i llavors que et digui.
Sí, sí, t'apuntes a tot?
Sí, a tot el que puc, la veritat és que sí.
I perquè ara tinc la meva filla que s'ha divorciat
i viu a Centelles, a costat de Vic,
i clar, m'he d'expressar, estar-hi, si se posen malalts,
o tenen un dia de llibertat d'exposició,
i el cas de setmana que li toca els nens amb ella,
doncs també tinc allà.
I un cop demà?
El dia que treballes, dissabte es treballa,
treballa tot dissabte.
Llavors, clar, doncs tinc que anar.
Me'n vaig el divendres, si va de tard vaig el mateix dissabte,
si va de matí me'n vaig el divendres.
Ara tinc que ajudar, és el que toca,
que és el que diem que les separacions
arrosseguen a tres famílies.
A principi ella, perquè era la seva família,
està trencant-ho,
però ja no està a presència del pare,
perquè el pare també no s'agafa i no es cuida bé.
Però clar, per la part del pare i per la part de la mare,
són tres famílies que...
Que ajuden, no?
Que ajuden amb por i estem una mica...
ja les coses no són iguals.
Fa molt que va passar això?
Fa d'un any, just ara.
Sí que fa un any que vas cap a Santellas
i ho has notat, el canvi.
Sí, sí, sí.
I és que res,
ja mira, perquè tinc la sort, jo,
que com que la meva filla treballa dissabtes,
ell té l'obligació de tindre dos dissabtes,
dos caps de setmana seguits i un llibre.
I així.
Llavors jo tinc dos caps de setmana llibres,
si no tinc...
Però clar, entre mi,
que si es posen malalts, que si no sé què...
Clar.
I bueno, bueno, en fi.
En el que toca ara i només ens té a nosaltres
i que la tenim que ajudar.
Però tot passa.
I tot s'anirà posant al lloc, no?
Sí, sí.
I en el moment que ja no treballes cada setmana,
la cosa també anirà millor.
Tindré l'obligació aquesta de cada quinze dies
d'anar cap allà.
Clar.
Foc a foc.
Foc a foc.
Primer de tot, m'agradaria que diguessis
en complet la teva edat
i quina relació tenies amb la fotografia
abans de començar el taller.
Doncs jo em dic Lídia Martínez-Huy.
He fet setanta anys.
I jo la relació que tenia amb la fotografia
era molt poqueta.
Sempre m'ha agradat molt,
però, bueno,
mai he tingut una màquina així bona, bona
per fer fotos.
He tingut màquines, però bueno, justetes,
i he fet fotografies.
Jo, la veritat és que he descobert el món
aquest de la fotografia
més a través del mòbil.
Per la meva relació que no puc fotografiar
tot i a qualsevol moment i qualsevol cosa.
Llavors, m'he aficionat molt més
a la fotografia des que tinc el mòbil.
O sigui que tenies molt bona relació amb el mòbil ja.
No, no, no, no.
Però això de la fotografia, com m'ha agradat,
sempre els meus fills,
amics que saben més que jo,
doncs he anat trepitjant una mica
i aprendre d'un de l'altre.
I bé, anem fred.
Però encara em falta molt.
Amb el taller has millorat la teva relació amb el mòbil?
Sí, jo crec que sí.
Cada dia m'atreveixo més.
Clar, és normal.
Vas provant.
Perquè no es dona por de provar
per si fem malbé el mòbil,
que no és el cas,
però jo què sé,
o si tens una aplicació,
si no t'adones,
l'has fet desaparèixer.
I això és el que dóna més por.
Però bé, això ja també me vaig superant.
Vas guanyant confiança.
Sí, sí, això mateix.
He guanyat confiança.
Passem a parlar de les fotografies
que hem fet durant el taller.
I tenint en compte el projecte final,
que vam parlar de què té en comú la gent gran,
per tu va ser fàcil respondre aquesta pregunta?
No.
Normalment van ser difícils totes les preguntes,
perquè clar,
a través de la fotografia no estàs acostumada
a agafar sentiments
i agafar coses que fins ara jo no havia pensat
ni m'havia fixat en que allò podia ser un sentiment
i el podia fotografiar.
Jo fins ara, amb tu,
jo feia fotos,
però que a mi m'agradava,
però sense pensar que podia ser
una cosa més que una simple fotografia.
Aquest valor i aquesta cosa
ho he après amb tu.
Jo feia un paisatge,
normalment faig paisatges,
però ara sí que he fotografiat altres coses,
però les fotografiava perquè en aquell moment
no sé quina cosa més original, més maca,
però en si no buscava el que me podia aportar.
Aquesta és la veritat.
Però ara sí.
Quina relació has tingut amb el grup de persones?
Jo només coneixia la Joana,
el Gerard també una mica,
perquè havíem coincidit
en els valls de Saló que feia la Joana
i la meva companya de la Maite.
Els altres no es coneixia per res.
I quina relació has tingut aquí?
Molt bona.
La gent no se'n parla com si no es coneixien de sempre
i molt bé.
La gent molt amable, molt carinyosa, molt bé.
Jo no he tingut cap problema, al contrari.
M'ha agradat conèixer-los a tots
i conviure amb ells
i parlar d'experiències i de coses.
Hi ha gent molt interessant al grup.
El Claudi és molt interessant.
Ha viscut molt
i coses molt diferents que jo he pogut viure.
Tu eres la més jove del taller,
si no m'equivoco, i el Claudi el més gran.
Estem parlant de quasi 30 anys de diferència.
M'ha sorprès i m'ha agradat molt
perquè no sé quants anys tinc.
96.
Són molts anys, 96 anys,
veure aquestes ganes d'aprendre
i aquestes ganes de relacionar-se
és que m'ha donat un subidó perquè he pensat
i per què jo no?
Si jo tinc els companys que tenen 81 anys
i van a caminar amb nosaltres
que la més jove té 48 anys i 50
i d'aquí anem pujant fins a 81.
I aquests dos
aguanten igual que nosaltres
i se relacionen amb tots nosaltres
i he après d'ells.
Però el Claudi m'ha deixat,
que són molts anys.
M'ha sorprès.
Per la visió que tu tenies de 96?
Sí, de 96 anys.
N'hi ha poca, però a lo millor n'hi ha
molt més del que jo podia imaginar
perquè no serà l'únic, ni molt menys.
Però viu aquí i assumeu...
És que té molta salut
i la salut també fa molt
per compartir, per ganes d'aprendre
i de fer coses, però en 96 anys
dic que és una meravella,
per favor.
És igual el que ell afinar
pugui tocar-la o no.
És igual, però aquesta il·lusió
és una meravella.
I tots.
Anem a mirar les fotografies
que has anat fent.
Hi havia aquesta primera que em vas enviar
quan vaig demanar la família.
La família, mira, aquí estem amb les croquetes
i amb les mandonguilles perquè són molt famoses
en la meva família i jo les faig per ells.
A mi també m'agrada, evidentment,
i el meu home.
Però jo faig moltes
per preparar els tapers i que se'n portin.
En aquest cas, aquestes són
la pilota del caldo.
Perquè és volant escudella amb la pilota
i amb tota la farandòlia.
I sempre diuen caldo dels avis.
És diure els avis.
A mi està el meu home i el caldo
també col·labora amb fer-lo amb mi.
I això per mi significa molt la família
i quan jo faig menjar
sempre faig bastant més per que se'n portin.
Els tapers són molt famosos.
I a vegades dic que tornem als tapers
que quan faci això l'altre no n'hi haurà.
Sí, sí, que us porten, sí.
I si faig fricandó, faig unes coses que
els agraden, sempre faig més.
A tu t'agrada molt cuinar, no?
Sí, he estat cuinera.
Durant molts anys?
Doncs mira, vine a l'escola Canigó,
set a l'escola de les pluges
i després vaig estar tres en un lloc
més de trenta anys.
Quan vas estar a l'escola Canigó aquí a Sant Just?
Aquí a Sant Just he estat
els últims vint anys abans de jubilar-me.
Molts anys.
Sí, però tenia companyes que portaven trenta i escaig.
Mira, si pots entrar a treballar en una escola
l'horari és molt bo.
Hi ha hores que marxar-te costa molt
i més si ets cuinera.
Si vas a un restaurant és horrible.
Jo he treballat en un bar i en un restaurant,
en un bar que teníem el meu fill.
Després que treballes 11 hores, 10 hores,
12 hores, que és horrorós.
Vas començar treballant a un bar de cuinera?
Sí, no, vaig començar a treballar a l'escola
dels meus fills.
Però era una escola petita que es va tancar.
A veure, trobar una plaça de cuinera,
una escola, costa molt, perquè la gent aguanta
fent la jubilació.
Després ens donaven de baixar
i cotitzaven 9 mesos.
Però les coses es van arreglar
i ens cotitzaven tot l'any.
Entenc que lluitava moltíssim.
Aquesta escola es va tancar,
no vaig trobar cap escola
i em vaig posar en un restaurant petit,
vaig plogar i vaig estar 3 anys.
Vaig aprendre moltíssim, perquè en unes escoles
menús són sempre iguals, cada mes donen la volta,
però si tu t'has quedat al menjador,
una setmana espagueti, l'altre macarrons,
l'altre fideos...
És així, perquè els nens és el que mengen.
Però en un restaurant la cosa canvia,
es tenia en carta, però és molt dur.
Després vam tindre un bar petit
amb el meu fill.
A Barcelona, a la calle Montaner.
Va anar ni molt ni una meravella,
però anaven fent,
ens traien el sou i anaven fent,
però també treballàvem molt.
El meu fill se va casar amb una noia de Lleida
i va voler marxar cap allà.
Allà començava a tenir problemes d'esquena
i vaig estar sola i vaig tindre un accident
també que estan allà,
i tot el que fèiem vam dir que ho deixem.
Vaig tindre la gran sort de trobar una altra escola.
Va ser la gran sort.
A on? A Sant Lluís.
A la del Canigó.
Des de sis anys treballàvem al restaurant Líbar
i després ja els últims vint anys a l'escola.
A l'escola. Al Canigó.
Vaig ser molt feliç. Molt.
Aquesta me va costar
perquè jo no volia res trist.
No volies? No.
No volia...
Tinc una fotografia de la meva germana,
que eren petites, i ara faré una d'ara.
La que li donava pena era a mi.
La primera. I vaig pensar...
Per què? Perquè el pas del temps...
costa una mica d'assimilar-lo.
Hi ha moments que no,
perquè és tonteria estar pensant en el...
Ahir, no?
Al final vaig dir...
No. La que tenien la meva germana també era molt petita.
La que tenien les dues juntes era una foto d'aquestes antigues.
La meva germana era una foto petita.
I la comparació em va semblar...
molt petita una de l'altra.
Tot el que... Això és de la meva sobra.
De la mare de la Maite.
Me vaig quedar jo.
I aquí ella, la meva sobra,
feia la massa de les rosques.
I...
La meva germana era molt petita.
Vaig anar a fer coca i això no.
Però sí, feia les rosques.
I amassava ahir algun bizcocho que havia fet.
O jo el tenia... Jo què sé.
Igual de quan es va casar.
I com que estava una mica deteriorat,
vaig pensar...
I després vaig fer la comparació.
I això que és de la meva filla.
Bé, mira, Berta és la meva neta, la més petita.
Quants anys té la més petita?
5. I és la que viu a Santelles?
Quants nets tens? 4.
La Berta té un germà, el Pau, que té 10 anys.
I després té una neta de 18 anys.
I l'altra que té...
Bé, farà 16.
Aquest són els que demanen.
Les croquetes i tot el que més.
Aquests, aquests.
Els grans, els grans.
Bé, mira, no ho sé.
Vaig pensar que aquí s'ha de reflectir el pas del temps,
perquè això ja està una mica vell.
I això...
Jo és que...
Els meus nets m'ho passo molt bé.
Perquè m'hi tenen el loca.
Juguen a l'1, juguen a això,
perquè ell sap fer el 2, no ho fa tot.
Però m'ho passo molt bé amb ell,
perquè diu, mira, ja, ja.
Això de posar-lo així,
i ja està fet.
I diu, però tu no.
L'altre de color blanc i l'altre de color verd.
I mira, hi passem una estona,
perquè com que me quedo amb ell sols,
doncs he d'inventar alguna cosa.
L'altre és molt petita, amb l'altre faig purles.
I aquí m'he ensenyat a muntar el Lego.
O sigui que els teus nets t'ensenyen a tu coses.
Ui, sí, moltes.
I els grans, també.
La meva filla, la que té 18 anys,
està molt amb mi i jo amb ella.
Ha sigut la primera.
Però és veritat que tenien una afinitat, elles dues.
Em truca i m'explica les coses de les seves amigues.
Dicen, els seus nòvios no, eh.
Això no.
No té ni bolsa i guerres de nòvios.
Diuen, el dia que trobis un, ja no l'has fet.
Però ella és una gran aficionada a la lectura, la meva neta,
i sempre me porta llibres.
I allà, aquest l'has de llegir.
I allà, ara en català, que has de llegir en català.
I, clar, no la puc defraudar.
L'has de llegir.
Normalment deixes en castellà. Sí.
Però parles en català, no?
Bueno, però jo a casa parlo en castellà.
La sort dels meus nets, que és quatre, parlem en català.
Parles amb ells en català. Sí, sí.
I el de la meva filla, fins ara, que ens ha costat molt,
com la meva filla i jo parlem en castellà,
me parlava en castellà.
I jo, però per què me parles en castellà? No ho sé.
No m'he adonat.
Com que no t'adones, no t'adones.
I ara ja comença a parlar-me en català,
amb la seva mare i jo, suposent.
Parlem en castellà.
Doncs ell, no sé per què,
va pensar que m'he d'haver de parlar en castellà.
Però ell amb la seva mare parla en català.
I el meu fill amb els seus fills en català.
Tots, tots, tots en català. I els pares i tot.
Sí, sí.
Però jo vaig començar a parlar
una mica català quan vaig entrar a l'escola.
Bé, quan els meus fills van entrar a l'escola,
que jo sempre m'he ficat... he fet cosetes.
I estava l'associació de pares.
I una professora, la professora de la meva filla,
em va dir, i tu per què no parles català? Dic, no, em dóna vergonya.
A partir d'ara, català. I elles
m'hi van ajudar. Fins llavors no parlaves català?
No. Molt poc. Me donava vergonya.
Bueno, és que és una cosa que passa, no?
I a casa sempre heu parlat castellà?
Clar. Els meus pares eren castellans.
D'on eren els teus pares? La meva mare de Valladolid
i el meu pare de la manga murciano.
Però el meu pare parlava perfectament el català.
Van venir cap aquí molt joves.
Es van conèixer aquí.
El meu avi de la meva mare, el pare de la meva mare
van traslladar després de la guerra a Barcelona.
I ja es van quedar aquí. I el meu pare
té una sequia molt important, que és vivia de les Terres.
Tenien unes cosines aquí a Barcelona.
Estaven molt malament,
econòmitament, i van vindre.
I clar, som castellans.
Passen coses d'aquestes, que canvies de llengua.
Sí, aquí ja ho saps.
No ho sé.
La meva mare, amb el seu germà,
parlava castellà.
Perquè els seus pares li parlava en castellà.
Els seus pares també són de...
El meu sobra de València. Va venir aquí, que tenia 21 dies.
A Sant Feliu.
I la seva mare no parlava castellà. Parlava valencià.
No sabia parlar castellà.
No parlava res de català.
Castellà, castellà, castellà, castellà.
La teva sobra d'on era? De Murcia.
I el meu sobra,
la meva mare li va dir,
però papa, jo vull que me'n parlis en català.
I ells dos parlava en català.
El meu home no.
Ells parlava en castellà.
El meu home parla en català.
A mi depèn.
I bueno, tenim un lio ahir.
I la Màtia i jo parlem en castellà.
A vegades comencem en català i després
no te n'adones i parles en català.
Perquè al final ja no hi ha llengua materna.
Clar.
A veure, si esteu tots parlant català,
per què li parles a la Lídia en castellà?
No t'adones.
Passa, passa.
La meva família també passa.
La meva àvia és d'Andalusia.
El meu tiet va néixer a Andalusia
i vam venir cap aquí.
Ell era molt petit, però el meu pare ja va néixer aquí.
Però la família sempre ha parlat en castellà.
Quan era de jove, perquè si no els de l'Ajuntament
no els escoltaven si ens parlaven en castellà.
Però llavors, parlaven en castellà.
El meu pare ha parlat sempre en castellà.
Es van conèixer amb la meva mare en castellà,
però ma mare parlava català.
A partir d'estudiar, el meu pare va fer magisteri
i com que per semestre havia de parlar català,
van començar ells dos a parlar en català
i ens han parlat en català.
Amb el meu pare veus molt si parla amb amics
de quan era jove.
Parla en castellà i amb amics de l'escola o el que sigui,
en català.
Això la gent ho sabeu nosaltres,
però la gent de fora no ho acaba d'entendre.
És impossible.
La família passa el mateix.
La meva mare parlava en castellà,
la meva àvia també,
però si em parla més en català.
Jo recordo quan era petita,
si s'enfalava molt el meu pare,
em parlava en castellà.
Quan de cop em deia què fos,
era com que ara no surten res.
La meva filla comença a parlar en castellà.
La meva mare parla en castellà i em diu
que agafa la sabatilla
i donarà un cop a la sabatilla.
Quanta que no sigui antiga ella.
Tens ganes de viure.
Jo a la meva joventut llegia bastant.
Vaig tenir una temporada que no llegia,
després vaig tornar a llegir
i he tingut èpoques.
El meu fill també llegia molt.
Ara està flojit.
Tinc el que diré a la meva filla,
a dir-li al papa que treballa molt
i va molt cansat.
La meva neta...
A l'estiu al camp sempre vaig llegir
perquè tinc més temps,
i em sembla molt bé.
Sí, Carla, tu m'has de dir,
perquè no te puc fallar.
I me fas llegir i molt bé.
I aquest llibre?
Aquest llibre el vaig comprar jo
perquè aquesta, la Mercè Robrera,
és de Calella i la vaig conèixer...
El meu fill m'ho ha dit.
La Mercè Robrera, que és de Calella,
busca l'Instagram.
La vaig buscar i és molt defensora de les dones.
La vaig començar a seguir
i posa uns escrips molt macos per a mi.
Ha publicat diversos llibres
i aquest va tindre bastant...
La gent parlava molt bé d'ell
i vaig dir que me'l compro.
Hi ha moltes històries i moltes...
No és una història, sinó situacions
de cara a la dona.
I t'explico una mica
com és el més bo per afrontar aquesta situació.
I és molt guerrera
i és molt defensora de les dones.
I per tu aquest moment et dona ganes de viure?
Sí, perquè em dona molta pau.
Jo em relaciono amb molta gent,
però suposo que com la majoria
també necessites estar sola
i estar aïllada.
Aquestes estones
d'agafar un te o un cafè
i estar en silenci
m'aporta molt.
Jo tinc moltes coses que em fan les ganes de viure.
Vaig pensar que aquesta era la manera
que he de dir a través de la fotografia.
M'agrada molt viatjar,
mirar, observar...
I tot això.
No és que sigui xafardera, crec que no,
però m'agrada observar les coses,
no observar la gent
per saber què és la seva vida,
ni la seva intenció,
ni vull que sàpiguen de la meva.
Això ja pot entrar, no?
Però sí, soc molt observadora i molt curiosa
de les coses.
Oi el que em va costar?
Oi el que em va costar?
Per què?
És que l'acceptació costa molt, l'acceptació.
Tens acceptació
perquè no tens més remei,
però si tens una malaltia,
la tens que acceptar.
Si el teu home o els teus fills tenen una malaltia,
la tens que acceptar perquè no tens més remei,
però no l'acceptes.
I el pas del temps, t'hi costa molt d'acceptar.
Has de continuar a viure, evidentment,
perquè no tens més remei que acceptar-te.
No, jo no.
Però acceptació...
penso que és més la resignació que l'acceptació.
No tens més remei que resignar-te.
Però l'acceptació...
Sí que això ho tinc que acceptar,
perquè mira, ho tiro i una altra,
però n'hi ha coses que costa molt d'acceptar-les.
Em va costar molt.
No trobava la manera.
No trobo la manera
d'encontrar una fotografia de l'acceptació.
Perquè no trobaves tampoc res
que acceptis realment.
Clar, segurament.
I això, mira, la vaig veure així de lluny
des del menjador i dic
doncs podria ser també això.
Acceptar una cosa externa potser és més fàcil
que alguna cosa que t'afecta.
Clar, clar que sí. I tant, i tant.
El meu home té uns problemes de salut
que no són greus, però són problemes de salut
importants.
Té l'esquena molt malament,
està tota l'esquena operada,
té una malaltia que li funciona molt malament.
A veure, una acceptació, evidentment que sí,
perquè és el meu home,
jo l'estimo i hem viscut sempre junts,
hem format una família, i això sí que
ho he d'acceptar, perquè ho he d'acceptar
com a persona i com a la seva companya,
com a moltes coses.
Però com reflejo jo aquesta acceptació?
Que poguessis expressar
l'acceptació de coses,
perquè jo amb les coses del meu home
quina foto faig?
És això.
Per això em costava.
Mira, vaig decidir fer aquesta.
Encara n'hi ha una fulleta verda, però...
Però la resta ja no està verda.
Això és que mira, jo
no...
Ho vaig fer molt de pressa i...
No t'agrada? No, no m'agrada.
I una altra cosa, jo portava més fotografies,
aquí m'he faltat amb fotografies del meu grup.
Vale, ho hauries fet amb més fotografies.
Sí, perquè aquesta més que és fosca,
perquè això sí que és una experiència per mi
impensable, que jo aniria a caminar
de nit, amb una i una aquí, pel bosc...
A mi m'ho expliquen i dic...
Jo no, jo no...
I el primer dia vaig passar una mica de por,
el segon jo no volia anar a la primera ni molt menys,
després també sortien
els jabalís estos i...
Bueno, però al final
jo he trobat lo bo,
que és que sense aprendre's lluny
vas caminant per un bosc
i estàs contenta i feliç també,
perquè baixar amb els meus companys jo solament aniria.
I quan està a la lluna és que és una passada,
perquè sembla que totes les camins
estan il·luminats i estan macos.
Jo tinc vídeos que he gravat i tal.
I clar, això, experiència viscuda,
és l'última experiència molt maca
que jo he viscut, perquè he viscut moltes,
però aquesta m'aporta moltíssim.
I de dia també, perquè avui no he fet tot de dia, no?
Però a la nit era com...
Encara és més impactant, no?
Sí, com que jo no...
I bueno, jo vaig posar aquí l'alluny,
em vaig posar a camí.
Aquesta soc jo,
perquè estic molt feliç.
I jo què sé, perquè ja...
Per aquí...
Perquè també caminem per Barcelona, eh?
Fem sortides també un cop al mes
pels barris diferents de Barcelona.
Estem a l'associació de Barna Trec
i quedeu-n'hi-do caminant un munt.
Perquè entre la nocturna, la diurna, Barcelona,
els pobles...
Els pobles, un cop al mes, la Barcelona, un cop al mes.
A vegades coincideix la desplugues
amb els del Barna Trec
i una setmana, vamos, horrible, horrible.
Caminant a mullar.
I bueno, i el que vaig trobar...
Això és que ni no ho veig.
Ah, sí, això és l'Empri.
Sí, era com...
Tota el grup, perquè clar, quan sortíem a Barcelona,
també és com a la desplugues,
ens juntem moltíssima gent.
Nosaltres anem a guiar perquè ens expliqui totes les coses
que n'hi ha per Barcelona tan maques
que portem aquí tota la vida
perquè clar, són barris que no vas...
Clar.
Fem tot.
Ara, per al dia 7, anem per la part de Montjuïc.
I ja hem anat, però bueno, sempre van canviant.
D'acord.
Sí, sí.
També et volia preguntar
com has viscut el procés del taller de fotografia,
i com impacta en el teu dia a dia.
Impacta, perquè clar,
jo he descobert moltes coses, el que abans t'havia dit,
i per al dia a dia és que si trobo una...
Alguna cosa que m'impacta,
doncs ja me paro i dic,
bueno, això m'impacta perquè, saps?
I busco que m'expliqui alguna cosa la foto,
que abans la feia i ja està.
I això és el més maco que...
Bueno, és molt maco
el que has lograt, no?,
que pensem més i recapacitem,
i no anem amb aquestes presses que portem sempre
de fer una foto perquè sí, no.
Ara faig les fotos perquè tenen un sentit.
Molt bé.
Relacionat amb això, creus que la gent gran pot crear cultura?
Sí, sí.
No més que amb l'experiència que tenim de la vida,
perquè tots hem tingut vides diferents
i podem aportar moltes experiències,
més que res de la vida, no?
De la vida, de com hem viscut nosaltres la vida.
Passa que ara es viu molt de pressa i...
i clar, costa de...
de que t'escoltin i...
Creus que la societat creu
que la gent gran pot fer cultura?
No, no, molt poca gent.
Per què? Per això, perquè ja estem antiquats,
ja estem passats de moda,
ja el que nosaltres hem viscut l'hem viscut en la nostra època.
Ara estem vivint altres èpoques que no tenen res que veure
amb les seves i si tu li dius perquè jo quan era jove...
Bueno, és que no...
No t'he fet gaire cas.
A algunes coses puntuals, al millor,
però no t'he fet gaire cas.
Jo, el meu fill sempre ha sigut molt curiós, també,
i sempre... No, i la meva filla també, però el mas...
Més, i quan eres petita que feies
i quan eres jove que feies, i sí, les he explicat,
però ara, de cara a ser grans,
mama, estàs bé si... Tu passes bé amb les sortides i...
doncs és el que has de fer, però d'ahir ja no...
Parlem poca cosa.
No tenen temps ni d'escoltar-te.
És que vivim massa de pressa. I és una pena, eh?
És una pena perquè jo que no he viscut tan de pressa
i no m'he enterat que ja tinc 70 anys,
sí que m'he enterat, però...
Té costa de pensar que tens 70 anys
i tot el que has viscut?
També hem treballat i quan treballes la vida passa molt ràpida
per tots, encara que tinguis fills, però, clar,
tens fills, treballes a l'escola,
sopar, anar a dormir aviat...
Tot això va molt de pressa.
I no, i la gent jove.
La gent al millor de 50, 60 anys,
però la gent de 20 anys i tot això...
Queda molt lluny. Queda molt lluny.
I és com si visquéssim, pel que dius,
és com si visquéssim dos temps diferents.
Com si tu no estiguessis vivint en la mateixa època que jo.
Sí, sí. I a vegades sento així.
Que sembla que ja estic totalment desfasada.
I altres vegades dic no, no, no estic desfasada.
Estaré una mica, evidentment, però...
Aquestes ganes d'aprendre, també,
per intentar adaptar-te als temps
i no quedar-te tan enrere.
Aquestes ganes de viure, d'aprendre, és tot això.
Perquè tu veus que, clar, hi ha una diferència molt, molt gran.
I dius, bueno, intentaré que no l'aixi tant
i m'he d'espavilar i aprendre l'ordinador, el mòbil,
perquè això està eliminat.
I intentar, doncs, de...
De no quedar-te tan enrere,
per participar amb ells.
Ja no que t'escoltis, sinó participar una mica amb ells.
O sigui, ells treuen una conversació,
doncs tu sàpigues de què estan parlant
i puc donar la teva opinió.
A vegades pot ser que no sàpigues de què estiguin parlant i llavors ja no...
No, llavors ja et dius, me callo i ja està, no?
Sí, sí, perquè és veritat, a vegades,
perquè és un mòbil parlant amb ells d'alguna cosa
i jo els dic, però de què és tot parlant?
Bueno, va, és igual, ja, ja és igual.
I a mi això me fa molta ràbia. Per què és igual?
No m'ho puc explicar.
Però com estem passejant o estem dinant o estem...
Bueno, va, és igual.
I es van sumant, no? Molts és igual?
Sí, sí. I cada cop es va fent.
Cada any se farà una mica més distanciament,
perquè, clar, vulguis o no,
i d'aquí 10 anys, si és que estic viva i tinc 80 anys,
doncs no sé,
me donaran una abraçada, iaia, com estàs? T'estimo molt.
Adeu. I ja està.
I això, ojala que no, però...
Jo què sé, jo què sé.
Perquè és complicat, és complicat.
I és que ara estem més a prop dels fills
i més a prop dels nets,
perquè ja no n'hi ha aquella vergonya de parlar
i que si no saps, doncs jo ho dic.
Jo no tinc cap problema. Jo això no entenc.
Doncs explica'm molt millor, no?
O de quina manera m'ho pots explicar als meus fills?
No, si jo les dic això, és que ho intenten, eh?
Sí, sí. I bueno, doncs ja està.
Com veus la possibilitat
que algunes d'aquestes fotos apareguin a una exposició?
Ah, bé, si són interessants per la gent,
doncs m'assembla bé, perquè no, sí, sí, cap problema.
I per tu són interessants? Per mi sí.
Perquè les he fet amb tota la il·lusió i amb tot el carinyo,
i sí, per mi sí que són interessants.
La veritat és que sí.
Sí, fa gràcia, clar, fa molta il·lusió
que les coses que tu has fet estiguin exposades
i que altra gent les pugui mirar i comentar.
Has fet mai res creatiu que t'hi has exposat?
No, mai, mai.
He sigut molt dolenta per les manualitats
i per això això em posava nerviosa,
perquè no he fet...
L'artista és el meu marit i sempre s'ha ajudat als nens
per els dibuixos,
perquè la meva filla va fer belles artes
i clar, tenia molts treballs que feia,
el meu home sempre allà em veia i molt bé.
Jo me sentia superorgullosa que el seu pare la pogués ajudar,
però que és que jo, doncs no,
no, he sigut... m'ha agradat,
però tampoc no he...
Tampoc he dit que me vaig a dedicar això un temps
o faré un cursillo de manualitats, perquè no,
perquè no m'he sentit tan malament com jo penso.
Hola.
Les fotografies estan bé?
Sí, però és diferent, penso.
Tens algun projecte o intenció
de continuar amb la fotografia ara, després del taller?
Sí, a mi m'agradaria fer més o més...
per tècnica, al millor,
per saber més toquillos i més coses.
El que passa,
que hauria de ser un curs de cara també a la gent gran,
perquè com a mi m'ha agradat, des que tinc el mòbil,
fer tantes fotografies als meus fills,
per un aniversari me van regalar un curset,
un curset era un dia,
unes xerres d'un dia,
però clar, jo era l'àvia de tots.
Me vaig sentir ja una mica...
La majoria tenia entre 20 i...
no sé si algú arribava a 40 anys.
Va anar tot molt de pressa,
el van fer al Parc...
on és el zoològic...
A la Ciutadella.
Tenia tantes possibilitats,
i vam fotografiar l'aigua, com caia...
Però clar, tots eren programes
per fotografia de l'aigua,
per fotografia d'una flor de pro,
i jo anava quedant enrere, enrere.
I un nen, perquè no sé si tindria 20 anys,
suposo que li vaig recordar la seva àvia,
se me va acostar a dir
que no s'havia baixat,
perquè la gent baixava les aplicacions en un moment,
jo necessitava el meu temps,
i el professor passava,
i dues vegades li vaig dir
que anés a poc a poc,
però he vist que el nostre aquest t'està ajudant,
i li vaig dir que m'ho hauria d'ajudar tu,
perquè el meu fill t'ha empagat,
i el noi m'ha ajudat moltíssim,
se m'ha portat molt bé amb mi,
li vaig donar les gràcies,
i em va dir que m'havia ajudat molt,
i li vaig dir que no, que no, que no,
l'únic que desitjo és que he expressat alguna cosa,
i li vaig dir que això ja no ho sé,
o sigui, imagina't.
Llavors, clar, té que ser,
sí, sí, perquè jo quan me vaig rebre la carta,
jo m'apunto, m'apunto, m'apunto,
perquè és per nosaltres,
perquè la gent estava en colló,
li vaig dir als meus fills,
que ha sortit un constat de la millenària per a la fotografia,
bueno, mama, aquest segur que l'aprofitaràs,
i la veritat és que sí,
però si m'apunto ha de ser per a la gent de la meva edat,
perquè clar, és el que diem,
i hem quedat amb enrere,
això va molt amb una velocitat...
No, perquè ja t'he dit que jo
vaig viure amb aquesta experiència,
i me vaig sentir molt malament,
i va arribar un moment que vaig dir, mira,
ni te bajes las aplicaciones, Lídia.
Vas escoltant, vas fent,
i estava passant que aquest noi,
ja t'he dit, se va portar molt bé,
i moltes aplicacions aquestes ni les he fet servir,
ni res, perquè me vaig sentir molt malament.
Però bueno,
ho van intentar els meus fills,
i jo també ho vaig intentar,
no vam saber escollir per mi, i ja està, i no passa res.
Si haguessis de dir una cosa important
que t'endús d'aquest taller, què seria?
Doncs moltes coses, una no.
El que hem parlat abans,
és que és un grup de gent molt maca,
he après moltes coses que penso que tenen malors,
jo què sé,
hem tingut una convivència molt maca entre tots,
amb tu també, t'has esforçat molt
en crear una bona harmonia entre nosaltres,
he tingut molta paciència, perquè clar,
a vegades ens anaven del curset,
que si no sé què,
o algú explicava les seves vivències al seu avi,
per què no t'adones?
I jo pensava en tu,
que tallar això,
i estarà buscant de quina manera,
però clar,
en una conversa no t'adones,
he intentat no ficar-me,
perquè no t'adones,
estàs parlant,
i ells parlen molt,
i es reuneixen molt,
i és normal que estan aquí,
i ens donen compte que hi ha ratles petits,
però tot això,
és molt important, molt interessant,
i m'he sentit molt bé,
i la meva cunyada deia
que no passa res,
i jo aniré,
i jo diria que tot molt bé.
Doncs ja estaríem,
no sé si vols afegir alguna cosa.
No, perquè el més important,
ja t'ho he dit,
he estat molt a gust,
perquè són coses que no pots faltar,
però bé, molt bé,
amb il·lusió que arribés el dimarts,
i d'estar aquí amb vosaltres i amb tu,
i també desitjo que tot ha anat molt bé,
que s'ha après molt,
que s'ha après molt,
que puguis fer el teu treball
amb molta informació de totes,
una nota superalta.
A veure, a veure,
ara la feina és teva.
No, però amb el taller jo ja estic supercontenta,
ara sí, ho he de redactar,
tinc un munt de feina, però...
Ja he après moltíssim.
Sí que a vegades havia de dir
que estàvem fent fotografia.
Però també quan ens anàvem de la fotografia
també aprenia molt, o sigui, han sortit aquí converses
que era per gravar.
De tot que ni t'imaginaves tu mai.
No, clar que no, perquè eres molt jove
i treballant gent de la nostra edat,
és molt diferent.
Molt interessant, sí, sí.
M'alegro moltíssim que per tu deia que anàvem bé,
perquè l'objectiu que tenia
hi ha bon treball i tot això.
I si algun dia no ens tornem a trobar?
Sí, no, ara el dia de la ràdio jo no estaré.
Ja, ja ho has dit.
Però el dia, el maig,
s'inaugurarà l'exposició.
Ja us diré quin dia.
A veure si aconseguim estar tots i totes.
Com seran 3 setmanes, eh?
Sí, haurem de fer un dia entre setmana a la tarda.
Perfecte.
L'acusarem en contacte amb l'Ajuntament ja,
perquè em diguin quin dia i així tothom s'ho pugui reservar.
Bona nit, guapa.