La piña que volia ser astronauta.
Hi havia una vegada i fa un bon grapat d'anys en un poble molt llunyà anomenat Pinyana. Hi vivia la Pinyamaria. Hola! Amb la seva família, el seu germà Gerard, la seva mare Carme i el seu pare Jordi.
Era un poble on hi feia molta calor i bona humitat, un lloc ideal per a viure les pinyes. Hi vivien 4.001 habitants Pinya i cadascun d'ells tenia un ofici diferent. Unes eren policies, unes perruqueres, unes doctores, uns altres bombers... Entre tots s'encarregaven de totes les tasques necessàries per viure feliços i contents i poder conviure en pau.
A la Maria, des de ben petita, sempre li havia fascinat l'espai amb els seus planetes, constel·lacions, meteorits i totes les curiositats que amaga.
Als nou anys, després de parlar-ho amb la seva família, es van decidir a crear un grup anomenat Les Coriicitats de l'Espat. En pocs dies, el seu grup ja tenia més de 10.000 seguidors, tots interessats en saber més del tema. Tots eren pinyes d'altres pobles i països llunyans. Van tenir un èxit total i no parava de créixer i d'augmentar el nombre de socis inscrits al grup.
El grup els serveia per fer tertúlies i debats sobre allò que els més fascinava. I tot el dia es passaven parlant de meteorits, pols astral, galàxies, anells còsmics... Era una gran diversió i entreteniment per a tots ells. Al cap d'uns anys, quan la Maria ja tenia 18 anys, va convocar una reunió amb tots els socis del grup per explicar-los un pla que se li va acudir. El pla de la Maria era una mica riscat, però com tots hi van estar d'acord, van decidir tirar-ho endavant el més aviat possible.
Volíem muntar una missió espacial, però amb una condició, que els governs dels diferents països no ho sabessin. Xxxt!
A la reunió hi havia un senyor molt gran que pareixia molt savi, que va explicar la seva història viscuda com a astronauta de la NASA. Tot i que ara estava jubilat, volia col·laborar molt activament en la missió creant un coet molt futurista. De seguida es van posar a la feina i en pocs mesos ja el van tenir en llestí.
Per fi va arribar el dia que tothom podria veure el seu cohet imaginari fet realitat. Tots estaven molt emocionats i contents per veure el resultat del treball de tots aquells mesos. Van treure una tela que el tenia posada per damunt i...
Sorpresa! Era fantàstic! Millor del que haguéssim pogut imaginar mai. Lluïa un color roig llampant amb uns estels i uns llamps dibuixats amb un color groc lluent.
Seguidament, van posar una escala i van poder entrar a l'interior de la nau. Quan el van veure de dins, van veure que era supermodern, tenia aire acondicionat, tecnologia LED, tenia llets supercòmodes per dormir, una cuina que preparava almenys de sol, una piscina a la terrassa, i com no podien respirar fora de la terrassa, van posar una cúpula des d'on es podia observar tot l'espai fins on arribés la vista.
També disposava d'una connexió wifi 7K, infinitat de pantalles tàctils, repartides per tot el coet, per saber-ho, tot el qualsevol moment. Au, au, quina passada! La setmana següent, quan tots estàvem preparats amb els equips més moderns del mercat per poder anar a l'espai,
El coet no arrencava i van haver de trucar a un tècnic professional especialista en coets espacials. Al cap d'unes hores va arribar el tècnic. Es va sorprendre amb el coet que havien creat ells mateixos, però ells va dir que s'havia de canviar el motor per tenir més potència, per despegar, però valia molts i molts diners. Les pinyes de l'associació es van posar molt tristes i preocupades perquè no sabien com se'n sortirien.
Tan aviat com les pinyes del boble se'n van enterar, van començar a recollir guiners per poder ajudar a reparar el coet. Tres dies després es van reunir al coet per tornar a intentar-ho. I aquesta vegada sí, van sortir disparats cap a l'espai.
Hores i hores de vol fins que van creuar amb un ovni i al cap d'una estona ja van trepitjar la lluna. Les primeres pinyes en tocar la lluna, el seu somni s'havia fet realitat.
En tornar a Pinyana ho van explicar a tothom. Es van fer molt famoses esportiodistes, es van fer multitud d'entrevistes per les ràdios locals i fins i tot van sortir a la televisió local de Pinyana.
La Maria, durant tota aquella experiència inolvidable, va aprendre moltes coses. Que hi havia molt bona gent, pinyes, al món. Va observar els planetes de molt a prop, va veure les estrelles brillant com mai, va córrer per la lluna, però sobretot va aprendre que mai has de deixar de perseguir els teus somnis. I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, i este conte ja s'ha acabat.
La pinya que volia ser astronauta és un conte d'alumnes de sisè de l'escola Jaume Balmes de Santa Bàrbara amb disseny sonor de José Manuel Galvez.
i arriba l'hora de fer el cim. Aquí li toca obrir el cava
Les bombolles acompanyen sempre la part dolça del dinar, la dels torrons i les neules. Ets dels que els agrada sucar-les a dins la copa? No seria el meu cas. Jo soc més de l'equip de les curses de crespir-se-les, ja siguin curses d'endrapà en solitari o, encara millor, de menjar-les amb algú a qui estimis, començant cadascú per un extrem, a veure qui va més ràpid i qui s'endú més neula. Has provat de dir Vilanova i la Geltrú en acabar?
I al costat de les neules, els torrons.
Ara se'n fan de tota mena de gustos inimaginables i exòtics com el de xup a xup de maduixa i nata, el de gintònic o el d'arròs amb safrà. Però si tirem de clàssics, més enllà del torró de xixona que entusiasma l'oncle o del d'ametlles per deixar-t'hi les dents, al final el rànquing de la sobretaula sempre oscil·la entre el de xocolata i el de crema cremada, que cal dir que si està al punt no té rival. I aquí no s'hi accepten les mines.
El viatge del torró de crema cremada.
En una botiga de dolços hi vivia un torró molt especial, el torró de crema cremada. Aquest torró no era com els altres, perquè tenia moltes ganes de veure el món i descobrir coses noves. Cada dia, quan els clients marxaven, ell somiava amb aventures i amics fora de la botiga. Una tarda, mentre esperava que tanqués la botiga, va sentir una veu. «Ei, tu!», va cridar un bombó de xocolata que hi havia el mateix prestatge.
Saps què? Jo crec que el millor és no estar sempre aquí. És millor veure molt. El torró de crema cremada, intrigat, va respondre. Doncs sí, a mi també m'agradaria sortir i saber què hi ha fora. Però com ho faré? Doncs no soc gaire gran ni valent. En aquell moment, una nou que vivia el mateix prestatge va dir-li. Jo t'ajudaré. Junts podem fer qualsevol aventura.
El bombó va preguntar. I com sortiran de la botiga? Ens veuran de pendent. Tinc una idea. El podem despistar i encener aquesta xinxeta d'aquí a la campaneta de la porta i mentre ell va veure què passa, nosaltres podem escapar-nos pel conducte de ventilació. Hola?
Aquella nit, la nou i el torró van començar la seva expedició. Van sortir ràpidament de la botiga i van agafar un camí. Els dos s'adonaren que el món era molt gran i ple de sorpreses. Van arribar a un camp. El torró va quedar sorprès perquè mai no havia vist tanta natura. Va veure arbres molt alts i flors que feien olor de mel.
Mira quina bellesa! Va exclamar. Tot això jo no ho coneixia. De sobte, van veure passar unes criatures que corrien ràpid. Què sou? Va preguntar el turroc molt curiós. Som uns conills. Va contestar un. Nosaltres també som amics. Ens agrada descobrir el món. Va dir un altre conill.
El torró va sentir-se més content que mai. Va pensar que encara que era petit podia fer molt bones amistats i aprendre molt de tot. Al llarg dels dies van conèixer diferents llocs i persones. Van veure rius, van sentir animals cantar i fins i tot van ajudar algú en un mal moment.
El torró a poc a poc va aprendre que la vida no era només divertir-se, sinó també ajudar els altres. El viatge continuava sent emocionant i ple de sorpreses. Un altre dia van arribar a una escola i van veure molts nens i nenes jugant i aprenent. Què és això? Va dir una nena sorpresa. Un torró de crema cremada! Va exclamar un nen emocionant.
El torró, una mica tímid, va saludar. Hola, sóc el torró de crema cremada. Jo no només sóc dolç, també m'agrada viure aventures i fer amics. Una altra nena va preguntar. Però, torró, com viatges si ets tan petit i delicat? El torró va contestar amb un somriure. Amb valentia i una mica d'ajuda tot és possible.
La nou, una mica més tímida, també va saludar els nens. Els nens van començar a explicar-li què feien a l'escola i el torró es va sentir molt feliç.
Aquell dia, els nens van aprendre una cosa molt important, que fins i tot les coses més petites poden tenir grans somnis. Des d'aquell moment, el torró de crema cremada va saber que el món era un lloc ple de sorpreses i de bons amics, i cada dia somiava amb noves aventures i noves amistats.
El viatge del turró de crema cremada és un conte d'alumnes de cinquè de l'Escola Les Aigües de Cardedeu amb disseny sonor de Paula Illon i Pau Sánchez. Contes escudallats
Les neules màgiques. Un matí fresquet de tardor amb una mica de boira, en una casa de Montblanc, després del rebombori de les primeres hores, tothom ha marxat.
Els nens a l'escola i els pares a treballar. El silenci omple les estances. Una finestra de la cuina ha quedat una mica oberta. Ha bufat un remolí de vent i s'ha obert un armari que estava ple de llaunes i pots. Un d'aquests pots era ple de neules.
Ha caigut sobre el marbre de la cuina. S'ha obert i s'ha barrejat amb la sal i el pebre, que també s'havia entrebocat.
Per art de màgia, aquesta barreja ha fet que a les neules els surtin ulls, boca, mans, cames. És a dir, s'han convertit en humanes. Sorpreses pel seu aspecte, es miren les unes a les altres. Es comencen a moure, però són tan maldestres que no paren de xocar entre elles i amb tot el que troben. Arriben al menjador, no saben com fer-ho per passar entre mig de la taula, les cadires i el sofà sense posar res.
No ho aconsegueixen. Amb tant de rebombori, la boira, el gos de la casa que feia una bacaina a la seva caseta del jardí, es desperta. Corre cap al menjador i comença a gordar. Cames, ajudeu-me. Espantades, corren a la velocitat de la llum.
Pugen les escales, entren en una habitació, es tanca la porta als morros de la boira i respiren a lleugerides. No saben on som, però al seu voltant hi ha fileres i fileres de llibres. La neu, la més tafanera de la colla, comença a remenar i dels prestatges van caient comptes.
S'obren i de dins van sortint uns personatges. La rateta, la caputxeta, els tres porquets, el gat amb bot. Uns i altres queden bocabadats. Es posen a parlar.
Les niules els expliquen el que ells ha passat. Els demanen ajuda per escapolir-se del gos i poder tornar al pot. La caputxeta de seguida pensa en el flautista de Marí. Ràpidament el gat amb botes s'enfila. Agafa aquest conte. L'obra i ens surt el flautista. Li expliquen el pla que han pensat.
Està d'acord i les ajudarà. Però el primer que hem de fer és tapar-se tots les orelles per no quedar atrapats dins la melodia que sonarà. Els tres porquets, que són manetes, fan boletes amb trossos de papers que troben dins d'una paperera. Els reparteixen. Diuen que se'ls posin a les orelles i premin ben fort. Un cop comproven que ningú no sent res de res, comença a tocar la flauta.
Obren la porta a poc a poc i veuen com la boira el segueix com si estigués hipnotitzada. Les neules silenciosament baixen les escales, passen pel menjador i entren a la cuina. Amb una bona escombrada de la rateta, tota la casa queda endreçada. Neta com una patena i els protagonistes dels contes tornen a les seves històries.
Les nostres amigues, les Neules, han viscut una gran aventura. Decideixen tornar al pot, però no descarten tornant-ne a sortir un altre dia. Compte comptat, aquest conte s'acaba. Música
Les Neules màgiques és un conte d'alumnes de sisè de l'Escola Les Muralles de Montblanc amb disseny sonor d'Ivan López. Contes escutellats
Fins aquí el dinar de Nadal, però... ja està? No, de cap manera. Ha sobrat menjar per un regiment.
Que què en fem? Doncs canelons, aquesta bona tradició de Sant Esteve que no pots deixar de perdre, perquè ja és nostre, tot i que originalment sembla que ens els van portar els cuiners italians que servien a la burgesia al segle XIX, i perquè implica allargar el luxe de la bona cuina i d'una taula ben parada. No conec ningú que no li agradin els canelons. Pots preferir-los més o menys torrats o fins i tot blancs del tot, sense gratinar, però segur que ets d'algun equip o de tots tres.
Per això, els hem dedicat l'epíleg dels contes escudellats, un capítol afegit amb una història més adulta, però igual de bucòlica, que ha escrit el Joan Revellato, del Centre Terminològic Termcat, que no concepta de cap manera un món distòpic sense aquest menjar. Aquest Nadal no faré canelón. El temps s'atura, els mòbils hivernen, la música calla i queda una frase a migdí.
Un aire gel i t'omple com una riuada a l'estança sencera. Amb els cors congelats, només el rellotge de l'entrada continua escandint els segons que falten per un Nadal sense canelons. A cot o al cap, conscient que tard o d'hora havia de passar. És així la vida. Imagines i planifiques com si el futur tingués la solidesa del present i, de cop, una desgràcia t'ho esmicola tot i et fa veure com era de fràgil i fins d'ingènua la casa que havies aixecat. És una broma.
Somrius entremaliada. I la vida entre la casa es recupera l'alè. Era una broma. Esclar, com hauria pogut el destí ser tan cruel amb ningú?
De debò, m'asseguro, encara t'ha morit. Canelonaràs els canelons a la vigília de Nadal i podrem canelonar tots junts per Sant Esteve. I no és fins que m'ho confirmes que respiro i em torno a sentir a recer de la nit còsmica que pobla l'univers. D'aquí a poc estendràs les bases dels canelons de Monondrap al marbre de la cuina. Distribuiràs la can rostida i trinxada sobre les bases i les canelonaràs en canelons finíssims que cobriràs amb la beixamel sense bromoits.
Els contemplarem disposats a la safata i serem comprensius amb la seva blancor, perquè ja sabem que el sol poderós del forn els farà agafar el color que ens enamora. És com el primer dia que anem a la platja, diràs. I jo, llavors, imaginaré en els teus canelons el gust salat del primer bany d'estiu, els passos esquius dels crustacis que gamben pel fons, l'onada que ja no recordàvem com et sobrevola que no et despistes,
i fins al cor marí que es precipita de qui sap l'altura sobre lloms platejats. I també hi veuré esclar el teu cos càlid i amb mandrill de sol i de sal i de sorra i els pejatges nous d'Itàlia, de França o d'Àustria, on ens agrada tant de perdre'ns quan el sol és a dalt de tot i els dies no s'acaben. El forn s'ha espatllat! Alertes de cop. El temps es torna a aturar, els mòbils es col·lapsen, la música calla i una altra frase queda inacabada.
El rellotge de l'entrada escarneix els segons que falten per un Nadal sense canelons. Havia de passar. Així és la vida, que tu planifiques i una desgràcia t'esmicola sense més la felicitat i et deixa la intempèrie. Fem servir el meu forn, proposa el germà, i se'ns obre el cel i la vida reprèn l'alè.
És així com els canelons d'un blanc hivernal desfilen en safates pel carrer esquivant vianants desvegats i músiques ximples de Nadal. Com hauríem pogut prescindir-ne si les portes de l'hivern s'obren amb els canelons? Encenem el forn de substitució. Aviat la beixamel crepita com crepiten els tions a la llar i els canelons agafen els colors ocres de tardor que els arbres pinten a les fulles perquè hi juguin els dits del vent.
I al final el vent s'encança i les deixa muntades per terra, igual que les esteses de joguines que feien els nens. Te'n recordes? Sí, me'n recordo. Mirant els canelons, rebeig el nostre ardor amb l'excusa de provar-ho. La teva panxa arrodonint-se com la lluna en quart creixent i la brillantor instal·lada en els teus ulls sense intencions de marxar-ne. La meravella de veure't d'una vida i de veure't nodrir-la de tu i de prendre plegats a protegir-la, a conduir-la, a fer-la riure i a estimar-la sense cap son reparador darrere.
Els llits creixen, les fulles volen i l'amor persisteix com persisteix l'olor dels canelons desenfornats.
M'he deixat les claus, em desespero quan tornem. I el temps es col·lapsa, els mòbils corcircuiten, les cançons callen i se m'escapa un renec. A l'entrada inabastable de casa, el rellotge toca morts pels canelons. Sabia que passaria. Et penses que tot va bé i de cop la desgràcia t'engruna el futur. Tranquils, que jo sí que les porto, diu un dels fills. I tots, aguantant les safates calentes, tornem a respirar. Uf.
A continuació, seiem enriolats al voltant de la taula, amb les galtes una mica vermelles pels relladors, la felicitat de la companyia completa, l'esperança en el futur amagat dintre el nou any i potser alguna copa de massa. Però, sobretot, sobretot, el que ens pinta de vermell les galtes és la safata de canelons fumejant en direcció al sostre, allà on més d'un Nadal s'ha estampat al tap de xampany.
Ataquem els canelons amb excusa d'agostar-los i opinem sobre la coxió i el formatge i la marxa atropellada del món amb tantes coses que van millor i tantes altres que van de malborràs. Però res que no es pugui resoldre, que bé que acaba realitzant-se cada any el miracle dels canelons.
I la beixamel va escampant-se pels plats per subitjar el gust tan fort de la carn. L'agró que hem anat desaprenent des que els nostres ancestres perseguien la caça o corrien davant de la caça en dies incerts. Aquella agró que ara gairebé només retrobem un cop l'any en els teus canelons de porc, de vedella i de pollastre, la santíssima trinitat del Nadal laic. Llavors, mirant-te, penso que per anys que visqui o pervisqui, si és que sobrevisc,
Tant si la vida ens porta a viure els plegats com si ens força separar-nos, et recordaré sempre enrotllant els canelons, controlant el procés d'enrossiment i l'altura de les safates, desenfornant-los i presentant-los orgullosa i feliç a taula. Al final, la il·lusió més grossa dels dies de Nadal són els teus canelons cuinats a les portes de l'hivern, amb la sal de l'estiu, els colors de la tardor i les vides que hem viscut. L'any que ve no faré tants canelons,
Jo m'ennuego, m'ensorro sobre el cadira i requereixo de manera immediata un desfibrilador.
L'epíleg Canelons és un text de Joan Revellato, del Termcat, amb la participació de Carme Defez, Didac Boza i Lluís Mata, i amb dissenys sonor d'Ivan López i José Manuel Galvez. Comptes escudallats
Comptes Escudellats és una coproducció de la xarxa Amemun FM, El Prat Ràdio, Girona FM, La Plana Ràdio, Ràdio Televisió de Cardedeu i Ràdio Montblanc, amb la col·laboració del Centre de Terminologia TermCat.
Els contes són amb guió i locució d'alumnes de l'Escola Pinyana del Farràs, l'Escola Joan Maragall del Prat de Llobregat, l'Escola de Domeny de Girona, l'Escola Jaume Valmes de Santa Bàrbara, l'Escola Les Aigües de Cardedeu i l'Escola Les Muralles de Montblanc. L'epíleg dels canelons és un text de Joan Rebellato del Termcat amb la participació a la locució de Carme Defez, Didac Boza i Lluís Mata.
Els títols i els crèdits, Joan Pau Inarejos i Carme Parres. Els dissenys sonors són de Paula Illon, José Manuel Galvez, Pili García, Ivan López i Pau Sánchez. La idea i direcció del projecte és d'Ivan López i de servidora, Anna Morgades Valldogera. Bon Nadal!
Ei, tu, escoltes la ràdio Ona la Torre? Sí, i tu? Esclar que sí. I tu? No. Què? No t'has d'entrar? Escolta Ona la Torre cada dia per a ser més guai. D'acord, 107.0. Notícies en xarxa.
Bon dia, són les 10, us parla Eduard París. El rei Félix VI ha fet una crida a preservar la convivència democràtica davant dels extremismes, radicalismes i populismes en el seu discurs tradicional que ofereix durant la vigília de Nadal. Els extremismes, els radicalismes i populismes es nutren d'aquesta falta de confiança, de la desinformació, de les desigualtats, del desencanto amb el present i de les dubtes sobre com abordar el futur.
No basta con recordar que nosotros ya hemos estado ahí, que ese capítulo de la historia ya lo conocemos y que tuvo consecuencias funestas.
Dels temps passats ha saltat el moment actual amb una societat que afronta problemes com el cost de la vida, l'accés a l'habitatge, la incertesa laboral pels avenços tecnològics o el fet que els fenòmens climàtics són un condicionant cada cop més gran i de vegades tràgic. Davant una societat cada cop més enfrontada, el monarca també ha posat especial èmfasi en el diàleg. Que líneas rojas no debemos cruzar.
Estoy hablando de diálogo, porque las soluciones a nuestros problemas requieren del concurso la responsabilidad y el compromiso de todos. Estoy hablando de respeto en el lenguaje y de escucha de las opiniones ajenas. Estoy hablando de especial ejemplaridad en el desempeño del conjunto de los poderes públicos. También de empatía.
Al mateix temps, el rei ha apel·lat a situar al centre de tota la política la dignitat de l'ésser humà, sobretot dels més vulnerables, en una declaració de to marcadament constitucionalista, europeïsta i de defensa de la transició democràtica.
I el Servei Meteorològic de Catalunya ha actualitzat l'avís de situació meteorològica de perill per neu, amb un grau de perill màxim de 3 sobre 6 a una desena de comarques del Pirineu i Prepirineu. Hi ha possibilitat de gruixes superiors als 5 centímetres a uns 600 metres d'alçada, tot i que també hi poden caure.
uns 2 centímetres a la comarca de la Terra Alta, a uns 200 metres i més de 20 centímetres al Ripolles, a uns 1.400 metres. A més, també s'ha actualitzat l'avís de situació meteorològica de perill per estat de la mar, a monades que poden superar els 4 metres, amb mar brava o mar desfeta, onatge de llevant i mar de fons, amb un grau de perill màxim de 6 sobre 6 a tota la costa, però especialment a l'Empordà.
I a hores d'ara hi ha dues carreteres tallades a la xarxa viària catalana, són la P7 a l'alçada de l'Alder, en Cedit Castelló, i la BB4024 a Guardiola de Berguedà. A més, és obligatori l'ús de cadenes a una vintena de carreteres de la demarcació de Lleida. Fins aquí les notícies en xarxa. Notícies en xarxa
Les dones no sempre han caminat amb comoditat per la nostra literatura. Des d'aquesta secció volem posar un granet de sorra més recuperant la vida i l'obra de set autores del nostre país que no sempre han estat prou reconegudes. Veus indispensables. Set escriptores que tenen molt a dir. Teresa Pàmies.
Escriptora, periodista i activista, Teresa Pàmies comença a publicar passats els 50 anys. Fu una jove plena d'energia, una dona que es mantingui fidel als seus ideals i una escriptora que ens ha deixat un llegat vital per apropar-nos a la guerra civil i a l'exili.
Montserrat Bacardí, doctora en Filologia Hispànica i licenciada en Filologia Catalana, catedràtica del Departament de Traducció de la Universitat Autònoma de Barcelona i autora de la primera biografia completa sobre tres apàmies, ens acompanya en aquest espai dedicat a l'autora.
La infància i joventut de Teresa Pàmies estan unides indiscutiblement al seu pare, qui li va transmetre la passió per la vida i la justícia. Ella sempre deia que no només eren pare i filla, sinó que els unia una relació política.
Montserrat Bacardí. Teresa Pàmies va néixer a Balaguer el 1919 en una família molt humil. El pare era com si diguéssim un pagès sense terra, després es va transformar en transportista i era, el pare, un militant comunista, diguem-ne, dels primers que hi devia haver a les terres de Ponent. Ella va néixer, això, en una família molt humil. Va anar a escola només fins a 11 anys, de manera que la seva formació és completament autodidacta. A més a més...
A uns anys hi era molt mala alumna, ella mateixa ho diu, i a uns anys ja la van posar a treballar d'aprenenta de modista, que és el que feien les xiquetes amb aquelles edats. I aleshores ella, a mesura que va anar treballant de modista, va anar aprenent una mica de francès, amb un compatriota també comunista que es deia Pere Ardiaca,
I van començar a llegir. Tenia una gran devoció pel Patufet, per les pàgines viscudes del Folky Torres, tot el que era una mica literatura popular. I després, clar, llegia la literatura que llegia el seu pare, és a dir, Lenin, Marx, Gorky, tot l'ideari comunista, diem-ne. I això, aquesta enfantesa, aquesta primera etapa de la vida, arriba fins al 1936. Veus indispensables.
Els mites no sempre són encegadors o paralitzadors. De vegades ajuden a avançar, a resistir, a superar situacions desesperades. A mi, quan us mitificava, m'ajudarà molt. Però també quan ja no éreu un mite, sinó un pare vell i rondinaire.
Fragment de testament a Praga. Tres apàmies. Va viure amb intensitat la seva militància política. Un exemple és el míting que va fer al costat de Lluís Companys i Frederica Montseny a la plaça monumental de Barcelona.
Mirava les fotos d'aquell rostre fresc, agressiu, d'ulls flamejants com els de tot jove que creu rabiosament en allò que diu, encara que digui rocades, encara que prediqui utopies, les velles utopies sense les quals l'home no ho fora. Fragment de quan érem capitans, tres apàmies.
És francament curiós que una noieta de 16 anys emprengués l'activitat que vam prendre durant la guerra perquè és una cosa frenètica, gairebé increïble. Ella ja de seguida que esclata la Guerra Sefilia a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, que és la branca juvenil del PSU, i aleshores, a partir d'allí, s'instal·la a l'Hotel Colón de Barcelona, a l'Hotel Colón, que era la plaça Catalunya,
I des d'allí, diem-ne, es converteix en secretària executiva de les joventuts, un càrrec realment importantíssim. Després, també, una activitat molt important, és una de les fundadores de l'Aliança Nacional de la Dona Jove, una aliança que pretenia activar totes les dones per la guerra, diem-ne, perquè lluitessin per la guerra de la manera que poguessin.
I després una altra faceta seva és que tan jove dirigeix el setmanari, una revista setmanal de les joventuts socialistes unificades, que és Juliol. Allí hi firma molts articles, però molts altres sabem segur que a l'hora t'ho va escriure ella i que no són firmats.
Convertida en un important referent polític a Catalunya, Teresa Pàmies viatja l'agost de 1938 a l'estat de Nova York per assistir al segon congrés de la joventut per la pau. Un viatge que s'allargarà fins al mes de novembre amb motiu de fer campanya per explicar la causa republicana i recollir ajuda material. Ella tenia 18 anys.
El gener del 39 marca un canvi de rumb en la vida de Teresa Pàmies. No té ni 20 anys i ha de marxar a l'exili. Ho fa amb el seu pare. A la seva mare i als seus germans no els tornarà a veure mai més.
França, Santo Domingo, Cuba, Mèxic, Praga... seran les seves llars, entre altres, durant 30 anys.
Montserrat Bacardí. Aquesta és una etapa molt llarga de la seva vida, de si tantes anys ja va fer tantes coses, imaginem amb 30. I és una etapa molt variada, molt complexa, que té subetapes també molt diferents. Bé, com tothom travessa la frontera el gener del 39, exactament el dia que entren les tropes nacionals a Barcelona, el 26 de gener del 39, se'n va cap a França...
l'instal·len en un camp de concentració, una caserna abandonada plena d'indigència absoluta. Ella se n'escapa gràcies al Partit Comunista i aleshores se'n va a París i comença a repartir propaganda i a fer el clandestinament a totes les seves accions habituals. La policia la deté, la posen a la presó, a la presó de la Roquet,
que era la presó més atros de les dones, plena, bàsicament, de prostitutes i d'espies, i allà li fan un judici. Les acusacions són molt dèbils perquè, total, ha repartit una colla de pamflets i, aleshores, la deixen sortir de la presó a condició que abandoni el país. I així és com se'n va, travessa l'Atlàntic i se'n va a Cap-Amèrica.
La República Dominicana va ser la primera parada a Amèrica per a tres apàmies durant l'exili. Tothom volia anar a Mèxic. Aquest era el destí favorit de tots els exiliats, però ella va fer tard, com si diguéssim, perquè a Mèxic va absorbir una quantitat enorme d'exiliats, i aleshores, com Joan Salles o com Vicent Riera Llork o com Agustí Bartraiana Morià, ella va haver d'anar a la República Dominicana.
de la República Dominicana a Cuba i de Cuba a Mèxic i arriba l'any 1941. No se li coneix cap activitat, així com fins ara escrivia... En fi, no se li coneix cap activitat política. Se sospita que tot era... Bueno, se sospita, o sigui, sabem que tot era clandestí i que era una clandestinitat, diem-ne, molt severa i molt estricta perquè ella fins i tot pateix una certa transformació física.
Hi ha unes fotos en què se la veu molt arreglada, molt mudada, amb unes pistes de tenis... Suposem que feia feines que li encomanava el partit, però amb més secretisme que no abans. A Mèxic, de Mèxic, sempre ens remarquen un parell de coses.
Una, que va estudiar a la Universitat Femenina de Periodisme, que, esclar, això li va donar un cert bagatge, hi va estudiar dos anys, i dues, que va néixer el seu primer fill, Tomàs Pàmies.
L'exili a Mèxic s'acaba amb el final de la Segona Guerra Mundial. És el moment de tornar a Europa i s'instal·la a Belgrat. Però les confrontacions entre Tito i Stalin, els dos líders comunistes, provoquen que la colònia espanyola es traslladi a Praga.
I a Praga és el lloc on potser, juntament amb París, viu més anys de l'exili. És un exili, el de Praga, molt llarg, molt fecunt, no solament perquè hi té un, dos, tres fills més, sinó perquè treballa, ella té l'oportunitat. És una feina...
privilegiada de treballar a les emissions de Radio Praga. A Radio Praga no solament treballava les emissions en llengua espanyola, diguem-ne, però no solament hi fa de simple locutora, que és el que feien la majoria, sinó que ella, gràcies als seus coneixements de txec, que es posa a estudiar txec...
imparablement uns coneixements que no devien ser perfectes, però que li servien per fer entrevistes, per fer reportatges, etc. I es converteix en una periodista de debò, com si diguéssim, més enllà dels dictats oficials que marcava l'emissora. I a Praga, també, en la mesura que pot, llegeix, llegeix i llegeix. Escriptores que van deixar un llegat literari i que reivindiquem de nou. Teresa Pàmies.
Per a Teresa Pàmies, Praga va significar la millor escola, però decideix instal·lar-se a París, on hi va viure 12 anys. Abandonar el cercle comunista per una ciutat capitalista suposa haver de carar les crítiques familiars i del partit. Són diversos els motius que mouen l'autor a traslladar-se, entre ells el fet d'haver-se distanciat de l'ortodoxia comunista.
I la falta de llibertat per viure el seu amor amb Gregori López Raimundo, el seu gran amor de joventut que retroba precisament a Praga. I París és una etapa fecundíssima, és l'etapa que desperta l'escriptora Teresa Pàmies.
A París, ella és una dona lliure. És una dona lliure i, al mateix temps, una dona molt esclavitzada per les feines, perquè ja no té una feina de privilegi com és treballar a la ràdio. Des d'un punt de vista laboral, és una marxa enrere, com si diguéssim, però des d'un punt de vista personal i literari, és un moment d'esplendor, perquè ella, a París, primera, s'acosta al casal de Catalunya, de París, i, per tant, d'alguna manera, acostant-se al casal és com si recuperés la llengua.
Perquè el català només el parlava amb el seu pare. El català és una llengua que a Praga no parlava amb ningú. París torna a prendre consciència que la seva, no només la seva llengua, sinó que la seva cultura és la catalana i que vol escriure en aquesta llengua. I en diverses cartes ella ho diu. He de rememorar el meu, literalment fa servir l'expressió, el meu rovellat català.
Conscient d'aquest desig per recuperar la seva llengua, comença a escriure a premsa de forma habitual i agafant un caire professional, com els nombrosos articles per a Ràdio Piranaica i gairebé sempre sota el pseudònim d'exili. Núria Pla.
La seva primera novel·la és La xiqueta de Balaguer i podem imaginar que és ella. La xiqueta de Balaguer després es transforma en una noia i un soldat, que és una novel·la que no va poder sortir fins l'any 2013, tal com ho sentim, perquè va quedar durant 50 anys retinguda la censura.
que la va desautoritzar del tot, bàsicament perquè una noia ha insultat Teresa Pàmies i expliqui la seva experiència de la guerra. I clar, això, imagineu-vos la censura, la gràcia que li havia fet. A París escriu la primera versió de Dona de Près, una robera extraordinària que tampoc va agradar la censura i no es va publicar fins l'any 1975.
Un llibre feminista que té com a protagonistes les dones dels presos polítics, les que van acarar la realitat a peu de carrer. I escriu el que és l'obra segurament més famosa i la que li permet el retorn, que és Testament a Praia. És el primer...
Testimoni crític del comunisme des de dins, des de dins del comunisme. I això va ser molt impactant. O sigui, clar, el que va passar primer a Budapest, el 56, i després a Praga, el 68, la invasió...
dels tanks soviètics, això va desenganyar la meitat del comunisme mundial, o de les tres quartes parts. Testament a Praga és un llibre, en aquest sentit, molt conmovedor, molt conmovedor. En realitat, Testament a Praga és firmat per Tomàs Pàmies i Teresa Pàmies i es basa en les memòries de Tomàs Pàmies, que va escriure, que jo les he pogut desveure, i això sí que em va fer una il·lusió enorme, és a dir, són les memòries...
amb uns fulls enormes, sacroguissats, amb una lletra que no s'entén, però ni una paraula, i que es veu que la filla l'entenia, però les persones normals no l'entenem. De fet, no les he pogut veure perquè les conserva
El fill de Teresa Pàmies, Sergi Pàmies, i ella m'ha confessat amb poc que no entén ni una paraula. I llavors, això, es basa en aquestes memòries i és com una mena de diàleg. Una part són les memòries i una altra part és la resposta de la filla. I és un diàleg continu, diem-ne, no? Interromput, contínuament interromput, però que, esclar, va creant una intriga, una intriga que fins i tot, argumentalment, no pots deixar de llegir.
I, a més, esclar, com totes les obres de Pàmies, és escrit en una llengua vibrant, enèrgica, una llengua que se t'emporta, que és d'una claretat magnètica, que és, per mi, la gràcia que té totes les obres de Teresa Pàmies. Veus indispensables.
El meu sistema de copiar unes memòries us semblarà arbitrari, i ho és. La vostra vida fou suficientment interessant i no cal afegir-hi aventures, que prou que em vau tenir fins l'hora de la mort. Les vostres obsessions de vell solitari també han estat abraujades i ho perdonareu si us dic que m'hi ha mogut una mena de pudor i de respecte. Les febleses que us reconeixeu amb tanta insistència
Són les de tota una generació de revolucionaris anarquitzants i en aquest sentit la confessió esdevé una lliçó. Fragment de Testament a Praga, Teresa Pàmies. Set escriptores que tenen molt a dir. Teresa Pàmies. Veus indispensables.
Gràcies.
Des del gener de 1939, Teresa Pàmies només va poder obtenir un passaport provisional l'any 1958, que li permetia fer un sol viatge. El destí fou balaguer. La seva voluntat de tornar a Catalunya es veia frustrada davant la negativa a obtenir el passaport definitiu. Però això va canviar l'any 1971. Rebre el premi Josep Pla era una protecció. No s'hi van poder negar. I Teresa torna a la seva estimada terra.
Aquest llibre, Testament a Praga, li va permetre el retorn, perquè va guanyar. Ella ja s'havia presentat a alguns altres premis que no havia guanyat des de París, entre altres coses, perquè els patrocinadors dels premis sabien que aquells llibres no es podrien publicar, que la censura no els passaria...
I aleshores, res, no havia guanyat cap premi fins que va arribar Testament a Praga, que va guanyar el premi Josep Pla, del 71, que era un premi patrocinat per un editorial tan poc comunista com Destino, i que així tot el va acceptar i aplaudir a mans basades. I en aquest sentit, les 200.000 pessetes que li van donar pel premi, 100.000 les va donar al partit,
I les altres 100.000 li van servir per instal·lar-se a Barcelona, per llogar un pis i instal·lar-se a Barcelona. Ella va decidir tornar i aquí emprèn una nova vida, que és la vida de l'escriptora que coneixem avui dia. Una etapa prolífica. En 30-35 anys va escriure una cinquantena de llibres.
Sí, sí, és una etapa d'una fecunditat enorme perquè, a més a més, aquesta quantitat tan gran de llibres es combina amb l'exercici del periodisme també d'una manera regular, sistemàtica. Ja quan era més gran, els articles es van convertir en col·laboracions radiofòniques en diversos programes de ràdio que van ser molt celebrats i per diverses emissores i programes de caràcter diferent.
Però ella sempre deia que es considerava una periodista, una periodista escriptora, però mai no oblidava la faceta de periodista, que li donava un gran valor i una gran importància. I això hi va combinar, diem-ne, la literatura amb el periodisme. Una cosa que potser val la pena advertir és que jo diria que es converteix en una de les primeres escriptores professionals. Perquè ella, quan arriba aquí, pretén viure del que escriu.
i ho aconsegueix. I estem parlant de l'any 70, 71, 72. Era molt difícil, això. També val la pena de recordar que és la primera articulista en llengua catalana en un diari en castellà, a Mundo Diario.
Dues obres a destacar i que formen un conjunt són Quan érem capitans, publicada el 1974, i Quan érem refugiats, publicada el 1975. Sí, aquestes són, evidentment, obres clarament de memòria, de memòria històrica.
Tenen uns títols magnífics. Quan érem capitans, quan érem refugiats, aquesta tolecolòquialitat que li atorga aquest quan al davant. Quan érem capitans és la seva experiència de la guerra i quan érem refugiats és una experiència del primeríssim exili.
És un llibre de memòries que explica bàsicament una gran part de les seves vicissituds durant la guerra i també en aquest sentit és un llibre molt important perquè no tenim memòries de dones lluitadores de la guerra. En aquest sentit és un cas aïllat i particular. Les dones que poc o molt van intervenir a la guerra no van escriure. Quan érem refugiats, com deia, és només un llibre sobre el primeríssim casili perquè una cosa molt curiós
de Teresa Pamies, és que ella, que era tan aficionada a explicar la seva vida, a explicar les seves experiències, això, apenes no parla mai directament d'aquest exili que comença a Mèxic. O sigui, Mèxic és el gran silenci, quan érem refugiats, que sí, que explica amb pèls i senyals, doncs això, el trasllat a França, l'internament al camp de concentració, l'empresonament, tot això ho explica molt detalladament
També sempre amb aquest ritme frenètic, trepidant. I això, en aquest sentit, són unes memòries tallades, com si diguéssim, no? Escapsades. Perquè després, ella, l'exili, el resumeix en un altre llibre que aquí no ha sortit, però que esmento breument, que és gent del meu exili. Però el focus és gent del meu exili. Gent, no ella. I és un canvi d'enfocament significatiu.
Veus indispensables. Teresa Pàmies. Per a Teresa Pàmies, Testament a Praga és una obra molt especial, però també era molt estimada per ella, va ploure tot el dia. La primera és el passaport per tornar a casa. La segona, l'esperit amb què es retorna de l'exili.
Montserrat Bacardí. És una novel·la realment molt reixida. Segurament és de les millors que va escriure. També va ser força censurada, però va passar. I després es va publicar, fins i tot amb les retallades restaulertes...
I aquesta no es basa precisament en tota aquesta experiència anterior, sinó que es basa en una detenció que ella té, la detenen a casa seva, just quan torna de l'exili i explica el dia aquest que passa a la comissaria de la policia. Detinguda, és un dia que plou, va ploure tot el dia, i aleshores explica...
Sempre amb aquesta tècnica de narració entretallada explica el dia a dia, les hores del dia, quan la van a buscar a casa, obren la porta als fills, la detenen, etc. Fins que al final del dia, quan ja és tardíssim, la deixen anar, tot punt per punt. I tot el que passa en aquell dia li serveix per rememorar experiències del passat.
i de manera que hi ha un canvi de pla de temps i fins i tot de protagonistes continu. Però alhora es llegeix, ara pot semblar tal com ho expliquem, que és un caos, no, no, no, alhora es llegeix trepidantment. O sigui, la narració està construïda de manera que té un interès màxim
I és una novel·la molt moderna, d'altra banda. És una novel·la per aquesta construcció, com si diguéssim fragmentada, i també, una vegada més, per l'estil amb què és escrita. Aquesta mena de força... La llengua de la Teresa Pàmies és una llengua, això, fortíssima. O sigui, se t'emporta.
Veus indispensables. Tenia 50 anys, però era el meu país. Podrien empipar-me cada dia, podrien cridar-me cada dia a explicar el que vaig fer tal any i el que vaig fer l'altre, però no deixaria mai més la meva terra. Fragment de va ploure tot el dia. Tres apàmies.
Tota l'obra de Dresa Pàmies és molt autobiogràfica. Ella tampoc no se n'amagava gaire. Jo crec que l'experiència viscuda durant la guerra, sobretot, i l'exili, les dues etapes que de fet van canviar el rumb del país i de les persones que hi vivien, aquestes experiències acumulades, ella té una necessitat imperiosa de transmetre-les.
Téu també com una mena de consciència de la memòria, no?, del que ha estat la memòria col·lectiva, que això no es perdi, que en quedi això el que va ser la seva experiència.
Guardonada amb la Creu de Sant Jordi i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, entre altres, Teresa Pàmies tenia un estil desenfadat i directe. Ella deia que era primari perquè havia crescut i s'havia educat a pagès, però darrere de cada una de les seves obres hi ha un gran treball de documentació, de revisió i de polir allò escrit inicialment.
El seu testimoni escrit és un magnífic retrat d'una època trista i difícil que no podem oblidar. Un retrat on les dones es fan visibles. Tres apàmies sempre serà un referent literari de la memòria col·lectiva.
Veus indispensables. Però aquell dia, una dona de Manresa, mare de família i sense carnet, ni de partit, ni de sindicat, ni d'Orfeó, ni de cercle cultural o parruquial, va demostrar que els grans capitans no sempre necessiten una ideologia.
32 mesos de guerra havien ensenyat moltes coses a la nostra capitana manresana. Li havien matat l'home al front. Havia quedat vídua amb dos fills de 3 i 5 anys i fugia perquè la vídua d'un roig en una ciutat petita podia tenir dificultats que ningú no li hauria ajudat a resoldre. Havia treballat sempre a la fàbrica de filatures, guanyant el pa dels seus fills i substituint braços que podien agafar un fusell.
No diguem mai que ho feia per la causa. I es malfiava, instintivament, dels que pronunciaven discursos i volien donar ordres en nom de qualsevol anagrama. Tenia una energia moral absolutament natural. I de la mateixa manera que mantenia i educava els fills sense pare, es comportava entre la gent. No pas fent la feina dels altres, sinó ajudant-los a fer-la amb l'exemple del seu trem i uns dons d'organització tan naturals com aquella energia que emanava.
No, els millors no eren els nostres rengles. La força dirigent, l'avantguarda d'aquell petit destacament, fue una dona sense partit, mentre d'altres, que eren militants, s'esfondraven per manca de solidesa moral. Teresa Pàmies, del llibre, quan érem capitans. Escriptores que van deixar un llegat literari i que reivindiquem de nou. Teresa Pàmies, veus indispensables.
Aquest podcast l'han fet possible Mònica Sucies, Raquel Martínez i Josep Maria Soler, amb l'assessorament de Montserrat Bacardí, doctora en Filologia Hispànica i llicenciada en Filologia Catalana, catedràtica del Departament de Traducció de la Universitat Autònoma de Barcelona. Veus indispensables. Una producció d'Ona la Torra per a la xarxa Mès.
Sintonitzes Ona la Torre. És infinit l'univers? Descobreix la resposta a aquesta i moltes altres preguntes de la mà de l'Observatori Astronòmic de Sabadell.
Actualitat, activitats o aspectes generals relacionats amb el món de l'astronomia. Acompanya'ns en aquesta meravellosa aventura. L'univers infinit. A la teva ràdio local. És la meva creació suprema. Sublim. El sostre de la meva feina de fuster. Pare, gràcies per donar-me la... Au, au, au, au, però què dimonis fas? Culpejar-te.
No veus que és Nadal? Que a tu sortiran els millors regalets pel poble. En Fustínios estava ben radiant. A la Sagrada Esparta, el mestre de la fusta havia creat quelcom espectacular. I a on els podries trobar, en Fustínios i el soldat covard? A Torre d'en Barra!
El 31 de desembre visitaran Ona la Torre, la teva ràdio de proximitat, per oferir un programa de dues hores, on no només el soldat serà colpejat, sinó que l'equip de Sagrada Esparta punxarà tots els àudios que hi han vingut. Tens fins al 30 de desembre! Envia la teva experiència nadalenca al 690 832 149 i deixa que la teva història soni a les zones de la torre.
Apunta bé. 6-9-0-8-3-2-1-4-9. I entre tots, acomiadem l'any de la forma més càlida possible. Això és Esparta. Passió per l'art.
Els Bufacanyes, el programa que parla de còmics a Mataró Radio.
Bon dia, bufacanya, sóc en Víctor Calderón i el capítol d'avui m'acompanya a nivell tècnic el meu company Pedro Vicente del Roble. Avui és un programa especial, ja que estem encarant aquest final d'any 2025 i hem volgut preparar un programa especial que hem titulat Vinyetes per la Pau i és la nostra manera particular de dir no a la guerra.
I en el programa d'avui recomanarem còmics i novel·les gràfiques que parlin de conflictes bèl·lics que, malauradament, són part del nostre dia a dia.
I parlarem de Palestina i Ucrània. També comentarem abans alguns conflictes com la Segona Guerra Mundial. Així que us convidem a quedar-vos perquè serà un capítol ple de...
d'històries que creiem que és important parlar-ne, perquè potser són temes que malauradament són massa actuals i creiem també que el còmic és una eina que pot ser educativa i també pot ajudar-nos a apropar-nos potser a aquests conflictes des d'una manera més humana també.
I empatitzar també amb la gent que els pateix de primera mà.
Per tant, també creiem que hi ha bones recomanacions avui per fer regals de Nadal, si encara no teniu els vostres regals. Així que agafeu llibreta i boli i parlem de còmics sobre conflictes bèl·lics.
Doncs una de les excuses que també ens ha servit per animar-nos a fer aquest programa és que es reedita, es torna a publicar els còmics bèl·lics que s'havien publicat als anys 60-70 a l'editorial Warren, l'editorial que presentava els còmics titulats Blazing Combat,
Amb aquest títol, Archie Goodwin i Jim Warren, que eren els responsables de l'editorial i també d'aquests còmics i els que van escriure els guions de tots ells, van publicar en format revista com petites antologies amb diferents històries curtes
sobre conflictes bèl·lics i la gràcia també d'aquest tipus de publicació és que, tot i semblar que eren còmics bèl·lics normals i corrents com el que estaven de moda,
En aquest cas, la diferència que hi havia era que els protagonistes no eren grans herois invencibles, no eren superherois, sinó que les històries ens mostraven l'horror i el patiment i la inutilitat de la guerra, podríem dir-ne, i s'acompanyaven aquests dos guionistes dels millors autors de l'època.
com Joe Orlando, Wally Wood, Alex Todd, que treballa molt bé la taca de tinta, James Cullen i fins i tot Frank Frazetta havia fet alguna portada per aquests còmics i algun interior. Molts militars van buitrejar una mica aquesta revista perquè no els veien molt patriòtics aquests còmics.
I això va fer que tampoc la revista obtingués l'èxit o que es valorés com s'hauria de valorar. Per sort, els còmics no tenen data de caducitat i gràcies a Norma Editorial es torna a publicar aquests còmics en un volum únic que l'han anunciat pel 16 de gener i es diu Blazing Combat.
També amb aquest mateix espirit, podríem dir, que Jim Warren i Archie Goodwin es basen una mica també en el que ja havien fet prèviament, als anys 50,
Harvey Kurfman, sota l'editorial E.C. Comics, que qui no conegui aquesta editorial, era una editorial molt ansitosa que publicava còmics dels anys 50, còmics també centrats molt en l'horror, en la por, i més de la ficció, però...
que van apostar també per fer una línia de còmics bèl·lics amb els títols Two-Fisted Tales o Frontline Combat, també. I aquí Herbie Kurtzman, un autor superreputat, feia els guions també d'històries curtes que s'il·lustraven també per grans autors de l'època, dels anys 50 també, com Al Williamson, també teníem a Wally Wood...
O el mateix Harvey Kaufman també il·lustrava moltes de les històries que escrivia. Aquestes, igual que amb Blazing Combat, que comentàvem ara, eren històries que també, tot i ser als anys 50, mostraven molt els horrors de la guerra també.
i no ho feien d'una manera molt bonica ni molt idealitzada, podríem dir-ne. I també els lectors de l'època estaven acostumats a llegir...
Còmics de guerra, perquè als anys 50 es feia molta propaganda de guerra també a través dels còmics, que en aquella època sí que anaven destinats més els petits a la casa, i això també feia una mica que els nens...
Si tenien familiars, pares, germans o gent a la guerra, a través dels còmics poguessin sentir que els tenien una mica més a prop i podien com seguir les seves peripècies.
que sempre estaven molt allunyades del que realment passava. I aquests còmics d'EC ho recuperen. Two Fisted Tales està publicant Diabol Ediciones, està publicant tot el catàleg de l'editorial EC Comics, no només els còmics bèl·lics, sinó també els d'Horror, que us comentava abans.
Per tant, són còmics clàssics, però no han perdut la frescura de llavors. I és una bona lectura, també, si us voleu endinsar amb el còmic clàssic bèl·lic.
I ara passem a algunes recomanacions de còmics, de lectures, entorn al conflicte d'Israel i Palestina, que en els últims anys s'ha convertit en una massacre al poble palestí. I tenim diverses publicacions. Potser la més coneguda és el còmic Palestina de Joe Sacco, que a l'abril del 2025 s'ha publicat en català, així que el podem llegir en català també.
I aquest còmic, Palestina, es va publicar originàriament el 2001. Per tant, això també ens fa adonar-nos que aquest conflicte porta anys i portem molts anys podent llegir coses entorn al conflicte. I les històries que es publiquen en aquest volum van ser escrites als anys 90. Són històries que jo us saco
Va escriure perquè va visitar Cisjordania i Galza al principi dels 90 i va fer entrevistes i va fer un treball periodístic molt interessant i potser bastant inèdit en el còmic per llavors.
I això va retratar també les escenes de la vida quotidiana en aquelles ciutats que també estaven sota l'ocupació. Llavors, l'autor, que passera Joe Sacco,
era, sobretot, autor de còmic underground, sempre havia fet coses d'humor, també té còmics sobre rock, per exemple. Doncs es va posar a sèrio i porta treballant i fent cròniques gràfiques sobre les injustícies del poble palestí durant molts anys.
Aquest Palestina és molt interessant, però ara just aquest 2025 també, potser amb una mica de pressa, podríem dir-ne, ha publicat també La guerra de Gaza, que aquí ha arribat de la mà de Reservoir Books, és un còmic més curt.
en format grapa, que aquí sí que actualitza i ens mostra la seva visió dels últims anys del que ha passat i com Israel està arrasant els territoris ocupats.
I és molt interessant el treball de Joe Sacco, he mencionat aquests dos títols, Palestina i la guerra de Gaza, però té diversos còmics més, no només sobre aquest conflicte, sinó sobre altres conflictes, i és un autor que crec que val molt la pena, té un estil de dibuix en blanc i negre molt interessant i molt accessible, i si no el coneixeu, també us animo a fer una ullada.
Un altre autor que va fer una aproximació molt personal també a aquest conflicte és Guy de l'Isle, que és el seu còmic que es diu Cròniques de Jerusalem, que està publicat per Estiberri.
Guidelisde el que va fer és anar a viure a Jerusalem amb la seva parella durant un any. I la seva parella és membre de Mèdicos Sin Fronteras.
I en aquestes cròniques de Jerusalén el que fa és explicar una mica la seva visió personal durant aquell any vivint a Jerusalén i vivint als carrers i veient una mica com s'havien normalitzat algunes coses als carrers de Jerusalén que ell no acabava de veure tan normals, no?
Parlem de restriccions de llibertat, cacheos, interrogatoris i sistemes de gestió que són una mica estranys i que aquest autor, amb sentit de l'humor, ens ho explica.
I ens exemplifica també una mica que hi ha coses que succeeixen a altres països, a altres ciutats, que ells veuen de manera normal, però potser no ho haurien de ser tant, no?
Molt interessant el Gui de Lisle, que també ha fet altres obres de treball periodístic dibuixat en format còmic i també té un estil de dibuix també molt accessible i té un sentit de l'humor també interessant i que també acompanya molt bé la lectura.
I ara també, sobre el conflicte de Palestina, us volia recomanar túnels de Ruto Modan, que és una autora il·lustradora d'Israel, que viu a Tel Aviv. Aquesta autora va publicar túnels sobre...
És una aventura, podríem dir que és una Indiana Jones, protagonitzada per una arqueòloga israeliana, que vol buscar l'Arc de l'Aliança. I és això, com una aventura d'arqueologia, però que la porta a excavar sota territori, entre disputa, diguéssim, un territori disputat per Israel i Palestina.
I com que va sota terra, no només a nivell literal, sinó també metafòric, i crea com una alegoria, podríem dir, sobre el passat, la memòria i la història que continuen condicionant els conflictes que encara es viuen a Palestina.
L'autora té un estil... És un treball complet. També està publicat en català, que això també és una bona notícia per l'editorial Finestres. És un volum únic i ella fa tant el guió com les il·lustracions, que són unes il·lustracions també xules. També s'apropa una mica com a les aventures així...
més franco-belgues, podríem dir-ne, més clàssiques, i també fa que sigui un còmic bastant accessible
i que ens ajuda a entendre també potser el conflicte, però des d'una aventura, des d'un lloc una mica més entretingut, podríem dir-ne, que potser també és interessant per a algú que no estigui acostumat als treballs més periodístics.
Doncs unes altres recomanacions sobre un altre conflicte bèl·lic, que és el de Rússia i Ucrània, que va esclatar de manera oberta el febrer de 2022, però que encara està portant mal de cap a molta gent.
És una invasió rusa al territori ucrainès, però les tensions també venen de lluny. I tenim un còmic que us volia recomanar, aquesta novel·la gràfica, que per ara té dos volums publicats, es poden llegir de manera autoconclusiva. Estem parlant de quadernos ucranianos i russos,
que és de l'autor Ígort, que Ígort, igual que jo i Saco, que hem comentat ara, fa com un treball periodístic, també des d'allà mateix, podríem dir, perquè ell va viatjar i va fer també entrevistes i té testimonis també com de primera mà
En aquests còmics ell també fins i tot inclou alguns documents i a part també ens explica algunes històries que potser no estan documentades però que la gent del carrer coneix molt bé. Igort és el pseudònim d'Igort Tuberi i és un autor italo-rusç
que va néixer en 1958, i això, com us deia, combina reportatge i historieta, i en aquest cas, a través de documents i entrevistes, ens expliquen no només l'actualitat d'Ucrània i Rússia, sinó alguns altres episodis fonamentals, per exemple, l'etapa soviètica i...
i també els règims totalitaris, podríem dir-ne en aquest cas, i les violacions de drets humans que encara Rússia està fent, que és una mirada...
Diferents conflictes, cada còmic inclou diferents històries que es poden llegir, i ara mateix, com us deia, hi ha dos títols publicats de quadernos ucranianos i russos per l'editorial Salamandra Gràfic.
Un altre cómic que també tracta de Ucrania i Rússia és a diaris de guerra, dos relatos il·lustrados des de Ucrania i Rússia de Nora Kruk. És una autora...
germano nord-americana, que també fa periodisme gràfic, i en aquesta obra ens explica una mica l'intercanvi de cartes i testimonis d'una periodista que viu a Ucrània i un artista rus...
que viu a Rússia, i és aquest intercanvi de cartes i emocions durant la invasió de 2022, i té un estil de dibuix molt concret, no sabria definir-lo, però és un estil de dibuix diferent, íntim fins i tot,
i això ens mostra d'una manera força emocional la guerra vista des de dues persones, cadascuna d'un bàndol, i ens explica també les pèrdues i les desconexions de la gent. També aquest treball està publicat per Salamandra Gràfic,
I un altre còmic que va tractar també aquest conflicte és un còmic que es va publicar aquí a Espanya per l'editorial Serendipia, que va fer un crowdfunding, un verkami, l'any 2022, per aconseguir fons per les ONGs World Central Kitchen i Mèdicos Sin Fronteras,
a favor dels refugiats d'Ucrània. Aquest còmic es diu Paz i, com us deia, és de l'editorial Serendipia i és un còmic en el que trobem una antologia, són diferents històries curtes també, de diferents autors i autores.
de la península, trobem noms com Juanjo Rip, de Siree Bresen, la portada és de Santi Pérez, que és també molt potent, i també va ser un còmic que va ser una eina també a l'hora de difusió del conflicte, però també va ser una eina de recaptació a favor dels refugiats, que era interessant també compartir-la avui.
Gràcies.
I fins aquí aquest programa especial. Els més llestos us haureu adonat que no hem mencionat altres grans guerres o conflictes internacionals com Àfrica o Orienmetxà. Tampoc hem mencionat la Guerra Civil Espanyola. Això en propers mesos ens agradaria dedicar-li a la Guerra Civil un programa especial perquè creiem que hi ha moltes obres
molt interessants, de Paco Roca, de Miguel Gallardo, que afortunadament ens documenten i ens expliquen històries de gent que potser no la poden explicar per ells mateixos.
Per tant, això, esperem que de la Guerra Civil Espanyola dedicar un programa especial en els propers mesos, recomanant molts còmics que han sortit també durant aquest any,
Tampoc hem parlat ni de Hitler ni dels seus amiguts. Sempre hem recomanat Maus i el tornaré a recomanar, que és una obra d'Art Spiegelman on els jueus són rates i els nazis són gats.
I tot i semblar un concepte molt infantil d'animalitzar les persones, crec que és una de les claus d'aquest còmic, que és un còmic molt premiat, és la història de l'avi d'Art Spiegelman, que va viure en un camp de concentració, i és una història que malauradament tampoc ha passat de moda i que es pot llegir avui dia.
i també trobant molts paral·lelismes amb el present, tot i haver-hi publicat als anys 80. De Maus també es va publicar Meta Maus, que és un còmic que explica també com es va fer el còmic. Això és una cosa que sempre també està molt interessant.
I després d'aquest any també s'ha publicat un llibre de Maus on també es diu Maus Hoy i és una selecció de textos que també analitzen l'obra i també des d'un punt de vista potser més actual també fa diferents comparatives. És un llibre també molt interessant de Reservoir Books.
De Segona Guerra Mundial també hi ha molts altres còmics que no ens donen temps d'explicar el programa d'avui, però també podem dedicar-li un programa més endavant. Gràcies per escoltar-nos. La setmana que ve tenim un programa també especial sobre els millors còmics de l'any, els còmics que més ens ha agradat aquest any, així que no us el perdeu.
Ens podeu trobar a les xarxes socials arroba alsbufacanyes i si creieu que ens hem oblidat algun còmic important al programa d'avui ens podeu deixar algun comentari a les xarxes o a YouTube. Ens veiem la setmana que ve, fins ara, bon any!
Ruta 66. Viatge amb nosaltres per tot el món. Ruta 66. Novetats discogràfiques, clàssics, versions, concerts, música d'arrel americana i els grans del rock d'ahir, d'avui i de sempre.
continguts en xarxa.
Si penseu que anar al teatre només us obliga a mirar i escoltar, aneu ben equivocats. Anar al teatre és una experiència que es viu amb els cinc sentits, sobretot quan es tracta d'uns pastorets com els de Calaf.
Els pastorets de Calaf són una de les representacions més antigues del text de Folky Torres. Aquest any estan de celebració rodona, fan 100 anys, i un centenari requereix una celebració en majúscules. De fet, són cada cop més espectaculars. Al llarg dels anys han entrat en escena els efectes especials, la il·luminació i els grans acurats.
que combina la perfecció amb les grans interpretacions dels actors amateurs que fan possible aquest espectacle. Més de 200 persones formen part dels Pastorets de Calaf tant a dalt de l'escenari com darrere. Però, com dèiem, un centenari s'ha de celebrar com Déu mana. Per això, els dies 3 i 18 de gener es faran dues representacions excepcionals que comptaran amb la participació d'actors i actrius històrics.
No faran l'obra sencera, però interpretaran una selecció d'escenes clàssiques que conviuran amb projectes audiovisuals i testimonis personals. Un homenatge únic i ben especial. Fins el 17 de gener podeu veure els Pastorets de Calaf. Més informació a pastoretsdecalaf.cat
El coneixement sobre les plantes medicinals és un llegat que no s'ha de perdre. Prové dels orígens de la humanitat i actualment és ben migent i necessari. Per això no et perdis el camí de les herbes amb la biòloga Alicia Herrera, un camí de natura, màgia i medicina que en seguir-lo ens porta a la descoberta dels sentits i sensacions.
Notícies en xarxa.