Ramon R. és professor de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i autor de llibres com Operació Gàbies Buides, A Bòsnia ens trobarem i La flor blanca de l'Estramoni. Amb Desfent el nus del Mugador va rebre el Premi Quarti de novel·la, Premi Salambó i finalista del Creixells. Premi Mercè Rodorada amb La vida per Reil, traduït a l'eslobè.
Quan érem irlandesos, ens convida a fer un viatge que comença a Irlanda, però que ben aviat es ramifica en múltiples direccions. La del record, la de la identitat, la de la mateixa memòria cultural i personal.
Com comenta Ona Capell, estableix un paral·lelisme entre Irlanda i Catalunya del Nord, dos territoris marcats per l'oblit, la fractura i la resistència col·lectiva. El calaix, el calaix obrer i trobaràs cultura. Obrim el calaix de les entrevistes, amb Mònica Sussies.
Heu escoltat aquesta sinopsi de quan érem irlandesos, un viatge que a mi m'ha fascinat. He fet una lectura endavant, endarrere, endavant, endarrere, i al final també m'ha fet reflexionar una miqueta sobre què significa el temps, els records, i arribar als 50. Jo també vaig fer aquest gran exercici. Benvingut, Ramon R. Hola, què tal?
Ramon, escriure quan arribes als 50, fer una mirada enrere i, a més a més, amb literatura, amb història. Per tant, és un llibre que moltes vegades diem que si novel·la, narrativa, gènere negre, és un viatge. Jo el definiria com un viatge. Com el definiries tu, Ramon?
És una de les coses més complicades que hi ha en aquest llibre. Hi ha tot de gent que em diu coses diferents i el que jo havia pensat quan l'estava fent al final no ha acabat sent el resultat final. O sigui, jo pensava que estava fent autoficció i que el que feia també era posar-hi un context històric i literari però que en realitat el que estava és ficcionant però basat en fets reals i que això és el que...
el que era primordial. Però, clar, el fet d'haver de posar un context històric em feia que agafés un to com d'assaig. Al final, doncs, la cosa ha sortit una mena d'híbrid, però jo he fet servir la tècnica de la novel·la, diguéssim, per treballar el material. Ramon, hi ha una cosa que, bé, per mi ha estat una descoberta en molts sentits, perquè, clar, jo no coneixia Ramon de Parellós. Per tant, quan un llibre
em fa aturar per anar a buscar i descobrir, penses, ei, ja anem bé. Jo penso que la literatura també ha de ser això. No sé si, suposo que, clar, hi ha molta gent que sí que coneix Ramon de Parellós, però n'hi deu haver moltíssima que tampoc el coneix. Els feedbacks que t'arriben de les descobertes d'aquest purgatori, de totes les històries que comporta i, sobretot,
que són històries que tenen un paral·lelisme entre l'època medieval i l'actualitat. Sí, a veure, la mateixa descoberta que vam fer nosaltres a la colla aquesta que aquí ens anomenem la colla de les vinyes, la mateixa descoberta que vam fer nosaltres, m'imagino que molts lectors l'estan fent en el moment que s'han llegit.
però és veritat que potser hi ha gent que havia llegit o que havien sentit a parlar d'aquest autor i de fet ara mateix aquest any ha sortit una nova edició del llibre amb un català actualitzat, que això és com una mena d'obra que tampoc no ha acabat mai de desaparèixer, com si diguéssim.
la gent, alguna gent la coneixia, però sí que és veritat que la majoria de gent no. I llavors això és el que ens va passar amb nosaltres com a grup, que algú ens va començar a parlar d'aquest senyor que havia anat a Irlanda per visitar el purgatori i que n'havia fet un llibre i que a més a més la gràcia era, i d'aquí va venir que ens interesséssim nosaltres, que ell havia fet uns comentaris sobre com era la gent d'Irlanda d'aquella època i que
A Irlanda, en algun llibre d'història, havien fet servir aquesta visió d'ell com d'un foraster que venia de Catalunya i que arribava allà i després havia explicat com era la societat d'allà. I que es considerava un dels primers escrits que parlaven d'Irlanda del Nord en concret, de la zona de l'Ulster, i els descrivia com una gent una mica...
diguéssim, salvatge, així entre cometes. I llavors a ells els feia molta gràcia. I clar, quan un irlandès ens va parlar d'això, ens vam dir, ostres, hem de llegir aquest llibre i ens vam d'interessar. I d'aquí va començar tota l'aventura, perquè aquest llibre, en el moment que el vam començar a llegir, ens vam adonar que s'acostava al 600 aniversari del viatge. I era com, ostres, junts ara quan hem començat a descobrir aquest autor i aquesta aventura, veiem que d'aquí poc,
farà 600 anys d'aquest viatge que consideràvem com una descoberta de catalano-irlandesa. I com a grup de catalans i de catalano-irlandesos vam veure que això era com una cosa que ens cridava l'atenció i ens feia pensar que potser podríem fer alguna cosa amb aquest motiu, amb aquesta efemèrica. I aquí va començar una mica l'aventura. És molt bonic perquè hi ha fragments preciosos. Jo ara me'n vaig... Mira, agafo realment, ja que parles de l'Ulster i de la Catalunya Nord, diu, hi ha estones que no escric i mireu postals.
Penso en les coincidències acollonants que han anat ajuntant dos mons, dos paisatges bastant meus, l'Ulster i la Catalunya Nord. El paisatge, el paisatge també és molt important en aquesta història.
Sí, perquè el lloc de Parellós representa que és el lloc d'origen d'aquest escriptor, que és un poble enfilat allà a una hora de Perpinyà, a la zona de les Corberes, i és un lloc una mica inhòspit, tot i que és molt bonic.
I llavors aquest paisatge així ventós i poc, diguéssim, poc suau, no? I poc dolç, no? Es pot dir inhòspit, clarament, però bonic. I la zona de l'úlster també, que és una zona de torderes, també inhòspit. I llavors hi veia com un paral·lelisme, tot i que no s'assemblen en res, però també per tota la història que hi ha darrere d'aquests paisatges, tant a la Catalunya Nord com a la zona de l'Irlanda del Nord,
tota aquesta cosa de ser un territori que està a mig camí entre un lloc i un altre, amb una identitat sovint discutida, coses d'aquestes. I vaig anar trobant una relació amb aquesta idea. És el que segueix aquest petit fragment que he llegit, aquestes línies, però penso que l'heu de llegir vosaltres perquè realment hi ha paràgrafs que són absolutament preciosos, perquè hi ha molta història i penso que és un llibre que,
Com he dit, em subscric, podeu aprendre moltíssimes coses, però no es va feixur. Vas dansant i vas xafardejant. Ramon, el Purgatori, jo pensava, dic, a veure... Hi ha un altre fragment que m'agrada molt, diu, les modes escampaven el ritme que permetien els temps. El Purgatori era una de les atraccions de l'Europa medieval. Una atracció que llevava literalment la son a persones de diversa mena
Edat i estatus. Gent amb poder i diners perdien el cul per anar-hi. Un parc temàtic espantós de debò. Se'n comptaven meravelles.
Punts suspensius. Oi de, eh? Jo tot això no ho sabia i m'he quedat molt impactada. Bé, la idea aquesta que a Irlanda del Nord, o al nord d'Irlanda, perquè això seria molt difícil ara de precisar, però bé, allà hi ha un lloc que la gent creia que era l'entrada al purgatori i que es podia experimentar al purgatori en vida i llavors això es va, com si diguéssim, escampar el ritme d'aquella època que era molt lent però que era...
també s'anaven escampant les coses, i es va com... diferents autors en van parlar i llavors hi havia gent que estava interessada a anar-hi. D'aquí ve que Ramon de Parellós, un cop mort el rei Joan, el caçador, en unes circumstàncies estranyes,
doncs va veure l'oportunitat d'anar-hi per buscar una resposta i una mica per rentar-se també la cara per diferents coses que havien passat. Llavors, la idea d'anar al purgatori, bé, això semblava com que fos una fantasia, però de fet el viatge està documentat i se sap que realment hi va anar. I aquest lloc com que existeix, doncs nosaltres amb la família també hi vam intentar anar, diguem. Que bé, avui dia, doncs el purgatori és un lloc de peregrinatge que existeix i que la gent hi va, a Irlanda,
No explico més detalls per no destapar. Aquest viatge també va unit a una història que no explicarem, que forma part d'aquesta colla.
Una colla que té personatges, bueno, personatges no, perquè entenc que a la colla tots són persones que van existir, tots són reals. Sí, són persones reals. L'únic és que hi ha algun personatge amb el nom canviat i algun detall biogràfic una mica també una mica canviat. Però gairebé tot és real i fins i tot les coses més extremes tenen un fons real.
Això que hi ha una qüestió en aquesta colla, hi ha un succès i ja, bé, que no ho explicarem. I és el que mou també aquest viatge que tu fas amb la família i, evidentment, és un viatge en el temps, no? O sigui, tenim l'edat mitjana, tenim aquest inici de la colla, tenim aquesta arribada als 50 i són tres espais temporals que es van entrellaçant i en els quals anem aprenent, anem descobrint
I una miqueta també et vas mostrant, no entrarem en detalls, però també és obrir les portes a tu i a les teves experiències vitals. Sí, una mica sí, perquè bé, això, com que aquesta aventura de Sant Patrici i del Ramon de Parellós formava part d'aquesta experiència vital de la colla aquesta i sempre anaven passant coses que ens anaven com retornant en aquest tema. Era com que no ens volgués abandonar el tema aquest. Llavors,
Quan vaig fer 50 anys, una mica entrat en la crisi aquesta de què passa amb fer 50 anys i què significa fer 50 anys, em va semblar que podia ser un moment interessant i vital per fer aquest viatge del que tant havíem parlat, perquè jo a Irlanda ja hi havia anat diferents cops, però no havia anat mai a aquest lloc conegut com el Purgatori. I finalment, amb 50 anys, vaig decidir anar-hi amb la família i vam fer aquesta petita aventura d'acostar-nos a aquest lloc.
És en aquesta crisi, no?, que suposo que neix aquest llibre, perquè vas fer primer el viatge dels 50 i, a posteriori, has fet el text. O és a l'inrevés?
No, no, jo tenia al cap que volia escriure sobre això. De fet, ja havia fet algunes coses sobre el grup aquest de les vinyes i sobre la fascinació per Ramon de Parellós i per el lloc de Parellós i totes aquestes coses. Però la cosa d'anar al Purgatori no ho havia pensat. Però després, quan vaig agafar la idea aquesta d'anar-hi als 50 anys, sí que vaig pensar que escriuré una mica.
a veure si d'això en puc aconseguir lligar un text, una mica ja amb aquesta idea, eh? Tot i que no és que em dediqués a prendre punts i això, però sí que ja anava com enfocant la cosa com que possiblement després escriuria sobre això. I llavors a la tornada ho vaig començar a fer, el que passa que després durant un temps, per diferents motius, vaig fer diferents versions, els vaig anar deixant, això finalment, alguna versió que ja la trobava bastant acabada, al final va acabar en un calaix, va arribar la pandèmia, bueno, tot de coses.
I al final, ara fa molt poc, vaig dir, ostres, això ho he de treure ja, si és que realment té algun interès. Llavors ho vaig agafar, m'ho vaig tornar a mirar i vaig veure que, home, que li faltava com una petita sacsejada, però que ja tenia bastant el que jo volia fer, perquè també era com la idea de projecte literari també era com...
ser capaç d'arribar a aconseguir això que deies, lligar aquests tres temps, fer com un embolcall que faci atractiu i tot això, i m'ho vaig anar mirant. Al final, per mi va ser molt definitiu trobar el títol, perquè no acabava de saber què era la cosa que predominava, si era l'aventura medieval i literària o si era la colla aquesta de les vinyes. Aquest títol, quan érem irlandesos,
em va donar la clau, de sobte em va venir aquest títol i vaig dir, sí, sí, això parla de nosaltres, d'aquesta fixació que teníem i de tota la creativitat que ens va portar i tota la vida que vam viure amb aquesta aventura al davant. I llavors vaig fer una sacsejada al llibre tenint en compte aquest títol i vaig anar per... I aquí ho tenim, quan érem irlandesos, publicat per l'editori del Trípode. Jo sí que us convido a fer aquest viatge. M'agradaria... No sé si vols afegir alguna coseta més perquè, clar, no podem explicar...
El nus, nus, nus, no el podem explicar. Però jo hi he agafat un petit fragment que m'ha agradat moltíssim perquè penso que si viatgeu en aquests tres temps sabent aquest nucli de la història, arriba a ser fascinant. És fascinant. I això, jo soc molt sincera sempre quan agafo els llibres i l'he dit amb el Ramon abans de començar, vaig començar a llegir-lo però no estava situada. Vaig tancar el llibre i m'hi vaig tornar a posar. I un cop
veus aquests tempos, aquesta història, i vas entrellaçant, canvia moltíssim. I és com si tu cavalquessis directament dins d'aquesta història. Jo em quedo una frase, diu, purgues el que hagis de purgar i tornes a la gostosa selva de la vida amb una pell nova. Tornes a desitjar-ho tot. Jo penso que per mi seria com un petit resum d'haver llegit
Aquest quan érem irlandesos de Ramon R. No ho sé. Aquesta és la meva visió, Ramon. En deus tenir moltes. Te'n deure m'he comentat moltíssimes. Aquesta és la meva personal.
Sí, a veure, aquesta idea que dius aquí en aquesta frase és una de les possibilitats que pot tenir el concepte purgatori, que això també és una cosa que es va explorar al llarg del llibre, perquè clar, quan penses en el terme purgatori, de sobte et van venint tot de coses, el significat més clàssic religiós, etc. I llavors, aquesta idea, doncs també pensant, bueno, però què pot significar purgar, purgar una ànima, fer que...
I llavors aquesta reflexió la vas aplicant a la teva cosa personal i acabes veient que pot ser com una mena de clic que et fa canviar la perspectiva i et fa veure les coses d'una manera segurament més optimista. Perquè el llibre, tot i que passen coses de tota mena, crec que té un aire optimista i d'alegria per la vida. No us penseu que el purgatori és una cosa tremenda? No, no.
Hi ha fragments molt bonics de llegir. No us espanteu amb això. I després n'hi ha d'altres que no llegeixo del purgatori, perquè ara en tinc un aquí davant que és meravellós, però no llegiré perquè penso que també no podem desvetllar tot el que és el purgatori, ni totes les emocions. No, no, és un llibre bonic. És un llibre que és per asseure's tranquil·lament. No és molt llarg, però és per assegurir-lo. És d'aquests llibres que no has de tenir pressa i has d'anar fent. Has d'anar-hi viatjant, sobretot,
Quan és una descoberta, quan hi ha moltes coses que no saps, doncs no fer-ho de pressa, sinó gaudir-ho. Realment, és un llibre diferent, és un llibre especial, jo diria. No sé què dir-te, suposo que així és com ho has viscut, em sembla bé. També volia dir que hi ha un to com una mica irònic, que això per mi ha sigut molt important, també era una de les parts que m'agrada, perquè...
Clar, parlar d'aquest tema hi havia dos perills. Un era la nostàlgia, perquè quan parles d'una colla de joventut, que vius les coses i tot això, doncs pots caure en una nostàlgia així una mica sentimental i que tampoc no era el pla.
i després també amb aquestes coses com de contingut més o menys històric i després la cosa del purgatori religiosa, doncs podia quedar un to una mica solemne i podia convertir-se en una cosa bastant avorrida. Llavors jo, quan vaig trobar també la veu del narrador com a un punt irònica, un punt foteta i auto-irònica,
Això m'agradava molt i és el que em va acompanyar anar trobant aquest to de veu que crec que és el que li dona una mica el to a aquest llibre. Perquè hem començat dient tu a veure si era novel·la o no era novel·la i jo al final acabo pensant que segurament sí que és novel·la. El que passa és que quan ho escrivia pensava jo estic explicant la veritat del que vam fer i del que va passar. Però, com que la tècnica que fa servir és aquesta d'embolicar les coses d'una determinada manera, acaba sent una novel·la
I per què no? Perquè al final la ficció i la realitat és una mica terrenys que es disputen a la frontera. Hi ha una línia molt fina. Sí. Hi ha una línia molt fina. Però això ho anireu descobrint a mesura que l'aneu llegint. Quan érem mis rendesos, Ramon R, publicada per Trípode, un viatge que espero que feu i gaudiu. Ramon, moltes gràcies. A vosaltres. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. El calaix amb Mònica Sussies, un programa d'on a la torre per a la xarxa.