Joan Manuel Sol de Villa Albertí és catedràtic de literatura a Figueres des de fa més de 30 anys. Estudiós de la literatura i dels mitjans de comunicació de massa, és autor d'una quinzena de llibres, entre ells L'amic de Praga i Autopista. Situem-nos en el temps. Figueres, 1899. Florence Hastings, vídua del pastor protestant Carlos Núñez,
Viu una vida tranquil·la, dedicada a l'ensenyament i a la seva missió religiosa. Tot canvia quan coneix el capità Fèlix Codina, un home molt diferent d'ella, un metge castrensa de passat èpic que no comparteix les seves carences religioses. El dilema moral entre la seva fe, la memòria del seu marit i el desig apassionat per en Fèlix la posarà a prova.
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
Quantes vegades pensem que s'ha escrit tot sobre la història? Doncs no, no s'ha escrit tot i no ho sabem tot. Qui sí que ho sap, avui és en Joan Manuel Sol de Villà, perquè ell és l'autor de Florence, la Indòmita. I jo diria que la Indòmita és la Florence i tota la història que ens porta en aquesta, no sé jo si diria novel·la, mig novel·la, mig assaig...
Benvingut, Joan Manuel. Què tal, Mònica? Quin plaer estar aquí amb vosaltres. Sol de Villa, que em sembla que he dit Sol de Villa a l'inici perquè sempre et canvio el cognom, però Sol de Villa. Sol de Villa, Sol de Villa. Florence La Indòmita, publicada per Columna, una proposta de novel·la històrica però que té una base molt real. Explica'ns el per què és una novel·la original i, diríem,
Potser inèdita, no?, també, perquè estàs coneguda la història. La veritat és que està basada en una recerca que ja porto anys fent, potser ja porto 7 o 8 anys investigant. Una cosa molt curiosa, jo visc a Figueres i als anys 80, del segle XIX al 1882, es va instal·lar a Figueres una missió anglicana. Això es queda com molt estrany.
Eren uns missioners protestants que es van instal·lar a la capital de l'Empordà amb la intenció d'evangelitzar els nadius en la fe reformada. Això era un projecte realment estrany, però potser el més estrany és qui eren els que hi havia al darrere, aquesta comunitat.
Eren una família on era cap dalt la figura d'Emily Murray, que era una senyora missionera que havia nascut a la Índia, s'havia educat a les millors escoles d'Europa i va decidir dedicar-se a aquesta tasca apostòlica. Es va casar amb un pastor anglicà espanyol que s'havia educat a Londres i van fundar la missió de Figueres. Eren una gent extraordinàriament activa
molt ben coberta econòmicament perquè la família de l'Emily era una família molt rica que va donar tot el patrimoni per al projecte de la seva filla. I a més a més, eren gent que recollia molts diners de les congregacions anglicanes d'Anglaterra. Ells anaven sovint a Anglaterra a explicar
que estaven intentant evangelitzar en terra d'infidels. Això ho dèiem en una carta a la Emily, una espiritual dark land, una terra espiritualment fosca. I ells van estar aquí des del 82 fins als anys 40 i van fer una feina extraordinària. Van crear un editorial, van crear una escola, van crear una clínica, van crear el primer gabinet de ratxos X de la província, una gent increïble.
A veure, el resultat de tota la seva tasca evangelitzadora va ser un fracàs. És a dir, no se'n van sortir. Aquí la gent o era catòlica o era atea. I per canviar un cromo per l'altre deien no, o trenquem la baralla o seguim amb els de sempre.
I no els hi va anar bé. Però la veritat és que van deixar, van fer una feina increïble. A més, tenien una escola per dones, una escola professional per dones, una cosa com molt moderna a la seva època. Ells venien d'Anglaterra, clar. Moderníssima. Aquí, en aquella època, una escola per dones era... I als anys 80 Figueres era una mica el cul del món.
Clar, perquè tu dius, mira, a finals del segle XIX, principis del XX, a Barcelona, aquí va haver aquest moviment una mica de feminal, Dolors Montsardà, Carme Carles, però clar, a Figueres, tot això... En aquell moment era una ciutat que començava a tenir una expansió perquè feia poc que havia arribat el tren i aquestes coses. El tren que, a més a més, connectava Barcelona amb París. Clar, tota aquesta gent va fer una feina realment extraordinària, però quan es van extingir, perquè ens van anar morint tots, com no van crear una comunitat...
sinó que era una força endogàmica en l'àmbit de la família, la missió es va extingir. A més a més, era època dolenta, perquè estem en el franquisme, quan mor l'últim dels anglicans. I clar, ells havien estat protestants, maçons i republicans. És a dir, tenien tots els cromos per ser esborrats i van ser esborrats. Home...
I la veritat és que aquí a Figueres, ja et dic, ha estat un patrimoni de la nostra història fins fa relativament poc que gairebé no havia estat estudiat. I ara, en seguit d'investigadors, estem posant en valor aquesta història real que a mi m'ha servit de base, perquè, clar, el material era molt bo, m'ha servit de base per imaginar aquesta novel·la. I per crear, perquè, clar, estem parlant
de personatges de ficció en la novel·la. Els noms no són els reals. Els noms no són els reals. Però vaja, que són personatges inspirats en els estudis. Al principi, quan començava a escriure, jo volia novel·lar la història dels personatges reals. Però això no em funcionava, perquè tenia un problema, que tenia massa documentació.
En sabia massa, si em permeteu la patulància, ho dic irònica. No, no, és així. Llavors, quan tu vols novel·lar una cosa, et vols senyir molt els fets històrics. I va venir un moment que vaig dir que això no funciona, això com a novel·la no m'està funcionant.
Llavors, vaig decidir canviar el nom d'Emily per el de Florence. I un cop li vaig canviar el nom, tot va ser com una màgia, no? Ja vaig poder imaginar el que volia. Li vaig imaginar una vida apassionada, ella que va ser una dona molt fidel i molt casta. Però molt apassionada, eh, Joan Manuel? Molt apassionada. Però això, com és ficció, ja podia dir-ho, ja m'ho podia inventar. Llavors,
Tenim sempre en el substrat, el rigor històric, que tot el que passava estava molt ben, diríem, ambientat en l'època, però els esdeveniments personals gairebé tots són inventats. Hi ha algun que sí que té un rerefons històric, però els més intipersonals, els personatges, són ficció.
Bé, és que si això ha quedat documentat al llarg de la història, jo ja em trec el barret. Hi ha coses que no queden, hi ha coses que no queden. Hi ha coses que no queden perquè eren massa pecaminoses en aquella època. Ara ho has dit. La Florença avançada en el seu temps, a més a més, és una novel·la bonica,
perquè per anar resseguint tota aquesta història ens trasllades també, no? Tenim la Florence, tenim el Fèlix, que és aquest metge castrense. Aleshores, amb ells dos jugues, no? Perquè anem des de Bombay fins a Figueres, no? Anglaterra, o sigui, que és el Regne Unit, sempre hi és present, evidentment. I després amb en Fèlix tenim aquesta guerra de Cuba, no? Aquesta part més militar i després tenim també Figueres, no? Sí, sí.
No, clar, és a dir, quan vaig decidir ja que era una novel·la de ficció, clar, dius, mira, m'agradaria que la Florence tingués una aventura amorosa. I clar, si estàs a Figueres, a finals del segle XIX, tens el castell de Sant Ferran, que és la fortalesa pràcticament més gran d'Europa, que a més a més en aquella època era un seu militar important. Dic, home, doncs, una possible història, no? Vés a saber...
amb un capità, amb un metge que es trença. Més quan també en aquella època hi havia un tipus de militar progressista. Això ens pot semblar una mica estrany, però al segle XIX
una part de l'exèrcit era un dels pilars del liberalisme, i recordem el general Prín, per exemple, i vaig pensar, aquí hi ha una bona història, però si tens un militar tens la guerra de Cuba, i dic, uau, això ja va, i això em permetia una mica aquesta novel·la que és com molt figarenca però és molt cosmopolita, perquè el nucli, el pinyol de l'acció passa a Figueres,
Però moltes coses passen a Bombay, moltes coses passen a Londres, moltes coses passen a una rectoria allà perduda enmig d'Anglaterra, moltes coses passen a Cuba. És a dir, que tot i que l'acció centra Figueres, el nucli, diríem, de la relació entre la Florence i el capità Félix Cudina, la veritat és que m'ha agradat molt moure'm per tots aquests espais que li donava aquest aire que esmentava abans, com molt cosmopolita.
A més a més, és molt bonic perquè hi ha algunes escenes... Clar, és que ara tots anem molt de pressa. Portem els troleis de mar, anem cap a París, anem cap a on siguis, allà anem de viatge. Però moure's en aquelles èpoques era tot com un ritual. Totalment, totalment. Fer una excursió d'un dia era un ritual. Aleshores, totes aquestes descripcions de com preparaven les coses... Clar, és que és molt bonic, no? Perquè trenca aquest ritme accelerat.
És una novel·la que veu molt, jo crec que és inevitable, amb la meva dimensió de professor de literatura, això al final t'afecta. En aquella època, a finals del XIX, hi ha el tipus de novel·la realista, on precisament el protagonista moltes vegades és una dona amb una crisi amorosa, podríem dir, amb un debat amorós. Digue-li Madame Bovary, digue-li la regenta, digue-li Fortunata y Jacinta o Pilaprim. Llavors, a mi m'agradava...
reprendre una mica aquest model literari i també una mica aquesta morositat que tenen les novel·les realistes, que no tenen pressa, que era un tipus de lectura molt plàcida, podríem dir, i molt detallista en molts moments. També és veritat que jo he posat algunes escenes de sexe, diguem-ho explícitament,
que en les novel·les del segle XIX no hi era, tot allò era sempre més subtil. Jo he pensat, com escric una novel·la al segle XXI, puc dir les coses que ni Clarín, ni Flaubert, ni Pérez Galdós, no em comparo amb ells, no usaven dir. Llavors, m'he trobat molt a gust aquesta doble identitat, una novel·la que tenia un aire clàssic, però que tenia alguns elements que eren impensables en una novel·la del segle XIX.
I escenes de sexe que són molt divertides. Alguna divertida. Alguna hi ha de molt divertida. Però tot amb el servei, eh, podríem dir. Aquesta, aquesta, qui llegeix el llibre ja ho llegireu. Sí, la del servei és espectacular. Després, fixa't tu que hi ha un personatge que a mi m'ha enamorat molt, que és el Nito.
Home, home, home. Una mi casaria, però és molt avallós, aquest home. Sí, sí. A més, és un personatge que té un taranà fosc i tèrbol, i ja el veiem, que comença la novel·la sent un malfactor,
I sospito que més o menys ho serà tota la vida, però a través de la relació i el contacte amb la Florence que li planta cara, aquest personatge canvia, es converteix en un personatge que descobreix en el seu interior una noblesa que potser mai havia pogut florir i a través d'aquest contacte d'amistat amb la Florence emergeix
Jo crec que davant de la seva pròpia perplexitat, que diu, ostres, jo no sabia que era així. Aquest element a mi em va agradar molt. Us sorprendrà cap al final de la novel·la perquè hi ha algunes escenes que són impactants i és que al final dius, mira, si em feu triar, no sé jo. No sé jo, no sé jo. No sé jo què faria. Per tant, és una novel·la plàcida, és una novel·la de l'època, però també és una novel·la que té un punt de picaresca.
Sí, sí, sí. I això li fa posar una miqueta aquesta salsa. Clar, és a dir, pel que et deia, jo estic molt empaltat de lectures que he fet com qualsevol persona que escriu, i ja em notava que per una banda hi havia aquest ressò de les novel·les del segle XIX, però al mateix temps, clar, no pots escriure com el segle XIX, has d'escriure amb la sensibilitat del teu temps. Llavors sortien uns elements
que tenen molta xispa, que tenen molta gràcia, que tenen uns moments de dinamisme o d'algunes accions també de violència, que dius, uau, això té alguna cosa. És evident que hi ha elements que m'he trobat molt a gust expressant-los i desenvolupant-los.
Després, un punt que no podem deixar passar, ja serà l'últim, perquè si no explicaria massa coses i la trama. Les trames, perquè n'hi ha moltes i passa moltes coses, és la part de la literatura, perquè també la tens molt present i llavors aboques aquestes lectures...
que van tenir Jane Austen, la Charlotte Bronte... En Dickens, en no sé què... Clar, és que si poses un personatge anglès, un personatge anglès culte, com és la Florence i la seva família,
Em he de pensar que aquella és una època daurada de la literatura anglesa, de la novel·la anglesa. Llavors, que aquests personatges llegeixin aquests llibres, primer és absolutament versemblant, però és que a més a més em va molt bé perquè en ocasions
El que veuen els llibres, el que llegeixen els llibres, condiciona la identitat d'aquests personatges, marca la manera de fer d'aquests personatges. I era com una literatura que pot empaltar la identitat d'aquests personatges literaris. Crec que en aquell temps la literatura tenia un valor més sacralitzat que avui en dia. Avui en dia a vegades la literatura es concep com un més reentreteniment. També ho pot ser, no? Però...
En aquella època la lectura era molt més selectiva, no llegia tothom, era una classe social determinada, amb una formació determinada, llavors hi havia una percepció de l'experiència literària diferent de la d'avui en dia o de com es percep avui la literatura. I m'agradava que els meus personatges llegissin i que la lectura els marqués, els condicionés, els enriquís, els fes més complexos.
Bé, jo us haig de dir que la Florence Hastings, amb 40 anys i amb un fill vídua, ha anat de corcoll tots aquells que no són de la seva missió. I a mi també m'agradava, perquè pensem, una dona als anys, a finals del segle XIX, amb 40 anys i vídua, ja era una dona, diríem, retirada.
pràcticament de la vida social i no diguem de la vida amorosa. Que aquesta dona desperti i desfermi unes passions determinades, em semblava que era molt maco per posar en aquest personatge femení una vida que la societat d'aquella època li impedia. Què passa? Que aquesta vida que ella pica a la seva porta
És una vida que ha de ser clandestina, que ha de ser amagada, perquè ningú entendria aquestes coses. A part que hi ha altres subtemes que tampoc s'haurien entès en aquell moment, perquè que una devota missionera protestant s'entengués amb un militar espanyol, això que no era protestant, allò hauria sigut inacceptable. I al revés, que un militar espanyol tingués una relació amb una protestant, això hauria sigut un daltabaix. Vull dir que la clandestinitat...
Era obligada, no? I quan una història és clandestina saps que tard o d'hora es descobrirà o que hi ha alguna cosa que ho tapa. Alguna cosa passa, però això sí que no ho explicarem, eh? Ja no direm res més. Aquesta és una de les nostres propostes. Florence, la Indemita, d'en Joan Manuel Soldevilla, publicada per Columna. Una història que, bé, a mi m'ha sorprès perquè no coneixia i estic segura que vosaltres tampoc. I és que sempre la història local
Sí, jo sempre... Exacte, jo sempre ho he dit. Doncs en aquest cas, Figueres ens sorprèn. Joan Manuel, moltíssimes gràcies. Fantàstic, ha estat un plaer compartir aquesta estona amb vosaltres. Moltes gràcies, Mònica. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.