
per favor, me podria dir que hora és?
I dius, sí, sí, són les dues de la tarda,
s'acabava d'aixecar i estava allà fent temps.
Jo només pel tot, pel accent,
li dic, d'on ets?
I em diu, de Costa Rica.
I jo el vaig confondre.
Ah, sí, en Puerto Rico.
En aquell temps no es coneixia, Costa Rica.
I ja la vaig ficar a la pota.
No, no, Costa Rica és un altre país.
I vam començar a parlar.
I em va explicar que estava viatjant per tota Europa
amb una amiga de la universitat,
perquè encara li faltava un any d'estudis
a la universitat a St. Charles, Missouri.
I em va començar a explicar la història.
I li vaig dir el mateix.
Mira, precisament jo estic esperant aquí un xicot
que li vaig prometre de portar-la a Segòvia.
Llavors venim nosaltres.
I ell diu, sí, sí, perquè no.
I vam sortir el dia següent, que era diumenge,
i vam anar a Segòvia.
I per això, això és un record, és una experiència viscuda.
I com que Segòvia està relacionada amb els romans,
vaig trobar aquesta foto que sembla mosaics romans.
I també en temps dels romans hi havia els gossos cuidant la casa,
aquesta petjada que la vaig trobar,
i motius florals i aquestes faroles
que també poden representar un ambient així de carrer.
I aquesta és la història d'aquesta experiència.
I aquí es va quedar.
I aquesta fotografia te la va fer la Liliana.
I aquesta fotografia la va fer la Liliana,
per això ella no hi surt.
Que tampoc no li agrada sortir les fotos des del principi.
Quasi em mata.
Una vegada que la vaig posar a Facebook,
més tard, quan ja estàvem casats,
a Facebook vas posar una foto d'ella i quasi em mata
i diu que si ho torno a fer es divorcia de mi.
O sigui que estàs amenaçat sota...
Sí, sí, ja tinc perill de mort.
Com has viscut el procés d'aquest taller de fotografia?
Hola, endavant.
Primero te voy a saludar a tu abuela,
que está muy preocupada porque no le coges el teléfono.
Y a ti te ha llamado el chico del teléfono.
¿Qué digo?
Que le des el pin.
Ah, ¿vale?
Vale, pues.
Ahora, ¿por WhatsApp no se le puede dar?
No, no, por WhatsApp, no.
¿Es el 600?
Ahora yo te diré cuál era este, cuál ha sido.
Es este.
Llamaremos, aunque paguemos.
¿Quién te está preguntando?
Sobre las fotos que le iban a enviar...
Le atiende el contestador Vodafone.
Sí, dime.
Hola.
Ah, del teléfono.
Ah, vale.
¿Es 4-0?
4-9.
4-0, 4-9.
4-0, 4-9.
Sí, exacto.
Vale, perfecto, muchas gracias.
De nada.
Vamos a intentarlo y a ver si ya podemos...
Y ya está, ¿vale?
Muy bien, ya me llamarás.
Bueno, entonces, mira, ¿qué haces que intenta arreglar mal?
Bueno, arreglar mal no.
Comprar-ne un de nou.
¿Qué quieres?
¿Qué?
No, crec que m'ho he trobat tan segur.
Vale, doncs això.
Com has viscut el procés del taller?
Si ha tingut algun impacte en el teu dia a dia.
Sí, m'ha canviat la visió de la fotografia.
Sí, sí, certament que m'ha agradat molt.
Això és canviar la visió de les coses.
No només fer fotos de documentació, com t'he dit abans,
sinó més creatiu, ser més creatiu amb la fotografia.
Aquesta és la postura.
Parlant de creació, creus que la gent gran pot crear cultura?
Jo crec que sí.
I creus que la societat pensa que la gent gran pot crear cultura?
No, la societat pensa que som uns inútils,
perquè hem demostrat ser inútils amb la informàtica, per exemple,
però jo trobo que hi ha molta gent gran que s'hi esforça i ho fa bé.
Per això, al final, la informàtica, en molts pocs anys,
hi ha hagut una evolució i un canvi que crec que és l'última generació
que ha viscut exactament, des dels inicis i fins ara.
Precisament a mi m'ha passat això.
Jo vaig estar precisament al Japó estudiant informàtica
per una classe d'ordinadors que s'havien d'importar aquí a Espanya,
que són Fujitsu, i ells em van ensenyar els seus sistemes operatius,
els llenguatges que es portaven aleshores,
però jo he anat visquent els canvis que he anat passant per la informàtica
i no s'assemblen res de tot el que jo vaig aprendre amb el que hi ha ara,
i jo no puc competir amb ningú que hagi estudiat informàtica ara.
Jo he hagut d'aprendre una altra vegada com es fan servir els ordinadors,
què és un sistema operatiu modern, tot això ho he hagut de tornar a aprendre.
Creus que no es valora aquest doble aprenentatge?
No es coneix, jo crec, perquè precisament nosaltres ens hem queixat,
nosaltres com a corporació de gent gran ens hem queixat que els bancs,
per exemple, no es respecten a la bretxa digital.
Això és famós, perquè la majoria no, ni tan sols, tindrà un aparell apropiat.
Si tenen telèfon mòbil serà d'aquells telèfons que només serveixen per trucar
amb els números grossos, i aquesta és la imatge.
No t'imagines un senyor gran amb tot el domini d'un mòbil d'alta gama modern,
no te l'imagines, però n'hi ha molts, n'hi ha molts que sí i que ho saben fer.
Jo reuneixo cada dos dijous per anar a dinar amb els antics companys de la feina.
Tots tenen telèfons d'alta gama i els fan servir, però no només per fer fotografies,
sinó per investigació i per moltes coses, i són gent gran, ja.
Que existeix, però no es visibilitza.
No és el que tothom entén.
Hi ha com un estereotip de persona gran.
Exacte, exacte. Aquests, perquè la majoria d'aquests gent gran,
certament no ho saben fer en alta gama. Aquesta és la veritat.
Però bé, pots trobar excepcions.
Com vius la possibilitat de poder fer una exposició i que es vegin les teves fotografies?
Encantat.
T'havies imaginat mai que faries una exposició?
Jo faria una exposició.
No, jo faig-me compte de cap manera. I encara ara dubto que les meves en concret puguin tenir un interès.
Per què?
Perquè cadascú veu les coses de la seva manera i veu una altra i no està en el teu lloc.
Aquesta foto antiga de Segovia, que ja s'ha anat degradant i que quasi ja ni té color,
doncs clar, això, si apareix en una exposició, la gent no valorarà que va ser aquell dia que vas fer una excursió amb unes persones.
I si s'explica?
Si s'explica sí, però és molt difícil.
Que posar rètols o explicacions haurien de ser una mica llargues, no ho sé.
D'altres sí que poden ser més curtes les explicacions i més evidents, però algunes no. No ho sé, ja de tot.
Si haguessis de dir una cosa important que has après en aquest taller, quina seria?
Doncs primer, el repàs que ens vas fer de la tècnica, per exemple, la visió des de dalt o des de baix,
que volen dir una cosa o volen ressaltar una altra, i el color, l'intentionalitat del color, que facin l'enquadre, la dreta, l'esquerra,
tot això que vam aprendre al principi ja era un bon repàs i ja va ser una descoberta també.
I després tot l'altre, que ja va ser més com profund, emocional, de manifestar sentiments o d'expressar idees,
això és el que em va agradar més, tota aquesta segona part, per dir-ho d'una forma, la part tècnica i la part, diguéssim, d'expressió, és el que em va agradar més.
T'havies pensat mai que podries arribar a fer fotografies expressant un sentiment?
No, no m'ho havia proposat, ni ho havia llegit, ni m'havia...
Però sí que havies anat a veure fotografies que et transmetien sentiments?
Sí, però potser no les interpretava correctament.
O sigui, certament que hi ha fotos famoses de situacions que expressen sentiments i que t'ho diuen, t'ho expliquen,
i tu veus que està molt bé, però que jo les pogués fer, això sí que no, seria molt difícil.
I ara, dius, tens alguna idea de continuar amb un projecte o fer alguna cosa de fotografia?
Per mi mateix, fer un projecte que ara no tinc la idea.
Però si tinc el temps i recordo totes aquestes explicacions que he rebut ara,
i dic, mira, em dedicaré ara a fer coses maques o el que sigui, a intentar-ho.
Doncs sí, però sense grans pretensions, i això també.
I el dia que vam visitar l'agrupació fotogràfica que parlaves amb el Víctor de tallers de Photoshop o alguna cosa així,
t'agradaria fer-ne?
Sí, i tant. Seria una de les coses més satisfactòries que podria fer.
Fer algun taller o algunes classes de Photoshop, per exemple, a mi m'encantaria.
I has pensat en apuntar-t'hi?
Doncs sí, ja de cara al curs que ve, m'imagino que ara les coses ja van de cabra al final.
És clar, és final de curs.
Final de curs, ja no serveix. Però de cara al curs que ve sí que m'ho proposaré.
Ja buscaré les oportunitats.
Doncs ja estaríem. No sé si vols afegir alguna cosa més.
No, jo simplement agrair-te aquesta entrega teva i aquest domini que tens de tot això.
A mi m'ha impactat, perquè et veig molt jove i amb aquest aplomo, tu quan parles no t'entrebanques.
Tu recordes les coses que t'hem anat dient els altres quan som molts i cadascú t'ha dit una cosa.
A mi em sorprèn que recordis el que jo t'he dit o t'he enviat per correu i ho domines.
Tot aquest domini m'ha encantat.
Gràcies.
Noia, et felicito.
Gràcies.
Gràcies.
I que t'hagis atrevit amb nosaltres.
Ha sigut una experiència molt enriquidora per mi també.
Bueno, tots n'aprenem de tots, però no t'has trobat que som difícils?
Al revés m'ha sorprès jo crec molt positivament tot això que tothom venia, que ho intentava.
Hem vingut amb il·lusió.
I això es notava molt i s'agraïa molt també.
Perquè a ningú se li havia acudit anar a un taller de fotografia i mira que és fàcil.
Agafes el mòbil ara i posa't a fer fotos i critica-les i mira a veure si les has fet bé,
que és el que jo pensava que seria.
No siguis tan burro, no posis allò.
Però no, no, hem anat molt més enllà.
Molt més enllà.
I això a mi m'ha agradat molt.
Doncs gràcies pel teu temps.
I ja us diré exactament quan s'inaugura l'exposició, com funciona.
I tot allò que vas dir de la ràdio i tot això.
Sí, he fet un grup exacte.
Quan la tinguis al mòbil, sí, és veritat.
He fet un grup del WhatsApp i llavors per allà podreu anar enviant fotografies,
també perquè hi hagi una miqueta de continuïtat amb el grup
i que us pugueu també compartir fotografies, que jo crec, no ho sé,
però que també fa una mica de gràcia.
Doncs mira, he fet aquesta fotografia que us pugueu respondre entre vosaltres,
que hi hagi una miqueta de continuació.
Fantàstic.
Sí, sí.
Ja l'he vist, que me l'he ensenyat,
però ara ja quan tingui el meu telèfon...
A veure si avui en tens.
A veure si me'l donen avui.
Tots molt bé.
I tu què?
Penses a fer viatges encara més, com els que has fet fins ara?
La intenció és, sí, en un futur...
Ara per això m'ha agafat una feina al Prat que m'interessa molt.
En principi he de començar en un parell de setmanes, una cosa així.
Fins ara feies feina?
Sí, sí, sí.
Fins ara estava a la ràdio, treballava poques hores només al matí.
Però perquè tenia la classe del mestre a la tarda i ho estaven fent les dues coses.
I ara ja no tinc classe a la tarda i m'han agafat una feina al Prat que són més hores,
i que és treballar amb educació i cultura, fan projectes interdisciplinaris,
amb escoles, amb casals, amb equipaments culturals.
Llavors barregen l'escola bressol amb la dansa o disciplines diferents.
Llavors és coordinar-ho una mica.
I tot és creatiu, perquè hauràs de muntar-ho tu amb iniciativa.
Sí, sí, per això no tinc ganes de veure, crec que serà feina, però...
Molt bé, doncs a veure si ens veiem.