És l'hora d'obrir el calaix. Aquests són els seus continguts.
Les recomanacions de la missa obren el programa d'avui. Pels més petits de la casa us recomano un àlbum il·lustrat que m'ha robat el cor. Es diu Una vegada vaig ser un arbre, d'Oen McLaughlin, publicat per Animallibres.
I set de poder, la novel·la d'en Bernat Jimeno, publicada per Rosa dels Vents, la secció d'entrevistes. Un thriller polític de quilòmetre zero català que navega per la part més fosca del desig de poder. Jo els últims 10 anys m'he dedicat al camp de la comunicació política i, per tant, diguem-ne que la inspiració una mica ve sola, no? Només observant coses que passen no tant, potser, en el meu entorn immediat, que tampoc
que hagi viscut cap casa Watergate o no, però sí que, òbviament, et fixes més en el que passa en el teu entorn i, per tant, d'exemples en tenim cabassos i cada dia, no?
La segona vida, de la Ginebra Bern, és la novel·la guardonada amb el premi Ramon Llull, publicada per Columna. En parlem amb la seva autora, Agnès Marquès. Alguna vegada aquests dies m'han preguntat, però aquest llibre és una crítica al periodisme? D'entrada és una novel·la, és una novel·la d'amor, etc. I surt el tema del periodisme. Però no és una crítica, perquè, fixa't, la Ginebra es troba fent aquest article per pura supervivència, que és el que tu dius, no?
Tots passem per la vida intentant sobreviure de la millor manera possible. I la Ginebra està en una situació, com molt probablement molts altres, de fer una cosa a contracor. I per als més petits de casa, la proposta és un viatge al País dels Sanorais, amb el tal Felip, un nou títol de la col·lecció que ha creat en Martí Gironell i que ha il·lustrat magníficament la Cuanecudina, publicat per Baobac.
Aquesta sempre ha sigut una mica la idea, com tu ho deies, d'aquesta col·lecció que va començar fent un viatge sota terra per descobrir que sota els nostres peus hi ha tot un món que s'ha de conèixer, s'ha de respectar, i després vam anar viatjant a llocs més tangibles, com l'antic Egipte, una gran civilització que encara ara, petits i grans, ens té fascinats, a l'antiga Roma, on també hi ha moltes coses per aprendre i també està en els fonaments de la nostra cultura, o els
Jocs Olímpics, quan ara es van celebrar fa un bret d'anys a París, i per tenir clar d'on venia aquesta cultura olímpica i com era Olímpia. I aquest any, vaja, em feia molta il·lusió poder-los allò en curiosia, la mainada, fent un viatge cap al Japó, que també és aquesta cultura ancestral. Un cop repassat el sumari, entrem en matèria amb els continguts d'aquesta edició 334 de El Calaix. Temporada 7, capítol 29.
El calaix, ho fan possible Mònica Sussies, edició de continguts, producció i presentació i Josep Maria Soler, edició sonora i muntatge tècnic. El calaix, pobre, li trobaràs cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, pobre, li trobaràs cultura.
El calaig, un problema d'on a la torre, para la xarxa. Calaig Actiu, literatura infantil i juvenil. Amb les recomanacions de Misha, prescriptora cultural.
Hola, hola! Pels més petits de la casa us recomano un àlbum il·lustrat que m'ha ruat el cor. Es diu Una vegada vaig ser un arbre, d'Owen McLaughlin, publicat per Animallibres. McLaughlin és el mateix autor de La Brassada, un dels àlbums il·lustrats més tendres que he llegit mai. En aquest cas, Owen McLaughlin ha format un tàndem amb l'il·lustrador Guillerm Carsten per
portar-nos un llibre sobre com neixen els llibres. I, de fet, és el propi llibre que ens narra aquesta història. Diu Una vegada vaig ser un arbre. Era alt, verd i bonic. I abans d'això era una llabor que vivia en una pinya i que va sortir del cul d'un esquirol. Un àlbum molt divertit i original que ens fa ser conscients del valor i la màgia dels llibres.
I d'altra banda, per un públic a partir de 12 anys, us recomano un llibre que no és novetat, però que he descobert fa poc gràcies a la recomanació d'un amic. Es diu Harun i el mar de les històries. I és obra del reconegut escriptor Salman Rushdie, publicat en català per Bromera amb traducció de Marta Pera.
Jo t'escriuria el llibre com una alícia al país de les meravelles hindú. És molt estrafolari i divertit i té un missatge força profund. El pare d'en Haroon és un conte contes conegut com l'ocià de les idees. Un dia la mare d'en Haroon l'abandona per algun menys fantasiós i el seu talent corre el risc de desaparèixer perquè té el cor destrossat.
Per retornar-li el do de la paraula, Harun viatjarà a l'oceà dels corrents de les històries, la font de la qual brollen tots els relats. Acompanyat per un geni de l'aigua i altres companys de viatges singulars, haurà d'enfrontar-se al poder del silenci i l'obscuritat que amenaça de destruir aquest món. Un llibre que ens fa qüestionar-nos de què serveixen les històries que ni tan sols són veritat.
I fins aquí les meves recomanacions d'avui. Podeu trobar-ne més al meu blog paraulademixa.com i em podeu seguir a totes les xarxes com a Mixa, guió baix, Q, L. Fins a la propera. Adéu!
Bernat Jimeno és periodista i té un màster en màrqueting i comunicació política. Ha treballat com a periodista, consultor en comunicació i màrqueting digital, responsable de comunicació en dos departaments de la Generalitat i actualment és director de comunicació de La Xarxa. Política ficció en la seva proposta literària.
Falten dos mesos per a les eleccions al Parlament de Catalunya. En Paul Guiu, un jove periodista del diari L'Objectiu, rep l'encàrrec de seguir els moviments de la Clara Monfort, una carismàtica política extremista que maniobra fins al límit per aconseguir el control del seu partit polític, el front patriòtic.
Paral·lelament, en Peter Gutiérrez, diputat del Partit Progressista, té cada vegada més sospites dels moviments foscos que fa el líder de la seva formació. L'avarícia, l'engany i la traïció són els eixos d'aquest thriller polític en què les eleccions catalanes es convertiran en un tauler d'escacs on cada moviment pot ser letal.
Obrim el cavall de les entrevistes amb Mònica Socies. Abans de començar l'entrevista, jo també llegiré la nota de l'autor. Per si de cas, no vagi ser que hi hagi alguna confusió. Diu les formacions polítiques, les capçaleres dels diaris, els personatges i les trames que apareixen a la novel·la són, en la seva totalitat, fruit de la imaginació de l'autor.
i no tenen cap tipus de vincle ni paral·lelisme amb la realitat. Qualsevol coincidència que els lectors puguin trobar-hi no és res més que una simple casualitat. Bernat Jiménez, benvingut. Què tal? Set de poder? És que no sé ni com definir-lo, perquè està tan enganxada a la lectura que... És impressionant, o sigui, de veritat. En els temps que corren, és absolutament impressionant. Bueno, me n'alegro, me n'alegro.
L'eròtica del poder és sempre una gran inspiració en tots els sentits, literària, musical, en el món de l'art. Com t'has inspirat? Hi ha alguna guspira que t'hagi fet escriure i començar aquesta història?
A veure, jo els últims 10 anys m'he dedicat al camp de la comunicació política i, per tant, diguem-ne que la inspiració una mica ve sola, no? Només observant coses que passen no tant potser en el meu entorn immediat, que tampoc és que, diguem-ne,
però sí que et fixes més en el que passa en el teu entorn. En tenim cabassos cada dia.
El poder, com a concepte, genera lluites molt potents,
que el concepte del poder és molt potent com a concepte de desenvolupar. Per això deia jo això de l'eròtica del poder, però és igual en l'àmbit en què t'hi posis, fins i tot en qualsevol departament de feina, sempre és allò de qui està al capdavant, qui té el pastís.
Però, clar, a nivell polític, a més a més, estem en uns moments, tot és ficció, però estem en uns moments molt convulsos, molt surrealistes en segons quines situacions. Hem començat l'any ja als màxims a nivell mundial. Vull dir, ja no estic parlant d'aquí perquè la trama...
se centra a Catalunya. Però, clar, en un moment tan convuls, no?, a nivell mundial políticament, és un llibre que, ostres, que enganxa, que atrapa i que... No sé, jo estic pensava, quan el barrat l'estava escrivint, tu pensaves les reaccions que podria tenir tothom? No, o sigui, pensa que és... Ha passat una cosa curiosa perquè és un llibre que jo vaig escriure la segona meitat del 2024,
El que ha anat passant és que la realitat ha anat embolcallant la història.
no és que sigui cap profecia ni molt menys, però sí que alguna cosa que jo escrivia com a una ficció, després d'alguna manera s'ha acabat traslladant en algun sentit a la realitat. Això m'ha resultat curiós de constatar-ho. Bé, està bé dir-ho perquè no us penseu... Jo també sabent que ve del 2024 penso, mira, és més visionari...
que no una altra cosa, ja està bé. No, no, no. Després, quan acabeu de llegir, comenceu a investigar pel vostre compte. A veure què trobeu a les xarxes socials. Tenim el centre de tot. Jo penso que és una de les més importants. Hi ha diverses trames.
que estan totes enllaçades, però aquí tenim la Clara Monfort, que és qui representa aquests partits d'extrema dreta, i és molt interessant, com tu en parles al llarg de la novel·la, el seu modus operandi, la seva manera de fer, la seva manera de pensar, però sobretot hi ha una cosa que m'interessa molt, Bernat, que és...
Com canvia? Tenim aquesta Clara Montfort dels inicis i com arriba a ser la Clara Montfort del final de la novel·la? I això ho veiem a través de la Raquel, de la seva companya. És un personatge que evoluciona. O no? Bé, evoluciona no sabem de quina manera, però vaja...
Sí, de fet, com jo me l'he imaginat i l'he anat construint, la Clara Montfort és una líder política d'extrema dreta independentista, que és molt magnètica, físicament és molt atractiva i té una manera de fer que és molt seductora i molt convincent. Per tant, diguem-ne que m'inferia por trobar-me un personatge polític així demà pel carrer.
És una persona que ideològicament, sobretot arran de la relació amb la seva parella, va veient la seva evolució ideològica.
La Raquel, la Sepa, ella li retreu. I crec que en certa manera mostra també una mica, no de ningú en concret, però sí que en part una mica la deriva ideològica que s'ha anat imposant, no potser només a Catalunya, però sinó en un context més global,
de posicions que cada vegada estan una mica més escurades a la dreta. La percepció aquesta d'aquella massa immigració o el tub una mica racista que en certs ambients sembla que comença a créixer, potser la Clara Montfort també n'és un exemple.
Bé, inspiració, n'hi ha molta, perquè, a més a més, presentes tota una sèrie de partits polítics amb unes problemàtiques que sempre hi han estat, que coneixem, però que no surten a la llum. O sigui que nosaltres som conscients que hi ha tot aquest sistema de corrupció al darrere, però no sé si som conscients de la base que tenen. Aleshores, tu t'has criat el teu propi sistema per la novel·la, que és inventat. Sí, sí.
Realment, quan l'anaves escrivint, no pensaves també això, no?, de dir, estic escrivint una cosa que, en certa manera, no sé qui és que ho fa, però sí que es fa, no?, perquè al llarg de la història hi ha hagut sempre aquesta corruptela, no?,
Sí, sí, sí. Jo crec que és també una novel·la que mostra la cara més fosca de la política i això és òbvi que es veu a la trama. I per tant, les pràctiques aquestes corruptes dins del sistema de partits, etc.,
que crec que és una realitat que, malauradament, vivim en el nostre entorn immediat i no tan immediat. En els casos de corrupció dels dos grans partits espanyols, per enumerar un exemple de moltíssims que podríem llistar. Hi ha d'una banda això, però alhora hi he volgut presentar també...
que té una cara una mica més optimista, també lligada a la política. En aquest cas, potser a través d'un dels personatges secundaris, però que tenen un paper important, que és el Peter Gutiérrez,
d'algú que està en política per uns ideals, per què s'ho creu, per militància, que li és igual tenir càrrec o no tenir-ne, que en un determinat moment ell era alcalde i va decidir deixar-ho tot i tornar a fer la seva feina. I, per tant, també em semblava just que no tot fos tan fosc, sinó que també hi hagués una mica representada aquesta altra part que, d'altra banda, crec que en termes, diguem-ne, percentuals és molt majoritària.
Crec, sincerament, que la majoria de gent que està en un projecte polític ja està perquè s'ho creu, no per lucrar-se. Ara ens hem posat amb la cara més fosca, però realment, tu ara quan anaves descrivint abans de dir el nom, jo ja me l'imaginava, perquè són personatges, hi ha dos o tres personatges que te'ls acabes estimant i que penses, bé, no tot està perdut, certament. Ara és una novel·la plena de girs de guió, de coses que no t'esperes i, bueno...
És una novetat, perquè fa molt poquet que ha sortit al mercat literari, estem ja en aquest camí cap a Sant Jordi. Quines han estat? És que jo tinc molta curiositat de saber quines han estat les primeres reaccions dels primers lectors.
Clar, o sigui, la novel·la fa poc més d'un mes que està publicada, per tant, és molt, molt recent. I clar, ara tot just m'estic començant a trobar això, no?, les primeres reaccions de gent que no és del meu entorn, diguem-ne que és, clar, òbviament, els teus familiars o amics, que són els més que se la llegeixen, ni que sigui per obligació els hi ha d'agradar, no?, pràcticament. I clar, és que diguin que està molt bé...
Tu creus, però tens un cert punt. És veritat que ara que la gent se l'ha començat a llegir, jo crec que sobretot els comentaris és que enganxa i que té molts girs. He hagut d'anar a repassar uns capítols enrere perquè aquest gir no me l'esperava. Jo crec que sobretot el que diuen...
El que em diuen almenys a mi és això. Potser hi ha altres coses més negatives, però a mi no me les diuen.
Les coses negatives jo ara no en diré ni una, perquè realment jo sóc una de les lectores que sí que ha estat enganxada a la trama. És una novel·la que presenta la part fosca, podríem dir que és com un thriller de gènere negre. Parlem de gènere negre quan hi ha aquesta denúncia social, no cal que sigui novel·la policíaca o criminal, i en aquest cas el punt de partida és la política, com en d'altres casos són situacions de violència de gènere...
o de la prostitució, etcètera. En aquest cas tu has triat aquest tema, no? I és un tema atractiu. És un tema atractiu perquè qui no davant, no?, qui no mira les notícies i comença i aquest i aquell i l'altre i qui no pren partit, no? Llavors això ho fa com a més viu.
Sí, també jo crec que vivim en una societat afortunadament molt polititzada, i de fet venim d'uns anys d'una altíssima politització. Jo crec que en general això és bo,
que és el que passa a la seva comunitat. Jo crec que això és positiu. I també tinc la sensació que potser els thrillers sobre política en català o fets des d'aquí potser era un subgènere que no estava massa explotat. A mi em venia de gust parlar-ne, almenys en aquesta primera novel·la.
però com a lector ho trobava una mica a faltar. Hi ha novel·les sobre periodisme i poder, però thrillers polítics pròpiament, el que seria un bòrguen fet a Catalunya,
Bé, doncs ja el tenim aquí, perquè set de poder és català de territori, ja us ho dic jo, 100%. M'agrada molt perquè també t'endinses, no hi ha frases com, per exemple, la direcció del partit és una piconadora i això val per als rivals de fora, però també per als de dins. Aprofita el sou de diputat per viure bé.
Clar, és que tu no deixes cap sense esmolar. Ho has posat tot aquí dins. Sí, m'he posat una mica estupendo, eh? Però, bueno, sí, no, a veure. O sigui, jo crec que és una realitat que existeix. És veritat allò que diuen, no? De dir, hi ha amics, enemics i companys de partit, no? I els pitjors són els companys de partit. Segurament és generalitzar-ho molt, eh? Té un punt de caricatura...
però que a mi en aquest cas em servia per representar el que es va desenvolupant al voltant d'aquesta formació en concret. Abans d'entrar en l'estructura de la novel·la, perquè té punts molt bons que ara comentarem, després també, evidentment, les periodistes hi havien de ser, hi havien de ser. La part dels mitjans de comunicació, perquè al final tot és una roda,
Sí, segurament seria complicat de construir una trama de presumpta corrupció política i que no hi hagués un periodista al darrere. Al final, si el periodisme és el sistema de fiscalització del poder, és òbvi que d'alguna manera hi havia de ser i crec que en aquest cas també...
El món mediàtic, com que és un món relacionat amb el poder,
que és la del periodista de raça, el periodista que es segueix els temes fins a les últimes conseqüències, encara que això li suposi conseqüències fins i tot a nivell personal. Per tant, la d'un periodista que ho és per vocació. Set de poder, publicat per Rosa del Vens, d'en Bernat Jimeno. Jo a donar-te les gràcies per l'estona entretinguda que m'has fet passar. A vosaltres.
I que no us imagineu que tota la part avorrida de la política l'ha deixat de fora. Ha posat la salsa, eh, Bernat? No, seria complicat fer un thriller amb el més quotidià, no? Ja ens quedem amb la part bona. Doncs ja ho sabeu, una de les propostes des d'aquí, des del programa Set de Poder, publicat per Rosa dels Vents, de Bernat Jiménez. Moltes gràcies, Bernat. Molt bé, gràcies.
Agnès Marqués i Pujolà és periodista i llicenciada per la Universitat Ramon Llull. Té una llarga trajectòria en ràdio i televisió on ha dirigit i presentat programes com el Telenotícies Cap de Setmana o Planta Baixa. I actualment dirigeix i presenta, junt amb el periodista Manel Elías, el Catalunya Nit de Catalunya Ràdio.
Literàriament, el 2018 va publicar Els guapos són els raros, un llibre il·lustrat que recull els testimonis del programa televisiu Gent Normal i el 2022 la seva primera novel·la Ningú sap que sóc aquí.
Quan un diari local de Texas publica un anunci insòlit en què una dona felicita el seu marit i l'amant pel fill que esperen, la periodista, en hores baixes, Ginebra Byrne, rep a Barcelona l'encàrrec d'escriure'n un article viral. El que havia de ser una peça de consum ràpid es converteix en el detonant d'una transformació inesperada que l'obligarà a replantejar-se la manera de mirar el món i la pròpia vida.
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Socies.
La segona vida de Ginebra Bern. Premi Ramon Llull. Jo no sé si serà la segona, però n'hi ha moltes de vides aquí dintre. Agnès Marquès. N'hi ha moltes. N'hi ha moltes. N'hi ha moltes de vides, i tant. I diverses. I diverses. No, la veritat és que és un bon viatge. Quan miro enrere i dic, i com ho has parit tot això? Dic, mare de Déu, quina feinada que he gaudit moltíssim, però hi ha molta tela. Hi ha molta tela.
Hi ha molta teca i jo pensava, quan preparava l'entrevista, dir jo no sé què puc preguntar i què no, perquè hi ha molts fils aquí. Hi ha molts fils i hi ha coses que, efectivament... Mira, tinc ganes dels clubs de lectura, perquè per fi podria ja destapar-me del tot i poder parlar de la novel·la de principi a fi, perquè és veritat que...
que és una novel·la que es pot explicar molt sobre alguns temes, etcètera, però que has de deixar coses amb els punts suspensius, perquè si no te la carregues d'alguna manera, et carregues l'experiència de la lectura. Fas spoiler, que es diu ara. I no costaria fer spoiler, eh?
Direm amb allò, amb compte. Molt de compte. Començarem pel tema que potser molts hauran vist, no? El més lleuger, una miqueta el més lleuger, que és el periodisme. Sí. Perquè és professional, però no entrem encara a la vida íntima. D'aquest trio... Sí. D'aquest trio lalalà que dic jo, però que hi ha més d'un trio aquí dintre...
Però parlem del periodisme, d'aquesta reflexió, perquè a mi és un punt que m'ha agradat molt. Moltes vegades quan veig les notícies i faig tapping, penso si jo no pogués triar, realment, i n'hi ha molts que no poden triar, i m'hagués de quedar treballant en segons quins programes, quina decepció seria per mi, i és una reflexió personal, haver estudiat la carrer de periodisme i haver d'explicar la vida dels altres, o xorradetes, o saps, que tot...
És digne, totes les feines s'han de fer i sempre hi ha d'haver algú. Però és un tema que està moltes vegades damunt de la taula, no?, potser aquest periodisme de xafardejar, de saber, de titular...
És el que més enganxa i el que més públic té. Clar, està pensat per enganxar. Està pensat justament perquè fem clic i hem d'entendre que això fa que el portal en qüestió tingui moltes visites i després puguin dir a qui dona ajuts o subvencions. Mireu, mireu quanta gent ens visita, no?
I per això em proliferarà tant aquest tipus d'articles. Alguna vegada aquests dies m'han preguntat, però aquest llibre és una crítica al periodisme? I dic, d'entrada és una novel·la, és una novel·la d'amor, etc. I surt el tema del periodisme. Però no és una crítica, perquè fixa't, la Ginebra es troba fent aquest article per pura supervivència, que és el que tu dius, no?
Tots passem per la vida intentant sobreviure de la millor manera possible i la Ginebra està en una situació com molt probablement molts altres de fer una cosa contra cor i l'ha de fer. I aleshores escriu aquest article Pesca Clic sobre una xafarderia que ella...
no està d'acord de fer-ho d'aquella manera i li remou molt, perquè al final pensa, què estic jo fent, explicant la vida de tres persones d'un lloc tan llunyà, tan remot? Aquestes persones un dia es buscaran a internet el seu nom i trobaran articles escrits en llengües que no coneixen
i veuran que s'està explicant la seva història. A mi tot això em va generar com, vaig pensar, és un gran tema, perquè és un gran tema de debat i perquè és un bon lloc de conflicte, perquè fixa't, també ho fem a la nostra vida diària. Ah, mira, m'han dit això, i jo ho explico, no?
M'agrada dir que el rumor és una forma bastant salvatge d'injustícia, perquè normalment no li arriba a la persona perjudicada o afectada. Per tant, no es pot defensar. I tercera, normalment el rumor està basat en... està poc fonamentat, diríem, no? No saps mai, però qui t'ho ha dit? No, no, no. Bueno, m'ho va dir un altre que ho va sentir demà.
no sé on, etcètera. I, per tant, també com a persones, ja no periodistes, ciutadans normals, és una reflexió que també convida a fer, a dir, bueno, jo què faig amb aquesta història? La replico o no la replico? Bé, en tot cas la Ginebra es troba amb aquesta història que d'alguna manera, i no sap per què, i després ja acaba descobrint, connecta amb ella.
I després acaba descobrint. Ja comencem amb els punts suspensius, eh? Aquí hi ha uns punts suspensius, aquí hi ha uns punts suspensius. Aquí comencem amb els punts suspensius. Però, certament, jo penso que és un punt de reflexió per tots, per saber on estem, però també què mirem, què volem saber. I a mi m'agrada molt també pensar que la Ginebra, en aquest cas, està fent una cosa que no li agrada, però el fet de fer-la...
Fa que iniciï aquest viatge. La remou per dintre. Tu ho has dit. La remou per dins. I això fa que surti tot allò que és essencial per ella. Que potser si no hagués trobat aquest article, res del que passa a la novel·la hagués passat i res del que trobarà, farà i desfarà de la seva vida.
Tampoc passaria. Mira, al principi de la novel·la faig una cita, agafo una cita de la pel·lícula Antes de l'Amanecer, el títol en castellà perquè jo en català no l'he vista, saps? Aquesta pel·lícula que és una trilogia de Le Thanhawk i ara em sortirà el nom d'ella...
Bé, és una pel·lícula... Se n'han fet tres amb el pas dels anys. Ho explico per si alguns oients no n'estan al cas. I de dues persones desconegudes que es troben en un tren, fan un viatge, i bé, allà passen moltes coses, no? I es van retrobar amb el pas dels anys. Bé, en aquesta primera, del Richard Linklater, que n'és el director, surt una frase que diu... És increïble com tot el teu futur canvia...
cada vegada que coneixes una persona. I és veritat que el futur de la Genebra canvia quan entra en contacte amb aquesta història. I després ja fa el viatge a Texas, coneix les persones, etcètera. Però és ben bé que no saps quines escenes quotidianes acaben connectant amb alguna cosa que tu tens a dins pràcticament sense ser-ne conscient i que és veritat que cada cop una cosa que passa pràcticament desapercebuda et pot canviar la vida.
Pot ser un motoret d'aquells que s'engega i tot es precipita. Les cosetes més petites poden transformar tot un món i tota una vida. I tant. I aquí ho veiem en aquesta nota. I ara jo faig aquest viatge que tu també has fet, jo l'he fet a través de la literatura, tu l'has fet en la literatura i en la vida real, perquè hi ha aquest poblet de Henfield, que és on passa tot, és on es publica aquest anunci, i...
Clar, tenim, tu deies, veuran un dia, obriran internet i es trobaran en un munt de llengües que no són les seves, tota la seva història, la seva intimitat, perquè no deixa de ser la seva intimitat. Llavors veus tot el món global i tot el que està passant amb aquest article i de cop i volta ens traslladem en un poblet.
petit, de comunitat, que ignora la meitat de les coses que passen i, a més a més, d'Església, no? Aquest sentit de comunitat que nosaltres aquí l'hem perdut i tu l'expliques molt bé. L'hem perdut una mica, sí. A mi em va sorprendre, perquè amb els Estats Units tens la sensació que tot i que...
Hi ha moltes diferències, però tens la sensació que ets una mica a casa, és molt occidental, no? Vull dir que hi ha uns codis culturals que més o menys t'entendràs. I hi ha una gran diferència amb aquesta petita comunitat. És un poble petit, és un Texas buscós, molt buscós. No té res a veure amb el Texas aquest de la bola de palla que t'imagines i el desert i tal, no? I...
i és una comunitat molt marcada per l'existència de Déu. És a dir, l'existència de Déu marca totes les relacions. En un poble tan petit són mil i escaig habitants, és un poble molt, molt petit. No ens l'hem d'imaginar com un poble amb les cases totes apilotonades, sinó són cases d'aquestes individuals, amb avingudes amples i tal, molt nord-americà.
I hi ha quatre esglésies en aquest poble petit. Hi ha la catòlica, la baptista, la metodista i l'evangèlica. Aquí la que ha relat amb moltíssima força és l'evangèlica.
El poble està en una zona que es diu cinturó bíblic dels Estats Units, que és tota una regió que travessa pràcticament els Estats Units de l'est al sud-oest, on són molt creients. A mi em preguntàvem per Trump què pensava de Donald Trump i si creia en Déu. Era com un animal una mica exòtic allà. Jo els hi responia, és que sóc europea, i així com intentant...
Jo no sé res, eh? Jo passava per aquí. Reure-li serro i dir, mare de Déu, que... No vull opinar. Tampoc em van entendre mai l'acudit, no? Dic, no, jo soc europea. Però, no, la veritat és que m'enseixen molt amables, perquè són molt hospitalaris, a la vegada que introvertits, perquè quan intentaves ja parlar de les coses d'ells, notes que hi ha una certa... Com a totes les comunitats petites, escoltatuts, una forània que vens a remenar, no?
Tot i que insisteixo que em van tractar molt bé. I després, l'Església Evangèlica, la veritat és que és captivadora, perquè tenen uns rituals molt catàrtics. Aleshores, tu, quan ets allà, creguis o no creguis en Déu, veus tota una comunitat amb una comunió que...
Jo, la veritat, em vaig quedar molt, molt, molt sorprès. O sigui, ens hem d'oblidar de l'Església Catòlica. Vaig anar també a missa a veure quin perfil de gent hi havia i, a part, que estava buida. Hi havia set persones. L'ofici era bastant avorrit. Avorrit, ja m'entens. Molt relaxat. Molt relaxat, molt... Aquí no, aquí és, es crida, es canta... És catàrtic, és una experiència física, espiritual molt bèstia.
I això marca molt, marca molt el poble. Vull dir, el lloc on anar els divendres a la nit és l'església, és l'església. Li vaig preguntar a una noia jove, escolta, aquesta nit on puc anar, no?
I, pobra, es va posar vermella com un tomàquet. I diuen, és que aquí no surt... O a casa o a l'església, no? Per nosaltres és com un altre món. No, clar, un altre fòbia total. I només hi ha un bar. Un bar que obre fins a les 12 de la nit, que és el d'Espiquis i L'Anys, i allà passen moltes coses.
Anireu a escoltar música. Per exemple. No direm res més. Anireu a escoltar música. I trobareu personatges. Ara tu parlaves d'aquesta comunitat. Evidentment, no estan escrites, però quan hi ha comunitats tan petites s'entén que hi ha una sèrie de normes i una sèrie de lleis que entre ells ja saben que existeixen línies que no pots traspassar. Aquest anunci, que no fem espòiler perquè ja és l'anunci,
Sí, l'anunci és la primera pàgina, i tant. Clar, aquest anunci, realment, com impacta en una societat, en una comunitat tan absolutament petita. Aquí ja comencem, perquè tenim l'Emma Taylor, el Derek i la Lila Carter, i clar, ostres, és que jo... O sigui, anava fent seccions. Primer pensava... Clar, a mesura que vas llegint, vas fent el mapa. Sí, sí.
No, el Derek, la Emma, seran pares, molt bé, la Lila els felicita, al·lucines, i no saps com tu has d'aprendre. Però a mi, jo penso que et falta una novel·la, et falta la novel·la de la Lila. De la Lila, de la Lila, ens falta, sí, sí. Ens falta la novel·la de la Lila? Sí, sí. Pensa tu, fes-la, sisplau, la necessito.
Ah, que bo, que bo. La necessito. Clar, et quedes amb l'interrogant. Sí, està... A veure, trobareu molt... Jo penso que... Senyores i senyors, ho haig de dir, la realitat supera la ficció i us interpel·larà moltíssim la novel·la de l'Agnès. Molt. Perquè, mira, qui veig qui menja a ple segle XXI. I a Europa, que som europeus...
Tal com es diu, eh? Som europeus. Això... Això... Totalment. Mira, jo crec que tots els llibres necessiten lectors, però aquesta història necessita que el lector la posi en un lloc o en un altre, perquè realment cada mirada és diferent. I jo tinc moltes ganes de trobar-me ja amb lectors...
per poder parlar, ja et dic, sense pors, ja sense espòilers i tal, perquè vull un retorn, perquè al final la Ginebra, sense entrar en més detalls, es troba amb un dilema molt gran que jo no sabria com resoldre. No sabria com resoldre, i això m'emociona, perquè...
dic, home, has estat capaç de crear una cosa que per tu no és òbvia, perquè per un escriptor a mi em fa molta por, diria, caure en el que és òbvi, o en la moralina, o no és lògic que en aquesta li passi això, i em fa com por. Aleshores, haver portat la Ginebra a un lloc on jo no sabria què faria,
Doncs mira, m'agrada. Però ja et dic jo que no sabria què fer. Hi ha dos girs de guió que quedareu morts. Bueno, sí, sí, sí. A mi em van enganxar de sorpresa. No ho esperava. Potser me l'esperava més que l'altre, però un d'ells absolutament no, no, no i no. I dóna molt...
a reflexionar. Dóna moltíssim, perquè aquí tenim aquest trio, tenim el matrimoni que evidentment es desfà, tenim... A partir d'aquí tu també fas una mica la... Vas mirant cap al passat, no? D'on ve la Emma d'aquí... Clar, és que és molt important. Les persones som el que hem viscut. Què hi ha darrere de la Emma? Què hi ha darrere del Derek? Perquè també
Vull dir, és una història de pes, Nadal, Derek. I jo quan dic falta aquesta novel·la de la Lila, no? Perquè la Lila és un clan familiar que jo em feia nasta por, que vaig pensar, espero no... Bueno, no sé, encara em quedaran uns anys de vida, no sé si em tornaré a ajuntar, però... Espera't, no? És a dir, bueno, li faré un tercer grau al futur, si arriba, i a la família també.
Clar, clar, i tant. És que això que has dit m'agrada molt perquè, clar, per entendre, a vegades fem judicis de coses, de persones, dels seus comportaments, clar, i no sabem d'on venen. Aleshores, és imprescindible per entendre i posar-te a la pell d'aquella persona saber tot el que ha viscut. I la novel·la és un joc d'això. És un joc tota l'estona de mirall i de dubte, no? De dir, aquesta persona, però...
Enpetitzo, no enpetitzo amb ella. Què sé d'aquesta persona? Espera't, que ho aniràs descobrint, no? I a mi que m'agrada molt fer endavant i endarrere en les històries i acabar després tot el trencaclosques encaixant, no? Per mi, com a escriptora, és la part més divertida i és la part més justa amb els personatges, perquè són complexes com ho són les persones i tots actuen per coses que han viscut.
M'agrada pensar, almenys a mi em passa, cadascú després, tot això, les mirades sobre el llibre, són subjectives. Jo els entenc a tots, diria. Pràcticament a tots. Pràcticament. Pràcticament. Ja està, no vull dir res més, perquè és que... Però sí, sí, realment és així. Al final, no sé si estaràs d'acord amb mi, quan poses damunt de la taula...
Tota aquesta sèrie de conflictes i personatges que no són plans perquè tots tenen la seva complexitat i ets capaç d'empatitzar amb tots ells, això és al·lucinant perquè moltes vegades és aquí quan deixem de banda aquests judicis o prejudicis
i aconsegueixes que aquest personatge t'arribi dintre. Això com a autora, clar, t'hauries de dir, ostres, que guany. Moltes gràcies, sí, estic molt contenta. És allò que dius, he aconseguit que marxin aquests judicis i prejudicis i que tothom pugui col·locar-se al lloc, empatitzar a vegades així.
No ho és, no ho és. Aleshores, si he aconseguit que això, doncs em sentiré molt, la veritat és que molt satisfet. De fet, és una de les coses que vaig parlar amb algun membre del jurat, de la credibilitat que creien que tenien aquests personatges i per mi crec que és l'elogi més important perquè m'interessen més els personatges,
I la condició humana, que no la trama en si, tot i que la trama és fonamental, lògicament, sinó que expliques, necessites una trama per ensenyar aquests personatges. Però on m'agrada fer el treball és amb aquesta complexitat dels caràcters dels personatges. Jo penso que hi haurà grups a favor dels uns i dels altres, perquè cadascú realment ha viscut, perquè clar, cadascú es posarà de banda de la part que li toca. Però...
Jo no vull fer spoiler. No, no podem. Però quines idees dones, de veritat? Jo no sé si d'aquí endavant passaran moltes més coses que aquesta nostra Europa. Per favor, això és ficció. Bé, jo esperaré un club de lectura. Ai, per favor, el farem.
Perquè així d'aquesta manera també em podré deixar anar, perquè a la ràdio no puc mai a les entrevistes explicar finals ni explicar mai res. I sempre queda aquella tensió que diuen no resolta, no? Literàriament parlant. És el ganxo. Sí. Doncs ja ho sabeu, ja veieu que passen moltíssimes coses en aquesta segona vida.
I nosaltres esperem que hi hagi segona vida, tercera vida, quarta vida, però sobretot la Lila. La Lila, d'acord. La segona vida de Ginebra Bern, publicada per Columna Premi Ramon Llull. I bé, molts ànims en aquest tour i ens veiem entre llibres. Exacte. Gràcies, Mònica.
Martí Gironell és un dels autors més reconeguts del nostre país. Guardonat amb el Premi Néstor Luján de novel·la històrica i el Premi Ramon Llull, signa la col·lecció de contes infantils protagonitzada pel tal Felip, amb les il·lustracions de la Conor Codina. En Quim, en Pep i el Felip són els protagonistes d'un talp al País dels Samurais.
ens descobriran els secrets del xodo, l'art de l'escriptura que han de dominar els veritables guerrers abans d'empunyar la katana per primera vegada. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
No ens oblidem dels més petits de la casa. I tampoc ens oblidem d'aquells que són viatgers. Si no podeu fer maletes, no us preocupeu. Nosaltres, bé, nosaltres no. Però Martí Gironell i Coenicudina ens porten al país dels samurais. I ja sabeu amb qui ho farem. Amb un tal molt eixerit. Martí Gironell, benvingut.
Què tal? Moltes gràcies per convidar-me en en Felip i companyia a casa vostra. Bé, en Felip, que ja havíem fet alguns viatges amb ell, perquè és tota una col·lecció amb unes il·lustracions magnífiques, està publicat per Baobab, i teníem aquí aquest samurai, que al final va ser el samurai que em va dir, escolta, Mònica, no parlaràs de mi? Sí, perquè ja fa dies que m'acompanyen. No vols anar al Japó? No vols anar al Japó, Mònica?
I jo vaig pensar, vinga, potser ara sí que feu un petit viatge, i un viatge molt bonic. Escolta'm, se n'aprendran moltes de coses, eh?, a través d'aquest viatge. A veure, aquesta sempre ha sigut una mica la idea, com tu deies, d'aquesta col·lecció que va començar...
fent un viatge a sota terra per descobrir que sota els nostres peus hi ha tot un món que s'ha de conèixer i respectar. I després vam anar viatjant a llocs més tangibles, com l'antic Egipte, una gran civilització que encara ara, petits i grans, ens té fascinats, a l'antiga Roma, on també hi ha moltes coses per aprendre i també està en els fonaments de la nostra cultura.
o els Jocs Olímpics, quan ara es van celebrar fa un bret d'anys a París, i per tenir clar d'on venia aquesta cultura olímpica i com era Olímpia. I aquest any, vaja, em feia molta il·lusió poder-los, allò, encuriosir a la mainada, fent un viatge cap al Japó, que també és aquesta cultura ancestral que té molta cura pels detalls, no?,
I aquí sobretot, com tu bé dius, aprendre que aquestes figures tan també estimades per la mainada, com són els samurais i les katanes i tal, abans de ser tot un gran guerrer, abans d'empunyar aquesta espasa tan mil·lenària, havien de ser uns mestres en l'art de la caligrafia amb canya. Clar, jo com vaig descobrir això vaig pensar, calla, ja tinc la manera d'entrar la mainada cap a la cultura nipona, no?
Bé, és que, esclar, això és molt important. Perquè ens pensem que els guerrers es fan només batallant. Però hi ha frases molt interessants, aquí. Abans també va ser un gran guerrer. Jo penso que la templança, aquesta temperança, aquesta tranquil·litat, aquesta calma, aquesta saviesa... Exacte. Fa empunyar més bé la katana.
No, no, totalment. Jo crec que té molt a veure amb el fet aquest, que has de ser molt disciplinat, has de fer les coses amb molta cura, les decisions les has de prendre, com si portessis un bisturí a la mà, com aquell qui diu, a l'hora de discernir i de diseccionar qualsevol cosa. I sobretot tenir aquesta...
consciència cultural que hi ha al darrere d'aquests grans shoguns, els que hagin vist la sèrie, per exemple, aquests grans samurais, aquests grans generals que comandaven exèrcits, eren lletraferits, eren persones que s'estimaven moltíssim la llengua i la seva cultura i la manera d'expressar-la a través de tota la
tot el ritual que hi ha a l'hora de la pedra de tinta i de fer aquests kanjis, que és com es diuen aquests anagrames, podríem dir, o pictogrames, o aquests signes japonesos que expliquen moltes coses. I que els nens també, de fet, com sempre hem intentat apostar amb la cuaner, al final de tots els àlbums també poden seguint pas a pas fer un traç
com si, i si creen la paraula samurai, com si fossin un aprenent de samurai, aprenent, doncs, això, no?, a fer anar aquesta tinta, aquest tras, aprendre a fer molta calma, tranquil·litat, respirant, no?, sent conscient del que estàs fent i dels moviments per arribar a crear poesia amb les paraules, no?
M'agrada molt perquè es practica, ja ho diuen aquest parell de bailets, en pau, tranquil·litat i disciplina. La disciplina que és tan important, són valors molt importants. Exacte. Són detalls d'aquests que quan et documentes per fer l'aventura, perquè al cap i avall la manera de treballar no difereix gaire de les novel·les per adults, o sigui, t'enamores, en aquest cas, d'una cultura i d'un personatge, el Japó i els samurais, i després te l'has de...
Te l'has de fer teu i te l'has d'estudiar, l'has de documentar. I clar, vas veient que aquests valors que s'han anat perdent amb els anys i que convindria anar-los tornant a reintroduir, això, treballar en pausa, amb tranquil·litat, amb disciplina, amb constància, amb sacrifici, són tota una sèrie d'elements, de valors, que si els pots anar incluent en la història, en aquesta aventura, que no deixa de ser el que diuen en Quim, en Pep i tota la mainada, com sempre dic,
que tinguin curiositat per conèixer i per voler saber, doncs si els acompanyen fins a aquest moment tan concret de la història del Japó, en què passa un fet que gràcies precisament a les paraules i a una poesia que es llegeix i que s'escriu a principis d'any, doncs fa que canviï el rumb de la història en aquella ciutat d'Edo, que és com es deia Tòquio antigament.
Això també ho hem descobert, que jo personalment no ho sabia. És que, esclar, i tot això, no us penseu, perquè ens està explicant moltes coses en Martí, però és un conte infantil que gairebé diríem que són il·lustracions amb poquetes línies de text, però ho expliques tot, també, amb aquestes poques línies, perquè ens n'anem. El Quim i el Pep viatgen al cap d'any de 1868. Sí, senyora. Exacte.
A més a més, per cap d'any. Exacte, on passa exactament això que s'explica a la història. És a dir, jo en totes i cadascuna de les aventures del tal Felip, que se n'han anat a l'Egipte de Ramsès II, per exemple, o a la Roma, on les oques van poder avisar els soldats romans que entraven els gals. Tot això són fets reals, que estan contrastats i documentats. I evidentment que la princesa Sinisca va ser la primera princesa, la primera dona, perdó,
que va ser una campiona olímpica quan vam fer els Jocs Olímpics amb el Talb. Sempre procures que tot el que acompanya aquesta història també serveixi pels grans que ajudaran a llegir els més menuts aquesta història i que també hi hagi aquest punt d'encuriosir-los per aquesta història que tenen a les mans i que, com tu bé deies, entra per la vista, perquè no oblidem que és un àlbum il·lustrat, per tant, la il·lustració mana per sobre del text, però crec que la història feta a quatre mans, tant els dibuixos com els colors, que moltes vegades quan anem a...
a escoles a presentar el llibre o també a presentacions que fem normalment, la cuaner explica que a través dels colors pots parlar, et pots comunicar, pots explicar històries. I, de fet, cada talp té un color diferent. I, per tant, tot això també està pensat tant pels menuts, diguéssim, com pels grans que hagin d'agafar aquesta història i llegir-la o acompanyar la lectura dels més petitons. Perquè sempre hem dit que no hi ha dat per llegir això. Sí que l'editorial hi posa etiquetes perquè és el que li toca fer, diguéssim, allò a partir de tants anys, a partir de no sé quant...
Però si tu tens un nano o una nena, això, que són curiosos, els poses això al davant i ells mateixos van fent i es munten la història, potser sense, saps, haver de llegir el que està escrit, sinó que l'important és que deixin volar la seva imaginació a partir del que veuen. Albert, és així, vull dir, perquè jo ara a casa ho estic experimentant.
Sí, ara ja ha sortit a Àvia, ens fem grans, Martí. Però és molt curiós quan els poses a les mans un àlbum il·lustrat i encara no saben llegir, però la capacitat que tenen d'absorbir les il·lustracions és meravellós.
No, no, totalment. Per això sempre hem optat per anar a fer la presentació, tots dos, sempre que podem, perquè és una feina feta això, conjuntament, i cadascú té, evidentment, la seva parcel·la, però les dues, plegades, van de bracet i expliquen aquesta història, i que això tu et pots agafar a la que vulguis, una mica més d'una, una mica més de l'altra, la barreja de les dues, i això, viatjar, deixar-te portar,
per aquest set ciències que és en Felip, que et va explicant, igual que els expliquen els nens i nenes, doncs també tu, que com a adult, hi ha coses que no saps de la cultura on et portarà. I, per tant, això, deixar-te sorprendre, que trobo que és molt màgic, i sobretot no deixar mai de perdre les ganes de saber, d'aprendre, d'encuriosir-te per les coses, que és el que sempre diem a la mainada, i és el que veus que t'emportes quan surts d'una escola, veus aquelles pornets que tenen als ulls de dir...
vull saber què hi ha darrere de les coses, vull saber què hi ha darrere de qualsevol aparell o de qualsevol història que em puguis explicar, i això és fascinant. Ja ho sabeu, heu de posar un Felip, un tal Felip, el tal Felip a la vostra vida, perquè a més a més aquí en Quim i en Pep coneixeran la Llull i la Kay, però aquesta història l'haureu de llegir, perquè Martí, si els expliquem tots, no queda aventura.
No, clar, no valdria la pena. Tot i això, estic amb tu. El que han de fer és agafar-lo amb el pare, amb la mare, amb l'avi, amb la iaia, amb la tieta, amb qui sigui, i això, aventurar-se, mai tan ben dit, a obrir aquest món que li ofereix un album il·lustrat i deixar-se portar, perquè crec que tornaran d'aquest viatge al País dels Samurais molt més rics i encara amb moltes més preguntes que no pas que van...
Quan van començar, diguéssim, i això trobo que està molt bé. Jo no ho diré més. Recordeu, no, jo anava a dir, poseu el tal Felip, però ja ho he dit. Martí Gironell, il·lustracions de Quan Ecodina, un talp al país dels samurais, però és tota una col·lecció. Xafardejeu si encara no teniu cap talp a casa. Publicat tot per Baobab. Martí, moltes gràcies i espero que viatgis molt més, eh? Moltes gràcies en companyia vostra.
El calaix, ho fan possible Mònica Sucies, edició de continguts, producció i presentació i Josep Maria Soler, edició sonora i muntatge tècnic. El calaix, un problema d'on a la torre per a la xarxa.
El calaix. Totes les setmanes fem ràdio, fem comunicació, fem cultura, fem el calaix. Sintonitzes Ona la Torre, 107.0 FM i ona-latorre.cat. Ona la Torre, la ràdio de Torredembarra, la teva ràdio de proximitat.
continguts en xarxa.
Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, un o una festaire és aquella persona que va o assisteix a una festa major. Però si ho pregunteu a Bellcaire d'Urgell, és probable que de cop i volta us trobeu enmig d'un festival de circ.
Testa era és el festival de circ de Bellcaire d'Urgell. Reserveu-vos el cap de setmana de l'11 i el 12 d'abril perquè podreu remenar entre un programa ben farcit d'espectacles de la mà de companyies de primer nivell. Hi trobareu malabarismes, acrobàcies o números de clown. En total, nou propostes que convertiran aquest poble de la Noguera en un gran escenari a l'aire lliure.
Aquest any podreu gaudir de 7 companyies. Que s'encarregaran una vegada més d'amanitzar les transicions entre espectacles amb la cirquestra. I a més a més faran tallers de circ, xanques i equilibris.
L'11 i el 12 d'abril, nova edició de Festa Aire, el Festival de Circ de Bellcaire d'Urgell. Més informació a bellcairedurgell.cat i a l'Instagram Festival de Circ Bellcaire. Sintonitzes Ona la Torre, 107.0 FM. Notícies en xarxa.
Bona nit, són les 10, us parla Mercè Roura. El govern ha donat llumverd avui el primer paquet de 40 mesures per fer front als efectes econòmics i socials derivats al conflicte a l'Orient Mitjà, amb una mobilització de fins a 400 milions d'euros. Així es mouran 216 milions per donar suport d'aixit econòmic, 154 per la transició ecològica i 30 milions per suport a les famílies vulnerables.
I els exconsellers de Cultura de la Generalitat, Lluís Puig, Laura Borràs, Ferran Mascarell, Joan Trecerres i Àngels Ponsa, han presentat avui al Tribunal Superior de Justícia d'Aragó una querella contra la jutgessa d'Osca per reclamar que paralitzi qualsevol actuació derivada de l'execució del trasllat de les obres per no posar-les en perill.
Durant la presentació de la querella, les cotxeres de Sants ha alertat que el procediment judicial és essencialment polític i que la resposta que està oferint la Generalitat al Ministeri i a l'Ajuntament és feble. L'advocat Jaume Alonso Coavillas n'ha parlat a la xarxa.
L'execució d'aquesta sentència, el trasllat de les obres, comportaria danys irreversibles al patrimoni històric, cosa que és un delicte. I, per tant, resulta que si executem la sentència s'estaria cometent un delicte. I, per tant, nosaltres presentem aquesta querella amb evitació que aquest delicte acabi desplegant les seves conseqüències.
I nova mobilització ciutadana aquesta tarda, com ja va passar amb la Casa Ursola per salvar una finca de Gràcia de convertir-se en pisos de lloguer d'habitacions. En aquest cas es tracta de l'edifici de Sant Agustí número 14. Un dels llogaters, Gemma Escorça, té un ordre de desnonament prevista per demà dimecres. És el primer llogater a qui li passa de les 11 finques a aquest immoble que ha adquirit recentment New Amsterdam Developers per convertir-les en collotjaments.
La mobilització l'han organitzat el sindicat de llogateres i el sindicat de l'habitatge de Gràcia, una marató de resistència, com l'han anomenat, amb una assistència massiva durant la nit. S'ha convocat una acampada i demà a dos quarts de vuit hi ha previstos un esmorzar popular i resistència davant la finca per evitar el desnonament.
Activat el Pla Bencat per Fortes Ventades, a partir de demà i fins dijous, aquesta matinada el vent bufarà amb força el Baix Camp amb ratxes superiors als 90 km per hora i el Begebre i el Montsià amb ratxes que poden superar els 108 km per hora.
I el 45è Festival Internacional de Música Pau Casals es fixa enguany al violoncel, coincidint amb el 150 aniversari del naixement del músic vendrellenc. El vendrell acollirà el certamen del 10 al 21 de juliol a l'Auditori Pau Casals com a punt neuràlgic. Notícies en xarxa.
Los Megaclásicos Latinos. Solo con Alex Bisbalas.