Mònica Sussies està a punt de conversar amb la nostra convidada Laura Anguera Armengol, llicenciada en dret i fa més de 30 anys que exerceix com a advocada, però que des de ben petita tenia molt clar, claríssim, que volia ser escriptora. Ha treballat per un dels més prestigiosos bufets nacionals i ha assumit la direcció legal de grans empreses i, entremig, ha escrit contes i relats curts.
La seva primera novel·la amb un títol realment impactant, Boom, va arribar el 2012. El 2022 publicava Ningú em va parlar de tu i avui ens presenta, atenció, la seva nova proposta literària titulada Cuando mi mano bailaba su espalda.
Si el títol us ha cridat l'atenció, escolteu ara breument la sinopsi. Una nit, un tango i una obsessió. Tots els dimecres, cada dimecres a la Red Kisses, una antiga discoteca de barri que conserva amb molta dificultat la brillantor d'altres temps, doncs a les nits baixen els llums i el tango es fa l'amo de la nit.
Un primer protagonista, en Víctor, que és actor a l'atur, i també Elsa, l'altre protagonista, atrapada en un matrimoni sense amor, troben en aquesta sala un motiu per trencar les cadenes que els ofeguen. Quan els seus cossos es troben a la pista, la passió és immediata, però res és el que sembla fora de la Red Kisses.
Bordeamos la pista, zigzagueamos, nos detenemos. Un ligero movimiento de cadera, un cambio de peso hacia atrás para modificar la dirección. Su cuerpo obedece. Nuestros pies marcan una diagonal, un cruce, tejen un par de ochos rematados por un molinete. Los movimientos fluyen, nos compenetramos muy bien. Mi mano trepa despacio por las suaves lomas de su columna, vértebra a vértebra,
hasta acabar aposentada ante los picachos de sus homoplatos. Siento de nuevo cómo se tensiona, cómo cierran los ojos, cómo se muerde el labio inferior. Así que dejo que mis dedos resbalen por su piel, que caigan en picado hasta topar con el borde del vestido. Y a ella se le escapa un ligero gemido. Música
Doncs la benvinguda a la nostra convidada, Laura Anguera, la fem, ja ho heu escoltat, entre tangos, amb aquest petit fragment, perquè si una cosa té
Aquest llibre, Quan Domimano bailava en su espalda, precisament és que ens fa dansar en aquest ritme, aquest erotisme. Laura, benvinguda i gràcies per posar aquest punt de salseta al programa avui. Encantada de ser aquí amb tots vosaltres. Escolta, i ara haig de fer-te una pregunta avant de la novel·la. El tango, per què el tango? Balles tango?
No, aquesta pregunta me l'han fet moltes vegades i m'encantaria dir que sí, la veritat, perquè quan comences a posar-hi el nas en aquest món, la veritat és que és apassionant. Però el meu aterratge en el tango ha estat una mica a l'inversa. La primera em vaig estar qüestionant com els dos protagonistes, la parella protagonista de la novel·la, es podien conèixer i podia haver-hi, diguéssim, una atracció física i un contacte així com d'una manera molt ràpida, molt directa.
i se'm va ocórrer que es podien conèixer ballant. I dintre les opcions el tango em va venir de manera molt instintiva al cap. I a partir d'aquí és quan em vaig començar a documentar, vaig començar a anar a milongues i em vaig plantejant a classes. El que passa és que la meva parella quan li vaig insinuar em va dir que de cap de les maneres i m'he quedat amb les ganes, però si algú s'apunta jo vaig.
Doncs entra en ganes i realment és... Qui té contacte més assiduament, més sovint, doncs suposo que ho viu molt, no? Però jo ara, per exemple, que feia molt temps que no escoltava T'Angost, anava llegint la novel·la i pensava, uau, s'amarissava la pell, no? Aquesta sensació...
Sí, és que el tango, en aquesta novel·la, jo crec que queda com una banda sonora perfecta. La realitat és que vaig escollir el tango justament, et diria que perquè, diguéssim, el tango discorre com per dos raïls que són els mateixos pels que discorre la novel·la. Una és aquesta sensualitat que té el tango, que en el nostre imaginari, segurament és la dansa més sensual, quasi per dir sexual, de totes les que hi ha. Deixem davant del reggaeton i el perreo, que per mi no tenen res de...
No, no, no. Això potser ho fa l'edat també, però bé, és igual. Estic d'acord. Que reflecteix aquesta passió que es genera entre la parella protagonista. I l'altre raïll és, si tu escoltes els tangos, la gran majoria, per dir pràcticament tots,
Les lletres són lletres fristes, són lletres de melangia, són lletres de desamor, de pèrdua. Els tangos, bàsicament, van néixer quan els emigrants que arribaven a l'Argentina i malvivien en cases allà tots amuntelats, sortien al pati, tocaven una mica el bandoneón i s'inventaven, i musicaven poemes que ells anaven fent. I, per tant, en general són poemes molt tristos, de l'amor que han deixat a casa, de la melangia que tenen a la seva terra, d'això no està ple.
Llavors, aquest punt fos, aquest punt trist, també li anava molt bé, perquè els personatges quan es coneixen estan en un moment, doncs això, molt dur de les seves vides. Els argentins diuen que tangajar és ballar la tristor, no? Llavors jo crec que ells van a la milonga justament això, a ballar la tristor, i és en aquest moment en què es coneixen, no?
Aquesta frase és preciosa. És molt maca. És molt maca, sí. I a més, és molt així. Si t'hi fixes, si tu mires vídeos d'això de balls de salós, concursos i tal, en tots els balls, tots somriuen. Quan ballen tango, no somriuen. És l'únic ball del món en què no somriu quan es balla. Aquí ho poses. Ella també opina que els tangos hablen de amones rotos
I me los tragos. I por eso no queda bien reír mientras se danza. Exacte. És així, és el qual. Doncs ella ja ha parlat, la Laura ja ens ha explicat aquestes dues línies, no? La passió, per una banda, que trobarem en aquesta novel·la. És que ho estic dient i se m'està reixant novament la pell de gallina. I parlant, l'altra banda, doncs aquesta vida, vides dures, no? I quan parlem de vides dures no té res a veure, no sempre té a veure amb l'estatus social.
Hem de veure amb una situació personal interna, d'auïdor, de relacions que es desfan i que no són capaços de reposar en res més. Jo sempre dic, vull pensar que al final nosaltres ens mantenim vius més enllà de perquè respirem, mengem i de tant en tant dormim, perquè tenim anclatges en el món.
amb la gent, i un enclatge basat bàsicament en l'amor, però no de parella, va molt més enllà d'això, un entorn familiar que ens acull, un grup de bons amics, bons companys de feina, tot això, es fa tenir enclatges en el món, arreglar-nos. I aquests dos personatges, per motius diferents, han anat perdent tots aquests enclatges.
estan molt sols, malgrat que viuen en una gran ciutat i malgrat que poden tenir una sèrie de relacions socials, però tots dos estan molt sols per metges diferents. I llavors jo crec que per això, quan es coneixen, quan es troben,
Jo sempre dic que són com dos matolls molt ressecs i que per això la guspira pren flama tan ràpidament i es desborda d'una manera que potser no tocava, però és aquesta necessitat de trobar algú que et salvi, que et doni la mà i et tregui del pou. I els dos una mica això és el que busquen en l'altre. I per això s'oblimen també, en certa manera.
Jo ara m'haig de posar una miqueta la llengua per no explicar coses que no es poden explicar de llibre, evidentment. És un problema que té aquell llibre. Sí, és el que té, però quan parla ella de desbordar, anireu veient al llarg de la lectura que es parla de desbordar, però en molts sentits. La passió es pot desbordar per amor, per odi, per ràbia, per impotència, per tristesa. Per tant, aquí tenim tots els vessants. La família, també considero que
que has fet un gran treball, perquè parles de la família, de les parts no tan boniques de les famílies, i no només de ser pares, de la maternitat, de la paternitat, de formar part d'aquesta empresa familiar. I penso que aquí també hi ha... Això m'ha agradat molt, també, aquesta part de com ho tractes i quines escenes hi ha. Hi ha una residència d'Avis, és brutal.
Les trobades familiars són complicades, eh? I ara això que venim d'unes festes, eh? Encara portem una mica, ja coeja, però portem una mica la ressaca d'aquestes festes, no? I és com... Bueno, és allò que diem sempre, no? Les famílies no són escollides i, per tant, no sempre hi estem del tot d'acord, ni de vegades ni tan sols no hi estem del tot de gust, però és el que ens toca i el que...
I en el fons, vull dir, al final sempre és el que dèiem, no? Si et toca una bona família és el millor que pots tenir perquè sempre serà el coixí aquell que no... A l'edredon que sempre tindràs a mà perquè t'escalf, perquè et doni escalf.
Per què la tragèdia? Per què la passió? Per què unir aquestes dues coses? Quina va ser? Has parlat de guspira i m'agradaria, sempre m'agrada aprofundir una miqueta més. Per què? Quina ha estat la guspira de triar aquesta història? Una història amb un final que absolutament us sorprendrà, eh? És una història molt real. No vol dir que hagi passat de veritat, però sí que toca molt de peus a terra, Laura.
Sí, a veure, el que volia era escriure una cosa que ens fes plantejar una mica el que està bé i el que està malament. Vull dir, és molt fàcil establir línies, línies vermelles d'això està bé, això està malament, quan la teva vida funciona, quan tot va bé, quan pots tenir les idees clares, quan no estàs en el por. Però quan estàs en un moment molt fosc i necessites sortir d'allà,
i l'única manera que al final se'n planteja és creuant una d'aquestes línies. Volia posar els personatges davant d'aquesta situació i veure com reaccionaven cadascun d'ells, que és una mica aquest final, les diferents reaccions o les diferents decisions que prenen davant d'una situació que realment és colpidora i que no és gens fàcil. Però el fet que siguin justament persones
que podrien ser, no sé, tendria els nostres, vull dir, no és una gran epopeia, aquí no hi ha herois, saps? Vull dir, gent normal, que podríem ser, doncs tu i jo, si la vida ens haguéssim tocat unes cartes pitjors, no? O més complicades. Doncs això fa que, o vull pensar que el lector, quan acaba l'última vida, diu, jo què hauria fet, no? Jo què hauria fet?
I clar, és molt difícil de decidir. El Víctor i l'Elsa, de la mà de la Laura, ens portaran a aquesta... És inevitable que quan llegiu el llibre jutgeu. És inevitable.
I hi haurà gent que estarà d'acord amb el que fa un o amb el que fa l'altre, però la idea és dir, escolta'm, això que per tu asseguda en el teu sofà, amb la teva vida, més o menys perfecte, és molt clar que és blanc o és negre, en una altra situació pot tenir tota una gamma de grisos, saps? Bueno, grisos... Molt grisos, eh? Perquè per veure la llum s'han de saltar moltes línies aquí. Però sí, sí, està molt ben fet. La tria del bé i el mal
A més a més, a dos mons absolutament oposats, perquè l'Elsa té una vida molt acomodada, econòmicament parlant, en canvi el Víctor, el Víctor no, no? I és que clar, jo penso que agafes una empatia amb el Víctor, i en el meu cas, com a lectora, he estat empatitzant molt amb el Víctor,
i veus que va tirant, va tirant, va tirant i sembla que hagis de veure la llum, no direm res més, sembla que hagis de veure la llum. Aquesta lluita continua i és una lluita perquè parlem d'addiccions, parlem de relacions amb pares i fills, parlem de divorcis, parlem d'èxit, parlem de fracàs. És que aquí no t'has deixat res. No, però és que una mica...
És del que vivim avui en dia, no? Vull dir, que sigui un pare divorciat amb un fill que, a més a més, viu lluny i amb el que es comunica només per videoconferències un dia a la setmana, comença a ser... Vull dir, no m'ho he inventat, és que tinc alguna mica en aquesta situació, no? I et diuen el que és. Ser amb addiccions, doncs, per desgràcia, també n'he tingut un cas molt a prop. Vull dir, són coses que estan en el nostre dia a dia. Tampoc he anat a buscar...
Tot i que ho pugui semblar en un moment donat, crec que no he anat a buscar allò de dir a l'extrem més extrem ni molt menys, però són circumstàncies en què a dia d'avui ens envolten d'alguna manera. I crec que també és bo quan escrius un llibre que transcorre a dia d'avui amb la societat nostra, també recollir-ho, encara que no sigui el tema principal, però sigui com un trasfons de darrere
que d'alguna manera també va empapant i es va colant en aquesta història. Perquè és així, igual que es cola a la vida de molts de nosaltres. Són vides dures que sempre tenen un punt d'esperança, no? Hi ha també aquest rarafons de dir, si tot t'ha anat malament a la vida, tot sempre t'anirà malament. I si tot t'ha anat bé, tot sempre t'anirà bé. I tu aquestes lleis també les has canviat una miqueta. Sí, perquè un dels personatges, que no és ni el Víctor ni l'Elsa, però...
Perquè jo crec que... És que n'hi ha més personatges. En un moment donat, aquesta relació es converteix, podríem dir, que en un triangle així una mica estrany i pertorbador, no? Jo crec que fins aquí sí que podem llegir, però... Però és més, no podem explicar massa més, eh? Exacte, no massa més. És molt pertorbador, això ja us ho dic jo. Sí, sí. Doncs aquest tercer personatge, per exemple, era una persona destinada a l'èxit social, professional, i tot se li van orris
Amb un mal cop de sort, diguem. Una petita patinada, un mal gest, quasi com aquell que diu, un mal gest. I tot es trenca. I amb ell... No entraré, Laura, a jutjar aquest mal gest. Ja jutjaran els lectors i lectores. Sí, també és una cosa, home, no diré que passi cada dia, però també és una cosa que al final, saps? Ha passat. Jo no us puc dir que us quedeu a casa qui ets perquè es pot caure el sostre i et pot passar de tot.
Tant si et quedes a casa com si surts de casa, però vingueu el que feu perquè la vida té conseqüències de Laura, tio. No ho diguis que t'ho has escrit de novel·la, eh? No, però ho dic, de vegades, una cosa, un accident de cotxe, saps? I simplement, a canviar de la vida...
Totalment, totalment, i no d'un dia per l'altre, d'un minut per l'altre. Des de la passió fins l'amor més abnegat, fins al sacrifici personal, i gelos, i enveges, i intrigues també hi trobarem aquí, i aquest triangle que et subscric, que és pertorbador. No sé si hi ha algun detall més que puguem parlar, perquè, clar, no ens podem estendre massa, valgi ser que diguem coses que no toquen.
Però, no sé, Laura, si vols fer algun últim comentari abans d'entrar en aquests tangos que ens han acompanyat a l'inici. No, doncs res, que m'alegra molt que us hagi agradat i que, bueno, que crec que és una novel·la que, doncs això, que pretén que el lector es qüestioni, no? Es qüestioni el que hauria fet ell en aquest cas. I, bueno, doncs això és el que us convido a fer si llegiu la novel·la.
Quan l'agafeu penseu que vola, eh? Us ho dic perquè en seguida, i quan arriba el tram final ja necessites aquesta. És addictiu en el sentit que necessites saber com realment s'acabarà, quina serà la tria. Doncs com dèiem, hem començat amb aquests set tangos i acomiadem també la Laura amb aquesta música. Poseu-la, sisplau, quan llegiu la novel·la, perquè aleshores ja és el sumo.
Vull dir... Van d'estar una hora obligatòria. Vaig estar pensant fins i tot a fer una tria i posar-la com una llista de Spotify, saps? Allà darrere. Vaig estar pensant i tot. Sí, perquè realment és una música preciosa i penso que li has fet un molt bon homenatge, no? També. Laura, moltes gràcies i fins la propera l'estona. Moltes gràcies a vosaltres, un plaer.
El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. El calaix amb Mònica Sussies, un programa d'on a la torre per a la xarxa.