Sílvia Terol-Ledesma és llicenciada en filosofia i ha cursat el postgrau de cooperació cultural. Treballa de tècnica de cooperació internacional a l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i és una de les fundadores i redactores de la revista Infograma.cat.
Ha dut a terme l'itinerari de narrativa de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i ha fet diversos cursos de dramatúrgia en l'obrador de la Sala Bequec, autora d'àlies camallonga, d'obrador editorial. Costa de creure que durant més de quatre dècades hagi existit a l'estat espanyol,
una xarxa de centenars de centres on tancar i convertir en una esposa submisa i una mare abnegada les joves que no s'ajustaven al model franquista de dona. Costa de creure que la majoria de la població digui no saber res del Patronato de Protección a la Mujer, una institució que feu internar desenes de milers de dones. Presons, de facto,
robatori de nadons i explotació laboral són alguns exemples del que allí passava. Heu escoltat aquesta prèvia? El fil vermell d'ones als reformatoris franquistes no és només un llibre,
sinó que és tot un projecte que ara ens explicarà la seva autora, la Sílvia Terol-Ledesma, que no ho hagi estat sola. Jo penso que aquí hi ha un conjunt de dones i per això encara és més meravellós, perquè, Sílvia, vas tenir aquesta idea, la vas materialitzar, però ho heu fet unides. I això també és un projecte que encara el fa molt més gran tenint en compte el que van arribar a patir totes aquestes dones, el que tu dius, als reformatoris.
franquistes. Benvinguda, Sílvia. Hola, què tal? Sílvia, a veure, El fil vermell, com neix? I explica'ns tot el que heu fet, perquè no és només un llibre, és un llibre, és teatre, és exposició, i després no estàs sola, estàs molt ben acompanyada. Mira, El fil vermell neix...
de buscar informació sobre el robatori de Nadons a l'estat espanyol. Buscava informació i vaig anar a topar amb aquesta institució, el Patronato de Protección a la Mujer, i la veritat és que en un primer moment no m'encaixava, pensava què és això del Patronato, què té a veure... Després em vaig adonar que era la institució
que gestionava aquest tema, el del robatori dels nadons. I a partir d'aquí vaig anar començant, com diu el llibre, estirant del fil i vaig començar a fer relats que per mi no és...
No és una cosa que faig normalment, tinc més tendència a fer novel·la, però relats per intentar-me explicar aquesta barbaritat. Aquesta barbaritat que dones, per diversos motius, anaven a parar en aquests centres que depenien d'aquesta institució, normalment centres que eren...
de congregacions religioses i a partir d'aquí, doncs, les noies estaven allà tancades, no sabien quan sortirien, amb la cosa que les havien de educar o reeducar, perquè a vegades alguns anaven a parar per si de cas. Llavors, a partir d'aquí vaig començar a escriure, llavors ho vaig comentar i proposar amb una amiga que és il·lustradora, ella és
Es faria activista per la barreja d'art i activisme, de fer il·lustracions d'aquestes
d'aquests relats ella també no coneixia la institució, es va engrescar i així va començar. A partir d'aquí nosaltres teníem el somni de fer un llibre amb els relats i les il·lustracions. Però bé d'aquí que vaig fer un curs de dramaturgia a la Beckett i allà vaig un dia dinant, allò que parles amb les companyes i companys, ei, què estàs fent? Llavors jo vaig estar explicant què estava fent jo
I de totes les persones que érem allà, només una persona sabia que era el Patronato, ella és d'origen argentí, també diu molt, vull dir, la majoria érem dones d'aquí, no? Vull dir, i no sabíem res d'aquesta institució, i ella, doncs, va dir, ah, doncs, mira, està molt bé, doncs, me'ls ensenyes? I sí, i a partir d'aquí va sortir la idea, doncs, ja de fer una adaptació teatral, i és el que hem fet.
Aquest any 2025 ha sigut molt intens perquè vam començar el mes de març que Caladona ens va seleccionar a l'exposició amb uns textos i ho vam poder exhibir a la Fem Art. El mes de maig estrenàvem l'obra de teatre i ara el mes de setembre ha sortit el llibre.
i res, ha sigut doncs un munt de coses, persones que s'han anat, sobretot dones, dones que s'han anat afegint al projecte, dones que la majoria d'elles són d'origen molt diferents, tenim per exemple una actriu que és d'origen armeni, una que sí que és barcelonina, l'altra que és d'origen valencià, després tenim
a la que s'encarrega de vestuari que és greco-argentina, vull dir, el Miquel, que és l'únic home que és el tècnic que és d'origen basc, vull dir que hem fet aquí un univers, però molt, molt, una activitat que a mi m'agrada molt perquè és col·lectiva i de totes i penso que això ens ha enriquit molt.
I també aquesta tardor, al mes de novembre, vam engrescar-nos a tirar endavant unes jornades per parlar d'aquest tema, perquè sentíem que no teníem prou amb la ficció, sinó que també teníem ganes que hi haguessin investigadores, supervivents, i hem fet unes jornades a la BONE, al centre Bonmesson, que la veritat han anat molt bé i han estat un èxit.
Bé, nosaltres comentàvem abans de començar l'entrevista, la necessitat és un tema que ara està ressorgint, ara es comença a agafar veu. Tu ja portes tot aquest any 2025 treballant-hi, juntament amb les companyes, però que cada vegada que surten la notícia és esfreïdor. A més a més, hi ha molta desinformació, és molt necessari que se'n parli,
I són uns centres que dius, bé, és que el patronat de la mujer és de l'època franquista. No ens enganyem. Van funcionar fins a mitjans dels anys 80 del segle XX. Vull dir, que encara van estar uns anys més en funcionament després de la mort que hem celebrat ara, aquests 50 anys de la mort de...
de Franco, vull dir que va resistir. Sí, es va quedar allà, es va quedar allà i va resistir 10 anys més, vull dir, va resistir una llei d'amnistia i hi havia en aquells moments un govern socialista. Sí, jo penso que és bastant... s'amplifica bastant l'oblit que a vegades han tingut els temes que tenen a veure amb les dones, no?
I a més a més, durant aquests anys, amb la contradicció tan gran, que per una banda els guioscos estaven plens de revistes amb el destape, i per l'altra banda aquests centres estaven per la moralitat femenina, perquè una de les causes podia ser vestir d'una manera que no es considerés prou...
molt recatada, no? O portar una faldilla massa curta o fumar en públic. Vull dir que això eren possibles causes d'un internament i en canvi aquesta doble moral bé que ja durant el franquisme existia, no? Perquè a les dones de l'estat espanyol doncs se'ls aplicaven unes normes però si venien a les turistes vull dir les normes ja hi ha altres, no?
Sí, sí. Sempre hi ha hagut aquesta doble moral, tristament. Sí, de fet, hi ha qui diu que, clar, aquests centres, les religioses, les monxes, no van deixar de treballar. Vull dir, després ha sigut la de Gaia, els centres de menors, vull dir, aquí seria obrir un...
però encara, per exemple, algunes d'aquestes ordres religioses que es van dedicar al patronat, ara estan treballant en projectes en teoria de rescat de dones. És que, clar, o sigui, passen realment de torturadores, podria dir, ho dic jo, no ho poso en boca teva, però sí d'humiliar, de vexar i de maltractar.
en pors d'un format de vida, d'uns ideals que havia de tenir la dona, a salvar dones. Vull dir, mentalment, jo penso, sincerament, tot això ho explica la Consuelo García del Cid, escriptora investigadora i activista social en aquest pròleg abans dels teus relats. Diu que cap d'elles ha estat jutjada ni ha estat condemnada per la seva col·laboració amb el patronat de protecció a la mujer. Parlem una vegada més de l'Església, de la religió.
No podem generalitzar perquè evidentment hi ha persones bones i dolentes a tot arreu. Però és que jo anava llegint el llibre i pensava, és que és horrorós.
I després com ho hem netejat tot, no? Sí, ho han netejat i com... Més que netejar tapat, no? Perquè una de les coses que van saber inocular molt va ser a les dones el sentiment que si estaven allà era per culpa seva, que alguna cosa havien fet, alguna cosa lletja, no? Fins i tot dones que possiblement li van robar a la criatura potser no li han dit ni al seu company ni al seu...
ni a persones properes a ella. Vull dir, perquè això s'ha viscut com una vergonya. Això ha sigut una de les coses que ha fet que s'hagi mantingut tan en secret. I al contrari d'altres institucions feixistes, com podria ser la secció femenina, que els centres tenien plaques i hi havia uns uniformes i tot això,
que ho evidenciaven, el patronat no, passa amb aquesta discreció que jo penso que també aquí té molt a veure l'espai religiós, les monges, aquest paper que sempre han tingut d'estar al darrere, discretes, però fent feines. Sí, sí, en van fer moltes. Ja ho llegireu. En realitat, després d'aquesta introducció de...
d'aquesta entrada al llibre arriben aquests 12 relats i tenim aquestes 12 protagonistes que és una ficció, Sílvia, que tu has ficcionat però realment podria ser una història real o ha estat una història real sense nom i cognoms de veritat.
Sí, són personatges de ficció. Vull dir, el que passa és que el que els passa, i això ho vaig fer contrastar amb les supervivents, els vaig passar els relats perquè tampoc volia...
posar una cosa que no fos certa. El tema és que, a vegades, quan t'expliquen les històries reals, a vegades superen la ficció, com sempre, perquè és que, a vegades, si ho escrius sembla inverossímil, però, en canvi, te n'assabentes de històries
són molt bèsties, però sí, són relats de ficció protagonitzats per 12 dones que o viuen al patronat o elles directament o alguna persona molt propera a elles o ho viuen. Jo penso que totes elles en són víctimes, perquè malgrat que hi ha un relat que és d'una monja, aquesta també és víctima. A més a més, torna a sortir, que per final penso que és un detall molt bonic que has tingut,
Perquè una de les preguntes que moltes vegades ens fem quan veiem tots aquests casos, ara parlem del patronat de la mujer, però en podríem parlar de molts més, desgraciadament, és les persones que exerceixen aquest tipus de violència, ja sigui física o sigui psíquica,
Per dintre, què senten? Com ho viuen? I penso que aquesta mirada tothom l'has posada i és molt important. Sí, en aquest cas és un argument que elles fan servir, és que estem jutjant des de l'ara i aquí una història del passat i en aquell moment allò tenia una...
que eren una altra època, un altre moment, que la intenció era bona, que sí, sí, sempre era una mica l'argument. I encara que algunes probablement saben que això no... Hi ha alguna cosa que els Torontolla pot més el fet, perquè no deixen de ser una ordre, de tenir... És com una tradició a la...
en la comunitat que han estat, no? Fins i tot vaig estar parlant d'aquest tema perquè a Badalona, aquí al costat, doncs sí que hi va haver un centre de les adoratrices i la Dolors Sabater, la que havia estat alcaldessa, doncs està molt implicada en aquest tema. Llavors, ella va néixer una d'aquestes adoratribus i a la Roment era aquest. Mira, això era un altre moment, era una altra època i és que ara no pots jutjar el que no ho entens, no?
El que està mal fet? Està mal fet ara? La violència física és violència física al segle XX, al segle XIX i al segle XIX. La vulneració de drets humans és vulneració igual, vull tancar una persona sense judici, sense saber els càstigs que l'imposes, obligar-la a treballar, arrasar... El context eren les seves normes.
però clar, evidentment sí, sí que hem d'entendre les accions dintre del context de l'època, però no les podem justificar a cap de les maneres. Estalviar-se, com unes diuen que hagués sigut pitjor, no? La vida que haguessis tingut si no haguessis anat a parar, perquè elles et van a jurar a... i dius, hòstia, sí, sí, és molt... No ho sé, eh? No sé si ha sigut millor o pitjor la vida, però independentment d'això...
No van poder triar. No ho sabran mai si podia ser millor o pitjor, perquè ja no els van deixar triar. Jo dic que millor, evidentment, sense tanta salvatjada, però clar. El fil vermell, no m'agradaria acabar l'entrevista sense que ens parlessis d'aquest fil vermell, perquè és una història bonica sempre i que també s'ha de recordar.
Per què El fil vermell com a títol? Mira, El fil vermell, explicaré una cosa, és d'aquelles coses que té laxar o la vida, que a vegades sembla màgia, però no ho és. El llibre no tenia títol,
però va ser la il·lustradora que va començar a posar a les il·lustracions un fil vermell que connectava les dones i ens va semblar bonic de posar aquest títol. Encara que ja sabíem que hi ha altres publicacions i altres llibres que s'han escrit amb aquest nom. Després també hi ha el fet d'una tradició que és asiàtica, japonesa i tot això, del fil vermell, que és allò que
connecta dues persones al món, hi ha com un fil que connecta dues persones que encara que a vegades tu no coneixes aquella persona, hi ha algú que estàs connectada. Però la cosa més grossa va ser un vespre, és que se'm va remoure tot, perquè vaig rebre un missatge de la Consuelo García del Cid, una de les supervivents que em fa un dels pròlegs,
i em va dir que estava emocionada amb aquest títol. I era perquè ella allà on estava internada, en el centre, que la feien cosir com a treball, doncs les més rebels es posaven un filet vermell enganxat amb el canell. Llavors, bé, això ho portaven com un símbol perquè, clar, gairebé no es podien ni comunicar. Llavors,
Les monges ho van veure, no? I els hi van treure el fil, no? I això no pot ser, no sé què. Però, clar, llavors van treure els fils vermells, allò que fan. Els van retirar, però els necessitaven per cosir i ella va dir, no, no, doncs cada vegada que havíem de tallar un tros de fil vermell, estaven allà per mirar exactament que no portéssim un trosset de fil, no? Ni això, eh? Sí, sí, sí, sí, clar. Era pervers, eh, vull dir.
Sí, sí. Evidentment, no cal dir-ho, en el patronat estava prohibit molt relacionar-se, tenir gaire amistat, estava prohibit explicar per què estaves allà.
Estava prohibit parlar la llengua catalana, només es podia parlar en la llengua espanyola, evidentment. Però això vam pensar, ostres, hem encertat, és com alguna cosa màgica, que dius, està molt xulo. Sí, perquè aquesta història jo no la sabia i m'encanta. I en tot això hem contextualitzat una mica tot el que trobareu al llibre i aquests 12 relats que són de ficció, també hi ha una part de...
d'història. A mi, per acabar l'entrevista, hi ha un fragment que un cop t'has llegit, sobretot quan ja t'has llegit els 12 relats, aquestes 12 històries, bé, tota llibre en si, penso que és molt bèstia per mi, no? Em va colpir. Diu, el dia que ets feliç t'adones que mai abans ho havies estat. Llavors se t'enquista un nus a la gola
que no et deixa respirar. Ploraries, cridaries, però restes muda i absent. No tinc paraules. De veritat, publicat pel Pont del Petroli, Sílvia Terol-Ledesma, el fil vermell, dones als reformatoris franquistes. Enhorabona i gràcies. Gràcies a vosaltres. Molt contenta d'estar aquí. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. El calaix amb Mònica Sussies, un programa d'on a la torre per a la xarxa.