El nostre proper convidat és doctor en Filologia Clàssica i Catedràtic d'Institut. Es tracta d'Antoni Pladavall. Ha publicat l'assaig histereogràfics, la il·lustració de Vic, les proses poètiques Quadern de Can Garbells i les novel·les La lliça bruta, Nancy Ferguson i Terres de Lloguer, Premi Pini Soler i Premi Amat Piniella 2006, entre d'altres. Ha signat articles a Revista de Catalunya, Serra d'Or,
i el 9-9, entre altres mitjats, i forma part del col·lectiu literari Lola Palau. Orgullosos, dolguts, atrevits o enamorats, els personatges d'aquesta nit passarà a la guilla viuen atrapats entre el desig i una realitat que no els agrada.
La revolta d'un ramader fart de les curses de cotxes. El revés amorós d'una noia molt decidida. L'estratègia peculiar d'un llibreter contra els robatoris. La feblesa sobtada d'un empresari faixenda i la humiliació d'un nen que ha de voltar de casa en casa amb una pell neguilla penjada a l'espatlla són algunes.
de les històries que donen vida a un món rural amb transformació que l'autor, en Toni Pladavall, retrata amb un humor que esquinça la imatge habitual que ens solem tenir. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
Els personatges que formen part d'Aquesta nit passarà la guilla no són d'una novel·la. Parlem de relats, parlem de contes, parlem d'històries, però tots ells tenen en comú aquest ecosistema que els envolta on ells viuen. En Toni, pla de ball, un...
una sèrie de relars publicats per Proa, ja sabeu que Proa és una de les editorials que a mi m'encanten, i he gaudit molt, Antoni, però ara en parlarem, benvingut. Gràcies, molt content de poder parlar amb vosaltres. Escolta'm una cosa, els hi fas passar moltes peripècies en tots aquests personatges, homes, dones, grans, joves, tenim aquí mil i unes històries, que jo sé que alguna és molt real, Antoni. Sí.
Sí, sí, veiem. Aquest llibre, que a diferència de les obres anteriors, és una ple de contes i no pas una novel·la, per tant mateix crec que participa una mica del mateix univers i del mateix estil pel que fa a l'execució literària.
Al capdavall, jo sempre dic que no soc gaire original, perquè finalment no faig sinó abordar sentiments i emocions absolutament universals. L'amor, el desamor, la fanferroneria, la perplexitat, etc. I sovint, com ja has indicat, embalc, perquè jo penso que el món que coneixem, com deia Follner,
és la millor pedrera literària, no? I com que jo procedeixo d'un entorn rural, jo em considero d'extracció païdal, doncs els meus herois són els pagesos i les pageses, on de vegades vaig viure 25 anys en una mesureria. I per tant, no em costa gaire en aquest sentit, per tant la imaginació sempre és relativa, doncs.
d'endinsar-me en la psicologia d'aquests personatges que jo havia abordat en altres ocasions, però que aquesta vegada, i aquesta és una qüestió que sobretot de la qual se'm va adonar l'editor, Josep Lluch, he descanviat el que en diríem el viatge tràgic o al·legíec pel que ell també va considerar una mirada sornedera o humorística.
Sí, en Toni, i has posat aquesta ironia, i has posat el punt d'humor, i has posat dintre de la tragèdia, perquè n'hi ha, que els fas patir, i has posat aquest punt de dir, escolta, mira, la vida al final també és això, posem-hi ganes, posem-hi humor. Exacte, exacte. Segurament era una cosa que també necessitava fer, perquè les primeres novel·les segurament...
tenien una connotació o tenien un fons molt autobiogràfic, encara que jo dissimulava, amagant-me o amagant persones que conec darrere dels personatges, i jo diria que necessitava ara una altra mirada. I, de fet, la novel·la anterior, la cala anglesa, potser ja es pot...
concebre com una obra de transició, perquè allà, en aquesta anterior novel·la, ja hi havia un personatge femení, la Rosa de l'Albareda, que jo tractava, o vaig tractar, amb pinzellades grotesques. O sigui, vaig explotar el grotesc. Ara aquí jo diria que no és el cas, que jo diria que el to potser és més sorneguer, més sorneguer, més humorístic, i per això em va semblar pur dur,
en sintonia amb això que dic, doncs d'encapçalar tot el recull ni més ni menys com una cita de l'admirat Pere Caldés, que a ell d'humor i d'ironia no n'hi faltava pas gent. Tenim la cita aquí, l'humor és un element de legítima defensa davant la vida. És una gran frase que penso que ens la podríem emmarcar tots nosaltres.
Tu parlaves de pagesos i pageses que, a més a més, en aquest moment estan a l'alça, perquè en tot el tema del Mercosur es tenim revolucionats. Estem revolucionats, perquè jo també m'inclo. Sí, no, no, és que veiem, jo en les novel·les anteriors ja havia intentat de fer el retrat de les brutals transformacions econòmiques i socials que experimenta la nostra pagesia i que ha trastocat la fesomia del camp aquests darrers 50 anys, com no havia passat en segles. I això ho hem pogut viure, Mònica...
Nosaltres hem estat testimonis de com en 50-60 anys, per exemple, desapareixia a poc a poc, i finalment sembla que serà així, la figura dominant que havia estat el mesuber. Jo us ho dic perquè havia estat, doncs, vivint fins als 25 anys en una mesuberia, que és la mesuberia familiar,
família en termes com a mesobers, perquè no n'eren propietaris. I al final ja hem vist que els mesobers han hagut de plegar perquè no hi ha hagut relleu, germà nacional, perquè el camp no dona, i els propietaris també, per la seva banda, han afrontat la crisi, com veiem, a vegades fent reconversió econòmica, a través del turisme rural, l'hoteleria...
A vegades convertint tota una finca en un camp de golf, i això us ho dic perquè ho conec només al meu poble de Taradell, d'on sóc, ja hi ha dues, diguem-ne, finques que s'han convertit en camps de golf, de qual cosa això era inimaginable 50 anys enrere. Per tant,
La terciarització del camp, galopant, cada vegada és més un fet. I bé, jo mateix puc dir que si m'he dedicat al món de la docència segurament és perquè a casa ja de seguida vaig adonar-me que jo no hi tenia res a fer davant de la crisi que ja s'anunciava.
I entreterrons, perquè en el meu cas m'agradava llegir i també m'agradava escriure, oi? Però no n'hauria pogut viure del cultiu de la Terra. És que no n'hauria pogut, no? Aleshores, en aquests contes n'hi ha 3 o 4 o 5 que encara exploten tot de comportaments humans, en aquest cas centrant-me en els pagesos,
Però hi ha també, com ja deus haver-te adonat, contes que, diguem-ne, s'endinsen ja en altres esferes i fins i tot n'hi ha algun de molt urbanita. Sí, sí. Aquí n'hi ha, per tots els gustos, però m'encanta també aquesta part del camp,
Clar, cada lector s'hi trobaré identificat d'una manera o d'una altra. Per mi ha estat identificar-me en tot aquest ambient rural i, clar, la primera, el primer conte és la màquina d'assegar vermella. És que aquí comences amb el típic tòpic, clar, és que no podem parlar, no podem anar explicant els contes, però també hi ha aquests tòpics que no s'han perdut, no?, de la mirada de la ciutat cap a pagès, no?, i després com viuen els pagesos, el que fan els de fora...
El seu territori, també. Sí, és el xoc entre el camp i la ciutat. Jo sempre dic que tots, fins i tot els defensors més recalcitrants de la vida ciutadana, tots descendim del món de pagès, en segona, tercera o quarta generació. A molts el que passa és que els dol reconèixer que l'avi era un pagès que vivia a la Cerdanya i tothom ara presumeix de viure a la ciutat, oi? Però és que
És que és d'on venim tots plegats. Per això jo soc un ferm defensor de totes les reivindicacions que poden arribar a fer els pagesos. I si un dia ens embarranquen la carretera, és el menys que poden fer. Perquè són gent pacífica, a més a més. Sé que als enrere parlem de la revolta dels segadors, ja imaginem-nos com sempre els ha tocat una mica el rebre, no?
Quedeu-vos amb això que ha dit d'embarrecar la carretera, però haureu de llegir el conte, que és boníssim, aquí em va encantar. Perquè, a més a més, una cosa té... Antoni, perquè jo no t'havia llegit, jo t'he descobert, amb aquesta nit passarà l'aguilla. I és que realment, quan llegeixes els contes, que tu, quan jo estava llegint els teus contes, em sentia com si fos el personatge, o sigui, les angoixes del personatge, els nervis, l'estrès...
aquell moment... La teva literatura fa que et sentis absolutament empatitzant i identificat amb els personatges. Això és impressionant. Bé, m'agrada molt sentir això, Mònica, perquè de fet jo sóc dels qui penso que escriure és d'alguna manera dibuixar, és d'alguna manera pinzallar els comportaments humans. Hi ha un vers de l'arts poètica d'Horasi,
perdoneu la referència, però m'he dedicat gairebé tota la vida a parlar dels autors clàssics, que ja diu que com la pintura, la poesia o la literatura, no? És a dir, que quan escrivim, a mi sobretot quan escric m'interessa de centrar-me o de destacar el pes de cada paraula, el color de cada paraula, gairebé diria de cada síl·laba, no?
i sobretot la música, perquè en el fons, més enllà del que parlem, quan escrivim el que fem és aixecar una construcció, un edifici de paraules. Aleshores m'interessa que en aquest edifici façana, portes, finestres, tal·lada i barbacana puguin sostenir-se.
i sobretot animar, en aquest cas, al lector a entrar-hi dins d'aquesta casa. Els clàssics, això, els crecs i llatins, per tant, això és una mica de formació professional, ho tenien molt clar. Per això, no en debades, Horaci va dir que havia construït un monument més parent que el bronze quan va morir. I és ben cert, perquè dos mil anys després encara llegim
els seus poemes, els famosos tòpics, el carpe diem, el locos amoeno... Per què? Perquè és un home que va afinar, afinar molt la llengua. Sobretot, i això, Mònica, no ho sé, potser hi haurà lectors que ho trobaran desmesurat, però jo soc dels qui penso que la llengua
Al capdavall, en literatura, jo no dic en un espai comunicatiu, periodístic, però en literatura hauria de ser, gairebé diré, el personatge més important. El personatge més important. En fi... Aquí estic absolutament...
amb tu. La llengua és la base i després s'ha dit una cosa que és molt interessant. Per què animem a llegir? Són llibres de relat i n'hi deu haver 50.000, però quan agafes un llibre i és com s'expliquen aquestes històries, és la manera d'explicar, de narrar. I la llengua hi té molta importància, el llenguatge és molt important.
Sí, sí, sí. No, no. Mira, m'agrada que coincidim, que coincidim en aquesta idea perquè per a mi és central, capital i l'única a la qual no sabria renunciar. Perquè tracta... del matí al vespre parlem, escrivim, el que calgui, però clar...
Quan hem de fer literatura, no només ens cal comunicar, jo diria, sinó de presentar una mostra vella, una mostra barrabal que sigui bonica perquè també ens pessigolleixi una mica l'ànima. No només amb les idees, sinó amb el vehicle que són les paraules.
Jo penso que no, l'Antoni no ho podria dir millor, aquí trobareu. Antoni, no sé si vols afegir-hi alguna cosa més. Només demanaria una cosa, que verdament veig que hi ha molts lectors que s'ho fan de dir que han devorat tal llibre o tal altre. Jo a vegades m'espanta, a mi aquesta expressió m'espanta.
Perquè quan has mimat molt la llengua, carai, aleshores dius quin valor donen, no?, aleshores que has passat a l'obrador, no?, treballant. Perquè, és a dir, jo reclamaria, no només per a mi, sinó per a la majoria d'obres que es puguin escriure, una lectura més lenta i pausada.
Perquè això facilita... És a dir, jo gairebé demanaria que el lector es llegís un conte o dos, el tres, i llavors sigui de cas que reposés una mica i et deixés parar l'endemà. Perquè, clar, si llegim molt de pressa, se'ns barregen molt les històries. I, en canvi, soc del pare que més que llegir, o més que devorar, hauríem de degustar, no? És una reflexió que he anat fent en aquests darrers temps. Que llegim... Ai, m'he llegit tants llibres...
Bé, però quin ha estat el benefici de l'actual capdavall? Jo aquí em sumo el que diu l'Antoni. Són llibres, són contes per assegurir. No cal que us en llegiu tots el mateix dia. Podeu anar triant fins i tot rellegir-los. Començar, recomençar, començar pel principi, començar pel final. I trobareu 12 contes amb 12 històries que, com bé he dit jo ara anteriorment, hi haurà personatges que us faran...
No sé, posar neguitosa, posar amunt, aixecar les vibracions, però realment penso que en aquest sentit ho ha brudat. Us recordo, aquesta nit passarà la guilla d'Antoni Pladevall, publicat per Proa, i em sembla, Antoni, que tornarem a repetir entrevista, perquè aquí hi ha una tertúlia llarga per fer.
Però això ja serà un altre dia. D'acord, d'acord. Doncs quan vosaltres ho cregueu convenient, disposat. Jo molt content i molt agraït que des de Tarragona hagueu tingut aquest interès també a parlar d'aquesta obra. Sobretot perquè de Tarragona tinc un record molt bonic de fa 20 anys, quan justament amb una novel·la anterior, Terres de Lloguer, vaig guanyar el Premi Pinsoler.
I sempre m'ha quedat una memòria molt bonica d'aquesta experiència. El Premi Pinyo Soleig, a més a més, és un premi molt valorat, molt estimat i molt selectiu, que si queda desert, queda desert, perquè tenen en compte molt l'excel·lència. Per tant, és un premi que qui el guanya és brodadíssim. Enhorabona. Sí, sí, sí.
Doncs gràcies. Ens tornarem a retrobar. Això ho tinc per segur. Ara que t'he descomert, per segur. Doncs moltes gràcies per l'interès i per aquest mirament. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
El calaix amb Mònica Sucias. Un programa d'On a la Torre per a la xarxa.