El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Veus indispensables.
El 17 de febrer de 1976 ens deixava Clementín Arderiu. En guany es comemoren els 50 anys de la seva mort sota el comissariat de Maria Callís, licenciada en Filologia Catalana, guardonada amb el Premi Carla Riba 2016 pel Poemari La Ciutat Cansada i que actualment prepara un assaig sobre poetes catalanes dels segles XIX i XX.
Conjuntament amb la música blanca a la mar, comparteix el projecte Lleona, dedicat a reivindicar i actualitzar la poesia d'autores com Víctor Català, Clementina Arderiu i Mercè Rodoreda, entre d'altres.
Nosaltres recuperem avui fragments del capítol de Veus Indispensables dedicat a Clementina Ardoriu, que podeu trobar a la plataforma La Xarxa Més. Sumant-nos a la reivindicació de recuperar les grans veus femenines en el món literari que han estat silenciades durant molt de temps. Escoltareu la veu de Rosa Ardit, que ja ens havia acompanyat al programa per parlar de la Clementina, i que ens la presenta així.
Està bé el de conèixer la persona i la personalitat de Clementina Arderiu, perquè la referència que s'entén així en general és que és, que va ser, vaja, la dona d'en Carles Riba. I aleshores, doncs,
Se sap poc d'ella i quan comences a entrar-hi més dius, caram, quina personalitat, no? Clementina Arderiu, doncs per mi, una dona forta, una dona valenta, però una dona que va saber compaginar el que era la seva època, el que era la seva època i el seu entorn amb tot un món interior riquíssim que portava dins i que portava una gran sensibilitat, que la va portar
i que va poder atreure, que va portar a escriure i ser una de les capdavanteres com a dona publicada. El Sam Abrams, en l'antologia aquesta que és de l'últim, molt important aquesta, Jo era el cant, diu que era en aquell moment que estava solitària com a dona que havia publicat. Per tant, doncs una dona...
que va saber superar, diguem-ne, el que era en aquell moment tot el seu entorn, sense faltar-hi, perquè complia com a bona catòlica i, sobretot, donava molt també valor, i els seus poemes i els seus escrits ho diuen, al seu paper de mestressa de casa, i que això comporta ser mare dels fills, bona esposa, etc. Va ser una dona molt completa, molt completa, i aleshores hi ha això amb sis poemaris. Nascuda el 1889 en una família d'argenters,
Fuva educada per continuar el negoci familiar, però va decidir dedicar-se a l'art. Era una gran lectora i tenia una sòlida cultura. Havia estudiat piano i francès. Escrivia poesia i va decidir presentar-se als Jocs Florals, un fet que, sense saber-ho, canviaria el rumb de la seva vida.
Es va presentar amb uns jocs florals. I aquests jocs florals, que el 1912, si no m'equivoco, doncs aleshores els va guanyar la flor natural. I llavors era la reina de la festa. Qui era el president del jurat? El poeta Carles Riba. Clar, se'n va quedar prendat, perquè havia vist al començament de veure qui era la Catalina Riba, la flor natural...
La veieu retratada com una dona clàssica, així com si fos, bueno, una dona que diries que era molt austera, tal, tal. Però la seva neta, la filla del segon fill, Oriol, la Cèlia Ribavinyes,
la descriu com una persona molt bonica, molt amable, molt simpàtica, molt bonica, i que els amics de la família més d'una vegada la van agafar com a model. El Carles ja feia tertúlies literàries i tal, i llavors van passar a fer-ho també anar a l'argenteria, per així aleshores tenir més relació.
Lluny del que es pugui pensar, la poeta no va viure a l'ombra del seu marit. Va ser una dona absolutament independent, poèticament parlant, i ens en va deixar testimoni escrit en el poema Cançó de la vella confiança, dins del poemari L'alta llibertat,
publicat el 1920, que ens recita Rosa Ardit. A la mat he donades totes les claus, jo tinc les seves i fem les paus. Però resta una cambra al fons del fons, on entrar no podríem ni breus segons. Tantes forces ocultes, tants pensaments, allà dins són escàpols de tots moments. Bé seria de vegades sotjar-hi un poc.
Som molt amics, jo t'ho explico tot i comentem tot, però aquí cadascú amb el seu estil i la seva poesia. Un altre poema on ens mostra la personalitat i la sensibilitat d'Arderiu és El pendís, una reflexió sobre el paper de la dona en aquella època.
relegada a l'allar i amb moltes dificultats per poder desenvolupar la seva part artística i cultural. Raquel Martínez ens en recita un fragment. Jo deia ahir, essa i sentir, fortuna rara. Per què la gent, rosec mesquí, no s'anemara d'essa i sentir,
I era per mi goig pur, més ara per un pendís rodoladís jo faig-me via, un pas amunt i enlliscocís. Si defallia per m'un pendís, tant dret i llis rodolaria. Si em vull salvar, bé cal pujar, no mirar enrere.
En l'aire sols puc es guardar, que en la vorera l'herba es secar i es revoltar sa cavallera. Fragment del poema El pendís, de Clementina Arderiu. Veus indispensables. Estàs escoltant el calaix. Fem ràdio. Fem comunicació. Fem cultura.