Atenció al debut literari en català de Carlos J. Sánchez, antropòleg de formació i professor per vocació. El nostre proper convidat ha publicat un grapat de relats en antologies i plataformes online i una novel·la en castellà amb el títol de Oscura deriva.
centrada en la foscor humana i l'obsessió. Carlos J. Sánchez sempre li ha interessat temes relacionats amb la por i la impotència davant d'allò que és terrorífic, que desperta l'enfrontament entre el bé i el mal dins de cada persona. No haureu de plorar els morts, és el títol d'aquesta primera incursió en català del nostre proper protagonista.
Els secrets només es poden enterrar durant un temps. I els secrets, escolteu bé, no moren. No se'ls ha de plorar. L'ombra d'una ermita vella immutable s'estén pesada i negra sobre Vall de Plos. És un poble amagat del món per les muntanyes on el passat mai no desapareix del tot i els silencis amaguen veritats.
En voleu saber més de No haureu de plorar els morts? Escolteu la propera conversa amb Mònica Sucias amb Carlos J. Sánchez. El títol és impactant, no haureu de plorar els morts i...
el viureu des de moltíssimes vessants. Jo començo amb un fragment que m'ha agradat molt, però després continuarem amb la nota de l'autor. Diu així, en el patiment hi queda sempre una part de nosaltres, del que vam ser i no tornarem a ser mai més. O potser és una cosa que serem per sempre, tot i que mirem d'ignorar-ho. I a la nota de l'autor, doncs ja se'ns parla del dolor. Benvingut, Carles. Hola, bona serada.
Un llibre intens, eh? Una novel·la intensa. Sí, intensa. Per mi va ser intensa i realment espero que per la gent que li doni l'oportunitat i la llegeixi també. Parlàvem d'aquest patir, parlàvem del dolor i a l'inici, que a mi em va cridar molt l'atenció i vaig pensar, ui, a veure que em trobaré de novel·la, eh? Ja condiciona la lectura, eh? Per què penses?
Ostres, hi entraré i no hi entraré. Però aquí parles del dolor, i m'agrada molt, dels que el causen i dels que el pateixen, d'aquestes dues bandes. És una novel·la que ens posa les dues parts. Sí, per mi... Bé, és una qüestió de la que es parla al llarg de la novel·la, i aquesta nota de la que parlem, aquesta nota inicial, és un afegit que jo tenia molt clar que volia posar.
mentre escrivia la novel·la, però que un cop acabada vaig tenir molt clar que volia acusar-lo, precisament perquè es parla del dolor, de qui el pateix i de qui el causa, i al final, quan escriu una novel·la, almenys jo, quan escriu una novel·la, no ho faig perquè la gent pateixi. Si hi ha una persona que ha de ser molt sensible davant d'aquestes qüestions, de la violència de gènere, la violència domèstica i familiar, és el que li he dit a alguna gent. Si és una cosa que t'ha de causa...
Un dolor mentre estàs llegint. Bueno, no passa res. Hi ha moltes altres coses per llegir, però si és quelcom que tu pots llegir, que et pot interessar, que pot formar part de la història, doncs, evidentment, benvinguts i parlem-ne. Són coses de les que hem de parlar. No us penseu que no us podreu llegir la novel·la. No hi ha imatges actuals.
Sí, no hi ha sales explícites d'aquesta violència, però sí que hi és molt present. Però penso que ho has tractat amb molta cura. I després, mira, ara ho comentàvem abans de començar la novel·la, jo penso abans de començar l'entrevista. La quantitat de detalls cap a la nostra literatura, cap a la nostra història, els noms...
Penso que has estat molt curós, és una novel·la molt treballada, molt pensada i molt cuidada, Carles. Gràcies, gràcies. He intentat que així fos. Al final, una cosa que a mi m'agrada molt d'escriure és que et dona el temps, un cop has acabat una... Bueno, allò que diuen, que una novel·la no està mai acabada, està enviada i publicada, però un cop has acabat pots tornar i veure...
com pots millorar, pots canviar cosetes, se't pot acudir alguna manera que aquella escena del principi que mai has tingut molt clar que li faltava acabés d'estar rodona i jo crec que és una cosa que m'ha anat bé amb aquesta novel·la. L'he treballat durant molt de temps i li he pogut anar fent aquestes petites referències, aquests detalls, aquest polí, cosetes. Jo n'he quedat molt content. Ens en anem a un poble petit, per tant estem parlant d'una vall,
estem parlant d'una comunitat petiteta i a les comunitats petites tothom es coneix. Tothom, qui més i menys, ho sap tot. Però això no vol dir que ningú faci res ni per l'un ni per l'altre. Però que la radiografia està feta. I a més a més, ja comencem així. Comencem amb un enterro. Quedeu-vos amb el nom. Miquel Llop. Ja a l'inici de tot, els grans lectors ja sabreu d'on agafar-vos amb el Miquel Llop. Ambient rural.
Un enterro. El mossèn, que jo m'he enamorat de mossèn Mateu. Pobre home que no sap el que li espera aquest senyor que l'envia en aquesta vall. No, no ho sap. Aquí hi ha personatges que són absolutament innocents i que no es poden imaginar tot el que els pot passar, no?
Però jo penso que aquest ambient rural també mostra la part més fosca o més agresta i més dura de les persones. Sí, jo crec que el fet que sigui un ambient rural, primer, que sigui una comunitat més o menys delimitada, que tinguis controlat una sèrie de personatges que coneguis tot el poble fàcilment, com no podries fer-ho en un ambient rural.
amb una gran ciutat, i que puguis veure quina relació hi ha entre totes aquestes persones, que puguis veure aquella parella d'un senyor i una senyora gran que viuen una mica apartats i que són familiars amb la resta del poble, però potser tenen les seves coses que no expliquen a nivell.
que puguis veure que hi ha aquest poc jovent, perquè al final és un poble petit i el jovent queda reduït, que es coneixen tots entre tots i sempre estan xerrant de què fan uns i fan safaregi, què fan uns i què fan els altres. Totes aquestes relacions per mi eren interessants, primer perquè són una bona forma de traslladar l'actor, que aquest poble és viu, que hi ha una relació entre totes aquestes persones, que hi ha una història, que hi ha uns passats,
i després perquè al final és com una caixa de joïnes tu tens una sèrie de ninos és com un nen petit que tens una sèrie de ninos i els poses noms i decideixes qui és qui i què s'han fet abans i per mi l'exercici a l'hora d'escriure és molt interessant i jo volia que de cara al doctor també quedés una cosa interessant Bé, el poble ja es diu Vall de Plors i entre que no s'hauran de plorar els morts el Vall de Plors i l'enterro
Ja ho tenim tot. El mosset no t'espera el que es trobarà, però curiosament el metge, que també té un paper important, el Geroni, ell tampoc s'espera després de tant de temps d'haver estat al poble tot el que es trobarà. El poble té un secret. Jo no sé si podem explicar el secret o l'hem de deixar en secret. Com ho fem això, Carles? Perquè, clar, ara discutíem què expliquem i què no expliquem de la novel·la. Però sí, sí, aquí es guarda un secret
que alguns van descobrint, però molts ja sabia, i és curiós, no? Tots callaven. Exacte, sí, és una mica el que volia explorar, el parlar d'un poble petit en el que tothom es coneix, fins i tot les coses més secretes algú les sap, encara que ningú en parli hi ha algú que ja ho sabia, no?
Llavors, en aquest poble, el que sí que podem explicar és que hi ha un secret en aquest poble. Comença la novel·la amb aquest enterrament, no d'aquest home, l'en Miquel Llop. I al principi del llibre veiem que hi ha coses estranyes al poble, relacionades amb la vegetació, amb aquestes vinyes, que un any estan malaltes i l'any següent no, amb els animals, que sembla que el propi noi de la granja no té gaire clar
si té, quantes gallines té, no? I bé, el gran detonant de la història d'aquesta novel·la és que, passats uns dies d'aquest enterrament, en Miquel Llop es desperta a la tomba i torna al poble. I això és el que engega, en realitat, tota la narració, no? De cop i volta, aquest home ha tornat a la vida, ningú entén què està passant. A mi una de les reflexions que m'ha fet d'agafar el llibre, no? És si tornéssim tots a la vida, no? Si ara, diguéssim, avui se'ns acaba, en fóssim conscients, si tornéssim a aixecar el cap,
què faríem, què repetiríem i què no repetiríem, no? Hi ha aquella gran frase de és que no n'aprenem mai. Hi ha persones que arriben a aquest món i és que no n'aprenen ni per atràs. En el cas del Miquel Llop, li fas una radiografia molt bona. Bona, és que és un personatge que ja de per si és, a veure, no és un personatge estimable, és un personatge interessant, no? Són coses diferents. Però sí, és per, realment, li vas fent aquesta radiografia
I com més avança la novel·la, Carles va increixent. Sí, sí. Per mi era interessant preguntar-me què li causa a una persona el tornar de la tomba, què li causa a nivell psicològic, no des d'una qüestió màgica o mística, sinó què li cau, què entén del que li ha passat, què en fa del que li ha passat, com ho expressa. Per mi era molt interessant.
A Miquel Llop ens deixa amb el cor encongit i temorosos prosseguir el mossèn Mateu. Així és la mort quan arriba de forma tan inesperada. Doncs ara imagineu-vos que igual que arriba la mort, arriba la resurrecció, perquè jo ja parlo de la resurrecció dels morts, i no estem a Setmana Santa, i arriba el Miquel Llop i que te'l trobis a la porta de casa. Això ja és una cosa impactant. Darrere d'aquí, jo penso que no podem explicar res més, Carles, que després això ja...
L'ermita, que és també un punt clau de la novel·la, no? Aquesta ermita abandonada... Aquí també hi ha teca. Què podem explicar de l'ermita? Per mi el paper de l'ermita realment és interessant perquè tots els que hem fet una mica de vida a poble, tant a l'interior com a la costa,
Hi ha aquests punts que han format part, han estat llocs importants per la vida en societat del poble i potser avui ja no tant, i tenen aquest pes, aquesta ànima, encara que sigui una ermita de pedra que ningú visita, que està tancada i no s'hi pot entrar,
tenen aquesta ànima pròpia i són molt interessants com a lloc personatge. I això és una cosa que volia explorar clarament. Després, és una ermita... Bé, de fet, amb l'ermita comença la novel·la, pràcticament. És el personatge que està contemplant la primera escena. Jo volia explorar això. Aquí tenim aquest personatge que no sé, m'agrada molt com tractes els morts, perquè en aquest sentit vas veient una veu entremisant la narració
que al principi no saps acabar de col·locar, no us espanteu, després trobareu el fill i l'enganxareu enseguida. I després ets va fer una reflexió sobre tot, sobre com vivim, sobre què fem amb la nostra vida, però també amb la vida dels altres. Tu ho has dit, no? Qui causa aquest partit? Què fem amb la vida dels altres? Què fem quan tenim el poder?
Sí, sí, és una qüestió que ens afecta a tots els nivells, des del personal, des d'un mateix, fins al familiar, als amics, a la gent que no coneixem del carrer. És molt important, no? Al final és allò que cadascú és un protagonista de la seva vida, encara que ens creuem en gent de la qual no sabrem mai el nom, però tot el que fem té una gravetat.
té un efecte. És com si tinguessis la gent en una habitació més aviat petita, estan obligats a interactuar entre ells, a afectar-se d'una manera o d'una altra. Sí, sí, realment perquè a Vall de Plots estan tots allà dintre i no se us ocudeixi treure el peu del poble. Al principi de la novel·la encara podeu marxar.
Cap al mig camí, mira, algú. Però cap al final, aquí no surt ningú. I tothom es queda. Sí, després veus que l'Avall els ha atrapat d'alguna manera, no? Els ha atrapat d'alguna manera? No, no, els ha atrapat absolutament. A més a més, es posa superinteressant i no tindrem res més, però quan en mossèn Mateu s'anà de buscar l'altre mossèn, no? Aquí també hi ha tota aquesta part de la religió, tota aquesta part sobre el bé i el mal...
sobre el que és real i el que no. Ostres, és que no els hi poses fàcil. No els hi poses fàcil, a ningú. No, no era la meva intenció posar-los fàcil.
De fet, per mi la part interessant era aquesta, no? El personatge de mossèn Mateu era un personatge que sorgeix de forma molt orgànica, perquè al final estem parlant d'una mort i una resurrecció i del capellà del poble, no? Que hi haurà una lectura religiosa forçosament d'això que passa.
i per mi és un personatge que vaig escriure amb molt de carinyo perquè volia que fos el que per mi hauria de ser un capellà, una persona propera, una persona que al final volia donar respostes als seus feligresos i el vaig posar en un embolic que no s'esperava, del que va tirant endavant però per la seva bona voluntat, pobra home.
No, no, és que... Bé, ja ho anireu llegint, però certament mantenir-se, no? És un dels personatges que es manté en la línia. Jo he vingut aquí a fer això, m'estic trobant tot el que m'estic trobant, però sé que he de tocar de peus a terra i no puc perdre el nord. Però és molt difícil no perdre el nord estant en algunes situacions, no? Com has marcat tu en aquesta novel·la, situacions límit. No deixa de ser una aventura i un misteri, eh?
Al final és com espectacular. Jo també em quedo molt... Clar, no vull traspassar línies d'espoilers que en diuen, però la protagonista, la Marta Maria, que seria la vídua, entre cometes, d'en Miquel Llop, la seva filla Caterina i el seu fill Andreuet, però clar, la seva filla Caterina també a mi em resulta un personatge. Tant la Marta Maria com la Caterina són absolutament espectaculars, la força, són...
La superació, que no són perfectes, però uau, també són dos personatges impactants. Sí, sí, i també ho fa el fet d'això, que són dos personatges, tres, amb l'Andreuet, que han viscut en una situació molt dura durant molt de temps. I això, bé, és una cosa que et trenca o t'enforteix. I una mica el que volia...
hi ha qüestions a la vida, hi ha dolors que potser et trenquen i t'enforteixen alhora, no? Hi ha parts del seu caràcter que estan enfortits, parts del seu caràcter que estan trencats, que poden cenar, que poden caure, i al final, dins de tot un misteri, de tota una aventura, com dèiem, que té unes altres proporcions, la seva peripècia és una altra, no? És personal, és de dins, és una cosa que hem viscut abans de tot el que està passant.
Són personatges que per mi eren molt delicats d'escriure, que els vaig escriure amb el desig que quedéssim ben representats, que totes les paraules que jo volia dir arribessin de forma entenedora.
amb el resultat i, en general, el que m'ha transnès la gent és molt positiu. És d'aquest dolor de la gent que rep el dolor i de la gent que el causa, del que parlàvem al principi. El que dèiem, sense parlar-ne de forma crua, sense escenes de representació explícita,
no és una cosa que a mi m'agradaria treballar, tampoc. Jo vull parlar de problemàtiques concretes, però no cal fer-ne massa. Podem parlar de les coses entenent-nos-hi prou. Jo diria que esculpidor i real, que té misteris, que ens fa reflexionar...
Però que hi ha ciència-ficció, a veure, hi ha aquí una... Sí, sí, a veure, a veure... Vinga, també viure una aventura, eh? Perquè normalment, és que jo analitzo de les llibres al final de tant de llegir que hi ha, però que hi ha molta cosa, però qui el vulgui llegir com una aventura, també el pot llegir.
I tant, al final és això. Sí, sí. Al centre hi ha un nucli emocional i un nucli que és dos persones, el metge i el capellà, investiguen un misteri i anant de cap fins al final, fins a descobrir el que passa, peti-qui-peti. I quan acabeu de llegir la novel·la, agafeu una llanterna i us n'aneu a descobrir les dies, n'aneu a la vinya i totes aquestes coses. Recordeu aquesta frase quan hagueu acabat de llegir aquesta novel·la?
Sí que m'agradarà agafar un fragment que penso que és de l'inici del llibre, que no me'n vaig cap al final, però que també té molt a veure amb el que hem dit. A Vall de Plos eren tan pocs veïns que qualsevol esdeveniment mobilitzava a tota la població. I no sabeu com l'ha mobilitzada en Carles. No haureu de plorar els morts, publicat per Obscura Editorial, tota una aventura...
Comencem aquest any 2026 amb molta força. Gràcies, Carles. Gràcies, Mònica. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
El calaix amb Mònica Sussies. Un programa d'On la Torre, per a la xarxa.