Agnès Marqués i Pujolà és periodista i llicenciada per la Universitat Ramon Llull. Té una llarga trajectòria en ràdio i televisió on ha dirigit i presentat programes com el Telenotícies Cap de Setmana o Planta Baixa. I actualment dirigeix i presenta, junt amb el periodista Manel Elías, el Catalunya Nit de Catalunya Ràdio.
Literàriament, el 2018 va publicar Els guapos són els raros, un llibre il·lustrat que recull els testimonis del programa televisiu Gent Normal i el 2022 la seva primera novel·la, Ningú sap que sóc aquí.
Quan un diari local de Texas publica un anunci insòlit en què una dona felicita el seu marit i l'amant pel fill que esperen, la periodista, en hores baixes, Ginebra Byrne, rep a Barcelona l'encàrrec d'escriure'n un article viral. El que havia de ser una peça de consum ràpid es converteix en el detonant d'una transformació inesperada que l'obligarà a replantejar-se la manera de mirar el món i la pròpia vida.
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
La segona vida de Ginebra Bern. Premi Ramon Llull. Jo no sé si serà la segona, però n'hi ha moltes de vides aquí dintre, Agnès Marquès. N'hi ha moltes. N'hi ha moltes. N'hi ha moltes de vides, i tant. I diverses. I diverses. No, la veritat és que és un bon viatge. Quan miro enrere i dic, i com ho has parit tot això? Dic, mare de Déu, quina feinada que heu dit moltíssim, però hi ha molta tela. Hi ha molta tela.
Hi ha molta teca i jo pensava, quan preparava l'entrevista, dir jo no sé què puc preguntar i què no, perquè hi ha molts fils aquí. Hi ha molts fils i hi ha coses que, efectivament, mira, tinc ganes dels clubs de lectura, perquè per fi podria ja destapar-me del tot i poder parlar de la novel·la de principi a fi, perquè és veritat que
que és una novel·la que es pot explicar molt sobre alguns temes, etcètera, però que has de deixar coses amb els punts suspensius, perquè si no te la carregues d'alguna manera, et carregues l'experiència de la lectura. Fas spoiler, que es diu ara. I no costaria fer spoiler, eh? No. Anirem amb allò, amb compte. Amb molt de compte.
Començarem pel tema que potser molts hauran vist, no? El més lleuger, una miqueta el més lleuger, que és el periodisme. Sí. Perquè és professional, però no entrem encara a la vida íntima. D'aquest trio... Sí. D'aquest trio lalalà que dic jo, però que hi ha més d'un trio aquí dintre...
Però parlem del periodisme, d'aquesta reflexió, perquè a mi és un punt que m'ha agradat molt. Moltes vegades quan veig les notícies i faig tapping, penso, si jo no pogués triar, realment, i n'hi ha molts que no poden triar, i m'hagués de quedar treballant en segons quins programes, quina decepció seria per mi, i és una reflexió personal, haver estudiat la carrer de periodisme i haver d'explicar la vida dels altres, o xorradetes, o saps...
Que tot és digne, totes les feines s'han de fer i sempre hi ha d'haver algú, però és un tema que està moltes vegades damunt de la taula, i potser aquest periodisme de xafardejar, de saber, de titular, és el que més enganxa i el que més públic té.
Clar, està pensat per enganxar, està pensat justament perquè fem clic i hem d'entendre que això fa que el portal en qüestió tingui moltes visites i després puguin dir a qui dona ajuts o subvencions, mireu quanta gent ens visita.
I per això em proliferarà tant aquest tipus d'articles. Alguna vegada aquests dies m'han preguntat, però aquest llibre és una crítica al periodisme? I dic, d'entrada és una novel·la, és una novel·la d'amor, etc. I surt el tema del periodisme. Però no és una crítica, perquè fixa't, la Ginebra es troba fent aquest article per pura supervivència, que és el que tu dius, no?
Tots passem per la vida intentant sobreviure de la millor manera possible i la Ginebra està en una situació com molt probablement molts altres de fer una cosa a contracor i l'ha de fer. I aleshores escriu aquest article Pesca Clic sobre una xafarderia que ella no està d'acord de fer-ho d'aquella manera i li remou molt perquè al final pensa, què estic jo fent, explicant la vida de tres persones d'un lloc tan llunyà, tan remot?
Aquestes persones un dia es buscaran a internet el seu nom i trobaran articles escrits en llengües que no coneixen i veuran que s'està explicant la seva història. A mi tot això em va generar com, vaig pensar, és un gran tema, perquè és un gran tema de debat i perquè és un bon lloc de conflicte. Perquè fixa't, també ho fem a la nostra vida diària. Ah, mira, m'han dit això i jo ho explico, no?
M'agrada dir que el rumor és una forma bastant salvatge d'injustícia, perquè normalment no li arriba a la persona perjudicada o afectada. Per tant, no es pot defensar. I tercera, normalment el rumor està basat en... està poc fonamentat, diríem, no? No saps mai, però qui t'ho ha dit? No, no, no, m'ho ha dit un altre que ho va sentir de noción, etcètera.
I per tant, també com a persones, ja no periodistes, ciutadans normals, és una reflexió que també convida a fer, a dir, bueno, jo què faig amb aquesta història? La replico o no la replico? Bé, en tot cas la Ginebra es troba amb aquesta història que d'alguna manera, i no sap per què, i després acaba descobrint, connecta amb ella.
I després acaba descobrint. Ja comencem amb els punts suspensius. Aquí hi ha uns punts suspensius. Aquí hi ha uns punts suspensius. Però certament jo penso que és un punt de reflexió per a tots, per saber on estem, però també què mirem, què volem saber. I a mi m'ha agradat molt també pensar que la Ginebra, en aquest cas, està fent una cosa que no li agrada, però el fet de fer-la,
Fa que iniciï aquest viatge. La remou per dintre. Tu ho has dit. La remou per dins. I això fa que surti tot allò que és essencial per ella. Que potser si no hagués trobat aquest article, res del que passa a la novel·la hagués passat i res del que trobarà, farà i desfarà de la seva vida...
Tampoc passaria. Mira, al principi de la novel·la faig una cita, agafo una cita de la pel·lícula Antes de l'Amanecer, el títol en castellà perquè jo en català no l'he vista, saps? Aquesta pel·lícula que és una trilogia de l'Ethan Hawk i... Ai, ara em sortirà el nom d'ella... Bé, és una pel·lícula... Se n'han fet tres amb el pas dels anys, ho explico per si alguns oients no n'estan al cas...
i de dues persones desconegudes que es troben en un tren, fan un viatge, i bé, allà passen moltes coses, no?, i es van retrobar amb el pas dels anys. Bé, en aquesta primera, del Richard Lindleitern, que n'és el director, surt una frase que diu «És increïble com tot el teu futur canvia cada vegada que coneixes una persona».
I és veritat que el futur de la Genebra canvia quan entra en contacte amb aquesta història. I després ja fa el viatge a Texas, coneix les persones, etcètera. Però és ben bé que no saps quines escenes quotidianes acaben connectant amb alguna cosa que tu tens a dins pràcticament sense ser-ne conscient i que és veritat que cada cop una cosa que passa pràcticament desapercebuda et pot canviar la vida. Pot ser un motoret d'aquells que s'engega i tot es precipita.
Les cosetes més petites poden transformar tot un món i tota una vida. I tant. I aquí ho veiem, en aquesta nota. I ara jo faig aquest viatge que tu també has fet, jo l'he fet a través de la literatura, tu l'has fet en la literatura i en la vida real, perquè hi ha aquest poblet de Henfield, que és on passa tot, és on es publica aquest anunci, i...
Clar, tenim, tu deies, veuran un dia, obriran internet i es trobaran amb un munt de llengües que no són les seves, tota la seva història, la seva intimitat, perquè no deixa de ser la seva intimitat. Llavors veus tot el món global i tot el que està passant amb aquest article i de cop i volta ens trasllidem amb un poblet...
petit, de comunitat, que ignora la meitat de les coses que passen, i a més a més, d'Església, no? Aquest sentit de comunitat que nosaltres aquí l'hem perdut, i tu l'expliques molt bé. L'hem perdut una mica, sí. A mi em va sorprendre, perquè amb els Estats Units tens la sensació que tot i que...
Hi ha moltes diferències, però tens la sensació que ets una mica a casa, és molt occidental, no? Vull dir que hi ha uns codis culturals que més o menys t'entendràs. I hi ha una gran diferència amb aquesta petita comunitat. És un poble petit, és un Texas buscós, molt buscós. No té res a veure amb el Texas aquest de la bola de palla que t'imagines i el desert i tal, no?
I és una comunitat molt marcada per l'existència de Déu. És a dir, l'existència de Déu marca totes les relacions. En un poble tan petit són mil i escaig habitants. És un poble molt, molt petit. No ens l'hem d'imaginar com un poble amb les cases totes apilotades, sinó són cases d'aquestes individuals, amb avingudes amples i tal, molt nord-americà.
I hi ha quatre esglésies en aquest poble petit. Hi ha la catòlica, la baptista, la metodista i l'evangèlica. Aquí la que ha relat amb moltíssima força és l'evangèlica. El poble està en una zona que es diu cinturó bíblic dels Estats Units, que és tota una regió que travessa pràcticament els Estats Units de...
de l'est al sud-oest, on som molt creients. A mi em preguntàvem per Trump, què pensava de Donald Trump, i si creia en Déu. I eren les dues, era com un animal una mica exòtic allà. Jo els hi responia, és que soc europea, i així com intentant...
Jo no sé res, rebre-li ferro i dir, mare de Déu, que... No vull opinar. Tampoc em van entendre mai l'acudit. No, jo soc europea. Però la veritat és que van ser molt amables perquè són molt hospitalaris a la vegada que introvertits. Perquè quan intentaves ja parlar de les coses d'ells, notes que hi ha una certa... Com a totes les comunitats petites, escolta, tu ets una forània que vens a remenar. Tot i que insisteixo que em van tractar molt bé.
I després, l'Església Evangèlica, la veritat és que és captivadora, perquè tenen uns rituals molt catàrtics. Aleshores, tu, quan ets allà, creguis o no creguis en Déu, veus tota una comunitat amb una comunió que...
que jo, la veritat, em vaig quedar molt, molt, molt sorprès. O sigui, ens hem d'oblidar de l'Església Catòlica. Vaig anar també a missa a veure quin perfil de gent hi havia i, a part que estava buida, hi havia set persones. L'ofici era bastant avorrit, ja m'entens. Molt relaxat. Molt relaxat, molt... Aquí no, aquí és, es crida, es canta... És catàrtic, és una experiència física, espiritual molt bèstia.
I això marca molt, marca molt el poble, vull dir, el lloc on anar els divendres a la nit és l'església, és l'església, no... Li vaig preguntar a una noia jove, escolta, aquesta nit on puc anar, no? I, pobra, es va posar vermella com un tomàquet, i diu, és que jo no, aquí no surt, no... O a casa o a l'església, no? Això per nosaltres és com un altre món. No, clar, un altre fòbia total, i només hi ha un bar, un bar que obre fins a les 12 de la nit, que és el Despiquis i l'Anys, i allà passen moltes coses.
Anireu a escoltar música. No direm res més. Anireu a escoltar música. I trobareu personatges. Ara tu parlaves d'aquesta comunitat. Evidentment, no estan escrites, però quan hi ha comunitats tan petites s'entén que hi ha una sèrie de normes i una sèrie de lleis que entre ells ja saben que existeixen línies que no pots traspassar. Aquest anunci, que no fem espòiler perquè ja és l'anunci. Sí, l'anunci és la primera pàgina, i tant. I ja està.
Clar, aquest anunci, realment, com impacta en una societat, en una comunitat tan absolutament petita. Aquí ja comencem, perquè tenim l'Emma Taylor, el Derek i la Lila Carter, i clar, ostres, és que jo... O sigui, anava fent seccions. Primer pensava... Clar, la mesura que vas llegint, vas fent el mapa. Sí. No? El Derek, la Emma, seran pares, molt bé, la Lila es felicita, al·lucines. I no saps com tu has d'aprendre.
Però a mi, jo penso que et falta una novel·la, et falta la novel·la de la Lila. De la Lila, de la Lila, ens falta... Ens falta la novel·la de la Lila? Sí, sí. Pensa tu, fes-la, sisplau. La necessito.
La necessito, perquè... Clar, et quedes amb l'interrogant. Sí, està... A veure, trobareu molta... Jo penso que, senyores i senyors, ho haig de dir, la realitat supera la ficció i us interpel·larà moltíssim la novel·la de l'Agnès. Molt, perquè mira, qui veig qui menja a ple segle XXI.
I Europa, que som europeus, tal com es diu, som europeus. Som europeus. Això, senyores i senyors. Totalment. Mira, jo crec que tots els llibres necessiten lectors, però aquesta història necessita que el lector la posi en un lloc o en un altre, perquè realment cada mirada és diferent. I jo tinc moltes ganes de trobar-me ja amb lectors...
per poder parlar, ja et dic, sense pors, ja sense espòilers i tal, perquè vull un retorn, perquè al final la Ginebra, sense entrar en més detalls, es troba amb un dilema molt gran que jo no sabria com resoldre. No sabria com resoldre, i això m'emociona perquè...
dic, home, has estat capaç de crear una cosa que per tu no és òbvia, perquè per un escriptor a mi em fa molta por, diria, caure en el que és òbvi, o en la moralina, o no és lògic que en aquesta li passi això, i em fa com por. Aleshores, haver portat la Ginebra a un lloc on jo no sabria què faria, doncs mira, m'agrada, però ja et dic jo que no sabria què fer.
Hi ha dos girs de guió que quedareu morts. A mi em van enganxar de sorpresa. No ho esperava. Potser me l'esperava més que l'altre.
però un d'ells absolutament no, no, no i no. I dona molt a reflexionar. Dóna moltíssim, perquè aquí tenim aquest trio, tenim el matrimoni que evidentment es desfà, tenim... A partir d'aquí tu també fas una mica la... Vas mirant cap al passat, no? D'on ve la Emma d'aquí... Clar, és que és molt important. És que les persones som el que hem viscut. Què hi ha darrere de la Emma? Què hi ha darrere del Derek? Perquè també...
Uf, vull dir, és una història de pes, la del Derek. I jo quan dic falta aquesta novel·la de la Lila, perquè la Lila és un clan familiar que jo em feia nasta poc, vaig pensar, espero, no sé, encara em queden uns anys de vida, no sé si em tornaré a ajuntar, però... Espera't, no? És a dir, li faré un tercer grau al futur, si arriba, i a la família també. Clar, clar, i tant.
És que això que has dit m'agrada molt perquè, clar, per entendre, a vegades fem judicis de coses, de persones, dels seus comportaments, clar, i no sabem d'on venen. És imprescindible per entendre i posar-te a la pell d'aquella persona saber tot el que ha viscut. I la novel·la és un joc d'això, és un joc tota l'estona de mirall i de dubte, de dir, aquesta persona però...
Em petitzo, no em petitzo amb ella. Què sé d'aquesta persona? Espera't, que ho aniràs descobrint, no? I a mi que m'agrada molt fer endavant i endarrere en les històries i acabar després tot el trencaclosques encaixant, no? Per mi, com a escriptora, és la part més divertida
i és la part més justa amb els personatges, perquè són complexes com ho són les persones, i tots actuen per coses que han viscut. M'agrada pensar, almenys a mi em passa, cadascú després, tot això, les mirades sobre el llibre, són subjectives. Jo els entenc a tots, diria, pràcticament a tots. Pràcticament, pràcticament.
Ja està, no hi ha res més, perquè és que... Però sí, sí, realment és així. Al final, no sé si estaràs d'acord amb mi, quan poses damunt de la taula tota aquesta sèrie de conflictes i personatges que no són plans, perquè tots tenen la seva complexitat, i ets capaç d'empatitzar amb tots ells,
Això és al·lucinant, perquè moltes vegades és aquí quan deixem de banda aquests judicis o prejudicis i aconsegueixes que aquest personatge t'arribi a dintre. Això com a autora, clar, t'hauries de dir, ostres, que guany. Nena, moltes gràcies, sí, estic molt contenta. És allò que dius, he aconseguit que marxin aquests judicis i prejudicis i que tothom pugui col·locar-se al lloc, empatitzar a vegades l'això. Sí, no ho és, no ho és. I aleshores sí he aconseguit que...
Això doncs em sentiré molt, la veritat és que molt satisfet, de fet és una de les coses que vaig parlar amb algun membre del jurat, de la credibilitat que creien que tenien aquests personatges i per mi crec que és l'elogi més important perquè m'interessen més els personatges i la condició humana que no la trama en si, tot i que la trama és fonamental lògicament, sinó que expliques, necessites una trama per ensenyar aquests personatges.
Però on m'agrada fer el treball és amb aquesta complexitat dels caràcters dels personatges. Jo penso que hi haurà grups a favor dels únics i dels altres, perquè cadascú realment ha viscut, perquè clar, cadascú es posarà de banda de la part que li toca. Però jo no vull fer spoiler. No, no podeu. Però quines idees dones, de veritat? Jo no sé si d'aquí endavant passaran moltes més coses que aquesta nostra Europa. Per favor, això és ficció, ja està educat.
Tu fes mirant les notícies d'aquí... A mesura que vagi llegint la novel·la, tu fes mirant notícies, eh? Perquè a idees no la guanyes. Sí, sí, a idees... A idees no la guanyes. Sí, sí, sí. No, no, em va fer... Quan trobes... Quan trobes el desllorigador, dius, ja està. És una gran alliberació perquè aleshores comences a jugar. Ara he de construir tot un univers que arribi aquí, no?
Això és molt divertit, Mònica. Això és tan divertit. És una sort poder-ho fer. És que ho diu amb una cara de satisfacció, eh? L'entendreu quan ho llegiu. Jo aquesta cara la recordo sempre. Ara ja l'emneixo a aquell llibre. Perquè llavors entenc que aquest desllorigador no el tenies en un inici. Quan vas començar no...
No ho tenia clar, no ho tenia clar. Això és una feina que faig bastant amb mètode, perquè quan comences a escriure, la història com que et va... És com si quan veus una sèrie que t'enganxa i et quides, ai, he de deixar el capítol, ja el veuré demà, i què li deu passar a aquest personatge? Exactament, les sensacions són exactament les mateixes. Aleshores has d'anar pensant, clar, ho has d'inventar tu, i aleshores jo el que faig és, amb una llibreta Ginebra, no?,
què li pot passar. Aleshores, quan penses li pot passar això, has de pensar i d'on ve la ginebra perquè li passi això, perquè ha de tenir versemblança. Aleshores, és mètode, és ben bé dibuixar possibles camins alternatius i després quedar-te amb el que més t'agrada. Per tant, no és una cosa que apareix així com una inspiració. Està treballat, diríem.
Bé, jo esperaré un club de lectura. Ai, per favor, el farem. Perquè així d'aquesta manera també em podré deixar anar, perquè a la ràdio no puc mai a les entrevistes explicar finals ni explicar mai res, i sempre queda aquella tensió que diuen no resolta, no? Literàriament parlant. És el ganxo. Sí. Doncs ja ho sabeu, ja veieu que passen moltíssimes coses en aquesta segona vida, i nosaltres esperem que hi hagi segona vida, tercera vida, quarta vida, però sobretot...
La Lila. La Lila, d'acord. No t'oblidis. La segona vida de Ginebra Bern, publicada per Columna, Premi Ramon Llull. I bé, molts ànims en aquest tour i ens veiem entre llibres. Exacte. Gràcies, Mònica.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.