Berta Rubió es defineix com a experimentadora palabrística, xafardera digital i triple mare, entre algunes coses més. És xerraire i, de la seva afició, n'ha fet professió. Després de diversos estudis universitaris relacionats amb el tema, des de fa uns anys treballa vinculada al món de l'edició, principalment com a correctora d'estil, i el de la narració oral amb la companyia La Berta del Poblet.
Ha col·laborat amb articles i poemes a la revista Namaka i jugar amb les paraules és la seva gran passió. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
Com n'és de complicat i quants equilibris s'han de fer quan una és mare? Moltes ho sabeu, algunes no ho sabem, però si tenim algun dubte, la Berta Rubió, la nostra convidada d'avui, ens ho explicarà, a més a més, amb petites píndoles. Jo penso que són com una caixa de bombons i són petits bombonets que vas triant.
I vas endevinant una mica que complicat que a vegades és ser mare i ser parella. Berta, benvinguda. Hola, bona tarda. Bé, la Berta, molts de vosaltres. Segur que la teniu molt present perquè està molt unida al món infantil i juvenil. A més a més...
Qui no ha visitat la setmana del llibre en català, l'espai dels més petits, qui no s'ha trobat aquesta verda animadora, de veritat. Guaita quina sorpresa que resulta que també és poeta. Bueno, bueno, poeta.
Sona molt grossa, però sí, escric, jugo, jugo. Jo sempre dic que jugo amb les paraules. De fet, a mi quan em pregunten la feina, la meva feina és jugar amb les paraules, amb tots els... per més infants, per més grans, oral, escrit... Al final no deixa de ser una branca més, una ramificació més d'aquest joc.
Jo m'ho prenc com un joc. Del joc de la vida. Perquè la vida també és un joc, al final. Has d'anar trempejant allò que t'arriba, que t'agrada més, i el que no t'agrada tant. A vegades has d'enganyar una mica aquest dia a dia. Parlem d'Efímers. I, a més a més, és un llibre amb dues cares. Comenceu bé, eh? Valtros amb la vida en Rena. I després tenim Efímers, Malabars de Mars. Està publicat per l'editorial Pernàs. I, com deia...
que eren petits bombonets perquè realment són tres versos. És micropuasi, ja podríem dir, són dos, tres versos, quatre, però jo penso que defineixen molt bé el que és aquesta vida, el canvi que hi ha quan arribes i ets mare, quan arribes a aquesta etapa i després els malabars per sentir-nos dones una altra vegada, no?
Per trobar-nos una mica, no? Bé, no és tant per trobar-te a tu mateixa, que també donaria per uns quants, donaria per uns quants retrobar-te a tu mateixa a cada fase de la maternitat. En aquest cas és per trobar-te una mica amb la parella. Fem alabars per trobar-te amb la parella, en aquest cas. El que dius de l'ordre ho estava pensant i sí i no, perquè de fet, mira, si vols t'explico la vida enrere.
és el primer any de vida del meu tercer fill, des d'un any enrere. O sigui que, en realitat, jo ja de malabars ja n'havia de fer abans. De malabars ja n'havia de fer abans. Però sí, esclar, cronològicament tens un fill i llavors, abans de tenir els fills, les coses són com més fàcils, diguéssim, hi ha menys elements a l'equació.
per trobar-te amb la parella. Hi ha moltes altres coses, evidentment, hi ha la feina, hi ha totes altres coses, però sí, esclar, quan afegeixes un element a l'equació, com és un fill, doncs s'hi afegeixen pilotes dels balabars, diguéssim. Però és que sí, estava pensant això que deies de l'ordre i dic, home, sí i no, perquè al final és com un cicle, no? Tens un fill,
fas malabars i ja quan més o menys tens el de llonces potser tens un altre fill i ja va tornar a començar. Vull dir que és principi i final tot plegat una mica. També hi ha aquest joc de la vida enrere, d'anar enrere. Hi ha tot aquest això. Jo als principis i als finals els barrejo una mica. El que tenen és molta tendresa. Dintre que ja observes aquell nivell d'estrès que hi ha en alguns moments, s'observa
S'observa, de debò. A vida que l'aneu llegint, és que el dia que tingueu un mal dia, mares, obriu el poemat. És que l'heu de tenir a la tauleta de nit cada dia. Perquè penso que és com un calendari d'advent, però de tot l'any, no? No ho havia vist així. És divertit pensar així. M'agrada la idea de calendari d'advent. Sí, perquè aquells moments que dius si ho arribo a saber...
Però aleshores llegeixes un dels poemes i penses, però és que és tan bonic també. Mirem aquesta part més bonica, no? I n'hi ha un especialment que m'agrada moltíssim. Diu, enfarsellat pel fred i les presses, dorms. Resignat a la corredissa feixuga. Aturar-se i besar temps que no torna. És preciós. Això torna, eh?
No torna, no, no, no. Creixen? Superràpid creixen. A la velocitat de la llum, verta. De fet, jo aquest enfarcelledet, que és el Teo, que és el meu tercer fill, ara mateix el tinc fent deures al pis de sol, barallant-se amb l'ordinador. O sigui, imagina't. A mi m'agrada, de fet, és una cosa que em fa molta, molta... em fa molt de vertigen, eh? A veure...
haver publicat un llibre de poemes perquè, com dius, la meva zona de confort, jo soc molt pallas, animadora, a mi em fas fer un monòleg, em fas fer contes i em fas fer contes, em fas fer improcontes i em fas fer improcontes i no tinc cap problema ni de vergonya ni res, però amb això surto de la meva zona de confort. Tot i que jo sempre hi he escrit, però s'ha quedat allà guardadets.
digues-hi, surts de la teva zona de confort
a nivell literari, perquè d'experiència en tens sobradament, Berta. Bueno, però surto, però surto. Però tot i així, malgrat això, el vertigen que em genera de dir... Ostres, quina vergonya, no? Aquella cosa, aquella mena del síndrome de la impostora, que suposo que és fàcil tenir-lo, no? Perquè surts del que tens controlat. Malgrat això, deia, també em fa il·lusió que la gent el llegeixi per saber com l'entén. Perquè per mi, de fet, quan tu ara llegis el poema,
Jo recordo, això són aquests poemes, jo els anava escrivint cada dia. Crec, jo pensava que els penjava a Instagram, però veig que no hi són, o sigui que no els devia penjar a Instagram. Jo me'ls apuntava i els guardava amb una foto. I era la foto amb el poema. I anaven a l'origen, era una foto que anava lligada a una frase. I jo la recordo, o sigui, jo quan ara tu ho deies, jo veig el dia aquest.
que era hivern, que jo anava corrents amunt i avall a buscar les grans, que ell anava allà dormint a dins de la coseta aquella del mocaduret aquell que es porta lligadet com si fes un canguret. I clar, jo el tinc visualment molt present. I és una cosa que em fa com curiositat, veure com la gent que se'l llegeix, que es llegeixi el llibre, què hi veu, no? Perquè dins del meu cap és com molt clar, però com tu dius, és tan poqueta cosa,
És una cosa tan remenuda que jo què sé què li generarà a cadascú, saps? Jo, clar, evidentment la teva imatge no la puc tenir, però per mi sí que em recorda això, no? Un dia de presses corrents i ell al damunt teu, no? Tot tapadet i amunt i avall. I realment ara mires i penses, aquell farcellet que jo duia és el que tu dius ara, no? Està fent els deures davant de l'ordinador. Per mi ara hi ha farcell.
Per desgràcia meva. Això a mi fa gotaràcia perquè les manes... Podem fer un parcellet de vegades. Odieu molt això i clar, a mi també em creu, a mirada que l'anava llegint, clar, jo amb mirada de tieta, no? Però sí que he anat mirant, sí que anava veient totes aquestes imatges. Però n'hi ha una altra de preciós? És que són...
Són breus, però ho tenen tot. Diu, heu llaurat el paisatge a cada sembra. Tot això, la lletra, la llera dels vostres noms. És allò que dius, passi el que passi, és que és, és que les... Bueno, sou universals, les mares. Està als portes de la pell, els fills. Els has portat dins i un cop els deixes els continues portant dins.
Sí, sí, exacte. Et queda marcat. Aquest poema, o sigui, és això, no? Els portes marcats a la pell, però allò que dèiem, no? Jo me'n recordo com va néixer aquest poema. I aquest poema va néixer perquè el meu tercer fill va néixer per cesària i tot allò tinc el cos ple d'estries dels altres embarassos. I llavors, clar, els porto marcats a la pell, els meus fills. O sigui, els embarassos dels meus fills, 24 anys després de la primera,
encara està marcada la meva pell, saps? Penso que la pell ja l'ànima, perquè això ja és per sempre. Per sempre, per sempre. I que ho sigui, pel meu sempre, només faltaria. Sí, evidentment. I ara començarem a canviar de terç. Ara girem. Ara girem, però abans de girar és que n'hi ha un que em va molt bé per canviar de terç. Inicies la descoberta d'un peu i en un segon un terrabastall de dits minúsculs en plena el cobre llit.
Es fan grans, tot ocupen, tot xafarregen, i aquesta intimitat ja comença a anar... Justeta. Justeta. És un gran tema. Tu dius, jo tinc pot de tenir síndrome de l'impostora, però amb aquest efímer de la vida enrere i malabars de març, poses damunt de la taula moltes situacions que han obert grans debats. El debat de què passa amb la parella quan tens els fills, quines són les fórmules. Sí, jo
Clar, jo me n'he adonat més com a posteriori, no?, d'això, perquè d'entrada quan tu escrius, bé, almenys jo, escrius com en aquest moment et surt allò, no?, i ja està, o encara que vagis del joc, eh?, però et surt allò, i no hi penso, en aquestes coses, i és llavors quan m'ho he ordenat, quan ha quedat ordenat, no?, així, amb aquest doble llibre, que dius, ostres,
Aquí es diuen més coses de les que jo pensava, no? Aquí s'obren melons que jo no havia tingut en compte. És que no t'enganyaré, no havia tingut en compte en el seu... al principi. Però sí, sí. I són, clar, és el que tu dius, no? És un... Però penso que, com deies, de la vida, també és una mica la vida, perquè tu vas, fas, tens la criatura allà al llit, el no sé què, i en el dia a dia la rutina se t'emporta,
I te la mires i en el moment no t'hi fixes que se t'estan portant coses, potser. Però... Però sí que se les emporta, sí. Sí que se les emporta. O se les ofega, no? Sí, se les emporta per davant, al final. Se les emporta per davant. Bé, això són aquells que veiem.
I has de fer un exercici de... Bé, has de fer un exercici, i en el meu cas aquí en el llibre l'és un exercici poètic, d'altra banda, però has de fer un exercici per dir, ep, un moment, parem màquines. Parem. Jo n'he triat dos només, començarem pel més suau i acabarem amb el més sexy. Perquè m'ha agradat molt com ho expliques. Però comencem pel més suau i ara veuràs per què. Dubtem entre l'ostreria i el curt.
I acabem devorant hamburgueses, bruts de riallades i reblers de suc. Hem oblidat els anys i la canalla per un moment. No, hem oblidat els anys i la canalla i per un moment res no és mesquí ni cap hora és isarda. Perquè fas una picada d'ullet en diversos poemes al nostre quilòmetre zero.
Vull dir que aquí en aquest cas és en Joan Salvat Papasell. Aquí hi ha el Salvat Papasell i hi ha les dedicatòries, també a les dues dedicatòries dels dos llibres hi ha també dues picades d'ullet. Perquè em sembla honest, perquè al final, en primer lloc aquest em va sortir així, eh? I en segon lloc, posar-los, posar unes picades d'ullet a la dedicatòria em sembla honest, perquè al final, si jo escric,
És perquè, sobretot durant la meva adolescència i abans de tenir fills... Ella ja hi era. Perquè la poesia és molt... Però vol molt temps.
Sembla un contrasentit, però jo sempre dic, jo soc més capaç de llegir novel·les o assaig. A mi ara m'ha donat bastant per l'assaig. Ara que tinc poc temps, que poesia. Perquè és una lectura que em porta... Si no tinc temps, puc fer 5 minuts per aquí, 5 minuts per allà. Jo un poema necessito pair-lo molt.
Necessito, abans de posar-me a llegir poesia, jo està en un estat que no és el que puc agafar llegint-me un còmic o un assaig, no em necessita una preparació a mi com a lectora. I llavors em va semblar això, em va semblar que calia obrir i tancar el llibre o obrir els dos amb unes picades d'ull i que hi hagués...
Bé, tenint en compte que a més a més hi havia aquesta, picada d'ull enmig. Trobareu moltes més coses i també aquest punt sexy que a mi m'encanta. Diu, Wagner sona l'ascensor i cansats menjarem pipes al cotxe. Trobaràs el temps just per perdre el teu índex dins la meva balma salada al final d'un revolt.
Mira, jo no tinc nens, però m'encanta això. Hem de trobar temps, encara que no tinguis nens, que de vegades ens n'oblidem. I els revolts també van bé. Tot moment és idoni. Berta, tot moment és idoni. I a vegades ens perdem els revolts i ens perdem moltes coses. I tant, i tant. Moltes vegades. No cal tenir fills per perdre's coses. I a mi em sembla que si algú el convida a això, a dir, toca fer malabars pel que sigui, doncs.
Benvingut serà. No, jo penso que més d'un i més d'una. Imagineu-vos de nit quan tots dormen en silenci amb aquest poema dins del llit, la parella. Imagineu-vos aquest moment? Ni algun més, eh? No els hi has dit, però ni algun altre. Home, és que no els imaginem tots, ens hem d'anar descobrits sota desllençols.
Exacte. Clar, perquè no deixa de ser un joc, i penso que és un joc preciós per jugar amb la parella, també, no només amb els fills, sinó també amb la parella. Vaja, jo m'ho miro així, eh? De fet, és on hi ha més joc poètic, és en aquesta part del llibre, diguéssim, en aquesta coberta que parla de la...
de la parella, no? Aquí està fet, està construït com un joc poètic. De fet, a cada poema, jo em vaig proposar un joc, em vaig proposar que a cada poema hi hagués una paraula significativa de l'A a la Z i de la Z a la... I es troben on hi ha les dues M's, perquè la M a M, que és Malabars de Mars, no? I hi ha aquest joc buscat...
que potser no és fàcil fer que lligui aquest joc que et poses aquesta mena de norma que no és fàcil, com no és fàcil trobar-te amb la parella quan tens tres criatures en el nostre cas,
però que quan aconsegueixes fer el puzzle o sortir de l'escape room o desencallar la cosa, llavors és molt gratificant. És un paral·lelisme que a mi em semblava... A mi m'ha semblat xulo aquest paral·lelisme, d'alguna manera. És molt bonic. No llegiré el darrer poema sencer,
Però penso que per acabar l'entrevista és fantàstic. L'última frase, l'últim vers, diu quan tornarem, amor, a conjurar el desig? I jo contesto. Ràpidament, perquè tenim efímers de la Berta Rubio. Moltes gràcies. Berta, enhorabona per aquest canvi de registre, però que amb la teva experiència personal jo penso que has trobat el punt malabar
de transmetre. Ei, els infantils i juvenils, sobretot, canviem registrar pares, mares. Sí, per favor, eh? Pares, mares, us toca a vosaltres, ara. No, és per menys. No. Sí, perquè, clar, és un altre risc, és un altre risc.
No, no, però mireu aquest doble joc, que és molt bonic, tant pels nens com pels pares, d'una cara pels més petits i de l'altra cara per als més grans efímers de la Berta Rubió, publicat per Pernes Edicions. Gràcies, Berta, per dir que sí i acompanyar-nos avui. Moltíssimes gràcies a vosaltres. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.