Miquel Berga és professor, honorari de literatura anglesa de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha escrit nombrosos estudis sobre literatura anglesa, especialment sobre George Orwell.
és autor, entre altres, títols d'un aire anglès i una educació. El 2019, en aquesta mateixa col·lecció, va publicar Quan la història et crema la mà, Oden i Orwell entre dues guerres. L'any 1935, Eric Blair, un jove escriptor anglès que s'assigna com a George Orwell, coneix, en una festa, una divertida noia irlandesa que és poeta.
Eileen O'Shognasi és brillant i intel·ligent, una mica descarada i té un fi sentit de l'humor. Lerik en queda immediatament captivat i el juny del 1936 es casen.
Un llibre que posa veu a una dona extraordinària que es veu immersa en el corrent tumultuós dels grans esdeveniments que saccegen a Europa. Un retrat de la seva intimitat del dia a dia i la convivència amb un escriptor dedicat de ple a consolidar el seu projecte literari. Miquel Berga, ja amb Mònica Sussies.
Diuen que la literatura alimenta l'ànima, però també alimenta el saber. Avui us portem un llibre que a mi m'ha sorprès i m'ha fascinat alhora. I molts de vosaltres, quan jo digui George Orwell, segurament us vindran molts llibres, sobretot de l'institut, de les escoles...
i que, a més a més, penso que són superactuals avui en dia. Doncs, afortunadament, en Miquel Berga va presentar Eileen, retrat d'un matrimoni, el Premi Joanot Martorell. I ja sabeu, i us podeu imaginar, que va ser el Guardonat. Està publicat per l'edició de 62 i avui ens acompanya. Benvingut. Hola, què tal? Com esteu?
Escolta, però la sorpresa més gran, Miquel, no és en George Orwell. És l'Aileen. L'Aileen, l'Aileen. L'Aileen. El títol del llibre no surt la paraula George Orwell, no? No. El que passa que un més o menys...
La portada és molt explicativa en aquest sentit, no? Per allà darrere l'Aileen surt un burinot que sabem que és en George Orwell, no? És una cara coneguda. Però el llibre està deliberadament titulat Aileen, no? Tot i que el subtítol és Retrat d'un matrimoni.
Nosaltres, bé, jo he estat indagant i sabem que has estudiat molt. Jo penso que hauràs estat molt al costat, tant d'en George Orwell, de la seva obra, com en aquest cas de l'Aileen i que hi ha tota una sèrie d'investigació al darrere. És una novel·la que, encara que en diguem novel·la, hi ha molta realitat. Està basada absolutament en el seu matrimoni. Vull dir, quin punt de ficció podem dir que hem trobat perquè gairebé és real tota
Bueno, si anem de dir novel·la, que en castellà, sobretot l'edició en castellà, està en una a Tusquets, en Danzas, que és una col·lecció clarament de ficció, per tant hi ha voluntat de presentar-la com una novel·la, però si en diguem novel·la, en podem dir novel·la, però com has insinuat, està basada en fets reals i en molta recerca biogràfica de la vida de tots dos, no? Bé, l'Elinn,
No m'estranya que facinés el George, eh? Perquè és un tros de dona. És un tros... I molt desconeguda. No, esclar, bueno... Jo parlo per mi, per mi era molt desconeguda i a partir d'aquí he estat xafardejant molt. És que el normal és que sigui desconeguda perquè ella no va publicar mai especialment res ni d'això. Era una dona que va viure...
durant deu anys pràcticament al costat d'aquest George Orwell. D'un George Orwell que era algú que aquest sí que tenia una claríssima vocació d'escriptor i que
tenia la seva carrera d'escriptor com una prioritat claríssima a la seva vida, no? I que va generar una obra perfecta, memorable. Quedaria parat el pobre Orwell si veiés que al segle XXI de tota la gent de la seva generació
és clarament l'autor més recordat, és una... George Orwell, contra pronòstic, contra tots els pronòstics, ha quedat a dintre del nostre imaginari sobre la literatura anglesa com un nom tan reconeixible immediatament com Shakespeare o Dickens o tal, on diria Orwell, no? Això, ell hauria quedat totalment parat que s'hagi produït aquest fenomen, no?
I bé, el tòpic és que darrere d'un home hi ha una gran dona, no? I l'Aileen, doncs, és una... Els que hem estudiat una mica, doncs, les biografies, que se n'han publicat moltes, d'Orwell, doncs, sempre hem anat trobant que encara que se la mencionava molt de passada, un s'acaba enamorant. Jo crec que jo mateix crec que estic més enamorat de l'Aileen que el mateix Orwell, a la veritat.
És que jo ara te la vaig preguntar. I com és que vas decidir agafar l'Ailín i fer aquest retrat, però ja m'acabes de contestar? La vas anar trobant i te'n vas enamorar. Sí, sí. Però també amb aquesta voluntat, el llibre, com tu saps, estableix una mena de joc entre dues veus, no?
la veu que seria amb tercera persona bastant distant d'una biografia literària, que és la veu dels capítols en què representa, expliquem coses de la vida d'en George Orwell, la vida i l'obra sobretot,
Però això a cada capítol té un contrapunt, que és la part més novel·lesca del llibre, que és la creació de la veu íntima de la dona que està allà al seu costat.
I aquest és el joc essencial del llibre, que el lector se n'adona de seguida, al cap de llegir una mica els primers capítols, diu, ara part de l'Eileen. I això jo ho he fet amb un petit mecanisme o estratègia literària que el lector va dirant, però que clarament la veu de l'Eileen és la veu d'una carta a una amiga íntima.
Però les cartes de Lightning no estan ni datades ni res ni són cartes. Són cartes que he anat creant jo a partir de dues coses. A partir d'algunes cartes que van aparèixer fa uns anys de Lightning, que van ser una sorpresa i una sorpresa molt agradable perquè veies el tipus de registre i sobretot el tipus d'humor
britànic i salvatge que té aquesta dona, no? I per l'altra banda, doncs, tota la investigació biogràfica sobre la vida de la parella. Bé, és que, és clar, es comença en aquest inici, no?, com es coneixen, com en George Orwell decideix dir, és la dona de la meva vida, jo m'he casat amb aquesta dona. Això suposo que és real, és cert, sí? Sí, sí, sí. No hi ha res en aquest llibre
que jo no pogués, diguéssim, documentar d'alguna manera, explicar per què és versemblant, no? Perquè o bé hi ha unes memòries d'algú que reprodueix aquella anècdota o pel que sigui, eh? Tot el que hi ha és pràcticament el 99% de les coses que hi ha són coses que, diguéssim, podrien tenir suport documental si convingués, però crec que la gràcia...
Està malament coïguió, però crec que la gràcia del llibre és que t'ha d'atrapar la narrativitat de les coses que els hi van passant. Perquè estem parlant de dos joves
de joves, relativament joves, de 30 anys. Ja saps que hi ha un moment que l'Aileen diu, quan hagi fet 30 anys, el primer tio que es presenti per aquí que em diguis, vull que és tan vell, m'apunto, ja està, perquè no donem més voltes a aquest tema. I llavors són dos joves de 30 anys, tots dos, revolucionaris, idealistes,
i que s'embarquen amb aquesta vida en comú en la qual un d'ells, clar, ell, el marit, clarament té la dèria de l'escriptura, però, i això és molt important, té la dèria de l'escriptura, però quan es produeix la guerra civil espanyola, per sobre de l'escriptura hi ha la militància política i aquest escriptor en aquell moment
decideix deixar la ploma, diguéssim, per agafar el posell. Cosa poc habitual i molt especial. Si ens situem a l'any quan ell va venir, que ell va arribar a Barcelona per Sant Esteve de l'any 36. Bé, ja et dic jo que venir de Londres a
Aquí, aquest país als anys 30, era l'altre cantó dels Pirineus, és a dir, pràcticament on començava l'Àfrica per l'època. És un país extraordinàriament remot, aquella Espanya de l'any 37. I venir a un país estranger per oferir literalment la teva vida per una causa en una guerra,
A veure, ho hem de posar en valor, ho hem de deixar. I, a més a més, la teva companya, la teva dona,
també ve a Barcelona i està ajudant a la mateixa causa, no en el front, però sí des de les oficines de les milícies del PUM a Barcelona. Per tant, estem parlant d'un escriptor que al final té molta autoritat moral, perquè no va a la Guerra Civil escriure articles o fer-se fotos, sinó que va literalment a lluitar i en surt ferit pràcticament d'una manera mortal.
És espectacular, perquè, a més a més, jo hi afegeixo que van passar la Lluna de Mel, o sigui, era la seva Lluna de Mel, i van venir aquí. O sigui, estaven recent casats, portaven molt poquet, quan van decidir venir aquí i podien haver quedat. I això ja és tota una declaració d'intencions, perquè al llarg de la novel·la, jo diria del llibre, al llarg del llibre anireu veient tota aquesta...
aquesta posició ideològica d'en George Orwell i com ell la defensa, però està molt documentada, tots els motius, el per què, vull dir, està molt reflexionada. Era un home que tenia les idees molt, molt clares.
Sí, sí, sí, ell és claríssim, que lluita per ideals, com diguem, no? Si posem una perspectiva aquí, un no se'n va, com dius tu, de lluna de mel, no sé, pensant que canviarà el curs de la història perquè agafa un rifle i se'n va a les muntanyes de l'Aragó a lluitar el cantor de...
d'una gent que la majoria dels quals eren segur que eren analfabents, el que sigui, però ell allà viu en aquestes muntanyes de l'Aragó durant cinc mesos, viu un microcosmos del que és l'essència de les seves idees, que és la
la llibertat, però també el sentiment de justícia i sobretot la igualtat, la igualtat entre tots. Ell està en unes milícies, no està en un exèrcit regular, està en unes milícies de voluntaris, de sindicalistes que s'apunten a la lluita en el bando republicà i que estan allà d'una manera molt idealitzada.
Després, naturalment, com en totes les guerres, les coses es compliquen, no? I moltes de les coses que es compliquen les veu més directament l'Ailín, des de la rereguarda Barcelona, que no pas el pobre Orwell a les trinxeres de l'Aragó. Creieu-me que les cartes de l'Ailín, és que totes són per emmarcar, perquè retraten, aquí Miquel ha retratat a la perfecció
com és ella, no? Tu ho has dit, aquest humor anglès, aquesta ironia, aquesta manera de fer, però abans d'entrar potser una miqueta més en aquestes cartes hi ha un fragment, n'hi ha molts que els he marcat perquè els he trobat molt significatius,
Però diu... Per tant, tu veus aquí? Sí. Ho sacrifico tot, tinc el meu ideal.
És que amb els anys, jo ja tinc una edat, m'imagino, però amb els anys on s'acaba adonant que, escolta, el que és realment a vegades heròic, el que necessita, el que demostra un gran coratge intel·lectual, no és seguir cegament unes consignes, sinó és aquesta gent que té la capacitat de dir
i dir-ho públicament i actuar en conseqüència de dir allò que creia, aquells que em pensava que eren els meus enemics o companys de viatge, no poden ser-ho perquè fan servir els mateixos mètodes que uns altres. Aquesta gent que és capaç de reconsiderar la seva actitud en el passat. Són gent que lluiten per una cosa que és molt difícil en les nostres vides, que és acoplar bé la veu pública amb la veu privada.
allò que tu dius a tu mateix i allò que publiques. I Orwell, i Oden també, però Orwell seria un cas d'aquest. És un home que va permanentment, com si diguéssim, amb el pas canviat. I l'experiència decisiva és la de Barcelona i la Guerra Civil. És quan s'adona d'una cosa que sembla de sentit comú,
A veure, mai una causa, la bondat d'una causa, justifica els mètodes, no? Si els mètodes per arribar a una causa són mètodes dolents, doncs la finalitat, finalment, queda contaminada d'això, no? I ell ve a dir, no? Si a mi... Ell ve a la guerra, com saps, com un antifeixista, un antifeixista precoç, ve a lluitar contra el feixisme, clarament, com tants altres joves del moment, eh?
Però surt de la Guerra Civil igualment antifeixista, igualment idealista en relació a la igualtat, etc. Però amb una altra cosa. Surt també antistalinista. Aquí el que descobreix és que si en nom del comunisme del moment, vol dir l'època de l'Stalin,
A tu et maten, escolta, aquest m'ha matat i per tant és un feixista, però si un altre et mata i es diu comunista no serà més bo que el feixista perquè el seu mètode és exactament el mateix. I també surt d'aquesta guerra que ell diu no me l'hauria volgut perdre per res perquè va tenir experiències molt positives.
però ens surt també convertit en un antistalinista precoç. I això marcarà les dues obres més famoses de la seva trajectòria literària, que són La revolta dels animals, de 1984.
Llibres magnífics que afortunadament hem llegit molts a les escoles i és un gran regal perquè és aquest sentit crític. No entrarem a explicar tot el llibre perquè realment l'heu de llegir vosaltres, però sí que tota la trajectòria entre aquesta narrativa de les cartes de l'Ailín, que són boníssimes, i aquest narrador que parla d'en George Orwell,
una mica hi ha aquest retrat i conflueix en aquesta obra final i ens ajuda a entendre tot això que estem llegint, com arriba ell a polir aquestes obres. No deixen de ser una
una mostra del que ell ha viscut, el seu llegat, podríem dir, Miquel. Totalment, i el que he intentat fer aquí és mostrar això que en dèiem, aquest contrapunt, el que s'explica biogràficament sobre l'Orwell, sobre alguna de les seves obres, de les coses que li van passant durant aquests deu anys que van estar junts,
Podem dir que el matrimoni no va durar més per una circumstància tràgica, que és que l'Ailín va morir inesperadament als 39 anys. Però vull dir que tot el que va passant, tot el que seria la biografia oficial de l'orbre de l'escriptor, està ponderat
per aquesta visió íntima de la vida de parella i les visions que té l'Aileen, que sempre són lleials en relació a l'òrbol, però també són
crítiques i amb... No podem oblidar la gràcia d'aquesta parella, d'aquest matrimoni, és que l'Aidlin era una noia que tenia una llicenciatura d'Oxford. Un dels seus professors va ser en Tolkien, per exemple. És a dir, que era molt estrany per l'època, era una dona amb molta
d'Orwell. Orwell només va fer estudis de secundària, diguéssim. Per tant, era una dona que a l'Orwell li interessava de seguida perquè era una dona que podia parlar de tu a tu amb ell, que es discutien, per tant, hi havia molts components de similituds i tenien també una altra característica que explica que com
com saps tu, que vivien en unes condicions bastant patètiques, en una casa que... L'Orwell deia a un seu amic, li deia aquesta casa diu el vàter és a fora, no hi ha electricitat, no sé, feia una llista de desgràcies i deia, és a dir, té totes les comoditats.
Hi ha aquesta mena d'humor anglès perquè és una cosa que també tots dos comparteixen, que jo en diria una actitud estoica davant les dificultats de la vida. Són dos personatges que sembla que com més patètica és la situació, més la disfruten.
Hi ha fragments absolutament magnífics. És que us ho dic de debò, l'heu de llegir, l'heu de llegir, perquè és que és sorprenent. Jo penso que molts també canviarem aquesta mirada i us els mirareu molt diferent. A banda, Miquel, és el que diem, de descobrir aquesta il·lín que uns ja coneixeu, però no té el nom, evidentment, d'Orwell. I com tu deies, clar, intel·lectualment,
Ella estava preparada, vull dir, en aquella època ja estem parlant d'aquesta gran diferència, no?, i el caràcter. I, bueno, i també aquesta mena de crònica, és una crònica d'un matrimoni, però és un matrimoni que tots els seus anys de matrimoni la guerra està allà a sobre, no?, present. La guerra civil espanyola, però està a la que tornen a...
a Anglaterra, es troba amb la Segona Guerra Mundial, cinc anys més de guerra, i justament l'Aileen mor abans que s'acabi la guerra.
Al final no l'explicarem i el llegireu, però és tremendo, també és tremendo. És que, de veritat, és un llibre que jo sé que cada llibre té els seus lectors i que no connectem amb tots els llibres, i és normal. Però jo, m'escolteu amb passió perquè penso que són dos títols, aquest de 1984 i la revolta dels animals, molt actuals, molt necessaris i que molts hem llegit i que és molt bonic poder llegir
Eileen, retrat d'un matrimoni, perquè dibuixa també tot aquest d'on t'ha bé tot. I penso que has fet una feinada espectacular, ben cordonada, Premi Joanot Martorell, vull dir, ja no caldi més més. No faré cas de la recomanació i m'agradaria de llegir-lo. Miquel, llegeixes, és bon. Sí, potser m'agrada.
Sí, però a mi hi ha una cosa que m'afascina molt d'aquesta operació, diguem-ne, literària, que és la... Nosaltres estem acostumats, tu mateix, a dir, ah, George Orwell, 1984, de tal, no? Un dia d'aquest s'estrana ara una pel·lícula que diuen que està molt bé a les grans pantalles sobre, precisament, l'escriptura de 1984, etc. És a dir, són personatges que el nom ens queda, com d'actualitat, George Orwell, no?
I aquí el que tenim és abans de ser George Orwell. Tenim l'abans i el tenim això una parella amb les seves històries, infidelitats, problemes, el que sigui, desgràcies i dificultats a la vida, no? Mentre encara no saben que serà George Orwell un autor realment famós i reconegut. I aquesta és la gràcia.
Bé, el Miquel li acaba de posar a la salseta, eh? Parlar de les infidelitats i totes aquestes coses. És un llibre intens, intens. Intens en tots els sentits. Interlectual, polític, personal... Jo penso que ho hem fet bé, no, Miquel? Ho hem venut molt bé, això. Sí. Bueno, ets molt simpàtica, sí. I com dius tu, no, el llibre encara li queda com una...
una mena de coda o de final en què finalment també sentim la veu íntima de l'Orwell, que no l'hem sentida com a veu íntima, però el vidu Orwell al final també parla en el lector i crec que tanca aquesta aventura. És un molt bon final. Nosaltres d'aquí esperem que el gaudiu, que descobriu també moltíssimes coses com ho hem fet.
amb aquesta lectura, jo mateixa, ja sabeu que m'encanta llegir-me els llibres per poder fer les entrevistes, espero que aquesta intensitat em duri molts anys. I escolta, Miquel, agrair-te l'amabilitat, la paciència i aquest bon feeling, perquè és molt bonic. Moltes gràcies. I moltes gràcies pel teu apassionament que contamina. Adéu-siau. El calaix obre'l i trobaràs cultura.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. El calaix amb Mònica Sussies, un programa d'on a la torre per a la xarxa.