Mari Àngela Vilallonga és llicenciada i doctora en Filologia Clàssica per la Universitat Autònoma de Barcelona. És catedràtica emèrita de Filologia Llatina de la Universitat de Girona, presidenta de la Fundació Prudenci Bertrana i membre de l'Institut d'Estudis Catalans. Va ser consellera de Cultura de la Generalitat del 2019 al 2020.
Ha publicat nombrosos treballs filològics i ha conreat dues línies de recerca, l'humanisme català i la creació d'identitat a través de la relació entre la literatura i el paisatge. El 2016 li fou concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Els poemes de Maria Àngela Vilallonga van ser escrits entre Girona i Nova York durant els anys 2003 i 2009. Avui, que l'autora ha abandonat algunes responsabilitats professionals d'on a conèixer el fruit d'una etapa de la seva vida, el retrat interior de la seva cinquantena. El llibre de Vilallonga sorprendrà per l'elegància, la força i la lleugeresa esmolada dels seus versos.
Obrim el calaix de les entrevistes. Amb Mònica Sussies. Tot llegint Retrat interior de Mari Àngela Vilallonga, m'anaven arribant imatges i pensava, clar, és un viatge, no? És un resum de tot allò que hem anat vivint. Tu, en aquest cas, no parles d'aquesta cinquantena...
I intentava, Mari Àngela, benvinguda, gràcies per acompanyar-nos. Gràcies a vosaltres per convidar-me. Mònica, intentada, una vegada més. Una vegada més i que en siguin moltes, entre literatura...
Doncs jo anava llegint i pensava... Esclar, al final, quan una mira cap endins i va escrivint tot allò que pensa, totes aquelles coses que a vegades ens passen pel cap o sensacions que tenim, una bonica manera de fer-ho és amb la poesia. Perquè ja sabem que no és la més popular, però, en canvi, són aquestes petites píndoles...
Per tant, sí, sí. Despullar-se a un retrat interior és ensenyar, estripar-te pel mig i ensenyar el que tens a dins. Clar, per nosaltres... És així, eh, el llibre. No es deia així, no, no. No iniciava així. Com s'havia de titular? Jo el tenia, però esclar, això ho vaig escriure en la meva cinquantena, com bé has dit.
i ho vaig deixar al calaix, al calaix de casa i a l'ordinador, en un arxiu de l'ordinador, en un arxiu que es deia Standby, és a dir, que el tenia com en Vallmaria.
I en un moment determinat el vaig treure i el vaig llegir al meu home i li vaig dir mira què vaig escriure. I llavors va ser el moment de publicar-lo i vaig buscar un títol que s'adequés més que no pas l'estambi, perquè ja no estava en estambi, ja el donava a conèixer.
I com que havia traduït els poemes francesos de Rilke, hi havia un poema que m'agrada molt, que es diu Redrat interior, llavors vaig pensar que se deia molt aquest títol
i aquest poema en el meu poemari. Tot entre poesia. És bonic llegir-te perquè has estat tota una vida envoltada de literatura. Així et coneixem amb cultura. Nosaltres hem coincidit, però és molt llarga la teva trajectòria perquè jo penso que, no sé, des que deus tenir memòria estàs envoltada de llibres i cultura. Sí, sí, és que tinc memòria, sí, sí, certament.
perquè ja a casa meva hi havia llibres, la meva mare ja m'inculcava el gust per la lectura i sempre he estat envoltada de llibres i, per tant, la literatura la tinc interioritzada fins al punt que em surt pels poros, dic jo. Em va sortint i em surt, és clar, quan si faig un poema i convoco a tots els meus amics morts, és clar, que m'han acompanyat durant tants anys
com per exemple Rosa Horeda, Maria Àngels Anglada, Víctor Català, Horaci, Virgili, Catull, Ovidi... En fi, te'n diria Lamartine, Nietzsche, Rilke, en aquest cas, Goethe. Sí, perquè és una època determinada a la meva vida que llegia molta poesia francesa, també, i llavors hi ha aquests autors.
que m'acompanyaven en aquell moment. A més, és com diguéssim el teu debut, la teva estrena, perquè sí que has publicat treballs, però són treballs més aviat d'assaig, no? Treballs que no són com una novel·la, com un poemari, no són tant de creació, és més d'assaig. Per tant, és la teva manera de dir, canvio de registre. Canviant de registre, sí. Vaig canviar de registre també en un altre moment de la meva vida,
que va ser l'any 84, quan van comprar la casa del Romanyà, la casa que hi havia viscut i havia escrit Mercè Rodoreda. Llavors vaig començar a escriure uns articles que publicava cada setmana a la revista Presència, que era el suplement,
del punt diari, que els escrivia sota el títol dels arbres. I cada setmana anava publicant un arbre diferent. Vaig començar amb el xiprer, l'olivera, el llorer, el pollancre, el desmai, fins a 26 arbres. Això va durar des del 14 d'octubre del 84 fins al 14 d'abril del 85. I en aquesta època jo estava embarassada. Per tant, en èpoques diverses de la meva vida,
He convocat els meus autors literaris i he escrit més de creació. Això eren uns articles que tenien cinc eixos, explicava records d'infantesa, metamorfosis de persones en arbres, després records de viatges, els arbres en la literatura i els arbres en l'art. Aquests eren els cinc eixos.
que jo seguia en cadascun dels arbres. I això és el que havia fet de creació, ja et dic, l'any 84, 85, es va publicar el 86, és un llibre preciós que em va il·lustrar en Narcís Comadira. Doncs això és el que jo havia fet de creació. I ara aquests poemes. I sí que és cert que alguns articles, a vegades, eren molt creatius, però m'he dedicat sobretot a fer estudis d'humanistes, estudis d'autors llatins,
I d'autores catalanes com, ja saps bé, Aurora Bertrana, Rodoreda... Sí, sí. Seguir la Maria Àngela Vilallonga és sempre amarar-se d'aquesta literatura de la nostra terra i de grans autores. Ara sé que estàs molt anida a Rodoreda, però per mi sempre m'aboques a l'Aurora Bertrana, evidentment.
També. Parlem en aquest poemari, no parlem, parles. Es parla molt del temps, del passat, del present, del futur. Jugues molt amb això. Sí, és un dels grans temes. La vida, la mort, les absències, les presències. El pas del temps, sí. El pas del temps en la natura, en la meva vida pròpia i
sempre acabo dient que tot és present. Hi ha un poema en el qual parlo del passat, del futur, però acabo dient que al final tot és present. Convoques el passat en el present. Si jo ara parlo del meu passat, estic fent present el meu passat. I si parlo del futur, estic fent present el futur. No sé com serà el futur, però jo ara l'invoco, com puc invocar el passat, però sempre tot és present.
Com ha estat treure del calaix el poemari? Perquè, esclar, anem passant etapes i les nostres mirades van canviant. Les experiències de vida al final també deixen petjada. Com ha estat recuperar aquest poemari? Bé, vaig trobar que, quan el vaig rellegir, després de tants anys, vaig trobar que la veu del poemari era fresca. Jo encara m'hi podia sentir identificada.
Jo m'havia fet gran, però el poemari havia quedat amb una joventut que m'agradava especialment i que encara em podia sentir jo refotida per aquesta veu. Va ser llegint-lo el meu marit, que no l'havia llegit mai, no sabia ni què existís,
Jo l'havia deixat ja a la Universitat de Girona, una impressió que no havia fet, perquè vaig deixar els meus papers i els meus llibres a la Universitat, a la Biblioteca de Catalunya.
I em vaig quedar una còpia, n'havia fet dues, em vaig quedar una còpia per a mi i un dia li vaig dir, mira què vaig escriure fa 20 anys. I em va dir, però si això està molt bé, per què no ho publiques? Ah, vols dir que ho publiquin quan em mori? Home, no, publica-ho ara! La veritat és que pensava això, eh?
Doncs no, no. Quan vaig veure que encara m'identificava amb aquella veu, vaig dir, doncs va, si ho enviaré en en Lluís Montada, que és molt amic meu i que té molt criteri literari, i em va dir, això està molt bé, ho has de publicar. Ah, sí, és el segon que m'ho diu, doncs ara ho enviaré a l'editor. A veure què em diu l'editor, ho vaig enviar en Lluís en Lluc.
I em va dir, ho vull publicar. I doncs, endavant. I a més, en aquesta col·lecció preciosa de l'Ossa Menor, que són uns... Sempre havia admirat, perquè hi ha autors que admiro molt en aquesta col·lecció. I a més, que la trobo preciosa com a llibre, com a objecte físic, el trobo molt únic. Per tant, estic contentíssima d'haver pogut publicar aquests meus poemes en aquesta col·lecció.
Pere, estàs a la nostra lleixa perquè nosaltres, aquesta col·lecció, hem fet diverses entrevistes i l'hem recomanada i és preciosa. M'agrada que t'ho diguis. Sí, sí, sí, ho és molt. Són molt ben fetes aquestes edicions. El paper és bonic, a la mida del llibre també, les portades sempre amb aquest fris, que quan en Lluc em va dir ara hem d'anar per fer la portada i li vaig dir fes el que vulguis perquè...
Totes les portades que feu són precioses, ja triaràs tu. Però quan et diuen hem de fer la portada, esclar, et queda en el pensament, ah, i què hi posaria jo a la portada? Li he dit que ho fes ell, però jo què hi posaria? I vaig dir, però si això pot ser una paret pompeiana, perquè és... I el fris, i el fris dels amorets, vineters, perfumistes, els amorets dels oficis, que és a la casa dels Betty de Pompeia...
que jo havia visitat des d'una vegada i m'havia retratat amb aquest frisk dels amorets. I li vaig dir, escolta, i si fem una paret pompeiana amb els amorets? I em va dir endavant. O sigui que vam fer la paret pompeiana, és el color de la paret de Pompeya.
Absolutament. Quan ho vaig ensenyar als meus amics a través dels grups de WhatsApp d'història, tots em van dir el mateix, diu, ostres, ja no vens, per això ho comprem. Sí, sí, sí, és bonic això. És preciosa. A més a més es posaven en les parets per espantar els mals d'ull, les enveges... Són protectors i, per tant, mira, veus, protegeixen el meu poemari. El teu retrat interior protegit.
Mira, n'hi ha moltes, n'hi ha molts de poemes i no sabia ni quin triar, però n'hi ha un que m'ha encantat, que l'he trobat tan ben trobat, que és el de teoria literària.
Ah, teoria literària. Sí. El vols recitar, Maria Àngela? Ho llegeixo tu. Jo mateixa? Sí. Perquè és que està tan ben trobat, és tan bonic. Diu, ve-te aquí que els homes s'excusen d'arribar en vulgar per la ignorància de les dames. No saben llatí, pobretes, i les volem enamorar. Les paraules, ja se sap, són l'inici de l'amor. I les mirades...
Però les mirades no sonen en llatí i s'entenen, les paraules no.
És magnífic, és magnífic. M'agrada que t'agradi. Bé, eh? Si n'haguessis de triar un, ja sé que és molt complicat, que ho faries a Obro pàgina i el que em surti. On hi ha algun en especial que t'hi trobis molt identificada? Sí, n'hi ha uns quants. L'altre dia vam presentar-lo a Figueres i va ser, però si us deixem recordar-ho, perquè hi havia molts dics estudiants meus de llatí, perquè a Figueres n'hi tinc molts d'estudiants de llatí.
I em va presentar l'Anna Maria Velaz, que ho va fer preciós, i llavors anaven aixecant al final estudiants i anaven recitant els poemes que els hi havien agradat. Estudiants com pot ser l'Àngels Gardella, que és novel·lista, ell, en Joan Antoni Poc, Lourdes Godó, i en fi, que són ja grans els meus estudiants. Però va ser preciós cadascú triant el seu poema. I en fi...
Jo llegeixo moltes vegades en les presentacions el Jardí Bosch. Oh, és preciós!
Però l'Àngels Gardella va llegir el d'Atena. Com es diu? Sí, és clar, és que tots tenen... En Pere Gimferrer me'l va presentar a Barcelona, a Ona, i va dir a cadascun dels poemes hi ha una realitat anterior que és la que ha motivat aquests poemes, però els poemes són una altra realitat.
Aquella realitat ja, si algú la vol saber, doncs, mira, la Maria Àngel els hi pot explicar, però no cal saber-la, perquè el poema ja et convoca a una altra realitat. Ho vaig trobar preciós. I va posar d'exemple El senyal vell, que és un poema breu, breu, breu, que té quatre versos, que ara no et sé dir on és, però bueno, ja el trobaràs com que hi ha un índex. Sí, el tenim aquí. A més a més, l'índex està molt bé. Aviam, ara estem nosaltres aquí buscant-lo.
I ara no el trobarem perquè n'hi ha molts. Però si ha cremat tanta vida, em penso que diu això. I ell diu, esclar, hi ha molta gent que sap que allò és una casa, que és la casa de Romanyà, en la qual va viure Mercè Rodoreda, el senyal vell, però...
Ah, i si ella, quan escrivia això, pensava en el poema, en el poemari, en el vell senyal de la poesia que es va transmetent pels segles dels segles, que els trobadors feien servir, saps, el senyal. I ho vaig trobar impressionant. Doncs bé. El tinc aquí, eh? El tens, l'has trobat. El tinc. Diu, no s'hi ha mort ningú en aquella casa, però s'hi ha cremat tanta vida. Sí.
És que veieu com no cal massa per dir molt. Per dir molt, sí, clar. Sí, sí. Hi ha una primera lectura que és una lectura així, senzilla,
i que et pot ressonar a tu perquè estàs vivint uns moments en els quals allò et conforta i et ressona. I després hi ha una altra lectura que és la que busquen els meus estudiants, que és anar a trobar tots els autors que jo he convocat en aquest poema. Per exemple, digue'm, digue'm. Sí, que en llegeixo un que és Arbre, que diu així, si em punxen no em trobaran sang.
Dormir, dormir i potser somiar. Se m'han acabat les llàgrimes. Vull que sigui una altra ella que visqui la meva vida. Jo em vull plantar. El jardí, com la triar. I has de venir arbre. I res més.
Aquest el va Adrià el meu fill quan li van demanar que triés un poema del meu llibre i van llegir aquest. I va dir, és que aquí hi és tot. Hi ha Shakespeare al començament, però després hi ha l'Adrià de quanta guerra que es va plantar a terra per fer-se arbres al jardí. Esclar, jo vivia en aquell jardí que es va plantar l'Adrià. Jo també em volia plantar com l'Adrià i que fos un altre que visqués la meva vida en aquells moments.
I res més, aquest vers final que és tan breu, i res més, és un vers d'un poema de Costis Palamas, que és un poeta neogrec que a mi m'agrada molt i que sempre aquesta frase m'ha enamorat i fins i tot l'he pintada en un quadre, perquè jo també he pintat quadres d'una època determinada a la meva vida. I, en fi, si la gent no ho sap,
Aquest poema et pot interpel·lar i dir-te, doncs mira, és una persona que en aquests moments està passant unes circumstàncies dolentes i vol plantar-se i quedar aterrada allà i quedar-se clavada.
amb les arrels a dintre del jardí i ser un arbre. També aboco el meu llibre dels arbres, que jo per això vaig escriure un llibre d'arbres, perquè em volia plantar i ser un arbre. Però no cal saber que això és la triada quan aguanta guerra, ni que es costi espalar mas, sinó que et pot convocar igualment aquest poema, que és el que deia en Jim Ferrer, encara que no sàpigues el context i la realitat que hi ha darrere.
És que a mi, una de les coses que em fascina molt, a vegades em pregunten, i és que ara em ve molt bé dir-ho, com vius tu aquest treball periodístic? Tot el que arribo a aprendre i em fascina quan escolto els meus convidats i convidades, tota aquesta trajectòria i tot aquest saber que tenen acumulat, que després, en aquest cas teu, el trasllades als poemes. I és fantàstic.
I és fantàstic. Es poden llegir des de moltes capes. Sí, sí. L'Anna Velaz, que també havia sigut una meva, va voler comentar el poema Sincronicitat. Sincronicitat, és a la pàgina 31, si ho vols veure. I, esclar, és un poema que parla de Delbó, una exposició de Delbó. A mi em va venir vertigen quan vaig sentir que ella llegia. El vertigen.
que vull tenir el nostre dècnic. Doncs quan vaig sentir l'Anna Belas recitant aquest poema meu,
Em va venir vertigen de la quantitat de vida que hi vaig posar en aquests versos, però vida d'anys diferents, perquè per això es titula sincronicitat. Una sincronicitat era trobar en un punt, i en aquest punt és el meu poema, moments que jo havia viscut, d'altres que havia de viure, però que també havia viscut, en fi, que era el vertigen de la meva vida. Vaig trobar, eh?
Si vols, el llegeixo. Sí, sí, sí. L'exposició de Delbó a la Pedrera. La llum de la nit de la flauta màgica de Poleu. La flauta de l'any 2007. La llum de la tardor valenciana. Retalls de vides que s'han trobat després d'alguns intents. Quina imatge de la seva imatge s'havia gravat dins del meu disc? Què vaig veure, què vaig sentir, aquell dia d'octubre de la llum en la nit?
I l'Anna Belas va investigar tant per arribar a veure quin era el context d'aquest poema, que va trobar un treball que jo havia fet sobre Apuleu, Rodoreda, la flauta màgica de Mozart, un autor que és Pietro Cittati, que ja havia treballat aquests dos personatges, Apuleu i la flauta màgica de Mozart, i ho va explicar, que furgant-furgant havia trobat això i que havia...
Vaja, li havia semblat sensacional que jo aboqués fins i tot aquell meu treball. És a dir, que sí que hi ha restes de treballs que estan escrits aquí o descrits aquí a dintre dels poemes. La presentació dels Premis d'Octubre, en fi, aquell dia d'Octubre de la Llum en la nit...
Em va venir vertigen de la meva vida viscuda escrita en aquestes línies d'aquest poema. Aquest és un dels poemes que no havia llegit tant com d'altres.
I sentir-lo allà, doncs mira, em va venir vertigent. És curiós a vegades que quan ho reciten els altres, sembla com una altra... És com si veiessis la dimensió del que realment és. Jo penso que ara que ens ha explicat això, fins i tot retrat interior per nosaltres, agafa com una altra volada. És com més gran. Sí, perquè hi ha...
tot el que hi ha darrere, esclar. Totes les realitats aquelles anteriors i les meves lectures i els meus companys de vida que són els escriptors i que són aquí dintre.
Nosaltres us recomanem que us endinseu en aquest retrat interior que està publicat per Proa, aquest retrat interior de Mari Àngela Vilallonca, perquè serà conèixer-la, encara que no us ho penseu, una miqueta més. És com entrar a casa, oi?
Sí, sí, és entrar a casa, entrar a dins. Una nova faceta de tothom la vida viscuda, tots els que la coneixeu sabeu que hi he posat l'ànima en la nostra terra, en la cultura de la nostra terra i això és meravellós. Sí, realment ahir o avui, em penso que és avui, que vam tancar fa sis anys, vam tancar per la Covid. Sí, va ser el dia 11. Exacte. El dia 11.
Sí, sí, sí. I quan ho recordava, pensava, esclar, que vam viure una època dificilíssima. Sí. Els hi vaig dir a Figueres, i t'ho dic a tu, perquè em van preguntar si feia més poemes ara, si en feia. I els hi vaig dir que sí. I com que em sentia tan còmode allà al mig de tots els meus estudiants, que ara estava fent poemes de
tota consellera. És a dir, estava poetitzant la meva vida com a consellera. M'han quedat tots parats i van riure. No sé si arribarà a bon port o no, però això és una de les coses que estic fent ara. Esperem que sí, perquè tenim curiositat. Com que no faré unes memòries ni una autobiografia, aquesta és la meva idea, vaig pensar, doncs mira, faré poemes,
I explicaré les meves vidències com a consellera, que van ser intenses i dures en molts moments. Bé, tot té dues cares, no, Maria Àngela? El Déu Janus, eh? Sí, sí. Escolta, moltíssimes gràcies, de veritat, perquè vas dir que sí a la primera, perquè ens ho has posat molt fàcil i perquè hem gaudit molt.
Jo també. M'ha agradat moltíssim que em fessis aquesta entrevista. Te'n dono les gràcies que m'hagis deixat parlar del meu retrat interior, perquè publicar un llibre és comunicar i jo ara, com que no faig classe, no tinc tantes ocasions de comunicar així amb molta gent. O sigui que donar-me aquesta oportunitat us ho agraeixo molt.
Doncs ja tenim excusa per fer una altra entrevista, encara que no hi hagi llibre pel mig, eh? També, sí, sí. Perfecte. Moltes gràcies. És un plaer sempre ser entrevistada per tu, Mònica. Gràcies, Maria Àngela. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. El calaix amb Mònica Sussies, un programa d'on a la torre per a la xarxa.