A partir d'aquests noms ja els situem una mica allà on es fan, sempre al costat de l'arbre que els fa companyia. Amb l'extensió de territori, la diversitat de colors i la quantitat de boletaires, és normal que hi hagi molts noms. De fet, el nom de rovelló hauria d'aplicar-se en el bolet que es rovella, lactàrio sanguiflus, també conegut com esclata sangs, justament perquè té una llet de color molt vermell.
El roballó binater encara té la llet d'un color més bramellós, més de color bill. Però llavors hi ha el pinatell, que té la llet de color taronja, i hi ha gent que per això li diu roballó, perquè sembla que rovella. O sigui que...
pot ser que al mercat ens donin gat per llebre, bé, pinatell per rovelló. Clar, ben bé gat per llebre, no? Perquè tots són rovellons i tots són comestibles. El que passa és que la qualitat gastronòmica organolèptica no és ben bé la mateixa. En general, hi pot haver barreges, sobretot de rovelló, rovelló i de pinatell, però no ens en ressentim. La cassola és boníssima i hi ha moltes maneres de preparar-ho, per tant, cap problema. Maria Antònia, seguim a la parada del mercat.
Per poder-los distingir, rovellons de pinatells i molts altres bolets, què n'hem de saber? En quines parts ens hem de fixar? Quan comprem un bolet al mercat, el veiem fora del seu hàbitat i moltes vegades desproveït d'alguns dels seus elements més característics, però la gent que va a caçar o plegar, que també en diem així, bolets...
El bosc es fixa en una sèrie d'elements que són moltes vegades el que defineix o distingeix aquell bolet d'un altre. El més evident és el barret o capell, que pot tenir diverses formes, però si girem el bolet veurem que pot tenir làmines, que poden ser en forma de lámina, en forma de poros, en forma de punxetes... Després també hi ha dos elements que la gent els ha anat coneixent perquè són importants per conèixer bolets dels que ens diem dolents.
L'anell i la volva, que són característics de la família de les amanites. I encara, diríem, el vel recobreix tots els bolets. Quan són joves, estan embolcallats en el vel i després aquest vel s'estripa, cau o bé pot quedar a sobre, com és el cas de l'amanita moscària, que té aquelles taquetes vermelles tan característiques. Barret, capell, làmines, anell, volva, vel... Si us sabeu tots aquests conceptes, us podeu graduar en primer de bolet.
Però per ser experts experts, us cal dominar termes com la carn friable o les làmines delicoacients. Ho provem? El bolet, quan el mengem, té una textura, però ja en el camp, en el moment que s'agafa, els boletaires solen tallar un tros per veure si està corcat o no. I la manera com es talla o es trenca aquesta carn és molt característica. Llavors, si diem que un bolet, per exemple...
Té la carn friable, vol dir que quan tu intentes tallar-lo o mastegar-lo, s'esmicola en molts trossos. També podem dir, per exemple, ara penso en el bolet de tinta, el bolet de tinta té el que en diem unes làmines de liquescents, que vol dir que es desfan, que es fan líquides, i el nom és molt gràfic, un bolet de tinta, que és un que quan és jovenet és tot blanc i després va quedar tot en negrí per aquestes làmines que es desfan.
I després tenim el tema de l'olor o pudor. Maria Antònia, un bon boletaire ha de tenir un bon nas, oi? D'adjectius d'olors, els parlants no en dominem gaires, però quan comences a parlar de bolets i et diuen que és un bolet que fa una olor metàl·lica, una olor de gas ciutat, una olor espermàtica, una olor farinosa, una olor butírica... Pensem que el sentit de l'olfacte està molt relacionat amb el sentit del gust. I una olor farinosa seria, per exemple, com l'olor que podríem dir
Què hauria de fer quan entrem en un obrador? Aquella olor que fa la farina. Doncs sí, hi ha bolets que fan aquesta olor. Has dit olor botírica? L'olor botírica és olor de mantega. Hi ha bolets que fan olor de mantega. És a dir, com si haguessis obert la terrina, ensumes aquell bolet i l'aflaire que fa és de mantega. I l'adjectiu tècnic seria botírica.
Deixem les propietats i parlem de noms, dels noms dels bolets. Els noms dels bolets, els noms populars són molt descriptius i en aquest cas, per exemple, el camagroc és molt abundant, el trobem molt a la tardor en els mercats i té, com diu el seu nom, una cama de color groc i un cap de color marronós, així que sembla com un misto. I clar, el camagroc...
està relacionat des del punt de vista del nom amb el camasec, que és un altre bolet que utilitzem molt, per exemple, per fer el fricandó. Aquells bolets dessecats, que hi ha gent que els diu moixernons, però clar, com hem comentat abans amb el rovelló, depenent de la zona, un nom pot designar un bolet ben diferent d'un altre, i el moixernó autèntic, pels entesos, és un bolet molt rar, un bolet de Sant Jordi, moixernó, que és blanc, carnós i que no té res a veure amb el que posem en els fricandós.
Doncs ha tornat el gat llebrer, amb els moixernons i els camasecs del fricandó. Ja ho escrivia Josep Pla, això dels bolets és tot un món, però si el feien triar...
Els bolets comestibles es poden menjar molt aviat. Jo he menjat ous de reig, que al meu entendre és el millor bolet d'aquest país, el mes d'agost, la tercera dècada d'aquest mes. De l'ou de reig podem dir que Tifam ha de ser el bolet més excel·lent, gastronòmicament admet preparació amb cru, laminat i altres preparacions, molt gustós, però clar, n'has de saber, perquè és un bolet que per una persona no entesa pot arribar a ser confós amb la farinera borda.
especialment cuit, i la farinera borda pot ser mortal. Per tant, has d'estar molt segur que has collit un ou de reig. Són els millors que hi ha, com ja he dit. Llepissosos, mullericosos i suculents.
Més enllà de l'ou de reig, que ja ens ha quedat clar que és un bolet d'agost-setembre, en català hi ha moltes dites que vinculen bolets i calendari, oi, Maria Antònia? És una manera popular de recordar el que els botànics diuen la fenologia, és a dir, el costum o l'habitud que té aquella planta o aquest fong, en aquest cas, de fructificar en un moment determinat. Per exemple, el moixernó de l'octubre és el millor.
O en el cas de la múrgola, diuen per Sant Josep, la múrgola treu el bé, que la múrgola és un bolet de primavera molt buscat, també. S'ha de consumir en moderació, perquè alguns bolets, tot i ser comestibles, no tothom els paeix igual, llavors n'hi ha alguns que... Hi ha persones que no els toleren tan bé. Depèn de la microbiota intestinal de cadascú. Hi ha persones que no toleren els seps, per exemple. Un altre cas curiós que hem de conèixer...
és el de la gírgola, que és una mena de Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Les gírgoles n'hi ha, que són bons comestibles, però també hi ha alguna gírgola que és bastant tòxica. El que ha passat amb les gírgoles és que actualment es comercialitzen el que en diem la gírgola de fat japonesa i la gírgola d'om japonesa també.
que són aquelles tan blanques que ens venen al mercat, però no són espècies d'aquí. Els bons coneixedors de bolets diuen que les gírgoles són molt bones, però resulta complicat perquè es poden confondre. Hi ha alguna gírgola que és particularment tòxica i, per tant, se n'ha de saber. També tenim molts bolets amb noms referits a altres espècies animals, com el peu de rata, la cama de perdiu o el rossinyol.
En aquests casos, hi ha relació, bolet animal? La cama de perdiu és un bolet que és molt bufó, però també has de saber-lo distingir. Diuen els entesos que per l'estiu és un bon bolet, però és com tot, organolèpticament t'ha d'agradar i t'ha de sentar bé. El russinyol és un bolet molt bonic, que l'hem de prendre ben cuit, perquè si no és dur i també costa de pair, i és molt aromàtic. I fa gràcia veure que en diem russinyol,
pel color, i no té res a veure amb els rossinyols, els ocells, és a dir, no hem de fer aquí una falsa relació perquè no hi és. Ei, Maria Antònia, però això del rossinyol, en pau descansi, és una excepció, no? Normalment els noms dels bolets són prou abocadors.
Els noms populars dels bolets reflecteixen moltes vegades descriptivament allò que és aquell bolet tal com el veiem. L'ou del diable, igual que la gita de bruixa, són bolets que quan maduren es descomponen i fan una pudor horrible, una olor cadavèrica.
Tenen una forma molt característica, però sobretot és aquella olor que un cop l'has olorat no l'oblides mai. N'hi ha d'altres, com per exemple l'enganyapastor. És un bolet que s'assembla a un rovelló comestible, però no l'és, d'aquí ve el nom. Hi hauria l'apagar llums...
que és un bolet que quan és jove té forma d'aquell estri que es fa servir per apagar les espermes. En canvi, l'apaga llums, que és un bolet comestible, quan es fa gran se li diu bolet parasol o parasol, o ombrella, perquè justament té una forma molt oberta. Hi ha aquests dos noms pels dos estadis del bolet. Hi ha el pet de llop i el pet de monja, són aquells bolets rodons que quan s'asseca anirem pel camp i els trepitgem, surt tot de fum. Això seria un pet de llop sec.
Però potser per supervivència hauríem d'aprofundir en els bolets més perillosos. N'hi ha que són autèntics assassins. És veritat que bolet amb veïna i corbata és segur que és dels que mata? Alguna dita popular relaciona la morfologia d'un bolet amb la d'aquells bolets que són perillosos o mortals.
La farinera borda, que és de la família de les amanites, és un bolet que té una veina, podríem parlar del peu basal, i una corbata, l'anell. I això és un indici que pot donar-nos peu a pensar que aquell bolet és dolent.
Però hi ha altres bolets que porten veina i corbata, com per exemple el que hem comentat avant, l'apagallums, que és comestible, és un bolet que quan creix manté de vegades unes restes d'un anell i en canvi ens mengem el barret obert. No sempre és segur que mati, aleshores aquí ja s'imposa la sapiencia del boletaire o boletaires.
Ei, que si en aquestes alçades has decidit que no tens ànima de voletaire, també tens la possibilitat de cultivar-ne, no passa res. Així ens arriben, de fet, els xampinyons i els shiitakes, que ara són tan de moda. També algun altre experiment no massa reaixit.
Amb interessos comercials, com que no hi ha bolets en totes les èpoques i en canvi la cuina en necessita, si no els pots tenir dessecats o congelats, doncs què faràs? Cultivar-los i això de fet és una possibilitat que s'ha anat mirant des de ben antic. Actualment tots els xampinyons que comprem són xampinyons de cultiu
de l'espècie Garicus visporus i de varietats que s'ha anat fent blanquetes, blanquetes, que és com ens agraden, que si ens diuen que l'espècie original de camp creixia sobre fems, potser ens esverarem. El que passa és que avui dia ja es fa créixer sobre medis,
sintètics o naturals, però que no hi ha el fem enlloc. Actualment també hi ha les gírgoles del Japó, que també són fàcilment cultivables, i els shiitakes, que també venen preparats. Cal dir que la idea aquesta d'intentar tenir bolets cultivats fora d'aquestes espècies ha estat llargament buscada. Hi va haver una
que venien pins rovelloners. Tu plantaves un pi que ja a les rels portava una preparació amb les micorrises del fong perquè en el futur, quan el pi cresqués, pogués sortir una rovellonera. L'èxit ha estat dispar. A la tardor, la gent del meu país va caçar bolets.
El verb és una mica hiperbòlic. En lloc de dir que van a cercar o a buscar bolets, en diuen caçar bolets. Ho diuen perquè són tan recòndits i difícils de trobar? No ho sé pas. El fet és que diuen que van a caçar bolets.
Maria Antònia, i abans de marxar ens queda la pregunta del milió. Amb el permís de l'il·lustríssim Josep Pla, si hem convençut algú, què seria més correcte de dir? Que l'enviem a collir? A buscar?
L'expressió més genuïna potser dius anar a caçar bolets, però la meva àvia deia plegar bolets, no a plegar, anem a plegar bolets. I actualment amb tota la globalització, podríem dir, del fenomen boletari de Catalunya, clar, és més fàcil collir, que potser és un verb comodí que ens serveix per tot i se sent molt. Però els autèntics diuen que van a caçar bolets...
Paraules evitables és un podcast de la xarxa en col·laboració amb Alternitat. S'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens, aquest i d'altres, a la xarxa més. Sintonitzes Ona la Torre, 107.0 FM i ona-latorre.cat Ona la Torre, la ràdio de Torredembarra, la teva ràdio de proximitat.
Continguts en xarxa.
Let me play among the stars Let me see what spring is like on Jupiter and Mars In other words Hold my hand In other words Baby kiss me
Fill my heart with song And let me sing forevermore You are all I long for All I worship and adore In other words Please be true In other words I love you
Hola, amics. Això és Cinema a la xarxa i qui us parla és en Víctor Alexandre. Avui hem obert en Frank Sinatra perquè el 12 de desembre d'enguany és el 110 aniversari del seu naixement. Sinatra, fill d'immigrants italians, va néixer l'any 1915 a Hoboken, una petita ciutat de l'estat de Nova Jersey,
on Elias Casen, per cert, va rodar-hi la llei del silenci amb Arlon Brando i Eva Maricent. I, de jove, el futur de Sinatra pintava molt malament, perquè era un noi de carrer, sense ofici ni benefici. Però li agradava cantar i va començar a fer-ho en petits locals, plens de fum, fins que va aconseguir que Harry James l'incorporés a la seva orquestra.
Quan tenia 27 anys va passar cantant solitari i a les dones els encantava la seva veu. El seu públic, bàsicament, era femení. Aquell començament musical va coincidir amb el començament cinematogràfic de la que seria la seva doble personalitat artística, cantant i actor. El seu debut a la pantalla va ser discret, fent de cantant a l'orquestra de Tommy Dorsey en el film «Nit a Las Vegas»,
Després, bé, com és lògic, van venir algunes intervencions petites, discretes, però quan tenia 30 anys ja va ser protagonista d'una de les grans pel·lícules musicals de George Sidney, Llevant àncores, molt bona, al costat de Jim Kelly. I després va rodar dos musicals més, Un dia a Nova York, molt bona, d'Estat-li-donen,
un altre al costat de Gene Kelly, i Porta'm a veure el partit, de Passby Berkeley amb Esther Williams i de Vellnou amb Gene Kelly. En aquella època, Sinatra encara no sabia que la seva veu i les seves cançons formarien part d'una muntanya de bandes sonores. La cançó que hem escoltat, Fly me to the moon, Porta'm a la Lluna, la trobem, per exemple, a films com El rei de la comèdia, de Martínez Corsese, Wall Street, amb Oliver Stone, o Space Cowboys, de Clint Eastwood.
Aquesta és ara una de les més grans cançons de tota la història de la música lleugera. Cheek to cheek. I'm in heaven And my heart beats so that I can hardly speak And I seem to find the happiness I seek When we're out together dancing cheek to cheek
Heaven, I'm in heaven And the cares that hung around me through the week Seem to vanish like a gambler's lucky streak When we're out together dancing cheek to cheek
Oh, I love to climb a mountain and reach the highest peak, but it doesn't boot me half as much as dancing cheek to cheek. Oh, I love to go out fishing in a river or a creek, but I don't enjoy it half as much as dancing cheek to cheek.
I want my arm about you That charm about you Will carry me through To heaven I'm in heaven And my heart beats so that I can hardly speak And I seem to find that happiness I seek
When we're out together swinging cheek to cheek. Cheek to cheek, una petita joia composta pel gran Irving Berlín l'any 1934 per al musical Barret de Copa, que van interpretar Fred Astaire i Ginger Rogers. Des d'aleshores se n'han fet unes 450 versions d'aquesta cançó, i una d'aquestes versions és la de Frank Sinatra.
Però amb la particularitat que mentre moltes versions resten oblidades, la de Sinatra és immortal. De fet, hi ha un munt de cançons que Sinatra ha fet immortals. És una de les veus musicals més famoses del planeta, amb milions i milions de persones que estimen la seva obra. El seu estil sobri i la seva vocalització neta i clara van fer que moltes acadèmies d'idiomes del món fessin servir les seves cançons per aprendre anglès.
Val a dir que Sinatra va viure un episodi d'angoixa relacionat amb la seva veu quan tenia uns 35 anys, perquè va patir una hemorràgia a les cordes vocals que va estar a punt de posar fi a la seva carrera. Es creia que no podria tornar a cantar mai més, però miraculosament no només es va refer, sinó que li va millorar la veu notablement.
Aquella va ser l'època en què va rodar D'aquí a l'Eternitat, una obra mestra de Fred Ginneman amb Bar Lancaster, Montgomery Clift, Deborah Kerr i Sinatra. Sinatra en un dels millors papers dramàtics que va interpretar. Per aquest paper, el del soldat Angelo Maggio, Sinatra va guanyar l'Òscar al millor actor secundari. Una altra gran interpretació dramàtica de Sinatra va ser la que va fer al costat de Kim Novak a l'home del braç d'or, en el personatge d'una dicta a l'heroïna.
Escoltem-lo ara en una altra de les grans cançons estàndards de la història, Strangers in the Night, i parem atenció al final quan Sinatra improvisa dient doo-doo-doo sobre la música. Al principi aquesta improvisació es va tallar, però en una reedició posterior del disc es va incloure i ara la sentirem sencera, Strangers in the Night.
Strangers in the night, exchanging glances, wondering in the night, what were the chances we'd be sharing love before the night was through.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Strangers in the Night va ser composta per Ben Kamfer el 1966 i es va convertir immediatament en una de les més emblemàtiques de la carrera de Frank Sinatra. Curiosament, tot i això, Sinatra en va arribar a dir pestes, perquè es va empassar una broma que li va fer Dick Martin.
Dean Martin li va dir que aquella cançó ja l'havien oferta a ell abans i que l'havia rebutjada perquè parla de dos homosexuals en un bar. Sinatra s'ho va creure i va començar a dir que la cançó era una merda. El que no va dir mai que era una merda van ser els milions de dòlars que va guanyar amb aquesta cançó. A banda d'això, a la vida de Sinatra hi trobem moltes altres branques, branques que van més enllà de les cançons i de les pel·lícules.
També tenia casinos, tenia vincles amb la màfia, explicats per a Xavier Cugat, negocis diversos i va tenir un paper determinant en la victòria de John Kennedy a la presidència dels Estats Units. Pel que fa a la seva vida íntima, hi trobem quatre dones importants. Dic importants perquè de les altres n'hi va haver un munt. Les quatre aquestes van ser Nancy Barbato, Abba Garner, Mia Farrow i Barbara Marx, la vida de Zebo Marx, un dels germans Marx.
Amb totes elles es va casar, però també va tenir una relació significativa amb Angie Dickinson, Lauren Bacow i Marilyn Monroe. Bàrbara Marx va dir d'ell que en Frank atraia les dones. No ho podia evitar. Només mirar-lo, la manera com es movia i com es comportava, ja veies que era un gran amant i un veritable cavaller. Adorava la companyia de les dones i sabia com tractar-les.
Frank Sinatra va morir quan tenia 82 anys d'un atac de cor mentre dormia i es dona la circumstància que el 12 de desembre d'enguany es commemora el 110 aniversari del seu naixement i ha estat amb aquest motiu que li hem dedicat aquest cinema a la xarxa que ha tingut Aiman Triqui a les Vies de So. Una vegada li vam preguntar a Sinatra què li diria a la gent i va respondre que tots pugueu viure 100 anys i que l'última veu que sentiu sigui la meva.
Fins la s'admanya ben in a mix. I'll state my case.
I've lived a life that's full. I traveled each and every highway and more. Much more than this, I did it my way.
Regrets, I've had a few But then again, too few to mention I did what I had to do Saw it through without exemption
Each chartered course Each careful step Along the byway
Much more than this I did it my way Yes, there were times I'm sure you knew When I bit off More than I could chew But through it all When there was doubt
I've loved, I've laughed and cried I've had my fill, my share of losing
And now as tears subside I find it all so amusing To think I did all that And may I say Not in a shy way
I did it my way Notícies en xarxa
Bon dia, són les 10. Us parla Maria Lara. L'eurodiputant dels Comuns, Jaume Asens, ha denunciat l'alcalde de Badalona pel desallotjament de l'antic Institut B9 de Badalona. Asens acusa en la denúncia al viol de denegació de servei públic per motius discriminatoris delictes d'odi.
delicte de desobediència a l'autoritat judicial i també delicte de prevaricació administrativa. Tot plegat quan ahir la Creu Roja va reallotjar una trentena de desallotjats que acampaven sota un pont a la C31 en el marc d'un acord entre govern, entitats socials i la sindicatura de greuges.
Entre 70 i 90 persones han continuat quedant-se per continuar denunciant aquesta situació. A més, també 52 persones ja havien estat reubicades per entitats socials i s'ha trobat allotjament per a 10 entre 15 que ocupaven, en aquest cas, també Can Boff i Vell.
Reallotjaments, volíem dir, d'una durada prevista de dos mesos s'han fet en equipaments de Badalona i voltants, amb ubicacions no detallades per tal d'evitar protestes. Bé, en els tot plegat, després que la Fiscalia també hagi demanat al jutjat que va autoritzar aquest desallotjament que requereixi de forma urgent al consistori de quina manera està donant compliment al mandat que obliga els serveis municipals a prestar l'atenció adequada a les persones sense llar.
I els Mossos d'Esquadra investiguen una agressió a dos menors d'edat arran d'una baralla multitudinària la matinada divendres a dissabte a Igualada, a la zona del Parc Central. Un dels joves va resultar ferit de gravetat amb ferides per objecte punxant i una fractura nasal i va quedar ingressat en un centre hospitalari mentre que l'altre amb lesions i eus ja rebol·lat. La policia apunta que els agressors podrien ser un grup d'entre 4 i 6 persones que van fugir abans de l'arribada dels serveis d'emergència. De moment, no hi ha detinguts en la investigació.
continua oberta. I també els Mossos treballen amb la hipòtesi que l'homicidi a Castelldefels podria estar relacionat amb el crim com és aquest estiu al carrer Consell de Cent de Barcelona. Tots dos casos comparteixen elements poc habituals a Catalunya, com ara l'ús d'armes de foc en plena via pública a la llum del dia i en zones cèntriques i concorregudes, fet que apunta a una acció planificada pròpia del crim organitzat.
I el grup de recerca CREA ha anunciat la seva dissolució després que la Universitat de Barcelona portés a la Fiscalia els presumptes casos d'assetjament sexual i de poder del seu fundador Ramon Fletxa i d'altres membres vinculants. I a mobilitat a la B23, un accident entre Sant Just d'Esvern i Sant Joan d'Espí provoca retencions en sentit Barcelona amb un carril tallat. També hi ha complicacions a hores d'ara la C15,
a l'altura de Vilanova i la Geltrú, per una varia que manté també un carrer tallat en direcció Vilafranca del Penedès. I això és tot fins aquí, les notícies en xarxa.
Impressionen veure'l de prop. El pont del Diable o aquaducte de les Ferreres és una de les construccions icòniques de la tàrraco romana. Des dels seus peus veig aquesta impactant estructura. Són més de 200 metres de llarg i 26 d'altura. Si fa no fa, això deu ser com un edifici de 7 o 8 plantes.
I la dimensió ens dona una idea de la importància que donaven els romans a la gestió de l'aigua. Com s'ho feien per tenir-ne sempre patient? Els preocupava aquest accés a l'aigua? Preguntem-li a un dels autors del llibre L'aigua a la colònia Tàrraco. Juan Ruiz de Arbulo, els habitants de la Tàrraco romana patien per aquest accés a l'aigua?
No, absolutament no. Els nostres sabempassers d'època romana no patien en absolut per l'aigua, perquè tenien ja la tecnologia perquè l'aigua formés part quotidiana de la seva vida, a diferència de tots els seus successors, que inclouem a mi mateix fins fa quatre dies, hem patit per una aigua perquè no hi havia, perquè l'aigua era salada, etcètera, etcètera. I tothom mirava els aqueductes, diguem-nos, per què devia ser via aquest pont d'arcades increïble,
I quan puges a dalt de l'aqueducte et dones compte que tota aquesta obra monumental, de carreus, obridors sense com una definició meravellosa, d'ingineria, servia només per portar un canal d'aigua, perquè els romans no bastaven tenir l'aigua de la pluja, per tenir cisternes, per tenir el riu Francolí, que també ho tenien al cantó. La seva lògica de vida precisava l'aigua no només per al consum humà, sinó també per a la neteja, però sobretot per al món termal.
era algo que se entendía como algo indispensable.
Veient aquest aquaducte, el que podríem imaginar és que els romans ja plantejaven els transvassaments com una cosa, com una pràctica habitual. És clar, és clar, es tractava en aquest cas, si haguessin tingut, com ho passa en altres ocasions, fons properes, doncs s'haurien agafat l'aigua de les fons per portar-la a la ciutat. En aquest cas no hi havia fons i el que van fer va ser pujar pels dos rius més propers, que eren el Francolí i el Gallà,
fins que la cota anava pujant i quan ja van calcular les cotes, és a dir, que el treball d'enginyeria i de topografia estava a l'ordre del dia. Van veure que l'altura ja era suficient, van fer dues barreres en tots dos rius i van fer dos canals de sortida adaptats al terreny. Aquestes conduccions havien de tenir un perfil molt precís, amb una miqueta de pendent, perquè si no hi ha pendent l'aigua no baixa, normal,
Però resulta que si la pendent era massa fort, l'aigua baixaria amb massa força, agafaria brutícia i tampoc funcionaria. És a dir, que tot aquest càlcul topogràfic durant 25 quilòmetres portar una obra, una canalització amb una ligeríssima pendent sense errades, demostra que els antics eren antics però no teníem res a envidiar de les nostres tecnologies actuals, encara que ara ja som en un món digital i tot és molt diferent.
Des de l'equadubte de les Ferreres, amb aquesta pinzellada a la cultura romana, comencem un quatre gotes que especialment mirarà el passat. Som a Catalunya, amb un clima mediterrani i en el qual les sequeres no són una novetat, sempre n'hi ha hagut. La qüestió és que, si ara amb el canvi climàtic, aquestes seran més freqüents i també intenses.
I la nostra mirada de revisió d'avui també serà per veure què en vam aprendre d'aquelles sequeres. Potser hi ha lliçons del passat que encara són vigents per als temps que vindran. Avui al Quatre Gotes retrocedim als altres temps de misèria. Quatre Gotes
Ens trobem a la font major de l'espluga de Francolí, a la conca de Barberà. Aquí simbòlicament hi neix el riu Francolí que ha desemboquet a Tarragona. La primera surgència d'aigua és aquí, en aquest punt, ho sentim de fons, en aquest safreig no antigament s'hi rentava roba. Parlarem d'aquestes rutines, d'aquests hàbits de no fa tants anys, però ho farem més endavant aquí al Quatre Gotes.
i és que avui ens hem citat aquí perquè la font major de l'espluga de Francolí ens serveix, podríem dir, de termòmetre. Ara sentim la remuda a l'aigua de fons, és temps d'amonança, però molt sovint aquí no hi ha ni una sola gota d'aigua i quan això passa, alerta perquè vol dir que la sequera...
ha arribat o bé és imminent. En canvi, no avisé de tot el contrari, quan la catàstrofe es consume perquè plou molt. I és que aquest espai també és testimoni de fatídiques riguades. Apunteu 1874 i recordeu aquesta referència històrica.
perquè en el pròxim capítol en parlarem i us explicarem la relació que hi ha entre aquest any, el lloc on som i també l'aigua. Ara, però, volem parlar de processons, pregàries a les verges i fins i tot d'algunes lluites o enfrontaments tot relacionats amb la sequera.
Qui ens ho podrà explicar, qui ens podrà connectar tots aquests elements, és en Mariano Barriendos. Ell és paleoclimatòleg i ha estudiat rebuscant en els centenars d'arxius tots els precedents d'inundacions i de sequeres que, d'alguna manera o altra, estan documentats. Ara veurem com. Senyor Barriendos, benvingut a l'Expluga de Francolí.
No t'has de ser en un mar, a més, immillorable, pels temes de l'aigua. Avui parlem dels temps de misèria, no d'inundacions, que seran en una pròxima ocasió, ens citem, si li sembla, per parlar-ne en una pròxima ocasió, però ens trobem parlant de sequera, quan, de fet, en sortim d'una prou contundent,
I ens agrada sovint posar etiquetes, fer titulars allò contundents... I parlem molt ràpid de sequera històrica excepcional. Aquesta que hem viscut, que han estat, podríem dir, més de 3 anys, ha estat ben bé una sequera històrica? No.
No, o sigui, si precisament quan anem a fer la recerca en arxiu històric i obtenim gran quantitat d'informació, el que ens cau enseguida són els adjectius dramàtics o els qualificatius etiquetats en pressa per cada episodi.
Aquest episodi darrer que hem tingut ha estat sever, una sequera de 3-4 anys és una sequera severa, però quan la veus en perspectiva històrica veus que és una de tantes que hi ha hagut bastantes que en una escala històrica que nosaltres treballem de 500-600 anys podem considerar que és esperable, normal i dintre de les pautes del nostre clima mediterrani tan extrem.
28 de febrer de 1783, Tarragona.
que els administradors de la Germandat de la Puríssima Sang els havien dit que no tenien valor per aportar el Sant Cristo, però se'ls respongué que suposat era tan grave la necessitat d'aigua, no se devia atendre a altra cosa que a implorar de la Divina Majestat el benefici de la pluja.
I, per tant, que després de vespres procurassen los dits administradors pujar a esta santa iglesia, a lo Sant Cristo, amb un mòbil... Quatre gotes.
Ara entrarem potser en aquestes referències històriques que heu pogut aconseguir. En qualsevol cas, el punt de partida, la vostra recerca destaca sobretot per tenir una mirada molt llarga en el temps, també per una metodologia diferent. Explica'ns com us ho heu fet per aconseguir aquest balanç de 500 o 600 anys de perspectiva.
Bé, aquesta recerca al començament cridava molt l'atenció i generava molts dubtes per la font d'informació que hem hagut de fer servir. El nostre plantejament era treballar la sequera amb molt de detall territorial i temporal. I hem aconseguit unes informacions que ens donen el detall diari de la sequera, quan es comença a produir un cert problema a l'agricultura.
quan comença a ploure, quan la sequera veuen que ja està solventada o si s'està prolongant. Tota aquesta informació passa per unes metodologies molt singulars, perquè qui ho registrava eren els ajuntaments de les poblacions, però no ho feien amb observatoris meteorològics ni tan sols amb mesures de cabal de l'aigua, no hi havia ni instruments ni una apreciació
diguem-ne directa de la sequera, perquè la sequera en definitiva és una manca d'aigua. Costa molt observar la manca d'aigua. Com ho feien? Amb tot l'encàrrec de rogatives proplúvia per demanar la pluja que els ajuntaments enviaven a les parròquies o a les catadenals, a l'autoritat eclesiàstica. Aquestes rogatives es feien quan veien que la meteorologia no acompanyava l'agricultura, l'activitat agrícola ni la remadera. Quan hi podia haver algun tipus d'impacte a l'activitat primària,
Els ajuntaments, rebent informes dels gremis, evidentment de llauradors i les confreries, activaven les cerimònies corresponents. Però de quina manera es pot avaluar amb precisió aquest període de sequera, l'inici, el fi i també la gravetat?
L'inici i el fi està molt ben datat, perquè quan es reben els informes dels gremis de llauradors, l'Ajuntament avalua la situació i posa en marxa els mecanismes per la sequera. No és només anar a l'Església a fer cerimònies propúvia, també comencen els controls dels sistemes de regadiu, els controls de consum d'aigua, es demana a la població que intenti estalviar aigua, que sobretot posin molt de seny a l'hora del repartiment d'aigua, que no entrin en pànic, ni en baralles, ni en disputes.
i també, sobretot, mesures molt modernes, començar a revisar els sistemes de conducció d'aigua, de canalització, netejar-les... Es procura tota una sèrie de mesures, de monitorets, per exemple, dels nivells d'aigua, dels pous, de les mines... Tot això es posa ja en marxa en el moment que els llabredors diuen «ep, tenim una sequera meteorològica que ens pot afectar, que pot durar dues setmanes, una o pot durar quatre anys». S'activa tot això. Llavors, a mesura que es va greujant la situació,
i que s'allarguen el temps, perquè la sequera és acumulativa, el dèficit és acumulatiu, és quan van pujant els nivells de les rogatives. Pel nivell formal de cada rogativa, sabem exactament en quin estadi estan de sequera. Són cinc nivells. Es comença amb oració mental dintre de l'Església, després exposen relíquies, fan actes amb alguna advocació popular pròpia de la població,
En un tercer nivell, i és un acte públic, fan processons als carrers, obertament es veu que es manifesta que hi ha una sequera greu. En un nivell quart es fan immersions en aigua d'un altre tipus de relíquies o cerimònies semblants i finalment fan peregrinacions a santuaris especialitzats on s'hi congreguen poblacions de tot un àmbit geogràfic que estigui afectat per aquell episodi.
i així podem anar de forma objectiva determinant la gradació d'una sequera. Pot ser una sequera llarga però suau, atenuada, d'un nivell 1-2, pot ser una sequera acusada, aguda, de nivells tresos, o pot ser una sequera crítica de molts anys de durada amb diferents pulsos de nivells 4 i 5.
Tot això ho quantifiquem, ho passem a uns índexs i és el que actualment hi ha un investigador, Josep Barriendos, que està fent la tesi doctoral dels darrers 500 anys de sequera a Catalunya, dia per dia, el seu comportament diari, amb tot aquest gruix de material que hem anat acumulant.
En cuy acuerdo el dicho señor alcalde mayor expuso e hizo presente al ayuntamiento que respecto a que se van preparando algunas conmociones entre los individuos de esta villa...
4 gotes, el temps de misèria.
Abans ens deies que una sequera com la que hem viscut és severa, però no pas excepcional. Per tant, quines són les sequeres històriques? Aviam, ara tot just s'està fent aquesta anàlisi dels episodis a nivell diari. Se n'està podent extreure en la seva severitat
i amb sistemes moderns cartogràfics de cartografia automàtica se n'està veient la seva distribució geogràfica. Un cop això estigui analitzat es podrà veure patrons de diferents tipus de sequera amb molt de detall pels darrers 500 anys complets a Catalunya les zones adjacents que estem treballant.
I el que ja podem anar avançant és que trobem, efectivament, com a comportament relativament normal, les sequeres d'entre dos i quatre anys de durada. Ho anomenem sequeres climàtiques. D'aquestes en podem tenir desenes els darrers 500 anys. I les que ens preocupen més són un tipus, un patró de sequera, en què aquestes sequeres, com l'última que hem experimentat de tres anys, el que fan és succeir-se de forma successiva, continuada.
sense espais intermitxos o anys de normalitat. D'aquestes, a Europa, se n'han trobat ja alguna, s'estan ara estudiant també, perquè hi comencen a tenir ells també el fenomen de la sequera, en viuen supersequeres. Són sequeres que, comptant que pot haver-hi 3-4 sequeres climàtiques juntes, poden durar entre 8 i 12 anys de durada, algunes fins i tot potser 14 anys.
Llavors, és un dèficit sostingut, evidentment interromput amb inundacions, aiguats, cap problema. Pot tenir un aiguat dintre d'una gran sequera. El problema és aquesta capacitat de generar un dèficit tan sostingut en el temps. I d'aquestes n'hem trobat unes 3-4 sequeres en els darrers 500 anys. Tindrien una freqüència entre 80 i 120 anys, sense un cicle concret, evidentment no hi ha cicles, però notem que cada més o menys 100 anys va apareixent una. L'última?
L'última, hi ha hipòtesis. La meva hipòtesi és que des de l'any 98, tot el segle XXI, de fet, ja estem dintre d'una seqüència de supersaquera. Si està induïda o reforçada pel canvi climàtic actual per l'escalfament, seria llavors motiu de preocupació.
Si és natural i si, per exemple, en algun moment deixa d'haver-hi aquestes condicions de sequera, ens podem alegrar i pensar que ha estat un episodi de tants i que el podem superar i que les condicions de normalitat poden tornar durant uns anys. Ara el dubte és aquest, si aquestes supersequeres poden estar influenciades per condicions de canvi climàtic i això les pot fer o més freqüents o més severes en el futur immediat. Pel que fa al passat, ja dic, n'hem tingut unes 4 o 6 mesos
que es poden considerar d'aquest tipus molt complexes i que deixen el país en situacions molt, molt delicades, molt precàries. La mirada al futur la parquem, la farem més endavant, però mirant el passat, com s'ho fèiem per afrontar aquestes sequeres tan llargues, aquestes supersaqueres? Aviam, els mecanismes que tenien eren molt semblants als que tenim ara. Era vigilar molt millor recursos hídrics,
vigilar bé les instal·lacions hidràuliques, que no hi haguessin fuites, que no hi hagués un descontrol o abusos a l'utilització de l'aigua, racionaments de l'aigua, després el recurs espiritual, adreçar-se a Déu perquè plogués, això es feia de forma per omissió, es feia mecànicament, perquè ja sabien que no hi havia altre mecanisme, no hi havia asseguradores, no hi havia institucions supraestatals que els poguessin ajudar, no hi havia tecnologies per transportar l'aigua,
Llavors, el recurs més immediat era també, de forma desesperada, era afectar el recurs hidrològic i era, per exemple, aprofundir pous i aprofundir mines, quan ells ja sabien que això després, a la llarga, representaria un dèficit o una afectació del recurs hidrològic.
planificaven noves captacions d'aigua, trasbassaments, noves sèquies, i després no tocava altra cosa que tenir paciència i esperar. No tenien altre remei, perquè com les sequeres són molt extenses i afectaven territoris molt amplis, a mesura que les collites de cereal, que l'activitat productiva anava baixant, es anaven morint els ramats, les collites anaven perdent rendiment, ells això ho percebien, i llavors el que no podien fer
Tret de les poblacions afortunades que tenien costa i podien comerciar i obtenir recursos extra de fora de la zona, el que corresponia era anar disminuint les despeses, el consum i intentar superar la situació el més aviat possible.
Evidentment, tot això generava unes tensions molt importants a nivell de famílies, de poblacions, tensions pel recurs hídric, tensions per les reserves de cereal, entre diferents també classes socials, l'església, les municipalitats, la burguesia... Clar, tothom procurava pels seus interessos i estivaven unes tensions molt fortes
no gaire diferents de les que vivim actualment. I a l'últim estadi, ja, quan ja s'entraven situacions de fam, de carestia, de pèrdua de qualitat de vida, sobretot per un dèficit alimentari molt fort, la població s'afeblia, entrava en un apobriment accelerat, havien d'endeutar-se, vendre's propietats...
començar ja un empobriment, una pauperització molt accelerada i llavors és quan les malalties oportunistes afectaven aquestes poblacions. Hi havia epidèmies sovint molt greus, d'ús percentatges de mortalitat anormalament molt alts perquè la població estava afablida i llavors diguem-ne que s'activaven aquests mecanismes de compensació de la població, maltusians, de dir, bueno, potser és que hi havia massa població pel recurs disponible,
i hi havia una pèrdua de població. En cas extrem, aquestes pèrdues de població es reajustaven, després ja venien pluges, unes condicions meteorològiques més bones, les collites milloraven, s'havia perdut població, s'havien fet millores a les infraestructures i ja la societat tornava a recuperar-se i tirar endavant.
És el testimoni que avui estem buscant, aquesta mirada enrere, que segur que ens pot ajudar pel futur. És la funció que avui fem en aquest capítol. Gràcies, Mariano Barriendos. Ens retrobem en una pròxima ocasió. Molt bé. Gràcies a vosaltres. De les sequeres que hem patit a les sequeres que vindran. Quatre gotes.
La mirada retrospectiva d'aquest capítol també ens porta a visitar el Museu Terra, a l'espluga de Francolí. Un dels seus lemes és, per saber on anem, cal saber d'on venim. I precisament és la reflexió que ens plantegem avui. No som els primers ni els últims que farem front a l'escassetat d'aigua. Anem al Museu Terra, allà ens hi espera el seu responsable de l'àrea cultural, l'Albert Carreres.
Aquí al Museu Terra podem conèixer i aprendre de la vida quotidiana en l'entorn rural de fa 100 anys. Ens transportem a aquells pobles sense xarxa d'aigua potable, amb algunes fonts públiques d'on s'extreia l'aigua, i també podem treure el cap en algunes cases, això sí, les més afortunades, que tenien pou i fins i tot safreig particular.
L'accés, però, a l'aigua no era tan fàcil ni ràpid com ara i, per tant, aquella cultura de l'aigua i la gestió del recurs era ben diferent. La teníem molt controlada, o sigui, no és allò que visquessin patint de l'aigua que tenien, sinó que vivien en relació a aquella aigua. Quan hi ha hagut aquests talls d'aigua ens hem hagut de replantejar la vida. Ells no se la replantejaven, ells vivien així, no? Estem parlant que s'anava a buscar aigua a la font i amb aquella aigua tenien de sobres per passar el dia, no?
El canvi és quan arriba l'aixeta connectada a la xarxa, llavors l'aigua és limitada, entre cometes, i llavors, evidentment, augmenten els consums, però exponencialment. Entre els 5.000 objectes de la col·lecció del Museu Terra n'hi ha un bon grapat que ens parlen de com era aquesta gestió de l'aigua.
Bé, aquí, a nivell de casa, els cantis i tota aquesta quantitat d'engerres per recollir i mantenir l'aigua eren molt importants. Al museu hi ha una peça també molt important, que és potser més d'entorn agrari, que és la cínia. La cínia és molt important, és un aparell que funcionava per força animal i que permetia extraure l'aigua d'un pou amb certa facilitat per fer un regadiu de l'or, bàsicament, no?
I també hi ha una altra peça molt bonica, que és uns orgadells, que és una peça que es muntava també amb una mula, on contenia una sèrie de cantis d'aquests més grans, que també seria per anar a buscar aigua, que en cas no haver-la de portar a coll, sinó amb la mula, i és una espècie d'acella, per que ens entenguem, feta de vímets, que tenia una forma per portar-hi quatre, en cas la que tenim nosaltres és de quatre, n'hi havia una més gran, i poder portar aquesta aigua amb un animal des d'una font fins a casa.
Tot ha canviat. Per exemple, el concepte de higiene era un altre, ben diferent. La vegada es feia el safreig. Com s'explica ara tot aquest coneixement? Com es transfereix a les noves generacions que visiten el museu per fer-les entendre de la importància que tenia l'aigua? Hi ha una que la fem a la cuina que tenim aquí al museu i on, sense entrar en el tema de l'aigua, es pregunta als nois o les noies que venen quin creuen que és l'element
de més luxe que hi ha en aquell espai, no?, i tots de quan dient que si aquella tatera, que si aquella que brilla més, que si aquella enjarra que és més bonica, i ningú es fixa en l'aixeta, no?, i el concepte de tenir una aixeta com un element de luxe, que de fet, no sé si encara ho hem de considerar com un element de luxe, però realment hi ha llocs al món que encara no hi és, no?,
i que és un element de cobrir l'aixeta que hi surti l'aigua i que et permeti fer tot el que pots fer, és un element extraordinari que canvia el món. D'aquests utensilis que hem explicat, quin podríem recuperar, per exemple, per afrontar millor la pròxima sequera?
A veure, hi ha per aquesta, eh? El càntic, que és una cosa... Té dues derivades, el càntic. No és que valgasti, perquè al final l'aigua te l'acabes mament, però sí que te la deus d'una manera bastant moderada, perquè no és allò de... Vinga, va!
I té aquest concepte més que també té un estalvi energètic relacionat, que no és directament una despesa d'aigua, sinó l'energètica, un element que és capaç de refredar l'aigua sense més, que està ni allà dins, doncs realment és una cosa que vam incorporar a casa meva, encara hi és, no hi havia sigut abans, i ara el fem servir a l'estiu, bàsicament, no? Però sí que és una cosa revolucionària que crec que, a veure, escolta ve, és tan bonic i tan interessant que qualsevol emès el pot fer servir tot home, digueu...
El canti és un element que podríem recuperar totes les cases. El canti, un estri indispensable d'aquells temps en què s'anava a buscar l'aigua a les fonts i que eren societats, recordem-ho, que cantaven molt. També de camí a la font, com escoltarem ara nosaltres tot parant l'orella a la Quimeta Borrell, de Cornellà de Terri, que és una de les informants del Càntut, que recull les cançons de tradició oral.
La fadrina va a la font a buscar un cantiret d'aigua, refilant com un ocell i saltant com una d'aina.
Avui que mirem enrere, que parlem de la cultura dels avis i dels rabes avis, no podem deixar de banda l'esforç de fa un parell de segles per transportar als pobles l'aigua de les fonts de les muntanyes o l'excavació de mines amb el mateix objectiu. Montblanc, la capital de la conca de Barberan, és un gran exemple perquè ha begut per la filtració de les muntanyes de Prades
I és justament en un dels punts on ens trobem, a la zona de la vall de Montblanc, per parlar de tot aquest patrimoni amb el Montblanquí Joan Pellicer, a qui ja hem sentit en el podcast. Pellicer és enginyer tècnic industrial i màster en intervenció ambiental i, a més d'haver estat el director del Servei Meteorològic de Catalunya, és, podríem dir, un dels grans coneixedors de tot aquest patrimoni natural de casa nostra. Joan, benvingut al Quatre Gotes.
Bé, moltes gràcies a vosaltres. L'aprofitament d'aquestes fonts i de les mines van ser una gran solució per accedir a un cabal continu d'aigua, no només aquí, sinó que també podríem dir que ho trobem en molts altres punts del país, però en quin moment s'hi comença a pensar? Bé, podem remuntar bastant enrere, perquè jo diria abans del segle XVIII ja hi ha referències en un moment determinat
Per diverses qüestions. En primer lloc, les poblacions sempre s'han situat a prop de riarols, fons, on hi hagi una certa abundància d'aigua. A mesura que creix la població, s'ha d'anar cada vegada més enllà a buscar els recursos que tinguin quantitat i qualitat.
A partir del segle XVIII ja comença Montblanc a trobar-se una manca de recursos i potser de qualitat també, possiblement, i a poc a poc es van allunyant, endinsant cap dalt les muntanyes de Prades, on és conegut que hi ha una certa abundància de fons amb un cert caudal, i a poc a poc es van anant fent captacions i transportant-la fins a la vila de Montblanc.
Antigament hi havia un gran coneixement de totes aquestes fonts, de les muntanyes, dels recursos naturals. Podríem dir que tota la gent, la societat, sabia, coneixia d'on sortia l'aigua. Tot això s'ha anat perdent? Segur, s'ha perdut d'una manera irremissible, fins i tot.
La meva infantesa encara estava, no diria que estava de moda, sinó que era regular, que la gent anés a fer el que li deien fontades. En el període de primavera, estiu, tota la tardor, les famílies agafaven el menjar, el baranar, a vegades el dinar, i s'anaven a fer un recorregut per les diverses fonts
Gaudir amb una propa amb la natura, amb aigua d'una qualitat excepcional, amb aquest soroll que sentim aquí darrere, el soroll blanc que és calmant, tota aquesta tradició del món modern s'ha perdut.
Deixant de banda, un altre que hi havia, que era el recurs per anar a guarir algunes malalties, com la tos farina, que era anar a veure aigua de diverses fonts, que era sinònim de salut. De fet, l'aigua d'Esperté Passions d'alguna manera evoca un sentiment de pertinença, perquè segur que molts ho han sentit a casa mateix, aquell típic comentari que l'aigua del poble era aquella font...
és exagerant molt la millor que hi ha o que és d'una qualitat excel·lent. Això fins a quin punt és part de romanticisme, d'aquest sentiment de pertinença? O bé hi ha alguna cosa més enllà d'això? No, no, hi ha un fons veritable per una raó molt senzilla. L'aigua que estem parlant d'aquestes fonts ve de la muntanya...
on habitualment no hi ha activitats de tipus agrícola, ramader importants i molt menys industrials ni humanes. Les fonts de les activitats humanes, la ramaderia o l'agricultura intensiva,
o la indústria, per no dir-ho, ha portat una contaminació, una pèrdua de qualitat. O les mateixes poblacions, les aigües residuals, una pèrdua de qualitat de les fonts i de les aigües que estan en terrenys baixos, menys de 300 metres, els 300-400 metres d'alçada, hem anat perdent la qualitat d'aquestes aigües. Mentre a l'alçada es mantenia una qualitat extraordinària
I un altre tema molt important que deien l'aigua perquè sigui molt bona ha de ser fresca. I per això tota la mitologia que aquesta aigua, com que a l'estiu sortia tan fresca i no podies aguantar la mà a dins més d'un minut de lo fred que eren, devia ser aigua que provenia del Pirineu. Això és una mite, una fal·làcia, però sí la qualitat de les aigües és un recurs a preservar i a mantenir d'una manera excepcional que no totes les poblacions del món mediterrani poden gaudir.
Potser hem descuidat aquestes fonts o potser també plou menys, però entenc que en la disponibilitat de l'aigua també hi té molt a veure en com han evolucionat els nostres boscos. Si mirem alguna fotografia antiga dels boscos a l'època dels nostres avis, veuran que la major part de la superfície forestal
és inexistent, són muntanyes pelades, perquè la fusta era l'element bàsic de construcció, d'utilització per escalfar-se, per cuinar, i els boscos van quedar deforestats. Paradoxalment, amb boscos deforestats,
es produeix una evopotranspiració menor i, per tant, els recursos que es filtren i que van a subterranis augmenten. En el moment que hi ha una gran quantitat de massa forestal, una part d'aquests recursos per evopotranspiració es perden, d'alguna manera. L'altre tema és per una explotació excessiva. Si nosaltres fem, i això ho hem vist moltes vegades, a prop d'una riera, un pou,
a prop d'on hi ha una font una mica més avall de la font o una mica abans un pou per fer una captació per l'autolització X o per una mala utilització, veurem com ràpidament la font aquella, l'aigua minve. Encara avui en dia ens continuem nodrint d'aquestes fonts, d'aquestes mines, seguim bevent en part aquesta aigua, però sí que hi ha un moment en què s'explora una altra aposta, que és la dels municipis que es volen connectar a un subministrament extern que els garanteixi aquesta aigua
aquest cabal continu i estable durant tot l'any. Aquest punt s'hi arriba justament perquè aquestes fonts han minvat o bé perquè hi ha una necessitat d'aigua major.
Hi ha diversos factors. En primer lloc hi ha, podria ser, i amb els anys de sequera, que hi ha una part que la quantitat del recurs disminueixi. Per altra banda, l'increment de la població i l'increment de la necessitat d'aigua és incomparable que consumim avui dia d'aigua diari una família amb el que consumien els nostres pares i els nostres avis, que tenien una actitud molt austera davant del món mediterrani.
I l'altre tema és que és molt fàcil parlar de sostenibilitat, però molt difícil assumir les conseqüències. Pràcticament ningú assumeix que hi ha límits
límits de recursos. Llavors, si se segueix creixent en població i en consum d'aigua per tot tipus d'activitats, moltes vegades lúdiques, moltes vegades no productives, evidentment hem d'acudir a recursos cada vegada de pitjor qualitat i de cada vegada més lluny amb uns costos de transport i de tractament més elevats. Del llegat que tenim de totes aquestes fonts naturals, què n'hauria de quedar en un futur? Què en podem aprendre...
d'aquesta cultura de l'aigua que comentàvem, dels nostres avantpassats. Bé, aquí hi ha moltes estratègies possibles, però molt poc emprades, espisortadament, encara avui en dia.
Tot això hem de oblidar que hi ha una part important de petites fonts, petits venentials, un litre per minut, a vegades menys, aquí li diem una petita xumadura, o caudals que fins a 5 litres per minut, moltes d'elles estan totalment abandonades. A mesura que hem pogut captar recursos molt llunyans, que obrim l'aixeta i en tenim tanta com volem, hem abandonat totes aquestes petites fonts. Això sí que és un autèntic tresor i és el que nodreix encara els sistemes naturals, per la banda...
Per altra banda, clar, les grans captacions tenen límits, s'estan exaurint i les estem utilitzant de manera malament. Per tant, tenim tots els punts posats o l'aposta feta que això acabi o ens trobem en situacions crítiques, com fa molt poc hem viscut amb els pobles de la Conca de Barberà o de tot Catalunya.
que ara per una primavera excepcional de pluges podria ser que tornéssim a oblidar. Allò no ens en recordem de Santa Bàrbara fins a Escatrona. Mira, en regre sempre és important, Joan Pellicer, un luxe haver compartit aquesta conversa i a més en aquest indret. Gràcies a vosaltres.
En el capítol d'avui, en què hem revisitat els pobles i les cases dels nostres avis, hem tornat a fer referència a la qualitat de l'aigua. Veurem si al Quatre Gotes podem aprofundir en aquesta qüestió, que ens planteja un debat complex i alhora interessant. També ens hem apuntat una referència històrica, l'any 1874, i en el pròxim capítol mirarem de treure'n l'entrellat. En la següent cita del Quatre Gotes, l'altre extrem del clima mediterrani, els aiguats. Al meu país, la pluja no sap plobre. Canterà,
que cantava Raimon.
T'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens, aquest i d'altres, a la xarxa més.
Tu compañía de telefonía en Torredembarra es EGM Telecom. Te ofrecemos llamadas y datos ilimitados en tu teléfono móvil por solo 25 euros al mes. Y atención, si contratas la fibra óptica con nosotros disfrutarás de 500 megas en tu hogar más un teléfono móvil con 60 gigas de datos y llamadas ilimitadas todo por solo 40 euros al mes.
Para más información entra en egmtelecom.com o llámanos al 611 527 377. 611 527 377. EGM Telecom, tu compañía de telefonía de proximidad.
continguts en xarxa.
Fins demà!
Fins demà!
Little girls, swing high to the sky and don't ever look to the ground. If you're looking for rainbows, look up to the sky. But never, no, never look.
Hola, amics. Això és Cinema a la xarxa i qui us parla és en Víctor Alexandre. Aquesta veu que ara sentíem era la de Charles Chaplin, cantant una cançó escrita per ell mateix per a la pel·lícula El circ. La particularitat és que la va cantar quan tenia 80 anys, malgrat que la pel·lícula la va rodar quan en tenia 39. No ho va poder fer aleshores perquè en aquella època, el 1928, el cinema era mut.
Però no és d'això del que avui parlarem, sinó de les morts misterioses que sovint s'han produït a Hollywood i que continuen sense resoldres. Una d'aquestes morts va implicar Charles Chaplin, precisament.
El cas va passar el 15 de novembre de 1924 a bord del iot del magnat de la premsa nord-americana William Randolph Hearst, de 61 anys, propietari de 28 diaris. Hearst i la seva amant, l'actriu Marion Davis, de 27 anys, van organitzar una festa al iot amb 14 convidats per celebrar el 44è aniversari de l'actor i productor Thomas Inns, pioner del cinema mood i del western.
Entre els convidats hi havia Charles Chaplin i, a més de la música i del ball, corria l'alcohol, la marihuana, la cocaïna i molta gresca. Però algú va fer saber a Hearst que entre Marion Davis i Chaplin hi havia alguna cosa més que un flirteig al iot. El iot va continuar la seva travessia i el quart dia de navegació i de sexe fortiu Hearst descobreix Chaplin i Marion Davis en un racó molt, molt juntets.
I va sonar un tret, un tret de pistola destinat a Chaplin. Però la gelosia altera els nervis i és tan poc recomanable per fer punteria que la bala destinada a Chaplin va matar accidentalment l'actor i productor Thomas Inns, destrossar-li el cap. Però no hi ha res en aquest món que sembla que els diners no puguin crear-ne un nou relat.
La doctora personal de Herz signa que la víctima no ha mort d'un tret al cap, sinó d'un atac de cor. I se l'incinera ràpidament. I què fa o què diu la vídua, de Thomas Inns? La vídua no fa ni diu res perquè Herz li omple les butxaques de diners i li paga l'hipoteca de casa seva.
Pel que fa a Luella Parsons, la famosa i temible columnista de Hollywood, que també anava al iot, veu fet realitat el seu somni d'aconseguir que la seva columna aparegui de per vida als 28 diaris del magnat. Això fa que tanqui la boca. Però només públicament, en privat, explica coses completament diferents. Ella diu que Hearst va matar Thomas Inns per error. La bala era per Charles Chaplin.
En fi, aquesta és una història que mai no ha quedat aclarida. Un altre cas mai no resol és el de la mort de l'actriu Virginia Rapp, de 30 anys. Els fets van passar el 5 de setembre de 1921, quan Virginia Rapp va assistir a una festa convocada per l'actor còmic Roscoe Fati Arbacol, un actor molt famós en aquella època. Hi ha hagut un munt de versions dels convidats a la festa...
I la que va tenir més força amb el suport de la fiscalia va ser la de la violència amb què Fati Arbacol va tractar Virginia Rapp donant-li una pallissa i violant-la. Segons ell, la noia havia begut massa i s'havia posat histèrica. La van trobar jaguda al terra del bany amb una ruptura de la bufeta i quatre dies després va morir.
Es van fer tres judicis, però el garbuix d'Incògnitas era tan gros que no se'n va treure l'entrellat i Fanny Arbacol se'n va sortir. Tot i això, les seves pel·lícules van ser retirades de cartell. Va morir amb només 46 anys d'un atac de cor. Aquesta és la cançó que el cantant Bill Boyan li va dedicar, la balada de Fanny Arbacol. Funny little fat man Nobody knows
Fins demà!
Fabricated facts and manipulated scenes. Convicted before a jury could convene. Funny little fat man no one recalls. He stopped laughing long ago.
Fins demà!
La balada de Fatih Arbacol i el cas no resol de la mort de l'actriu Virginia Ramp.
Un altre misteri és el de la mort de Natalie Wood. El matí del 29 de novembre de 1981, el seu cos va aparèixer flotant en aigües de l'illa Catalina, al sud de Califòrnia, no gaire lluny de l'Iot Esplèndor, on ella havia estat la nit abans amb l'actor Robert Wagner, que era el seu marit, i l'actor Christopher Walken. El cas es va tancar com a accident, però hi ha moltes preguntes que no han tingut resposta.
La versió oficial diu que havia estat bevent, cosa que és certa, i que probablement va relliscar i va caure a l'aigua quan intentava pujar a la llanxa del iot. Tanmateix tenia blaus a diferents parts del cos i ferides a la cara. A més, diversos testimonis van assegurar que aquella nit hi havia hagut una discussió al iot. El mateix capità del iot va canviar la seva declaració reconeixent-ho.
Pel que sembla, la discussió venia per un afer sexual entre ella i Christopher Walken, que estaven rodant una pel·lícula junts. Però, independentment d'això, era prou sabut, així ho va declarar la germana, que Natalie Wood tenia pànica a l'aigua. És de petita i, a més a més, no sabia nedar, raó per la qual sembla inversemblant que, de nit, a les fosques, ella decidís pujar una llanxa tota sola.
I encara menys tenint en compte que, de joveneta, un evident li havia dit que tingués molta cura amb les aigües fosques. La manca de proves fa faents per determinar què va passar aquella nit entre aquelles tres persones fa que la mort de Natalie Wood continuï avui sent un misteri. Aquesta és la veu de Natalie Wood cantant breument en una escena de la pel·lícula La carrera del segle.
Fins demà!
Come and carve your name next to mine. They say, if you kiss the right sweetheart,
La veu de Natalie Wood a l'escena del film La carrera del segle en què intenta seduir Toni Curtis al bosc mentre ell s'afaita.
Un quart misteri de Hollywood sense resoldre és el de Marilyn Monroe. La nit del 5 d'agost de 1962, a dos quarts de quatre de la matinada, la seva minyona la va trobar morta al llit amb el telèfon despenjat, com si volgués trucar a algú. Cosa molt estranya, perquè si es trobava malament, el més normal hauria estat que hagués fet un crit per avisar la minyona, que era a casa. Segons la minyona, a les 9, Marilyn li va dir bona nit i se'n va anar a dormir.
Però a dos quarts d'onze, cinc hores abans de la mort, ja hi havia una ambulància a prop de la casa sense que ningú no l'hagués avisada. S'especula que la relació sexual que mantenia Marilyn amb John Kennedy i amb Robert Kennedy podia haver influït en la voluntat d'un suïcidi.
Però això no té ni cap ni peus. Més aviat eren les moltes coses que sabia, considerades raons d'estat, el que podien aguitejar el govern i també la màfia, amb la qual els Kennedy tenien molt bona relació. Abona aquesta tesi el fet que amb els infermers, un dels quals li va posar una misteriosa injecció, hi entressin a la casa també persones del govern i el mateix Robert Kennedy.
Però l'autòpsia què va dir? L'autòpsia va dir que a l'estómac de Marilyn no hi havia rastres de barbitúrics. Curiós. El que sí que sabem és que Marilyn tenia por. I sabem també per la carta que ella va enviar a Catalunya, concretament a la casa de la Costa Brava, on vivia Truman Capote, que li demanava ajuda perquè la tenien vigilada. Li ho deien una carta amagada a l'estoig d'un bolígraf que li va enviar.
El problema va ser que Capote desconeixia que a l'estoig hi hagués en un replic una carta amagada i aquesta carta no la va llegir mai. Finalment, quan se'n va anar de Catalunya, Capote, una de les coses que va deixar oblidades va ser el bolígraf i l'estoig. Gràcies a això, tant la ploma, o sigui, el bolígraf i l'estoig, com la carta, sobretot la carta, la carta de socorros escrita per Marilyn Atroman Capote...
es troben avui a la vista del públic al Museu Marilyn Monroe de Sant Cugat del Vallès. Nosaltres, doncs, tancarem aquest cinema a la xarxa que ha tingut Aiman Tricky a les Vies de So i que hem dedicat a les morts misterioses de Hollywood, mai no resoltes, amb la veu de Marilyn cantant un dels temes del film Ningú no és perfecte. Fins la setmana vinent, amics.
Bona nit.
continguts en xarxa
Cada residu compta.
Què tal, com esteu? Benvingudes, benvinguts de nou, ja encaran aquests dies de Nadal. Es respira Nadal a tot arreu, eh? Llum, som, música, olors... Què tal, Marta, com estàs? Hola, què tal? I Tere, tu com vas? Hola. Ja ho tens tot a punt? Bueno, encara no, eh? Jo sóc una mica procrastinadora, eh? Ho deixo per l'últim moment...
Doncs això no quadra amb tot el que ens expliques de prendre consciència, de fer, de planificar... Però quan es tenen tantes idees i tantes coses per fer, doncs, ostres, després una mica el temps t'atrapa. Avui volia que m'ajudéssiu a pensar decoracions de Nadal sostenibles. És a dir, cosetes que dius, va, no? Per exemple...
Vam parlar l'any passat, Tere, i a veure si aquest any ho fem, de fer l'arbre de Nadal amb caixetes o així, no amb... Amb materials que puguis veure que o bé tu mateix tinguis a casa o que puguis demanar una mica a gent que saps que dius... Nosaltres vam parlar de fer-ho amb caixes grans. De sabates, fins i tot. Grans, perquè el vestíbul del Consell podem fer-ho amb caixes de sabates. Exacte.
però potser a casa ho pots fer amb... I pot ser amb caixes, o podrien ser amb, no sé, robes, trossos de roba, que els pots una mica enrodar, enrullar... I amb caixetes de llumins. Les vas guardant tot l'any i fas un miniatre per decorar. Això tindries una petita dificultat, eh? Quina? És quant gastes tu tantes caixetes de llumins. Però tu pots dir al mes de gener als amics i familiars, cada cop que se us acabi una caixa de llumins...
Però, escolta, tu utilitzes les caixes de llumins gaire? Sí? Per la barbacoa? No, perquè jo poso espelmes a casa. Tinc una... Bueno, i al despatx també em poso, t'ho pot dir la Marta. Tinc una tendència a posar espelmes perquè m'agrada l'olor. I com que no fumes, no tens encenedor i el que utilitzes és... Llumins, és molt més sostenible. Molt bé, molt bé. Home, llavors els tiro a l'orgànica, eh? Sí, sí, no, no, això, que els palets de fusta aquests no tothom sap que van a l'orgànica. Marta, se t'acudeix alguna cosa que em puguis dir? Sí.
Sí, per embolicar els regals, jo havia pensat, potser en paper de diari o alguna revista així, sobretot aquelles que són de moda, que queden així mones, per la teva amiga que li agrada, que té molt d'estil... Si vas a la perruqueria, pots dir totes aquestes revistes que ja no... Home, una broma amb una revista d'aquestes del Corazón, d'allò. Ah, també. Una hola, una lectura. Sí, sí. I tant. Va, jo us diré una cosa que he pensat aquest any. A veure...
És exclusiva, eh? La dic aquí en exclusiva. No l'he dematurat gaire. Però el calendari d'advent de l'any vinent, perquè clar, aquest any ja no hi soc a temps, perquè ja som a mitjans de desembre, he pensat
al llarg de l'any anar guardant els mitjons desaparellats. Sabeu aquells mitjons? És que la meva cantadora menja mitjons, crec. Segur que la vostra també. I el gos també. I guardar els mitjons desaparellats i fer-ho com a bossetes pel calendari d'advent de l'any vinent. Molt bé. Què us sembla? Molt interessant. I si demanes a les teves amigues i que tinguin nens petits i tot això, en tindràs una bona varietat de mitjons. Per això pot quedar molt xulo. És veritat.
I fins i tot ho estic pensant, que encara hi sóc a temps, pel Nadal, allò que vols fer una bossa de llaminadures o de xocolatines, ficar-ho en un mitjó i un barallet. O per regalets, com a bossetes de regal. Què us sembla? Amb un llacet ben mono. No sé, amb una idea així... No, és bona, és bona. Què més? Més que res perquè què fas amb tots aquests mitjons? El misteri dels mitjons, eh? No, i a vegades alguns no és només això, a vegades també es trenca un
I l'altre no, no saps per què. Però dius, aquest no s'ha foradat, molt dit gros d'aquest feu. Ja l'he cosit tres vegades. Per allò d'arreglar la roba, que sempre en si us té. No sé, Marta, què més t'ha acut? Després tenim elements naturals, no?, també per decorar, per exemple.
La taronja, que ho he vist molt... Ah, és veritat. Sí. A més fa molt bona olor. He vist vídeos d'aquestes que s'assequen, no?, i es penja, i això queda moníssim. Queda moníssim, sí, sí, sí. Sí, sí, molt interessant. Ah, mira, natural, també... Bé, natural, perquè és de suro. Els taps de... A mi m'agrada molt decorar amb taps d'ampolles de vi. Això sí que els vaig ficant en un pot tot l'any. Sí, sí. I llavors pots fer, per exemple, els posa noms, pots posar el tap així dret...
I amb un clip, o fas un tall per posar el nom, o amb un clip l'enganxes així clavat. Sí, sí, són molt pràctics. Es poden fer moltes coses de decoració també. És un producte molt resultant a l'hora d'utilitzar-lo, d'aprofitar-lo en manualitats boniques.
Ai, sí, les pinyes també, no? Les pinyes, tot el que reculls al bosc, fulles, tot el que siguin allò tronquets, i fas una decoració natural molt infinita. Les fulles, si penséssim, allò que vas d'excursió i agafes aquelles fulles vermelles... Amb aquells colors tan variats. Si els deixéssim a la tardor, sí, sí, a la tardor les agafes, i si els deixes assecar entre mig de llibres, per exemple, et serveix per fer les postals de felicitació de Nadal...
I hauríem de tornar a fer postals a mà, això de paper. Res de mails, ni whatsapps, per favor, que és horrible. És com les postals de l'estiu, que diuen molt bé si envies una postal. I després, quan pots tenir aquelles postals que t'han enviat... Jo encara tinc un grupet de persones properes, famílies, amics, que utilitzem les postals.
Que maco. Això és molt bonic. És molt més bonic que enviar-te un WhatsApp i ente a Bon Nadal. Una mica vols que em digui. Totalment. Déu-n'hi-do les coses que han sortit. Crec que podem posar en pràctica. Recordeu que per decorar no fa falta comprar cada any coses noves.
No, de vegades tens roba, és una de les coses que podríem pensar-hi molt, perquè és aquella camisa o aquella cosa que dius, mira, està desgastada. Podria, doncs, anem a veure què et sortiria, no? Llavors, fer unes guirnaldes amb roba o retallar sobre el paper que tenim de regals i de diaris que has dit, saps? Sí, també.
Jo sóc d'aquelles, ara també aquí em vaig a confessar, que guardo tots els llacets i totes les cosetes dels regals. Sí, sí, sí. Tinc tantes caixes que a vegades ja el problema és com, a veure, ordenem. Cintetes de colors, aquell llacet que et posen, i d'un Nadal per l'altre van sortint els llacets. Aquelles cintes de les bosses de paper, que també vam dir que les treiem, els cordons i coses que dius, també les aprofitem.
Va, segur que ens quedarà xulíssim. Que tingueu molt bones festes. Farem coses xules, sí. Que vagi molt bé. Bon Nadal i ens veiem ja l'any que ve. Ens escoltem ja l'any que ve. Disfruta amb la decoració i amb el Nadal. Igualment, noies. Adéu. Adéu. Amb la col·laboració del Consell Comarcal del Vallès Occidental. Notícies en xarxa. Bon dia. Són les 11. Us parla Maria Lara. L'hora