Rebem avui en aquest programa a Ludmila Lacueva Canut, una apassionada de la recerca històrica i que, a més a més, compagina la seva vida laboral amb l'escriptura. Ha col·laborat al programa Llibres & Company de Ràdio Nacional d'Andorra i publica articles al diari Bon dia, Andorra i té un blog anomenat llibreriadepioners.com.
És autora, entre l'altres, de Els pioners de l'hoteleria andorrana del segle XVI al segle XX, de contes de Nadal inspirats en moments històrics andorrans i en gènere negre, atenció als títols, Olor de difunt i Vots de sang.
Avui parlarem amb ella de la ràdio, la nostra estimada ràdio, concretament de Ràdio Andorra, que és la protagonista del conte d'aquest any, els missatges xifrats de Ràdio Andorra. Aquí Ràdio Andorra, emissora del Principado de Andorra.
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies. Hem de dir llarga vida a la ràdio i la ràdio ens ha portat moltes, moltes històries i, evidentment, forma part de les nostres vides. Per què començo parlant de la ràdio? Perquè avui us porto un conte, i direu de Nadal, un conte de Nadal ja ha passat Nadal, però és que els contes de la Ludmila La Cueva, que surten per Nadal,
Són absolutament eterns i parlen de la història, però a més a més a mi m'agrada perquè són bociners d'aquesta història d'Andorra que la tenim al costat i moltes vegades anem a esquiar i a comprar. I Andorra és molt més. Què ens ha preparat aquesta enalumina? Els missatges xifrats.
de ràdio Andorra. I és que sí, senyores i senyors, hi ha misteris fins i tot a les cabines de ràdio. Benvinguda a l'Utmila. Hola, què tal? Escolta, la teva imaginació no té atura bé. Mira, sempre ja des de ben petita he tingut potser una creació massa gran, però això també li he de donar les gràcies a la meva mare.
que quan caminàvem de casa dels meus avis cap a casa, travessàvem prats, quan encara a Andorra hi havia prats al centre, i ella sempre m'explicava històries. Llavors jo crec que aquesta part d'imaginació, de creativitat, li dedica a la meva mare, la veritat. És que jo m'ho passo molt bé, molt bé imaginant i sobretot imaginant històries andorranes.
amb les novel·les de gènere negre de la Ludmila ja hem entrat en aquesta història, en aquestes cosetes que es van coent dins del Principat, però a més a més és molt bonic perquè són contes curts aquells, afortunada de tenir-lo a les mans, perquè no tothom els té les mans, i que a més a més ja són... que tot Andorra els espera, Ludmila.
La veritat és que aquest any, justament, els he enviat una mica més tard, per diferents motius, i és que ja m'enviaven missatges. Aquest any no fas el conte de Nadal? I doncs els esperen, perquè sempre recupero aquests bocinets de la nostra història, de coses o de tradicions que ja van desapareixent. I a mi m'agrada, justament, recollir aquests fets
i amb una història de ficció donar-los el valor que es mereixen i sobretot que la gent les conegui i no les oblidi. Doncs jo he descobert moltes cosetes, entre elles, escolta'm, Charles de Gaulle. Sí, poca broma. Ui, era un senyor d'aquells de poca broma.
Justament, és que la història aquesta, el relat, se situa en dos temps, que és la Segona Guerra Mundial i l'any 1967, quan el general Charles de Gaulle va venir a Andorra per primera vegada com a copríncep. Llavors vaig pensar,
És que és el nostre copríncep. Ell se'n va a Londres durant la Segona Guerra Mundial i parlava a través de la ràdio amb aquests missatges, amb aquests discursos tan potents, demanant la llibertat de França i ajudant a la resistència. I nosaltres tenim Ràdio Andorra. Ràdio Andorra, que també és coneguda perquè durant la Segona Guerra no podien enviar missatges, no podien fer missatges parlats de les persones i només els autoritzaven a posar música.
perquè els nazis els tenien ben amenaçats. I llavors, a partir d'aquest fet real, el que he intentat, a través de la música, perquè sé que aquestes músiques arribaven a la resistència i que ajudaven a moltíssimes persones. I llavors vaig fer un lligama entre totes aquestes coses. Unes coses són veritat,
Ràdio Andorra és un edifici majestuós que tothom l'hauria de veure i, a més a més, és la portadora d'aquest clam de llibertat. Bé, visita obligada a Ràdio Andorra. Jo, quan vingui, a més a més, la vull anar a veure per primera vegada amb tu i amb el conte. Doncs això està fet. Quan vulguis, visitem perquè realment
t'impressionarà entrar en aquest edifici i encara guardar les màquines antigues. És, la veritat, una visita imperceptible. Doncs preneu nota, quan pugeu a Andorra, perquè jo sé que molts i moltes encara feu aquest viatge, que s'adona visitant Ràdio Andorra. A més a més, parlem d'aquestes èpoques de guerra, parlaves d'aquestes cançons. Andorra era, diríem entre cometes, neutral.
Era un país neutral, però clar, entre França i Espanya,
el cor dels Pirineus ens tenien la vista posada a sobre. I tot i que els alemanys van fer alguna que altra incursió, tot i ser un país neutral, però és que Ràdio Andorra, i fins i tot ara molta gent m'explica que els pares, els avis, escoltaven la famosa frase, aquí, Ràdio Andorra, i se sentia pertot arreu. Les zones de Ràdio Andorra arribaven...
cap al nord d'Europa, cap al nord d'Àfrica, tot arreu se sentia. I la gent ho té guardat, ho té com un tresor al seu cor, perquè eren moments que a Andorra hi havia llibertat i tothom somiava amb aquesta llibertat i amb aquesta pau que trigava a arribar. Sí, hi havia llibertat, però també estàveu en el punt de mira, ja ho has dit abans, no quedàveu...
Nens del tot, perquè sempre hi havia algú que vigilava. Però tot i així, el canal de llibertat i l'enginy no van desaparèixer. Vull dir que la ràdio una altra vegada va ser aquesta eina imprescindible. Saber quantes persones va arribar a ajudar.
Moltíssimes. I pel que tinc entès, els missatges que passaven arribaven a ajudar. Però per mi aquest relat és també un homenatge, un homenatge a les persones que han treballat a la ràdio, a les persones que han lluitat per la llibertat dels pobles. I és un moment, en aquest moment que tot és tan immediat i que tot passa i ningú s'atura a pensar el que estem vivint. És una manera de dir
aturem-nos i pensem el que va passar perquè no es torni a repetir. I és un bon missatge en els temps que corren, perquè hem començat el 2026 a top de metralleta, que dic jo, perquè sembla surrealista que estiguem al segle XXI. Per això és bo recuperar aquestes històries i per intentar no arribar a aquests fets tan dramàtics.
Ja veieu que la Ludmila sempre barreja aquesta història, el misteri, perquè també hi ha ficció, no tot el que passa a la novel·la. És que clar, jo no ho he dit en antena, però el primer que he fet és atracar-la directament i preguntar-li què era veritat i què era mentida, perquè he quedat impactada amb el conte i jo pensava, ui, i clar, te'n vas a Google, te'n vas a l'Encyclopedia, te'n vas a buscar... Ens has donat feina, eh, Ludmila, que ho sàpigues.
I això és molt maco, perquè no ets la primera persona que m'ho diu, que llavors ha anat a buscar la història. I per mi això és un bé molt preuat, perquè així ens us endinseu més amb la nostra història, amb els nostres usos i costums. I si serveix per posar el meu granet de sorra, perquè no s'oblidi aquests fets històrics, doncs per mi és fantàstic.
La literatura és el que té, siguin el format que sigui, en aquest cas són aquests contes de Nadal de Ludmila a la Cueva. Jo penso que al final hauràs de fer un recull i publicar un recull. És que, de fet, amb aquest últim relat ja en són 18 els que he escrit.
Tot va començar com una cosa, doncs mira, aquest any no he pogut felicitar les festes i m'han regalat aquests llibris i tinc un conte, mira, va, faig un llibret. I així va començar d'una manera tan senzilla, no? I ja en són 18 i amb aquests dibuixos tan xulós de la Carrión Art.
i que fan un bon tàndem per a aquestes històries. I potser sí, algun dia hi haurà algun recull perquè només en faig 300, carregar-ho a familiars, amics, a seguidors, i aquests 300 donen el que donen.
I de veritat, per mi cada any és una gran satisfacció de pensar la història, de pensar si agradarà o no agradarà. I quan està a les vostres mans i veig aquests retons tan positius, doncs em satisfà tant que ja tinc ganes d'escriure el proper.
Doncs ella ja va preparant el proper perquè ja estem en aquest 2026 i arribarà a finals d'any. Mentrestant, des d'aquí, nosaltres posem una miqueta de llum en aquesta història d'Andorra, en aquests bocinets d'història. Però, ja sabeu, qui vulgui llegir, Ludmila La Cueva, que estigui pendent perquè jo no sé si serà aquest any, l'any que ve o d'aquí dos anys, però segurament ens tornarà a regalar una altra de les seves novel·les d'aquestes de misteri de gènere negre que tant ens agraden. Qui no l'hagi llegit,
Ja la podeu recuperar i nosaltres us farem d'entetes amb aquests contes que som tan afortunats de poder tenir a les manes. I si em permets, m'agradaria llegir l'última frase d'aquest relat, més que res perquè se n'adonin d'aquest moment històric i sobretot perquè no es repeteixi. I comença així. I ahir...
A Radio Andorra va ressonar més que mai el clam per la llibertat dels pobles. I aquesta és la frase que m'agradaria que es quedessin els lectors i, sobretot, pensessin que en aquesta vida hem d'actuar millor i, sobretot, evitar qualsevol conflicte.
Un llibre molt, un conte molt adequat pels moments que corren, molt ben triat i a més a més molt unit a nosaltres perquè parla de la ràdio. Aquest país que és veí és una miqueta nostre també. Mira,
Gràcies sempre per tots els detalls i per tota la feinada que fas tanta divulgació com d'entreteniment. Moltes gràcies per donar-me aquest altaveu per poder parlar del meu país, de la meva estima d'Andorra i, sobretot, poder donar més coneixement de les nostres històries, dels nostres usos i costums. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. El calaix amb Mònica Sussies, un programa d'Ona la Torre per a la xarxa.