Gràcies carinyo, ho vaig passar molt bé, em va anar molt bé.
De totes maneres vaig passar molts treballs, això de buscar les fotos em va remoure molt.
Jo ho hauria de fer, no vaig ser tot el que hauria d'haver donat, no ho vaig donar.
Home, jo crec que vas donar el que volies i quedar escondoners fins on podia i fins on volia, per tant...
No, jo ho volia fer molt, però mira, l'última setmana que ja tenia això, no podia fer fotos, no podia.
Vaig anar al monestir de Pedralbes, no vaig poder fer ni una foto, ni una foto, vaig estar amb les nenes, ni una foto.
I vaig dir que no, no vull que me les facin elles perquè serà mentida.
No, no, i a veure, les mentides són mentides, però això em va fer viure, perquè vaig veure que no soc tan tonta amb el telèfon,
de totes maneres em fa por de desquadrar-ho, tampoc em va massa fi, perquè...
Costa.
Comencem, mira, primer, si pots dir el teu nom, l'edat que tens, i quina relació tenies amb la fotografia abans de començar el relleu.
Bé, em dic Maria Llozallanta, tinc 79 anys, encara no tinc els 80, que són el 29 de setembre a les 4 i mitja de la tarda.
Exacte.
Què més?
I quina relació tenies amb la fotografia?
Mira, la fotografia sempre m'ha agradat, jo tinc quantitat d'àlbums aquí i a casa meva, al pis, perquè quan sortíem de viatges amb el meu marit
fèiem fotos amb dues cames, que ara portàvem a la seva càmera i anàvem fent fotos, clar, tinc quantitat de fotos i de fotos i de fotos,
m'entens per què m'agrada. A veure, l'enquadrat i tot això jo procurava que la figura estigués al mig,
però esclar, de vegades també els tendons em fan males passades, m'entens? Per això em surten burrosos ara, més burrosos,
perquè em costa més de dominar les mans. Per què? Perquè tinc problemes dels tendons, perquè ja m'ho van mirar i aquest que em va operar,
ja no me'n recordo quin, aquest, sí, aquest és el que em fa més mal. Encara em fa el mateix mal d'abans operar, al final, a les puntes dels dits.
No hi tinc tacte, pràcticament. Jo em toco els puntes dels dits i tinc putxades. Clar, vaig fer el que vaig poder.
Podria haver fet més, segurament, però el meu estat d'ànim estava una miqueta traguerat, creuat de gust a tot.
Per això...
M'estaves venint un moment, no?
Sí, sí, i ara estic passant un altre moment, saps? Perquè venim al pis.
I clar, vaig avui a un pis. Coses que no valen les nenes i s'ho hauran d'emportar i vés aquí on t'anirà d'aparar.
Trencades, tirades, jo què sé. Ja ho sé que són coses, però és la meva història, i això també fa córrer un dol.
Aquí m'he adaptat molt bé i estic molt contenta i molt bé. La veritat t'ho haig de dir.
La veritat t'ho haig de dir.
Jo crec que és una bona... Vull dir que al final tens el teu pis, fas la teva, aquí baix sempre hi ha gent, vas al costat i també...
No, no, és que tinc aquí el 50 o el 60% de la gent que fa desculpcions amb nosaltres. I llavors què passa?
Lluís, escolta això i allò. Ah, doncs tranquil·la, ja t'ho miraré. Vull dir, fas una feina, hi ha una activitat també, m'entens?
I ara el dia 17 començaré a ordenador. Faré quatre setmanes d'ordenador aquí dilluns.
Estupendo, perquè així puc posar-me... A veure si me'n recordo de quan feien a l'ordenador, perquè tenien el mateix programa,
per veure si el puc enganxar i puc ajudar el més a la mà i a buscar coses i a fer coses.
En el taller, com era la teva relació amb el mòbil abans de començar i ara?
Ui, quina diferència. Quina diferència, molta. Vaig més tranquil·la. El que passa que el meu mòbil és el més senzillet que hi ha al mercat.
La meva filla me'l va regalar i em va dir, mama, per allò que tu necessites. I em vaig fer posar la tapa aquella per poder fer anar més bé.
Vull dir, jo als WhatsApps miro el Google, no sé buscar el Google encara, però amb el del tren, els autobusos, ja ho diré demà, l'alarma i procuro mirar.
I amb el mòbil aquest, que hi ha una carpeta que de vegades em diu coses, també el del banc de Sabadellà ho sabia fer,
però ara faig un visum d'aquests sense preocupar-me, perquè ho faig amb seguretat.
I la fotografia amb el mòbil? La fotografia, aquests dies no he fet fotografia.
No, però dic abans del taller i després del taller? No feia massa fotografies. Abans no es feia.
No, perquè anàvem amb la família, feien les fotos i me les enviaven. I sempre ho feien elles i m'ho enviaven, però ara sí que m'agrada fer fotos.
El que passa és que... A veure, els fotos...
Ha d'haver-hi un que diu fotos i les nenes em van posar alguns. Veus també la meva filla em va posar aquesta aplicació, que és les que fem règim i tot això.
I jo poso el meu seguiment, poso el que faig, beure aigua... O sigui, són coses per mi pel règim, saps?
I llavors també li poso el pes, avui no l'hi puc posar perquè teníem el xou d'aquí d'anar a Camprodon i m'he aixecat a les 7 del dematí i a les 7 i mitja ja estava aquí, vaig dutxada i tot.
M'entens? Llavors la meva evolució també la sé mirar i la miro. Aquesta és la meva filla gran.
Aquesta és la meva filla gran. Que la meva filla gran... Et diré que per això ho faig i m'he primat molt.
Veus? Sé buscar el que vull buscar, que abans no ho sabia. Núria, mira, aquesta era la meva filla gran i després fent a l'herbalaig.
És així, tal com t'ho he ensenyat, però gràcia, cada vegada més. Veus tot això que no ho sabia jo buscar i fer, doncs ara ho faig amb seguretat i amb tranquil·litat.
I les fotografies ara en fas més? Ara perquè no pots amb el braç, però un cop recuperis el braç...
Un cop recuperis t'asseguro jo que faré fotos. Ara que marxarem al Campredom ja començaré a fer les fotos. Encara que em surti morroses i te les enviaré.
Perfecte. Encara que em surti morroses, perquè també és un fet el que surti. Perquè aquella del safareig em va quedar preciosa i divina, te'n recordes?
Sí, sí, sí. Vaig quedar jo tan satisfeta quan el vaig veure que vaig ser l'única, perquè jo em poso pertot arreu, vaig ser l'única que vaig veure que aquí l'havia fet tranquil·la,
vaig posar, vaig embarcar, vaig fer dos o tres i vaig enviar-la que vaig veure que estava més bé. I és el que hi ha. I clar, tampoc fa unes fotos massa fines.
I en costa que ara s'hi ha posat. Veus? Tinc les ratlletes. Que això em va, nena. Perquè pots posar i pots embarcar al mig.
Llavors, si això d'allò puja al mig, però llavors no queda centrat, però veus una altra cosa que no vols...
El que no sé fer és el que fa la Mighty. Perquè la Mighty té un super telèfon. Amb tres o quatre ulls. Que m'entens?
Sí, sí, sí. Cadascú suposo que va d'allò. Què més?
Quan vam anar cap al projecte final, que vam parlar de què tenia en comú la gent gran, per tu va ser fàcil respondre a aquesta pregunta?
És que no me'n recordo ara ja que...
Vam respondre què té en comú la gent gran. Te'n recordes el dia que parlàvem del tema?
Sí.
Va ser fàcil per tu respondre-ho, pensava-ho?
Sí, sí. És que jo crec que la gent gran, no tot el jovent, ni la gent mitjana d'edat, que no se'n recorda que ells s'hi poden arribar a la nostra.
I ens tracten una miqueta... a vaqueta, que diem. No sé si ho saps què vol dir vaqueta.
No, no, no. M'entens?
Les meves filles, cada dimarts a la nit em truquen i em diuen, mama, com ha anat la fotografia? Molt bé, nena, m'ho percec pipa. Això és lo bo, has de fer coses.
Elles m'indueixen també, saps? Es preocupen.
Jo crec que la gent gran ens tenen una miqueta apartada. I em va fer molta il·lusió que una persona tan jove i tan preparada estigués, volgués fer coses amb gent gran.
I això t'ho agrairé tota la vida.
És més...
És que no estàvem acostumats.
No. No estem acostumats a que la gent jove respecti i vulgui ensenyar a la gent gran.
Això no estem acostumats. Estem acostumats amb les nostres nits, que si els adiminen a alguna cosa, ens ho fan.
Ens ho diuen, m'entens?
Però no estem acostumats a dir, va, vine, que t'ensenyaré això. No.
Això? No.
M'entens?
I per mi ha sigut...
Jo potser soc massa...
Com et diré jo?
M'agrada molt la humitat i m'agrada molt el carinyo.
Jo poso molta carinyo a la gent.
Jo a tu ja t'estimaré per sempre.
Que ara que facis 40.000 jugades, que em diguis, no, escolta, tu no vols per això.
Que no m'ho diràs.
Perquè diràs, per això no tens massa mà, però pots fer una altra cosa.
I fixa't que és diferent.
En canvi trobaràs algú que dirà, no, això és per dubte.
No, i ara què dius? Ara, no.
I trobes gent així.
Ara, aquesta edat, fas un concepte de fotografia.
Dic, doncs sí.
T'ho han dit, això?
Sí.
Ara la teva edat, dic, sí, perquè el meu telèfon més el tenia per enviar WhatsApp.
I ara quan veig una cosa, faig la fotografia.
Aquell geroni que jo et vaig enviar com la vida, és que és la vida.
El que és tonta et fa.
També hi ha una parella gran.
I no saps amb quina mor i quin cuidado cuiden aquell geroni.
I és vida, és una vida per ells, també.
Entens? Jo vaig així.
Equivocada, segurament.
Són molt emocionals.
Quina relació has tingut parlant d'emocions amb el grup?
Amb tots.
Amb tots, perquè bueno, en Joan és de la agrupació de la gent gran.
La Maite és de la gent gran.
La Palmires, la presidenta de la gent gran.
La Liliana és de la gent gran.
El que no hi havia era el Claudi.
Parlo amb ell, quan me'l trobo xerrem.
I després la cunyada de la Maite, no la veig, perquè estàs plorant, no la veig.
Però amb el resto, molt bé.
Per això, quan vas dir de fer el grup aquell perquè ens poguessin treballar i poguessin fer,
em va agradar allà.
Perquè és una facilitat que jo no sé fer.
I si ho tinc en aquest grup, potser faré més fotos i l'inviaré.
Què us sembla? Us agrada o no us agrada?
I faràs una altra vida social amb aquesta gent.
Amb les xarxes, potser, si no.
Exacte.
Anem a mirar les fotografies que vas fer.
Ai, fatal.
Aquesta és la vida.
La família i la vida i tot.
Aquesta és la fotografia que a tu et va costar molt de fer.
Molt, però que tu em vas dir que la fes.
I la vaig fer.
Tu em deies que quan havies de trobar la fotografia, que tenies dues caixes,
i va ser quan ja et vaig dir, doncs potser era...
I no et vaig fer les fotos de tots els àlbums que tinc a dalt.
Però ho surts així, amb els viatges que vam fer.
Què vol dir per tu aquesta fotografia?
El passat.
El passat, el present i el futur.
De la família.
El passat perquè n'hi ha molts que ja no hi són.
El present perquè és els que estem i vivim.
I gràcies a Déu, la meva família és una filla.
Jo no puc dir una altra cosa.
Gèndres, filles, nens.
I el futur són els meus nens.
M'entens? Que només em donen castigacions.
No tinc cap debodata.
No tenim cap borratxo.
No tenim...
Escolta'm, què més volem?
Estudiosos amb unes notes que mores.
I jo, hòstia.
El Marc, per exemple, que fa mòduls de no sé què, no sé quantos,
i el segon any, el tercer any, porta 10, 9, 8.
Tu vas estudiar, en el teu moment?
Jo vaig fer el comerç pràctic.
Jo vaig estudiar comptabilitat, tequigrafia, màquina,
i parlar d'administrativa.
O sigui, després es va dir administrativa.
Abans es deia comerç pràctic.
Clar, perquè ara no es porta ja la comptabilitat al DB
i a ver què deia, i fas els llibres, portes llibres...
És molt diferent.
És molt diferent.
M'entens?
Vull dir, perquè jo volia fer patxillerat i fer enfermeria.
Però no, perquè la nena, com que s'ha de casar,
no necessita estudis.
I sort que vaig fer el comerç i vaig treballar amb despatx.
La vida et porta a diferents indrets.
El meu germà és ingènit, gran.
I el petit no va voler estudiar perquè va tindre la meningitis,
la mama el va mimant tant que no va voler estudiar
i la mama no estudia.
Va treballar de conserge.
M'entens?
Però el nen ha de tindre una carrera.
I el nen és ingènit, el gran.
És el que ens tocava en aquella època.
Jo ja em vaig revelar, però no em va servir de res.
Per què?
Perquè no em va deixar estudiar.
En el moment d'escollir el comerç o el patxillerat,
l'acabar a la bàsica, em van dir no, no.
Me'n vaig anar al comerç perquè si treballes en algun oficina
o si saps alguna cosa més...
I això és una aberració.
Jo quan vaig tindre amb el meu marit, abans de tindre fills,
em van dir, mira, si tenim noies,
no creguis que no els hi donarem carrera.
S'equifici serà que el seu futur i la seva herència
és una carrera que es pugui despellegar des de baix fins a dalt.
Perquè els termes mig sempre hi pots caure.
M'entens?
Vaig aprendre de carnissera,
a desfer vedelles, a desfer conills...
O sigui, a desossar, a tallar...
I sort d'això, vaig entrar en un súper,
amb el distop que llavors es veia i ara és conills.
I llavors, amb 42 o 43 anys, em van agafar.
Perquè em van veure amb una decisió
i que a mi m'agrada tractar amb el públic.
Diu, escolti'm, no digui a ningú que l'agafem amb aquesta dàtica,
perquè no haig de dir res.
Diu, perquè el primer que em vull jubilar
és el J.F. de Recursos Humans.
Sóc jo i vostè em supera.
Diu, ja l'avisarem.
No havia arribat a casa que ja m'havien trucat per telèfon,
que el dissabte anés amb un distop a fer una prova.
I vaig fer la prova.
Primer vaig treballar els caps de setmana,
perquè durant la setmana cuidava els pares.
I al cap de setmana tenia més llibertat
per anar divendres a la tarda i dissabte a tot el dia.
I mira que els pares van anar a marxar.
Em vaig fer fixar ja per tota la setmana.
Són les ganes de fer i d'ajudar
i no posar-te en un recopil horari que era el més fàcil.
I no vaig voler fer-ho.
Però a mi això m'ho ha vençut molt.
Perquè veus el que t'he explicat?
I per mi això és fort.
Per mi és fort.
La foto de tota la família també per mi és fenomenal,
aquella que estem en una comunió que estem tots,
que també n'hi ha molts de molts.
Però això és el que a mi em va culpar més.
No sé si t'agrada o no t'agrada,
o podem triar una altra foto més igual.
El que vulguis.
No vull posar cap persona de la família
en exposició.
Perquè si a mi no m'agrada que em posin en exposició,
a ells tampoc els deu agradar.
Ara també et diré que tots han escoltat la ràdio.
Hi havia aquesta també del Fals del Temps.
Aquests aquí són el meu pare amb la seva germana gran,
la meva mare i el tiet, el marit de la germana.
L'altre són uns tios avis del meu pare.
I aquest és el meu pare amb la seva germana gran,
la meva mare i el tiet, el marit de la germana.
I aquest és el meu pare amb la seva germana gran,
els tios avis del meu pare.
Aquesta era germana del meu avi.
I són de paral·lada també.
I l'ocle també era de paral·lada.
I aquesta és la meva mare amb la meva germana gran.
Hola, què tal?
I aquesta, aquesta hi ha gent gran.
Hi ha el meu pare, la tieta que és la germana gran,
el tiet i no sé si hi ha una filla meva.
O sigui que aquí hi poso la gent gran amb la tercera generació.
I pel Fals del Temps són la generació.
Exacte.
I també sé que probablement no va ser intencionat,
però si t'hi fixes es veu borrosa la part de gent
que surt més gran a les fotos.
Aquella estava borrosa, no era molt clara,
perquè era de l'any de la ximbamba.
I aquesta és aquella que es fa a la foto i surten.
I tampoc tenen massa claritat.
Però també saps que jo soc la reina del públic.
Crec que queda curiós perquè aquí es veuen joves, exacte.
Aquí, que surt la gent jove, es veu molt clar
i com mica en mica la gent es fa més gran, es difumina.
Això és el que et deia, que a vegades les coses borroses
poden donar-li un sentit.
I justament estem parlant del Fals del Temps, com que se'ls veu.
Hi havia la meva mare de jove i encara en tenia una de la convenió,
que més que res per anat d'òptim com anava vestida,
que avui l'he guardada, que em voltava encara per dalt.
El desig de prendre.
Sí, això ho vaig fer i ho tinc a dalt fet.
Està fet una mica bolló, però ho vaig fer-ho.
Què és per tu el desig de prendre?
De fer coses noves.
I fer coses noves amb costura, amb pintura.
No sé pintar, però m'agraden les mandales i faig mandales.
Que veus això? No havia pensat fer-te una foto de mandala.
Combina els colors.
També faig pasgur, però ara amb la mà.
Em costa una mica el pasgur perquè faig les figures,
les vas fent, potser, i després ho poses amb guata, poses un foro,
o en bastes ben embastadet, o quildes, que és un quildat,
és un, com et diré jo, és com cosir, però amb molt petitet,
perquè faci voltor, i m'agrada, m'agrada.
Creus que es perd mai el desig de prendre?
No, el dia 17 començo una altra vegada a agafar ordenador.
Estàs preparada?
No ho sé, ja t'ho diré quan vingui.
Perquè em va dir que era el Windows que jo tenia a casa.
I si és el Windows que jo tenia a casa, suposo que potser,
no el primer dia, però el segon dilluns ja ho agafaré.
Espero.
La il·lusió la tinc.
Què li diries a les persones que et deien
home, a aquesta edat has de prendre fotografia?
Doncs depèn de l'edat que m'ho diguin, que era gent gran també.
I li deia, tu què fas?
Ah, jo vaig a passejar, prenc el solet, el prenc la cerveseta.
Mira, això és un avorriment.
Et cansaràs.
En canvi, de prendre coses i llegir, no et cansaràs.
Jo m'he llegit tres llibres.
M'entens?
Vull dir, i m'agraden.
Tinc la dona León que m'encanta.
I ara estic llegint un llibre que he trobat.
Saps aquí la repisa que posa en llibre?
He trobat un llibre que dic les places de Barcelona.
I ara l'he començat.
I m'interessa, vull dir, a veure, és una tonteria si vols,
però m'agrada.
Aprens anècdotes, de coses,
i això t'alimenta també l'intel·lecte quan parles amb algú.
Parles del que saps, no parles per parlar.
Jo, per parlar, em callo.
Per posar la pota, jo em callo.
I aquest és el gerònic que cuida el meu veí.
Exacte, te n'ha dit.
Són les ganes de viure.
Exacte.
És una gent que és d'Uruguayo,
que moltes vegades està aquí per Tulleres,
però són molt bona gent.
I jo el veig cada dematí que arriba.
I després se'n va al meu balcó, com si diguéssim,
que tinc les plantes húmides.
Doña, que tiene que regar las plantas.
Las plantas dos veces a la semana.
Si veo que están más mustias, un poco más de agua.
Pero prefiero más beberme el agua que no tirarla.
Ay, es verdad, doña, que hay problemas de agua.
Vaya escuchando los telediarios que lo cuentan muy bien.
Però això, en aquest moment, és vida.
Perquè li dones una miqueta d'aigua que li pots donar
perquè vagi conservant.
És una lluitadora, aquesta planta, per mi.
Per què?
Per això, perquè ha d'anar amb un poquet d'aigua
quan és una planteta que li agrada la fresqueta i la humitat.
Jo soc així darrera i...
No, no, no, està superbé.
Mira, aquella senyora...
De lluny la vaig fer.
Sí, t'anava a dir que triessis una,
però és que m'ha agradat perquè quan me les mirava les tres juntes...
Sí, totes són.
Exactament, hi ha una persona sentada
com en el mateix lloc de la fotografia.
No, no és el mateix lloc.
Sí, sí, són diferents espais,
però em refereixo a dintre de la fotografia.
Sí, exacte, vaig fer les tres que em semblava que d'allò.
Perquè veus? Aquesta està al nostre pati.
I sempre està sola.
I des de dalt a casa li vaig fer la foto.
I aquella la vaig fer de lluny,
perquè com que vam dir que això de fer fotos de prop,
doncs què no? Doncs no.
Si hi ha una llei, hi ha una llei.
Soc així.
I llavors li vaig fer de lluny que també està sola.
M'entens?
I aquell que ha estat la parella,
però és l'acceptació que vam caure de rodes.
I depèn de la parella.
Per tu la soledat és una acceptació?
Sí.
Hi ha gent que l'accepta.
Hi ha gent que accepta estar sola.
Perquè aquí mateix hi ha una senyora que passa cada dia deu vegades
per davant de casa meva.
I jo li dic bon dia, que fa bon dia soleta.
Un dia em va dir bon dia.
Però el segon em va mirar així i va passar.
Passa per la tarda i diu bona tarda.
És igual.
Jo cada vegada que la veig que passa per davant de casa
li dic bon dia i bona tarda.
Algun dia em contestarà.
I això ho vaig veure en una pel·lícula que m'agrada molt,
que és d'Itàlia i és de la Toscana.
Una americana que es divorcia del marit.
Segurament l'has vist.
Ella se'n va a comprar una casa amb ruïnes.
Li arreglen la casa.
Hi ha un senyor que cada dia passa per davant de casa seva
i porta una esplosa amb una mare de Déu que hi ha allà al costat.
I ella li diu bon dia, bon dia.
I ell tira.
I al cap d'un temps se la mira i continua.
Posa l'esplosa i se'n va.
I va haver-hi un dia que arriba, posa l'esplosa i ella li diu bon dia.
I li agafa el sombrero, el toca i volguem dir bon dia.
I li contesta.
I així algun dia em contestarà.
I el dia que el contesti, mira que ve.
I si no, problema per ella.
Que faci per un altre cantor.
Aquí es nota el meu marit, les aventures que feien els viatges,
la platja per mi, la muntanya per ell, les flors.
Veus, arriba de pressa i que ho va passar molt bé també.
I allà els dos amb la coroneta.
Per què? Perquè em sento així.
Allà significa els dos que teníem que ell sortia a passejar.
Vaig posar floretes grogues, més o menys,
perquè és el meu pensament independentista.
I la careta m'agrada molt perquè també feien...
Vaig anar de carnes toques i tinc una foto de carnes coltes disfressat.
Vull dir que encara que era molt seriós,
no reia gaire, que aquí fa la somrieta,
per això el vaig posar, perquè em va agradar.
Va, papa, anem aquí.
El que tu dius, carinyo.
Ell no tenia una iniciativa.
La seva iniciativa era fer carahuats, sudor, i estar tranquil.
Però jo que li deia, anem aquí, anem a veure les nenes, anem allà.
I què farem? Mira, anirem aquí, anirem allà.
Jo ja em sap si ja li explicaves tot.
La meva mare era... Ho vaig aprendre de la meva mare.
Perquè el meu pare deia, on anem de viatge?
Mira, podem anar aquí, aquí, aquí, i dormir allà, i dormir allà,
i fer això i fer allò, i si sí, ho feien.
Però papa treballava a l'ICEU, que jo estic pintada,
al Saló de Descans a l'ICEU.
Tots els angelets que hi ha són al meu cos.
Tu saps el que ha estat a l'ICEU?
A les escales, a dalt hi ha angelets pintats,
i al Saló Gran, doncs tots aquells angelets és al meu cos.
Em van fer fotografies despullades,
amb un mètode d'aquests poster que s'espleguen,
tocant la flauta, tirant com si tirés a l'art.
I l'home que hi ha al mig al Saló de Descans és un cosí del meu pare.
Perquè el meu pare no se m'ha pogut posar.
I el mestre Escavanas, que era molt molt amic del meu pare,
li va dir, perquè és el que va fer allò dels dionames i tot allò,
doncs és el que va pintar-ho, i va dir Ramon, és que tu tens...
No, no, no, posa el Pepe, que a mi no em mereixis.
I ell va posar el Pepe, que ell el va fer entrar,
que és un marit d'una cosineja de menjar.
O sigui, imagina't si hi ha rotllo familiar.
Com va ser per tu fer un col·legi?
Difícil, perquè jo veia que hi havia gent que feia unes coses molt estremades,
però jo no es veu que així, jo no et posaré un...
Però em sembla molt bé que l'hagi posat qui l'ha posat, perquè és així.
Jo respecto tothom.
Et va costar en un inici?
En un inici una miqueta, però llavors vaig començar a pensar.
A mi m'agrada la platja, i a ell li agrada la muntanya,
a Ribes de Freser, que hi anàvem molt, perquè estàvem al Camping Ripollès
i sortíem molt de funció al caminar.
I anàvem a peu de Ripoll fins, bueno, de on teníem el camp,
fins a Ribes anàvem a peu.
I anàvem i tornàvem.
O sigui que sempre hem caminat i anàvem per la muntanya i anàvem.
I vam anar a Núria a peu. Des de Ribes vam anar a Núria a peu.
I vam baixar amb el funicular.
Jo t'estic parlant que tindríem 50, 60 anys.
M'entens? Clar, és molt diferent de 50, 60 anys a 80.
Que encara tens forces, estàs bé, no et fa mal el genoll i no et fa mal res.
I llavors vaig posar això, al Ribes de Freser per ell,
aquí, no sé si és a Pet d'Araçau, diria que jo, diria jo.
I llavors ens vaig posar això, com a viatge, que no sé si va ser a Canàries o a Mallorca,
o en un d'aquests, m'entens?, l'aventura.
Perquè ens agradava anar.
Anàvem a Malinsersa i llogàvem un cotxe.
I nosaltres anàvem a l'aventura.
Ai, mira, hi ha una carretera aquí, anem a veure Bonvara.
I anàvem fins a quan acabava la carretera.
Estiguéssim mitja hora o una hora, és igual, anàvem a final de la carretera
i veies unes coses que no veia la gent.
Per això és el faro, és tot.
I les flors, perquè m'agraden molt les flors, també.
Tornant al taller, com has viscut el taller?
Ha tingut un impacte en el teu dia a dia?
Molt.
Perquè tenia molta il·lusió, mira que no vaig fallar cap dia.
Tenia molta il·lusió, el que em despistava potser amb l'hora,
perquè he d'haver estat fent una altra cosa, m'entens?
Però la il·lusió era vindre cada dimarts a la tarda.
Era una feina, era una aprendre.
I com que és vida per mi això d'aprendre, jo tenia que venir.
Fos més torpe o menys torpe, m'és igual.
Però jo aquí vaig agafar una llibreta i vaig anar apuntant cosetes.
Fotografia, corralles, posar segons, enviar fotos,
que veiem que és més representativa, concepte de família,
el dimarts a la vagoneta, les fotos al pas del temps.
Jo em vaig anar fent, els dies que venien, vaig anar fent d'allò.
Vaig anar fent una mica d'història.
Va haver-hi uns dies que no la portava.
Mira aquest resultat.
Agafava i em vaig trobar la llibreta, els papers, els finalats sueltos.
Vaig trobar la llibreta i això m'ho apunto aquí.
I al darrere m'apunto el que la meva filla m'ensenya
per les elèctriques mestres que tinc.
Que és la llibreta de la tecnologia.
Ara m'han portat un ret de plats i el vull posar en funcionament
i no me'n recordo com.
I trucaré a les nenes i diré que aquesta tarda vindrà la meva filla a les 6.
Ells tenen l'estaticieny a les 6 i 10.
Per això m'ha anat molt bé, vinc de més d'hora.
Perquè està aquí a la Jolanda i llavors li diré, nena,
anem a comprar unes bambes per mi per anar, per caminar més bé,
perquè aquestes bambes són molt cares i a la muntanya me les destrosso.
Llavors amb les bambes, que vull posar bé les plantilles,
perquè tinc el peu més palac a aquesta taula.
Tots són avantatges en aquesta vida.
I li diré, nena, ara de passada, puja.
Que em diràs com et llegeixo les instruccions perquè no entenc res.
I em poses el ret de plats.
Creus que la gent gran pot crear cultura?
Jo crec que sí.
L'experiència de la vida també pots crear i pots induir.
Escolta'm, llegeix-ho una mica més,
perquè aprendreàs coses que et serviran per parlar.
Perquè amb molt jovent li parles de coses i es queden així.
Per què? Perquè ells agafen el Google i ho miren i no n'estudien.
Per exemple, la història. Veuen el Google, quatre punts i ja està.
No, profunditzen.
I quan vam fer el viatge a Galícia,
jo havia llegit tot el recorregut, a on aniríem, a quina padreria,
i m'ho vaig llegir.
Llavors, quan anava a llegir, ja anava directament a la informació,
que em donessin ja l'explicació.
I així jo ja anava explicant i els altres, mira, feia de guia.
Creus que la societat pensa que la gent gran pot fer cultura o no?
O creus que a partir d'una edat es pensa que ja...
Es pensa que ja ho tenen tot fet.
I molta gent gran s'ho creu també.
Per fer cultura és induir un altre, no sé si la paraula és exacta,
és induir un altre que llegeixi, que es cultivi, que faci coses.
Tot és cultura. La música, escoltar música.
Per mi tot és cultura. Pintar.
Per mi tot és cultura. Jo, quan faig les mandales, soc feliç.
Combines colors, fas...
Quan faig el pas bur, també, perquè combines colors, estampats i coses.
Tot és vida, tot és cultura, escoltar música, cantar.
Hi ha molta gent gran que canta, hi ha una coral.
I és feliç. Ells, el dia que venen a cantar, són feliços.
Hola. Hola.
Són molt feliços. I els veus.
Anem a cantar, hi ha un que sempre aixeca més el gai que l'altre,
perquè se senti i és divertit.
És un diferent tipus. Exacte.
Ha canviat la teva percepció de la gent gran fent cultura abans i després del taller?
Sí, perquè jo em pensava que hi ha poca gent que faria tot això.
I m'ha demostrat que hi ha molta gent que diu
oi, heu fet fotografia i no en tornareu a fer.
Que això t'ho dirà la Maite, també.
Hola. Hola.
M'entens? Que diu que no farem una altra d'allò.
Clar, això ets tu la que el tens.
Nosaltres te'n podem proposar i podem dir que ens cobraràs
per poder-ho dir a la Junta de dir.
Mira, si fem una altra de fotografia, però potser hi haurà més gent.
M'entens? Jo suposo que també t'ho dirà ella
i dirà que és idea meva.
Creus que tallers com aquests poden fer...
Si la gent veu que tu has après fotografia i que ho pots fer,
que pensin que jo també ho puc fer.
Jo també ho puc fer.
Que és com un efecte multiplicat.
Exacte, domino.
Jo crec que sí, i es pot anar treballant,
enviant publicitat com fem a la gent,
i que s'apunti i a veure què els sembla.
Fas una mica d'enquesta, trobant la gent, m'entens?
Però és clar, que es comprometin a vindre a fer-ho.
Perquè això també hi ha d'haver una responsabilitat.
Com vius la possibilitat de fer una exposició amb les teves fotos?
Ho havies pensat mai?
No. No ho havia pensat mai.
A mi el que volia dir amb les fotos de persones
és el que et dic, em sap greu, de posar-les al perfil.
Perquè a mi no m'agrada anar quan em vegin, m'entens?
Perquè jo la mai t'hi dic, però ella em posa el WhatsApp
i em posa el Facebook i jo no vull sortir mai.
No, si no et veus.
Llavors tu, si no t'agrada sortir, tampoc t'agrada ensenyar altres coses.
Jo tinc que preguntar, jo, per exemple,
hauria de preguntar a les meves filles,
si poso fotos vostres en una exposició,
vull demanar permís, perquè és la seva vida.
M'entens?
Van estar contentíssimes perquè la gent va veure les fotos
i va veure la ràdio i va dir, oi, mama, la saga.
Bueno, però era jo, no eren elles.
Doncs jo agafaré i ara quan vegi la Yolanda li diré a Yolanda.
Què fem?
Si et posen en una exposició, em sap greu.
M'entens?
Tens alguna intenció de continuar fent fotografies o algun projecte
després d'aquest taller?
Sí, penso fer fotografies i tinc ganes d'estar amb aquella roda de gent
que penses fer per poder anar fent i anar-me comunicar.
Crear comunitat, no?
Exacte.
Creus que falta crear comunitat amb la gent gran?
Sí, perquè amb diferents cultures,
perquè la fotografia és una cultura, també.
O sigui que s'ha de fer.
Com diferents mons, no?
Exacte.
I anar fent un...
Que al final tots arriben a lo mateix i hi ha molta gent.
Perquè un va dient a l'altre,
ah, doncs mira, a mi també m'agrada, mira, vine a fer...
És marketing.
Si haguessis de dir una cosa que t'endús d'aquest taller, quina seria?
Una gran felicitat per la persona que he conegut i m'ha ensenyat.
I una alegria perquè he anat aprenent coses.
I que t'adoro.
Gràcies.
I que t'adoro.
La paciència que has tingut amb tots és d'un sant.
Perquè clar, cadascú el tenim, hi ha qui sap molt,
i sembla que d'allò hi ha qui en sap menys,
i has pogut donar-li l'oportunitat d'aprendre.
Tu que me'n recordo que el primer dia ja vas venir una mica...
Jo això no en sé res, dos apart del mòbil.
Creus que has guanyat confiança?
Molta, molta, molta.
Ja t'asseguro, ja t'asseguro.
Ara estic per veure si em puc posar el Google.
Això és el que em falta.
Creus que agafar confiança en un punt pot després...
Després anar amb els altres.
Jo ja l'obro el Google, ja el veig, ja el miro i tot això.
Que de vegades es talla,
perquè has d'apretar coses que parlen en anglès i jo no sé anglès.
Englès, talla.
I clar, allò no ho toco, no sigui cas,
que em desmunti tot el telèfon.
Aquest és l'única d'allò.
A més, envio fotos de coses a l'Ajuntament,
a l'àrea de la ciutadania,
amb coses que em trobo d'abricíus i coses,
i ho envio.
De vegades em contesten perquè, a més a més,
soc tan xula que l'envio al departament de l'alcalde.
Del cap d'uns dies i ho han passat,
al Departament Correspondent,
i a l'alcalde li agraeixo molt.
Veus com he anat aprenent?
Jo vaig admínia l'apartament.
No parlaràs mai per darrere. Mai.
Per què? Perquè has de parlar amb una persona per decidir-te.
Una persona no t'agrada, deixes de tractar-la i ja està.
Cap problema. I no m'enfado mai.
Puc lluitar per una cosa que jo crec que és veritat.
Avui mateix m'han dit amb vostè, i això no ho tolero.
És que tu ho has dit i jo no ho he dit això.
Dic jo a aquesta persona que tu em dius ni sé qui és, ni la conec, ni sé a on viu.
Sí, perquè vaig dir-ho tu i salta la meva companya i diu
això ho vaig dir-ho jo. Menys mal.
Ah, sí? Sí. I ara què?
La tonda soc jo i la que s'invoca soc jo.
I la que faig malament soc jo. No, no, perdona, perdona.
Home, és que sempre que hi ha una falla és la lluita.
És còmode? Sí, sí.
Per què? Perquè les dic clares i a davant.
I clar, mirant, però a mi m'és igual.
A mi m'és igual, a mi em rellisca tot.
Nena, he passat tantes coses a aquesta vida
i les últimes han sigut tan ambuixudades
que vaig dir no, no me cobraran ningú ni em farà deixar de viure.
I no.
I si vull plorar, ploro.
Mirant, ahir anàvem a una missa d'una persona,
bueno, el germà del secretari.
Aquesta persona era d'iniciativa i jo era de convergència.
I t'estic parlant de quan la primera època
anàvem a clavar cartells als militants i feien coses.
A vegades clavàvem per un lloc i els clavàvem per un altre.
Venien a l'arrencada i llavors anàvem a clavar.
Però jo a aquesta persona sempre l'he respectat
perquè ha sigut una persona que ha fet moltes coses.
A part de fer guinyuela política que són per a eleccions
que després ja et trobes i parles.
Però jo l'estimava aquesta persona.
Per què? Perquè ha sigut una persona que ha fet una cosa bona.
Jo no sé què diran de mi.
Però és igual.
Que em diguin que era una lluitadora
i que estimava la llibertat, ja en tinc prou.
Una persona lluitadora, s'equivoqui o no,
ha lluitat per fer alguna cosa.
Doncs ja està, no cal explicar-ho.
Jo soc així.
Què més?
Ja està, no sé si vols dir alguna cosa més.
Jo agrair-te i a veure si podem tornar-te a vindre.
Ho intentaré.
Per poder expandir-nos una miqueta més
i que agafi més confiança.
Perquè són uns dies, van ser tres mesos.
Jo vaig vindre però em va costar col·locar-me molt.
Ara ja no em costaria.
Allà em poso els cabells i dic que és una foto.
Agafo i estic mitja hora fent així.
I faig així.
Se me'n va.
Em torna perquè la mà se me'n va.
Llavors pico el telèfon i espera que es posi.
Ara és per fer-me callar.
Llavors ja agafo i vaig mirar.
Enquadrat.
Farem una foto amb la lua.
No puc aixecar més el braç.
Aquest és la lua.
I amb dos quadris.
Vull mirar a veure si puc treure els dos quadris.
Ara he picat.
Ara he de fer la foto.
Llavors com està?
Bona mica.
Bona mica.
Bona mica.
Bona mica.
Bona mica.
Bona mica.
Ara.
He posat més el mínim aquí perquè estiguis entre els quadris.
I no m'ha sortit borrosa.
Has vist que...
Ara estic en mal moment.
Però el viatge que em perdoni...
No ho perdré.
Posa-la que t'agradi més a l'exposició.
Com si vols aquella de la gran família.
És igual, posa-la.
Jo els diré que sortireu amb una foto.
Potser a l'omiga sortiu amb una foto.
La intenció és posar aquestes.
Les que t'he ensenyat.
Aquesta del col·laix.
Aquesta del col·laix.
La que et vingui més de gust.
La que et vingui més de gust, tu la poses.
Si és una dada molt gru, tu la poses.
Estic molt contenta d'haver-te conegut.
Perquè ets una nena molt màgia.
I la teva àvia és una persona preciosa.
De veritat.
Perquè té una paciència amb aquelles dones.
Jo l'admiro.
De veritat, nena.
I l'esumeix.
I té paciència.
I ara...
Molt bé.
Vaig a veure si la meva filla...