Estem a punt que Mònica Sussies saludi a la nostra convidada a Àfrica Reguel, filòloga i màster en creació literària. És professora de llengua i literatura catalana, col·labora amb diferents revistes i imparteix classes de creació literària. Atenció, amb 19 anys, escriu la seva primera novel·la i no ha deixat d'escriure. Guardonada amb diversos premis literaris com el Ciutat de València, és autora...
entre d'altres de Els fantasmes de Vilafoscant i Àtic i Hicària. Us fem ara cinc cèntims de l'argument de la proposta literària d'Àfrica Regal. I parlem del seu protagonista, Martí Lomar.
un rei gran viduo i que acaba de perdre el seu únic fill. Així doncs, el casal de Barcelona es troba sense hereu al tronc, sense ingressos i amb un sobirà sense rumb obstinat a legitimar el seu net Frederic, hereu i legítim. La nova reina és vista per alguns com a part d'una estratègia política necessària, mentre que d'altres la consideren una amenaça per als seus interessos.
Molts confabularan per intercedir en el futur del regne, però Margarida serà l'única que el tindrà a les seves mans. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Socies.
L'última reina, el llibre que presentem avui de la Feca Rahel, una corona sense hereu de Rosa dels Vents. Ja us dic jo que hi ha l'Enric de tots aquests colabrots que ens vénen de fora perquè aquí tenim una història nostrada.
nostre, que jo no sé com ho ha fet aquesta dona, per col·locar tot el tetris i explicar, de veritat, les dones, no m'estranya que siguem unes supervivents, encara ara, Africa, Rachel, benvinguda i enhorabona per la feina que has fet.
Hola, Mònica. Gràcies. Doncs, sí, sí, tens raó, eh? Si nosaltres visquéssim a Hollywood, tindríem aquí una pel·li ja ben muntada, perquè la nostra història amb fets reals dona per moltes pel·lis d'èxit, eh? Sí, d'Òscar. A més a més...
Sort, perquè has tingut molta vista i ens has posat el dramatis persona a l'inici, a la nota de l'autora, ja a la Casa Reial d'Aragó, perquè estem parlant, parlàvem de... Sé que hi ha algun punt ficcionat,
Però diguéssim que tota la base històrica Àfrica és real aquí. Sí, la base històrica és real i per això vaig posar, clar, vaig haver de retallar molts personatges perquè va arribar un punt que vaig pensar, ostres, és que no l'acabaré mai aquesta novel·la i tindrà dos mil pàgines. I vaig haver de retallar molt i triar els principals perquè tots tenen germans, tenen tiets, tenen...
han participat en aquestes trames, però clar, lògicament no podien sortir. I per això vaig fer el dramatis aquest llistat, perquè si jo em vaig perdre al principi per situar-los, vaig pensar que per entrar dins la novel·la l'actor havia de situar-se com a mínim amb els principals, no?
I ja ho dic jo, aquí mateix, que hi ha els Reals i després ja tenim aquí cinc personatges de ficció que són els que m'ajuden a explicar tota aquesta trama. Perquè, tot i que hi ha documentació real i tenim Tres Vents, que era un astròleg real, coses que han existit realment. És a dir, personatges Reals necessitava d'altres de ficció perquè...
per ajudar-me a explicar-ho amb coherència. Bé, perquè sempre hi ha algun forat històric i per entrellaçar ens ha servit molt. Preciosa, m'encanta molt la cellida i el Pere a la banda. Però és que, clar, hi ha tantes històries i subhistòries. No us espanteu, eh? A mesura que aneu llegint o que teniu aquesta guia inicial i després, quan agafeu el fill, és com els colabrons, no us ho podreu perdre. Això ja ho tenim clar. A més, la gràcia de tot això, Àfrica, és que quan ho vas llegint, ets conscient
de què és real. I aleshores ja acabes de... És impactant, perquè penses... Estudiem els llibres d'història, però d'agafar aquests volums a llegir-ho en format novel·la, que és la feina, la tasca que has fet tu realment és agafar tota aquesta història i fer-ne una novel·la,
doncs sembla que sigui com a més dolç, no? És com si li posessis una mica més de dolçó al que ha passat, que realment és el que és. Com ha estat per tu tot aquest viatge amb Margarida de Prades i com la vas conèixer? La vaig conèixer perquè una autora amiga meva, Glòria Sabater, me la va presentar, és a dir, me la va descobrir. I, clar, quan parles amb la Glòria...
Qualsevol personatge que et descobreixi ella, doncs, te l'amora, no? I vaig pensar, ostres, aquesta Margarida no la coneixia i com que jo havia fet Guinadell com Pesa de les Pedres, que és l'inici del casal de Barcelona, vaig pensar, on acaba aquest casal, on acaba aquesta corona amb Margarida de Prades? Vaig pensar, és com una roda, no? Començo i tanco el cercle amb l'última reina, per això és l'última reina.
I vaig començar a buscar informació i vaig pensar que realment les dones han estat invisibilitzades i Margarida mereixia una novel·la. Tot i que Prades la tenen molt ben considerada i fan una mena de jornades i una mena de congrès on cada any parlen d'ella, però mortals normals, diríem. És una figura desconeguda. Coneixem Martí Lomar i no coneixem Margarida Prades.
Esclar, jo penso que ara portem una temporada, uns anys cap aquí, que s'està recuperant totes aquestes veus femenines de la història. Perquè, clar, a veure, aquí no es pot desmereixer ningú. Evidentment, eren unes èpoques de patriarcat i això era el que eren o...
canviarem ara nosaltres la història perquè ja no podem, la passada, la present sí, però clar, tenim en Martí l'Humà, Martí el Jove, i clar, tots aquests reis, doncs, evidentment, consten a tots aquests llibres d'història, però és curiós perquè l'acord, l'acord que tu ens presentes, és una sèrie de consorges, ells podrien ser el centre de l'univers, però sabem qui realment vivia tots els fils?
Sí, Mònica, si tu ho has dit, eh? Perquè qui movia els fills realment eren les dones, eh? O sigui, les germanes, les sogres, les cunyades, les dames de companyia, eren totes aquestes dones que des de l'ombra coneixien tot i anaven movent i anaven aconseguint coses que ells no aconseguien.
Jo tinc la sensació que ells creien que manaven molt, que sí que ho feien, però per darrere estaven elles, sempre les dones. Sempre hi ha una dona al darrere i ben importants i ben fortes i ben valentes. Darrere de Jaume d'Urgell hi havia la seva mare, hi havia la seva dona. Era un home guerrer també i lluitava també pel tron, però hi havia tot unes dones fortíssimes al seu voltant, sobretot la seva mare.
Clar, és que hem de pensar que les dones eren les que engendraven. Elles portaven els hereus i s'entinguessin que era un hereu, perquè quin patir i quins parts. Ui...
Jo sempre pensava, no sé com ho faré un dia que ho sigui, però jo llegit la teva novel·la i penso, ja ho pot dir que som fortes i valentes, eh? Sort que en aquest tema hem evolucionat, eh? I els parts d'ara no tenen res a veure, però clar, ja s'hi jugaven la vida talment, eh? I teníem molt clar que podien acabar, o sigui, que podien acabar ja parint. Però és que el seu objectiu, sobretot de les dones...
les dones de cert poder, de certa posició. La seva feina, la seva tasca era fer fills, mascles, no? Per hereus.
per continuar els llinatges amb els condoms aquests, amb tot el poder havia de ser un hereu home, perquè les dones, si tenien nenes, doncs estava clar que anaven a negociar, negociar casaments per posicionar-les i repartir herències, diríem.
Les dones com un recipient, no? O sigui, elles eren la clau per la continuació de la nissaga i això moltes vegades el que els hi suposava precisament eren casaments pactats. A mi de Margarida de Prades el que m'ha sobtat moltíssim, la fortalesa, no?
de com va assumir el paper que li tocava. Si tu ho expliques, és impactant. Sí, sí, perquè Margarida era molt jove i es va trobar de sobte que passava a substituir a Maria de Luna, que a qui ella li havia sigut dama, li havia fet de dama, de companyia, havia estat amb ella i de cop i volta ocupava el seu lloc. A costat d'un senyor gran, que en aquell moment tenia cinquanta i escaig d'anys, però allò era molt gran ja,
Per l'època era un vell que era obert, estava malalt, i s'havia de lluitar amb ell davant de testimonis que anéssim fet d'aquella procreació. Jo crec que sí que va haver de ser molt forta. A mi m'impacta molt. Això ja ho llegireu vosaltres.
Els fragments que jo us llegiré són molt bonics perquè, a més a més, has recreat molt bé tota una època. La decoració, els costums, el menjar... És que hi ha fragments... N'hi ha de preciosos. Jo ara en llegeixo un. Diu, davant d'un pegul obert, Margarita de Prada remenava els petits tresors que hi guardava a dins.
Els llençols de lli de fil fi cobrien el fons amb un olor persistent d'espígol i fonoll, empaltada de generacions. Caixes de fusta perfumada, embolcalls de tela fina, tenida amb cotxinilla i blau de l'Índia, ampolletes de vidre plenes de líquids daurats i verds,
Olis d'herbes, preparats per al cos i l'ànima. Secrets heretats per les dones de la seva família, que es transmetien com l'aigua d'un rierol silenciós. Quanta bellesa! És que m'agrada molt... O sigui...
Explicar la història, però sobretot situar el lector en aquell escenari. O sigui, no simplement explicar, mira, va passar això, perquè per això ja tenim els llibres d'història, no? O sigui, m'agrada que el lector pugui sentir aquella olor, pugui sentir aquell soroll, pugui situar-se entre aquelles pedres, en aquell castell, en aquell jardí, en aquell lloc, no? Aquella pudor, no? Fins i tot. Llavors, m'agrada molt l'ambientació, no?,
de l'època. A veure, quina olor feia aquella època? No feia olor de Dolce & Gabbana, no? Al senyor, quina olor feia? Jo diria que no, després de llegir el teu llibre, ja entre el que ens han explicat i llegida la teva novel·la, olor de Dolce & Gabbana i et dic jo que no feia. Per això, per això. Hem de situar-nos i vaig estar buscant, no? O sigui, com es perfumaven les dones, com vestien, què menjaven...
com es banyaven, com parien, perquè volia... Dins de la meva... Que ja ho dic al principi de la novel·la, no sóc historiadora, sóc escriptora. Per tant, pateixo moltes vegades de dir, ostres, és que a veure si estic aquí fent una rada garrafal. Però tot i així, m'agrada molt no equivocar-me en els detalls petits, perquè crec que són els que fan més visual la història. En tinc un altre aquí de fragment que també m'agrada molt. I espera, que dels menjars en tinc molts demarcats i no els llegirem, perquè jo penso, has gaudit, eh?
Va donar la sensació, Àfrica, que tu eres de taula, de seure't amb una bona taula. Perquè ja cada fragment, mira, sobre la tauleta hi havien deixat una gerra de vi espaciat que encara fumejava les flaires de gingebre, canyella, pebre negra, escorça de taronja seca i unes gotes d'extracte d'ambre gris. A l'interior s'havia dissolt un macerat
d'herbes que el metge Pere Soler i els apotecaris s'havien afanyat a preparar i que havia de despertar en el monarca la força que l'edat i la malaltia li havien pres. Arrels de mal vi, flor de saug i una cunyadeta de ginebrosec amb safrà. És que confiant servir... Aquí ja veieu que estava malalt i que se li havia d'aixecar l'ànima a Martí Luma. Mai millor dit, eh?
Us encantarà. Hi ha unes escenes boníssimes. Però parlàvem de totes aquestes espècies, d'aquestes herbes remayeres, de tota aquesta cuina... Tot això també deus haver gaudit molt. Sí, sí, sí, clar. Vaig estar buscant receptes
Vaig estar llegint teses doctorals per saber exactament quins elixirs que feien servir d'això que tu deies per aixecar d'ànima d'aquest monarca moribund. I vaig estar trobant.
robant tots aquests mejunjes, aquestes barreges espaciades, amb aquestes olors que, clar, ja pots imaginar-te, en una cambra fosca, amb un rei tal com era, que era enorme, amb aquestes olors que encara podrien, suposo que podrien amagar les pudors del moment que hi haurien, les seves, no? I m'agrada aquesta furtó, no? O sigui, jo crec que tota la novel·la desprèn aquesta furtó, és un moment fort de la història i és un moment fort en tots els sentits, saps?
Parlem de Martí Lomar, per una banda, Margarida de Prades. Tenim després la casa d'Urgell, Jaume d'Urgell, i Montferrat ja ha anomenat el disortat. Després també tenim aquests Trastàmera. Hi ha aquesta lluita, no? Tenim Violant de Bar, que tremenda dona, també Violant de Bar.
I tota aquesta batalla realment perquè no vingués, no tinguéssim un estranger regnant. I clar, tot això acaba a casp, que tots sabem com acaba, però com anem a llegir-ho tot.
Saps què passa? És una cosa que em va estranyar molt quan ho vaig descobrir després escoltant podcasts, llegint tesi, llegint experts, historiadors. És una cosa molt estranya que a totes les monarquies hi ha fills il·legítims. A totes. I si no ho són,
declarats, per què no van dir? Bé, Margarida, mira, escolta, fes una cosa, ves a passar-t'ho bé una estoneta, et quedes embarassada, ningú sabrà de qui és i tindrem un hereu, no? O, per exemple, el net de Martí Lomar, Frederic, que era fill del seu fill, però il·legítim. Per què no legitimar-lo, no? O sigui, això s'ha fet a totes les monarquies i jo no entenc, perquè jo no soc
perquè deia, no soc historiadora i no m'acabo d'entendre per què en aquest moment aquí no va interessar fer-ho, no es va fer, no es va deixar fer, saps? Aquí hi ha un fragment que té molta importància, és molt rellevant, el Papa Luna. A més a més és un papa que al llarg dels viatges que ha anat fent per Espanya ha anat fent una mica el recorregut fora de penllíscula, que és on tothom realment visita, i és una figura...
És de veure que és molt fascinant. Aquí té un paper important, ho llegireu, també no us podem explicar tot. A Àfrica no els hi podem explicar tot. Clar, és una cosa històrica que se sap, tot això se sap. Algú que estigui interessat en la història potser ja sap totes aquestes coses. Però s'ha de llegir la novel·la.
Sí, sí. Perquè és que ja heu llegit algunes de les descripcions i és una manera de llegir aquest fragment de la nostra història més abreujat i amb un altre to. Jo el que t'haig de dir és que heu dit de la lectura, que és fascinant, no? A vegades ens oblidem d'aquests llibres d'història i a través de novel·les tornem a recordar.
L'última reina publicada per Rosa dels Vents de l'Àfrica Rajel és la nostra proposta, una de les propostes d'avui. Àfrica, no sé si vols afegir alguna cosa més. Crec, espero que els lectors ho gaudeixin i que Margarida no quedi a l'oblit, sobretot.
Això és el que m'agradaria. Jo crec que després de llegir aquesta novel·la, Margarida de Prades ens acompanyarà molt de temps a moltes persones, lectors i lectores. Moltes gràcies, Àfrica. Gràcies a vosaltres. Gràcies, Mònica.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. El calaix amb Mònica Sussies. Un programa d'Ona la Torre per a la xarxa.