A punt de rebre el nostre proper convidat, però us fem cinc cèntims de la seva trajectòria professional, personal i també literària. Es tracta d'en Roques Agran i Casanyes, professor i escriptor. Ha col·laborat amb diversos mitjans de comunicació, entre ells El Punt Avui i Catalunya Ràdio.
Fa recitals de poesia arreu del país i és autor de Els carrers de les fàbriques. Després de Sarajevo, ho direm nosaltres. En narrativa ha publicat Camí d'Ítaca, Ara que estem junts, i L'amor fora de mapa, entre d'altres.
La seva proposta literària, la d'en Roc Casagran, es tracta d'una novel·la que és una carta d'amor, una confessió de la protagonista al seu marit per poder entendre com ha arribat al punt on és i què vol a partir d'ara. Un viatge a l'interior de la protagonista que l'embranca amb la realitat històrica, geogràfica i cultural de vuit illes.
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
Solen ser molts els somnis que a vegades queden en això, en somnis. Però nosaltres us en portem avui un de molt bonic, Somiava, una illa, perquè quan les coses les escrius sembla que les puguis tocar. I això és el que ha fet en Rob Casagran. I ara em direu, clar, és el Premi Sant Jordi, ja el coneixíem, ja fa un any que li hem donat el Premi, etcètera, etcètera. Però què diem aquí? Els llibres no moren mai. I estic segura que algú...
Encara no l'ha agafat aquell llibre. Doncs avui us el tornarem a recordar per aviam si us entren les ganes i aquells que encara no el tingueu, aneu a la llibreria a buscar-ne un. Roc, benvingut. Què tal? Com estem? Escolta'm, ara t'agafem una mica més tranquil. Potser està millor i tot.
I tant, jo crec que sí, perquè ha sigut molt intens tot plegat i ara després de més d'un any ja de circular el llibre pots mirar-ho una mica més de perspectiva, adonar-te que hem gaudit molt de tot aquest procés però que ha estat intens i que ara estem bastant més trencats.
i segurament ara la lectura del llibre, la gent que l'està llegint ara, és una lectura amb menys condicionants que el fet que hi hagi un premi com aquest al darrere. Per tant, els lectors que estic trobant ara són lectors que arriben al llibre per altres camins i que en fan un altre tipus de lectura. Tot i que n'estic molt content, en general, de tota la recepció del llibre.
Bé, parlàvem així fora de micro, que personalment jo me'n vaig alegrar molt perquè ja tenies un treball previ, una trajectòria prèvia, estaves molt unit a les lletres i penso que és molt bonic que hagis arribat fins aquí. És un reconeixement, jo penso que està molt bé. A més, en un llibre que ens porta per vuit illes en un viatge interior, però que aprendrem moltíssimes coses. Viatjarem des del sofà de casa.
Mira, és una manera de no contaminar, no? Viatjar sense moure'ns de casa, sense agafar avions, està bé, té un altre encant. De fet, qualsevol llibre ens permet viatjar, que també segurament és una de les màgies de la lectura. En aquest cas sí que ens permet anar a llocs físics, perquè hi ha aquestes buitilles que comentaves, però bé, qualsevol llibre, en el fons, és això, un petit viatge a través d'una sèrie de personatges que l'escriptor inventa.
Parlàvem d'aquest viatge interior, escoltàvem aquesta sinopsi, no? T'estimo, i això és un crit d'ausili, t'estimo, i això és un fem-ho junts, sisplau. T'estimo, encara que el món se'ns hagi desfet de cop. T'estimo, malgrant aquest abisme de braços buits i les illes...
on m'he perdut. Moltes vegades ens perdem i ens hem de tornar a trobar. I això és un gran exercici que em sembla que ara no tenim temps de fer. I tu reivindiques una mica, aquest aturar i mirar en dins. Sí, a mi m'agrada reivindicar-ho. És cert que jo no soc exemple de res i soc el primer que visc atrafegat i que costa trobar els moments, però em sembla que sí, que estem portant el món amb aquest dia a dia tan frenètic que tots plegats portem i crec que no és sant. I que trobar les estones, cadascú les seves,
per estar tranquil, per vedar, per abolir-se, per xerrar tranquil·lament amb la gent que estimem, crec que ens fa estar millor al món. I, evidentment, el llibre reivindica una mica això, i a mi també m'agrada reivindicar-vos, insisteixo, jo sóc el primer que m'ho hauria d'aplicar, i sol passar, que a casa del sabater, sabates de paper. Aquesta no l'havia sentida. El sabater, sabates de paper, això m'agrada. Mira, una cosa més que he après avui...
És que el meu pare és psicòleg i jo justament no acabo de girar gaire rodó. Per tant, ens passa una mica això també. Roc, doncs per no girar gaire rodó has tret una obra magnífica. Tenim aquesta sèrie d'illes. Escolta, totes aquestes illes, d'on te les has tret? És que jo també tinc curiositat. Això no sé si t'ho vaig preguntar.
Jo vaig començar a investigar sobre les illes sense cap voluntat literària ni res que s'hi semblés, simplement pel goig de saber i de conèixer coses. I vaig començar a partir de vídeos molt, diguéssim, malfets que trobava per les xarxes, d'aquests vídeos saltava altres vídeos, després a veure documentals, a llegir articles, després hi ha llibres...
i em vaig anar formant una sèrie de coneixements sobre illes que a mi m'interessaven, em semblaven curiosos, i vaig pensar que si a mi m'interessaven, doncs segurament jo no soc una persona tan estranya i que hi havia altra gent que també li podien interessar. I abans comentàvem, no?, què ens permeten els llibres? Doncs de vegades ens permet
en adquirir una sèrie de coneixements que potser no ens faran canviar el món, però que saps d'altres persones, d'altra gent que ha viscut altres circumstàncies i que ni que sigui per una conversa de sobretaula, doncs, sempre amanitzen la ballada. Jo començaré per l'última, per Tuvalu, perquè em va impactar moltíssim.
Potser és la més peculiar de totes, per la situació en què es troba. Segurament és una de les illes que els mitjans de comunicació en els últims temps hi han posat una mica més el focus perquè exemplifica perfectament això que diem el canvi climàtic i que sembla que és una cosa...
que no sabem ben bé de què parlem, i allà és palpable, no? I allà veure com un estat sencer, que és Tubal, o que en aquest cas és un archipel·le d'illes, doncs va perdent terreny i el va guanyant el mar i arribarà un dia, i això ja està estudiat, doncs que es quedaran sense país, és la manera més palpable de veure què és el canvi climàtic. I a mi em servia com a metàfora,
de la protagonista, de la Carla, d'aquesta desaparició d'un món que havia conegut, i en vindrà un altre, perquè evidentment Tobalo s'acabarà, però justament Tobalo s'està intentant reinventar d'altres maneres o s'està plantejant si pot haver-hi un estat sense superfície terrestre, que és un altre dilema de la geoestratègia i de la geopolítica internacional.
Ja veieu que trobareu moltes coses curioses, però ara posem també el focus a la Carla, que realment és la protagonista. Parlàvem d'aquest sotrac, tu ara parlaves de quan una cosa s'acaba, arriba una altra. Però els humans, en general, no tots, ara estem generalitzant, ens agafem molt al passat, a les arrels, el que ja tenia, a les costums, i deixar anar és prou de difícil.
Sí, deixar anar és difícil perquè en el fons qualsevol persona és qui és per allò que ha viscut abans. És a dir, nosaltres, la nostra manera de relacionar-nos amb el món sempre depèn d'allò que hem viscut. Recordo fa molts anys van venir unes nenes a casa que venien de la guerra de Bòsnia i a la nit de Sant Joan es van espantar moltíssim perquè el que elles havien viscut
amb els focs d'artifici, doncs no eren focs d'artifici, sinó que eren bombes, no? I per tant la seva percepció d'allò era molt diferent. En el fons això és una manera directa d'explicar que vivim com vivim perquè hem viscut abans el que hem viscut. El que passa que el que es tracta és que allò que hem viscut
no sé si m'he explicat perquè és una mica entrevistat, però en el fons és això, aprendre a ser conscients que tots tenim un passat, unes vivències, però alhora no quedar-nos-hi encallats, enfangats i ser capaços de continuar tirant endavant. Crec que és un dels grans missatges de la novel·la. La novel·la acaba cada capítol amb el verb continuar, perquè en el fons el missatge ve a ser aquest, que malgrat tot cal continuar. Hem de continuar
continuar és morir-nos, no? I mentre tinguem ganes de viure, mentre tinguem amor, mentre tinguem algú que ens estima i estimem algú, doncs penso que sempre val la pena com a mínim intentar-ho. L'amor, l'amor, que segle rere segle rere segle ens porta a tots i a totes bojos i boges i ens fa fer mil i una bestieses.
és el motor de la vida, no? Sense amor res no té sentit, és a dir, qualsevol cosa que fem la fem per amor i la nostra aspiració, la mínima aspiració que té qualsevol persona és estimar i ser estimat. I parlo d'amor en tots els sentits de la paraula, no només amor de parella, sinó l'amor cap als fills, l'amor cap als pares, l'amor
cap als amics, fins i tot l'amor cap als companys de feina, la gent que ens envolta. I sense aquest amor res té sentit. I això és el que fa moure el món i sovint el que fa moure les novel·les, les pel·lícules i la història en general. Hi ha molts historiades que expliquen que la història s'explica a partir de l'amor i dels desamors i de vegades del que porta l'amor, que són els embolics d'entre cuix.
Aquests estan molt bé. Bé, si sou molt fans de Les Maduixes amb Nata, ho deixarem aquí, punts suspensius, ja veureu què hi trobareu dins de la novel·la, però aquí no ens hi posarem. El pit i cuixa el deixarem per un altre dia, Roc. El que sí que hi ha també un amor que és molt important i és l'amor a un mateix. Jo penso que el que fa la Carla, aquest viatge que fa la Carla una miqueta és recomposar-se per després poder acarar
i estimar. Si no et cures tu, com pots després estar amb tota la resta? Segurament, això crec que és una manera d'enfocar el món. Sense entendre't a tu mateix és difícil poder entendre els altres. Sense acceptar el que t'ha passat és difícil poder encarar el futur.
I, per tant, el primer que has de fer és procurar entendre-te a tu mateix, estar bé amb tu. La Carla, en el fons, és conscient que si ella no està bé, és impossible que pugui cuidar bé els seus fills, és impossible que pugui estar bé amb la seva parella, etcètera, etcètera. I crec que això és aplicable a tothom. En qualsevol... Per exemple, en els conflictes s'explica molt que primer un metge per poder curar, primer l'hem de salvar.
Si aquest metge no està pendent d'ell mateix i de la seva seguretat, poca cosa podrà fer, no? Perquè els metges morts, en principi, no poden curar ningú. Doncs això, extrapolant-ho a les nostres vides, segurament és el mateix. I la Carla té molt clar això, malgrat que hi ha moments que potser ella s'ha abandonat, com ens pot haver passat a tots, però hi ha un fet que fa que ella decideixi tocar de peus a terra i va centrar-se primer en ella mateixa. I a més té la sort, doncs, que...
que el seu entorn, en aquest cas el seu company, li permet això, que és una altra mostra d'aquest amor generós que crec que és el que faria anar millor al món, amors generosos. N'hauria d'haver més d'aquest tipus d'amor, ja t'ho dic jo que n'hauria d'haver més, però bé, no ens queixarem, anirem posant llavors, jo penso que somièvem una illa, també és una llavor, i ara...
m'has posat molt bé, perquè jo estava a les illes dels Urus. Són unes illes flotants, diu, per fugir
dels perills humans, protegir i que ens protegeixin. Hi ha una frase que diu per viure, per viure bé, ens hem de comunicar més. I això és tan cert. Sens dubte, bé, vosaltres des de la ràdio us dediqueu a la comunicació i extrapolant el nostre dia a dia, si som incapaços de comunicar-nos, és impossible explicar als altres com estem nosaltres.
però és que en la real mateixa hi ha la comunicació amb un mateix i primer aquesta comunicació que dèiem abans que l'hem de fer amb nosaltres i dir-nos allò que potser no ens agrada de nosaltres mateixos i tenir el valor d'enfrontar-nos amb els nostres fantasmes
com qualsevol persona que ha tingut un problema d'addicció que el primer que ha de fer és reconèixer que té aquest problema per intentar-lo solucionar. Aquesta comunicació amb un mateix primer i després amb la gent que ens envolta, perquè si no és difícil que només amb la mirada ens puguin interpretar. Segurament ha de ser una persona que ens coneixi molt, molt, molt per saber què ens passa per la barretina si nosaltres no som capaços d'expressar-nos.
necessitat de comunicar-se, la majoria de personatges tenen dificultats per comunicar-se, però tots acaben trobant el seu camí, i el seu camí que pot ser la paraula parlada, oral, la paraula escrita amb un destinatari clar, la paraula escrita sense tenir clar quin destinatari hi ha, la gesticulació en alguns moments, i aquesta aposta per la comunicació és la mateixa aposta que en el fons és qualsevol llibre, que són paraules que ens serveixen per
per comunicar-se, hi ha un emissor que seria l'escriptor i un receptor que seria el lector i a partir d'aquí comença aquesta comunicació que ens permet a vegades somiar, a vegades empatitzar en unes circumstàncies, a vegades imaginar altres vides, a vegades reflexionar i crec que això és el que fa qualsevol llibre i és el que també procura fer la Carla, que en aquest cas és qui parla en aquesta novel·la.
Illes, també hi haurà pirates, també trobareu llegendes, anècdotes com les que hem explicat de tu. El que no les hem explicat totes, que també us sorprendrà aquesta arxipèl·leg o amb un futur ja molt marcat. Però jo ara me'n vaig a la Carla quan comença aquest viatge teu, aquest inici de novel·la, aquesta idea, aquesta llavor. Tenim la Carla, una protagonista femenina, i tenim a tu, un autor masculí,
que fa reflexions molt importants, no? També parla molt de la parella. Com ha estat per tu posar-te davant del llibre? Del paper en blanc, vaja, agafar la ploma i dir, vaig a posar-me a l'altra banda i vaig a veure com escric això. Jo ho vaig viure amb absoluta naturalitat. És a dir, el que fa qualsevol escriptor quan es planteja que vol explicar una història és què vull explicar i com ho vull explicar i després d'aquest com, part d'aquest com és des d'on.
i aquest des d'on a mi em va semblar més engrescador o més interessant o que em donava més joc fer-ho des del punt de vista d'una dona perquè algunes de les circumstàncies que explicava la protagonista tenien a veure per exemple amb la maternitat i em semblava que
diguéssim que el rol de la dona té un punt més de transcendència que no pas el de l'home, sobretot en els embarassos i en els parts, doncs que bé que el rol de l'home és bàsicament no molestar gaire, no? I vaig tirar per aquí. I no hi vaig donar més voltes. Les voltes aquestes les he fet a posteriori, un cop la novel·la ha arribat als lectors, a partir dels comentaris d'això, de moltes lectores que ho han vist molt barsemblant, que els ha semblat que...
que em posava molt bé la pell d'una dona. A mi em va sorprendre aquesta primera reacció perquè jo no hi havia ni parat atenció, ho havia fet amb absoluta normalitat. Després, penso i dic bé,
Potser la part dolenta, si ho volem mirar com una cosa negativa, és que encara pensem que hi ha molts homes que no són capaços d'empatitzar amb els homes, i amb les dones, i la part positiva, si volem donar un punt de positivitat, és que, afortunadament, cada cop som més els homes que som capaços d'empatitzar amb altres persones, i en aquest cas, si som dones amb dones, i posar-los a la seva pell. Per mi no ha estat una tasca difícil, ni m'he hagut de documentar...
Jo tinc 45 anys i durant aquests 45 anys he tingut moltes dades al voltant i suposo que les he observat i he parlat, he intentat entendre-les i després quan m'he posat a parlar des del punt de vista d'una dona m'ha sortit amb una certa normalitat.
No ho sé. Jo, els primers lectors que vaig tenir abans que la novel·la surtis publicada, que eren bàsicament amics meus, de seguida em van dir, ostres, està escrit des del punt de vista d'una dona. I em vaig acollonir una mica, em vaig pensar, potser això m'he arriscat més del compte. I em vaig quedar molt tranquil quan els membres del jurat van dir que ells estaven convençuts que allà al darrere hi havia una escriptora. I vaig pensar que eren les set úniques persones que llegirien aquesta novel·la a cegues i que els havia funcionat endavant. Òbviament, maneres de veure el món,
no totes les dones veuen el món de la mateixa manera, afortunadament, i per tant, doncs, simplement jo estic retratant com veu el món, en aquest cas, una dona de quaranta i tants anys catalana.
Jo penso que com a lectora, sí, evidentment ja sabia que eres tu, que era un home a qui l'havia escrit, però quan entres a la lectura no t'ho planteges, eh? Penso que és una lectura fluïda, una lectura que et fa reflexionar i en cap moment t'està replantejant-ho. Si qui ho ha escrit és una dona. Perquè en el fons a mi el que m'agradaria quan escric una novel·la és desaparèixer com a autor.
És a dir, jo estic explicant una història però a mi m'agradaria molt que l'altra persona oblidés qui hi ha allà al darrere i que fes una lectura sovint com la que fan els nens que llegeixen llibres i no saben qui els ha escrit. Doncs no sé, jo tampoc tinc necessitat que la gent sàpiga el meu nom, per tant que el lector agafi aquelles pàgines i se les faci seves i oblidi que allà al darrere hi ha un home encara que en el llibre hi hagi una fotografia meva i a la coberta hi pugui haver el meu nom.
És una lectura molt fluïda i ja veureu que quan us hi endinseu són d'aquells llibres que et fan oblidar tot i et fan posar-te a la pell d'aquesta protagonista. Ja sabem que tots els llibres no agraden a tothom, que no tots els gèneres agraden a tothom, però de debò, si us feu aquest tastet, també jo penso que aquesta fluïdesa l'anireu notant.
Nosaltres ara el que farem serà conèixer una miqueta més el nostre protagonista d'avui, que és el Roc Casagran. Ara deixarem aquestes illes, deixarem la Carla i ens n'anem a fer un petit qüestionari. T'hi atreveixes? Sí, home, i tant, juguem. Doncs vinga, juguem. Mar o muntanya? Mar a l'hivern.
Molt bé, tu ets dels meus. Identitat? Català. Arrels? Sabadell. Un plaer? La migdiada. Molt luxe. La migdiada. Oh, un àpat. M'agrada molt menjar, eh? Les croquetes de la meva sogra. Oh, purt per tu. Amor? Tot el que pugui. Fidelitat versus lleialtat?
Lleialtat. Un espai de nostàlgia? El poble on estiu ja tota la vida el bases. Cultura? No sé què vols que et digui, cultura. La que puc. Un museu que voldries tornar a visitar? Mira, recordo molt un museu que vaig visitar a Latònia, diria que és, fa molts anys, de la història de les repúbliques bàltiques, que em va agradar molt, però no recordo ni el nom del museu.
Ara tenim feina a buscar. Segurament és aquella cosa de no vull anar a aquest museu, sinó vull tornar a tenir l'edat que tenia aleshores. També pot ser. Un llibre que sigui important per tu. Els vençuts del Xavier Bangarel.
Quin llibre estàs llegint o l'últim llibre que has llegit? Mira, ara, l'últim que he llegit sencer és un que es diu Un milió d'illes, del Jaume Bartolí, que justament apareixen moltes illes de la novel·la que he dit, i el que estic llegint ara, que estic a punt d'acabar-ho, és un que es diu La gata del Jaume Escolies. Ai, del Joan Escolies, perdó. Escriure. Viure. Ja no cal dir res més amb això. Ja entenem tots per què agafa la ploma, enrop casa gran. No t'ho hem posat difícil, eh?
No, no, està bé, està bé. No sabia gaire si m'havia d'allargar o no. He intentat jugar... Hem jugat.
Molt bé, amb enroc. Doncs escolteu, ja ho sabeu. Qui tingui pendent la lectura, somiàvem una illa d'enroc Casagran, publicada per Univers Premi Sant Jordi. I un viatge preciós. Hem fet un tastet amb enroc avui. Gràcies per acompanyar-nos. Moltes gràcies a vosaltres. Un plaer. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.