que parlo molt, parlarem amb el Josep Maria, també, perquè el poble ho van trobar molt estrany,
perquè em van dir, Joana, per què no l'enterres aquí, si era tant d'aquí del poble, i ho dic,
doncs no, perquè el tindré enterrat a casa seva i a casa meva, clar, és ara, vull dir,
i la gent al final ho entén, no, perquè, bé, sí que són centres, però és part, no?
Clar que tot això després ja és d'esperar, i ara són dies dolents,
perquè ara, justament, el 18 farà dos anys, i si sempre recordes, doncs ara encara recordes...
Tres homes.
I són els aniversaris dels dos nets del Víctor, que el dia 11 farà 19 i el dia 19 la Martina farà 23,
23, jo la Martina, si no la recordo...
Sí, sí, i el bitxo continua sent bitxo, igual, eh, vull dir, és que...
Però de 23 anys.
Però de 23 anys, exacte.
Doncs comencem, primer de tot, vull que em diguis el teu nom, l'edat,
i quina relació tenies amb la fotografia abans de començar el taller.
Mira, em dic Joana Clavero Campos, i quina relació tenia...
Quina edat tens?
Jo ara l'edat tinc, he fet el gener, el 18 de gener, 78 anys.
Sí, són anys, són experiències, ja.
I quina relació tinc?
Mira, la fotografia, si tu véns a casa meva, suposo que algun dia vindràs,
doncs, des del menjador fins a la guardia trobaràs fotografies per tot arreu.
O sigui, a mi, la fotografia em dona un recós i a vegades tristor,
a vegades alegria, i també, quina relació tinc?
Hem fet moltíssima fotografia perquè des de l'any 88, 89,
que vam començar a fer desfilades a Esplugues de votar als negocis,
després a Sant Feliu, després aquí, aquí a Sant Just,
jo sempre tenia una persona que no era professional,
però a la fotografia li encantava,
o sigui, tot el que, tots els diners que podia acaparar sempre era
perquè ells tenien que revelar en aquella època per fer fotografies,
a mi em feia totes les fotografies de totes les desfilades.
O sigui, que tens una relació amb la fotografia molt amb la moda.
Molt amb la moda i també de tipus comercial.
Què passava? Que aquest noi també moltes vegades tenia alguna necessitat
i no podia pràcticament ni menjar,
i li donava per un poquet, sí que li pagava tot el treball que havia fet de fotos
perquè la veritat, i te puc ensenyar fotos fetes a la família
i realment les hauria de veure una persona que hi entengués molt,
però tothom deia que eren unes fotografies fantàstiques.
Vull dir, el que passa és que aquesta persona ha desaparegut
i jo quan vaig vindre allà cap a Sant Just,
perquè era de Sant Feliu, doncs ja vaig perdre totalment el contacte
i tot va evolucionant de manera que ja no es fan ni desfilades,
es fa un altre tipus de publicitat, de fet.
Ha canviat molt, no?
Ha canviat moltíssim, sí, sí.
Però bueno, hem estat al dia dels canvis i està el dia de les coses.
I ara, quina relació tenies amb el mòbil,
abans de començar el tele de fotografia?
El mòbil jo crec que el vaig tindre també molt aviat,
molt aviat, el que passa és que tens un mòbil
però no l'acabes d'entendre mai.
I és clar, jo que soc una negada,
perquè jo he intentat moltes vegades fer informàtica,
però que no, que no és el meu,
però no obstant, vull dir, m'hi vaig comprar un ordinador,
el Max em va acompanyar, aquest dia ja t'anirà molt bé,
vindreu a dir-me com funciona, sí, però ningú ha vingut,
ni la Martina ni tan siquiera que està vivint ara amb mi,
ja que és molt fàcil, però no, no.
Ha canviat la relació que tenies amb el mòbil
abans de començar el taller i ara?
Sí, clar, perquè el taller teu, clar,
perquè tu em vas dir tots els signes de dalt
el que volia dir i jo m'ho he escrit,
i aleshores jo ara sí, ja sabia enviar una foto,
però moltes vegades m'acostava molt trobar,
però ara sé que hi ha una coseta dalt a l'esquerra
que la piques i ja te surt per enviar-la.
Són detalls tontos, però que ho fas,
però que al millor quan fas un curs d'aquestes característiques
us espero molt més ràpid.
Això sí, bueno, el teu curs amb la fotografia
per mi ha sigut obrir-me una mica els ulls
de fer fotografia del que passa,
que jo sempre estic faltada de temps.
Estàs posant mil coses, no?
Sí, clar, ara faltarà el que ens has proposat,
però bueno, també, també accepto, sí.
Se sap el dia i...
Sí, i ara just avui m'han confirmat
que l'exposició tindrà lloc tot el mes de maig
als Jardins de Can Gynastà.
Quan sàpiga exactament quin dia, com s'inaugura,
us ho diré.
Jo dic el de la ràdio també, el dia de parlar amb la...
També intentarem anar un dia del mes d'abril
per parlar de l'exposició i després us aniran citant.
Aprofitarem també el dia que aneu a la ràdio
per parlar, veure com podeu tornar i aquestes coses.
Us aniran dient.
Sí, perfecte.
Vale, respecte al projecte final,
quan vam parlar de què té en comú la gent gran,
et vas sentir còmode respondent la pregunta?
A veure, és que en aquest grup,
vull dir, em sento molt còmode amb algunes persones,
però això se'l passa bastant amb grups de fet.
Però a mi no em passa tant.
Jo tinc la majoria de grup i avui he comptat,
precisament perquè em diries que m'he oblidat el mòbil,
que tinc 15 grups.
15 grups a WhatsApp.
I amb aquest grup,
bueno, també és normal que tinguem discrepàncies de fet.
Però són persones que pràcticament les conec de tota la vida
i ara, amb aquestes alçades,
tinc més discrepàncies que abans.
Però bueno, és igual, no passa res.
És un grup i jo m'adapto i m'adaptaré de fet, no?
T'has sentit jutjada o t'has sentit a gust
quan em feies les teves fotos?
No, jo quan em feia les meves fotos m'he sentit super a gust
perquè el que passa és que me les he pensat bastant.
I fins i tot ho he consultat,
què us sembla si faig això?
I com que jo soc tant de família,
i com que veuen que també em fa tanta il·lusió,
tampoc em diuen que sí que és veritat
que quan vaig fer la foto de la família
em van dir que si posés el mòbil una miqueta més a dalt
potser te sortirà millor.
I em van fer per almenys deu fotos.
Després tu ja la vas escollir,
però són coses que mai s'havia fet.
T'ha ajudat a parlar més amb la teva família
en aquest sentit, de la fotografia...
De la fotografia sí, amb la família.
Si no parlant d'altres coses, ja sé que parleu i parleu.
La família, nosaltres estem enganxats,
però ja no podem estar més enganxats.
I el tema del projecte final,
aquest que té en comú l'Event Gran,
va ser fàcil per tu triar uns ítems
i després fer les fotografies d'això?
Potser és el que més em va costar.
Potser és el que més em va costar.
I això, com que precisament amb la persona que estava
era la més gran de tot el grup,
és potser amb la persona que m'hi vaig sentir més bé.
T'explico perquè vaig trobar
que una persona de 90 anys
tenia una alegria de viure
que a moltes persones molt més joves
no les trobes.
I un caràcter,
potser també tenia al seu favor
que ell havia sigut professional del tema,
però jo vaig trobar el Claudi,
una de les millors persones del grup de Fete.
Va ser una descoberta?
Va ser una descoberta. I això que n'hi havia,
concretament,
que fins i tot havien sigut alumnes meves.
O sigui, del mateix grup.
O sigui, quan jo donava classes davant de Saló aquí al mil·lenari,
no s'havien sigut alumnes meves.
I són les que, no sé per què, almenys jo,
són coses meves, però em trobo que
no estan com eren persones abans.
no estan com eren persones abans.
No sé, vull dir.
No sé si t'interessa o no t'interessa, de fet.
Però és així.
Però no passa res, perquè després també
estem en un altre grup de l'associació de la gent gran
d'aquí al mil·lenari, que no volen que digui el mil·lenari,
que és de l'associació de la gent gran de Sant Just.
Vull dir que s'ha de separar.
I més o menys estic igual.
És un grup que hi ha persones
que per mi són fantàstiques.
Com a tot arreu, no?
Sí, la veritat.
Però et torno a dir, per exemple, jo tinc
un grup de Ball de Saló de la TNEO
i ara no vaig tant perquè em falta la parella,
però realment
em porto molt bé, molt bé, molt bé amb tots.
I després encara tinc un grup
que és un grup de WhatsApp
de quan jo donava classes aquí,
que han mort bastantes persones
i cada dia
ens hem de donar bona nit i bon dia
i som la mar de feliços.
Vull dir, no hi ha discrepàncies
amb bastants grups que tinc.
Però aquí potser s'han de prendre més decisions a l'associació.
És quan surten les discrepàncies.
I el dia que vau parlar que té en comú
la gent gran amb el Claudio,
per què et vas sentir tan còmode?
Precisament per la gran experiència que veia jo
amb aquesta persona, de fet,
i que amb moltes coses no li donava importància
i que tot li sembla bé.
I això em trobo fantàstic donant-li una persona, la veritat.
Anem a mirar les fotos que vas fer,
quan parlaves ara de la família.
Comencem per aquesta.
Aquesta és això de que...
A veure, la meva família,
des que ens falta un membre molt important,
doncs ens reunim molt.
Pràcticament ens reunim cada diumenge.
A part que algun dia també passen
unes hores per anar a sopar i tal.
I vaig pensar que com que sempre feia
una paella, un sucet de peix,
seria maco això, posar les mans
a sobre de la paella de tota la família
i era fer una combinació
del menjar que ens ho repartim tots
i totes les persones que som de la família.
Les mans.
Unes mans de més joves,
unes mans més velles,
unes mans d'una nena que està pendent
de les ungles continuament.
O sigui que és el que jo li vaig donar
a aquesta importància.
I aquesta és la foto que deies que amb la família
vau estar parlant, si la feies més a prop.
Exacte. Per això em van dir posar el mòbil més alt
per veure més bé.
I en realitat després de totes ja la vas escollir tu,
perquè jo ja em tornava una mica ximpla.
Bueno, aquesta...
El pas del temps,
té un sentiment interior molt gran,
perquè aquesta bruixa parla
que ja l'havia portat molt,
però...
Amb el temps que el meu marit va estar malalt,
que van ser set anys, però ja a última hora
ens van demanar que si podíem fer
un vídeo...
O sigui, eren uns laboratoris,
com que ell tenia un càncer de fetxa i es feia un medicament
que pràcticament anava molt bé,
ens van demanar si podíem fer un vídeo de vindre a casa
i inclús fer el vídeo al parc,
ens van demanar fotografies,
durant tot el dia van vindre un equip
de televisió i fotografia
i van estar filmant tota la família
i a tots des del dematí fins al vespre.
I al final al vespre vam vindre a l'ateneu
i el Josep Maria i jo vam ballar,
que precisament era un dia que teníem claquer,
però ens van dir que si podíem ballar qualsevol cosa.
I vam ballar un xa-xa-xà amb el Josep Maria
i jo portava... Tenien que anar ben vestit,
el Josep Maria anava amb americana blanca
i jo portava aquesta brusa.
I aquesta brusa no me l'he pogut tornar a posar mai més.
El pas del temps ha sigut això.
Jo la tinc, la guardaré sempre,
però no me l'he pogut posar.
No obstant, jo vaig estar tota l'estiu,
a l'abril del 2021,
vaig estar tota l'estiu dormint amb una camiseta d'ell.
Però aquesta brusa no sé per què.
Hi ha coses que a vegades no les pots ni explicar,
però ho portes dintre i ho exterioritzes així.
Aquesta, el deixis d'aprendre.
El deixis d'aprendre crec que l'he tingut des que vaig néixer,
per descomptat,
perquè jo crec que he sigut una persona
de superació continuada.
He tingut moltes manques de moltes coses,
el vindre molt joveneta d'Andalusia,
o sigui...
Quan vas venir aquí d'Andalusia?
La primera vegada tenia quatre anys,
i després vaig tornar, vaig estar un any al poble.
D'on d'Andalusia?
De Córdoba, un poble que es diu Peñarroya, Pueblo Nuevo.
El meu pare era miner,
quan jo vaig néixer ja va caure malalt,
va morir molt jove,
i aleshores amb la meva mare
vaig haver d'aprendre tota la família
a viure a casa de la germana de la meva mare,
que és el que es feia,
i aleshores sí,
la superació d'aprendre al ball,
crec que sempre m'ha agradat,
i quan he tingut l'oportunitat d'aprendre allà
que ens hem apuntat per aprendre,
primer de tot la veritat és que vaig començar
i després ja
vam fer Ball de Saló,
després vaig fer Flamenco,
i últimament estic fent claquer
i últimament estic jo donant classes,
perquè després d'aprendre tant,
tot és en plan voluntari,
en ser però no ser lo suficient
per poder cobrar.
A veure, el desig d'aprendre,
perquè vaig pensar, com jo reflecteixo,
el desig d'aprendre és difícil per mi,
i vaig pensar,
mira, tot el que he utilitzat per aprendre,
que han sigut les sabates
de les diferents modalitats de ball que he fet,
doncs el poso, el que passa que també,
com que tenia una foto que em va fer,
una persona molt maca d'aquí de Sant Just,
bueno, puc dir-ho, la Juani,
que també havia tingut una corseteria
i que tenia un nen amb síndrome de Daum
i ens vam fer molt amigues,
doncs espontàniament em va fer aquesta foto
que acabava de fer Ball de Saló
i em preparava per Flamenco,
i la vaig trobar molt maca aquesta foto
i vaig dir, mira, la poso junta amb les sabates,
no sé, soc bastant espontània,
penso, però ja quan una cosa ja dic,
ah, mira, això, ja està.
Molt bé, no, no, és molt xula.
A veure, les ganes de viure, és clar,
qui et pot donar més ganes de viure,
que és el que més estimes,
els meus tres nets, a veure,
has viscut anys ja amb les teves filles,
bueno, jo tinc dues filles,
però amb els nets potser no et queden tants anys
i és per això que tens ganes de viure
per poder estar el màxim possible amb ells.
Ja tinc el màxim de 26 anys, que ja té nòvia
i bueno, no sé, algun dia em farà més àvia, esperem.
El Víctor, que ara està superliadíssim,
que precisament li agrada molt
també la fotografia, la cinematografia,
és el que està estudiant,
i la Martina, que és una coqueta,
però bueno, també està treballant,
ara li fa gràcia d'estar vivint amb mi
i trobo que s'està portant força bé.
Normalment feies tu la fotografia dels nets
o feies altres persones?
Aquesta concretament vaig fer també bastantes
i la vaig fer jo des que feia el curs.
Abans del taller feies tu les fotografies a la família?
No, perquè en saben més els altres,
i ara no, ara ja dic que jo també la faré,
la fotografia, vull dir, però és veritat
que abans del taller, i a més tenen uns mòbils
40 vegades més bons que el meu,
i esclar, les fotos surten millor.
Tenim la Pepa, que ja té un mòbil bo,
el Joan, el Max també sap molt de fotografia,
de fet, i bueno, però no, ara no,
ara ja les faré jo i tant, que sí.
El Miguel.
El Miguel té història també.
El Miguel és un gat que ara té sis mesos
i aquest estiu passat el poble
i el meu fill estava recient nascut
i van vindre els nets,
perquè el 6 d'agost és festa major,
que és igual que aquí a Sant Just, a Sant Salvador,
i es van enamorar perquè just havien nascut
a la casa del davant de casa meva.
I bueno, els nets es van enamorar d'aquest gatet,
aquest gatet entrava dintre de casa
i jo com que em vaig quedar tot el mes d'agost,
aquestes també les feia jo,
són les que enviava fotografies als nets
i al final el Víctor va tindre un tema
que va agafar la mania i poc enriaco,
que tenia algo i va tindre que estar
en mans d'una psicòloga i tot
i es van dir que li portéssim el gatet
perquè estava enamoradíssim d'aquest gatet.
Vaig portar el gatet i quan el tenia
doncs va agafar al·lèrgia i al final
aquest gatet me l'he tingut de quedar jo,
com sempre sol passar, a casa meva.
Però aquest gatet a casa meva no està sempre
i se'n va a casa de la dreta, a casa de l'altre
i els senyors del costat tenen un gos
i també em diuen, és que Joana,
tu el deixes saltar i tal, jo he d'acceptar
de tindre aquest gat que al principi
no tenia que ser meu i a més a més
les queixes dels veïns.
O sigui, que és acceptació total.
No amb l'acceptació, no?
Sí, però bueno, és com que és tan mono
que té una cara tan bonica
i mira, i ara amb la Martina
doncs bueno, estem tots bojos
amb aquest gat, la veritat.
I això, l'última creació?
Aquesta, clar, aquí el que em va passar
com ara que m'he deixat el mòbil, que soc tan despistada,
tu em vas dir que tenia que portar tot de coses
i jo no me'n recordava que era aquest dia justament.
I vaig dir, mira, saps què?
Que jo agafo tot de coses d'aquí fora del mil·lenari
i faig un col·laix.
Però per mi les experiències viscudes
és tot el que es fa a Sant Just
però per mi és el dia que em vaig casar,
que em vaig enamorar, que tenia 12 anys,
que vaig començar a sortir amb ell, que em portava 10 als 14,
que em vaig casar als 18.
Et vas enamorar als 12 anys?
Als 12 anys, sí, perquè a més tenia una moto molt maca
i també em vaig enamorar de la moto.
O sigui, tu tenies 12 i ell tenia 10 més.
Ell tenia 22, acabava d'arribar de la Mili,
que havia fet la Mili a Àfrica.
Als 14, com que li vaig anar bastant al darrere,
allà al carrer Provença,
és una barriada que era com un poble,
eren tots molt com de família
i li vaig anar molt, molt al darrere.
Als 14 ja va començar a vindre on jo anava a ballar,
que anava a ballar en un club que es deia Club Diagonal,
que era un club amb tot crios, però ell pobre,
com que es veu que també li duria a agradar,
va vindre i era molt bo perquè agradava tant.
Doncs ell no em demanava ballar,
perquè allà en aquell temps te'l tenia que demanar.
Però al final de tot, quan tocaven els tangos,
ell me venia a treure, però aleshores jo li deia
no, no, és que jo tinc un noi
que ja només me ve a buscar per ballar els tangos.
Llavors jo li deia bueno,
dius doncs t'acompanyaria a casa.
M'acompanyava.
Vam festejar quatre anys i als 18 em vaig casar.
I aquest és el dia de la boda.
Sí, sí, sí.
La meva vida amb ell ha sigut molt maca, la veritat.
Sí que hem patit coses,
sobre tot amb els negocis i amb els divorcis de les filles
i tot, però la nostra intimitat,
vull dir, no tinc absolutament res que dir, de fet.
Va ser fàcil per tu fer un col·legi?
No havies fet mai?
No havia fet mai i no va ser gens difícil.
No, no, no, o sigui, però tampoc...
Sé si és molt maco, si no és maco,
i necessito l'experiència d'una persona que em digui
jo vaig pensar, mira, es fa la festa de la plaça de la Pau,
que justament es tenia que fer el dissabte següent,
tot de coses de Sant Just.
Després la primavera, aquesta literària,
de la poesia i tal.
I bueno, per fer més primavera vaig pensar,
mira, flors, flors i un animalet també que m'agraden molt.
I després, uns nois aquí que ballen sardana.
Vull dir, no sé, vaig trobar que tot,
potser lligat a tot,
no ho sé.
Però et vas sentir còmode a fer-ho?
Molt còmode, molt còmode, molt còmode, sí, sí, sí.
Vull dir, no, no...
Sí, tenia al cas algun col·laix
que li havien regalat a les nenes,
allò de dir un adversari,
però amb experiències viscudes d'ells.
I ho trobava maco, però clar,
no m'ha agradat fer.
Però com que vaig despistada,
això va ser una improvisació, pràcticament.
Per sort que tenia la foto de 1963.
Que vas posar la data allà.
Això sí, vaig posar la data com vaig poder.
Com has viscut el procés del taller de fotografia?
Ha tingut un impacte en el teu dia a dia?
Sí, clar, perquè és una cosa completament diferent
del que jo estava acostumada a fer, clar.
Vull dir, l'he trobat molt agradable.
La veritat és que quan tu ho vas dir i m'hi vaig posar
no tenia ni idea.
Jo pensava que seria potser d'una altra manera.
Més de fer fotografies i fer tota la tècnica
de fer bé una fotografia.
I no obstant, vull dir,
tu ens vas ensenyar els viatges que havies fet,
les fotografies que havies fet
i després totes les diapositives
que vas posar com a experiència
de com es tenia que fer.
Tot això ho tinc escrita amb llibretes, de fet.
Fa un dia ara m'ho portaré al poble,
que tindré una miqueta de temps,
i començaré des del primer dia
més de tot, saps?
Perquè el problema meu és això,
que faig moltes coses.
I no sé dir què no, o sigui,
ara mateix també m'han dit per anar a fer una exhibició
en una residència i també,
bé, doncs sí, ja em direu el dia i tal.
M'has fet, no?
Vaig fent, sí. Però també em va bé,
jo no he sigut mai una persona
d'estar molt a casa i sempre he estat molt activa.
Pensa que no és perquè em posi medalles,
perquè, de fet, pràcticament no em queda cap, no?
Però que hi he enxegat nou negocis, vull dir.
Ja t'hi dignes per posar-me medalles,
però tinc una època de la meva vida
de crear i no parar i no parar i no parar.
Però bueno, jo estic contenta.
Parlant de crear, creus que la gent gran pot crear cultura?
Sí, i tant.
I sobretot si tenen experiència, si ells han estudiat
i ells han de transmetre.
Clar, no t'hi pots quedar si tu saps coses
i no passar-les a altres persones.
Això és molt important, això sí que li dona molta importància,
però hi ha persones molt tancades que, al millor,
jo què sé, aquí hi ha un senyor,
un senyor informàtic,
aquest senyor crec que sap molt, molt, molt,
però fa una labor molt important i tampoc cobra.
Creus que la societat pensa que la gent gran
pot crear cultura?
No tant. En aquest aspecte estem una mica marginats.
Per què?
Perquè no es valoren lo suficient.
Jo ho crec, encara que facin campanyes
no tothom.
Per exemple, tu has sigut una persona
que has cregut en nosaltres, però per regla general
em fa l'efecte que no.
I per què creus que no?
És el meu criteri, perquè pensaran que nosaltres
ja ho hem fet tot.
Jo ara mateix tinc 78 anys, però jo crec que encara
jo puc fer moltes. Mira, jo ara sortiré al dia de la dansa
i ho faré més bé o més malament,
però donaré un exemple
que si vols una cosa i t'agrada,
ho has de fer. I a més, si pots,
per una altra part, el que tu sàpigues,
per favor, ensenya-ho a persones que al millor
no saben i que els anirà estupendament bé.
Vull dir, hi ha dones molt més joves que jo,
que jo els dono places de balla en línia,
que els primers dies estan com disgustades,
perquè no els hi sorprèn,
però després ja els hi donen alegria i quan comencen a aprendre
són la mar de feliços.
Però creus que la resta de la societat no pensa
tant així? Jo crec que no.
Jo crec que potser pensarà una persona
a partir que s'hi esjubil·la,
però una persona de...
25, 30, 40 anys...
Vaig a posar-me a fer
una cosa per a la gent gran perquè em sobra el temps
o perquè tinc aquesta experiència...
Jo diria que no.
Jo m'equivoco.
Però jo diria que no.
Com vius la possibilitat que les teves fotografies
estiguin?
No sé, jo soc atrevida, ja ho saps,
que s'exposin, però no sé si són bones
i estic desitjant
que alguna persona amb experiència
potser m'ho digui encara, que també és com la pintura.
És molt relatiu.
Suposo que deu ser qui la mira.
I després també, si qui la mira
és una persona que l'ha fet
segons l'efecte que li pugui tenir amb aquella persona,
l'hauria de valorar d'una manera o d'una altra.
O si és molt, molt professional,
ja ho valorarà professionalment.
I això és el que m'agradaria, sincerament.
T'agradaria poder-les exposar perquè gent
que en sàpiga...
Exacte, perquè m'estimularia.
Si m'estimularia, potser ho superaré.
Crec que les coses són així.
Havies pensat mai que podries exposar una fotografia?
No, mai.
Puc pensar moltes coses,
però això sí que mai a la vida, de veritat.
Això gràcies a tu, per descomptat.
Ara que hem acabat el taller,
potser he de continuar amb fotografia?
Sí que m'agradaria.
El que passa és que de tots els dies de la setmana,
el dia que podria tindre lliure per fer una cosa d'aquesta
seria el dimarts, que és el dia que ho fèiem.
Tu podries fer-ho?
No ho sé.
De cara a l'any que ve m'ho he de mirar encara.
I per compte teu?
Si tu faràs més fotografies,
si això ha canviat la teva manera...
Sí, mira, jo ara al poble, que suposo que trobaré
quantitat de naturalesa, inclús d'animals i tot això,
penso fer moltes fotos i te les passo.
Ho pots passar pel grup?
Pel grup de la ràdiofotografia, ja està.
Quan ho he llegit això, dic que ja està.
Diferent, vull dir, perquè a més a més,
el llac de Vilassana, que és preciós,
i que a més a més aniden ciguenyes,
i després també hi ha un lloc on hi pots ficar
unes finestres petites per observar els ocells
i pots fer fotos dels ocells.
Vull dir, tot això.
Vull dir, ara, si ja se m'ha vingut al cap de dir,
mira, i potser amb el temps m'he d'haver de comprar
un mòbil més de qualitat,
una màquina de fotografia, algun aniversari, no sé.
I la possibilitat de compartir-ho amb un grup,
encara que sigui de WhatsApp,
t'impulsa a continuar fent més fotografies?
Clar, totes aquestes coses impulsant, claro.
Ja no me ve d'un grup, vull dir.
Ja ho he dit, mira.
Però poder-ho compartir t'agrada?
Sí, sí, sí i tant.
Si tothom busca un vídeo o busca una fotografia
amb el mòbil, jo ja els hi vaig dir.
Com que estic fent aquest curs, jo us enviaré fotografia.
I jo m'aixeco i surto a la terrassa
i faig una fotografia d'una planta o de lo que sigui
i li dic bon dia amb aquesta fotografia.
O sigui, ara tothom ho busca de la d'internet o així,
i tu crees la fotografia? Jo sí, jo sí.
Jo m'estimo més, és més còmode que buscar,
perquè si et vols dir aquesta o aquesta altra, no, no.
Ara la fas tu mateixa. Jo la faig i la passo.
És tan còmode també de poder-ho fer.
I abans no ho feies? No, no, no.
I l'altre dia estava preparant per fer croquetes
i feia la foto de les croquetes.
I vaig dir, quan estiguin fetes,
ja tornaré a fer-te una altra foto.
Com que som molt amics, sí que aquest grup
que ha vingut aquí al mil·lenari de Vall de Saló,
doncs els estimo molt i jo sé que
em penses i farà gràcia.
És el que diem, compartir.
Jo m'agradaria, no sé, massa coses,
però el que jo sé, m'agradaria transmetre-ho
a les altres persones perquè també ho poguessin aprendre.
No sé, vull dir, això crec que sí que falta, eh?
Falta un espai per poder compartir.
Sí, sí, sí, sí, sí.
També moltes persones grans tampoc
no estan massa disposades a fer coses.
Vull dir, aquí fem una excursió i sí,
el electrocarcel omple, no?
Però res més, ja està.
Sí, li pots ensenyar,
però la iniciativa de...
Potser no sé, depèn també de l'edat,
però jo ja tinc una edat i no paro.
Vull dir, no sé.
No sé, no hi ha.
Si haguessis de dir una cosa important
que t'endús d'aquest taller, què seria?
Tu.
Has vist que és espontània?
Sí, sí, sí.
Ha sigut important
i he ensenyat moltes coses, l'OA, per això.
Sí, sí.
Bueno, paro clar de tota l'experiència aquesta
que hem viscut, de fet.
Mira, ara m'agrada aquest col·laix.
Visca aquí.
Tu què dius? No està mal, no?
Està mal.
Perquè m'agrada que tingui aquests fondos blancs
i aquests borratxes, saps?
Vull dir, que es vegi tot el que és.
Encara no vaig poder agafar gaire
els dibuixos d'aquest senyor d'aquí,
però bueno, ja es veu alguna cosa.
Hi hagi fins i tot una frase.
Sí, perquè jo me'n recordo aquest dia, per exemple,
quan vas començar vas dir que no t'agradava
i després cada cop que te'l anaves mirant vas anar dient,
no, perquè vaig veure que tothom va vindre molt preparat.
Ens vas posar nerviosa.
I jo vaig ser un desastre.
I jo vaig dir, hòstia, i com ara deixar-me...
Però soc despistada, mira, escolta, no...
No passa res. Vull fer tantes coses que em despisto.
És això.
Però et vas sentir còmode després, a mesura que va anar passant el temps.
M'ha sentit còmode, la veritat, sempre.
És que és molt difícil pensar les persones,
totes iguales.
És molt difícil, la veritat.
Bé, doncs ja està.
No sé si vols dir alguna cosa més.
No, res, continuar això, que he estat molt a gust.
Si passa alguna cosa més, ja pots comptar amb mi.
I bueno, que t'invito a casa meva el dia que vulguis.
Ja ho saps, vull dir que seràs de la família.
O sigui que, a més, ja crec que no et puc dir, no?
Vale, perfecte.
Ara, quan vinguem de Semana Santa,
doncs si algun dia que vingui la Montse i el Max,
doncs te vens a veure si t'agrada la paella
o la fideua o...
Perfecte. Vale.
Doncs ara estem pendents d'això de l'exposició i de la ràdio.
Sí, sí, ja us diré...
Jo crec que he d'anar a parlar a la ràdio del dia de la dança
i perquè estic superliadíssim.
Com que estàs a tot. M'encanta.
Però és que tothom, jo, de veritat, tothom és molt maco amb mi.
Potser perquè tu ets molt maco amb tothom.
No, no, no, perquè és gent més jove.
Sí.
I a mi, en aquest aspecte, sí que considero que em valoren.
Però per això dic que, clar, la gent més jove
oi, la gent més gran hauria de fer més coses
i la gent més jove ensenyar més coses.
Escoltar bé.
Sí, ensenyar més coses, de fet, el que saben.
Vale. Doncs gràcies.