Neus Canyelles va començar la seva trajectòria literària amb Neu d'Agost, un llibre de memòries, Premi Bern de Narrativa 1998. Després va arribar a les novel·les Cap d'Hornos, Premi Ciutat de Palma, Llorenç Villelonga, L'Alè del Búfal, Premi Elector de l'Odissea 2006 i finalista al Premi Llibreter.
La publicació de Les vacances de la meva vida, autobiografia autoritzada, Premi Lletra d'Or i Me Lady l'han situat entre les veus més interessants de les nostres lletres. A Sales d'Espera hi trobem un refugi familiar i els personatges inadaptats que també retrata Neus Canyelles.
Però també les rutines socials incomprensibles, el món enzerós de psicòlegs i psiquiatres, la crueltat gratuïta i l'absurd. Tot amb aquell estil net i precís, amb l'humor a flor de llavi. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
Avui estem d'enhorabona perquè tenim una de les nostres autores de referència, la Neus Canyelles. Torna a la literatura amb sales d'espera publicat per Empúries. Aquesta literatura que ella diu del jo, que nosaltres diem d'estar a casa, i que jo en dic...
Caliu, personalment, una autora de referència per a moltes altres autores, precisament en una tertúlia que teníem la setmana passada. Ho vam comentar i la veritat és que és un goig, a veure com coincidim. Neus, benvinguda.
Hola, gràcies, moltes gràcies per convidar-me. Neus, tornem a llegir-te amb aquest caire íntim, amb aquest obrir les portes de casa, però aquesta vegada obres les portes d'una sala d'espera, de moltes sales d'espera, molt especials. Què trobareu? Quina és la metàfora?
A veure, jo crec que aquí les sales d'espera se refereix no només a uns espais físics on estem acostumats a esperar, jo que sé, el metge, quan fem cua per una oficina, el que sigui, no? Hi ha moltíssimes sales d'espera. En aquest cas seria un espai físic, però en el llibre no només és això, sinó que
perquè hi ha alguns contes on no apareix una sala d'espera realment, però sí que són moments d'espera. La metàfora podria ser aquesta, aquests moments en què no saps molt bé per on tirar, no saps molt bé el que passarà a la teva vida...
que voldries que passessin unes coses però que no saps si podrà ser, no? Vull dir, moments d'espera, més que només, únicament un espai físic que també n'hi ha, que també surten, aquest espai, no? S'hauràs d'esperar molt intenses? Sí, bastant, suposo. Algunes? Algunes, sí, n'hi ha més que unes altres, unes més que unes altres.
Sí, sí, jo diria que algunes són d'alt voltatge. Ella parlava de contes, evidentment. Trobem 17 contes.
que ens parlen de moltes coses, amb unes protagonistes que a mi em sorprenen, perquè a vegades diem que la intensitat va unir de neus a persones exclusives, a persones sorolloses, a persones que no tenen por, extrovertides, i realment les sorpreses, la intensitat, també...
es poden trobar en els silencis, en els petits moments, en detalls que potser no esperes, i això és molt bonic de llegir.
Sí, jo crec que és el personatge que és el protagonista pràcticament de tots els contes, perquè sempre és la mateixa veu i sempre és la mateixa persona. És una persona que és com tu dius, no li agrada fer soroll, no és una persona que mai tindria un lloc rellevant en qualsevol...
escala o en qualsevol feina, perquè és una persona molt normal, bastant insegura, que sempre veu una mica més la part negativa que la positiva, però que se'n sap enriure de tot això. Crec que el punt important o destacable d'aquest personatge és que té
un sentit de sumor i de sironia que li permet riure's d'ella mateixa quan s'ho troba en aquestes situacions que van passant i que a vegades no saps molt bé per on tirar.
I crec que és això, no? És una persona que viu en el món i és una persona d'avui en dia, evidentment, no és una persona rància, però que se troba rara dins del món, no? Que hi ha moltes coses que no les entén i que se troba com a molt perduda en el món.
Però precisament és una protagonista de la que te n'enamores perquè et provoca un nivell de tendresa enorme. Per exemple, per mi com a lectora és aquelles ganes de dir-li perdona, som més, hi ha molta més comunitat que tampoc entenem perquè és surrealista tal com està el món. No podem dir que entenem el món perquè no es pot entendre. Llavors empatitzes enseguida amb aquesta veu narradora, amb aquesta protagonista.
Sí, suposo que això és una part positiva, no? Però és que ja no només és que no entengui res, és que jo crec que li és igual. Arriba un moment que com que veu que també no se pot fer res, que és una persona desesperançada realment, amb poques il·lusions.
Li és igual, arriba un moment en què ja és com si diguessis, mira, ja desistes i ja que ho faci un altre. Jo faré el que podré i el millor que sabré, però si no arribo a uns mínims per entendre aquest món, tant se val, ja no sé què més he de fer, saps? És una persona crec que un poc així, no sé si tu vols així.
Però en canvi, amb humor, amb ironia i amb aquesta... Doncs mira, jo ja passo de tot i que sigui el que Déu vulgui, al final sempre li acaben passant cosetes i aquestes petites coses tenen una rellevància molt important. Hi ha alguns contes, jo per exemple destacaria molt Desconcert, perquè la literatura hi és molt present. Sí.
Sí, sí, perquè la protagonista és una escriptora, una escriptora que ella diu del jo, que ha anat a Barcelona per participar en uns conferències sobre la literatura del jo i, clar, com que ella és experta en la literatura del jo, l'han convidat. I es ve que
Sempre li passen coses una mica raras. Ja ho diu ella, que du una llibreteta a sa bossa i que cada vegada que li passa una cosa un poc diferent, encara que no sigui gens important ni res de l'altre món, però una cosa curiosa, si més no, l'apunta i l'utilitza per després escriure. I crec que aquesta podria ser sa...
S'autora, diguéssim, de totes comptes, perquè en tots, on quasi tots, hi ha una part d'aquestes, no? De veure que per molt que vulguis tu no pots controlar el món, que no pots fer res. T'has d'aguantar i conformar amb el que te toca.
Però, a més a més, és que aquest punt de vista que ens presenta aquesta narradora, jo penso que moltíssim es va... És una reflexió, Neus, que actualment moltes persones tenen. Perquè, clar, obres la televisió, veus les notícies, jo no ho aconsello, no ho aconsello, però, clar, tu t'estàs al sofà de casa teva veient tot allò i penses, i jo? Però què puc fer jo? És que és això...
Aquesta sensació, i al final ella li dona un tom i diu, a veure, doncs com que ja tenim això, per això és meravellós també llegir-la. Potser, no sé. No sé quin és aquest punt, però sí, és ver que m'ho diuen, que hi ha més gent que se troba així. Això és molt normal, vull dir, jo trob que el que no seria normal és pensar que tu pots fer alguna cosa per canviar el món, així. Bueno, mai, no? Mai s'ha pogut, però...
ara ja està gran al nivell d'absurd i de desastre. Jo crec que l'únic que pot fer és intentar aprendre-te com millor puguis. I ja està, perquè ni analitzar-ho, és que te'n pots emmalaltir. Comença el 2026 de la forma més absolutament surrealista, inaudita,
I a més a més que penses, és que el món se'n va avall per no dir una altra paraula, perquè no me la deixen dir per la ràdio, neus. Ja sabem quina és. Ja sabem quina és. Sí, sí. Parlàvem de literatura, et tornem a encarrilar una mica i us llegiré un fragment perquè Vida, que és un relat inspirat en un relat de Katherine Mansfield, comença així i m'agrada perquè és extrapolable a moltes.
molts altres oficis, diu, com que un escriptor és un individu que no pot viure del seu ofici, és a dir, el seu és el pitjor ofici que existeix, em vaig haver de cercar una feina per pagar les factures, que cada dia són més nombroses i més absurdes, i els medicaments. Puja el nivell de vida, puja tot, però els escriptors continueu cobrant, ja ho dic jo, l'euro, l'euro per llibre. Com que sóc la periodista, ja ho dic jo.
Ja, no, però és que és la pitjor ocupació que puguis tenir, escriure, perquè és que hi hauràs de les poques que no donen per viure. I això també és molt surrealista. Sí, perquè un escriptor sempre té una altra feina, que va davant de l'escriptura, diguéssim, per poder pagar les factures. L'altre, mira, ho vas fent perquè t'agrada tant i tens tantes ganes de fer-ho,
però ho fas, però si ho mires bé és una mica estrany, no? Que molts posen a escriure... No ho sé. És un debat que s'ha generat en moltes de les entrevistes que he fet. Potser per això tiro una mica Neus cap a la literatura, perquè hi ha molts autors i autores que utilitzen la plataforma per reivindicar-ho. Ja. Però quan la llegiu és que la Neus té aquest art per explicar les coses. Jo sabeu què pensava? Dic, està escrivint tot això dels escriptors i li publicaran els contes. Ja.
Sí. Sí, sí. És així. Bueno, l'hi publicaran, ja està publicat. Sí.
Però vaja, no m'adonarà per viure, no? Per quants llibres que comprem no sé si li donarà. No, això s'adonarà. Bé, hi ha alguns casos, evidentment, tots coneixem gent de superbandes i això, que viuen d'això, però... És cada vegada més comptat, això. Sí, molt comptat. En les professions d'artística ja passa bastant, no? Però jo crec que els escriptors són els pitjors. A més, els que estan més malament. Bé.
De totes maneres, us encoratgem que, sisplau, la literatura no decaïni. No, no, no. S'ha de reivindicar. És igual si no dona. Però és un acompanyament. També, i és molt present en els contes, l'amor amb les seves diferents vessants, però sobretot...
I això també existeix molt a la vida, aquest amor frustrat, aquestes cuirasses, perquè no et facin mal. Perquè no et facin mal no només a nivell sentimental, perquè hi ha contes, hi ha un relat que parla de l'ulling, i el llegireu, que jo l'he trobat magistral per una banda, però tremendo. Sí.
Jo, aquest conte, és que no... És que cada vegada que el llegis plor, mira, és que ja pareix tonta, no? No, jo també vaig plorar, que ho saps. L'he escrit jo mateixa, però crec que no el llegiré més. En certa manera, jo penso que és un can i una rebel·lió a tot el que passa, no? El conte, quan et llegiu, és el naixement de la maldat i ja, és que amb el títol, és com... Realment és així, no?
Però penso que significa molt bé el que ara es reivindica molt Neus i en un passat no es deia, s'amagava. Ara sí, ara se diu molt, però no veig que millori la situació. Jo crec que cada vegada n'hi deu a més. És a dir, que cada vegada ho sapig jo, perquè clar,
Abans, quan sorties de l'escola, arribaves a casa teva, tenies un lloc segur, un lloc on descansar, però ara amb els mòbils, les xarxes i tot això, jo crec que ha empitjorat, segurament, perquè no hi ha moment de descans, de treva, està tot...
Suposo que els infants que ho pateixen, quan arriben a casa seva, allò continua i ha de ser terrorífic. Per això és un dels problemes més terribles que hi ha en el món. Jo penso que has fet un bon compendi d'una mica del món, a través del món interior d'aquesta autora, d'aquesta narradora que està desesperançada. Has fet també una radiografia una mica de la nostra societat, de molts temes que ens envolten. Hi ha bastants, sí.
No està fet a posta, no és que diu vull tractar això, vull tractar allò, va sortint així com surt. A més que són contes que han estat escrits al llarg de molts anys. Hi ha alguns que tenen més de 10 anys, hi ha altres que són de 2025, vull dir...
tampoc no els he escrit pensant que no els vaig escriure o no vaig començar a escriure'ls pensant que serien un recull i que estarien tots junts. Vull dir, això s'ha anat fent després en l'espaç d'estens i veient que sí que podria haver un nexe d'unió. Hi ha un nexe d'unió en aquests 17 contes, que és la mestria...
de la Neus Canyelles a l'hora d'explicar aquestes coses tan quotidianes, però a l'hora que ens afecten, que a nivell individual ens afecten tant. Per això potser també m'agrada molt llegir-te perquè és molt intimista, molt d'un mateix. Sí, sí, la veritat és que sí. Jo convidaria tothom a llegir Sales d'espera de la Neus Canyelles publicada per Empúries, però...
Qui no l'hagi llegida mai, sobretot, descobriu-la. Mira, et diria, des de Neu d'Agost, un llibre de memòries, hi ha aquests últims que han passat per l'estudi. Autobiografia autoritzada, que va ser Premi Lletra d'Or, Mileidi, també. Descobriu l'obra, descobriu-la amb ella com a autora, perquè és meravellosa.
Jo sé que li costa concedir entrevistes i, per tant, estic molt agraïda. No, gràcies. Jo també estic molt agraïda a tu, a valtres. No deixis d'escriure i espero que ens retrobem aviat. Sí, tant de bo. Sí, sí. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.