Donem la benvinguda a Oriol Moles, llicenciata en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. El nostre convidat ha treballat i treballa en el sector editorial. De jove havia escrit poemes i, juntament amb en Ferran Grau, és coautor de les novel·les de la sèrie Casanova, ambientades a Barcelona a principis del segle XX.
Amb el conte, una bona lectura, va guanyar Exeguo el 23è Premi de Narracions Cortes Ferran Canyameres 2021. I, atenció, el 2023 va publicar El Llapis Vermell. Els quatre cantons és el centre del poble, encara que no sigui ben bé al mig.
És un espai físic i literari que, partint del costumisme d'un poble de muntanya a finals de la Guerra Civil i fins als nostres dies, barreja els mons reals i imaginaris de l'autor per construir un àmbit propi que va de la individualitat dels fets a la universalitat dels sentiments. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
Començo l'entrevista amb una frase de l'inici d'aquest recull de contes o d'aquesta història meravellosa d'un poble fantàstic amb uns habitants que creieu-me que fins que no llegiu no sabeu el que us trobareu. Les cases del poble tenen vida.
Les cases i els seus habitants encara en tenen molta més. Quina gran feinada, Oriol Moles, amb quatre cantons, publicat per Xandri. Escolta, que bé que m'ho has fet passar. Ai, moltes gràcies. Jo personalment l'he gaudit i comentava que és un llibre... No cal que tingueu pressa, podeu anar llegint. És com anar obrint... A veure, penso que quan tu escrivies potser tenies aquesta sensació. És anar obrint les portes, les finestres, posar l'ull al forat del pany per veure què passa i què deixa de passar a les cases.
Això que vivim als pobles, no?, ja que diuen les padrines que estan a la porta. Ui, l'Oriol Moles és una gran padrina. La vieja del vicillo. No, no, no ben bé, perquè, tot i que està ambientat en un poble on hi ha un encreuament de quatre carrers, que es diu els quatre cantons,
i casualment jo vaig néixer als famosos quatre cantons de Camprodon, on el meu pare hi tenia una sestreria i on hi vaig néixer i créixer la meva infantesa. És un lloc, a l'hora de la veritat, entre la realitat i la idealització.
no és un lloc real 100%, ni la gent que surt en el llibre són exactament la gent de Campordón. De fet, a Campordón ha passat una cosa, que és que els lectors intenten esbrinar qui és qui, quan en realitat no és ben bé així, perquè hi ha personatges que són inventats, cal buscar lectures literàries més profundes. Però bé, és un poble com Campordón, com molts que tenen quatre cantons.
És un poble, hi ha molts secrets i després hi ha aquest espavílet, aquest instint de supervivència. Aquest saber, Oriol, que clar, hem de conviure tots aquí. Per tant, com que ens quedem al poble, hem de viure tots amb els nostres defectes i les nostres virtuts. Llavors, hem de fer allò, saber anar i guardar la roba per no matar el veí. Exacte.
I això ho has fet molt bé, tu. Home, gràcies. No ho sé, només explicava... A vegades t'arriben històries que te les fas teves i les transformes sense acabar de saber que les has transformat. I amb el pas del temps, el teu cap d'escriptor ha canviat les històries i ara no són ben bé les veritats. Han començat a explicar una història que començava d'una manera...
i tu l'acabes tergiversant d'un altre i acabes convertint un conte que llavors tu penses és aquell senyor o aquella senyora, però a l'hora de la veritat ni tan sols ell s'hi reconeix. Això cada lector jo penso que fins i tot podríem aplicar aquests quatre cantons a tota la resta de pobles de Catalunya. Quan ho llegiu ja ens ho anireu dient. El que sí que m'agradaria és una miqueta també parlar d'aquestes generacions, perquè estem parlant de diverses generacions,
de diverses edats, de gent que va i ve, gent que arriba de fora i es queda al poble, gent del poble que se'n va. Una mica és aquestes entrades i sortides i com vas lligant tots els personatges, perquè clar que hi ha tiets, cosins, hereus, pobilles,
Divorcis, amants, enterros... Quan vaig començar a escriure els contes i els vaig anar posant una darrere a l'altra, la història anava una mica des de finals de la Guerra Civil fins a la pandèmia de la Covid.
Però llavors amb en Sebastià Benassa, que és l'editor de Xandri, vam acordar que els tres contes que parlaven de la guerra civil els fragmentaríem i els posaríem al llarg del llibre de contes al principi, entre mig i al final. Però en realitat és la història de diferents famílies i diferent gent que viuen allà als quadracantons
i que els hi passen coses perquè els hi passa la vida. I la vida i les decisions que prenen afecten ells i el seu entorn, com la de tothom. I això expressat en literatura. I l'única cosa que vaig fer va ser fer-m'ho venir bé perquè personatges principals d'un conte sortissin secundaris amb un altre i així anava quedant tot lligat i anava quedant tota aquesta història.
que va d'això, de finals de la Guerra Civil, hi ha un punt d'inflexió l'any 1975, que és quan hi ha el canvi de règim, hi ha un conte anterior molt clar que és un canvi de règim, després hi ha, per dir-ho d'alguna manera, l'arribada de la democràcia, que va ser important en pobles petits, on uns eren d'uns i els altres eren dels altres, i els que tenien botiga havien de, em sembla que ja ho explica, que havien de cosir botons
botons de sotanes i pancartes de socialistes, tant era, no? I, per tant, aquest punt d'inflexió, llavors ho vaig acabar tot a la pandèmia, perquè arriba com aquesta nova normalitat que és de l'últim conte. Ens ha resumit una miqueta totes aquestes generacions que hi trobareu. I ara me'n vaig a l'inici, a l'inici del llibre. Diu, els dos amics s'imaginaven d'adults junts en una trinxera, lluitant per la justícia
encara que no sabessin ben bé contra qui ni què dispararien, ni per a quin dels bàndols estarien disposats a donar la vida. Punts suspensius, perquè és molt interessant aquest primer fragment, perquè el misteri es resol al final i ja sabreu a quina tritxera trobareu els dos amics. I aquí comença una mica també aquest canvi de règim, aquestes pancartes, aquest...
jo sóc d'aquest bàndot, d'aquest altre... I com els veïns, al final, s'han d'aguantar, Oriol. És el que dèiem, no? O sigui, tots sabem de quin peu no anem bé. Sí, bé, la vida en un poble és així. I jo n'he fet res més que explicar petites històries que són mentida, però que parteixen d'un tema real i d'una realitat que conec i que m'he fet meva, i després, senzillament,
les explico i intento amb la intenció que no se'ns ofengui ningú. He agafat, a partir de la realitat, m'he agafat històries que les he tergiversades i he intentat explicar una mica no la vida d'un poble com Campordón, sinó la...
la vida i la història de 100 anys d'un poble típic que podria ser a qualsevol poble de Catalunya que tingui o no quatre cantons on hi ha on conviu gent d'un caràcter polític, gent d'un altre, gent de l'antic règim, gent del nou, gent més oberta, gent que és capaç d'acceptar modernitats i gent que malauradament
doncs viu drames i misèries com molts drames i misèries que es viuen en molts contes, com per exemple el de fer-se dona.
I també una mica els estereotips, com en el cas del conte El nom del senyor, que és la història d'un capellà que no ha existit mai a Campordón, però que va sortir a partir d'una notícia que vaig sentir a TV3 que un capellà l'havien tancat a la presó. I em vaig començar a imaginar una història d'un capellà que estafa i que roba el patrimoni de l'església. I ja està. Aquesta també té el seu... És que en el rerefons de tots aquests contes hi trobarem...
Jo fins i tot diria aquesta denúncia social, aquest dir, doncs, tot aquest silenci que hi ha hagut al llarg de totes les generacions a tot arreu, però que se sabia, perquè clar, hi ha moltes històries de poble que tothom les sap, però tothom les calla. Si un s'entén amb el veí, si l'altre ha tingut un fill amb no sé qui l'amaga ni se n'ha anat a Barcelona perquè s'ha quedat embarassada...
Llavors, tothom ho sap, però tothom calla. Aquí a Campordón hi ha una història, hi ha una història maquíssima que puc dir en veu alta perquè la seva protagonista, abans de morir-se, malauradament ja és morta, em va donar permís per fer-ho. Hi ha un conte que es diu La reconversió, que és la història d'una monja que va deixar de ser monja, va anar a casa al sastre, es va vestir de seglar i se'n va anar a viure amb la filla del forner. En el cas del conte se'n va anar a viure amb
amb el fill del forner, però en la vida real va fer una altra cosa. I el poble, des de l'any 80 i pico, ho va viure amb tota normalitat i va estar molt bé. I ara, malauradament, és una senyora que devia tenir 85...
o 86 anys i es va morir fa un parell d'anys. Per tant, utilitzo coses de la quotidianitat que són veritat, però llavors les exagero, les tergiverso, me les invento perquè acabin de quadrar i perquè uns contes siguin amb els altres i també perquè un conte sigui interessant. Interessant perquè, a més a més, hi ha una cosa que m'agrada molt i m'ha recordat altres autors i autores que he llegit, perquè jo faig una llista dels que m'encanten,
I ara Oriol mola, has passat a la llista dels que m'encanten, perquè fas una cosa que m'agrada molt. I és, al final del conte, aquell ho acabes de rodonir amb una ironia, amb un sarcasme, amb un...
volíeu carme, doncs ja el teniu, però a més a més d'una manera molt intel·ligent, molt viva. Sí, a vegades, perquè a vegades s'han de dir les coses durament, ets un malparit i ara tothom sabrà el que em vas fer, per exemple, o senzillament has d'acabar fent, no acabant d'explicar una cosa, però dient-ho sense escriure-ho, perquè tampoc ningú es pugui ofendre, no? Llavors ja, a vegades has de tenir aquest...
la capacitat de fer el gir. No són massa els autors i autores que aconsegueixen fer-ho, segons quants sí, però no tothom ho aconsegueix. Precisament aquest conte, ara et dic com es titula Les flors són per als vius, és el que enllaça, diguéssim, que és el final d'aquest fragment que jo he llegit dels dos amics que es trobaran a la trinxera. I ara veieu quina trinxera. D'aquest conte sí que t'ho puc explicar perquè és la meva família i per tant no passa res, en som tot el responsable. El meu pare és
Jo el recordo tota la vida explicant-nos que no volia que li portessin flors al cementiri perquè les flors són pels vius. Els morts no les poden olorar ni les poden veure. Les flors només són
perquè els altres vius vegin que hi ha algú que estima aquell mort, no? I ell explicava això i vam tenir a casa la mala sort que es va morir als 54 anys quan jo en tenia 17. I al cap d'un temps, jo en devia tenir 18 o 19, vaig anar al cementiri i hi havia una rosa a la làpida del pare. I amb la meva ingenuïtat, perquè, bé, me'n vaig anar a casa i li vaig dir a la meva mare
que hi havia una flor, la làpida del pare. I es va enfadar. Es va enfadar molt. Moltíssim. Es va enfadar no amb mi, sinó amb la circumstància, no? Perquè ella també coneixia això de les flors. Són pels vius. I allò em va quedar. Aleshores tenia 18, 19, 20 anys. I allò va puar i es va quedar allà. I quan vaig començar a escriure aquest conte, doncs vaig escriure aquesta escena. I vaig escriure l'escena de la viuda traient la pols de la làpida.
fent veure que, oi que no és nostre, Ramon? I aleshores parteix d'una realitat que en aquest cas és molt íntima i pròpia i acaba explicant una història que potser és veritat o potser és mentida, se me'n refot. El cas és que és una història que ens explica com era la vida en un poble als anys 60 i 70 i com...
molta gent va haver d'assumir unes circumstàncies matrimonials i callar i aguantar i fer veure que no passava res. Llavors, clar, hi ha gent que em diu, home...
Bueno, és que, esclar, no vull desvetllar, no vull aixafar cap guitarra, però la història és dura per la pobra Pilar. Tu mateixa ho has dit. Ah, ella que venia d'una casa de pagès rica i que es va casar amb el pobre sastre del poble i es va haver de resignar al seu canvi de vida. I això passava als pobles.
Jo crec que encara hi ha moments, sí. Segons qui, encara que sembli que són molt moderns, jo penso que encara passa, en enorme mesura. Però la Pilar, per exemple, jo penso que és un fil conductor de tota aquesta novel·la, perquè tenim aquesta Pilar de l'inici, amb aquest desig de viure, de descobrir, de fugir...
de tots aquests lligams i ja veureu quina és tota la seva trajectòria i al final com acaba netejant aquesta làpida i es troba aquesta flor i ja veureu quin significat té
aquesta flora? En realitat, la Pilar és potser l'únic personatge que és el personatge protagonista i que va sortint, no a tots els contes, però a la majoria de contes. En realitat és una història incoberta de la Pilar. Una mica em va dir que la meva mare es va morir el febrer del 24, per tant, no fa gaire, i en realitat potser és un homenatge a la meva mare sense saber-ho. I em va dir, quin gran homenatge que li has fet a la teva mare i jo. Bé, sí, potser és la història... Els quatre cantons és la història de la Pilar.
Parlàvem d'aquesta pilar que començava amb aquesta il·lusió que volia aquest canvi, una pilar que ens ha acompanyat al llarg de totes aquestes històries, d'aquests contes, i jo vull llegir un petit fragment del final que penso que resumeix una mica la vida d'ella i la vida de tots. Allò que és important de debò a la vida no s'oblida mai, però on no se n'adona fins que envellit. Aleshores, és quan es veu clar. Sovint s'obliden les coses banals i les importants,
es queden convertides en borrissols que es desplacen sense ronfics pels passadissos i les estances de la memòria. I poso punts suspensius, llegiria tota la pàgina i us llegiria moltíssimes pàgines perquè és un llibre que ens parla d'aquest dia a dia, de la vida, d'uns personatges que podríem ser tots nosaltres. I penso que estic molt feliç que em recomanessin l'Oriol Moles perquè va ser una casualitat.
i d'haver-te descobert, Oriol. En aquest cas, enhorabona i moltes gràcies. Gràcies a vosaltres per haver-me llegit, per valorar la meva literatura i per difondre-la i per ajudar els escriptors, que no som ningú, a explicar les nostres coses a la gent que estimem. Gràcies a vosaltres.
Com sempre dic tantes, tantes vegades, aneu a les llibreries, pregunteu, xafardegeu, aneu a les fires i descobriu les editorials independents, perquè hi ha moltes joies que no surten a les grans pantalles, però arriben a l'ànima. Gràcies. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.