Anna Saez Mateu és filòloga i periodista. Actualment directora del diari Segre. Ha publicat diversos llibres, l'últim dels quals és La Marina d'Ora. També ha treballat com a professora a la Universitat de Lleida i ha col·laborat a 14, RAC1, Catalunya Ràdio, Descobrir Catalunya i Sapiens.
Hi ha qui col·lecciona segells. Hi ha qui col·lecciona records, propis i aliens. Aquest llibre és una mirada al passat sense nostàlgia, una tranyina de memòries que atrapa un món que ja no existeix. És un viatge en el temps, un retorn. Teniu a les mans un recull d'articles escrits amb una excel·lència captivadora, amb una soltesa sàvia i amb una mirada al passat personal i col·lectiu.
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies. Els records, la nostàlgia, pensar en algunes històries, en persones, sempre jo penso que són un motor meravellós i que sempre tenim aquests moments d'aturada. Doncs creieu-me que si voleu gaudir d'històries, voleu descobrir una miqueta aquesta Lleida que ja està bé, que sortim de la capital, de les capitals, i ens n'anem a fer una mica de
de viatge a través del temps, us recomano Batre Records, de l'Anna Saez Mateu. Ella ens va impactar i enamorar alhora amb l'Enmarinadora, que jo penso que hi va haver un abans i un després en aquest programa, després del llibre. Anna, benvinguda. Hola, què tal? I a través de l'Enmarinadora hem descobert aquest Batre Records, publicat per l'editorial Fonoll,
com dèiem, aquestes editorials independents i petites, entre cometes, tenen una fortuna, que és que sempre pots recuperar tots aquests llibres, que no monen, perquè sempre estan en catàleg i és fantàstic. Sí, a més és una feina molt artesanal, vull dir, són quatre i entre tots ho fan tot i crec que també està molt bé donar suport a les editorials aquestes més petites. I això, de vegades, comprant un llibre,
els ajudes molt. Nosaltres hem tingut alguns títols, però avui ens centrem en aquest altre record i, escolta'm, contextualitzem una miqueta què hi trobarem, perquè a l'inici
L'inici malguardo, que ens hagis explicat una miqueta què hi trobarem, perquè hi ha una cosa molt divertida que m'has d'explicar. Però, abans d'entrar en aquesta matèria, és un recull d'articles d'aquesta contra del retrovisor. Jo, el 2012, vaig tenir una etapa que vaig deixar el diari. Feia molts anys que treballava, però vaig deixar un temps el diari per fer altres coses professionals. Hi ha un moment en què jo no estava...
treballant de periodista, per entendre'ns, si no fèiem periodisme institucional, em van proposar d'escriure la contraportada del diari. Fins llavors els divendres escrivia l'Albert Villaró i l'Albert Villaró ho havia de deixar perquè havia de ser pare i es volia centrar més en la família i tot. I una mica va ser, per mi va ser una cosa inesperada. Em va fer molta il·lusió, però a la vegada
Fins llavors els articles normalment eren molt centrats en l'actualitat, molt parlar de comentar l'actualitat, sobretot política. I a mi això em feia molta mandra, potser perquè va ser un temps que vaig estar fora del diari i volia fer una cosa diferent. Tenia moltes ganes com d'explicar més... No la meva història, perquè la meva història és molt avorrida, però sí que en certa manera em sentia testimoni d'un món
que estava desapareixent, que veia que coses que jo havia viscut quan era petita, per exemple, ja formaven part d'un passat que començava a ser remot. No tant per als meus anys, perquè quan vaig començar a escriure la Contra tenia 40 anys, però sí que tot avançava molt ràpid. Tenies aquella sensació que se n'anava tot un món
I em va semblar bonic de capturar-lo, per això aquest títol. El títol de la secció era el retrovisor perquè mirava enrere. També era una broma amb mi mateixa perquè jo no tinc carnet de conduir i em va fer gràcia posar el retrovisor quan jo de cotxe sé molt poc, diguéssim. Però era per això, no per mirar enrere. No és que el 100% fossin de mirar enrere, però jo diria que ben bé un 92% o un 95% sí.
Llavors, fer el recull per fer aquest llibre, la veritat és que va suposar un exercici brutal. I m'adonava que les històries més locals, per entendre'ns, acabaven sent les més universals. És a dir, quan jo havia fet un article una mica més centrat en l'actualitat i feia una referència, quedava superantic quan el llegies al cap d'uns anys. Com que jo me'ls vaig llegir tots per fer el llibre,
I, en canvi, aquells que eren absolutament concrets, d'una persona concreta, del meu poble, de mil habitants, acabaven generant molt impacte en el lector. Jo aquests articles els compartia a les xarxes, inicialment a Facebook, que era la més habitual al començament, després a Facebook hi ha Twitter, hi ha Instagram i TikTok i tot això ja estava de retirada.
I em va sorprendre molt des del principi que, com més concret era l'article, més inputs rebia dels lectors de fora. És a dir, a mi m'escrivia gent de Barcelona o d'altres llocs, però em refereixo molt allunyats de l'àmbit rural, però que se sentien identificats amb l'article, perquè al cap i a la fi les vides de tots acostumen a ser iguals. Al final és igual el que passa en un poble de mil habitants
del Vall Segre, que el que passa en una ciutat que està a l'altra banda del món. Les emocions, els sentiments, són els mateixos a tot arreu. Ara has dit, jo em quedo que dius que la meva vida no perquè és molt avorrida, perdona.
Expliques algunes coses de la teva època que són molt interessants i parlar d'aquest record. A més a més, els títols, perquè jo ara me'n vaig a les vaixelles d'Oralex, que és el títol d'una de les seccions, en tenim quatre. Quanta guerra, vaixelles d'Oralex, col·lecciono mosques i vides exemplars. Vides exemplars, jo també penso que és magnífic, però és una mica aquest record. Però ens n'anem a l'inici, que elogies al lector, i aquí he descobert jo que l'Anna Sabez Maté. És
Astèrixòloga. No sabia jo que existia això. Saps què passa? Que a casa meva quan nosaltres érem petits no hi havia molts llibres, ni molt res. I llavors teníem una col·lecció d'Astèrix que no era complerta, però en teníem bastants. I llavors els havia llegit tantes vegades
que fins i tot fèiem competicions amb el meu germà i dèiem una paraula i a partir d'aquella paraula havies de saber de quin llibre d'Astèrics es tractava. I realment, clar, pràcticament me'l sé de memòria, que n'hi ha algun que no el tenia a casa i no l'he llegit tantes vegades, però els que tenia a casa quan era petita, no sé, 15 o 20, és que me'l sé pràcticament de memòria.
I sí, és veritat, que això és el que explico, als llibres d'Astèrix i Obèlix hi ha una escena mil vegades repetida, que és Astèrix dient, tinc una idea, i Obèlix dient-li, no tens poc i se t'esgotin les idees. I una mica és el que em passava a mi, perquè quan vaig començar a escriure des del record, tothom em deia, uu, però això se t'acabarà...
has de pensar, no et centris tant amb això perquè arribarà un moment que ja no tindràs cap record per explicar. I sí que hi havia un moment que m'angoixava i pensava, ah, potser se m'acaben els records. Però jo crec que un record porta un altre, no? I de fet, de vegades, mentre escrivia un article, sortien tres més que uns feien i uns no.
però jo crec que els records són com una capsa, allò que hi ha una capsa dintre d'una altra capsa i quan no obris una, estàs obrint l'altra i acaba sent com una teranyina. I després ve la part màgica, que també per això vaig fer aquest joc de paraules amb el títol, que és que arran de jo compartir records, gent, uns que coneixia però uns que no, que m'escrivien per xarxes socials, etcètera, que em compartien records.
i em compartien records superxulos. I llavors, clar, jo pensava, ostres, això és molt bonic. Em sentia com que jo havia de transmetre aquell record perquè no es perdés. I ara estic pensant, per exemple, que després ja mantingut el contacte amb ella amb una senyora interessantíssima, però llavors no l'havia vist mai en persona, que arran d'un retrovisor que vaig fer, que parlava que quan jo era petita,
Maquinança està just a la vora del meu poble. I Maquinança, tots hem llegit Camí de Sirga, sabem la història, etc. I els grans, o sigui, els meus pares, la generació dels meus pares, quan anaven a Maquinança sempre s'entristien, deien, ai, el poble vell, i sempre parlàvem del poble vell. I jo, com a xiqueta criada, l'any 70, Maquinança em semblava com el lloc més meravellós del món, perquè era...
que un poble de totes les cases igual, els carrers tenien, doncs era carrer D, carrer C, carrer A, tenien el nom de l'abecedari, les cases idèntiques, i l'església era psicodèlica, podria ser una església o una discoteca, i jo pensava, però si em imaginaves el poble més bonic del món, i jo pensava, com pot ser que els grans no vegin el que veig jo? I bueno, parlava de Falló, que està una mica més endins de l'Ebre,
i de maquinança i d'aquests records. Llavors em va escriure una senyora, que jo no coneixia de res, i ella em va explicar que quan ella era petita, 8 o 9 anys, una cosa així, un dia els seus avis li van dir, eren originaris de Falló, i des de Lleida li van dir, hem d'anar a Falló. I van arribar a Falló, li van dir, espera't el cotxe, perquè ja hi havia aigua al poble, i els seus
és que m'emociona cada vegada que ho explico, i els seus padrins van anar i es van emportar una pedra de la, em sembla que es deia Sociedat Juvenil Fallocense, alguna cosa així, com un esplai que ells havien ajudat a construir i es van emportar una pedra cap a casa i van tornar cap a Lleida. I és molt potent aquesta imatge, perquè a Falló hi va haver una mica,
Això que ara hi ha joves que no se'n recorden de com va ser el franquisme i l'enyoren i tot. O sigui, a Falló hi va haver una mica de problemàtica perquè els van construir el poble nou molt lluny d'on tenien les terres. I llavors la gent se va com a motinar una mica i un dia ho van resoldre per la via ràpida i van soltar l'aigua. I clar, va entrar a l'aigua al poble i van haver de marxar. De fet, diuen que ja...
Per exemple, el bar es va inundar amb el billar a dins, amb el futbolín, amb tot això. I aquesta gent va anar a salvar un tros de falló que suposo que el tenen ara a casa. Fa molta impressió, això. Mira, volia guardar-me la frase cap al final, però ja que ho has explicat aquesta història, la recupero ara perquè està al final, precisament, d'aquest elogi el lector. Diu, si no tens memòria, no pots estimar.
És una frase tan bonica. Hem de saber el que tenim al darrere. Ja veieu com hem començat l'entrevista al màxim. Al màxim. I la continuarem així i no baixarem to. No baixarem to perquè per mi la primera història de quanta, quanta guerra, aquest primer retrovisor, la més trista de les morts, crec que la portaré a la pell com el seu protagonista, l'Antoni Mir, la Matausen.
com va aprendre a comptar en alemany. És que no baixa. Cada retrovisor que llegiu pot pujar i baixar la línia de les emocions per amunt o per avall, però les emocions no s'aturen. Ens pots explicar, vols que recordem l'Antoni Mir? És un senyor que jo el vaig entrevistar quan era molt jove, no sé, tindria 25 anys aproximadament.
I ja en aquell moment em va impactar, però m'ha anat impactant més amb el temps. Jo crec que hi ha coses que quan ets molt jove no les acabes d'assimilar del tot. Era un supervivent de Matau, del camp de concentració, i era un home molt alegre i molt vital, que això també és una cosa que em va impactar, que fos un home tan agraït. Per exemple, va viure molts anys exiliat a França,
I em deia que la primera vegada que... Bé, em deia que els espanyols que estaven exiliats a França eren els que feien la neteja, que feien les feines que ningú volia fer, no? Feines que també ara estan fent els immigrants que venen aquí, no? I que ell, la primera vegada que va veure uns espanyols que tenien servei que no era espanyol, va pensar, estem millorant.
Era un home molt positiu, no? I quan va tornar tot ho trobava molt bé. I clar, aquest home havia viscut atrocitats, però em conmovia el fet que ell no m'expliqués tant la seva història com la història dels que van morir al camp. Perquè ell pensava que el seu deure moral era explicar aquestes històries. I clar, aquest home, ja et dic, ell deia, sé comptar en alemany fins a no sé quan, perquè era...
cada fuetada deien el número en alemany i evidentment se'l sabia. I aquest home em va explicar una història brutal del dia de l'alliberament de Mauthausen que van explicar bé que van arribar, que van obrir, que els van soltar, que eren tots com animes amb pena i que quan van obrir les cuines
Estaven tan afamats que un presoner que ell no coneixia, per tant li sabia greu no poder aportar més dades, però un altre presoner tenia tanta gana que es va abocar en un COVID de farina crua. I de veritat que estic visualitzant amb aquest home dient, pobre, farina crua, es va ofegar, quina mort més trista.
I jo vaig pensar que no pot ser més trist aquesta mort, has estat tan mort de gana per abocar-te a un cobre de farina crua i morir, morir el dia que alliberen Mauthausen. És que és tan brutal que em va semblar una història a recuperar, perquè aquest home
A la vegada, ell sempre volia explicar què havia passat al camp de concentració i quan sabia, doncs deia fulanito que era de tal poble, que es deia Francisco, es deia no sé què, intentava, transmet tot allò que sabia d'aquella persona que havia mort. I vaig pensar, ara que ell ja no hi és, ara sóc jo la que he d'explicar aquesta història perquè no es perdi. I ho trobo molt, no sé, ho trobo bonic, és un privilegi poder fer això.
Sí, és una de les històries que penso que m'ha impactat més. Jo també parlava en aquest mateix article, diu, no havia oblidat els números en alemany, els va prendre perquè comptaven el número de cops de fuet que rebíem. I ara acabes de dir una cosa preciosa, que és som baula, en aquest cas tu ets baula, amb aquest retrovisor tu has fet de baula per la memòria de moltíssimes persones. I fets...
fets que han anat passant. I penso que també has estat molt valenta, perquè has declarat fets amb molta importància, com els del Sisko Valtran, que era l'alcalde i va haver aquest any, 1992, els atacs als temporers magravins. Per tant, són temes que poden ser polèmics per la diversitat de mirades, però tu tenies molt clar els teus articles, també, Anna. Sí, perquè...
Jo un dia vaig repassar una entrevista que li havia fet a Francisco Beltrán que va ser alcalde de Fraga i era un home amb una història brutal al darrere. Era fill també de represaliats per la guerra, era un home socialista molt vinculat als moviments cristians dels anys 70 i era un home tan íntegre que
La seva autoritat, no sé com explicar-ho, eticament era un home tan net, no sé, en certa manera t'emmirallaves de poder arribar a ser com ell. Era un polític que, per exemple, quan anava a Madrid dormia en una pensió perquè ell considerava que no podia pagar amb diners públics, no podia anar a un lloc que no fos el més barat, simplement un lloc net on dormir, punt, i ja està.
Doncs aquest home, quan va començar el fenomen dels temporers, parlem de l'any 1992, aquest home anava avisant i deia, a veure, aquí passarà alguna cosa, hi ha molts nois que estan maldormint al camp de futbol, molts no tenen feina, una situació socialment complicada, i diu que el governador civil li deia, ja enviarem els guàrdies civils,
I clar, ell deia, no necessiten guàrdies civils, necessiten treball, necessiten dutxar-se, necessiten menjar. Ningú li va fer cas i una mala nit, un grup de joves de fraga van anar al camp de futbol i van apallissar aquests nois. Aquest home es va sentir molt sol, molt dolgut, molt... Estava...
a partir d'aquí va tenir atacs de cor el pobre va estar fatal perquè ell sabia que passaria això i és la impotència de qui no pot fer res per resoldre-ho li estan dient sí, sí, et portarem més policia però com policia jo el que necessito és poder donar menjar a aquests nois que es puguin dutxar cada matí i no hi va haver manera d'aconseguir-ho aquest home a més a més tenia una història molt bèstia
el seu pare va haver de marxar a França per la seva militància política i el seu pare, quan va saber que ell s'havia fet cristià, ell ho va entendre en un sentit com si s'havia fet reaccionar-hi i van perdre el contacte. Llavors ell va estar molts, molts anys sense tenir contacte amb el seu pare
i un dia que anava precisament a l'Urdes amb una de les poques sortides que es va autoritzar pel franquisme, una història, diguéssim, ell tenia autorització i passava a prop del lloc on vivia son pare i li va fer saber que tal dia, a tal hora, seria a tal poble, em sembla que era Montalbán, a França. Llavors, ell...
Tots van baixar a l'andana, van fer una volta, tot, i ell estava esperant a son pare i no el va veure i estava molt trist. I llavors, quan ell ja pensava, el meu pare no m'ha perdonat i mai més el podré tornar a veure, pensava que va marxar quan era un psiquetat petit. Un va dir, hi ha un home de Lleida, per l'accent li va semblar que era de Lleida, que està buscant-te. I...
I diu que ell va pensar, potser no el coneixeré, però diu, era igual que un oncle meu, no? I diu que es van veure, es van abraçar, van plorar, com estic plorant jo ara, i van plorar molta estona i van tornar a marxar. I ja no es van veure mai més. A mi també em costa deixar-nos les paraules perquè també vaig reivint cada una d'aquestes històries.
Perquè veieu la intensitat, no? És una història particular, però com ens pot fer vibrar, no? El que deies tu, Anna, a l'inici. Se'ns ha volat el temps. Jo necessito un programa sencer, tu, Anna. Necessito un programa sencer, tu. Jo penso que podem fer una petita pausa, però no vull deixar-ho aquí. Aturem només uns segons i tornem amb l'Anna perquè vull continuar batent records.
El calaix. Si l'obres totes les setmanes, aquí mateix hi trobaràs cultura. Tornem amb l'Anna Saïd Mateu, tornem amb aquest batre records, però ens hem emocionat moltíssim en aquesta primera part. Anirem ara al que jo que ho deia abans, a les vaixelles de Doralex. I a més a més, és que la comença amb un títol que m'encanta, que és absolutament actual. L'article és del 2016, però senyors i senyors,
El necessitem ara, el 2026. L'elogi de l'avorriment. Anna, vivim molt accelerats. Sí. Jo crec que quan veig aquesta canalla que té una agenda que, no sé, hi ha persones amb càrrecs polítics que no tenen una agenda tan apretada,
Això és dolent, és dolent per força, per l'estímul. Jo potser perquè no he conegut una altra cosa. A casa meva érem gent molt senzilla i molt humils i no es podien permetre fer-nos activitats extraescolars, però jo recordo avorrir-me molt de petita. I això és el que també de vegades agafar un llibre i llegir, perquè penses si passarà millor la tarda,
o el que et permet estar pensant, imaginant, fent jocs de qualsevol manera. Jo crec que és necessari avorrir-se per créixer com a persona. Diguéssim, no és que sigui necessari avorrir-se, és necessari saber com no avorrir-te. És necessari saber estar sola amb tu mateix. I això la vida t'és molt útil. Una de les coses que em sento més orgullosa de la meva filla és que sap estar sola.
i no necessita estar fent activitats constantment. És una dona de 25 anys, però crec que això és una cosa molt important a la vida. La gent que no sap fer res sola em posa nerviosa, la veritat. Jo, com que sempre vaig sola per la vida, què dic jo?
i tan bé que em va. Però mira, avorrir-se significa, com molt bé dius tu, agafar un llibre i en aquest cas descobrir moltes coses a través de la lectura. I a Baixelles d'Uralex, precisament, hi ha també un elogi a totes aquestes frases que s'han anat perdent. Són títols d'articles, però jo ara ja les comento perquè són frases que es perden. De cos present, ha sigut una xiqueta, més dolent que el fred tardar... Per tant,
Són frases, no?, que hem escoltat dels avis, dels pares, i sembla que això s'està perdent. Tu parles de carona a bord, parles d'aquest amor que s'ha professionalitzat, parles de totes aquestes costums i rituals que teníem i que ens preocupen, perquè jo penso, aquella obsessió que tenien a casa, l'àvia, la meva àvia, sempre deia, sobretot a mi no em porteu alternatori, que vull que em vetlleu a casa, no? M'ha fet recordar això. Ho vam aconseguir amb ella, eh?
Que ho va aconseguir, sí. A veure, jo és això, em sentia testimoni d'un món que havia desaparegut i pensava, amb no res la gent no sabrà que abans no existien els planatoris, no? I que...
crec que ho dic així l'article, ara ho dic de memòria, però que una sala de vella tanqui a la nit és una contradicció semàntica, perquè es deia vellaves perquè passaves la nit amb el difunt. I clar, jo era molt petita i no havia anat a vellar difunts perquè era petita, però sí que aquesta visualització de la mort, jo crec que feia ser primer més conscient de la mort,
però a la vegada la integraves més al teu dia a dia. Tu estaves... El fet que s'havia mort tal persona, tot el poble anava a casa d'aquella persona, passaven la nit allà. Hi havia un acompanyament que feia que aquella mort d'una banda era més real i de l'altra se'n podia parlar obertament i la gent d'ella estava...
Pobre, et semblava que dormíem. L'han deixat molt ben arreglat i tot. Crec que tot això s'ha perdut. Ara ens trobem un difunt i no sabem què fer. És que trucaries al 102 i ja... I clar... S'activaven, no? Era com uns protocols ancestrals que s'activaven a les famílies tant per als naixements com per les defuncions. Sí, sí. Ara tot és per telèfonia.
Tot és per telèfon, sí. I no tocaries, no portaries mai amb una criatura allà, i en canvi allà, evidentment, la canalla només hi anàvem quan era algú proper, però tu veies els morts. Jo recordo el primer mort que vaig pensar que semblava de cera, que recordo que el que més em va impressionar era
que tenia les mans així entrellaçades i els dits em van semblar com falsos, com si no fossin reals. Clar, això ara una persona del nostre segle doncs és molt difícil que ho hagi viscut perquè no t'ho ensenyen. Vull dir, fins i tot als estenatoris moltes vegades tu pots anar, estar amb la família i tot i no veure ni tan sols el taú. Clar, llavors estava el taú obert a més a la sala més gran de la casa
i voltat de gent. Quantes coses han canviat i que sèptic tu quan deus això, que aquesta mort s'ha professionalitzat i fas aquest incís a la vetlla i a tancar per les nits. Ho trobo preciós.
No ho allargarem més, però us aconsello, sobretot, que us endinseu en les vides exemplars perquè trobareu sorpreses com la d'Enric Granados. També és preciós, i us ho recomano molt, el dia que va morir Alberti, per significat que tu... I clar, és que aquí jo estaria... Anna, jo repassaria escars tots, però no podem, no podem fer-ho.
Quina llàstima que no puguis continuar amb el retroviso, esperem que algun dia el puguis recuperar. I una vegada més, donar-te les gràcies, perquè hi ha llibres que són tresors, i són memòria, i batre records, per això és un d'ells. Moltes gràcies, Mònica. A més, em fa il·lusió que recuperis aquest llibre, també per l'editorial Fonoll, perquè aquest llibre va sortir a la venda, no va ser un èxit de vendes, però és que va sortir a la venda el març de 2020,
O sigui, va sortir dos dies abans que es declarés l'estat d'alarma. Clar, jo tenia a casa els deu llibres que em corresponien com a autora i ja està, ningú més el tenia. Llavors jo vaig fer una foto, vaig dir mira que bonic és el llibre que ningú pot comprar. Al cap d'un temps, recordo que a mi m'enviaven llibres a casa i jo els signava i els tornava amb algú, però, diguéssim, tot i que la gent feia el que podia, però era molt complicat.
I em sap molt greu per l'editorial, perquè si ja costa apostar pels contes, doncs imagina't per articles de premsa. I ells ho van fer, i els pobres ho van fer en una època complicada. I després, a més a més, ja sabeu que els seguiria, no sé per què, però ens vam quedar confinats, no sé, tota la vida confinats, més o menys.
I no hi havia manera de sortir d'aquesta dinàmica, no podia fer cap presentació i per tant cada llibre que es pugui vendre, penseu que jo cada any quan liquidem els drets d'autor jo els dono a fonoll perquè penso que s'ho han guanyat perquè va ser molt complicat tot i és una editorial petita, o sigui que cada llibre que compreu també esteu ajudant amb aquesta editorial.
Veus el que deia jo, no?, que la fortuna d'aquestes editorials petites és que els llibres queden, es van recuperant, no es perden, però independentment de tot, ja veieu l'estona que hem passat amb l'Anna. Sí que parlem d'articles, però sincerament, feu-vos la pregunta, després d'haver-la escoltat, la realitat, no em digueu que no supera la ficció. I no ho heu llegit tot, us ho dic de debò, eh? Recordeu altres records de Fonoll, de l'editorial Fonoll,
de l'Anna Saif Mateu. Moltes gràcies, Anna, una vegada més. A vosaltres. I estem trobant-nos aviat. Això espero, sí. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
El calaix amb Mònica Sussies. Un programa d'on a la torre per a la xarxa.