Us proposo que estigueu molt atents a la conversa que mantindran en els propers minuts Mònica Sosies i la periodista i escriptora Gemma Ruiz Palà. Pel que fa a la seva vessant periodística, des dels 21 anys treballa als serveis informatius de Televisió de Catalunya, pràcticament sempre com a cronista cultural dels telenotícies. Pel que fa a la seva vessant com a escriptora, va debutar l'any 2016 amb un molt bon debut literari. Va publicar Argelagues,
Quatre anys més tard va arribar que la Wendling i, posteriorment, va ser guardonada amb el Premi Sant Jordi de novel·la amb les nostres mares. La seva obra ha estat reduïda, atenció, a l'anglès, al castellà i també al francès i a l'italià. Així doncs que us deixem en bona companyia en aquest programa amb Gemma Ruiz Palà en conversa amb Mònica Sussies.
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies. Moltes vegades hem escoltat aquesta frase, no amb mala intenció, però sí una dona de la teva edat, bé, sobretot en les nostres mares de les generacions anteriors i en qui encara té aquest llegat que sembla que ens hagin posat a foc, no?, de l'edat.
Gemma, Gemma Ruiz Palà, benvinguda. Moltes gràcies. Un títol molt encertat per una novel·la que parla de moltes d'aquestes coses, del que podem fer i el que no podem fer les dones de la nostra edat. I la nostra edat és un tram llarg, no és un tram curt.
Clar, és que en realitat el que potser ens demanaria el cos i ens demana, jo crec, és desobeir tots aquests mandats que ens fan avergonyir de fer anys, quan en el fons ens haurien de fer-los celebrar els anys, perquè això vol dir que som aquí, que som vives. És un contrasentit bastant vesti i sagnant que ens fa gent avergonyir de fer anys, d'estar vives, de continuar aquí.
Llavors, jo crec que hem de reescriure tots aquests prejudicis en contra del nostre envelliment, perquè hi ha clarament una doble vara de medir l'envelliment dels homes. Quantes vegades no hem sentit allò que un home amb els cabells blancs fa interessant, no? I en canvi les dones amb els cabells blancs, ara tot just comença a haver moltes que s'atreveixen, però ha estat un tema...
que sempre s'ha hagut de superar, ells mai no ho han hagut de superar, perquè ja s'ha encarregat també la cultura i la ficció d'enaltir els homes amb experiència, els homes interessants, les dones amb experiència, les dones interessants no es veuen, no estan als escenaris, a les pantalles, als anuncis, no hi són les ficcions, no representen les dones de veritat. I ara ja estem en un moment de la història, de la humanitat, que moltes d'aquestes dones de 50 llargs, 60 llargs, 70 llargs, 80 llargs,
ocupen espais molt importants de la nostra societat, com són els de la cultura. Són les que omplen els teatres, els museus, els clubs de lectura, són les que llegeixen, les que volen continuar esperem la vida al màxim. I llavors jo em vaig plantejar que aquest desequilibri entre les dones reals d'aquestes edats i les que...
continuant invisibilitzant-se en les ficcions, doncs no m'agradava que hi fos aquest desequilibri. I pensava que d'aquí 10 anys, quan jo comenci a entrar en la seixantena, voldré aquests referents, voldré aquests miralls que em tornin a mi una imatge i que em facin sentir acompanyada i no em facin sentir que està passant alguna cosa molt estranya, que simplement és que fas anys. I llavors vaig fer allò de si vols estar ben servit, fes-te tu mateix al llit i em vaig escriure la protagonista de Hollywood que m'agradaria que...
fos protagonista més sovint a les pantalles, i no la tieta rodejada de gats, o la mare de la núvia, no, no, no, la protagonista, complexa, imperfecta, amb reptes, amb plena activitat, també sexual, aquestes m'agradaria que hi fossin més. Jo penso que has trencat absolutament tots els tabus, que ho has posat tot, no, no, t'has fet al llit,
Molt bé fet. No t'has deixat ni un llençol per posar. Perfecte, no? Allò tensat el llençol... Ni una ruga. Ni una ruga. Molt bé, molt bé. Ni una ruga. A més a més, està molt bé perquè és una dona que realment trenca. No t'has creat una protagonista ja des del minut zero que ho ha tingut, sinó que hi ha aquest desig latent i a partir d'aquest desig latent fas aquesta repassada enrere i dius prou. I això...
No és fàcil. No, perquè hi ha molts mandats, no?, que, tornem a dir-ho, que s'han d'esbutjar, començant pel de la mare sacrificada, que els fills ja s'afaiten i es refaiten i tu has d'estar allà encara disponible per si els passa qualsevol esternut, no? Llavors, sí, el mandat d'aquest sacrifici com a esposa, com a mare, com a ciutadana exemplar, no?,
que adoptes tots els rols que se suposa que són els respectables, això, clar, sí, has de ser valenta per dir, mira, doncs, això m'és igual, ho passo endavant i, sí, hauré de suportar crítiques, inclús buits familiars, sí, clar, no és fàcil, no ens oposen fàcil sortir del carril, fins i tot,
La majoria de ficcions acaben esclafant, castigant la dona que se surt del carril. Per tant, des de totes bandes ens diuen que sortir del carril té costos molt elevats perquè no ho fem. Però arriba un moment que dius, mira, doncs crec que assumeixo els costos, no? I és una mica el plantejament d'aquesta protagonista.
Ella assumeix els costos, se'n va, cap a Venècia. A mi m'agrada perquè, a més a més, és tornar a Venècia, tornar a recordar, és una ciutat que hi ha estat, que ara estem sent-ho malament d'haver-hi anat amb tot el tema. A mi també em passa això, la paradoxa aquesta, que la Venècia que jo explico és la Venècia una mica de la cara bé de les postals, romantitzades i sense que esclati la polèmica i la problemàtica, sobretot, de la turistificació i la gentrificació...
extrema i criminal en el cas de Venècia, però us diré que sí, hi ha molta gent que li estan venint ganes d'anar a Venècia i només us podria dir això, que si aneu, no aneu a un Airbnb, que aneu a un hotel, perquè com a mínim els hotels ja hi eren, ja hi són, no hi ha més llicències, en canvi els Airbnb sí que és el mecanisme pel qual s'està expulsant la gent de Venècia, la gent de veritat, la gent real, els habitants legítims. Per tant, si us agafen moltes ganes d'anar a Venècia després de llegir una dona de la teva edat, bueno,
Un hotel. Un hotel, així he anat jo, ara em fa sentir menys culpable, però a més a més és una novel·la que transita també en el tema de la gentificació, de la identitat, de tornar al passat i a les arrels, d'aquests comerços de tota la vida i també del medi ambient, per tant toca en molts pals, vull dir, és una novel·la complerta, perquè hi ha una protagonista que m'ha encantat,
que no entra en acció fins que arribem a Venècia, que és aquesta gran periodista, aquesta dona, que s'ha de carar també amb tot l'aspecte social i legal, perquè, clar, tenim un artista que se'n va a la Biennal de Venècia, però les artistes joves són magnífiques i les no tan joves no ho són tant, punts suspensius.
Jo feia molts anys que estic estudiant els biaixos de gènere en la literatura i en l'art, i això és molt freqüent, que de sobte trobes una exposició, fins i tot a l'exposició d'exposicions, que és la Bienal d'Art, que cada dos anys acumula tothom que és algú en el món de l'art a Venècia.
trobes de sobte una expo amb 10 dones artistes de mitja carrera i se'ls hi posa focus. I després passen els anys i no les tornes a trobar. I llavors estudiant les biografies de moltes grans artistes, també t'adones que és un patró molt repetit, que el reconeixement no els arriba fins que ja van amb bastó, que dic jo. Això és el cas de la Louise Bourgeois, que és paradigmàtic, l'artista més important del segle XX.
I fins molt tard no va tenir el beneplàcit dels senyors del MoMA que li dediquessin una retrospectiva, però anys enrere, quan ja despuntava perquè tenia moltíssima obra ja de ben jove, allà no hi va cabre, no?, el seu talent. Allò era una mestressa de casa que venia amb les seves cosetes de teixits i de ceràmiques i de ninos estranys, no? I llavors...
És tan repetit aquest patró que m'agradava també abordar-lo per una mica posar sobre la taula també les paradoxes del món de l'art. També hi ha misogini en el món de l'art, també hi ha adatisme. El món de l'art també és hipòcrita en el sentit que hi ha gent que fa un art per tenir un statement polític, una declaració política d'intencions amb el seu art, i llavors resulta que allò, aquella obra...
la comprarà un multimilionari que haurà arribat a Venècia amb un jet privat que haurà contaminat més que tota la declaració política de l'obra que compra. Llavors, totes aquestes paradoxes i contradiccions del nostre món contemporani, que qui no en tingui també, que aixequi la mà, tots en tenim d'aquestes contradiccions, diem unes coses, estem a favor d'unes coses, però llavors no som coherents 100% en pràcticament res, doncs Venècia és un catalitzador de tot això i per això també volia que sortís a aquest escenari.
Hi ha escenes molt bones, les haureu de llegir, no les explicarem, però sí que posen a la Kate, la protagonista, la veiem des de totes les bandes. La veiem com a dona, com a artista, com a mare, com a filla, com a neboda, vull dir, la veiem en, jo penso que diria en tots els aspectes, perquè a més a més es pot mostrar que això és fantàstic que has fet,
tal com és. I si estira un pet, estira un pet. Exacte, és una primera persona. Per tant, jo aquí ja volia crear una complicitat amb qui la llegís. Per tant, és una primera persona, t'està explicant una mica la vida, és com un monòleg interior a l'interlocutor que la vulgui escoltar. I per tant, arriba aquí en aquest moment que ja no hi ha...
ja no s'avergonyeix fins i tot de repassar un passat i de fer aquests flashbacks al passat i dir, ostres, el que ens vam empassar, el que vam comprar, no?, quan érem joves i que burres que vam ser, és també una pròpia deconstrucció ella de moltes coses que això ho podem dir totes, no naixem.
activistes feministes, no naixem amb les red flags activades des de petites, al contrari, naixem i ens construïm com a dones amb totes les llufes de la feminitat que el patriarcat ens dispara, començant per la pressió estètica i cada cop des de més joves acabant per la hipervigilància en el que mengem, en el que no fem, en el que diem, en els fills que tenim.
totes aquestes construccions, hi ha un dia que te n'adones i ella se n'adona i, per tant, ja pot ser molt sincera amb ella mateixa i amb qui l'estem escoltant, que som els lectors i les lectores. Llavors, si jo la volia fer també que el to amb què expliqués el que ha viscut i el que ara no tolerarà i canviarà,
fos molt conscient de les opressions o, digue-li, de tot el que s'havia passat, també com totes, fos conscient però no fos planyívol ni fos victimista. I, per tant, la vaig construir llenguda, jo me la imaginava dient holy shit i fuck tota l'estona, llavors aquí ho he convertit en hòstia santa...
o merda, o refotut, no? Una tia mal parlada, llenguda, llaminera, molt de vida, perquè això també és una altra cosa molt subversiva que no ho hauria de ser. Però ser llaminera, ser de vida i no amagar-nos-en, això és una cosa també molt... diguéssim, és una rebel·lió quan no ho hauria de ser. I llavors també molt vital i molt vitalista. Llavors, jo volia que el to fos aquest. Dir les coses pel seu nom, cagar-se amb el que calgués cagar-se, però...
amb aquesta vitalitat, que també veig al final que tenen moltes de les usuàries dels clubs de lectura que jo faig a les biblioteques públiques, que tenen aquesta edat i més, no s'encallen ni una, s'expressen, diuen les coses com potser mai abans, ni quan eren joves, quan eren joves no havien dit mai de la vida,
I clar, les veig i també són la meva inspiració. Les veig cada tarda quan vaig als clubs de lectura. Llavors és com, ostres, és que aquestes dones ara, avui en dia, en el segle XXI, existeixen i són moltes. Per tant, no em va costar gens pensar aquesta protagonista perquè n'he conegut moltes i connecto molt la onda i les veig expressar-se al metro, en una cua d'una botiga, dient la seva a la sortida d'un teatre.
I són llengudes i vitals, no? Per tant, aquesta Kate, encara que sigui nord-americana, és com totes les Kates catalanes que coneixem, no?
Certament. Ara anava recordant fragments de la novel·la i tu parles de vida. És un plaer llegir-la quan menja. Jo m'he fet una llista de plats, de begudes i penso...
És que és tan fantàstic quan pots seure a taula i menjar. De gust. Sense sentir-te culpable, ni sentir-te jutjada, ni criminalitzada, no? Això... Ostres, però és que la relació que tenim les dones amb el menjar s'ha problematitzat. Jo, un cop, tot això també, aquesta línia de la seva relació amb el menjar, també tan subversiva en el sentit que no té aquells filtres que ens posem totes,
Ve d'una entrevista que vaig llegir un cop amb una endocrinòloga, un nutricionista, les dues coses, que deia que, si bé, evidentment, hi ha un percentatge de dones que han patit o s'han diagnosticat com anorèxia nerviosa, és un percentatge concret,
El 100% de les dones hem tingut i tenim comportaments anorèxics, que vol dir arribar a la nit i pensar què t'has menjat, demà ho compensaré no esmorzant. És aquest tipus de pensament que potser la majoria de nosaltres ens hi podem reconèixer, com repassar avui he menjat això, ostres, doncs si m'he menjat un croissant, bueno, doncs demà saps què, menjaré verdura. Tot aquest pensament compensatori...
de jutge a tu mateixa i de passar revista a les teves ingestes, això ho explicava una doctora que això és un comportament anorèxic, o anorèctic, ara no estic segura de l'adjectiu, però que això és així i la majoria de dones tenen aquest tipus de pensament encara que no hagin desenvolupat la malaltia. I això, el cop que ho vaig llegir vaig pensar, ostres, és que és tristíssim.
que les que podem menjar, perquè som del primer món i ens a sobre el menjar, també d'una manera bastant irresponsable, moltes vegades ens hagin fet podrir amb un tema que és vitalíssim i que és bàsic, i vaig trobar-ho tan trist que a vegades aquestes coses que a mi em queden a dins i després en alguna novel·la surten. És així, eh? Jo haig de dir que com que soc de vida...
No fas aquest repàs de menjars. No. Doncs jo soc de vida, però aquest repàs de menjars, quan la doctora ho va dir, vaig pensar, ostres, jo també ho faig. Mira, jo penso que és de les poques coses que m'han d'acabar lliurat. Mira, doncs a Lucky You que ve. Jo he pensat, dic, a fer punyetes demà serà un altre dia. Sí, i acabes pensant-ho, però això de pensar que avui que he menjat, a mi m'ha passat com automàticament molts anys.
Hi ha moltes coses, ara m'agrada el que has dit, perquè hi ha moltes coses que no ens en donem compte i les portem, jo sempre ho dic, portem a l'ADN històricament tantes coses que és com si a vegades l'haguessim heretat i no en som conscients. Sí, però és un ADN cultural, és una construcció, tot, o sigui, més que una herència biològica, és una herència cultural. No, no, un ADN cultural, sí, sí, no de sang, però...
Sí, sí, el portem per això. I llavors el detectar-ho ja és un primer pas per veure que allò no és natural, ni és obligatori, ni és per sempre, no? És un primer pas de dir, ostres, per què tinc aquest pensament? Per què reproduïm sempre aquests rols que ens han dit que... I llavors, bueno, si el llibre també és un intent com de pensar aquests rols on hem caigut, aquests rols on...
ens han atrapat i després també fer anys té una altra dimensió que no es diu, que és que pots perdre molt més fàcilment tots aquests pesos i pots ser molt més lliure i després molt més llenguda, molt més descarada i molt més lliure. I no se'ns diu que també hi haurà la menopausa, hi haurà els símptomes que et faran molt la morga.
Hi haurà els rastres de l'envelliment sobre el cos, que clar, evidentment, tothom vol un cos que tiri i que no tingui cap error, no? Però també hi haurà una experiència i una motxilla carregada de desvergonyiment, que a les dones ens ve de cine quan ens arriba, no? I això no es diu prou, tampoc. És una alliberació.
És treure's totes les cotilles, totes. Clar, i tu veus moltes dones que... Doncs això, que arriben a una edat i diuen... Ui, nena, quan et diuen... Ui, nena, com vulguem dir... És que, clar, vosaltres encara veieu unes coses que, escolta, fora, fora, fora, fora. És molt... Ostres, és molt inspirador. Mira, avui veia un reel de la Jane Fonda dient això, no? Jo quan vaig fer 60 anys vaig dir...
L'envelliment l'haurem d'assumir, no passa res, però el que no vull assumir és fer-me retrets. Per tant, d'ara, ja vaig a construir una vida sense retrets. Per tant, fer el que vulgui fer, pacificar les coses que vulgui pacificar, perquè no vull anar fent anys i anar tenint retrets. Ja no hi ha temps per tenir retrets, amb una mateixa per començar. I ara l'he vist fa poc i he pensat, ostres, quina raó, no?
És així, eh? I jo en dono a fer perquè, a més a més, a mesura que et fas gran, hi ha moltes coses que absolutament et rellisquen i penses. Que bé, quin descans. És aquella cosa de dir, tot això que t'està passant, si demà desapareixessis, si demà et mores, quina importància té, realment. Exacte, exacte. Llavors es desactivarien moltes preocupacions i molts maldecaps i moltes coses que són construccions. O que et diguin o que et critiquen, al final, a tu què t'afecta amb la teva vida? Sí, sí, però clar...
Aquí hi ha molt negoci també darrere de les nostres preocupacions. Es lucren d'infectar-nos d'aquestes preocupacions. Poca broma perquè aquí tenim el capitalisme, l'heteropatriarcat capitalista que es posa a les botes amb el nostre rumià i rumià i rumià i sentir-nos malament. Això no ho perdem mai de vista.
Ara se'm passava moltes coses pel cap, però no les diré, encara me les aguanto. Tu mateixa. El tema de modelar, jo penso, si no, si no, molts d'ells ja venen modelats, modeladíssims, tenen les mateixes corbes, però realment no és el mateix. No, no. Tu parlaves de xarxes socials i a mi em va impactar molt l'altre dia un senyor gran, cabells blancs, gran, que devia tenir almenys 70 anys el senyor.
quan criticava una model, i aquesta model duia un escot molt pronunciat, no duia sostents, i clar, la roba li apretava els pits perquè no li caiguessin, llavors no eren els pits aixecats amb un tipus Wonderbra. Contenava aquella nena amb aquella manera, que quina vergonya, que aquells pits no li podrien agradar a ningú, i jo vaig pensar, posis vostè el vestit...
Amb la panxa que té, els pits que té, i tot vostè tal com està, posis el vestit. Mare meva, és que encara els tinguin la... que no tinguin gens de vergonya de dir aquestes coses, no? I penses, però és que si vostè fos una Donis...
Però bé, jo crec que ells no tenen vergonya de dir el que diuen. Nosaltres no hem de tenir miraments en no escoltar-los. I anar com ens doni la gana. A més a més, vull dir, escolti, però si no li agrada, no miri. Clar, no, no, però és que no hem de tenir miraments en passar. Però existeix. Sí, sí. A la novel·la també surt, ja ho llegireu, tampoc no direm res. M'encanta la Kate. És que la Kate fa un trajecte
Aquest viatge és un viatge molt important, perquè és deixar enrere moltes coses i acarar-ne, perquè a vegades no sabem com acarar, com enfrontar-nos, com ho hem de fer, a vegades ens falta aquest punt Gemma, de dir com ho fem.
Sí, però jo crec que he vist moltes dones que amb la intuïció, que és un tipus de saber que també s'ha menys preat, perquè sembla que el saber que no ve de l'acadèmia o de la racionalitat no és un saber validable,
La intuïció crec que és una gran aliada, crec que l'hauríem de conrear més perquè ens pot treure d'una situació llardosa amb molt d'èxit. Jo crec que molt a favor de seguir la intuïció.
de seguir la intuïció i de la tieta Franqui, que no l'hem citat, però la tieta Franqui és molta tieta. A mi m'ha impactat alguna història d'ella i penses, això segur que ha passat. Clar, jo volia que aquesta protagonista tingués les seves dones referents, perquè totes tenim les nostres dones referents i que fossin contrapesos. La seva mare és una figura que...
que té una relació molt concreta, una mica tensa, però llavors hi ha aquesta altra figura, que és aquesta tieta, una pionera de la publicitat, que és molt al seu mirall. I jo crec que ens fan molt les dones que ens envolten, sobretot les dones més grans que nosaltres, ens fan molt per voler-nos-hi assemblar o per voler-ne fugir de...
de la seva vida o de la seva presó i m'agradava perquè, clar, una no es fa sola, sempre es fa mirant els referents, ja et dic, sigui per imitar-los o com per dir, ostres, jo això no vull ser-ho, no? I per mi eren importants les dones referent que tingués ella a la vida perquè és el que ens passa, no?, en general.
És meravellós tot el que has escrit, tot aquest homenatge, no?, les dones grans a les que venim darrere i que ja hi comença a haver algun referent però que treballes tu també per crear-ne molts altres. Sí, clar, jo crec que igual com ha passat amb les maternitats en plural, que quan les autores han irromput, diguéssim, en les taules de novetats de ple dret, igual que els autors, no?, que no vol dir que no hi fossin, ja hi eren, però...
quan se les ha validat també des de la indústria perquè s'ha vist que hi havia una necessitat de llegir el que ens proposaven. Així com amb les maternitats hi ha hagut aquesta relectura tan complexa i tan enriquidora i tan alliberadora, jo crec que amb la meitat de la vida i amb les madureses femenines, perquè la maduresa i la crisi de la mitjan edat masculina s'ha treballat ja molt, jo crec que ara com més autores vagin continuant escrivint,
Més relats de mitjanes edats, de madureses i d'envelliment femení tindrem i ens beneficiarem totes d'aquests miralls que ens oferiran les autores que admirem i jo les estic esperant. Jo també m'he emmirellat en les que ja ho han fet i crec que em vindran molts més de relats perquè els necessitem.
I està molt bé perquè llegir, s'ha parlat molt d'aquest tema que és el cinema i potser en la literatura actualment ja n'hi ha alguns referents, hi ha dones pioneres, sempre n'hi ha hagut, però la menopausa, hi ha una paraula que has dit a l'inici de l'entrevista, com moltes altres coses que també surten a la novel·la, que les defineix que és la vergonya, no?
Ens han fet avergonyir d'una etapa vital que no pronuncies ni la paraula perquè s'ha automatitzat que vol dir envelliment, per tant vol dir ja invalidació i de fenestració. I llavors, clar, hem de reapropiar-nos d'aquesta paraula, que també podríem reformular-la perquè menopausa vol dir que s'acaba la menstruació, potser la podríem...
Podríem parlar d'aquesta etapa no pel que perdem, sinó pel que guanyem. També ho deixo aquí, que potser algú pot inventar-se una paraula. Ja hi és el climateri, però potser una altra que... Millor. Més sonora, que dringués una mica més i que quan la diguéssim sortís l'art de Sant Martí i no caigués un xàfec.
que és el que passa ara quan dius menopausa. Llavors, també una mica estar nosaltres, anar-ho dient, jo ara ho estic dient, ostres, ja quan estàs entrant a la peripenopausa, que també era una paraula que no sabíem que existia, i la menopausa et passa això, et passa allò, i a vegades ho dius en algun entorn i la gent et mira una mica estranyada,
Però crec que és útil que també ho anem dient, perquè com més ho anem dient, més ens beneficiarem totes de trencar aquest estigma, d'obrir la conversa, perquè ja sabem que no en traiem res de tancar les coses en una habitació fosca i estigmatitzada. Això ja sabem què s'entreu, què és res, no? Llavors jo crec que obrir la conversa és una cosa que ens pot anar molt i molt bé.
És així, a més a més, dona goig perquè vas llegint i penses, mira, això també ha passat, doncs ara faré això, faré allò, faré una altra cosa. Dic, oh, mira, jo tantes manies que tenia. O sigui, també ens ha agradat llegir coses en què nosaltres ens hi veiem emmirallades. Sí.
Clar, i coses que normalment no surten massa perquè s'han considerat, doncs això, que són vergonyoses, que ja són decrèpites i dius, bueno, no, encara ens queda molta guerra per donar. Vaja, si tenim salut i una mica de dinerons per treure el cap al món, en podrem donar.
Visca la menopausa, visca parlar-ne i sí, senyores i senyors, hi ha moltes dones amb menopausa que fan absolutes meravelles, que treballen 12, 14 i 18 hores, fan una feina magnífica i estan en plena forma.
Ara a veure si podem arribar un dia, visca la ciència i visca la farmacologia, que no infradoten, que no infradotin les investigacions per atenuar els símptomes de la menopausa. Ara ens falta cridar aquest visca que encara no hi és, perquè encara està molt menys estudiada, molt poc estudiada. Jo sempre faig aquesta analogia, si la menopausa estigués estudiada
i estigués dotada de pressupost, com per exemple s'ha investigat i s'ha dotat de pressupost la manera de revertir la calvícia masculina, ja no tindríem ni un fogot. Llavors, senyors, de qui depèn tot això, equilibrin la balança.
És tremendo, eh? En aquest sentit... Ja, el viatge de gènere en la ciència i en la medicina és molt, molt bèstia. Està estudiat. Jo fa poc vaig anar a una conferència d'una catedràtica de la Universitat de Barcelona que estudia això i posa dades, i posa, diguéssim, les conseqüències d'haver de tenir els viatges de gènere. Ens costen molts diners a la salut pública.
Com més viatges de gènere hi ha, com menys dones capitanejant els equips, més diners val les nostres recuperacions perquè estem mal diagnosticades, llavors estem sobremedicades. Vull dir, poca broma, que és diner públic. Com més dones capitanejant, com més equips paritaris, millor feina es fa i menys diners públics en va es gasten, en general, tant per homes com per dones. Llavors vaig assistir a una conferència interessantíssima i llavors dius...
Per favor, posem-hi remei, perquè ens hi va la salut i ens hi va també la despesa pública. Subscrip totes les paraules que tu has dit perquè és desesperant, com a dona, que t'atengui i vegis que saps més tu que el metge. La Covid ens van vacunar sense tenir en compte un petit detall, que és que la meitat de la població humana menstruava.
O sigui, la Covid, les vacunes, es van fer sense considerar quines conseqüències podria tenir en la menstruació i les va tenir. Llavors, és que això fa cinc anys, una cosa massiva, una cosa... I a ningú se li va acudir que la meitat d'aquella població que reuria aquelles vacunes menstruava i que, per tant, això podria tenir afectacions hormonals, no es va acudir. O sigui, el viatge de gènere aquí va ser una cosa molt visible.
I així podríem estar hores i hores, eh? Jo amb la Gemma ara m'hi quedaria infinitament, perquè estic descobrint moltes coses, però ho deixarem aquí. Hi ha una frase, hi ha un fragment de la novel·la que penso que pot donar ja aquest final. Diu, no deixis que ningú et digui que amb l'edat has de perdre coses, al contrari, no te'n deixis perdre cap meravellosa.
Jo crec que sí, sí, sí, que ens ho hem d'aplicar, sí, definitivament. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
El calaix amb Mònica Sussies. Un programa d'on a la torre per a la xarxa.