No és la primera vegada que el nostre convidat està amb nosaltres en aquest programa. Avui ho repeteix i n'estem contents. Jordi Amat, filòleg i escriptor. En Jordi Amat ha publicat, entre d'altres, les biografies Els laberints de la llibertat i Vida de Ramon Tories Fargas, amb el qual va obtenir el Premi Gaziel de Biografies i Memòries.
L'assaig La primavera de Múnich i amb el pamflet La confabulació dels irresponsables l'han fet situar com un dels principals comentaristes polítics del present. D'altra banda, i si recordeu el títol El fill del xofer, fou un èxit majúscul de crítica i lectors.
Ha col·laborat durant anys a La Vanguardia i actualment escriu al diari El País, on coordina el suplement que es publica els dissabtes, Babelia. Ens formulem una pregunta. Avui Barcelona és la seva gent? Poques ciutats han travessat mutacions tan profundes com la de la capital catalana al llarg del darrer mig segle. Dur provinciana durant la dictadura a Ciutat Democràtica durant els anys previs als Jocs Olímpics.
En aquest nou llibre d'en Jordi Amà, titulat Atenció, les batalles de Barcelona, ens proposa un exercici fascinant de crítica cultural en primera persona i interpreta com s'ha disputat l'imaginari de la capital en els últims 50 anys, assenyalant els malestars actuals i els que se'n beneficien.
No cal dir, doncs, que la identitat de la ciutat està en joc. Aquesta és la batalla principal de Barcelona. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
Avui us presentem un llibre diferent. Les batalles de Barcelona, d'en Jordi Amat. És el cinquè premi Bones Lletres d'assaig humanístic i a mi absolutament m'ha encantat. Ja sabeu que últimament l'assaig em té enamorada i direu, ens costa una mica, però jo us animo molt, sobretot perquè aquí trobareu molta, molta, molta cultura. Jordi Amat, benvingut. Com esteu? Encantat.
Bé, nosaltres ja vam quedar enamorats, ja ho vaig dir, amb el fill del xofè, que ens va agradar moltíssim i que també parlava d'aquestes històries reals, d'aquest Josep Pla i de tantes, tantes històries que són de la nostra terra i que no sabem. Aquí poses la mirada a Barcelona i jo començaré pel mig del llibre, ni pel principi ni pel final, perquè hi ha un capítol que parla de la teva Barcelona, no? I penso que l'he trobat absolutament preciós.
Gràcies, mira, gràcies Mònica. El capítol al que et refereixes és un capítol que parla de la relació amb la meva dona, de quan ens vam conèixer, que jo tinc la sensació que és a través d'ella que jo vaig conèixer la ciutat o la ciutat on he viscut la majoria de la meva vida. Jo vivia en un barri, bàsicament Pijo, que és a la Bononova, i llavors vaig canviar d'escola i cada matí agafava l'autobús i
a l'Eixample, i allà vaig conèixer una noia amb la que vam començar a quedar allà a passejar i després vam començar a festejar, com ho deien, ja no els pares sinó els avis. I per donar autenticitat a la veu que explica el que explica el llibre, em semblava que era important parlar de com jo havia conegut la ciutat, de quines són les persones que formen la meva Barcelona,
I això ho volia dir la Lluís, la meva dona, també els meus fills, amb els que al final del llibre anem junts caminant a veure el 47, i també el meu pare, que va poder llegir el llibre i fa dues setmanes queda molt bé.
Bé, va poder llegir el llibre. No m'esperava, no? També és un homenatge per ell, suposa, no? Sí, sí, sí. Quan ho vaig escriure, ell estava malalt però es trobava bé. A mi em feia una mica d'angúnia d'explicar coses de la meva privacitat, però la vida que jo he fet en bona mesura ha sigut gràcies a aquella...
va construir i el que va fer, i era un noi que havia nascut a la Barcelona antiga, d'una família humil i que li havia anat bé la vida, i que ens havia permès viure en un barri pijo. I llavors jo sempre, vaja, li he tingut un gran agraïment i no sabia massa què pensava del llibre, no li vaig explicar fins que ja estava molt avançat, i per sort ho va poder dir així, perquè quan el llibre es va publicar a l'octubre ja encara hi era.
És un llibre que ja té un recorregut i és un llibre que sí, que evidentment parla de tu, parla de com també has viscut aquesta ciutat i explicaves en una conversa que havíem tingut anteriorment. Precisament és això, parlar de Barcelona i fer-ho. Això em va agradar molt que vas dir.
Però des de la teva posició, des de Tibera, jo he viscut això, parteixo d'aquí, però Barcelona és molt més àmplia, no? I parlem de persones, hi ha una frase que repeteixes molt, que escrius molt i que m'agrada, no? La ciutat, qui és la ciutat? Qui fa la ciutat? I són les persones, però clar, és complicat això. Hi ha una frase...
que jo havia repetit alguna vegada, que sabia que era de l'alcalde Managall, que és aquesta de la ciutat és la gent. I després, fent la recerca pel llibre,
Em va sorprendre molt veure que era analitzant un viatge que ell fa als Estats Units, el primer estiu de ser alcalde, i ell diu que és un vers de Shakespeare. I jo, efectivament, vaig buscar-ho i l'alcalde de Maragall, jo ja sabia que era un molt bon autor de Shakespeare, però se'n recordava d'aquella frase. Hi ha una qüestió quan es fa assaig, que és fins a quin punt hi ha d'haver una implicació de l'autor. Quin és el...
si el jo importa o no importa. Jo tenia molt clar que el motiu que va accelerar la redacció del llibre va ser una cosa, una vivència personal que va passar a tocar de casa meva. Jo he vist que en un carrer petenolitzat fa molt poc, una petenolització que ha generat una polèmica considerable, i a l'illa de cases del meu costat
n'hi havia una que havia esdevingut emblemàtica, que és casa Ussola. Ara fa un any d'aquells fets, és a dir, del tent de desnonament d'alguns dels veïns que encara resistien després que un fons d'inversió hagués comprat la casa per treure els veïns de renta antiga,
i convertir-lo en pitxos de temporada. I allà hi havia un professor que resistia, un professor d'institut. Llavors, veure d'una manera passiva com les aigües estaven arribant allà on jo visc i no tenir un compromís en una situació que em sembla molt preocupant,
em semblava que ni ho podia deixar de fer i que quan ho expliqués jo ja havia d'estar present. L'opció per la que vaig optar a l'hora de fer aquesta reflexió compromesa amb la ciutat és d'una posició de privilegi, que és la meva. En general la gent sempre parla des dels marges, des de la perifèria, jo parlo des del centre i des del centre vull entendre què està passant al centre i vull entendre què està passant a la perifèria.
Llavors em va semblar que la manera que jo podia aportar algun element a aquesta preocupació que ens atreveix a moltes persones, que és la de l'habitatge, la de la vivència de la ciutat com un lloc hostil, era veient com els barcelonins o com havia estat vist Barcelona
al llarg del temps a través de la cultura. Això vol dir com se n'havia parlat a les novel·les, com havia aparegut al cinema, quan es canta a la ciutat, com es canta i què es destaca. Llavors, la meva modesta aportació
a la preocupació per la ciutat és fer aquest repàs de 50 anys de cultura catalana centrada en l'imaginari de la ciutat de Barcelona. I com que és la meva, per això té aquest us de la primera persona. Ell diu modesta, però creieu-me que des del 1975 fins al 2025 la feinada que ha fet i tot el que hi trobareu us encantarà. Asaig és una paraula que moltes vegades tira enrere
En aquest cas, gaudireu com mai d'aquest repàs cultural, perquè és que, clar, parlem d'aquest final de la postguerra que sembla que hi ha aquesta transformació, aquesta transició, no comences amb la tensa transició, fins a 2025 que jo aquí veig és aquesta marca Barcelona, aquesta ciutat que vosaltres que hi viviu dieu que esteu perdent.
Llavors, en aquests 50 anys, entre les novel·les, el cinema, la música, els concerts, és espectacular la feinada que es fet aquí en el llibre. Jo vaig estudiar Filologia, o sigui, soc d'una formació humanística, però des de fa molts anys, molts, em dedico al periodisme cultural.
Llavors, combinar les eines que jo vaig aprendre a la carrera d'investigació en textos, en treballar els textos i la necessitat de divulgar-los per arribar a un públic majoritari, és una cosa que a mi m'ha estat molt útil per fer un tipus de crònica cultural per a tots els públics.
Una de les coses que més m'han agradat del llibre és que moltes persones que l'han llegit diuen «estàs explicant la nostra vida». Hi ha una identificació i això vol dir des de gent popular, vull dir gent anònima, gent comuna, fins a... L'altre dia, per exemple, m'ho deia la Beth Galí, l'arquitecte,
que va ser l'última parella d'Oriol Boigues, i que jo parlo d'una de les seves intervencions en una plaça, perquè llavors va fer els plans d'una biblioteca, la Biblioteca Joan Mireu Val. Llavors, Disma, molta gent ha llegit els llibres dels que jo parlo, molta gent se'n recorda dels episodis dels que jo parlo, i d'alguna manera el llibre és una autobiografia de diverses generacions,
que han tingut en la ciutat la seva manera de comprendre-se ells mateixos. Hi ha aquella frase tòpica d'Ortega quan diu que un jo és jo i la seva circumstància. Per molts barcelonins la circumstància a Barcelona és determinant en la configuració de la seva personalitat.
Jo suposo que si vius a Tarragona potser també et passa. Però no sé si tu tens una relació d'amor-odi tan intensa com la que tenen avui els barcelonins de llarga duració amb la seva ciutat.
Jo penso que ara Barcelona, nosaltres també ens la mirem, no? Quan hi anem, jo hi vaig moltíssim, i passejar pel centre a l'estiu per mi ja és, intento evitar-ho, no és Barcelona, jo ho veig igual, i quan vaig als barris penso que bonica és la Barcelona dels barris. Ja, sí, sí, hi ha aquesta... Llavors, en aquesta... Això, per relligar amb el que tu deies ara, aquest no voler anar...
Jo fa anys que no vaig a la Boqueria, només accidentalment passejo per la Rambla, no vaig a la Sagrada Família, tampoc hi anava. Això que jo crec que és un sentiment molt interessant i inquietant, que és el de la despossessió, que és sentir que una cosa que ha actuat per tant, per una determinada dinàmica, que no depèn de tu,
i que a part saps que d'alguna manera també és bona per la ciutat, deixa de ser teva. I llavors, mirar d'entendre com s'ha anat, com venint d'un moment de gran il·lusió, la construcció de la ciutat democràtica, que et comentàvem l'altre dia, eh? Des de, diguem, aquella ciutat morta que narra la Montserrat Roig al temps de les cireres, fins a la ciutat que ha recuperat l'orgull i que ho fa una enorme festa major, que són els Jocs Olímpics del 92, val? I que hi ha com una mena de...
de comunió de barcelonins catalans i també d'espanyols que senten que allò que ha passat és que hem aconseguit normalitzar la nostra situació i volem celebrar-ho col·lectivament
i ho fem amb una festa que tot el món reconeix que és un èxit, des d'aquell sentiment d'orgull fins al sentiment de despossessió, què ha passat? Jo crec que un dels llocs on trobem més elements per respondre al que ha passat és amb la cultura. És a dir, quan la Lucia Ramis l'any 2008, ho dic de memòria però sé que és el 2008, publica coses que passen a Barcelona quan tens 30 anys
i la protagonista de la seva novel·la és una periodista professionalment precaritzada que es planteja les dificultats que tindrà per ser mare perquè no podrà tenir un pis i que, per tant, aquella ciutat on hi ha grues construint pisos que no seran parella la viu amb una creixent hostilitat aquest és un sentiment que ha anat prenent força i d'alguna manera com un àlien es va quedant atrapat dintre nostre. Hi ha un monstre
dins de la vivència de la ciutat de molta de la gent que hi hem viscut i em sembla que no podem fer veure que aquest monstre no hi és i hem de pensar de quina manera podem treure'ns de sobre aquest monstre i el que el llibre pretén
a banda de fer un recorregut per la cultura catalana d'aquest mig segle, des de la mort de Franco fins avui, és donar-nos, és, diguéssim, prendre consciència del que ha passat en la vivència de la ciutat. Tinc la sensació mòbrica que m'estic enrotllant com una persiana. Talla'm, fes el favor de tallar-me.
No, perquè m'agrada, perquè penso que ho expliques molt bé i ets tu qui ho has d'explicar. I ara enllaçaré perquè he parlat d'aquest temps de les cireres, de la Montserrat Roig i de la Lúcia Ramis, que són dues generacions absolutament diferents, però també hi ha una mirada que m'ha resultat molt interessant,
que és un film, Waiting for Barcelona, i m'agrada molt perquè tu parles que és una pel·lícula que té la mirada dels estrangers cap a nosaltres. Per tant, tu has fet un calidoscopi ple de mirades, la teva, la dels més joves, la de la primera generació, la d'ara, i això és molt interessant perquè es veu la ciutat des de moltes mirades i ens en convida. O sigui, jo crec que hi ha dues...
pel·lícules molt conegudes que parlen d'aquest moment en què Barcelona, i això no és una idea meva, eh?, és un model de ciutat democràtica que acaba capturat pel capitalisme per convertir-se en una marca. Hi ha dues pel·lícules que d'alguna manera són les que encarnen això. Una és Todas for a mi madre, de Pedro Almodóvar, i l'altra és Vicky Cristina Barcelona, del Woody Allen. La pel·lícula del Woody Allen, que jo he de dir amb la boca petita, que m'agrada perquè hi ha un consens dient que és horrorosa,
per mi em sembla una comediata romàntica molt divertida però envia una postal que és aquella que fa que ostres vingueren que de casa ens tragueren rics veniu aquí que disfrutareu perquè aquí trobareu la guitarreta el menjar bo i barato
i la Sagrada Família. I a més, com que teniu pasta, podreu jugar un cassoplón, que és on nosaltres voldríem viure i sabem que mai hi podrem anar a Val. Llavors, aquesta és una pel·lícula que quan es va estrenar a Londres, el seu productor va dir ja veureu que gràcies a aquesta pel·lícula, que heu invertit turisme a Barcelona, vindran més visitants a veure's. Efectivament, ha passat això.
Llavors, quan estava fent la recerca sobre les ciutades, mira quines pel·lícules surt Barcelona. Llavors vaig trobar-ne una filming, que no sabia quina era, en blanc i negre, protagonitzada per un noi que recull Ferraria, un noi subsaharià que recull Ferraria per Barcelona. I és una mena de documental ficcional que es diu Waiting for Barcelona, d'un director finlandès de nom impronunciable.
Llavors, aquesta pel·lícula, de les que jo he vist, que n'he vist bastantes, és aquella on Barcelona surt més. I és una Barcelona que no ens agrada, perquè és la Barcelona de la misèria. Llavors, es donava la paradoxa fascinant
que aquesta pel·lícula on la Rambla surt com a cap altra pel·lícula, és una pel·lícula no estrenada a Barcelona, no a més a per TV3, no a més a per BTV, i és la dels sense sostre, la dels sense papers, que venen amb una esperança que la realitat administrativa destrueix, i el personatge, que és un noi que vol treballar però no aconsegueix ser legalitzat, i això el porta a una situació de molta angoixa,
acaba sofrint una mena d'atac que demana un ingrés psiquiàtric i una meditació i de sobte baixa unes escales, surt al carrer i desapareix. S'ha esborrat i ningú se'n recordarà d'ell. Llavors em va semblar que cap al final dir, escolteu, hem ensenyat moltes Barcelones, moltes Barcelones maques, moltes Barcelones de pijos com jo,
que estan angoixats perquè viuen el fet de ser progres amb una certa mala consciència. Però encara n'hi ha un altre que no està veient ningú i és tan real com les altres. I em va semblar que era útil anar acabant el meu relat amb aquesta pel·lícula
I després d'això, què? És a dir, i llavors una pregunta que jo m'he fet en els últims dos anys, diverses vegades, i per això el llibre acaba amb el passeig amb la Lluïsa i els nens cap al cine de casa a veure el 47, és què ha passat amb aquesta pel·lícula? Perquè la història de Manolo Vital, que jo no coneixia però que no era desconeguda, ara precisament
ha tocat una fibra sentimental de moltíssima gent i, d'alguna manera, l'exemple d'aquest heroi en la ficció, lluitador en la realitat, però que la pel·lícula converteix en un heroi, ens interpreta i ens diu això és el que necessitem. És a dir, algú que d'una manera concreta identifica en el seu dia a dia com una acció de rebel·lia modesta pot millorar les coses. Llavors, em va semblar que...
que col·lectivament havíem trobat en aquella pel·lícula un cert missatge d'esperança que una lluita justa té sentit i és necessària.
Jo estaria hores escoltant el Jordi, sobretot després d'haver llegit el llibre. Soc pesadeta, però us torno a dir, sisplau, llegiu les batalles de Barcelona. Perquè ja ho veieu, no? Tota la cultura que hi trobareu. A part que, clar, tu tens tot un bagatge, Jordi, vull dir, ja escoltàvem la teva biografia. Nosaltres hem coincidit en alguna roda de premsa i en...
Però, clar, penso que és trobar la fórmula de tot allò que has viscut, més totes les notícies que tu has de redactar o que estàs vivint, després traslladar-ho a aquestes pàgines, no deu haver estat senzill fer tota aquesta construcció. Tu també has construït aquí tot un univers.
Sí, jo... Vaja, em fas posar una mica vermell, eh? Però... Mira, jo vaig començar a dedicar-me a l'història cultural 25 o 26 anys i em recordo passant pàgines i pàgines de revistes esrogaïdes buscant aspectes de com s'estava desenvolupant, com s'havia desenvolupat la cultura del segle XX a Catalunya.
Llavors, una gran preocupació... Jo tinc dues virtuts. Jo tinc molta memòria i soc un yonqui de la feina. I llavors, una de les meves... Però no tinc més talent que aquest.
Llavors, una de les meves preocupacions ha estat, diguéssim, si jo he pogut acumular com un arxiu de la cultura del meu país, quina és la manera més persuasiva per poder transmetre aquest llegat. I llavors, l'intent de trobar una manera...
de divulgació d'aquesta cultura d'una manera atractiva en el discurs i a la vegada presentant aspectes que no formen part del discurs mainstream i que jo a la vegada diguéssim en el llibre aquest concret de Barcelona soc crític amb les elites econòmiques però a la vegada soc crític també amb qui ha elaborat un discurs a mi em sembla antisistema que no ha sumat em sembla que és la manera com jo tinc de
de retornar als meus, que som els que compartim una determinada cultura, al fet d'haver estat un privilegiat per haver pogut estudiar molt, i haver-me pogut dedicar a això. I llavors aquesta mena d'escriptura de la que el John forma part i que d'una manera no sensiblera però sí emotiva s'introdueix en el que està explicant,
Em sembla que és el compromís que jo tinc amb els meus. És a dir, intentaré explicar-vos el que hem viscut. No ho faré adulant-vos, sinó fent-vos entendre la riquesa d'aquesta cultura com a eina de comprensió dels nostres temps. M'estic posant molt petulant, eh? Però és la manera en què jo he volgut fer la meva feina
que si jo pogués dedicar-me només a una cosa seria a la divulgació de la cultura. Pots fer-ho perquè tens una llarga trajectòria i ara t'estava escoltant i pensava, uf, jo em moriré i em quedarà molta feina per fer. A tots, això.
Però molta. I al final el que has aconseguit és això una miqueta. Per això penso que és un molt bon llibre per recomanar. Perquè poses una mirada crítica a tot, busques i preguntes en cada una de les posicions. És igual quin polític ha estat, quina formació o quina associació. I penso que això també és molt important. La crítica i l'autocrítica. I saber mirar més enllà
d'una simple fotografia. I ara no són temps d'aquells. Ara és una fotografia i un crit. I penso que un ha de saber reflexionar. I és molt important. Jo sempre he pensat, hi ha una frase que a mi m'agrada, que és que si penses, canvies. Me la quedo. I llavors, després també n'hi ha una altra que és que em sembla que es clau en el...
en el llibre i per entendre la transformació de la ciutat que és que per poder fer s'ha d'haver pensat i llavors en el cas de la democratització de Barcelona va ser possible perquè molta gent havia pensat com havia de ser possible i es va trobar les persones, els tècnics i la pasta perquè aquest canvi fos possible i la meva sensació moltes vegades és que aquesta sensació de paràlisi és haver pensat poc
perquè fa mandra pensar per canviar. I llavors, en el cas de la ciutat, l'èxit del 92, i aquesta ciutat admirada arreu, ha estat un ciclet que s'ha estirat tant perquè semblava que se'l podia, duraria per sempre, que al final s'ha trencat. I en aquest moment estem, i per això hi ha una dramaturga que m'agrada molt, la Victòria Spunsberg,
que parlo d'una de les seves últimes obres de teatre, que té com a protagonista també una professora que la fan fora del pis. Llavors, quan la va estrenar al Teatre Lliure, va fer un col·loqui amb el públic, i ella deia aquesta relació ambivalent entre estimar una ciutat que té hostil. Llavors, una vegada que tanta gent percep la hostilitat com a sensació dominant del que estima, tens un problema. I hi ha gent que ha optat per divorciar-se i ha marxat de la ciutat,
No hi pot viure perquè no pot pagar, perquè... X motius. A mi m'incomoda que el grup de WhatsApp de la meva escala de veïns sigui en castellà, però també sigui en anglès. Quan vaig arribar aquí els meus veïns parlava en català. Però d'alguna manera hem d'estar defensant aquest llegat, que és un llegat cívic.
i que és un llegat de tradició democràtica vinculat a una determinada cultura oberta, que és el que ha definit aquesta ciutat. I el llibre és dir-li a l'actor, escolta'm, tu et traspasso aquest llegat perquè et pensis la situació en què estàs vivint. Aquesta és la vocació que té. És un llegat, eh? Sí, sí, clar. És un llegat.
És un absolut llegat. Jo sumaria moltes més coses. Estic molt contenta d'haver fet aquesta entrevista. Jo també d'haver-la tingut. Mira, d'haver trobat el llibre, perquè a vegades els llibres... Bé, jo no l'he trobat. Ell m'ha trobat a mi, en aquest cas. Ha estat...
Una casualitat i em fa molt feliç que m'hagi arribat a la redacció. I penso que m'acompanyarà moltes vegades, fins i tot ara quan vingui a Barcelona. Encàr no he tornat a Barcelona després de llegir-me'l. Me la miraré diferent. Sí, me la miraré diferent. Jordi, moltíssimes gràcies. Gràcies a tu, Mònica. Veig que tens dos cognoms totalment barcelonens. Ah, sí, s'ho sí, és Güell. Sí, sí. Clar, clar.
Sí, molt barcelonins i encara vistit a la banda de Tarragona, fixa't. Bueno, també s'està molt bé. Ho haurem d'investigar. Aquí, al meu barri, jo ara t'escoltava tu i jo pensava al barri on t'haia vist que a l'inici que estàvem sols perquè era d'estiu i ara hi ha moltíssima gent de Barcelona, no? Que ara sí que són els meus veïns. Clar, clar, clar, clar.
Precisament perquè, clar, s'han hagut de divorciar i han hagut de formar matrimoni aquí al costat de casa. I per tant, és un llibre interessant de llegir perquè al final el que passa a les ciutats que tenim
el nostre país també afecta la resta. Tots acabem tastant una miqueta, però bé, no us entretindrem més. Heu de llegir les batalles de Barcelona, aquests 50 anys que són un llegat d'en Jordi Amat, publicat per Edicions 62, que no ho hem dit, i res, ja treuen a les llibreries i no correu. Aneu gaudint d'aquests 50 anys, eh? Sense presses. Jordi, moltes gràcies. Gràcies a vosaltres, una abraçada.
El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. El calaix amb Mònica Sussies, un programa d'on a la torre per a la xarxa.