Maria Scales és música professional i escriptora. Imparteix classes de música i tallers d'escriptura creativa i escriu per diverses publicacions. Fa acompanyaments de processos creatius i literaris i col·labora a la revista cultural digital 14. Amb la seva primera novel·la, Abans que el teu record torni cedre, va ser finalista al Premi Sant Joan BBVA i guardonada amb el Premi La Llança de Sant Jordi.
És autora de Sara i els silencis, nominada al millor premi novel·la d'Òmnium Cultural, estimada Mirta i Matilde E., que va guanyar el Premi Llorenç Vilallonga, Ciutat de Palma, de novel·la en català. No va quedar res és una història conmovedora sobre la fragilitat quotidiana i la força dels petits gestos en la gran memòria col·lectiva.
El 8 de febrer de 1939, amb la guerra gairebé perduda, l'exèrcit republicà fa esclatar el polvorí emplaçat a l'església dels Llers. En pocs segons, el poble desapareix del mapa. Literalment. Una història novel·lada sobre el dia que un poble va desaparèixer. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Socies.
Els llibres de la Maria Escales, si una cosa tenen, és que toquen la curiositat i ens enganxen a la lectura. Els que ja l'heu llegit, segur que no vol trigar massa a anar a la llibreria a buscar. No va quedar res publicat per ara, narrativa. I jo estic absolutament sorpresa perquè és una història que no coneixia. Que després hi ha pensat, quin delicte, Mònica, no coneix això. Doncs no, no, no ho sabia. Maria Escales, benvinguda.
Hola, moltes gràcies. Jo tampoc la coneixia, eh? No, tranquil·la. El delicte és menor. Bé, si més no és compartit. No va quedar res, Llers, el poble que va volar pels aires. Una història absolutament impactant. Tu em dius que no la coneixies? I quan vas començar a gratar, Maria, et devies quedar...
De fet, jo vaig començar a gretar-la, perquè jo no tenia ganes d'escriure-la. O sigui, quan això va ser una proposta, va ser una proposta d'Ara Llibres, em van dir, hi ha aquesta història i pensem que tu pots fer-hi alguna cosa. Però jo no tenia ganes, perquè una mica el cromo de la Guerra Civil ja el tenia, ja havia escrit sobre la Guerra Civil. Però com que confio molt en la mare,
l'editora que m'ho va proposar, confio molt, per fer-li un vot de confiança, li vaig dir, bueno, m'ho començo a mirar, però, saps? I quan vaig començar a llegir tot el que hi havia, va ser com un amor a primera vista, saps? Però com és possible, i ara m'adono que hi ha moltes novel·les meves que han començat amb la pregunta de com és possible que ningú hagi escrit abans això.
perquè amb l'anterior novel·la també em va passar amb Matilda, o amb Estimada Mirta. Com és possible que aquestes històries no estiguin escrites? Potser m'esperaven. Potser eren per tu. El que tenim és una història real, una història que t'encarreguen, però...
què hi ha en aquest llibre de realitat, què hi ha de ficció, què hi has posat de la teva salsa d'escriptora? Perquè hi ha documents que són reals, que estan transcrits aquí, i això és impressionant llegir-los, també impacta moltíssim, no? Forma part de l'època, per tant, és un llibre que té molta història. Però navegues entre la realitat i la ficció. Sí, sí, sí. De fet, hi ha poca ficció.
Sí, hi ha coses, per exemple, jo vaig voler imaginar-me com seria, com es va construir l'església que després es va destruir, no? I això, aquesta part sí que és inventada, per exemple, no?
tot i que té un fons de veritat. Sí que és veritat que en aquella època molts pobles de l'Empordà feien això de quedar entre tots els vilatans per entre tots construir l'Església. Això sí. Però això és bastant ficcionat, com una història que jo me la vaig inventar allà per després lligar tot a la novel·la. Però hi ha moltes coses que hi són
que no van passar ben bé a Llers, sinó que van passar d'altres bandes. Jo havia fet bastanta investigació per la gent que feia els esclaus, que gairebé eren esclaus de la postguerra, la gent que havia perdut la guerra i que els obligaven a treballar. Un personatge que jo poso a Llers potser no va estar a Llers, sinó que va estar a Mallorca.
M'entens? Però que jo ho he condensat tot allà. I bé, hi ha moltes històries que poso a Llers allà, que no van passar ben bé allà, però que hauríem pogut. Perquè, clar, Llers és fantàstic perquè té un...
La seva situació és, clar, estar just al costat de la frontera, van enganxar tota la gent que pujava, que estava fugint de l'abans de les dobles franquistes i van fer un tapa perquè a França no els deixaven entrar i, clar, hi ha una quantitat d'històries humanes amb tot aquell èxode republicà. Com és possible que ningú hagués escrit abans això?
És que jo intento a vegades imaginar-me, a mesura que vas, ara que ja t'he llegit, però fins i tot alguna vegada ho recordo, intento imaginar-me on van viure aquesta explosió. Horrible, perquè passa d'un moment a l'altre, o sigui, és perdre-ho tot, sortir de casa per un moment, per unes hores, i tornar, i que no hi hagi, que no és que no hi hagi res, és que no hi ha ni el carrer, perquè...
I res allò. I cap dels teus veïns? Tothom va perdre, perquè no podies, perquè jo què sé, si a mi em passés alguna cosa, jo podria anar amb la germana o amb algun veí, escolta, deixa'm, saps, que no tinc ni una olla, però és que tots els veïns ho havien perdut tot. Per tant, o sigui, va ser una desgràcia col·lectiva molt gran, molt, molt gran. Jo penso que una de les qualitats més grans per ser escriptora, n'hi ha moltes, però una és...
Cultivar l'empatia, no? Pensar com es deu sentir aquest personatge aquí, no? Aleshores, jo quan vaig començar a escriure això, hi havia molts dies que pensava... Estava, jo què sé, hi havia un dissabte per la tarda que surts a donar una volta, a fer una volta, i me'n recordo un dia que estava... Bé, jo visc a Mataró i estava al port i em vaig girar i vaig veure... Perquè des del port es veu casa meva i vaig pensar, ara imagina't que no pots tornar.
que et gires i desapareix. Què trobaries a faltar? Perquè segurament el que trobaries a faltar no són les coses importants. O sigui, no són les coses... També, segurament ens sabria molt de greu el piano, que tinc un piano a casa, em sabria molt de greu. Però segurament el que em sabria més greu és això, el rosari que em va regalar el meu padrí, o una bànova que havia cosit la meva àvia, o coses d'aquestes que no les pots tornar a comprar.
I nosaltres, rai, perquè tenim molta, nosaltres tenim, jo què sé, moltes fotos digitals, per exemple, però en aquella època tenien les fotos de cartró, no? I van perdre totes les fotos, tot el tot, ho van perdre tot. La seva història. Sí, sí, sí. La importància d'alguns objectes, la importància d'alguns objectes que són molt impactants. No dic quins,
N'és un en concret que al final de la novel·la també surt i per tant no el duré, però coses que dius com el que explica ella, que no es poden tornar a comprar. O que en aquell moment que estem a la guerra, les portes ja que s'acabi amb una postguerra imminent, que ja estàs veient tot el que està passant, que tot es necessita, de cop i volta no tens res. Quan venen
tan mal dades, no? És espectacular. Entremig de tota aquesta història, que aneu trobant fragments de documents, que això sí que és real, Maria, de l'època franquista, també hem de parlar de personatges com són els germans Aroles i a mi també m'ha impactat molt com has treballat l'Enrique Lister, que tampoc no...
Sí, perquè aquesta persona, Enrique Lister, és una persona molt interessant. Ell era, jo l'altre dia ho vaig dir en una presentació, ell era general de quatre exèrcits. General de l'exèrcit rus, de l'exèrcit espanyol, de l'exèrcit polonès i una altra. Era de quatre, no? Vull dir que aquest era el generalissimo i no el franco, tu.
Enrique Lister és una persona molt interessant perquè, a veure, sí que és veritat que jo buscant documentació d'ell trobo que o és un heroi o és un canalla. I suposo que era les dues coses. Suposo que era les dues coses.
No, aleshores jo vaig voler retratar això, però clar, hi ha una cosa molt important en Lister, que és que ell estava a prop de Llers quan va esclatar, ell sabia que la guerra estava perduda, ho sabia perfectament, i ell era dels que més ho sabia, perquè ell era dels comandaments, aleshores ell va sortir per França,
però va agafar un avió i va tornar a entrar i va arribar fins a València per continuar defensant la república sabent que estava tot perdut. Només per això, aquest personatge que té coses molt obscures, només per això ja per mi em mereix el seu respecte, el meu respecte. Sí, sí.
Tu dius, el llibre, per uns és un salvatge, per altres és un intrepid. I a mi em va cridar molt l'atenció i el vaig buscar. Sí, sí, sí.
I també una cosa que he intentat fer el llibre és que hi ha bona gent a tots costats. Tinc molt clar que la guerra fou un aixecament militar contra un govern legítim i votat en democràcia. Vull dir que això ho tinc molt clar. Però sí que és cert que... A veure, jo suposo que també...
És per una qüestió personal. El meu avi la guerra li va enganxar fent l'Emili a Mallorca. Aleshores, el meu avi era franquista. Li va enganxar l'Emili a Mallorca de seguida va ser franquista.
Li va tocar, però si el meu avi hagués nascut a Madrid, segurament hauria defensat la república, m'entens? I per tant, estaria a la banda dels perdedors. I com el meu avi, hi va haver molta gent que no ho tenia tan clar com això, que no ho tenia tan clar però que s'hi va trobar, no? Que s'hi va trobar.
Aleshores, jo volia com una mica reivindicar la gent... Mira, aquest llibre va estar a punt de dir-se la batalla dels elefants, perquè hi ha una dita africana que diu que quan els elefants es barallen perden les formigues. Aleshores, jo volia que aquest llibre parlés de les formigues.
Parleix de la gent com el meu avi o de tants altres que es van trobar, per això al final està dedicat a ells, a la generació dels meus avis. El meu avi va néixer el 1912 i els meus dos avis van néixer el 12. Aleshores, aquests joves que van veure estroncada la seva vida,
d'una manera brutal, sense... potser que sí que hi va haver gent que va tirar el foc, però molts es van trobar engolits per una voràgina que se'ls va menjar. I per això n'hi ha molts... vull dedicar aquest llibre molt a aquesta gent, a aquesta generació.
És que aquí hi ha una... I mira, ara he trobat la frase exacta. No direm ni de qui és ni de qui no és, perquè podria ser de moltes persones. Catalanista de Socarrel, profundament social, però també fervent catòlic.
Aquí. I és que n'hi va haver molts. Aquí hi ha el problema. N'hi va haver molts d'aquests. És que ens han venut una guerra civil de blancs i negres i no és veritat perquè, escolta, hi havia molta gent molt catalana, molt de dretes. A veure, no fotem. Hi havia, i el pitjor, molta gent de molt esquerra, molt anticatalanista, d'esquerres. De tot.
Bé, ara tampoc no vull entrar en aquest jardí, però ja m'entendrem. És que a mi, a veure, jo vaig a missa, m'entens? Aleshores, i jo em considero bastant d'esquerres, no?
i bastant independentista. I jo suposo que en aquell moment m'hauria trobat que estaria... Però què m'està... On te vas? Cap on vas, no? Aquest personatge que estic retratant és un personatge molt interessant. Bé, no podem dir qui és, ho he dit tampoc, l'Eugeni Rodas, no? Aquesta persona va ser... Aquest senyor, ell sol ja es mereixeria una novel·la.
Perquè el seu camí de tal és brutal. És brutal. No farem... Hem de donar una paraula catalana per dir espòilers? Per què no m'agrada dir espòilers? Perquè no és una paraula catalana. Jo tenia un cop d'una vegada que se'm va inventar una i ara no la recordo. No, però hem de dir, no farem això. Hem de buscar la paraula per no dir espòilers. Però no en farem, no? Però és una persona, l'Eugeni Aroles, aquest, que té una gran...
I penso que una mica és la condensació del drama, el drama de tanta gent molt catalana i molt republicana, molt republicana i molt catòlica, no? I que es van trobar, allò com diria Alejandro Sanz, quan el corazón partia, no? Absolutament. O, per exemple, també hi ha una escena a la novel·la que... Bé, mira, totes me les estimo, que totes són filles meves, no?
Però una cosa que va passar dels dos germans, Botella, el Virgilio i l'Ovidio, que a mi que em perdonin els pares, posar-li un fill Virgilio i l'altre Ovidio és que és per matar-los, perquè em vaig fer un embolic, però qui és el Virgilio i quin és l'Ovidio? Doncs un era l'encarregat de preservar el tresor de la república i l'altre era l'encarregat de destruir les infraestructures perquè l'exèrcit franquista no vencés. Aleshores, un li deia...
Perquè en el Castell de Figueres hi havia obres d'art del Museu del Prado i tot això que estaven allà, no? I a part que hi havia el govern espanyol, basc i català, tot el Castell de Figueres. I un germà li deia, treu tot això d'aquí perquè això va en l'aire, he de fer esclatar aquesta fortalesa i l'altre li deia,
No pots, això és una obra d'art, no podem destruir això. I tanmateix hem perdut la guerra. I l'altre li deia, però jo vull lluitar fins al final, encara que hagi perdut la guerra, jo lluitaré fins al final, encara que hagi perdut. Clar, això és un...
És un material espectacular. Mira, ara mateix tenia aquí les notes de l'Ovidio i del seu jornal, però escolta'm una cosa. Tenim un tècnic meravellós, en Josep Maria Soler, que em diu que podem dir revelació avançada, per no dir spoiler. Ah, d'acord, revelació avançada, d'acord. Sí, és molt tècnic això, com el tècnic. Ha de ser una paraula fàcil, perquè si no acabarem dient spoilers.
Però sí. Jo penso... Tornem al fil de la novel·la. Jo he descobert coses que no sabia de com funcionava una miqueta. Una mica aquesta purga, no? I a mi absolutament m'ha colpit, no? Perquè...
M'ha recordat la deshumanització que estem vivint ara. En aquell moment també es buscava la deshumanització, el no conèixer, no? El marxar d'una banda a l'altra precisament perquè fer allò fos fàcil. Perquè si no coneixes és fàcil i si coneixes no ho pots fer. Per tant, hi ha moments de la novel·la que jo me'ls emportaré per sempre a dintre, que no els oblidaré. Ai, moltes gràcies. Sí, Maria, sempre m'ha passat, eh?
Estimada Mirta, la tinc sencera dintre del cervell, les coses com siguin. I després, Matilde, que encara farem coses amb Matilde. Per tant, mira, pel que sigui, doncs són novel·les que a mi és que jo les porto dins i el No va quedar res, doncs per mi també serà, perquè ella ha après moltes coses que no sabia. Moltes gràcies, moltes gràcies. A veure, jo si això serveix, aquesta novel·la, serveix perquè...
algú es plantegi que no val la pena, que no val la pena la confrontació tan bèstia, doncs ja estaré contenta. Tant de bo, hi ha un capítol que no us podeu perdre i si l'heu de rellegir, torneu-lo a rellegir, que és magnífic també, que es diu Ultratomba i és tan meravellós. A més a més, Maria, tu fas un exercici en aquesta novel·la, que és que una mateixa escena... La presentes?
amb diverses mirades. Fas un capítol amb una mirada o ho expliques, aquella anècdota amb una mirada, i després en un altre capítol des de l'altra banda. I això és tan bonic, perquè tu exercici l'empatia que deies. Sí, sí, sí, perquè, clar, un mateix fet, mirat des del mateix...
Des de diferents òptiques o des de diferents angles es veu diferent, es veu diferent. També és una novel·la que està escrita d'una manera que es podria llegir com a contes separats entre ells. M'entens que no és una novel·la que hagis de... A mi sí que m'ho ha dit a la gent, m'he enganxat, m'he enganxat, no sé què...
Però és una novel·la que pots llegir un capítol i d'aquí tres setmanes llegint-ne una altra i no perdràs el fil, no? Perquè són com... És com un patchwork, saps? Com una manta de patchwork, no? Aleshores vaig... Clar, una mica... Jo quan vaig tenir molt clar que volia escriure...
Em va molt bé escriure des de diferents, des de diferents òptiques, perquè així no són tots bons ni tots dolents, no? O sigui, hi ha bons i dolents arreu, no? I això d'una banda, no? I quan vaig decidir fer això, vaig veure que em funcionava això, els capítols independents entre ells, que tingués una relació tots, no hi ha cap capítol que sigui...
que sigui estanc. Tots els capítols es relacionen amb alguns altres capítols, però poden anar, per exemple, aquest capítol d'Ultratomba podria anar perfectament amb un conte a part. El pots llegir sense llegir la novel·la i ja t'agrada. Tots els capítols comencen i acaben. És molt dinàmic de llegir, molt fàcil. Pots deixar-lo, pots tornar-lo a agafar.
Alguns, com us he dit, jo penso que els tornareu a llegir i jo els he rellegit. L'he acabat i m'agraden. L'he trobat dolç de llegir i hi he tornat. Dolç dintre de la història que explica. Nosaltres, com ara diu el nostre tècnic, no esgarrarem al final. No farem finals avançats. No, no esgarrarem al final. Però sí que també hi trobareu. No tenim ara temps d'endinsar-nos en aquest punt, que a mi m'agradaria...
i ens ha quedat una mica en l'aire perquè hem parlat molt d'altres coses, és que és un llibre que té molt, com són una miqueta aquesta estafa, com va funcionar el tema de les reconstruccions, en aquest cas a Llers, però com a Llers a tota la resta del país. I també és molt interessant, de veritat, tot el que anireu trobant els documents reals. Maria, enhorabona per la feinada que has fet, ara ja anem accelerant l'entrevista, però clar, és que jo penso, mare meva...
Sí, que es van inventar tant que reconstruïen. Aneu llegint i veureu com reconstruïen. Sí, sí, sí. Veureu, veureu. La corrupció del franquisme va ser, bueno, la corrupció va ser terrible. Terrible perquè estaven jugant amb persones i amb sentiments i amb persones que ho havien perdut tot. I amb persones que ho havien perdut tot i no van tenir pietat. No van tenir pietat. Ni mica. Ni mica. Ni mica. Quan arribava al final de la novel·la
I aneu veient segons quins documents, és com de veritat, és gros, és molt gros. Sí, sí, molt gros. I això també s'ha de saber. Sí, sí, tant, totalment. Sí, sí, sí. Perquè tenim alguns punts del franquisme que encara s'han de saber perquè no, no, no, no és oro, ni glòria. No és or ni glòria.
En absolut, en absolut. Maria, gràcies per una nova novel·la que ens ha encantat. Moltes gràcies a tu per aquesta conversa perquè sempre és un plaer, sempre és un plaer parlar amb tu. I ens retrobem, jo espero que estiguis escrivint, jo aquí ho deixo, saps allò, tu vés escrivint? Sí, sí, estic, estic, estic. Estàs i ens retrobem aviat amb una nova història que segurament
Ens sorprendrà, això esperem. No hi ha pròsiu, eh? No hi ha pròsiu, va dir-ho. Doncs encara bo, n'hi arriba bé. No, no n'hi ha. Aquí la nostra recomanació d'avui, no va quedar res, Maria Escalas, ara narrativa, llers, el poble que va volar pels aires. Moltes gràcies, Maria, i ens retrobem aviat. Moltes gràcies. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. El calaix amb Mònica Sussies, un programa d'on a la torre per a la xarxa.