Laia Vilaseca és una apassionada del misteri, el true crime i la novel·la negra, escriptora i periodista. L'any 2021, la seva novel·la, La noia del vestit blau, va arribar a les llibreries amb el sesell Rosa dels Vents, després d'haver-se convertit en un èxit de vendes durant els tres anys que va estar autopublicada a Amazon.
És autora de Quan la neu es font, premiada com a millor novel·la del 2022 al festival Lloret Negra i l'illa del silenci.
La família Domènech ha viscut durant generacions en un espai privilegiat i protegit, la reserva natural de la Ferrera, al delta del Llobregat. Però la calma es trenca quan, durant la festa major de la ciutat, troben un cadàver a la propietat. Qui ha mort la noia que han descobert enmig d'un canyissà? Per quin motiu ho han fet?
En Mateu Domènech, un dels amos de la finca, decideix contractar els serveis d'en Levi, un reputat detectiu, per trobar-ne el culpable. Però aquest crim no és l'únic succès que afecta la família, perquè la dona del seu cosí, també propietari de la Farrera, fa uns dies que ha desaparegut.
La mort i la desaparició faran aflorar els fantasmes, els secrets, les tensions i destaparan les veritats ocultes que amaga la família, pressionada a cedir els seus terrenys per a l'ampliació de l'aeroport del Prat.
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies. Doncs després d'escoltar la sinopsi, la Laia Vilaseca ens convida a entrar a la Casa Balart i a la Torre Domènec. Ens obre les portes d'aquesta nissaga familiar, que ja us ho dic jo, per molt que l'hagueu llegit a la Laia, no sabreu ni remotament el que arriba a passar al final. I passar-ne de coses en passa i unes quantes, però clar, no es poden explicar.
Només que tenim un cadàver a l'inici de la novel·la i, Laia, em sembla que poca cosa més. No sé com ho farem, això. Benvinguda. Hola, què tal? És una novel·la absolutament intensa. Jo li comentava a la Laia que en aquesta pretartúlia que fèiem a Microtancat, quina feinada per muntar tota la trama, perquè, clar, és una novel·la coral. Aquí tenim moltíssims personatges, Laia.
Sí, jo tenia moltes ganes de fer una novel·la coral que hi hagués molta gent, sobretot que hi haguessin moltes dones protagonistes de diferents generacions. I em va semblar una bona manera de fer-ho que fos molt més familiar, perquè això no ho havia fet tant. Tancar-me tant a una family fins ara...
no ho havia fet. Sempre tenia un poble petit o tenia un entorn tancat, però tan tancat que fos una família dins d'una reserva natural, que és una bombolla, i fer aparèixer allà un cadàver que dius, però això ve de dins o ve de fora? Perquè aquí estaven bé, però potser no estem tan bé. I m'interessava molt fer-ho. Llavors sí, és molt coral, però m'agrada molt perquè em dona molt la possibilitat de treballar amb els punts de vista dels diferents personatges i això jo crec que t'ajuda més a entendre'ls. I com que a mi m'agrada escriure, anant alternant escenes amb punts de vista,
i després anar canviant els temps i fer aquestes trames paral·leles lligades amb el temps, doncs crec que després tens com una sensació d'haver conegut aquesta família durant molt de temps i que formin part una mica de la teva vida, ja fins i tot. Quina família! Quina saga! Perquè, clar, dels pares després arriben els fills, es casen, tenen més fills i, clar, aquesta família va creixent.
Canvien els temps a l'inici, sempre tot és molt més conservador.
Després arriba la llibertat, i els diners i el poder. Aquí també hi tenen un joc molt important. Sí, és una novel·la que jo trobo que parla de diferents, o el que jo tenia al cap parla de diferents coses, però una que és important és la classe social i la relació que hi ha amb l'estatus quo i el que et permet fer això i el que no. I això s'explica de moltes maneres diferents, però una manera que es veu molt clara és per la relació que tenen
amb els mesobers, que també a la vegada és una relació que no està tan clara, perquè hi ha gent que treballa a la finca però també hi viu i ha crescut tota la vida, que és allò com és treballar a casa teva, però que no és casa teva, però que treballes per una altra, però que és una mica familiar,
I després, per exemple, entra l'amistat, que hi ha entre les dues noies més jogues, que una és dels mesobers i l'altra, i són com germanes, però a mesura que van creixent, clar, van veient que hi ha certes diferències i això també les fa que prenguin unes decisions o unes altres, que al final tot té a veure una mica amb el que acaba passant. A l'inici de la novel·la teniu tots els personatges en un petit arbre genealògic i a més a més un mapa, i el trobo molt bonic perquè ara tu parlaves d'aquestes diferents generacions, no?
I si tu vas mirant el mapa, són aquests aiguamons, aquest estany de la Farrera. Hi ha diverses cases i cada una és com un ecosistema, és com aquests personatges, que són micromons, cada un en si. Sí, a més, si veus les cases, les cases són molt diferents entre elles mateixes, de la mateixa manera que les famílies
també tenen moltes diferències de concepció de vida, del que s'ha de fer, una cosa que és conflictiva la novel·la, que és si vendre o no vendre aquests terrenys per l'ampliació imminent de l'aeroport i que estan rebent pressions, no? I m'agradava que això et veiés de manera simbòlica a la història, però també de manera gràfica, que de seguida et fessis de la idea, no? És allò que la casa representa una mica també com el caràcter de la gent que hi viu, o marca el caràcter. I després, l'aigua és molt important per...
Tens una cosa que és preciosa, que dintre de tot aquest misteri de si hi ha assassinats o no, secrets, etcètera, i després tot el que hi trobarem, perquè hi ha molta cosa, molt ben trebada, les teves descripcions, aquest ambient que hi poses. Diu, va observar les onades en aquell mar gris que amenaçava tempesta mentre el vent li fotejava la cara, admirada de com aquella massa d'aigua impressionant es movia, lliure,
sense constriccions, espategant furiós a la vora. Va pensar en com volcava vaixells quan hi havia tempesta i en com sostenia la canalla els seus matalassos de colors cridaners i formes ridícules quan estava calmada. És que l'aigua hi té un paper
Jo penso que és una mica una metàfora de la vida de les persones, d'aquests personatges. Especialment de les dones. O sigui, el títol de l'Udol de l'Aigua, si vols, t'explico una mica així com em va venir la cosa aquesta, no? Però el món que jo vaig crear aquí, tot això... Jo soc del Prat. Això és el primer que està bé saber-ho, no? Llavors, el tema aquest de l'ampliació de l'aeroport és un tema que ja l'hem viscut altres vegades. Aquesta vegada, jo també soc una persona més adulta i he viscut més coses i doncs estic en moments que...
que tingui influències diferents, diguéssim. El que va passar és que hi havia una reserva, que era un lloc natural, que tots havíem acordat que allò era un límit, que no es tocava. Era i és. És una reserva natural. Aquí hi ha una reserva, que és la Ricarda, que existeix i és amb aquesta inspirada la ferrera, tot i que no és una cosa per l'altra. Està inspirada. I aquí hi ha un límit. I ara venen tres tipus, o quatre, amb trajo i corbata, i diuen, no, aquest límit ens el saltarem.
perquè portem trajo i corbata o pel que sigui, en nom del capitalisme salvatge, del que sigui. I ho diuen tranquil·lament els mitjans i com no, no, això es farà. I això és una cosa que havíem acordat entre tots. Llavors, què significa que hi hagi gent amb cert estatus que digui que es pot saltar els límits?
de cara a la societat. Què vol dir? Que hi ha uns límits que es poden saltar i els altres no. Aquest és un límit geogràfic, però el límit que és el cos d'una dona, si tens corbata també te'ls saltes, no te'ls saltes, o sigui, com va? Llavors, tota aquesta discussió dels límits, que en el meu cap quan va passar això va ser com molt bé, doncs per mi l'ampliació de l'aeroport és el ciment, és el capitalisme, és el creixement sostingut constantment, que és una cosa que no pot seguir així, des del meu punt de vista, i la reserva era...
per tant, el patriarcat, diguéssim, i la reserva per mi era la lluita feminista, anticapitalista, que intentava mantenir una mica el poc que ens quedava amb aquests límits. I el que jo vaig decidir és agafar 3, 4, 5 generacions de dones i explicaré dins d'aquest món, aquest concepte el baixaré a terra i explicaré com s'han vulnerat de manera sistemàtica aquests límits a les seves vides.
de manera efectiva, de manera física, de tots els tipus de maneres que una dona pot estar aguantant aquesta usurpació del seu espai, del límit que ha marcat amb el que sigui. Llavors, per mi l'aigua són les dones.
perquè les dones necessitem ser flexibles, adaptar-nos constantment a l'entorn, llegir-nos, ens ho han explicat des de petites, perquè per la força no guanyarem i, per tant, hem de ser intel·ligents, llegir l'habitació al nostre entorn i anar navegant com podem. I el dol és, perquè jo estava llegint dones que corren amb els llops quan estava escrivint aquesta novel·la,
I a mi, a part, sempre m'han agradat molt els llops. I em va semblar que l'odol era una manera molt visceral d'explicar aquesta... Els llops no ho dolen perquè tinguin frustració, però jo sí que ho feia des d'una frustració, un crit, una cosa que et surt de dins com a dona, de dir prou. I prou, prou d'això. Aquest sistema s'ha de canviar, això no funciona. I per això es diu l'odol de l'aigua, la novel·la.
Això és una de les preguntes que et volia fer perquè em va agafant sentit a mesura que tu vas llegint. Sí, sí, no és un títol que entenguis des del principi. No, a mesura que vas llegint la novel·la vas conformant una miqueta aquesta idea. Al final ja, evidentment no podem explicar els finals en cap entrevista. Però jo sempre faig una miqueta de justícia.
Sí, hi ha justícia. No tota la que voldria, però una mica tona, sí. La justícia aquella és molt present. Hi ha molts conceptes que són presents que després els esmentarem al final en el qüestionari que m'agradaria fer-te, però he de dir, que també és una cosa que hem comentat, que hi ha històries molt potents i molt fortes. Tu has agafat un ampli ventall de situacions on la dona no té força
on la dona està sotmesa, sigui, com tu molt bé has dit, d'una manera més pública o d'una manera més silenciada. Llavors són diverses generacions, diversos problemes, però hi ha una cosa que penses, és que va passant el temps i allò continua allà. És aquest crit també, és aquest odol de dir què està passant que no ho podem arreglar.
Sí, de fet, hi ha dues històries paral·leles que al principi semblen molt allunyades l'una de l'altra, però que al final, a mesura que va avançant la trama, les dues trames van avançant paral·lelament i es van intercalant, i realment és molt gràfic, com tu llegint vas veient que, ostres, el que passava fa 30 anys està tornant a passar ara i no ha canviat absolutament res respecte a això, no? Que és una mica la queixa que tenim, perquè moltes vegades sembla que haguem avançat molt
I és veritat que s'ha avançat en moltes coses, però no tant com ens volen fer creure, i encara menys ara que estem retrocedint a marxes forçades. Estem retrocedint molt, penso. I és important verbalitzar-ho, explicar-ho, i és igual que ens diguin pesades, que ens diguin el que sigui, i pesats, pesades i pesats. Perquè aquesta lluita, quan jo dic patriarcat, moltes vegades els homes és com, ah, és que va contra mi. No, va contra el sistema del patriarcat. I tu vas amb qui tu vulguis anar. Perquè que siguis home no t'obliga a formar part d'aquest sistema.
M'entens? Llavors, moltes vegades penso que es conforma una cosa amb l'altra. Jo estic criticant un sistema i una manera de fer. I és una lluita que necessitem ser-hi tots, perquè és el de sempre. Necessita gent que defensi els drets i que no només sigui la gent que se li trepitgen els drets la que els defensi. És la manera d'aconseguir les coses. Ja veieu tot el que trobareu a l'udol de l'aigua.
Però, però, amb entreteniment i passant-vos-do bé i amb quin misteri, quina cosa i quin intrímbolis, eh? Tampoc aquí que no se m'espanti ningú. No, jo penso, moltes vegades és com, ah, és que és negra i tal. Jo sempre dic, jo escric una negra que jo crec que a molta gent que no li agrada bé la negra podria llegir-la perfectament.
No soc una negra molt clàssica o d'un estil molt de negra, perquè m'entenguin. La negra és el com a nivell de, potser, dos o tres convencions que m'agraden, perquè m'agrada el trencaclosques, però el què, que és el tema, el que m'inspira, el que vull parlar,
Això no és una cosa que tingui a veure necessàriament amb la negra, tot i que la negra vagi molt bé per tractar certs temes importants, perquè és molt de grisos, de morals, i va molt bé per això. Però a vegades jo crec que s'espanta, hi ha alguna gent que diu, no, és que a mi no m'agrada la negra, no el llegeixo, i potser se sorprendrien. Jo sempre he convidat molt a llegir el gènere negra precisament perquè, independentment que hi pugui haver secrets, misteris, hi pugui haver cadàvers, etcètera,
és una denúncia social i ens parla de la societat que tenim, ens parla del que tenim damunt la taula. Però clar, és el que tu has dit, no us espanteu perquè no podeu deixar la lectura, és que t'atrapa perquè vols saber, vols saber, vols saber, i els capítols no són excessivament llargs i per tant necessites anar muntant aquest trencaclosques. Però escolta'm, jo penso que per parlar de la novel·la, si ens n'anem directament al qüestionari,
Fins i tot hi treuríem una mica més de suc. T'atreveixes? Sí, tant. El calaix breu. Qüestionari ràpid, respostes curtes. Primera paraula. Inspiració. Somni. La consciència. Conexió. Lleialtat. Amor. Justícia. Amor.
Heu de llegir la novel·la per entendre que justícia també és amor. Sí senyora, sí senyora. Aquest ha estat bona. Corrupció. Patriarcal. Cios, empreses, capitalisme. Corrupció o capitalisme? Família. Família. Complicada. Nisagas.
Ombres. Misteris. Trencaclosques. La mort. Diria que foscor, però també pot ser pau. La por. També pot ser venjança i justícia. Perdó. La por. La por. Foscor. I ara ens n'anem a un punt més personal. Escriure. Llibertat. Un llibre que hagi estat important per tu? Home, ara fa poc dones que corren els llops, el que tinc més al cap.
que m'ha marcat més. Quin llibre estàs llegint? Ara m'estic llegint Les parts vermelles. De la Maggie... Ostres, Nilsen?
crec que es diu, la dels aeronautes. És una autobiografia judici que està molt bé, m'agrada molt, perquè trenca una mica la barrera aquesta del true crime, el ser com una autobiografia, té aquesta part emocional, una mica com d'autoficció, però a la vegada t'explica com una investigació que ell va fer del cas, a la vegada que s'estava desenvolupant el cas, i trobo que està molt ben fet, m'agrada molt la veu que té, m'agrada molt com ho està fent, i em queden molt poques pàgines, l'estic tancant molt. Mira, de la mà i Nelson.
Nelson, oi? Jo he dit Nelson Nelson. Escriure sobre la mort, escriure sobre la corrupció, escriure sobre la injustícia, com és per tu? Jo crec que és el que m'ajuda a processar una mica tot el que tinc al meu voltant o coses que percebo o m'atabalen o no sé com digerir del món.
i quan les escric no és que les entengui més, però em sembla com que vaig col·locant, això em sap que ho va dir la Virginia Woolf, que ho deia precisament la Maggie Nelson en el llibre, no?, quan parlava, hi ha un moment que parla d'això, vas posant les coses com amb diferents parts que et sembla que no tenen res a veure i tal, però tu quan ho has deixat tot allà tens una sensació de pau, que no és que tu puguis dir mira ara ja ho entenc tot, però com a mínim crec que tu has recol·locat una mica en el teu cap i li has donat un sentit
diferent per processar-ho. Però jo sempre deia que s'escriu per entendre i potser sí que entens una mica, però crec que escrius més per processar, que no necessàriament vol dir que entenguis 100% com funciona el món, perquè el món és difícil d'entendre. És complicat. Cada persona és un món, diuen, i és molt complicat. Però, tot i que sigui complicat tot el que ens ha posat la Laia, us asseguro que
En un dia teniu la novel·la més que llegida. Ja sé que són moltes hores d'escriure, però és aquesta necessitat. Nosaltres arribem a aquest final de l'entrevista i llegiré un petit, re dues línies. Sigui com vulgui, el destí havia volgut que les dues famílies haguessin de compartir terres i això també implicava que de tant en tant aquestes comptessin amb la presència espontània de les criatures que per força resultava que eren els seus nebots.
Una família que ha de carar precisament aquesta pressió i que per aquesta pressió farà aflorar, no?
Tot el que hi ha silenciat, callat i amagat. Que no és poca cosa, eh, Laia? Hi ha moltes coses. Se sap que els secrets, un dia o altre, acaben sortint. Doncs molts de vosaltres ja teniu la Laia Vilaseca a les vostres llibreries. No us podeu perdre l'udol de l'aigua, publicada per Rosa dels Vents, una nova novel·la addictiva i que ens enganxa. I escriu més, eh?
Estic ja en la propera. No patiu, que estic ja motivada. Moltes gràcies, Laia. Gràcies a vosaltres. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
El calaix amb Mònica Sussies. Un programa d'On la Torre per a la xarxa.