Mireia Giró és realitzadora i guionista de l'APM, de TV3 i també de Curs i Ficcions. Col·labora amb diversos programes de ràdio com Medinal Codina, Arrac 105, Vostè primer o no ho sé, Arrac 1 i tot sempre amb un to humorístic, feminista i reivindicatiu.
La Sara Bunsom és una dona independent, per força, de Barcelona. Mare soltera d'un nen de 4 anys, la monoparentalitat és l'única solució que ha trobat per crear una família amb un adult funcional. I guionista a l'ombra del presentador estrella del programa de televisió de més audiència del país, o sigui, que fa la feina bruta.
Amb la sensació de viure en un permanent estat de temporalitat post-adolescent, la Sara vol fer-se gran d'una vegada, viure amb consciència i trobar una connexió que la faci sentir segura. Barcelona esdevé l'escenari d'aquesta missió pràcticament impossible.
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies. La desastrosa teràpia de la Sara Bonsom, jo penso que a moltes de nosaltres ens pot anar bé per relativitzar
Tot el que ens passa cada dia. És una novel·la actual i jo penso que potser no al 100%, però moltes vegades ens hi podrem emmirallar. Mireia Giracosta, benvinguda. Hola, què tal? Moltes gràcies per convidar-me. Bé, és que després de llegir aquesta desastrosa teràpia n'havíem de parlar. N'havíem de parlar. Bé, la Sara on som, meravellosa. Perquè és que les persones...
No som de conte de frades. Tu ja dius que va al Disney, quant de mal ha fet aquesta gran frase, però la Sara és brillant i és meravellosa. No és perfecta, però és molt brillant. Però les persones brillants no sempre brillen quan volen elles.
No, exacte. Potser com més pensis o més conscient siguis de les coses, moltes vegades doncs menys menys te'n surts o com més sensibilitat tinguis cap a les injustícies o les coses que ens surtin bé, doncs més pateixes. Això sí que és veritat. Però moltes gràcies per considerar-la brillant. Però bé, sí, sí. És una mica com un mirall de tot el que aquest món ens pressiona, no? O de com ens hem muntat la vida on sembla que és
ser feliç o almenys estar tranquil i en pau és molt difícil. És molt complicat i això que podríem dir que tots estem, sobretot la Sara, però nosaltres també vivim en una part social afortunada, que no ens falta de res, però es pateix, es pateix. I aquesta Sara, aquesta protagonista, que se'n va a fer teràpia,
Però aquesta teràpia, per molt que la vulgui aplicar, és que això no va. Explica'ns una miqueta. És que jo també et preguntaria, suposo que deus tenir mil fonts d'inspiració perquè és una novel·la del nostre temps, de la nostra vida. Però com se t'acudeix la idea, com hi poses aquesta teràpia, com crees la Sara?
Doncs bé, jo feia, bé, i faig una mica de sàtira d'actualitat a la ràdio i llavors, clar, és una cosa que tinc molt per la mà, sempre que sorgeixen notícies o fets, doncs de veure la part humorística o fer una anàlisi que és humorística però al final les torna seriosa, no?
Llavors això jo ho tinc molt per la mà i també neix una mica de la ràbia d'aquesta impotència que molta gent ens ha passat d'intentar solucionar els nostres problemes a partir de fer teràpia i adonar-nos que
que hi ha una part que no podem superar, que és el context social. Tu abans deies que aquí tenim de tot, però jo també penso que cada vegada potser hi ha més drets i més situacions, ja només de l'habitatge, un dret bàsic, que no està garantit, que d'alguna manera
està en perill, potser en una classe mitjana, una gent que tenim estudis o que en principi ens feien la promesa que tot seria meravellós per nosaltres i estem veient que això no és així i que de fet els drets bàsics que ens crèiem garantits trontollen i que a partir de fer teràpia només així, fer teràpia per solucionar-nos individualment els problemes no ens n'en sortim.
tot i que hi posem molt bona voluntat i la Sara sigui molt positiva i una romàntica i que pensi que tot depèn d'ella, no? Arriba un moment que s'ha adonat que no, que no tot depèn d'ella i per molt optimista que siguis i per molt que somriguis o que t'intentis autoconèixer, que diguis que no, que coneguis els teus límits i sàpigues posar límits.
que tot el que ell aprena la teràpia després no ho pots aplicar a la vida, perquè si has de fer mindfulness en una situació on no arribes a final de mes i el teu cap et poteja, etcètera, doncs no...
per molt que et paris i et posis a meditar, doncs no te'n sortiràs. I, a més a més, m'agrada que plantegis això, perquè vivim en una societat plena de cartellets i d'etiquetes i de hashtags de que tot anirà bé, et respira i tot sortirà bé, poses una esperma vermella i trobaràs l'amor, etcètera, etcètera, etcètera. Vivim en això, vivim amb aquestes frases constantes.
Constants que, com que estem en aquest primer món, tot és meravellós i és fantàstic i en poqueta cosa en tens prou. I la Sara realment fa equilibris. Ho toques tot, les mares solteres, les mares putejades a la feina, la conciliació laboral, el sostre de vidre, l'habitatge que tu has dit. I quan ens posem a parlar de les parelles, Mireia, ja ho acabarem de brolar.
Clar, clar, d'alguna manera són les fórmules aquestes que ens venen, que en el fons moltes vegades se'ns venen així perquè ens volen convertir en consumidors i consumidores de teràpia i de solucions màgiques. I fins i tot jo m'ho he cregut, eh? Em sembla que et veig que tu també t'ho has cregut, m'ho hem donat, tot això. I després, doncs...
Clar, aquestes etiquetes que al final, primer que algunes ens empresonen, no? Perquè, com, no, tu ets tal, no? Tu ets, és que tens vincle, tens vincle habitatiu, o tens vincle ansiós, però és clar, és que si ja d'entrada penses que ets això, ja no surts d'aquí, no?
I moltes vegades ets vincle ansiós perquè potser la teva parella no et tracta prou bé o altres o gent que jo he etiquetat de vincle habitatiu resulta que amb una altra persona no té vincle habitatiu sinó que s'han acabat casant, no? Llavors tenen vincle habitatiu amb tu només. Llavors són etiquetes que t'empresonen.
i que al final acabes vivint sota aquesta etiqueta i posant-la d'excusa. O fins i tot gent que d'alguna manera agafa tota la terminologia psicològica per seguir-te oprimint. Que això passa molt potser en les empreses o en les parelles, oprimint-te o per seguir maltractant la gent.
que és com, no, és que a teràpia m'han dit això i tu hauries de fer això i som això i llavors acabes empresonat. O fins i tot etiquetes de coses que no existeixen realment, que et queda molt bé i que dius, ostres, és una solució, no? Perquè ara ja m'han dit que soc això, però al final acabes veient que el ser normal, o sigui que una reacció normal davant d'una tristesa o d'alguna qüestió...
contradictòria, doncs acaba sent una patologia. I també em volia fixar en això, de com al final tot acaba ser una patologia per la qual casualment tenen un remei a Instagram, un curs, un webinar que tu el fas i que ja immediatament acabaràs solucionar aquest problema que tens que no tenies abans de llegir el post d'Instagram on parlàvem d'aquesta qüestió. És com una broma.
i al final que la col·lectivitat, sense col·lectivitat, sense revolució o sense xarxa, no hi ha felicitat ni hi ha progrés. Individualment a casa nostra fent aquests truquets que prenem a Instagram o a teràpies, que no dic que totes siguin així, però en moltes ocasions la teràpia és una feina més que ens posem a sobre en lloc de posar l'ull al verdader culpable.
que és una societat que ens pressiona molt, molt capitalista i on cada vegada aquest narcisisme, aquest egocentrisme, aquesta individualització ens porta a no parlar entre nosaltres i a no adonar-nos d'on és el problema realment. I això de les cites que dius, és que parlo massa, digues alguna cosa.
No, Mireia, l'autora ets tu i realment és que hi ha molta cosa. Però us podeu imaginar que tot el que ella... Ara ens hem posat filosòfiques. Però tot això ho explica amb una quantitat d'humor, amb una ironia, amb un sarcasme. És que em poses la Sara en unes situacions que algunes...
De veritat ho dic, que m'hi he trobat, eh? Potser no tan al límit, perquè n'hi ha que les portes molt al límit. Però, sincerament, val molt la pena que la llegiu, perquè fins i tot penses, mira, som un desastre, però som magnífiques sent un desastre. Vull dir, penso que una mica també la idea, Mireia, és aquesta, no? De dir, escolta'm, no hi ha solucions màgiques, som el que som, fem el que podem i, escolta'm, visca la revolució.
Sí, almenys riem una mica de les gràcies aquestes entre cometes i dels desastres. I també, com que hi ha una part del llibre on ella parla en primera persona, una mica sense filtres, doncs també diu coses que són vergonyoses, que no les diríem, que ens les guardem, no? Però ella les diu i llavors això jo crec que també fa gràcia. Que d'alguna manera... Sí, ho he passat...
M'ho he passat molt bé llegint-la, eh? La veritat. Clar, a més, pensa que... Jo crec que també sembla exagerat, però si posessis els teus petits desastres tots junts, doncs acabaria sent una cosa molt semblant, potser. No és tan exagerat. Hem parlat de tot això i hem parlat també de les parelles, perquè entremig d'aquestes sessions de teràpia hi ha els capítols que, a més a més, tenen uns títols molt ben trobats, no? I ella va tenir cites, va tenir cites i...
Aquí has estat molt encertada, perquè cada una de les cites té un perfil diferent. I, a més a més, amb uns noms ben originals, perquè té cites amb Simone de Beauvoir, amb Brandon, amb Hugh Grant... I ara et faré una pregunta que no tinc costum de fer-la mai, però no sé...
Si t'has inspirat en cites que has tingut tu o de les teves amigues. És que de veritat, si t'ha passat, hem de fer una entrevista que no surti a l'antena. Home, està inspirat en la realitat, però les cites en si, tot el que hi passa és ficció absoluta. El que passa que, clar, que hi ha connexions amb la realitat i que havien de ser creïbles. Però el que hi passa en si no ha passat. Però, clar, podria haver passat perquè està construït perquè sigui versemblant.
I més que res que el que sí que és verdadero són les contradiccions que ella troba, els sentiments o les diverses problemàtiques. Però en si mateixa la gent no existeix. Aquests tipus no existeixen. No existeixen de veritat, però estan fets amb peces dels reals.
Sí, exacte. Bueno, de gent real. Però no específicament de mi o de les meves amigues, sinó que jo m'hi hagi trobat, sinó... Bueno, com es construeix un personatge de ficció, no? Que, clar, que tot és un Frankenstein de la realitat. A no ser que sigui Frodo, saps? Jo què sé. Que també deu tenir alguna cosa real, no? Però una novel·la molt de l'actualitat, no? Llavors, les cites, doncs...
D'alguna manera el que jo buscava és que hi hagués una connexió amb la realitat i amb les diverses tipologies que et pots trobar de persona. I aquests noms són sobrenoms que les amigues li posen, que això sí que és real, que això sí que ho faig amb les meves amigues. Doncs això, que posem sobrenoms. Els...
a les cites que tenim. Està molt bé. A més a més, són cites que quan estàs llegint són capítols que és que t'hi veus. Estàs veient tot el que li passa i fins i tot t'aixecaries i li diries alguna cosa o faries alguna cosa. Per tant, interpel·les molt. Jo penso que ens trobem
ens trobem a dins de les cites. És una manera que tu també tens d'escriure, de narrar, tan visual, tan directe, tant que t'arriba. Això suposo que també t'ho han comentat. Bé, això sí que jo volia que realment el lector estigués dins de la cita. Gràcies per dir això perquè sí que era la meva intenció.
que es trobés dins i que fins i tot tingués aquells nervis que tens quan tens una cita o quan estàs enamorant-te i fins i tot que l'actor o la lectora s'excités, vull dir, que estigués allà tan ficat que fins i tot s'excités, vull dir, sí, sí. I llavors això sí que... o que s'interessés que acabés allò dibuixant un somriure al rostre en segons quins moments i d'alguna manera perquè...
La novel·la, els capítols sanars per la de la teràpia que ella fa, que en primera persona ho explica, i els capítols parells són les cites, ho explica un narrador. I, clar, llavors aquí també podia ser més lírica o també més crítica amb la Sara.
ensenyar més les seves febleses sense que les expliqués ella, sinó que no ho explica una altra. I també construir una mica el que seria, com un llibre dins d'un altre, que seria també un esquema de novel·la romàntica, bé novel·la romàntica més aviat de pel·lícula romàntica, d'història romàntica seguint com el prototip, les fases típiques de les històries romàntiques, però...
Irònicament, d'alguna manera, perquè ella intenta, ho fa tot, però després li surt malament i els prínceps no són els prínceps com haurien de ser i ella és una princesa moderna. Llavors, també això em feia gràcia.
que en lloc de ser la típica història romàntica, doncs ella ha de conèixer molts suposats prínceps, presumptes prínceps, per arribar a complir el seu ideal. I també m'han comentat que els homes que surten no queden molt ben parats, però jo trobo que els vaig descriure amb bastanta pietat i compassió, i he passat que els havia fet...
amb bastanta compassió i bastant polièdrics. Però clar, jo crec que el que passa és que no s'acaba d'entendre com és que cap d'ells no s'estima a la Sara Bunçom o com no està meravellat per la Sara Bunçom. O sigui, més que ells,
siguin un desastre de persones o que no surtin ben parats. Alguns sí que realment és un cretí integral, però altres no són cretins integrals. El que passa és que les seves raons per no tirar endavant amb la Sara o estimar-se-la realment són molt miserables. I són reals! I són reals! Us ho dic de debò, perquè sí, això sí que és real. N'hi ha una especialment, és que no vull fer spoilers aquí, però quan ho anava llegint pensava però quina
veritat tan gran que està escrivint. No farem spoilers, no explicarem els motius, no explicarem les cites, però jo haig de dir que algunes d'elles he pensat que són absolutament, per molt que hi posi aquest humor, la Mireia, són absolutament reals. I les meves amigues pensen igual. Doncs mira, tu, me n'alegro. Ha donat el llibre, he fet portar-te el tu.
M'explicareu ja cites que heu tingut per fer la segona part. Sí, sí. Inspirar-me, perquè clar, ja... Sí, és anònim, jo te les explico. Necessito inspiració. Sí, és anònim. Nosaltres ja s'ajuntem i te les expliquem. Mireia Girocosta, i ara bastaria molta estona més, però tenim el temps que tenim.
Ja veieu que és un llibre que et toca punts molt importants, però a més a més hi ha molt d'humor. La desastrosa teràpia de la Sara Bonsom, d'Univers, penso que té aquest equilibri entre l'humor, la ironia, el sarcasme i la realitat. Mireia, moltes gràcies. Moltes gràcies per tenir-me, gràcies. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. El calaix amb Mònica Sussies, un programa d'Ona la Torre per a la xarxa.