Jordi Santa Susagna Ida Vins és escriptor, dramaturg i actor. En la seva trajectòria hi trobem una vintena d'obres teatrals de tots els gèneres. L'any 2024 Fou ho ha donat amb el premi La Setània d'Òmnium Cultural per l'obra La Mudança. L'Infern de la Bastra va ser el seu debut en narrativa l'any 2011. Després arribaren L'Alemany, La Lluna de Praga i Bandera Negra.
L'any 2021 era guardonat amb el Premi Memorial Agustí Veí per la novel·la Porcs. La seva darrera obra és Baby Carrington. Escolteu bé? Toca a matar. Qui serà el butxí?
¿Y quién será la víctima?
Per això haureu de llegir en Jordi Santa Susana. I toquen a matar, precisament, és el títol de la seva última obra publicada, aquesta vegada per Rosa dels Vents, una història d'amor i de lluita per la llibertat a la cardona del segle XIV. El segle XIV, Jordi, que hi ha tanta, tanta teca. Benvingut. Hola, què tal? Gràcies per l'entrevista. Jordi, és que ja saps que aquí al programa, quan tu treus llibre, nosaltres, que ens hi llancem de cap...
Jo content, eh? Estàvem esperant. A veure aquesta vegada, perquè ens vas...
Ens vas atrapar absolutament amb porcs, a més a més aguardonat també, amb premi, gènere negre, novel·la negra. No fa massa. Ens vas acompanyar amb Baby Carrington, que aquí ja vaig dir jo, pitonissos.com, escolta, escriu el llibre, després ve la pagada. Sort que això és història i esperem que no torni. Ja ho vaig dir, que aniríem enrere per no tornar a embolicar la troca.
Sí, sí, perquè jo amb Baby Carrington vaig pensar, mare meva Jordi, aquí ho has reblat de veritat. I ara arriba aquest toquen a matar, o al segle XIV, que és una època tan convulsa, però a més a més jo ja començaré per la sang i el feig aquí. A veure, toquen a matar aquesta ballesta i la inspiració. D'on neix aquesta història? Perquè té pedra viva.
La història ve de lluny, ve de lluny. I la història ve que a Cardona encara hi ha un edifici que es manté d'empeus, un edifici medieval, que es diu la Torre del Butxí. És una casa que jo quan era petit la vam restaurar una mica, però quan era petit estava molt enronada i anar fins allà creava una certa...
Un cert mal rotllo, però bastant intens, d'aquells de quan has patit una cosa que saps que estàs transgredint un lloc que no hi hauries de ser. Estava apartat del poble i sempre... Si ara me'n recordo, penso que hi anava allò quan ja es punia el sol i coses així. I em feia por. Em dèiem la Torre de les Bruixes. Més endavant em van dir que no, es deia la Torre del Gutxí. I després vaig saber, més endavant, que realment allà vivia el Gutxí.
el botxí de la Cardona Magallà. El Cardona va ser un poble que va tenir botxí fins al segle XIX. I l'últim botxí de Cardona, sabeu que era germà del botxí que hi havia a Barcelona. Sempre fem la broma que era una família que tallava el bacallà. Però no, fora bromes, no. Però aquí hi havia un botxí. I llavors allò investigant, em creava una certa...
una certa atracció a la figura del butxí, de veure com ha de ser treballar de butxí. I es venien preguntant, el butxí a més a més era un càrrec que era hereditari.
obligatòriament hereditari. I amb això em va marcar, perquè penso, ostres, si un butxí té un fill, que pot ser un fill d'un nen normal i corrent, i es dona el pare, el fill haurà de ser butxí. En aquell moment, ara potser podries tenir certes objeccions de consciència i coses així, de protecció de la infància, però evidentment en el segle XIV això no existia. I això vaig començar a pensar, i vaig pensar, alguna vegada escriure's una història sobre això.
sobre un botxí que no vol ser-ho, que és important. Un botxí que no vol matar gent, no vol tallar caps, no vol tallar mans, no vol penjar gent, no vol fer la seva feina, però que està obligat a fer-ho per mandat escomptat, que és la màxima autoritat. I aquí va començar a donar-hi voltes. L'any 2013,
Un any abans, un noi d'aquí de Cardona, un músic, el Xavi Ventosa, va dir que és compositor i tal, volia escriure un musical. I vaig veure la porta oberta i dic, ja tinc el motiu del musical. I vam fer el somriure del butxer.
és un musical que vam fer el 2013, vam estrenar, el 2015 fins i tot el vam portar a la sala Gran del Cursal a Manresa, i va quedar allà, però era xulo, era un musical maco, i més o menys era la història del Bernat del llibre, més o menys. L'any 2020 vaig recuperar la idea, just per la pandèmia, a més a més, com que passava durant les èpoques de la Pesta Negra,
I llavors vaig tornar-m'hi a posar. Vaig tornar-hi a posar el 2020, a finals del 2022 vaig acabar d'escriure-la, fins ara que s'ha anat voltant a veure si s'imprimia o no s'imprimia, i al final sí. L'any passat, el mes de juny del 2024, doncs em van trucar de Rosa dels Vents, que la volien, que la volien, i aquí està. Uah, la història del Botxí. Jo no sabia tampoc que era hereditari, sí que coneixia moltes coses del segle XIV, però realment, ara vull tornar a Cardona només per veure la Torre del Botxí.
Sí, sí, és accessible, a més a més, si va. Tenia la particularitat també que el butxip, tot i era que era un càrrec, imagina't, el tema era cruel, era un càrrec obligatori, t'obligaven a ser-ho, realitari, a més a més, vull dir que volies ser sí o sí, però rebutjat, és repudiat pel rest del poble, i per això la casa aquesta,
i ara es veu bé perquè quan restaurat estava enganxada a la muralla però per la part de fora. És a dir, no podien viure al dite del poble amb la gent de bé, perquè era una persona pecadora perquè matava gent, però per altra banda l'hi obligaven. I és aquesta contradicció tan cruel
que tot el llibre va, és l'origen, l'arrencada del llibre ve a ser aquí. A més a més m'agrada perquè hi ha tota aquesta part eclesiàstica, no?, d'opressió, de misteri, de totes aquestes intrigues, i de veritat, el Batlle, el Miró, bueno, després n'hi haurà un que encara el sobrepassarà, no us penseu, que aquí comencem amb el Batlle, el Miró Llober, tal com diu a l'inici, diu, és un malalt,
de la mort i el patiment. Però bé, a veure, som una mica truculents, però només una mica, eh?, que també hi ha molta història bonica, aquí al mig, eh?, vull dir que no espantem... Sí, ho intentem... Vaig intentar, doncs, jugar una mica amb això, vull dir, el butxí aquest, ficat enmig d'una vida fosca, amb un futur fosc,
que li sortís una escletxa de llum. I aquesta escletxa de llum arriba en forma de noia que ve de Manresa, a veure si amb el seu pare poden reprendre una vida o tornar a fer una mica de prosperitat amb l'ofici del pare, que és ser ballaster. És un ballaster,
que la ballesta és molt important, per això surt a la portada del llibre, i a partir d'aquí, doncs com que la noia no sap ben bé què passa, tampoc entén res de què passa al poble, però sent aquesta mena d'atracció, repulsió pel personatge, la mateixa que em passa a mi, és exactament bé ser això, aquesta atracció, repulsió pel personatge del Gucci. Ell s'imagina una persona gran, malcarada i tal, i quan veu que és un noi jove, diu, ostres, m'hi vull acostar, però no m'hi vull acostar.
Això que ens passa moltes vegades. I aquest és el raig de llum que li obre. Primer és un raig de llum i llavors acabes obrint tota la porta a la seva possible llibertat, a un preu molt alt. Els fas patir. Els fas patir a tots. Sempre els portes... Aquesta vegada has portat els personatges sempre al límit, sempre al límit. Sempre. Ho vaig passar molt bé al final. Ho vaig passar molt bé escrivint els últims capítols i això sí que és una cosa d'aquelles que
que crec que qui ho llegeixi disfrutarà moltíssim en els últims capítols, perquè m'ho vaig passar... No era una cosa que tingués prevista, perquè, evidentment, ja de l'obra de teatre ja no quedava res en aquest punt, però hi vaig anar fent sobre la marxa i, ostres, m'ho vaig passar molt bé, perquè crec que van quedar molt interessants. A més a més, ara parlaves d'aquest ofici de Ballester, perquè moltes vegades es parla d'oficis, de tradicions, però, clar, aquest, com que també és truculent, no se'n parla excessivament i entrem una miqueta...
també en aquest món, que ens permet entrar en el món del comerç i de la supervivència, no? Però també està, vaja, vull dir, molt interessant. El tema del Ballester té lògica, perquè la Ballesta no era més que una revolució tecnològica en aquell moment.
en el món de l'armament. Vull dir, tothom tirava arcs i fletxes i en aquell moment ja feia uns segles que hi havia una lluita entre els defensors de l'arc i el defensor de la ballesta. Clar, la ballesta era més mortífera, tenia les seves pegues i coses d'aquestes, i això se'n parla, se'n parla en el llibre, però molt mort per sobre. Però jo particularment vaig haver de fer un màster sobre ballestes, perquè vaig haver-ne les pares, el no sé què, i a veure què podia oferir aquest ballester de nou. Quina revolució tecnològica podia portar que diguessin, hòstia, realment és bo, però les coses se li poden dorsar. Si una cosa pot anar malament, eh, Jordi? Tu l'hi fas anar.
Sempre, sempre. Soc molt negatiu en el fons.
Parlem també d'aquesta època, parlem de com es vivia aquest ambient, l'ambient en què comença aquesta pesta negra que va assolar tota Europa. Com ho viuen? És una època fosca en aquest sentit. Parlem del botxí, parlem de la pesta, parlem d'aquesta part eclesiàstica que és tan dura. Comença tota aquesta persecució contra les bruixes,
que en realitat, a l'inici no eren bruixes, eren aquestes dones vermelleres. Vaig estar al tema de les bruixes, també vaig estar buscant el tema de la bruixeria i de les acusacions de bruixeria, tot això. Sí que té el seu punt àlgid cap a l'època de la Inquisició, etcètera, però el tema d'acusar gent de bruixeria ve de molt lluny. La seva persona que surt una mica de normalitat era acusada de bruixeria i en aquest cas, en el llibre,
un dels tres protagonistes, que és l'Helena, l'Helena, qui ja en el primer capítol veu com s'emporten la seva mare per cremar-la, i llavors ella es veu obligada a viure al bosc. Una noia, a més a més m'agrada molt el personatge, una noia de cabells vermells.
i cara pigada, fuig de la normalitat i per això li diuen que té els cabells del dimoni. Això és un motiu més per anomenar-la bruixa. I si et dic que és un personatge que a mi m'agrada moltíssim dels tres protagonistes, perquè hi ha tres protagonistes, potser l'Alene és el que més m'agrada.
porta un torrent de vida, un raig de força i d'energia. Realment, un personatge absolutament espectacular. Sí, sí, sí, per això mateix, i per això et deia que m'ho vaig passar molt bé escrivint al final, doncs, bàsicament perquè em vaig com si em fiqués a la seva pell. I, de fet, vaig començar a veure què podem fer a partir d'aquí. Viure un punt que dic, vale, fins aquí és on tenir previst, a veure aquí què faig. Doncs em fico a la pell de l'Helena i començo amb un viatge a veure com ho acabem així. I per això et deia que m'ho vaig passar molt bé en aquest aspecte.
Una altra dona que també m'ha agradat moltíssim, que potser no és tan cap d'alt, però el teu paper important, penso, és la mare del Butxí. Meravellosa, també. A mi també m'ha enamorat moltíssim. És un personatge que en l'aura de teatre de Boquiera, l'hi vaig afegir ara.
I d'aquests també que van sortint sobre la marxa. Una noia, una dona, que com que no hi veu, diu que és cega, però diu el Bernat, i veu molt més que tu i que jo, perquè veu dins de les persones. Quan a alguna persona no li cau bé, pica de mans. I això és una cosa que em fa certa gràcia, però de fet, dic, hòstia, és que...
Pobre dona, no? Hi ha escenes molt bones, ja les llegireu, però és que hi ha escenes que són boníssimes. I després trobo també que és una novel·la moltíssima picaresca, amb molt d'enginy, en què precisament aquest enginy i aquesta picaresca fan que les escenes...
t'esperis una cosa en sigui en una altra, no? Bàsicament és una novel·la d'una època que hi ha una paraula important, que és supervivència. Sí, sí, sí. La paraula que al cap i a la fi és una lluita per la llibertat, però també per la supervivència. No sé, d'aquestes frases que surten a vegades demanaven, però qui és l'heroi del llibre, no? Dic, no, no, no, és que no hi ha cap heroi. Representa que aquí hi ha víctimes que lluiten per no ser-ho. I acaba sent això. Va sortir una frase molt maca, eh?
No hi ha herois, però hi ha víctimes que lluiten per no ser-ho. I acaba sent això. Supervivència, pura supervivència. En un moment fosc, en un moment que les coses no estan com havien estat uns anys, havien manis de males collites, comença a arribar la pesta. Això ho explica l'Helena quan arriba al poble. L'arriba al poble de l'Helena m'agrada molt com va veient tot plegat, com de cop i vol se'n dona compte de la crueltat que hi ha.
S'espera arribar a un poble, com que Cardona era un pol comercial molt important per el tema de l'assalt, arriba a un poble i no és el que es pensava. Tot està molt més demacrat, hi ha pobresa, hi ha misèria i no s'ho esperava. Llavors partir d'aquí vols dir que hem anat a parar el lloc correcte.
Es trobaran amb moltes sorpreses. I clar, ara em direu, si té de tot, no, però no hi som tots, eh? Perquè tenim bruixes, tenim l'església, tenim la pesta, vetllestes, que s'hi toquen amb morts, que s'hi butxins, però faltaven els jueus. Els jueus eren molt importants en aquell moment, eren, si coneixien més, els metges jueus eren molt coneguts, tenien molt prestigi entre ells, perquè fora de la comunitat cristiana no els podien ni veure, estaven al mateix calàs que les bruixes, per dir-ho d'alguna manera.
però uns jueus havien d'aparèixer. A més a més, aquí a Cardona sabíem que hi havia aquell jueu, que el tenim localitzat, se'n parla, està on estava, i estava on surt en el llibre. Per tant, no podien no haver-hi jueus, perquè estic segur que en aquell moment van ser algú molt important, molt important en el tema de la Pesta Negra, i a més a més que va ser el blanc de les pulpes. Bruixes i jueus, s'ho carregaven tot.
És una novel·la intensa. No explicarem massa el tema de les execucions, només ho passarem una mica pel damunt, però l'atmosfera que has creat i quan ho vas narrant, realment és com si el silenci... Estàs llegint i és com si un silenci d'aquells que fan por...
T'envoltés. Quan has anat llegint i t'has comentat sobre el tema de les execucions, per tant, quan ho has traslladat, ho has traslladat molt fidedignament, Jordi, suposo. A veure, de fet, aquí la llicència literària que m'he permès és la figura del batlle que fa executar tothom tallant-li el cap. En aquell moment, la gent es penjaven quan es veien d'això.
el que sí que es tallaven era membres del cos, mans, pits, el que sigui. Tot això es tallava, i això ho feia el Gutxí. La llicència que m'ha permès d'això, dic al Batlle, doncs fa matar tothom. Més cruel que ningú perquè vol, i ho diu, eh, vull dir, vol que tothom sàpiga que no es pot passar ni un pèl. El que passa és que ja sabem com és la justícia. De l'altra dia en la presentació en parlàvem, però aquesta manca de justícia, a vegades, en l'època que estem, també la tenim.
sensació de que pots picar ferro que per aquí no et donaran mai la raó. I en aquesta manera hi ha un cert paral·lelista entre llavors i ara. No poder confiar en la justícia. Hi ha una frase, aquesta marit gravada a foc, per si de cas, que diu l'honra no es menja. I és la gran frase de la supervivència.
Sí, sí, és això, és això. És una frase, he de dir que no és meva, és una frase treta dels pastorets de Cardona. Sí, sí. És molt, molt curiosa. Hi ha una discussió d'un noi que es vol casar amb la filla de l'amo i li diu, però és que no tens res. I el noi diu, però és que sóc un rat. I li diu, la frase correcta és, ja faràs el breu espès si sols tires honra a l'olla, val?
La frase és aquesta, i d'aquí, d'aquí ve, d'aquí ve. No me'n recordava que l'he fet servir, eh? És maca, és maca. És una frase que l'he trobat molt encertada, molt, el context de la novel·la, perquè, evidentment, la història passa a Cardona, Cardona tu i Cardona, Cardona i tu, és com una història, ja, no? Sí, a vegades em costa, eh? A vegades em costa perquè sembla que al final es faràs com... et sembla molt localista, però, esclar, si jo ho conec i surt i no serà l'última, segur.
No, no, està molt bé, perquè a més a més fas aquesta picada d'ullet, el dret de sal, que tens aquestes característiques de Cardona. Nosaltres ens allargaríem molt més, perquè encara queden moltes coses en aquesta llibreta meva de lectures, però jo penso que, com que ja hem anat posant tots els ingredients a l'olla, les ballestes, el tocar morts, les execucions, tots els dolents, la màgia, els jueus...
Jordi, hem fet un brou molt potest, no? Sí, un brou espès hem fet, sí, com ara dèiem. Doncs ara també et queda, tothom vagi a les llibreries i, com prín, toquen a matar. I de rosa dels béns, però sobretot llegiu-lo. Si heu d'anar a la biblioteca, a la biblioteca. Però descobriu aquesta nova història que fa un molt bon gir de guió d'en Jordi Santa Susana. Moltes gràcies, Jordi. A vosaltres moltíssimes, moltíssimes gràcies, de veritat.
obre'l i trobaràs cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix, el calaix, obre'l i trobaràs cultura.