Passar dos anys, esperar els dos anys, a la setmana, al cap d'un any, quan vam inaugurar el Castell, perquè, lògicament, per acabar, que estem amb el Castell, i per no fer-me el pesat, que ja em faig una mica el pesat, doncs ja vaig dir, la setmana que ve plego, això el juliol del 2000. Ves de passar els dos anys, vaig dir, prou, plego, quedo de regidor perquè no tinguis problemes,
a l'hora de comptar i a l'hora de decidir coses. Però a mi no em posis enlloc, ni a mi m'interessa absolutament res. Estaré al teu costat, només vindré els plens i s'ha acabat. Ens està explicant tota la trajectòria i només preguntava pel moment de començar. Però si vol pot seure, és que em sap greu que es fa dret, em feu dret.
Ha estat molt bé perquè així hem fet un repàs extensiu també de tot el que va comportar ser al capdavant a l'alcaldia. Torno a repetir la pregunta per la resta d'alcaldes. Quin va ser aquell moment que us va fer el pas d'entrar en política, d'implicar-vos? A mi em va liar, em sentiu?
A mi em va liar el Manolo Jiménez, que no està aquí. Jo tinc casa a Toro del Barra des de l'any 78, vaig vindre de Barcelona, i l'any 99 em va dir si volia anar a les llistes del PSC, i li vaig dir que sí. Em van posar el número 3, només en van sortir dos, jo no vaig sortir.
Llavors vaig entrar al patronat de turisme per treballar allí. I en el 2003, en unes eleccions bastant disputades, vaig sortir regidor per un vot. Va haver-hi un vot, que la companya està aquí, la Susana Navarro, que algun ciutadà amb molta cultura...
Al costat del vot, del nom de la Susana Barro, va posar Jamona. Aquest vot el van donar per dolent, al final el van donar per bo, i el dia que es constituïa l'Ajuntament em va arribar a mi l'acte per ser regidor. Això va ser l'any 2003. Vaig estar de regidor tots aquests anys, amb coses bones i coses dolentes, amb ratos bons i ratos menys bons, fins que vaig sortir alcalde en un moment que ningú volia ser.
i no sé si ho he fet alguna vegada, però m'agradaria agrair a tots els que van estar governant amb mi, de tots els partits, perquè en aquells moments el que es parlava era, tenim que sortir d'aquesta, tots els que vulguin governar, que pugin al vaixell, i els que no vulguin, doncs que no s'hi pugin, va ser un any que quan va acabar aquell any de mandat, jo li dono el títol d'una pel·lícula, «El año que vivimos peligrosamente».
perquè el company Segalà ha dit que va acabar aquí. Doncs imagineu-vos un any que et fotien bufetades on tenessis. Anaves al Consell Comarcal, patapam. Anaves al Defensor del Síndic de Greuges, patapam. Anaves al Tribunal Superior de Justícia, patapam. Anaves a la Diputació, patapam. Anaves a Vilàs,
a veure aquest poble que estem agermenats i patapam. Va arribar un moment que era allò de dir a d'on he de llevar la cara aquesta setmana perquè te la fotien pertot arreu. De totes maneres, una cosa que ha dit el Santi té raó, no hi ha res més agradable i més bo per una persona que ser alcalde del poble Octaviu i mirar les coses que has fet.
Jo, després d'aquests anys, veig coses que es van fer bé, veig coses que es van fer malament, perquè no tot pots fer-ho bé. Diu, és que a tu no t'han criticat massa, és que vaig ser alcalde un any, no vaig tindre temps que em diguessin de tot.
i no vaig tindre temps de fer diners, perquè també aquesta acusació és molt típica, no? Però bé, repeteixo, és molt agradable, malgrat que molta gent es pensa que no, però et foten nates per tot arreu i arriba un punt que estàs una mica fart. T'ador Rovira, si has estat alcalde molt més temps, però recorda aquells inicis? El que et va fer...
Sí, evidentment, i clar que me'n recordo. Jo una mica també com el Santi, que diu que no tenia previst entrar en política ni participar a l'Ajuntament, vaig entrar en una feina que es va preparar, la Montse Gasull va preparar,
consultar molta gent de la vila amb qui va compartir un treball de buscar arguments per preparar un programa municipal, un programa de millora de Torredembarra. I amb aquests debats, que va ser tot un any de feina, amb els quals jo vaig col·laborar amb dues de les comissions que es van formar, vaig entrar a aportar coneixement, el que jo tenia, i alguna inquietud també.
I des d'aquest punt de vista, doncs molt bé, però al final, quan s'acostaven les eleccions, la Montse em va dir, necessito un cap de llista, ho vols ser tu? I allò va ser una mica, doncs això, sorprenent, però el primer que vaig ser va ser demanar-li permís a la Judit.
Després, deman-li permís a un molt bon amic, i després amb el meu mentor a dins del sistema de cofraries de pescadors de Tarragona, el que llavors era secretari de la Federació Territorial, a veure què em pensava, perquè ell també havia estat en política des de feia temps, política municipal,
I em va dir, tu tira endavant i de la feina de la cofreria de moment la segueixes fent i si la cosa s'embolica ja en parlarem com ho arreglem. Però d'entrada no diguis que no, pren-ho com un desafiament personal. I així vaig entrar en les eleccions com a cap de llista, vam treure dos vots, dos regidors vull dir, una mica més de vots naturalment.
i a partir d'aquí la cosa va anar rodant. El següent mandat, amb unes eleccions que també van estar amb molta participació, moltes candidatures i, per tant, molt repartit, vam treure quatre regidors, van ser els que en vam treure més, i amb una coalició que l'únic que ens vam proposar
L'únic que vam pactar, cap condició concreta, sinó que no trencaríem el govern i que acabaríem el mandat sense que hi hagués un canvi de govern. Perquè portàvem una trajectòria per diverses circumstàncies. Una, perquè el Santi se'n va cansar.
per altres motius. El cas és que no havíem acabat un mandat sencer durant molts anys i la preocupació que vam tenir amb el Partit Socialista i amb l'ABG, amb l'alternativa BG&A, era acabar el mandat. Sobretot perquè veníem d'un any de transició amb qui l'experiència de col·laborar tots els partits per tirar endavant una cosa que estava ensorrada
era la que ens va moure a fer un pacte de govern i de tranquil·litat. I a partir d'aquí va anar tirant. D'aquí han sortit d'això, una majoria absoluta,
un altre, les eleccions que vam guanyar, però que amb la mateixa filosofia compartim la idea que el que és important és l'estabilitat d'un govern municipal, perquè si no el poble se'n ressenteix. Aquest era l'objectiu i és una de les coses de les que n'estic molt satisfet i agraeixo la col·laboració dels altres partits i dels altres regidors que han permès que això sigui així.
que no es trenqui un govern, que mantingui una estabilitat i aquest pacte d'aquest mandat, encara que siguin tres alcaldes diferents, és el mateix govern i aquesta és la filosofia de mantenir una estabilitat pel poble. Després les coses són més complicades i algunes coses es poden fer, unes altres no, però d'entrada aquest. Gràcies.
Jo el primer que diré és que hem demanat un projecte per sonoritzar el Pati del Castell, que ho sàpiguen. Esperem que aviat acabin aquests problemes de so. Jo vaig entrar al Partit Socialista de la mà de la insistència de Susana Navarro.
insistència perquè assistís a les reunions, perquè m'impliqués, i ja sabeu, aquí coneixeu la Susana Navarro, sabeu que és una persona molt convitzen. I per tant, a partir d'aquí vam començar a caminar. En principi, jo no m'entara de res, tal que deien. Em recordo els primers pressupostos que vaig revisar com a militant, que no en tenia aquells números ni res. I mica en mica, doncs, picant pedra,
molt des de baix, la primera llista d'Enric Grangel crec que anava al 13, si no recordo malament, doncs es va anar donant aquestes circumstàncies que em van portar a ser cap de llista. El millor que li pot passar a un partit...
i no ho dic només per mi, és que els candidats o candidates sorgin de forma natural, sense forçar-ho. I aquesta és una de les sort, a jutjar pel que els meus companys sempre han votat a les primàries, que va passar amb la meva persona. I per tant, aquí és un orgull perquè sí que és cert que ser candidat per això, perquè sorgeix i perquè és natural,
És una sort. I a partir d'aquí vam començar a caminar amb això que explicava l'Eduard Rovira, amb aquesta obsessió de l'estabilitat. Avui tots i totes teniu un llibre a les bosses. Aquest llibre és una segona part de Pensaments diversos. Us convido a que llegiu els Pensaments diversos 1, que és la primera edició.
Allà, entre els dos llibres, tindrem la història del nostre poble, que no s'ha de jutjar ni criticar. És la que és, és la que tenim i és el que va passar. Però és cert que a tots, a una generació que entravem en política, ens va marcar aquesta obsessió per lluitar contra els individualismes i per estar constantment amb l'estabilitat al cap. I això sabíem que donaria fruit...
que projectes s'acabarien, que podríem tenir una continuïtat i és amb aquestes estem. I de moment malament no va, no?
Per seguir parlant d'inicis, m'agradaria preguntar-vos també per la sensació d'atrevessar per primera vegada aquesta porta, aquest pati del Castell, ja com alcaldes, amb el pes de la responsabilitat. I en el cas del senyor Segala, en Pic, quan es va inaugurar, i això va passar a ser ja la seu de l'Ajuntament. Però aquest primer recorregut per aquí, vostè com ho recorda?
Jo crec que la responsabilitat, lògicament, forma part d'un recorregut, però és un valor absolut. Quan tens una idea, sobretot que estem parlant de quan manes a dalt de tot, de qualsevol història, amb una empresa o l'Ajuntament, i com tens la idea de posar-la en marxa i que funcioni,
Doncs és l'alegria que et dona fer les coses com s'han de fer, que s'han de fer bé, i per tant, home, jo vaig entrar i sortir, però sense animar de... És a dir, la satisfacció comença quan la portes al cap
I tu ets responsable màxim que una cosa arribi al final, com aquesta que estem parlant, i avui l'estem disfrutant aquí després de tants anys. Per tant, l'única cosa que hi ha és aquesta, i ja està, i és l'única que marxes amb el cap i amb el cor.
Vostès com recorden aquest primer recorregut cap a l'alcaldia, ja sent alcaldes? Aquelles primeres sensacions. Les meves sensacions van ser que jo com a regidor tenia una funcionària
que em feia de secretària, no? I un dia parlant diu, vostè arribarà alcalde? Dic, si jo arribo alcalde, tu seràs la secretària d'alcaldia. Jo recordo aquell dia entrar a l'alcaldia i trobar-me'l amb ella, amb una caixa de cartró, amb totes les seves coses, dient, ja ets alcalde. I quan vaig entrar al despatx d'alcaldia,
Aquest edifici, hagueu vist les fotos com estava abans de desrestaurar-se, l'alcaldia estava plena de papers per terra. Hi havia piles de multes de tràfic, recordeu el famós radar, i hi havia documents de tota mena, vull dir, era un desgavell. Perdó, sí, perdó, era un desgavell, però la il·lusió que portava és la que et fa que ho afrontis amb moltes ganes.
I això m'imagino que són tots els que han estat alcaldes que arribes amb moltes il·lusions. Amb el temps és com el sucre quan el poses al cafè. Remenes i es desfà. Arriba un punt que quedes molt fart. Però la il·lusió la portes. El Valeriano recorda una cosa.
que li va fer gràcia, i era un dia que estàvem aquí fora, que era Reis, i la meva dona estava al costat i no sé què em va dir, Enrique, no sé què, i li vaig girar i dic, Maria, solo soy el alcalde. Ell sempre m'ho recorda, però és la realitat. Hi ha moltes vegades que hi ha gent que es pensa que ets com Déu, i no, només ets l'alcalde, i l'alcalde és un més d'un equip de govern que procura fer les coses el millor que pot.
A veure, el record del primer moment és...
Bé, no ho sé. L'entrar a la cosa física no la recordo tant. Suposo que és perquè des del moment que resulta que seré alcalde fins al moment que ho ets i comences a treballar són moments que no els recordo. És com un núvol perquè estàs aclaparat. En realitat és que estàs aclaparat.
Tens sensacions molt estranyes. Recordo més aviat el començar a treballar, o com ha dit l'Enric, una mica la continuació. Comences a treballar tenint en compte que ell va endreçar de papers un despatx
Però després em va deixar, perquè en un any vam treballar junts i de fet vam estar fent moltes coses, endreçant-ho una miqueta per dintre, no només de papers. Inclús un dia me'n vaig enfadar amb ell. Li vaig dir, si això no prens una decisió, m'emprenyo i plego. Deixem-ho aquí.
Està aquí Podolet. Està aquí Podolet, sí. Però vull dir que vam treballar junts fins al punt que tots dos ens vam implicar amb els altres companys regidors, però que teníem ganes d'endreçar les coses. I a vegades era delicat i l'un per l'altre, i també m'ha passat amb el bàleg, hem anat prenent decisions. A partir d'aquí sí que recordes que comences a endreçar el fet físic del despatx. Tu vas treure els papers, jo vaig treure l'alfombra.
com a símbol de treure alguna cosa que estava bruta. Hi havia molta pols en aquesta alfombra. I sota no ho sé, perquè ja no ho vaig voler veure. El fet és que la sensació de començar a governar el castell amb tot el que hi havia hagut i amb tot el que teníem, que començàvem a endreçar el primer any i a continuació també,
doncs és una mica allò que vas caminant i vas endreçant i vas fent i aquesta és una sensació que tinc de tota una sèrie de fites que les podríem anar marcant i que han anat succeint de mica en mica amb la col·laboració, primer jo col·laborant amb l'Enric i després amb el bale al costat vam anar fent i vam anar
i tots els altres, no em vull deixar els de l'ABG i tots els companys d'Esquerra i els altres del Partit Socialista, que vam anar endreçant i va passar una cosa darrere l'altra i amb el Liot fins aquí i ara seguim, perquè encara estem endreçant coses d'aquelles que hi havia.
Jo tinc dos, no tant com a alcalde, si que tinc una anècdota, com el primer dia que vaig entrar com a alcalde a l'Ajuntament, com sabeu, a mi m'agrada, jo em dic Valeriano, però m'agrada que em diguin, vale, això ho sap tothom, no? I clar, el primer dia, la persona que estava a la recepció, tal com entra, em diu, bon dia, senyor Valeriano. I dic, ostres, què ha passat aquí?
I llavors li vaig dir, no, mira, no canviem les coses, continuos en el vale, per molt alcalde que sigui, i a partir d'aquí ja suposo que tothom ho va repartir i ja va quedar clar. I l'altre, que és més personal, és que jo de petit hi jugava en aquest castell. No li digueu a la policia, sisplau, perquè vaig haver de córrer moltes vegades davant de la policia quan estàvem en ruïnes.
I la sensació que ocupava el despatx del regidor de Via Pública, el primer dia que vaig entrar a aquell despatx, sí que és cert que vaig pensar, quin diria a mi, quan era petit, que jugava per aquestes sales, corria per aquí, tots els estius, que al final acabaria en un despatx, en un lloc tan important com era ser regidor. I, per tant, tinc aquestes dues entrades més marcades. I això. Us faré...
Una darrera pregunta per cloure l'acte. També per defugir potser del to més institucional i seriós, m'agradaria que compartíssiu alguna anècdota divertida, inesperada, algun fet que hagueu viscut així més sorprenent, que us vingui a la memòria. Jo sorprenent res, perquè si una persona és absolutament responsable de dues coses...
jo ara no em vindria al cap allò de dir, ostres, això no m'ho pensava, però doncs, jo aquestes experiències, professionalment parlant, no les he tingut, i parlant de l'Ajuntament, home, sí que és cert que els nou anys que vaig ser alcalde tinc tota una satisfacció inobidable, sobretot,
pel que es va fer, per com ho vaig fer i com va sortir tot. Per tant, és l'única cosa que per mi podria ser la més sorprenent.
i el que jo recordo històricament i que això no em poden borrar ni els meus fills perquè això és una vivència històrica i quan te fas gran com jo que ja tinc la pota més aviat o de la carretera de la Riera que aquí doncs et ve la memòria tot el que has fet a la vida però començant des que has tingut ús de raó fins que he acabat després de ser alcalde perquè ja després de ser alcalde ja fa 25 anys que no sóc res
Per tant, tinc la gran sort i el gran privilegi d'estar aquí i moltes gràcies i fins a la pròxima. Molt bé. Bé, jo en un any no em vaig tindre temps de tindre tantes experiències, però n'hi ha una que era que vam anar a Vilars aquell any i van anar a diversos regidors. La situació estava complicada perquè els de Vilars volien trencar l'agermanament
I nosaltres vam arribar allà, ens vam portar a una sala de plens, ells són 32 regidors, vull dir que no és una broma, i l'alcalde francès amb la seva cinta va treure 3 o 4 fulles de paper i va començar a explicar i a parlar i a parlar. Quan va acabar, tots aplaudint i tal, i em diu, ara parli vostè, jo m'hi porto papers.
Vull dir, jo si hi porto un paper m'equivoco. Per tant, tot el que tinc que diu tinc aquí i surt per aquí. I dic, com trencaré el gel perquè aquesta gent volia trencar la germana ment. I dic, miri, tu estaves. Estava, volia fer de tu dubte. Sí.
Va haver-hi un moment molt bo que la traductora de francesa... Em parlava en francès. Jo li dic, mira, no m'entero de res. Em toca parlant a mi i li dic a l'alcalde, miri que porto dos o tres visites aquí a França, sempre ens hagueu tractat molt bé, però hi ha una cosa que sempre em sorprèn. Em posa cara de sorpresa i dic, ho bé que parleu el francès.
Es van posar a riure tots. I en aquell moment ja no volíem trencar. I quan vam acabar se'n presenten uns senyors allí i diuen, miri, nosaltres som del grup de varietes de Vilars. Diu, que és molt de gust, no? Diu, és que voldríem actuar a Torredambarra. Dic, doncs cap problema, nosaltres tenim una església molt gran que allí es pot actuar. Veurà, és que el nostre espectacle amb una església
I dic, bueno, doncs, si és cantar, doncs no hi ha cap problema, ja ho fan. No, no, és que el nostre espectacle és barietes. Dic, vale, ja està. Tenim un casal que podeu actuar. I vam vindre, i van actuar, i vam plenar el casal, i va anar molt bé. Però són, en un any, dos dels detalls. Un altre detall també va ser quan va vindre el conseller de Cultura que volia veure el teatre.
A mi la veritat, ara em diria una barbaritat, però no la dic. Però el vam portar al teatre. El vam portar al teatre i quan va entrar va al·lucinar mandarines. Diu, ens tindreu que tornar la subvenció de 800.000 euros. Dic, està a l'Ajuntament per tornar subvencions. Dic, escolta, dic, amb sinceritat, què podem fer per no tindre que tornar aquesta calerada? Diu, si feu una actuació ja n'hi haurà prou.
Això era un divendres, un dissabte, i el dilluns vam fer vindre a l'arquitecte del teatre i li van dir «olvídate del mármol de Carrara».
Volem que tot el que és el hall ho facis pati de butaques. De les dues escales, la que puja per l'esquerra la treus i fotem a l'escenari, hi ha els lavabos que acaben 200.000 persones a l'hora. Allí ens fas els vestuaris pels artistes. I ho vam aconseguir que es fes allò i gràcies a aquella actuació nostra
Avui en dia gaudim d'un teatre encara que sigui amb limitacions i que espero que l'equip actual ja s'ha dit que ho farà, perquè tenim un teatre per 500 persones i és una llàstima que estem com estem. Són les dues coses simpàtiques que em van passar mal any de mandat. Les altres no les explico. Moltes gràcies.
Tenim una sala d'actes polivalent i no vam haver de tornar a la subvenció.
bé, com a anècdotes no sé, amb nou anys han passat moltes coses i potser de les coses més curioses una de les coses que m'agraden molt és que nens petits que venen de visita al col·legi i veuen qui és l'alcalde i després te'n troben pel carrer i et saluden senyor alcalde, senyor alcalde després també et demanen coses com si fossis Déu, ho ha dit el sol
i no...
La cosa més sensible és potser aquesta sensació que la canalla et coneixi, que sàpiguen que ets algú, perquè en realitat la majoria de la gent ets un més del poble, et coneixen de sempre i ja està, no hi ha més història. En nou anys, les sensacions que tinc, hi ha moments bastant dures, heu de pensar...
que vam haver d'aguantar tot el govern durant la Covid. Això és una cosa que marca, tal com ha marcat a tota la població. No soc ni més ni menys. El meu fill, que anava a l'institut, encara no. Sí, no ho sé. És igual, un any perdut. Sensacions estranyes. Vaig tenir...
en aquella època potser la llibertat de poder venir al Castell, era l'alcalde i havia de sortir de casa, i això em permetia no estar tan tancat, però el mandat aquell, sobretot la post-Covid, va ser una mica complicat.
D'anècdotes n'hi ha moltes, però així de gracioses, excepte aquestes de Vilar que explica ell, això del fet de parlar francès, una de les coses que també va ajudar és que
el fet que jo parlés francès amb sultura va permetre debatre i rebatre tots els arguments que podien donar amb una certa sultura, perquè si no t'agafen amb traduccions i sempre és complicat, ja ho diuen, traductora i traditora. En fi, no ho sé, d'anècdotes n'hi ha moltes, però ja ara mateix no me'n ve cap al cap i tampoc crec que les que són més gracioses les puguem explicar a un públic. Molt bé, gràcies.
Doncs sí, jo explicaré una que t'implica. Justament a poc d'entrar com a alcalde, ens vam posar en modus Indiana Jones, el regidor de Cultura i Patrimoni, que és arqueòleg,
l'Eduard també vam fer venir un arqueòleg i jo mateix per baixar, que sabeu que a la sala Juís d'Icart hi ha un accés en què hem sentit que hi ha de tot, que allò connecta per aquí per la plaça i jo crec que aquell dia pensàvem que trobaríem el tresor de la nostra vida, que podríem veure moltes coses i vam sortir de fang fins aquí i allà no hi ha res, ja us ho puc dir.
Llavors, la imatge d'aquí, l'amic d'Eduardo i jo, pujant per les escales, plens els sabates de fang, dient, quina merda! Aquesta va ser molt graciosa.
Moltes gràcies a tots quatre per la vostra generositat i sinceritat, perquè avui hem recordat que la història d'un municipi va més enllà de les pedres i dels documents i, evidentment, hi ha aquesta vessant humana que avui també volíem posar en valor. I ara l'actual alcalde, Vale Pino, us farà entrega d'uns obsequis per recordar també el vostre pas per l'alcaldia.
I fins aquí l'enregistrament de part d'aquest acte que va suposar la commemoració dels 25 anys a la recuperació del castell del Zicart.
Podeu veure les imatges d'aquest acte i també recuperar la conferència que va haver-hi al matí a càrrec del Centre d'Estudis Cineval de Mas i també de l'historiador Xavier García Puerto, que va fer una visita guiada a la nostra pàgina web onaguiolatorre.cat i també a les nostres xarxes socials. Seguim amb més continguts aquí a la sintonia d'Ona la Torre.
El primer pas a la lluna va canviar la humanitat. Les d'un fill et canvien el món. Caminar per la muralla xinesa és un viatge en el temps. Passejar pels teus carrers és part de la teva història. Fer el cim a l'Everest és una gesta. Quan l'enxaneta fa el cim, aixeca passions. Hi ha històries que poden ser petites per al món, però són les més importants perquè són les teves. A la teva ràdio local, sentim com tu.
Notícies en xarxa. Bon dia, són les 10 per l'Arnau Vilà. Els Mossos d'Esquadra controlen des del dia d'any 9 una raba il·legal prop del polígon dels Mataltes, en la localitat de la Senia, al Montsià, en la qual participen un milà de persones i que es va iniciar per cap d'any i preveu allargar-se durant el cap de setmana.
S'ha informat l'Ajuntament, en un comunicat en xarxes socials, s'ha estat treballant en el dispositiu de control des del mateix dijous al matí al costat de la policia local. Avui, la policia autonòmica està realitzant controls per evitar l'entrada de més persones al recinte.
També estan realitzant controls de sortida d'alcohol i drogues i a banda s'han detectat la presència de vehicles amb matrícula estrangera. Des del cos policial han afirmat que no preveuen intervenir a l'interior ja que la situació transcorre sense incidències i preveuen que la festa finalitzi progressivament durant tot el llarg del cap de setmana.
En mobilitat, la PSAT està tallada entre Cambrils i l'Hospitalet de l'Infant en sentit Castelló per les tasques de retirada d'un camió que va volcar dimecres fora de la calçada a l'altura de Cambrils. Perquè fa el servei ferroviari, una incidència en la infraestructura entre Rubí i Castellbisbal provoca afectacions a l'R8 de Rodalies.
I l'incendent en un bar d'una estació d'esquí a Suïssa durant la festa de celebració de Cap d'Any ha provocat almenys una quarantena de morts i 115 ferits, segons el balanç actualitzat per les autoritats suïsses en una roda de premsa aquest dijous a la tarda. El foc s'ha declarat passades la una de la matinada al bar Le Constellation de l'estació d'esquí Crans-Montana al cantó de Balais.
La majoria dels ferits es troben en estat greu a causa de les cremades i, segons ha informat el Ministeri d'Exteriors espanyols, però ara no hi ha constància de víctimes catalanes en el balanç dels ferits.
I un noi de 22 anys i un menor d'edat han estat detinguts aquest dijous a Barcelona després de fugir d'un control policial en cotxe i intentar atropellar dos agents. El conductor del vehicle de 22 anys ha estat detingut per conducció temerària, resistència i desobedència a l'autoritat a banda d'atemptat contra els agents i danys. El menor ha estat arrestat per residència i desobedència a l'autoritat.
Els fets han passat el passeig Joan de Borbó al barri de la Barceloneta i en la fugida, a més d'intentar atropellar els Mossos i investir un vehicle policial, els arrestats han impactat contra diversos objectes a la via pública.
I en esports avui s'acaba de disputar la tretzena jornada de la Lliga a CB de bàsquet amb presència catalana a tres partits. En primer lloc, el Jai Opos Lleida buscarà trencar la dinàmica de sis derrotes seguides a la pista del Mor avant Andorra a les 7 del vespre. Una hora més tard a les 8, el Barça rep a casa el Zaragoza i tanca aquesta jornada a les 9 del vespre el duel català en què el màxim enresa rep el nou congost al Girona. I això és tot fins aquí les notícies en xarxa.
Notícies en xarxa.
Però tampoc ens enganyem. La història es repetirà i estem convençuts que el moment és ara. Amb la panxa plena parlarem d'escassetat o, si més no, de com fer-hi front. I és que una vegada passada aquesta fase d'urgència, el context sí que ens afavoreix a un debat profund, tranquil,
sobre com afrontar el repte i, mentre durin aquests anys d'abonança, preparar-nos per quan deixi de ploure. I així pretenem caminar en aquest espai. Ens pengem la motxilla a l'esquena i ens equipem, perquè farem quilòmetres. Aquest no és un podcast estàtic. Aquí volem navegar en un aigua barreig d'opinions, escoltar-les i, si podem, convidar-vos a reflexionar.
Va, arrenquem amb una pregunta. Quan obris l'aixeta, sempre sortirà aigua? Sembla evident que sí, ho donem per suposat, però darrere d'aquest gest hi ha un gran esforç de recursos i energies perquè sigui així, perquè l'aigua estigui sempre garantida. I com que a títol individual, aquí en aquest racó del món on som, no ens suposa un treball extra, no hi donem una excessiva importància.
Com també, per exemple, ens passem l'energia. Tampoc som conscients de com depenem de l'aigua fins que ens falte. Imagineu-vos un o dos dies sense ni una sola gota. I abans d'aquest escenari, que ha estat real, el fet de no tenir aigua a casa, ara n'escoltarem un testimoni. Abans de tot això, la sequera té moltes altres derivades, com l'econòmica o l'ambiental. Totes aquestes també estaran en el nostre punt de mira. Però per començar, l'impacte més directe. No hi ha aigua per tothom i un dia l'aixeta deix de rejar.
Són les 9 de la nit, ja no hi ha aigua, i comença l'espectacle que dic jo, perquè és com... Ara estem acostumats al final, però hem acabat de sopar, la primera cosa que no puc fer és passar-li una aigua als plats, que passaria si els hagués de posar el rentaplats. Després, clar, els nens hauran de rentar les dents, per sort també els tinc l'aigua que hem guardat abans, plantarem les dents i tot, farem el pipi, i quan acabem pipi és... Qui és l'últim? Llavors, l'últim que va a lavabo és el que podrà utilitzar la galleta.
8 del matí, nens aixecats, esmorzem, renta les dents i cara, torna a fer servir aquesta aigua. I sobretot, que moltes vegades ens passa d'aixeques l'aigua, ostres, no tinc aigua, tanques. Però hi ha vegades que l'aixeques volen dir, bueno, ara quan s'aixeca... No, no, és que fins a les 10 no arribarà aquesta aigua.
Escoltàvem el testimoni d'una de les moltes cases de l'espluga de Francolí a la Conca de Bàrbara que durant dos anys patien nits seques i una gota d'aigua al llarg de 10, 12 o 14 hores. L'exemple de la Mireia Díaz també el podem trobar en altres poblacions del país. I és que els camions cisterna, per exemple, no havien treballat mai tant. Ens hi tornarem a trobar...
Els responsables polítics diuen que no, que tindrem eines per fer-hi front. Sabrem com s'atacarà aquesta qüestió, de seguida li preguntem al director de l'Agència Catalana de l'Aigua. I d'altra banda els experts també confien en que es faci aquesta feina. Però ja us avancem una cosa, el punt de trobada de totes les veus que escoltarem aquí al Quatre Gotes és que el clima no
ens ho posarà gens fàcil i, per tant, ens cal fer tots aquests deures. Doncs bé, abans d'anar cap a la seu de l'ACA, marquem el punt de partida. Ho fem amb la radiografia dels consums i la distribució de l'aigua a Catalunya en l'actualitat.
A Catalunya, el 72% d'aigua es destina a usos agrícoles. El 19% cobreix les necessitats urbanes, és a dir, el que consumeixen les cases, els pobles i ciutats. I el 9% restant és l'aigua que utilitza la indústria.
De mitjana, cada habitant de Catalunya consumeix 112 litres diaris. Per exemple, en higiene, per beure o per cuinar. Ara bé, la seva petjada hídrica va molt més enllà perquè hi hauríem de sumar tots els litres d'aigua que s'utilitzen per aconseguir els productes i serveis que consumim. 4 gotes.
Comencem l'aventura del Quatre Gotes des de la seu central de l'Agència Catalana de l'Aigua, Barcelona, avui per conversar amb el seu director, Josep Lluís Armanté. Benvingut al Quatre Gotes i gràcies per obrir-nos les portes d'aquesta institució. Gràcies a vosaltres.
Comencem d'entrada amb aquesta perspectiva de cara al futur de les sequeres que vindran, però sí que mirem enrere tot el que hem viscut, que podríem dir que ja hem superat la pantalla, l'hem passat com a societat, com a país, aquesta sequera, però què ens ha ensenyat? Què n'hem après d'aquesta sequera prolongada, podríem dir, en més de dos, fins i tot tres anys?
Doncs ens ha ensenyat que tenim una vulnerabilitat, que havíem fet una sèrie, teníem un fut de ruta per superar aquesta crisi i que, per tant, tornarem, aquestes sequeres meteorològiques tornaran a venir. El que passa és que no ens ha d'agafar, ens ha d'agafar amb els deures fets. Per tant, aquest fut de ruta que ara mateix comentava, el que hem de fer és completar-ho, fer-ho, i, per tant, que si tenim una altra sequera, doncs que no tinguem, hem de dir, els...
No els problemes, perquè a Catalunya hi ha hagut moltes casuístiques, no? A la Regió Metropolitana de Barcelona no hi ha hagut restriccions. Sí que hi ha hagut comarques, poblacions, zones que sí que han patit, que han patit la sequera i han tingut restriccions, però el que necessitem nosaltres és que tot el país tenia la suficient resiliència com per evitar aquests episodis, no?
I a dia d'avui tenim un model de país d'acord amb la disponibilitat d'aigua. És a dir, Catalunya està ben orquestrada, ben planificada en aquest sentit?
Treballem per això. Necessitem més recursos, tenim un dèficit estructural, i això s'ha demostrat no amb aquesta sequera, sinó amb les anteriors que vam tenir des de finals dels anys durant, de principis dels 2000. Vam tenir una sequera molt greu l'any 2008, i ara hem pogut passar de puntetes sobre aquesta sequera del 2021, 2020, 2025, no?
Per tant, cal fer els deures i, per tant, dintre d'uns anys, en l'horitzó del 2030, jo crec que això ja serà també una pantalla passada. Clar, ara, sense l'urgència, podríem dir que és el moment de planificar. El fet que no hi hagi aquesta situació de sequera permet fer-ho amb calma, per això també aquestes converses del Quatre Gotes. I, en aquest sentit, en quin punt de partida l'Agència Catalana de l'Aigua planifiqui les estratègies de futur?
A veure, per fer-ho una mica il·lustratiu, en aquesta sequera, en els pitjors moments d'aquesta sequera, l'any 2023, principis del 2024, quan teníem patint un 14% de les reserves envasades als envasaments de conquests internes a Catalunya,
L'aigua, anem a dir, ve d'origen natural, d'embassaments, de rius, d'aquífers, que era la font de subministrament, sobretot estic parlant de la regió metropolitana de Catalunya per la quantitat, pel percentatge de població que conté.
doncs era aproximadament un 70% de tot el recurs, de tota la demanda. I un 30% provenia de fons no convencionals. Quines fons? Doncs estem parlant d'aigua dessalinitzada i d'aigua regenerada. De què ens hem adonat? Doncs que aquesta relació 70-30 no ha estat suficient, perquè si la ceguera s'hagués perllongat, doncs hauríem dilat problemes. Per tant, en què estem treballant? Precisament en aquest horitzó que dèiem 2030,
en donar la volta en aquest percentatge. Depenguem un 30% del que són els recursos naturals, però en canvi tinguem disponibles un 70% de recursos no convencionals, aigua regenerada i aigua desorinitzada. I els consums, en aquest sentit, s'han de reduir? Ara hem fet aquesta primera lectura de quina disponibilitat d'aigua podem tenir, però després ve l'altra, la demanda. Com s'ha de gestionar aquesta demanda? A nivell de demanda, a veure, jo diria...
Cadascuna d'aquestes sequeres que hem anat patint al llarg de, com deia, a finals dels anys 90, han anat consolidant uns hàbits. Per tant, anem a dir que la demanda a nivell domèstic, a nivell industrial, a nivell agrícola potser ja més recorregut, no direm que no, però s'han fet uns consums eficients. A nivell domèstic estem, anem a dir, a mínims del consum del que recomana l'Organització Mundial de la Salut en molts municipis de Catalunya, no?
A nivell industrial s'han fet també moltes actuacions per ser més eficients i per tant fer un gust eficient de l'aigua dels processos industrials. Per tant, m'ha dit que des del punt de vista de la demanda els deures estan bastant ben fets.
En qualsevol cas, vostès, que són els responsables de l'aigua, pel que fa al creixement d'aquesta demanda, caldria vigilar com creix la població, com creix la indústria, com creix el turisme, com creixen també les extensions de regadiu? Sí, sí, sí, sense dubte. És un equilibri, no? La demanda que hem crescut en pocs, hem pesat de...
de 6 milions a 8 milions d'habitants a Catalunya. Per tant, això és un aspecte més a tenir en compte, quina és la prognosi a futur per poder també adequar les instal·lacions futures en aquesta demanda, per satisfer la demanda que tinguin.
Aturem-nos aquí un segon. Ara tornarem amb l'actual director de l'Agència Catalana de l'Aigua, però mesos enrere vam retrobar-nos amb el seu antecessor, en Samuel Reyes. De fet, ell va ser qui va haver de fer front als moments més complicats del darrer episodi de Saquera. Ja des de la distància li vam demanar diverses reflexions, per exemple, què hagués volgut diferent en aquell context.
que tots els grups polítics s'haguessin associats per buscar solucions i no busquessin la confrontació. I això ho dic no només a nivell de Parlament, sinó també a nivell de Consells Comarcals, de Diputacions, d'Ajuntaments. Com a director, què hagués fet diferent? A vegades protegim molt la ciutadania, crec que vam fer molta comunicació,
Però potser ens va faltar explicar quina situació de risc estàvem vivint. És a dir, a la regió metropolitana, quan quedaven menys de 100 actòmetres, en els embassaments la situació era molt crítica. I ho dèiem, però com envies un missatge d'alarma, d'alerta, si us plau fem bonus de l'aigua, però estem treballant per solucionar-ho. Són dues cares de la mateixa moneda una mica difícils d'explicar. Llavors potser, però sense espantar, potser haver explicat més la situació crítica.
I també li vam traslladar un altre interrogant. Hi ha aigua per a tothom? En situació normal la tenim. En situació de sequera estem treballant per tenir-la. Reduint consum i ficant nova oferta. Aquest és l'equilibri. Hem de pensar també quin país volem. El dels 10 milions, els dels 12 milions, amb quanta activitat econòmica, quina activitat econòmica, i això és la feina del govern decidir com vol que sigui Catalunya, quina és la capacitat de càrrega del territori i quines necessitats té d'aigua.
Doncs aquestes eren reflexions de l'anterior director de l'Agència Catalana de l'Aigua, Samuel Reyes. Reprenem ara el fil de la conversa que manteníem amb l'actual responsable d'aquest organisme català. I aquesta nova aigua sí que el que serà és més cara perquè s'haurà de fabricar o s'haurà de regenerar.
Bé, per això dèiem, totes aquestes actuacions, estem parlant de l'horitzó 2030, estem parlant d'aquests 2.000 milions d'euros que caldrà invertir, i, evidentment, l'aigua... Jo crec que hi ha d'haver també un canvi de paradigma, vull dir, el que és la tarificació de l'aigua. L'aigua costa... L'aigua costarà diners, l'aigua més cara és la que no es té, vull dir, per tant, hem de dir que totes aquestes actuacions, al final, la tarifa la s'hauran de suportar. Per tant, bé, vull dir...
de mica en mica la progressió que s'escaigui, caldrà adequar la tarifènia per poder tenir aquesta disponibilitat a l'aigua, en disponibilitat i en qualitat, també.
El 2008, que abans també ho citava vostè, ens trobàvem en una situació similar d'haver patit una qüestió de sequera prou greu, que també va posar damunt la taula certes inversions, es va fer feina, però algunes sí que van quedar als calaixos, perquè això no tornia a passar. Quines garanties tenim ara que una vegada superada aquesta sequera no tornarà a succeir més del mateix?
Doncs, precisament, poder satisfer una demanda amb una aigua nova, amb una aigua que no depengui de la climatologia. Si tenim unes instal·lacions que en continu ens poden donar aigua de mar, en principi tenim una reserva infinita. L'aigua regenerada és l'aigua que utilitzem, doncs la tornarem a utilitzar. Per tant, hi ha un percentatge molt gran d'aquesta demanda que la podrem satisfer amb aquesta aigua nova, amb aquest recurs no convencional.
I sí que necessitarem una petita part, per això parlàvem d'aquest 30%, que entenem que serà aigua que sempre tindrem a través dels recursos naturals, perquè poc o molt, potser en els rius tenim aigua, en els embassaments tenim aigua i en els equífers també tenim aigua. L'objectiu a futur, o en aquest pla 2030, també és que tot el país pugui estar connectat pel que fa a aquestes xarxes d'aigua?
Bé, la interconexió, ara per ara, el que li he de dir és que no és una interconexió. Està connectat amb altres xarxes, i entenc que potser hem estat comentant el tema del que s'ha parlat molts anys, la interconexió amb l'Ebre, o molts anys enrere la interconexió amb el Roina. Això, en principi, no està, anem a dir, sobre el paper. Aquest govern no el té sobre el paper, sinó que aquí el que s'ha plantejat és una...
És una gestió a nivell de diversificar els recursos a través d'aigua no convencional, provinents de la dessalinització, provinents de la regeneració i, no perdent de vista, també en ser més eficients. Tenim unes xarxes que, malauradament, tenen un rendiment hidràulic en molts casos que és deficient i això cal fer un esforç també. És aigua que es perta, aigua que es tracta, que acaba tenint un cost en forma de fruites que no ploran a la superfície
i per tant aquí cal fer un esforç sobretot als ajuntaments com a titulars del Sarai i aquí l'ACA sí que també voldria dir que ha fet un esforç també extraordinari en aquest sentit perquè tot i no ser una competència directa de l'Agència Catalana de l'Aigua les xarxes de distribució en baixa i sí que s'ha fet un esforç amb una línia de
de subvenció molt important, des de l'any 23 i que, a més a més, s'han acollit pràcticament més de 700 municipis d'arreu de Catalunya per poder millorar les seves xarxes en baixa. Renovació de xarxa, millora de permeabilització dels dipòsits, implantació de sistemes de telelectura, per tant, hem de dir que també l'eficiència és un altre factor important a tenir en compte.
I per últim, quan tornem a patir una nova sequera, com s'imagineu vostè que s'haurà de gestionar? Com s'ho farà el país? No, jo crec que no ens preocuparà, serà una qüestió superada. Per tant, no sé, que tenim la sequera, que no, no, perquè tindrem el recurs garantit. Per tant, serà un problema que no serà tal. Per tant, tal dia farà un any, tal dia farà, no dic això, però dins de cinc anys sí que hem de...
de lluitar i de vetllar perquè això sigui història i la situació que hem passat ara sigui història. Per tant, jo crec que el que hauria de ser més... El que hauria de passar és que, malgrat que hi hagi la sèquina meteorològica, des del dia a dia no ens hauria de preocupar.
Josep Lluís Armanté, director de l'Agència Catalana de l'Aigua, gràcies per rebre'ns per marcar aquest punt de partida en el nostre trajecte cap a la gestió de l'aigua del futur, amb aquesta mirada que comencem a fer ara aquí al Quatre Gotes. Moltes gràcies a vosaltres. En uns instants, aquí al Quatre Gotes, l'aigua de pluja com a aliada de les sequeres? Però què passa quan no plou? Abans, però, posem xifres als plans del govern.
Per reduir la dependència de la pluja, el govern té previst invertir 2.300 milions d'euros en l'horitzó 2040 per disposar de més aigua. En concret, es preveuen sumar 280 hectòmetres cúbics adicionals que provindran de la desalinizació, la regeneració i el millor aprofitament de les aigües.
S'han previst 290 milions d'euros per ampliar la desalinizadora de la Tordera, 280 per construir la del Foix i 200 milions més per la nova desalinizadora de la Costa Brava Nord.
En l'ordre de grans apostes, també destaca l'estació de regeneració d'aigua del Besòs, on s'hi dedicaran 260 milions d'euros, mentre que també es mobilitzaran 300 milions per augmentar l'aportació d'aigua residual tractada des del Besòs fins al Llobregat.
Anem cap a Vilafranca per conversar amb el físic, meteoròleg i divulgador Toni Mestres. Ens espera a casa seva. La ubicació és important perquè ens hem citat allà perquè es tracti d'un habitatge sostenible, sense gas, autosuficient energèticament, gràcies a l'energia solar, i el que és més rellevant per nosaltres és que està desconectat de la xarxa d'abastament d'aigua pública i també de clavegaram.
Volem conèixer el seu projecte, no perquè sigui més o menys vàlid, sinó perquè estem convençuts que la seva visió pot ser interessant i tenim moltes ganes d'escoltar-lo. Quatre gotes. Una mirada al futur de l'aigua. Doncs ja ens trobem a Vilafranca del Penedès, aquí, amb el físic i divulgador Toni Mestres. Toni, gràcies per haver-nos obert les portes de casa teva.
Gràcies a vosaltres per venir. Ens hi referíem anteriorment que a casa vostra esteu desconnectats pel que fa a la xarxa de distribució d'aigua, com també la de clavegram, i per tant la primera pregunta seria aquesta, com us ho feu per garantir-vos durant tot l'any aquesta aigua només comptant amb la pluja? Doncs com ho fèiem, els nostres avantpassats, no hi ha cap secret amb això.
Clar, primer de tot el que vam calcular és quanta pluja cau de mitjana aquí, a la comarca, i en concret a Vilafranca. I, clar, mirant les mitjanes fas un càlcul, és un càlcul estimatiu, perquè hi ha anys que la mitjana ni ens hi acostem, quedem per sota, altres que supera, però vaja, amb la mitjana fas un càlcul,
Nosaltres quan vam venir i vam construir la casa érem cinc de família, tres petits, i calculant uns 100 litres de consum per persona, vam calcular quina superfície necessitàvem per tenir l'aigua suficient per abastir aquests 100 litres per persona, que són 500 litres cada dia, al llarg de 365 dies a l'any, el volum d'aigua. I la pluja...
Amb la parcel·la que teníem, que això és les condicions, clar, no vam poder comprar una parcel·la molt gran. Llavors vam comprar una parcel·la que teníem amb la parcel·la aquesta que no arriba als 500 metres quadrats. Si fas uns càlculs amb un poc més o menys de 500 litres de precipitació de menjana anual, multiplicats per 500 metres quadrats, et dona un volum d'aigua que no ens arribava.
Si no ens arriba, què fem? Doncs busques informació i la informació que trobes és molt senzilla. En el consum d'una casa, gairebé una tercera part de l'aigua es tira cap als lavabos. Cada cop que vas a orinar o a defecar, tires la cadena, gairebé és un terç. Vam buscar un sistema.
que fos sanitàriament possible i còmode en que reduíssim això, que és un vàter sec. Aconseguint el vàter sec vam arribar a una xifra que ens donava i llavors ho vam tirar endavant. I en tirar endavant vol dir recollir l'aigua de pluja, conservar-la i aprofitar-la, com et dic, per tot. Primer, sobretot, per beure i després per rentar-nos i al final de tot el que tinguéssim per l'or, que és el que tenim aquí al voltant de la casa.
Els anys en què plau menys, entenc que llavors patiu més, quina experiència teniu de l'acumulació d'aquests anys amb precipitació molt per sota de la mitjana? Com ho heu viscut, per exemple, quan s'han acumulat aquests diversos anys amb precipitacions baixes? No, com et dic, racionalitzant-ho. Quan et vas a dutxar, què fas? No t'hi podràs estar 10 minuts, et mulles un minut, et ensabones i t'esbaldeixes. L'hort, aquell any no hi ha hort, mira...
Vilafranca, com et deia, amb aquesta llarga sèrie pluviomètrica, l'any que ha plogut menys de tota aquesta llarga sèrie va ser justament el 2023, ara fa dos anys. Però, vaja, una cosa increïble, perquè no van créixer ni brots als camps, estaven completament secs, una cosa desastrosa.
tot i que, curiosament, 100 anys abans encara va donar registres pluvimètrics més baix, aquí Vilafranca, però com que era l'època de la Filoxera, que se'n va anar a Norris tot el camp, no em va quedar tanta referència. Vull dir que ja havien passat d'aquestes. Com ho vam fer fa dos anys? Doncs res, senzillament, no vam fer or, no va haver-hi res a l'ort, no vam regar absolutament res, per tant, això que era l'últim de l'aigua, ja no en vam gastar.
Vam netejar la casa, sí, normal, l'únic que comptes de molta aigua, doncs menys, les rentadores en fas menys o les acumules i les dutxes les reduïm. I amb això què vam tenir? Doncs teníem, perquè et facis una idea o que la gent es pugui fer una idea, teníem més reserves en proporció a nosaltres que les que tenia els embassaments de Sau i Sosqueda en proporció a la població catalana.
El vostre és un cas de convicció personal. Ens deies aquesta reflexió que ja teníeu quan vau plantejar a casa que volíeu que fos així. Aquesta consciència, però, en general, és escassa. En la nostra generació no existeix. Hi ha una sensibilitat tan gran en relació amb l'aigua com sí que potser podien tenir, per exemple, els nostres avis, els besavis, que sí que tenien aquest coneixement, aquesta cultura de l'aigua, i que utilitzaven una tecnologia força similar a la vostra.
Jo no crec que sigui sensibilitat. També és necessitat, no? Els nostres avis no eren sensibles amb això, no és que fossin més ecològics, tenien la supernecessitat que l'aigua és vital. La necessites per beure, una mentalment, i després per rentar-te i altres usos. Per tant, amb manca d'aigua s'espevilava la gent com per obtenir-la.
I en comptes de portar a l'aigua d'una canalització de desenes i desenes o centenars de quilòmetres, la recollien del seu entorn i aprofitaven al màxim. Són més sensibles, fixa't que et diré. No són més sensibles. És increïble com fa 10 o 15 anys l'energia, l'electricitat que gasten les cases i que tothom necessitava l'energia, tothom la treia de la xarxa.
El sistema tecnològic i l'economia ha permès que molta gent es pugui instal·lar plaques fotovoltaiques i autogestionar-se energèticament. I ho fa d'on? De les taulades. És que són més sensibles. Home, en part sí que ho deuen ser, però a l'altra part és que econòmicament els hi permet. I ara la pregunta és... I també me la faig jo, com és que no ho fan amb l'aigua? Que és una cosa tan vital...
Doncs no hi ha conscienciació ni necessitat, perquè si tu des de casa teva cada cop que obres l'aixeta et surt aigua, fins i tot en les èpoques més seques, encara que te la puguin pujar al preu, no li dones importància, amb el fàcil que és obres l'aixeta i et surt.
El que potser no sap la gent és que quan obres aquella aixata i et surt aquella aigua, gran part d'aquesta aigua que surt, per exemple, aquí a Vilafranca, prové d'un lloc que està a més de 100 quilòmetres de distància, que han hagut de bloquejar un riu, que han hagut de transportar-la amb unes canonades, que l'han hagut de rebombejar, que aquesta aigua no en sap realment quina qualitat té. Però has de fer 10.000 coses quan dius...
Si les centrals elèctriques ens portaven l'electre i ara el que podem fer és que la mateixa que tenim el sol ens arriba, com és que no ho fem amb l'aigua? Perquè l'hem de portar a centenars de quilòmetres si ens cau una aigua del cel. I la que ens cau del cel a les taulades, per què no l'aprofitem? De fet, la reflexió d'ara, mirant el futur, és que ja no podem dependre de l'aigua que cau del cel, que no hem d'esperar la pluja.
Imagina't, a sobre surt una publicitat d'aquestes. Això és un desastre, un desastre. Aquí entraríem en molts temes que a alguns no els agradarà, però tota l'aigua que circula per les canonades i ens arriba a l'aixeta és una aigua que està contaminada.
I quan dic contaminada no m'entenguis en el sentit que és una contaminació que ens matarà. No, ja està calculat perquè no ens mati al llarg de la nostra vida, està contaminada però la podem suportar. És més, per fer-la, entre cometes, saludable o per fer-la garantir que sigui una aigua de qualitat, encara es contamina més. Se li posa un producte químic que és molt tòxic, que és el clor, amb unes dosis molt baixes que al llarg de la nostra vida no ens afectarà...
per matar qualsevol bitxo. I jo em penses, per què li has de fer totes aquestes coses? Si et cau una aigua del cel que és superdepurada, jo em pensava, no, que entre el sostre de casa teva i els núvols pot haver-hi contaminació, d'acord. Però un cop fa el baldeig, els primers litros de pluja, la resta és la millor aigua que pot haver-hi. I aquesta aigua, per tant, l'aprofites. Doncs és, des del meu punt de vista, és molt més important aprofitar aquesta aigua que tu te la puguis beure...
que no pas hauria d'agafar una aigua que ve a centenars, a molta distància, i que li fan tots uns processos dels quals tu no en controles res. En qualsevol cas, la infraestructura que tens a casa no és reproduïble al 100% a totes les llars del país. Cui, per què no?
Bé, no tothom té una teulada d'aquestes característiques, no tothom té una infraestructura. Per exemple, pensant en un bloc de pisos, és molt difícil que aquest bloc de pisos es pugui abastir tot només amb aquesta aigua de pluja de la seva teulada. Tot no, però una part, però podem reduir. Per exemple, el de beure per descomptat. En tots els blocs de pisos, si tu tens una teulada suficientment àmplia, tu pots recollir aigua d'alta qualitat per beure'n.
Per tots els usos potser no, per un bloc de pisos. Però tothom que té una casa té una teulada o té un terrac, per tant té una superfície que pot agafar-hi. Bé, ja ho estan fent. Tothom que pot es posa plaques fotovoltaiques per agafar l'energia solar, perquè no l'aigua.
Quina infraestructura? És una infraestructura, entre cometes, ínfima. Però, com et diríem, ara fa 50 anys, a la dècada del 60 o del 70 del segle passat, si tu li diguessis a la gent que has de fer grans dipòsits sota casa teva,
per guardar el cotxe, què hagués dit la gent? Que tu estàs tocat de l'ala, guardar el cotxe, però si es posa al carrer. No, no, hi ha hagut tants cotxes que han sortit normatives urbanes que obliguen, quan construeixes un bloc de pisos, a fer un dipòsit a sota. Per guardar què? Els cotxes. Tu no creus que podríem fer un dipòsit per guardar l'aigua que és de molta més qualitat? Ah, no, això. De moment no se'ls dicudeix la gent. Bé, no és que no se'ls dicudeixi la gent,
Ja sé els que ho dic. I als grans infraestructures del nostre territori s'han fet grans dipòsits per temes d'aigua. Però no petits dipòsits com tu t'estàs dient que és una infraestructura molt difícil fer sota terra un dipòsit, sinó que en grans ciutats com Barcelona s'han fet dipòsits terribles per guardar l'aigua. Però terribles que vol dir que poden entrar-hi a dintre esglésies senceres amb aquests dipòsits.
I la gent dirà, no, no, això ho he entès. Barcelona té, ara no et diria el nombre exacte, però té més de 10 dipòsits en els quals hi poden guardar-hi esglésies a dintre. I per què? Doncs són dipòsits per recollir l'aigua. Però, ai, quina aigua? Són dipòsits per recollir l'aigua de la claveguera.
Perquè quan hi ha pluges molt fortes a Barcelona i les clavegueres no donen abast per no saturar la depuradora, el que fan són grans dipòsits de retenció d'aquesta aigua residual, que omplen el dipòsit i després, quan passa la tempesta, al cap d'uns quants dies la van deixant a poc a poc. I on pensa, s'han gastat milions i milions per guardar l'aigua de la claveguera.
I tu no creus que podíem guardar l'aigua de pluja que és de més bona qualitat? Doncs sembla que no. Els tècnics encara no han arribat a això. Ja suposo que arribarem, però no han arribat a això. Per tant, tecnològicament, se'n poden fer, i de molt més grosses. El que es necessita no és tan sols la sensibilitat, sinó també la informació, la divulgació, i que, entre cometes econòmicament, això també acabi resultant.
Doncs veurem si finalment es produeix aquest canvi, si hi ha un canvi de xip i tornem a confiar en aquesta aigua de pluja. Toni, gràcies per haver-nos obert les portes de casa teva. Gràcies a vosaltres.
Antoni Mestres ens planteja un gran interrogant. Per què Barcelona no utilitza l'aigua de pluja si la reté en grans dipòsits? De fet, n'hi ha 13 amb una capacitat total de 500.000 metres cúbics. La funció que tenen és per evitar inundacions i per impedir que aquesta aigua bruta arribi al mar. Se'n podria arribar a treure profit? O girant la pregunta...
Amb quina aigua es neteja ara mateix la via pública a la capital catalana? O amb quina aigua reguen les zones verdes? Després de la conversa amb el Toni, m'hi fixo en tornar a trepitjar Barcelona. Sortint de fet de l'estació de França, observo un vehicle de la neteja. Un reto al cap de la meva atenció. Els carrers i places de la ciutat es netegen amb aigua freàtica. En veure aquest cartell, contacto amb el director de projectes i obres de Barcelona Cicle de l'Aigua, l'Alejandro Ortiz, perquè ens ho expliqui.
Aquesta aigua prové del subsol perquè és aigua freàtica i està d'alguna forma, està amagatzemada en el subsol de Barcelona, té un sistema de recarga natural d'alguna forma, per tant és un recurs hídric alternatiu i Barcelona és capdavantera en les polítiques d'aprofitament d'aquesta aigua per a usos que no requereixen una qualitat d'aigua de boca o de consum humà.
Ara mateix es destina un milió de metres cúbics l'any d'aquesta aigua del subsol de Barcelona, la neteja i el rec. L'Alejandro Ortiz també ens explica que els estudis indiquen que el potencial de l'aquífer ronde els 8 milions de metres cúbics, 8 hectòmetres. Per tant, ens afegeix que la concessió podria augmentar fins als 4 hectòmetres i a marge per créixer i sobretot pel que fa al sistema de regadiu. Però actualment no tenim cobertura total. Podem tenir una cobertura que pot girar entorn al...
el 20% de les necessitats de rec, perquè les necessitats de rec són molt importants, però que podria en un futur arribar a percentatges o a quotes molt més elevades i inclús a la totalitat? Sí, jo crec que hi ha potencial, els estudis ens diuen que hi ha un potencial d'aigua en l'aquífer suficient per poder fer front.
I anem a la reflexió del Toni. Deixant de banda aquestes aigües freàtiques, per què no se li dona una sortida a l'aigua de pluja? Alguna vegada l'aigua ja no s'ha aprofitat en el seu origen i ja entra en l'escolament de la ciutat i s'integra en el sistema d'arenatge urbà, clar, ja entra d'alguna forma en el sistema de clavegram. I una vegada es barreja l'aigua de clavegram amb l'aigua de pluja dels vials, que ja per si arrossega tot un seguit de contaminants...
i s'interen el conjunt de dipòsits d'antinundació de la ciutat, aquesta aigua ja està molt, molt contaminada. Per tant, l'aprofitament d'aquesta aigua seria insostenible des del punt de vista d'esforços i de recursos. Tenint en compte que hi ha un aquífer, un volum molt alt i que té uns recursos que és finit, però que actualment no estem consumint només una vuitena part de tot el potencial. Per tant, jo penso que és
És més raonable i més intel·ligent i més sostenible aprofitar aquest igual freàtic i una vegada haguem arribat al 100% del seu potencial, es poden exclurar altres vies, però la mateixa, aquesta via, és la que ens diu que és la millor, que és la més adequada i la més sostenible.
Ortiz, a l'hora, ens explica que en les estratègies de futur també hi entra el trenatge urbà sostenible de les aigües pluvials. Com? Doncs a través de parts terres que infiltrarien l'aigua. De forma controlada infiltren l'aigua en el subsol i ajuden a recargar l'equífer, també, i eviten, també, que col·lapsi el sistema de claveram.
L'aigua de pluja, per tant, és una opció, però de moment es pensa en altres alternatives. Seguirem fixant-nos aquí al Quatre Gotes en l'aigua del subsol. En quin estat es troben els aquífers de Catalunya? Hem de comptar amb ells per al futur? De fet, en el 2050, quina quantitat d'aigua es preveu que necessitarem? I per quants habitants? D'aquí a 25 anys, quants catalans i catalanes serem? Doncs bé, en el pròxim capítol, la nova aigua...
la Nova Catalunya i també l'aigua de tota la vida, aquella que trobaven i encara avui en dia cerquen els saurins. De fet, ja us ho diem, nosaltres també traurem el pèndol. Quatre gotes, una coproducció de la xarxa i l'Espluga FM Ràdio. Amb el suport de l'Espluga Audiovisual i la col·laboració del Port de Tarragona, el Museu Terra i el Consorci d'Aigües de Tarragona.
T'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens, aquest i d'altres, a la xarxa més. És la meva creació suprema, sublim, el sostre de la meva feina de fuster. Pare, gràcies per donar-me la vida. Au, au, au, au, però què dimonis fas? Culpejar-te. No veus que és Nadal?
De tu sortiran els millors regalets pel poble. En Faustínios estava ben radiant. A la Sagrada Esparta, el mestre de la fusta havia creat quelcom espectacular. I on els podries trobar, en Faustínios i el soldat covard? A Torre d'en Barra!
El 31 de desembre visitaran Ona la Torre, la teva ràdio de proximitat, per oferir un programa de dues hores on no només el soldat serà colpejat, sinó que l'equip de Sagrada Esparta punxarà tots els àudios que li envin. Tens fins al 30 de desembre. Envia la teva experiència nadalenca al 690 832 149 i deixa que la teva història soni a les zones de la torre.
Apunta bé. 6-9-0-8-3-2-1-4-9. I entre tots, acomiadem l'any de la forma més càlida possible. Això és Esparta. Passió per l'art. Sabies que...
Una curiositat sorprenent és que l'olfacte humà pot distingir molt més del que sempre s'ha cregut. Durant molts anys es va dir que els humans només podíem reconèixer unes 10.000 olors diferents. Aquesta xifra es repetia als llibres i a les classes, però no tenia una base científica sòlida. El 2014, un grup d'investigadors va demostrar que aquesta idea era completament errònia, segons els seus
El cervell interpreta aquest patró com una experiència olfactiva concreta.
Per això podem notar diferències subtilíssimes entre olors molt semblants, encara que no sapiguem descriure-les en paraules. A més, l'olfacte està fortament connectat amb la memòria i les emocions. Una simple olor pot transportar-nos instantàniament a la infantesa o provocar una sensació intensa de benestar o rebuig. Encara que sovint el menyspreem, l'olfacte és un dels sentits més potents i sofisticats que tenim.
Ei, tu, escoltes la ràdio Ona la Torre? Sí, i tu? Esclar que sí. I tu? No. Què? No t'has entrat? Escolta Ona la Torre cada dia per a ser més guai. D'acord, CEL 7.0.
La Ràdio de Proximitat
Portada, pàgina normalment situada al principi d'un llibre en què consten l'autor, el títol i l'editorial.
El 23 d'abril és el dia més bonic de Catalunya, amb els carrers plens de gent que compra roses per aquells qui estima i intenta trobar el llibre més encertat entre un mar de... portades? Doncs no, resulta que el que mirem a les parades de Sant Jordi no són portades. Avui, al Paraules Habitables, descobrim...
tot el que hem de saber de la terminologia dels llibres. I ho fem amb el Xavier Fargas, del TermCat.
Xavier, aquest malentès de la portada del llibre és normal? Sí, és normal. És normal perquè, de fet, en bastantes publicacions, de les que estem acostumats, la coberta i la portada coincideixen. En les revistes, en els diaris... Extra, extra! La primera pàgina que veus és la coberta i també és la portada. Però el llibre és diferent. En el llibre, tota la terminologia del llibre és molt clàssica.
Llavors ens hem d'imaginar que el llibre no és una casa normal en què el primer que veus és la porta i, per tant, la portada, sinó el primer que veus és un cansell que t'avisa que després hi haurà la porta. I el cansell aquest que veus és la coberta o les tapes, que és allò que protegeix l'interior del llibre, i un cop ja has obert les tapes o la coberta, trobaràs la portada. Oh!
La portada està dintre del llibre. De fet, fins i tot en la producció del llibre segueixen dos camins molt diferents. La portada la controla l'autor del llibre. Si tu fas una novel·la et demanaran que comprovis que la portada hi surt. I, en canvi, probablement la coberta és possible que no la vegis fins al dia de Sant Jordi quan comencis a signar exemplars.
Sovint els volums gruixuts damunt la coberta s'hi col·loca una altra capa, la sobrecoberta o camisa. Això d'on surt? Diuen els que hi entenen que probablement això venia del fet que les tapes, les cobertes, sovint eren bastant decorades. Els llibres més clàssics o més antics eren fetes amb la pell...
o de cuir o d'algun altre material. Llavors, per protegir aquesta obra d'art que eren aquestes cobertes, es va començar a posar una altra funda, que és la sobrecoberta. Això ara no és tant per protegir la coberta com perquè, de fet, des del punt de vista gràfic, permet un tipus d'il·lustració que crida més l'atenció i, per tant, que es veu més.
I una altra part és la solapa. Sí, la solapa, de fet, tots els llibres que tenen sobrecoberta també tenen solapa, perquè la sobrecoberta s'aguanta en el llibre a partir d'aquestes solapes, que són la part de la sobrecoberta que entra dintre de la coberta posterior i de la coberta anterior i que fa que s'aguanti. És la solapa perquè té aquesta forma que està doblegada dintre.
En els llibres enquadernats en rústica, que no són en tapa dura, sinó que tenen una tapa més tubeta, sovint aquesta mateixa tapa, aquesta mateixa coberta, ja té la solapa integrada, ja es dobleguen dins, i en aquesta solapa l'editor normalment aprofita per posar-hi informació, una petita ressenya biogràfica de l'autor, o altres obres de l'autor, o un petit resum de què va el llibre...
Encara tenim un segon malentès del dia amb un altre terme, amb la contracoberta, oi? Aquest té una mica de gràcia, perquè moltes vegades imaginem que la contracoberta deu ser la coberta del darrere, i no. La contracoberta és la part de dins de cada una de les dues cobertes. I si et vols referir a la coberta que està tocant a la taula quan deixes el llibre, allò és la coberta posterior.
Per tant, la contracoberta és la part de dins de cada una de les dues cobertes, que normalment en aquesta contracoberta hi va enganxat un full, un paper una mica més gruixut que la resta de papers, que és el que en diem les guardes, perquè serveixen per enganxar, per passar de la coberta dura o de la tapa cap al paper.
Tornem a la coberta i la sobrecoberta perquè, talment com si fes molt de fred, encara poden posar-se al damunt una altra peça, la banda o faixa. Exacte, una faixa o una banda que normalment la posa l'editor, la casa editorial, que és ben bé un element, diguéssim, publicitari.
per cridar l'atenció sobre algun element destacat del llibre, el nombre d'exemplars venuts, o bé en obra traduïda no sé quantes llengües, o sovint també és l'obra que ha donat peu a una sèrie o a una pel·lícula. Es destaca algun element especialment característic de la novel·la o del llibre i a veure si encara criden a algun lector més.
Els editors són sastres a temps parcial. No trobes que tenen moltes coses en comú, Xavier? Hi ha molts paral·lelismes entre la terminologia de la costura i la terminologia del llibre.
De fet, a la base de la roba i a la base del llibre hi ha plantes, l'aprofitament de plantes, això per una banda. Després que els primers llibres, i encara ara els llibres especialment gruixuts o especialment ben editats, són posits...
Si els obrim veiem que hi ha un filet que passa pel llomb i és perquè els diversos plecs del llibre es mantinguin units i això es fa cosint. Encara això que originàriament les tapes o les cobertes sovint eren fetes d'un material que podria ser molt bé, també material de costura, cuir o algun tipus de roba fins i tot a vegades, és veritat que s'assemblen.
De seguida obrim el llibre, però abans, Xavier, parla'ns del seu gruix. Són un llom i tres talls. Sí, i en diem tall perquè, precisament, quan es parla del llibre es talla amb un paper més gros perquè totes les pàgines del llibre tinguin la mateixa mesura. Es tallen, per tant, es parla del tall superior, del tall inferior i del tall lateral. Són els talls que permeten que tots els fulls tinguin la mateixa medida.
i després hi anar paturant el llom, que és el lloc on tots aquests fulls queden cosits o enganxats, a més se sol fer molt en cola, i que, a més a més, quan tindràs guardat el llibre a la teva prestatgeria, doncs el llom és la part per on ho veuràs. Per tant, també és molt important, i des del punt de vista comercial és especialment important que el llom destaquï.
i s'hi vol aparentar que tingui capsada. La capsada és un cordonet, una mena de cordonet que es veu a la part superior i a la part inferior del llom i que té una finalitat decorativa però també servia per lligar tots aquests fils que es fan servir per cosir a les pàgines.
Per tancar-ho bé, perquè quedés bonic, acabaven fent aquestes capsades, que és com una mena de bordonet, que sovint fins i tot té algun color, és vermell o és un color que destaca. En alguns casos inclou també punt de llibre, oi? Les edicions més luxoses...
o que han de ser per la lectura en veu alta, si afegeix aquest fil que serveix per marcar les pàgines o per marcar el punt on t'has quedat a lectura. Si no, hi has d'afegir algun paper per fer el punt. Sobretot que ningú no doblegui pàgines del llibre per marcar el punt on s'ha quedat, i això queda molt lleig. Pobre llibre. Doncs ara ja sí, obrim el llibre.
Abans de la portada que encapçala aquest Paraules habitables, aquesta sí, i que no hem de confondre amb la coberta o la tapa d'un llibre, hi trobem més coses. Hi ha la pàgina de respecte i la portadella o anteportada.
Xavier, explica'ns qui és qui i què fa cadascú, si us plau. La pàgina de respecte seria la primera pàgina que trobaríem després de les guardes i normalment és una pàgina en blanc que no sempre hi és, però a vegades hi és i serveix per dir en el lector que ara començaran les pàgines.
Després hi haurà el que en diuen la portadella, que és una pàgina en blanc que té envers i revers, i en l'envers, diguéssim, només hi ha normalment el títol de l'obra i a vegades l'editorial, però normalment només el títol. El revers d'aquesta pàgina és en blanc i després sí que ja hi solem trobar la portada, que és el lloc en què queda ben palès el nom de l'autor de l'obra, el títol de l'obra i la casa editorial.
I darrere la portada, al revers de la portada, normalment hi ha una altra pàgina molt important des del punt de vista del llibre, que és la pàgina de crèdits.
que és la pàgina en què fas constar la referència bibliogràfica, el copyright, a vegades s'hi fa constar també el nom de qui ha dissenyat la coberta, de qui ha traduït el llibre, si el llibre és traduït, s'hi fan constar diverses informacions especialment rellevantes des del punt de vista comercial i de preservació dels drets del llibre.
També hauríem de parlar dels tipus d'enquadernacions. Abans ja n'has mencionat alguna. Rústica, de tapa tova, cartoner, de tapa dura... Som-hi! La rústica serien els llibres amb tapa tova i normalment que estan enganxats, que no estan cosits, i en canvi els llibres amb tapa dura o amb coberta dura...
o que a vegades també se'n diu un cartoner, perquè no en són fets amb cartró, l'etapa aquesta més dura, solen ser llibres que també normalment estan relligats, és a dir, estan cosits, perquè solen ser llibres una mica més gruixuts, en què l'han colat, diguéssim, a vegades se'n podria... És més fàcil que aquestes fàcils.
Però això és una simplificació, perquè de fet hi ha més tipus d'enquadernació i l'enquadernació és tot un art. Hi ha encara més variacions, hi ha llibres gruixuts que s'han fet d'una manera o d'una altra, llibres prims que es volen destacar especialment i llavors es fan també amb tapa dur. Vull dir que es pot fer una mica de tot i la gràcia és a vegades saltar-se la norma i que sorprengui una mica el possible comprador.
I d'aquesta enquadernació en deu dependre que el llibre tingui el que s'anomena cella o geniva, oi? Normalment els llibres que tenen tapa dura, aquesta tapa és una mica més gran que les dimensions de la pàgina, i per tant sobresurt una mica, i d'aquesta part que sobresurt se'n diu la geniva o la cella.
De fet, aquestes denominacions són compartides amb bastants elements també de la indústria, en què qualsevol element que sobresurt una mica d'un altre, sovint se'n diu la geniva o se'n diu la cella.
Xavier, i el món editorial, com a tants d'altres, hi rompen amb força els anglicismes. Tu mateix parlaves fa una estona del copyright. Sí, sí, parlem del copyright, que se'n podria dir això, els drets, després els que hi entenen distingeixen els drets d'autoria, els drets de reproducció, després hi ha l'ISBN, que és l'International Standard Book Number, un número, unes xifres...
que identifiquen inequívocament cada un dels llibres que es fan. Com que això té un interès internacional, també s'ha generalitzat la forma en anglès. I el best-seller.
Aquest probablement el podríem estudiar i parlar de llibre més venut, però a vegades és una mica inevitable que la gent caigui en aquesta petita pedanteria de fer servir l'anglès i no cal. Si com l'Isa BN probablement ja no trobarem una manera catalana de dir-ho, amb el best-seller i el llibre més venut probablement no es dona aquesta necessitat. Doncs ja saps, best-seller no, digues-li llibre més venut, si us plau.
hauríem d'anar acabant, però abans, imprescindible. Xavier, posem el colofó a tot plegat? Colofó és un text que se sol fer que quedi bonic, que tanca en alguns llibres, que normalment es fa quan s'ha d'un salitat o lloc d'edició, o a vegades alguna frase més o menys florida que tanqui el llibre.
Normalment es compon fent com una mena de piràmide invertida, de manera que fins i tot sovint d'aquest element se n'acaba dient el cul de llàntia, una denominació que ve d'alguns elements arquitectònics que tenen aquesta forma de piràmide invertida i decoratius, i en el llibre, diguéssim, el culofó té aquesta forma també per acabar el llibre d'una manera elegant.
Sovint, la terminologia del llibre ha passat a denominar coses que fan servir en general. Ens agrada dir que hem posat un bon colofó a no sé quina obra, vol dir que l'hem acabat bé, però també a vegades diem que m'he quedat en blanc o que aquella persona és un llibre obert. I és que, a més a més, la gràcia del llibre...
És que com a artefacte, com a objecte, és difícilment superable. Fa uns anys, quan va sortir el llibre electrònic, algunes veus van dir que el llibre físic ja estava condemnat a desapareixer, i la realitat és que no és veritat. Es continuen venent llibres, potser se'n fan més ara que no fa uns quants anys, i que el que ha passat és que ara conviuen el llibre electrònic i el llibre físic.
Probablement, des del punt de vista físic, és difícilment superable el llibre. Encara no hem trobat una manera millor d'explicar-nos coses, de passar-nos informació, d'acumular informació, fins i tot des del punt de vista de com està fet. És tot un objecte interessant. Paraules evitables és un podcast de la xarxa en col·laboració amb Alternitat.
T'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens aquest i d'altres a la xarxa més. Viatge amb nosaltres per tot el món.
Ruta 66, novetats discogràfiques, clàssics, versions, concerts, música d'arrel americana i els grans del rock d'ahir, d'avui i de sempre. Continguts en xarxa.
De ben segur que l'oli serà un dels regals més esperats en moltes cases aquest Nadal. No és casualitat que se l'anomeni or líquid. Per això us porto el complement perfecte per a una garrafa d'oli.
No hi ha res com una llesca de pa amb un bon raig d'oli. Ara bé, l'experiència pot millorar encara més si hi afegim una jornada com la que han preparat el Museu de les Terres de l'Ebre i l'Ajuntament de Santa Bàrbara, el Montsià. Una jornada per tastar la cultura de l'Ebre a través dels sabors de l'oli. En concret, podreu assaborir l'or líquid de la plana.
Tota una experiència que us permetrà conèixer el conreu de l'olivera i els seus orígens, però també el procés d'elaboració de l'oli d'oliva en aquesta zona, on des de fa segles és un element clau. Per això el recorregut us portarà a visitar diversos espais, com el Centre d'Interpretació de la Vida a la Plana, Camps d'Oliveres o la Cooperativa d'Oli de Santa Bàrbara, on podreu degustar les varietats d'oli que s'hi produeixen per a redonir la sortida.
Dissabte 10 de gener, Santa Bàrbara acull la jornada Tasta la cultura de l'Ebre, els sabors de l'oli, l'or líquid de la plana. Més informació a museuterrasebre.cat. Notícies en xarxa. Bon dia, són les 11, us parla Arnau Vilà. Els Mossos