Graciela Moreno volia estudiar periodisme, però, per un error de càlcul, va començar dret i ara coneix els budells de l'Administració de Justícia. Jutja des de l'any 2002, s'ha especialitzat en dret penal.
Escriu relats i articles a revistes i diaris digitals. És autora, entre altres, de Jocs de Maldat, El bosc dels innocents, Invisibles i Van poder ser herois. El descobriment del cos de Noelia Torres a una zona privilegiada de Barcelona i la desaparició de la seva dona, l'escultora Esther Sanpietro, plantegen preguntes que molts prefereixen deixar sense resposta.
Sempre és millor mirar cap a una altra banda, perquè la veritat és incòmoda. T.A. Valverde, el caporal encarregat del cas, haurà d'esquivar les pressions i enfrontar-se als silencis. Fins on podries arribar per saber la veritat i, si la persona a qui estimes, és a qui més es de tema?
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
L'entrevista d'avui era una cita pendent perquè, afortunadament, també hi ha el bo caurella en el món de la literatura. M'havien parlat moltíssim de la Graciela Moreno i, finalment, he llegit la primera novel·la. Graciela, no sé si em faràs un judici, però és la primera que llegeixo. No, només faltaria. No podem ser coneguts per tothom. Són tants que escrivim que és impossible.
Però en el gènere negre ella ja s'ha fet un nom, en aquest cas el títol que avui us portem és Laura de la fuga, publicada per ADN, i és una novel·la, comentàvem, Graciela, molt psicològica, i que a mi m'ha obert moltes portes de coses desconegudes, les víctimes, els victimaris... Vull dir, sí que és negre, però té aquest punt psicològic de les persones, poses la mirada a les persones...
Sí, perquè a mi realment el que m'interessa ja no és només... Aquí, evidentment, hi ha una trama, perquè hi ha un amor i s'ha de saber què és el que ha passat amb aquesta persona, qui ha estat el culpable, però el que m'interessa més sempre reflectir són les motivacions dels personatges, en aquest cas, que són irreals, com si fossin autèntics, i aquí, clar, sí que has de fer un estudi com si hi haguéssim un estudi psicològic de cada persona de les seves reaccions, per què es comporta d'aquesta manera, per què ha reaccionat així, per què ha fet això, no?
Les meves novel·les en general són novel·les de per què, que és el que més m'interessa. Com ha arribat aquesta persona a cometre aquest delicte o a complicar-se la vida d'aquesta manera, que és absolutament innecessari.
Bé, no fem cap tipus d'avançament de res i diem que Noelia i Esther Sanprieto s'acaben de casar, és la seva nit de noces. Noelia mor en aquesta nit de noces i Esther Sanprieto desapareix. Aquí ja comença tota aquesta història. Quina nit de noces, o sigui, ja és impactant, eh? Vull dir, ja...
Graciela, ja has començat allò. No és la clàssica nit de nosos, evidentment. Aquí tenim una noia molt jove, que és la Noelia Torres, que es precipita del balcó de casa seva. Ella està nua, amb el vel de nuvia encara en els cabells i aparentment sembla que és un suïcidi.
Però sí que hi ha una sèrie de marques en el cos que delaten que aquí ha passat alguna cosa més. A més, hi ha unes càmeres a la finca que es veu que hi ha tres persones amb unes màscares posades que han entrat en el pis unes hores abans i la seva dona, que és la Esther Sant Pietro, com deies abans, ha fugit. No la trobem ni ningú sap on està.
A partir d'aquí s'inicia aquesta investigació, però aquesta investigació no és només de saber on està l'Esther, però sobretot qui és l'Esther, qui són aquestes tres persones, i per saber això l'única manera de fer-ho és anar enrere,
passat en aquest cas de l'escultora, que és l'Esther, i saber per què han succeït les coses, quina és la seva infància, per quina raó s'ha pogut comportar d'aquesta manera i, per tant, és molt psicològica, com tu dius. És molt psicològica i, a més a més, independentment que només hi hagi en aquest inici només un mort, que és la Noelia, és una novel·la fosca, perquè quan...
Esgarrapes, en aquest passat, que van sortint altres personatges, és esfereïdor. Vull dir, vas veient... I a més a més, que diem... Perquè parlem d'una societat que no és barris baixos, o sigui que...
El mal, Graciela, pot estar en tots els estats socials. Sí, evidentment, el mal existeix i forma part del ser humà, no? És allò que diem, que no som enterament bons ni enterament dolents a vegades. Fins i tot alguns mostres també poden tenir algun tret de bondat, no? I que en aquest cas això és una novel·la sobre totes les classes de maldat, no?
Maldat és fer mal a algú directament i també és no fer res, també sonen aquesta novel·la, persones que saben que estan passant coses i miren cap a una altra banda. També a vegades tenim aquella petita maldat que fem tots. A vegades de dir coses d'una persona que ni tan sols coneixem, la critiquem, no diuen, mira aquesta, té una conducta segur que és tal, segur que és qual, i amb això ja estem fent una maldat. Vilipendiar una persona també és una manera de fer-ho.
I sí, aquí la maldad no coneix de classes socials, evidentment, a vegades hi ha gent que pensa, això és que passa a persones que no tenen mitjans, però jo sempre recordo un cas que vam tenir aquí a Barcelona molt clar, quan van cremar a una indigent, a una pobra senyora que vivia al carrer, que dormia en un caixer
de la zona alta de Barcelona i la van cremar tres nois que eren de casa bona, per entendre's, no? Després ja es va veure que hi havia algú que possiblement tenia alguna patologia, que a nivell familiar també estaven passant coses, però evidentment eren persones que tenien el seu abast tot el que volguessin i ara, doncs, anem a fer això com... A veure, per distreure'ns, no? Com una cosa més, no? La vida, no? Ja ho hem fet tot. Alguns em sembla que eren menors d'edat i els altres 18 o 19, no? Però anem a passar una nit entretinguda, no?
I això és una gran forma de maldat. Aquí també la trobarem. Vull dir, hi ha moments que no són gràfics en el sentit de... No, no és una luguela... No, de mi. No, però sí d'aquesta introspecció que penses... També fa posar la pell de gallina, eh? Graciela, encara que no hi hagi sang i fetge, hi ha moments, aquests tres personatges de les màscoles, quan els acabes descobrint al final...
Jo? Vull dir, aviam, no hi ha sang i fetge, però queden per sempre, eh? Clar, és que la idea jo crec que a vegades és més esfareïdor a l'insinuar o mostrar d'alguna manera parcial el que està passant, el que està succeint i a partir d'aquí és la imaginació del doctor la que la porta a terme, no? La que t'imagines les escenes, t'imagines com han fet, com han actuat i per què fan aquestes coses. I si realment la imaginació és la més poderosa.
És absolutament tremendo, però, a més a més, ara hem parlat de tots aquests dolents, d'una mica la trava, del que anirem trobant, d'aquest passat... I després tenim la Thea Velarde.
Ai, gràcies. Sí, m'ha agradat perquè és més relaxada. No és una policia, diguéssim... Bueno, és la Cabo, la Cabo de Belarde, sí? Ho dic bé, no? Sí, sí, Belarde, Belarde, sí, sí. I ella és... No és aquest estereotip que tenim sempre, no? Aquesta imatge... No. La policia amargada... No.
d'allò, si en un passat, no sé què. No, no, és bastant tranquil·la. Normal, normal. Sí, no s'altera tan fàcilment, no. Sí, sí, sí. Home, és que la idea jo és que sempre en les meves números intento trencar els estereotips perquè a totes les professions hi ha gent de tota mena i hi ha una sèrie de coses que ja es donen presentades i no és així. Llavors, no m'interessava fer una policia que fos com totes. I, a més a més, jo coneixo molts policies que possiblement són bastant com la teva.
que ve a ser una miqueta la llum d'aquesta novel·la. Jo crec que totes les novel·les negres necessiten una llum i en aquest cas crec que la Tea Velarde compreix una miqueta amb aquest requisit. Sí, és un personatge, si més no curiós, perquè és molt diferent d'aquests policies que jo he anat llegint en aquestes últimes novel·les i m'ha tirat molt l'atenció. A més a més, és que l'escena de la sogra és boníssima.
Jo ho havia de dir. Clar, la Téa té uns problemes com tenim tots, en aquest cas té un problema de vivenda important perquè ella s'ha separat i llavors precisament està vivint en el pis que és de propietat de la mare de la seva ex parella i el que vol aquesta senyora, la seva exsogra, és fer-la fora per qualsevol mitjà. Es presenta a casa seva,
no li vol cobrar el lloguer, li diu que està vivint allà de prestat i ell, evidentment, no vol marxar. És un problema que moltíssima gent té i així s'ha d'enfrontar també, no només a les seves feines, sinó als problemes quotidiens.
Però això m'agrada perquè la fa molt humana i molt propera també als lectors i lectores. No la senten llunyana. Per tant, tot el que va fent al llarg del llibre és molt creïble perquè veus que realment és una persona de carn i ossos. Sí, és una persona cuidadora que té una àvia que s'envolupa en un principi de demència i llavors és ella la que la va buscar quan s'escapa, quan se'n va...
li porta tabac perquè fuma i llavors li diu un vingadors i està anant cap a casa, està pendent d'ella com estem molts amb les nostres mares i pares. Hi ha escenes precioses de la Tea i la seva àvia. Ja ho anireu llegint, a mesura que aneu llegint la novel·la us ho dic perquè hi ha escenes que són precioses.
I després també, sense deixar la teia de banda, diu ser policia és ser el muro d'un frontó tan viejo com el món en el que golpeen totes les pelotes, les que lanzan les víctimes, els jueces, els delinqüents, els polítics, els que ostenten el poder. O sigui, no és fàcil el paper de ser policia. No, no. I en un cas com el que tu presentes menys.
No, evidentment no és fàcil, però crec que cap professió que tinguis que tenir contacte amb la gent, que puguis rebre pressions de dalt, pressions externes, que siguis responsable, no és senzill. Hi haurà gent que dirà, mira, si has fet la posició i els policies, és el que et toca.
i no sé, t'has d'aguantar d'alguna manera. Però jo crec que també s'ha de reconèixer la dificultat de certes professions, perquè aquí sí que evidentment els delinqüents busquen escapar-se, els jutges pressionen perquè faci la seva feina, els polítics també volen resultats, moltes vegades la premsa també empuja perquè aquí què és el que està passant i llavors es veuen obligats a treballar molt més
per solucionar un cas, no? I sí, sí, sí, l'almenya és una professió que no és fàcil. Bé, pregunta obligada, perquè clar, per mi és la meva primera entrevista amb tu. Aleshores, tot el que deus veure cada dia, que evidentment el secret hi és, i vosaltres no parleu d'això, però sí que és font d'inspiració.
Sí, realment, perquè jo el que dic sempre és que la meva feina té, com si diguéssim, el privilegi d'estar sempre en contacte amb persones. Llavors veus el que fem i com som i com ens compliquem l'existència moltes vegades. Que fem coses absolutament absurdes que després desembocen en que potser caus com a investigat en un jutjat o que perjudiques a uns familiars per una...
per unes males companyies, per un consum, per complicar-te l'existència. I sí que realment a vegades veus casos, veus persones, veus trets de personalitat que dius, home, això m'ho apunto perquè algun dia això hauria de sortir en algun escrit. Això sí que és veritat.
Val la pena, val la pena a vegades. Excusar el que hi ha a la societat. Bé, és important. El gènere negre en si, el gènere criminal, que l'altre dia ho comentàvem, que és el que engloba totes les etiquetes d'aquest tipus de novel·les, realment mostra en cada època també un reflex de la societat, del que tenim. Sí, jo crec que l'autèntica novel·la negra, penso jo que és la que es fa ara, és una novel·la social.
Tu pots fer una novel·la que és més cosicrime, que és més amable, pots fer una novel·la més procedimental, o més com es feien les clàssiques, també, o explicar una trama policial més tipus thriller, no? Però la novel·la negra negra jo crec que la que es fa avui en dia és això, és un retrat de la societat actual i de les capes socials, les classes socials, de l'abús dels poderosos i de la misèria possiblement que hi ha, que cada vegada les classes socials ja cada vegada hi ha menys,
diferència entre la classe mitjana realment està desapareixent. Vull dir, molta gent ho està bastant a baix i hi ha molts que estan molt a dalt. I això que és conflictes, el conflicte de la immigració, també el maltractament a dones, són molts temes que estan en aquesta societat molt presents i jo crec que la novel·la és un gran vehicle de denúncia.
Hi ha una frase que jo penso que la portem tots tatuada dins. La realitat sempre supera la ficció. Com a escriptora, quan tu estàs en procés de creació de les novel·les, suposo que et deus deixar moltes coses que has pensat si ho posés no s'ho creurien.
Ja ser a vegades, perquè en algunes novel·les ho poses i dius, això t'ho has inventat. Jo invento poc, bastant poc. Diria que, home, inventes, evidentment, personatges que no existeixen, trames, però els fets en sí que passen i les coses que succeeixen o les reaccions d'aquestes personatges és la realitat pura i dura. Evidentment, si tu tens la sort de viure en un món tranquil, la teva família...
del teu entorn laboral o social, mai passaràs ni mai patiràs. Esperem que ningú o la major part de la gent que hagi de viure determinades situacions, però si no és així et dones compte de la veritat com és, que no tot és com deia Rousseau, que jo sempre dic que Rousseau s'equivocava o és que era una mica naïf, no?,
L'home no és bo per natura, o sigui, l'home és bo, és dolent. El que passa que les coses dites des del sofà del castell són molt més senzilles que quan baixes al carrer i quan veus la gent conviu. És molt diferent. Per això et dic, ara, aquesta última pregunta també era convidar els nostres oients a entrar en aquestes novel·les perquè moltes vegades passen moltes coses i jo no sé si us diria que és millor llegir les novel·les que mirar les notícies.
Home, jo crec que la novel·la pot distreure't més, et consola que allò és ficció, que encara que estiguis allà patint amb les pàgines, tu saps que quan tanques això ja s'ha acabat, aquest personatge ja s'ha acabat, i les notícies, per desgràcia, això sí que és realitat, el que t'expliquen els periodistes, pura i dura, i això sí que fa patir perquè dius, mare meva, això està passant.
És una finestra oberta a la realitat que tenim. A més a més, és magnífic perquè, clar, en el teu cas, per exemple, la teva feina ja és com un segell, també. Anem a llegir les novel·les i sabem que és el que ella toca cada dia, tot i que és ficció, sempre ho diem, que respectes aquest silenci professional, que estàs obligada. Per tant, que ningú digui no, és que ha agafat... No.
tot està correcte, però no deixa de ser una finestra oberta, no?, i mostrar-nos moltes vegades la cara menys amable, però que també existeix, no?, i que és real. Clar, i una de les coses també que tracto molt sempre a les novel·les, en aquesta tema particularment, és el tema de la infància, que és una qüestió que em preocupa molt, el fet que jo crec, i estic convençuda que som els adults que som, degut a les experiències que hem tingut, perquè la
l'educació, l'estima es dona a la família. Després tu ja vas a l'escola i hi ha unes normes de convivència, unes normes de societat, però en principi el que tu has rebut dels teus pares serà l'adult que després sigui ja més gran. I a més a més és com portes aquestes motxilles teves de patiment o no que hagis pogut tenir. L'hora de la fuga, que ja entendreu el títol, que està tan ben trobat
A mesura que aneu llegint la novel·la, després ja anireu veient, no? I amb un final, també, que no esperem, eh? Una idea, clar, estem buscant a l'Esther San Pietro durant tota la novel·la i al final hem de saber què va passar aquella nit i hem de saber què passa amb l'Esther, no? Però, clar, per saber-ho hem d'anar fins a les últimes pàgines. Sí, sí, en aquest cas. És la intriga, és la intriga.
En aquest cas ha estat així perquè jo va arribar un moment que vaig pensar, no sé, t'haurà desaparegut de veritat perquè aquí l'Estel no... Per sempre. Avui en dia em sembla que és molt difícil desaparèixer. Molt difícil. Sí, sí, però ja hi va haver un moment de la novel·la que vaig pensar, no sé pas què deu fer la gració amb l'Estel, però bueno, ja apareixerà.
I apareix. Recordeu Graciela Moreno a l'hora de la fuga publicada per ADN. Jo espero que sigui la primera de moltes entrevistes, Graciela. Moltíssimes gràcies, Mònica. Ja saps que quan vulguis aquí estic. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. El calaix amb Mònica Sussies, un programa d'on a la torre per a la xarxa.