Marina Martori és gestora cultural, psicòloga i escriptora. Autora de 14 novel·les. En destaquem els títols Blau turquesa, Dones salvatges, Una casa lluny del mar i Nit americana. També ha publicat contes, llibres, biogràfics i articles. Les cases i les persones abandonades sempre guarden secrets.
però potser cap com aquest. L'Elisè s'ha comprat una casa que fa 80 anys que està tancada al poble de la seva infantesa. Ella guarda un secret, però la casa també. Tres cossos emparedats i la seva història que espera ser descoberta i explicada.
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies. Una història que ens atraparà als cossos, els cossos que són els nostres, que són el nostre temple, els cossos dels altres i tants misteris i secrets i una paraula que no direm fins que no tinguem
I haguem donat la benvinguda a la nostra convidada, Marina Martori. Hola, encantada de ser amb vosaltres. Com esteu? Marina, estem molt bé perquè la primera va ser una intentona fallida, ho havíem de dir. Sí, anem parlant dels cossos, anem repetint converses i al final coneixeràs la novel·la més que jo. Per aquí vaig, per aquí vaig. Una novel·la que, a més a més, no em sap greu de presentar-la, no em sap greu de tornar-la a parlar,
perquè és un dels llibres que té, precisament, que he tingut a les mans aquest any. Està publicat per Viena Edicions. Jo no havia llegit mai la Marina, és la primera vegada, i he fet una estrena espectacular, perquè dintre dels cossos hi ha molta teca, molta Marina. Que bé, m'agrada molt que... Per què començem? Perquè podem començar per les cases, podem començar per la Guerra Civil, podem començar pels emparedaments, podem començar per tants punts,
Mira, si et sembla, comencem per fer una mica de sinopsis. La sinopsis és així una mica més formal, que és que la novel·la és la història de l'Elisè, aquesta dona que després d'una crisi personal vital, com n'hi ha tantíssimes a la vida, decideix fer un gir radical i es compra una casa en un poblet,
que fa 80 anys que està tancada aquesta casa. Clar, quan ella hi entra, igual que hi entra el lector, descobrim aquesta casa que s'ha quedat aturada en el temps, en aquests últims anys de la Guerra Civil, i quan l'Elisè es decideix a fer obres, ni més ni menys li apareixen uns cossos emparadats, que ja no són cossos, que són uns ossos emparadats, però que en direm sempre els cossos.
I a partir d'aquí la novel·la saltarà també, aquests últims anys de la Guerra Civil, a descobrir qui són aquests cossos, què fan aquí, què els va passar i per què van morir o qui els va matar. Per tant, una vegada hem fet una mica aquesta sinopsi, que de fet no desvetlla cap dels secrets de la novel·la, perquè això ho tenim a la contraportada, l'editorial no ens renyarà si hem explicat tot això,
De què podem parlar? Podem parlar de, jo penso que és molt important, i tu ho has dit al principi quan has començat, aquesta idea del cos també com a casa, que a mi m'agrada molt aquesta idea i no tothom que llegeix la novel·la arriba aquest matís i m'agrada molt que tu sí que ho hagis fet, no?
El cos és la casa on nosaltres vivim, és la casa on hem d'estar a gust, és aquest espai per on transitem i on hem d'estar feliços i bé. Per tant, la novel·la també és una reivindicació
de totes les belleses que hi ha en la multiplicitat de cossos que hi ha pel món. I aquest és un dels temes de la novel·la. Després també hi ha un tema misteriós i un tema històric i algun fantasma, si ho volem dir així. Però els cossos són molt importants, no només els cadàvers emparadats que troba la protagonista, sinó també tots els cossos físics que trobem a la novel·la.
És una dansa entre el passat, entre dos passats, jo diria, el passat de l'Elisè i el passat de la Guerra Civil. Per tant, molts dirà, avui és un altre llibre de la Guerra Civil i ho dic precisament perquè no, hi ha tantes coses en aquesta història que al final no saps, vas passant, vas fluint, però tenim aquests dos passats, tenim aquestes dues cases, tenim aquests dos temps, no?, en l'actual i aquesta Guerra Civil...
que ens descobreixes moltíssimes coses. Jo no sabia com funcionava tot el tema de l'avituallament en una guerra i com s'organitzaven, quin paper tenien els soldats, és meravellós. I les dones. I les dones. Això sobretot és el que més m'interessa i penso que no, que no és una altra novel·la de la Guerra Civil i al mateix temps...
Sí, perquè la Guerra Civil és un temps que és molt important que seguim parlant i que seguim tocant-lo. Ho comentàvem també l'altra vegada que vam parlar, jo quan he vist aquest vídeo en moviment de Federico García Lorca,
en aquest camió, amb la seva companyia de teatre, que aquestes coses encara ens arribin, encara ens sorprenguin, encara ens emocionin. Això significa que aquest període no està suficientment treballat, entès i posat a lloc. I penso que és important que en seguim parlant i que el seguim explorant i que el seguim endreçant, que de fet la novel·la també va d'això, d'entendre el passat, no només el gran passat,
com pot ser la Guerra Civil, sinó també el passat personal, les coses que hem fet, qui som, les nostres decisions, els nostres encerts, les coses que hem fet malament, els dolors que hem causat, els que ens han causat, i com tot això ho posem, ho endrecem i d'alguna manera ho estimem, ho integrem. Penso que això també és un tema. I no podria ser un altre temps que no fos el de la Guerra Civil, perquè la Guerra Civil és una ferida, és un secret sobre un secret sobre un secret.
I és aquest l'ambient que es necessita per entendre la història d'aquesta casa. No ens en podríem anar als anys 60, no sé, seria una altra història totalment. No, no, no, està molt ben trobat perquè uneixes molts punts. I una de les coses que ja t'havia preguntat i que sempre vaig pensar, aquesta dona fa una mica de por segons com, ara l'escoltareu, eh? Com t'inspires?
Què passa amb els emparedaments? I explica't-ho perquè té una tècnica, ja? Té una tècnica que si algú vol fer alguna cosa mal feta d'aquest estil, truqueu-la. Em pot trucar, em pot trucar, sí. Mira, jo he après, a part que aprenent a escribir llibres, aprens moltes coses de tu mateixa, no? I del procés creatiu cada vegada. Però he après dues coses...
molt interessants, escrivint els cossos. Una, la creació de sabó artesanal, que això és un d'aquests sabers populars, tan fàcils, tan senzills, perquè ho podem fer tots a casa, però que s'està perdent i que a més, és una llàstima que es perdi. Això d'una banda, i de l'altra sí, he après a emparadar cossos.
que ha dit així, sona molt surrealista i no us penseu que tinc a ningú emparadat a casa, però la història dels emparadaments és com molt fascinant. Des de l'edat mitjana, i segur que abans, però aquesta tècnica d'emparadar que es feia servir, per exemple, a l'edat mitjana, però no amb cossos que estaven morts, sinó amb persones que estaven vives,
que les posaven en espais superpetits, les tancaven allà dins i els hi tiraven al menjar en l'aigua per un mini forat com a càstig, com a penyora, com a presó minúscula. I en deien així els empadaments, però era gent viva. Però després hi ha aquesta tècnica d'intentar ocultar un cadàver
dins de casa teva, un cadàver, que clar, entenc que o l'has mort tu o se t'ha mort allà a casa, i crees una paret falsa davant d'una altra paret i poses el cos allà perquè es descomposi i ningú no el trobi. I això és una veritat policíaca. Si no hi ha cos, no hi ha crim. Si no hi ha cos, és una desaparició, és una persona que desapareix, però a la que hi ha un cos, aleshores ja hi ha un crim.
I va haver-hi un cas que a mi em va impactar bastant fa uns anys a Granollers, que és a prop d'on jo visc, d'una dona que havia matat el seu marit, farta que aquesta persona la pallissés, no?, li fes mal, i que l'havia emparada a casa seva. Clar, què passa? Que els cossos es van podrint, es van generant residus, van generant olor, llavors els emparadaments acaben sent poc exitosos.
Tenen una durada limitada, fins que allò es fa insostenible. Aleshores jo em vaig imaginar, ostres, què hauria de passar? Com es podria fer perquè aquest emparedament fos exitós? I llavors, doncs, preguntant a un bon amic que tinc, que és policia, que és investigador dels Mossos, amb temes químics, amb temes etcètera, etcètera, com es pot fer perquè surti exitós? Clar, també et diré, és una casa que porta tancada 80 anys.
amb la qual cosa s'ha amagat, clar, s'ha amagat bé perquè ningú ha passejat per allà, no?, també. Però jo crec que encara que hi haguéssim viscut gent, hagués sigut exitós, aquest emparadament. La casa, les cases, perquè les cases també tenen el seu que. Aquesta casa està tancada 80 anys, però són dues cases bessones, amb dues històries diferents.
Jo m'adono que el tema de les cases em fascina bastant, perquè les cases acaben sent com aquesta metàfora de les herències familiars. No només de les herències familiars de les pedres, sinó de les herències familiars emocionals, de les herències familiars de costums, de relacions, de pensaments. Som una mica com ens han criat.
I les cases representen una mica això. Aleshores, aquestes dues són dues cases que comparteixen una paret, la del mig, i que són simètriques i que han tingut unes històries molt diferents. En una, hi ha viscut un mestre i s'ha vist com una casa plena de llum, plena de vida, plena d'amor.
i en l'altre hi va viure un soldat que sembla que va desertar i es diu cal traïdor. Llavors aquesta és com la cara fosca de l'altra casa. Però ai, ai els noms, ai les idees preconcebudes, ai el que ens pensem que és veritat i no ho és. I això també és important. A la novel·la de la Marina res és el que sembla. Quan vull dir res és literalment
Res. I fins al final no ho sabreu. Per això m'agraden els llibres que jo m'agraden no endevinar res fins que s'arriba a l'última pàgina. No sabreu realment què és el que ha passat.
A mi m'agrada molt explicar que jo escric d'una manera molt fluïda. Jo no soc una persona molt endreçada quan escric les històries i soc d'aquestes que es fa esquemes. No, jo vaig fent, vaig fent, vaig fent. I heu de pensar que vosaltres com a lectors descobriu la història una mica com jo la vaig descobrir també, però escrivint-la.
És a dir, cada sorpresa que vosaltres teniu quan ho llegiu, d'alguna manera jo l'he tingut escrivint perquè fins i tot a mi em sorprèn el que acaba passant quan escric. No vull dir que salga de mi cuerpo i algú escriba per mi i aquestes coses, però sí que hi ha com aquest...
Com aquest moviment molt orgànic de dir, jo sé que vull explicar això i que vull explicar una història sobre una casa, un misteri, un emparedament que sigui mig policíaca, però també un punt històric i que les dones hi tinguin
una veu i una presència molt important, però a partir d'aquí la història va sorgint, es va creant. I aleshores, quan vosaltres us sorpreneu, heu de pensar que jo com a escriptora també m'he sorprès i he dit, ah, que xulo, que xulo això, anem aquí, anem aquí. I m'agrada molt que tanquem el llibre tots plegats i diguem, uau! Exactament, és així. Uau!
I penso que en el llibre no només hi ha el uau final, sinó que n'hi ha com a mínim tres, un per cada trama, la del present, la de l'abans, ara, abans i molt abans. Jo penso que en cadascuna de les trames hi ha un uau. I això m'agrada molt. M'agrada que la gent no es pugui oblidar de la novel·la així, pim-pam, sinó que se l'endugui una miqueta amb ell.
Jo penso que sí que te l'endús. A més, ara ho has explicat molt bé perquè hi ha l'ara, l'abans i el molt abans. Aquest abans també va molt lligat l'abans i el molt abans, que és la vida de l'Elisè, aquest passat de l'Elisè i aquest passat de la Guerra Civil. Clar, s'hi barregen els cossos, la família, els adéus, l'amor i la mort. Sí, sí.
És que la mort i l'amor són dos temes com molt fonamentals. És veritat que és una novel·la que d'alguna manera transita aquesta fina línia que hi ha entre la vida i l'amor, que el que hi havia a la fi és una fina línia que tots creuem.
I la mort és un tema present, és cert. És cert perquè, a part que hi ha morts i escalets, i perquè també en la història de l'Elisè n'hi ha bastantes de mort, la mort acaba sent com una cosa viva. Sé que és un oximor en això, però és com una cosa que et va acompanyant al llarg de la vida. Se't van morint la gent, se't van morint les relacions, es van morint les etapes de la vida.
però al mateix temps també reneix alguna cosa. Llavors, és com aquest cicle infinit, aquest canviar, avançar, morir, deixar enrere una cosa, agafar-ne una altra, que això també està en la novel·la, sobretot amb el personatge de l'Elisè, que també ella té tota una història amb la mort i amb l'art i amb l'amor que explica molt bé tot això.
Ai l'Elisè, ai aquesta nova etapa. No es poden començar noves etapes si no has tancat les antigues. Totalment. Les cases són com els cossos i guarden molts secrets. En aquest cas ja hem dit, no? Hem parlat d'emparadaments, hem fet aquest tastet, però tampoc no estem fent, estem dient res que no toqui. També hi ha la part de l'amor.
És molt bonica, amb l'abans, l'ara, el molt abans. L'amor hi és present. Hi ha històries que boniques. D'aquestes que estan, ens agraden algunes. És que la vida sense amor seria molt trista. Jo penso que seria molt trista. I també et diré la vida sense amors, perquè d'amors n'hi ha de molts tipus.
I quan parlem d'amor sempre ens n'anem a l'amor romàntic, que és un dels motors, evidentment, que hi ha en aquesta història i que hi ha a la vida, espero, de tothom, perquè l'amor és el motor més poderós. Però també hi ha morts pares-fills, germans, persones que no són de sang però que sentim com molt més properes que si ho fossin.
També un amor de veïnatge, d'amistat genuïna. I aquest calidoscopi, aquest ventall d'amors, és molt bonic, és el que dóna sentit a la vida. Per això potser la novel·la és simplement això, una història de vida, de vides i de personatges que transiten les seves vides, els seus camins.
I és molt important el que has dit, que sí, que s'ha de tenir ben endreçat. Que ningú és perfecte, ningú és perfecte, exacte, tots l'hem cagat, hem fet coses bones, hem fet coses dolentes, hem fet mal, ens han fet mal, hem fet bé, ens han fet bé, ens hem enamorat, l'hem cagat. Però si això no ho tenim endreçat, no tenim espai.
I ara has dit una cosa que a mi també m'agrada molt. Penseu que el context precisament és un ambient rural. I ens imaginem l'ambient rural en aquell molt abans i l'ambient rural ara, que no dista tant, eh? Perquè tot és petit, tot queda a casa i tot se sap. Tot o no? O no. O almenys es pensa que sí, però després no. Sí, a mi m'agrada molt situar les històries en...
en espais així una mica més petits, perquè és això que dius, no? Al final tothom es coneix, tot acaba sent com una reunió de vells amics, no? I aquesta idea que és un mite també, perquè jo visc en un poble que cada vegada és més gran i al final ja no ens coneixem amb la gent, no? Vull dir, això passa, que les persones, doncs, hi ha...
La vida, la manera de viure d'abans es va morint, es va canviant, també. I gent del meu carrer ara no sé ni com es diuen, no? Però m'agrada aquesta idea, un punt romàntic, que soc conscient que és un punt romàntic de la vida de poble, de la comunitat de poble. I potser perquè penso que aquesta idea del veïnatge, de l'ajudar-se,
és molt bonica. També és veritat que l'altre dia comentàvem això en un club i una de les senyores em va dir, bueno, això es va viure amb el Covid també, que ens vam ajudar tots i que els veïns es van ajudar els uns als altres i que era igual si estaves a la ciutat o tal, no sé què, estaves pendent del veí, literalment. I això també és bonic, és veritat, potser és això, no? Que sigui ciutat o poble que
que posem nom i vinculacions a les coses. Posar nom i vinculacions és important. Jo penso que en aquests llocs més petits, en els ambients rurals, que encara no han crescut excessivament, que costa perquè ara tot és molt gran, però encara queden aquests reductes. Jo penso que fins i tot les històries són com a més misterioses, no?
Si aconsegueixes guardar un secret en un poble petit, creu-me, ets una crac. Jo no en tinc, no sé per què ho dius així.
Home, algun tindré, però no de l'alçada dels de la novel·la. No parlo de la novel·la, parlo de la novel·la. Ja no li preguntarem a la Marina amb totes aquestes tècniques d'emparadament que he fet, però en altres la tenim per bona persona. Jo crec que hem parlat, Marina, una miqueta de tot. Hem fet un testet del que és la novel·la. Els misteris i els secrets els hauran d'anar descobrint a mesura que llegeixen. Els lectors, sí.
Estic molt agraïda de la resposta que estan tenint els lectors, que és molt bonic quan t'escriuen i et diuen que no han pogut deixar el llibre, que bonic, que emocionant, que maca aquesta relació o aquest personatge. Hi ha un personatge masculí que té un club de fans i és com molt maco. Jo no dic res que formo part del club de fans.
I en aquest sentit és bonic veure que la teva novel·la ja no és teva, no? Que és dels altres i que en les mans dels lectors està molt ben cuidada. I això és un regal. Bé, jo penso que és un feedback. Tu ens regales unes coses i nosaltres, unes altres, Marina. I hi ha un fragment que m'agradaria llegir perquè penso que arrodoneix tot el que hem dit. Diu que cada casa guarda encara una caixa que obre poc
I que parla de les desgràcies d'una guerra que uns alimenten, sembla, i d'altres obliden, inconscients. Això ho has dit tu a l'inici, no? Encara queden moltes ferides. I en aquest cas, en la casa de la Marina, ens serveix per enganxar-nos a la lectura, perquè troba misteris pertot arreu.
Visca la creativitat, Marina. Moltes gràcies, moltes gràcies. Contenta que us agradi. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
El calaix amb Mònica Sucias. Un programa d'On a la Torre per a la xarxa.