Oriol Canals és llicenciat en Publicitat i Relacions Públiques a la Universitat de Barcelona. Té una llarga trajectòria dins el món de la comunicació i actualment és director de negocis del diari Ara.
És autor de «Fills de mala mare», «Els sentinelles de la llibertat», premi «Bruc Noir» i «No dormiràs», millor novel·la del 2024 al festival Lloret Negra. Un assassinat macabre sacseja Figueres. Un home crucificat apareix al Teatre Museu de Lí el dia que s'ha d'inaugurar una gran retrospectiva internacional dedicada al geni del surrealisme.
El mort reprodueix fidelment el quadre El Crist de Sant Joan de la Creu, de Salvador Dalí. A l'assignatura hi ha un nom inquietant, Diví, el sobrenom del Gran Mestre. Si us dic, no dormiràs...
Qui us ve al cap? Doncs Oriol Canals. Doncs si no vau dormir amb el No dormiràs, jo us asseguro jo que amb el TV encara dormireu menys. Oriol Canals, benvingut. Moltes gràcies. Sí, sí. Benvingut tu, benvingut TV, però a més a més és una novel·la que és una absoluta sorpresa. Per què? No és l'última novel·la, Oriol.
No, aquesta novel·la és de 2018, es va publicar l'any 18 i ara sa Rosa dels Vents l'ha reeditat i l'ha recuperat, cosa que m'ha fet molt content. Bé, t'ha fet molt content, jo penso que ha fet molt contents a molts lectors i lectores perquè, bé, jo he descobert aquí un Oriol absolutament desenfrenat i deixat anar a nivell sanguinari. Bé, una miqueta sanguinari. No espantarem els oients, eh, Oriol?
No, una miqueta, només una miqueta. Només una miqueta. Res més bèstia del que hi hagin vist alguna vegada, o hagin llegit alguna vegada.
Bé, sí, evidentment, s'ha escrit molt, però és una novel·la que enganxa perquè, clar, sempre vols saber, no?, i és impactant de llegir. Ves aquesta primera, que anem tots... Després, amb el temps, has aprofundit, però t'has relaxat amb els temes, però aquí no. Toques, com sempre, que a mi m'encanta, temes en el cas de No dormiràs, hi havia el Palau de la Música...
i tota aquesta part més corrupta. Després, a Diví toques l'art, aquest gran salvedor de l'í i fas aquestes pinzellades també sobre la seva vida i sobre la part menys bonica potser de la seva vida.
Hi ha una mica de tot, hi ha una mica de tot. A veure, la veritat és que Dalí és un personatge que a mi em fascina des que tinc uns de raó, crec que és el pintor de llar que més m'agrada, després potser vindria Andy Warhol i d'altres, però el Dalí està per sobre de tots i és cert, un cantó
fosc, té un cantó molt fosc i una part no tan bonica. Però tot i així jo crec que l'hi perdono tot i em venia de gust que posa el taló de fons d'un llibre com vaig fer en el seu moment, que és aquest diví.
L'art, perquè quan jo ara deia, tu i jo parlem de coses diferents, perquè tu parlaves d'aquesta part no tan bonica, potser de Dalí persona, però quan tu poses la mirada per fer una crítica social, que el gènere negre també és una miqueta el que té, potser ho toques de passada, però sí que a mi m'ha arribat molt, que és aquest entorn al voltant de Dalí.
Qui tenia al costat, qui era fidel, qui no, perquè s'hi quedaven, una mica també, i amb això entres en aquest tema del món de l'art i de la corrupció, que existeix en tot, en l'art, en la pintura, en la literatura, en la política, vull dir, a veure, la corrupció és a tot arreu, no estem...
desvetllant res de nou, però tu poses aquesta mirada aquesta vegada. Sí, més enllà del que sigui la corrupció dins del mercat de l'art en si, que evidentment hi és, i en el llibre, en el Diví, poso exemples pràctics de com més es pot fer corrupció dins del mercat de l'art. En el cas d'això que deies de Dalí,
Jo no soc pas biògraf de Dalí, tot i que estigui tarat pel Dalí, no soc pas un biògraf i això vull que quedi molt clar. Però sí que crec que ell, en els seus darrers anys de vida, es devia sentir molt sol. Precisament per aquest entorn...
plegat de voltors que tenia. I això, doncs, jo m'hi poso la pell d'un senyor de 89 anys, amb dificultats evidents, físiques, i que al cap ja no li anava com era habitual en ell, doncs, home, té que ser molt fotut, té que ser molt fotut. I realment, jo quan hi he pensat, o he anat al Teatre Museu, o he llegit coses d'ell, o he vist reportatges, i penso en el Dalí Persona,
en certa manera m'ha fet pena algunes vegades, als últims anys de la seva vida. Això ha sigut una mirada... Ves que tu poses una mirada molt humana. Vull dir, jo he parlat ara que eres una mica sanguinari, perquè ets molt teatral. Et vas carregar part del Palau de la Música, escolta'm. I aquí potser no és que et carreguis res, però l'escenografia d'aquest...
No fem espòiler d'aquest assassí que signa com a diví l'escenografia. És brutal. Vull dir, a veure, aquesta imaginació d'on la treus? Jo vull saber-ho. Aquestes alçades amb les entrevistes que hem fet. Aquesta imaginació on la trec? Les idees principals sempre s'acabeixen dormint.
T'ho juro, quan estic a punt de... Ho he consultat amb psicòlegs alguns i amb psiquiatres. Quan estic a punt de dormir-me, moltes vegades tinc... De fet, totes les idees inicials de tots els llibres les he tingut quan he estat a punt d'anar-me'n a dormir. I aleshores em desperto i apunto perquè dic, hòstia, això ho he de fer. I el tema és que, com et deia, ets consulta especialista i em van dir que el moment abans d'anar-te'n a dormir és el punt màxim de relaxació.
I aleshores, en aquell moment, et poden venir idees que tu hi has estat donant voltes. És a dir, no és que se m'acudeixi en aquell moment, sinó que el meu cervell ha estat treballant abans. I aleshores, en aquell moment, pel que sigui, surten. I tant el Palau de la Música, com l'inici dels Sentinelles de la Llibertat, com el del Diví, doncs han sortit així.
i no se m'acollit res més que crucificar un senyor davant del Teatre Museu d'Alí reproduint el Crist de Sant Joan de la Creu que em sembla un inici, home, xulo a veure, és que esclar, ell està explicant això vosaltres no ens veieu però jo me n'estic imaginant i penso estava rient, perquè dic sort que quan està relaxat fa aquestes coses, quan deus estar estressat no m'ho vull imaginar Oriol
A mi és igual millor no dir-ho per la ràdio, no ho diguem. Anava a dir, perquè si estàs relaxat i crucifiques de la gent, amb molt d'estrès, bueno, un dia vine a l'oficina a veure treballar, aviam com està la cosa. Però vaja, no ha passat mai res, el teu entorn laboral són tots vius. Sí, sí, de moment sí. Per tant, comença la novera també, amb aquesta gent en particular...
com és aquesta part més gràfica. A més a més, són escenes que són fàcils d'imaginar, són molt visuals.
I ara anirem potser a la part més macabra, no? Després ja baixarem una mica el to perquè hi ha altres coses que són interessants de la novel·la. Però el moment d'escriure totes aquestes escenes, clar, t'hauràs hagut de documentar sobre sang, fetge, tortures... Uf! Bueno, que si necessitem ajuda, ja et trobem, Oriol. És una putada, eh? Ai, perdó. És una... A vegades passa que...
Tu t'has de documentar, evidentment, parles amb gent, i he parlat, per exemple, en el cas de Vivitz, parla amb forenses que em van donar un cop de mà, per si la sang fluïa o sortia a xorros, perquè ens entenguem, i clar, tu fas preguntes i el metge, el forense en aquest cas, et mira i et diu aquest tio està tarat. Aleshores sí que li has de dir, no, mira, és per un llibre, tal, no sé què, i et va situant.
vaig parlar amb forenses que m'explicaven aquestes escenes per reproduir-les de la manera més fida, digna. Sí que és cert que fan de mal explicar, per dir-ho d'alguna manera, a nivell de conversa, però...
Que la gent tampoc s'espanti perquè dins del llibre està explicat d'una manera literària i sense voluntat de que ningú li agafin fàstics. Això vull deixar-ho clar. Però sí que l'assassí, el diví, que signa les obres d'art amb aquest sobrenom que tenia Salvador Dalí, és una persona teatral i és una persona que es vol acarnir-se amb les seves víctimes perquè té una història al darrere que vol explicar.
Aquesta història al darrere que anirem descobrint amb un gir de guió absolutament també espectacular, en aquest cas, com són els inicis de les teves novel·les. I, com deia, fins aquí podem llegir, no podem llegir res més d'aquesta part del final. Un altre punt que jo pensava, ho haurà fet en els seus inicis? Ho feia? Sí, ho feies. Ens estimes molt, els periodistes, jo ho sé. Ens tens un gran amor. Jo aquí tinc un fragment...
Diu, en pantalla, el presentador, que feia 20 anys, que tenia 20 anys, postura de sempre, somriure forçat de sempre i caiguda d'ulls de sempre. Tot postís. La morbositat era una aposta guanyadora. Més detalls, més audiència. Més audiència, més publicitat. Més publicitat, més diners. Més diners, amb uns contents.
Amb uns contents, lloc de treball in a eternum. Un cercle viciós. I en aquest cas tenen molta importància els periodistes. I tant. Molta. Són un punt clau que, a banda de les obres d'art, endiví utilitza.
Sí, però dins la història, el diví fa una mica de Salvador Dalí. Salvador Dalí va ser el gran inventor del que ara se'n diu la mediatització de les coses. El primer que mediatitzava tot era Dalí. És el que es va inventar els periodistes com a ganxo i jo fa 25 anys que treballo en premsa, vull dir que...
En castellà diu que el que no va mucho con el cojo, si no cogea, arranquea. No sé com es diu en català, però ja ens entenem. Aleshores, també m'afectes el meu gremi, també, me'l sento meu. Però ell utilitzava els mitjans per amplificar tota la seva obra. I els mitjans li feien el joc. Tants anys després...
els mitjans segueixen fent el joc a moltes coses que, home, que són censurables de publicar segons a quina manera, segons quin titular groc, informar segons què, matar segons a qui abans. Ostres, hi ha una pila de gent que s'ha mort abans dels mitjans que a la vida real, perquè tothom volia ser el primer a donar la notícia. Dius, home, espera que es mori de veritat, pobret meu. No ho sé, tinguem una mica de...
d'ètica amb això és que si no respectem ni la mort de la gent, però és que realment això passa. Quan la gent que treballa als mitjans aboga perquè la gent busqui fons fiables, és precisament per això. És precisament per això.
Bé, jo dic que és un dels punts que a mi, que m'ha agradat precisament perquè has posat en diferents mitjans de comunicació i ho has fet de formes diferents, mirades diferents. Per tant, és com un ampli ventall també del que ens podríem trobar. O sigui que són petites, petits detalls que anem trobant al llarg de la novel·la. Aquest també és un dels teus segells per al periodisme perquè tu el coneixes molt.
Jo m'he enamorat molt d'un personatge que explicarem que m'ha enamorat per poca cosa més, eh? Alberto Olazada. Ell és un dels Mossos d'Esquadra. Sí.
ja té una certa edat, un cert malgatge, també té una història al darrere, no l'explicarem, però fas que tots els personatges tinguin un punt humà. Els hi dones vida a tots ells. En aquest cas, jo penso que és una novel·la on tots tenen el seu petit protagonisme. Que tot està enllaçat, però tots tenen el seu petit protagonisme. Sí, era la intenció de...
que tot estigués enllaçat, evidentment. L'Alberto segurament és el pal de paller de tota la investigació. No diré qui és l'antagonista, perquè si no fot un aire la novel·la. Però sí que l'Alberto és el pal de paller, però com tu deies, és una novel·la molt coral i dintre tots aquests personatges que hi ha, doncs sí que és cert que cada un té la seva part humana. M'imagino que
Al final tothom té la seva part humana. Per molt mal i feta que hagi fet alguna persona o per molt desgraciat que pugui ser algú, estic convençut que si rasques també tindrà la seva part humana. L'Alberto la té molt grossa i té una implicació personal en el desenvolupament del cas que seríem que li fa de motor per poder tirar endavant els moments de màxima dificultat.
I a través de l'Alberto també veurem tota aquesta burocràcia, tot aquest tema polític, tota la primera notícia, el resoldre el cas, les cadires calentes, etcètera, etcètera, que d'això també hi ha un far i una teca. Quins personatges més bons, eh? Quines escenes. A mi m'agradaria saber si en els despatxos tancats, quan hi ha reunions d'aquest tipus, són així. Tu ja has estat en alguna cop desinspirant?
En alguna sí, en alguna sí, i després, al final sempre es diu que la gent que treballa als mitjans de comunicació publica el 10% del que saben. Jo sempre dic que això és una mentida flagrant, que és el 2%.
Perquè hi ha moltes coses que se saben i no es poden publicar. Doncs perquè no tens les proves, bàsicament, i si no tens les proves no pots acusar ningú de res. I això m'he trobat en tots els mitjans de comunicació que he treballat, que en són uns quants ja. Vull dir que al final, diguem que el meu bagatge laboral m'ha servit per poder fornir la novel·la també.
Bé, ens anem a les obres d'art. Tenies el primer i després vas triar la resta? Els vas triar tots de cop? Tenies clar quines serien les obres d'art que sortirien a la novel·la? Perquè en aquest cas, com a Mano dormiràs, també viatjarem. No ens quedarem només a Catalunya.
Això ho podem dir, el llibre fa el recorregut vital que va fer Salvador Dalí, que és Figueres, Madrid, París, Nova York, Figueres, i en cada un d'aquests escenaris apareixerà una obra d'art inspirada en una obra de Salvador Dalí, però feta amb despulles humanes. I la primera de totes és aquesta que et deia, el Cris de Sant Joan de la Creu, que apareix al Teatre Museu Dalí. Les obres...
Estaven triades des d'un principi a Superconsciència, soc un escriptor molt de mapa, i aleshores sabia perfectament quina es volia triar i el per què. Sí que és veritat que hi ha altres obres que potser m'agraden més de Dalí, alguna altra que no he pogut posar,
Però aquestes tenen tot el sentit del món per la història, tant pel contingut com pel significat, com pel títol, com per l'any que es van fer. Tot està perfectament lligat perquè hagin de ser aquestes obres i va acord amb la història del diví.
Clar, ara ha passat un temps, uns quants anys, i ara quan vas rebre la proposta i vas agafar una altra vegada de dir, quina sensació vas tenir? De dir, ostres, he tingut tant èxit amb el No dormiràs i ara torno a agafar aquesta primera novel·la.
Em va fer una il·lusió bestial, bestial perquè de tot cor dic que és una història increïble, almenys per mi. Com a mínim per mi és una història superxula que la vaig disfrutar molt i al final també és normal, en aquell moment jo no estava en la posició que estic ara a nivell de ser una persona coneguda dins el món literari català.
Per tant, quan m'ho van proposar em va fer una il·lusió increïble. I vaig pensar que havia envellit molt bé el llibre i crec que es pot llegir perfectament com es podia llegir l'any 18.
Sí, sí, per això t'ho deia, perquè han passat, estem al 2026, han passat vuit anys. Sí, i la crítica que es fa, seguim tenint com a societat els mateixos problemes, seguim pecant del mateix, nosaltres ens pensem que el temps avança, que som superguais i que arreglem les coses, però quan fas coses d'aquestes i llegeixes al cap de vuit anys, dic, estem igual, gairebé, no canviem res amb això.
No, no, és superactual, o sigui, que te la llegeixes i jo penso que molt... i fins i tot comentant amb algunes persones em deien, ah, però no és la novetat de l'Oriol? No, no, és que l'ha tornat a publicar. Hi ha persones que la tenien com la novetat d'aquest any, eh? Ho sé, la novetat d'aquest any ve al setembre. L'escola de llibre en català. Ve al setembre, sí. Al setembre publiquem novetat, que aquesta sí que serà novetat, de fet l'estic acabant ara mateix.
i l'he d'entregar d'aquí poc a l'editorial perquè ja comenci tot el circuit, però no, no, és de l'any 18 i ja et dic, quan vaig tornar-lo a agafar vaig dir, hòstia, és una passada, perdó que ho digui així, però de debò que ho sento.
Doncs escolteu-me, no ha passat el temps per aquest diví. Jo penso que es conserva sense rugues, exactament igual que quan l'any 2018 la vas escriure, perquè és fantàstica, és una gran novel·la. No sé què dir-te, que potser és la que més m'agrada. Ves què t'haig de dir, eh? Hi ha gent que m'ho ha dit. No ets l'única, no ets l'única. Al final, no ho sé...
Amb el no dormirà sí que és veritat que va pagar un pet que ja t'ho he comentat alguna vegada que dius, ostres, no m'ho esperava i evidentment, benvingut, sigui que li tinc molt de carinyo i que realment ha sigut un salt molt gran per mi com a escriptor, però de debò penso que el divís és un tros de llibre que la gent s'ho pot passar molt bé llegint-lo.
Són diferents, eh? Són estils diferents. Tenen trets de l'Oriol Canals, perquè, evidentment, l'autor sempre té un segell personal, però són novel·les diferents. Jo potser sóc una mica més sanguinària i, escolta'm, com que la vida real mai és de portar bé, doncs m'encanta. Jo molt amiga del Divi, molt amiga del Divi, eh?
Ui, el que estic dient. A veure vosaltres quan acabeu la novel·la. Hi ha una gran frase també que m'encanta. No llegiré tot el fragment per si de cas, però igual passat malparit ell et recordarà tota la punyetera vida com la vas arribar a cagar. I aquí ho deixo. Oriol Canals Diví
publicada per Rosa dels Vents, però no novetat, espereu-vos al setembre, a veure amb què ens sorprèn. Oriol, moltes gràcies. A mi m'ho has fet passar molt bé. Moltes gràcies a vosaltres. Una abraçada divina. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l
El calaix amb Mònica Sussies. Un programa d'on a la torre per a la xarxa.