És l'hora d'obrir el calaix. Aquests són els seus continguts. «Ara no miris» de Daphne Dumourier és la recomanació de la Natàlia Cerezo. Avui us recomano «Ara no miris» de Daphne Dumourier. Continuarem amb David Oclés, que amb la península de les cases vacies va captivar a milers de lectors i que ens presenta «La ciutat de les luces muertes», publicada per Destino i Premi Nadal 2026.
rescatar personajes del pasado que a lo mejor da igual que uno sea catalán o no, pero son personajes que al final del tiempo va enterrando. Y hay cierta responsabilidad de los escritores de rescatar esas voces, aunque sea momentáneamente.
Y, bueno, humildemente intenté, pues eso, que no todos los actores o personajes fueran hiperconocidos, ¿no? Y también porque hicieron un rol muy importante en un momento determinado y abrieron muchas puertas, en este caso feministas, ¿no? Por los nombres que me ha citado y tuvieron una gran labor.
L'hora de la fuga, de Graciela Moreno, publicada per ADN Editorial, és una història emmarcada en el gènere negre amb una mirada que ens acara amb la crueltat humana. Sí, clar, aquí tenim una noia molt jove, que és la Noelia Torres, que es precipita del balcó de casa seva, ella està nua, amb el vel de núvia encara en els cabells, i aparentment sembla que és un suïcidi,
però sí que hi ha una sèrie de marques en el cos que us delaten que aquí no ha passat alguna cosa més. A més, hi ha unes càmeres a la finca que es veu que hi ha tres persones amb unes màscares posades que han entrat al pis unes hores abans i la seva dona, que és la Esther San Pietro, com deies abans, ha fugit. No la trobem ni ningú sap on està.
i amb en Joan Manuel Soldevilla, viatjarem el 1899, concretament a Figueres, on descobrirem una dona impressionant. Florens, la indomita és la seva novel·la, publicada per Columna.
La veritat és que està basada en una recerca que ja porto anys fent, potser ja porto 7 o 8 anys investigant, una cosa molt curiosa. Jo visc a Figueres i als anys 80, del segle XIX, el 1882, es va instal·lar a Figueres una missió anglicana. Això es queda com molt estrany. Eren uns missioners protestants que es van instal·lar a la capital de l'Empordà amb la intenció d'evangelitzar
els natius en la fe reformada. Això era un projecte realment estrany, però potser el més estrany és qui eren els que hi havia al darrere, aquesta comunitat. Eren una família on era cap dalt la figura d'Emily Murray, que era una senyora missionera que havia nascut a la Índia, s'havia educat a les millors escoles d'Europa i va decidir dedicar-se a aquesta tasca apostòlica.
Això és El Calaix, edició número 332 de la temporada 7, capítol 27. El Calaix, ho fan possible Mònica Sucies, edició de continguts, producció i presentació, i Josep Maria Soler, edició sonora i muntatge tècnic. El Calaix, obre'l i trobaràs color.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. El calaix, un problema d'on a la torre, para la xarxa. Calaix actiu. Clàssics literaris recuperats amb Natàlia Cerezo, escriptora i traductora.
Avui us recomano Ara no miris, de Daphne du Marier. La Laura i el John passen uns dies a Venècia, buscant un temps de calma per començar a recuperar-se de la mort de la seva filla. Però la ciutat que els espera amaga, sota la façana del tràfeg diurn dels turistes, una cara nocturna, una versió retorçada de la inofensiva, amb canals estrets i mal il·luminats, barques com taüts i l'amenaça difusa d'una assassina en sèrie que està semblant el terror entre els ciutadans.
Els pressagis es van acumulant fins a fer-se asfixians, amplificats amb la presència d'una parella de germanes misterioses. La gran, cega i mèdium, adverteix als protagonistes que corren perill, que si es queden a la ciutat, moriran. Daphne du Maurier, coneguda sobretot per la seva novel·la Rebeca i el conte dels ocells,
tots dos adaptats al cine per Hitchcock, va ser una mestra dels suspens, experta a barrejar elements sobrenaturals amb mons i tragèdies ben propers. Ara no miris, que també va tenir adaptació al cine als anys 80, no necessita recórrer a grans artificis per atrapar el lector. Amb un principi en media res i uns personatges carismàtics, a més d'una narració aparentment senzilla, aquesta novel·la breu explora les maneres d'acceptar
O no, la mort d'un ésser estimat, la ciència i l'espiritualitat colideixen i el text, farcit d'equívocs, de dobles i del color vermell, aboca el John i de retruca el lector a una Venècia laberíntica on regna el caos i on les solucions i les interpretacions racionals no funcionen.
tot plegat per portar fins a un final inevitable i, sobretot, controvertit. Una cosa és segura. Una vegada comenceu ara no miris, no podreu deixar de mirar, és a dir, de llegir. Escolteu, si no, el primer descens de la parella a aquesta Venècia paral·lela.
de camí a un restaurant per sopar. Veus? Va protestar la Laura. Tal com t'he dit, ens perdrem. Ni parlar-ne, va replicar ell, convençut. És el de l'esquerra, recordo aquest puntet. El canal era estret, les cases semblaven inclinar-se al seu damunt.
A la llum del dia, amb el reflex del sol a l'aigua, les finestres de les cases obertes, els llençols estesos als balcons i un canari cantant a la gàbia, havia tingut una sensació càlida de recer acollidor. Ara, mal il·luminat, gairebé a les fosques, amb les finestres tancades, les aigües negroses, l'escena semblava del tot diferent, abandonada i pobra, i les barques llargues i estretes...
Clàssics literaris recuperats amb Natàlia Cerezo. Calaix Actiu, secció de El Calaix, un programa d'Ona la Torra per a la xarxa. David Uclés és escriptor, músic, dibuixant i traductor. Col·labora a La Vanguardia, Diario Jaén i La Cadena Ser.
L'any 2019 publicava la seva primera novel·la, El llanto del león, que va rebre el Premio Complutense de Literatura. L'any 2020 publicava Emilio i Octubre. La seva tercera novel·la, La península de les cases vacies, publicada per Siruela, ha estat un gran fenomen literari amb més de 300.000 exemplars venuts. Ha estat reconeguda amb una vintena de premis.
entre ells el de Andalucía de la Crítica i el Sant Clemente. S'està traduint a més de 15 idiomes i serà adaptada al cinema. La ciutat de les llums mortes va rebre la beca Montserrat Roig el 2022 i ha estat guardonada amb el Premi Nadal 2026. La llum se'n va a Barcelona un dia sencer, la solar i l'artificial.
Només hi sobreviuen una claredat subtil que ningú sap d'on ve i la resplendor del foc. Les Barcelones que han existit convergeixen i se superposen al mateix lloc, reapareixen edificis desconeguts i ensorgeixen altres del futur. En aquest territori, on conviuen temps i mirades que mai no havien de coincidir, la ciutat queda desbordada per totes les seves èpoques.
L'esdeveniment provocarà que una colla d'escriptors i artistes tornin a la vida i s'encreuin en trobades improbables. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
Doncs jo penso que per molta foscor que hi pugui haver, si algú posa llum a la vida, aquest és en David Ocles perquè té una mirada espectacular. I res, jo donar-hi la benvinguda, l'enhorabona i les gràcies per robar-li aquesta estona de temps en tot aquest tour que està fent, David. Moltes gràcies. De res, estic molt content d'aquesta entrevista.
Bé, nosaltres l'estem acollint avui a Tarragona. I jo he de dir que hi ha una cosa que m'ha impactat només obrir el llibre, i és veure els noms. Hi ha una cosa que m'ha enamorat, perquè he començat a veure les meves nenes, Dolors Montsardà, Carme Car, Margarida Xirgo, i penses, uau...
Molt bé, perquè hi ha molts personatges i molts són molt coneguts, però d'altres no ho són tant. Jo penso que és una bandera oberta al món, aquest llibre. Esa era la intenció, que rescatar personatges del passat que, a lo mejor, da igual que uno sea catalán o no, però són personatges que al final el tiempo va...
va enterrando, ¿no? Y hay cierta responsabilidad de los escritores de rescatar esas voces, aunque sea momentáneamente. Y, bueno, humildemente intenté, pues eso, que no todos los actores o personajes fueran hiperconocidos, ¿no? Y también porque hicieron un rol muy importante en un momento determinado y abrieron muchas puertas, en este caso feministas, ¿no? Por los nombres que me ha citado y tuvieron una gran labor.
Pues sí, muchas de ellas olvidadas que se están rescatando ahora y por eso me hizo especial ilusión. Bueno, hay un capítulo, y me sé de memoria el número del capítulo, que es el 15, porque tienes a dos. Roch Rudureda. Bueno, bueno, bueno. Sí, bueno, esa conversación existió. Yo leí la entrevista que dice Roch a Rudureda en su libro Algo Mejores, una recopilación de su ensayo, y yo simplemente lo que hice fue ficcionarla. Sabía que había existido la conversación, pero...
De hecho, la primera vez que yo conozco a Ruth Ureda me acerco a ella a través del ojo de Roche. Es muy interesante. Pero sí, son dos mujeres muy fuertes y que ayudaron a que no se quebrara el alma de Barcelona en dos momentos. Roche en un momento determinado con la capuchinada y con su obra posterior y Ruth Ureda con la estela literaria que dejó.
Per nosaltres també són molt importants, jo els tinc una especial estima, sobretot perquè molts de vosaltres haureu escoltat les veus indispensables que hem preparat aquest estiu i que es pot recuperar. I clar, me les he llegit amb aquest carinyo i amb aquest amor, però ara passem una mica ja en aquesta novel·la. Parlem de foscor i parlem de llum.
Jo m'atreviria a dir que aquesta foscor podria ser un paral·lelisme dels moments en què estem vivint i que s'han anat vivint al llarg de la història. Aquest feixisme, aquestes dictadures, aquesta opressió. Sí, sempre hi havia oscuridades, no? El que passa és que últimamente, més que que ha llamado oscuridad, es que...
A ver, que parece un poco contradictorio. Hay más falta de luz. Es decir, la falta de un ánimo común, de una ilusión, de una esperanza, hace que nuestra actitud frente a las oscuridades sea más débil y que no sepamos muy bien...
cómo darle la vuelta a la situación e invertir la falta de luminosidad. Y eso tiene que ver con cierto descontento que tenemos con la política, aunque muchas veces pensamos que los cambios los ejercen solo los políticos, pero hay otras formas, como el arte, como la comunión con tus vecinos, juntarte a nivel local, hablar de los problemas que nos afectan de una manera más
inmediata y todo eso se ha perdido un poco por las redes sociales, yo creo, por la individualización del individuo. El libro lo que hace es mostrar cómo en el pasado sí que fuimos capaces de reunirnos para luchar contra contra la oscuridad, que siempre existió y siempre existirá. Lo que hace falta es que inventemos la luz.
La llum que tant en falta ens fa, i realment és així, asseure'ns, compartir, i en aquest cas, aquest dia tan caòtic a Barcelona, és a dir, ha passat una catàstrofe i, per tant, ens hem d'unir tots perquè això ho hem de revertir. Però com? La cultura. La cultura que tan denostada està últimament, que ara sembla que aquell que no sap res s'erigeix com el millor dels humans i necessitem més cultura.
Sí, esa reflexión es muy acertada, ¿no? Personajes públicos que muestran su ignorancia y se ríen de ella y la gente lo aplaude y lo abraza. El discurso político se ha empobrecido mucho, por ejemplo, ¿no? Hace apenas cuarenta años, o veinte, los discursos eran, no, treinta, cuarenta, los discursos eran mucho más literarios, filosóficos, profundos, ahora son...
mucho más ortopédicos y banales. En cualquier caso, fíjate, el hecho de que la novela sea coral también es por lo mismo, porque significa que es como el trabajo de hormigas, el trabajo, si no lo hacemos todos, no va a poder ser, no va a realizarse, no va a ser realizado. Por eso no hay ningún personaje que destaque más que otro, quizás brevemente Carmen Laforet, pero
Pero porque es importante que tengamos en mente la unión, porque si no, pues no... La frase esta de Star Wars, creo que la unión hace la fuerza, pero es verdad, es cierto, es cierto. Es verdad, a veces nos tenemos que ir a estas películas para recordar un poquito lo que se ha hecho en el pasado. Es alucinante. A mí me hubiera encantado vivir ese caos porque no sé si hubiera estado yo estresada por lo que pasaba o estresada por todos los personajes
que hubiera podido ver, son muchos, quizá no están todos, porque claro, en 287 páginas no da para tanto, pero no sé, si tuvieras que montar ahora un grupo de resistencia, ahora estamos aquí hablando y dices, mira, vamos a montar un grupo de resistencia, dime unos cuantos, ¿a quién elegirías?
¿De los que salen en el libro? De los que salen en el libro. No tengo ninguna duda. Por supuesto, Monserrat Roche, Dolors Monserda, Montalbán, George Orwell...
Y... Rudreda, para que nos cuente cómo la herida y lo que ella vio afecta. Y uno último, un poquito Dalí, para tener un poco de locura. Y Silvia Pérez Cruz, para que nos tranquilice en momentos tensos.
Yo pienso que podrías hacer muchos grupos para momentos diferentes, pero has puesto la mirada en todas las Barcelonas, no solo de todos los tiempos, sino de todas las clases sociales.
Sí, porque la ciudad está conformada por muchos estratos diferentes, terrestres, y hay por muchas capas distintas, y entonces porque no quería dejar de lado los barrios marginados, por a qué se debe también su marginación y reflejar todo ello, y también aquellos, los barrios, los arrabales, todo eso está también reflejado en el libro. Las ciudades portuarias al final son ciudades muy rotas,
tanto sucia, sobre todo años atrás, ¿no? Y quería reflejar también eso, que también debe ser un orgullo para la propia ciudad, porque esas ciudades más rotas y más destartaladas tienen a veces focos creativos más fuertes. Y bueno, pues sí, resalto toda la Barcelona, no solamente la que más se comercializa hoy día, ¿no? Sino con todas.
Bueno, recuperarla un poco. Yo a medida que iba leyendo pensaba, bueno, no siempre ha sido la Barcelona de los demás, sino que también ha sido una Barcelona más nuestra. Y lo digo que yo no soy de Barcelona, pero nos sentimos un poco unidos a esa capital. La beca Montserrat Roig, ¿qué ha significado para ti? Pues respecto a esta novela, todo. Sin esa beca yo no habría escrito la novela, no la habría diseñado.
Gracias a la beca y a sus bases que aconsejaban o animaban a la escritura de un libro que resaltara la estela literaria de Barcelona, gracias a esas bases yo estructuro la novela y me pongo con ella. Sin la beca yo no la habría escrito.
De hecho, había una beca similar, la de la Academia de España en Roma, y yo pensaba, digo, bueno, si no puedo hacer esa noche de los tiempos en Barcelona, lo mismo la hago en Roma, pero habría sido más complicado, porque veo una tierra que me apela menos, ¿no? Entonces, gracias a Dios que me dieron la beca, lo intenté dos veces, la primera vez no me la dieron, pero al año siguiente sí, y se lo debo todo, todo respecto a este libro. El libro, parte de esa beca, sin ella no existiría, pero totalmente. Sí.
Me gusta porque ahora has dicho, fue la segunda vez que me presenté. No eres de dejarte caer, eres de ideas fijas y eres de luchar por lo que quieres. Sí, la beca de Leonardo fue a la segunda también. Y el Nadal a la décima.
Entonces no soy de tirar la toalla. Tengo una idea y la persigo, sí. La beca de Leonardo me ayudó a fortalecer la península, pero no fue la piedra angular. Pero la beca de Montserrat Roig sí fue la piedra angular de este libro, ¿no? La importancia de las becas para autores no conocidos es fundamental.
Bueno, a los que sintáis en algún momento que parece que aquello no llega, de verdad, pensar en David Tocles y seguir luchando porque no todo llega en el momento que nosotros deseamos, sino a veces llega cuando realmente toca o quizá piensa el destino que estamos preparados, sea como sea.
También me gustaría preguntarte, ¿todo el proceso de creación de la novela? ¿Por qué? Entre tantos personajes, tantas épocas diferentes, tantas construcciones, arquitectura, literatura, arte, no ha sido trabajo fácil.
No, porque tengo cierta manía o cierto token que quiero que todo esté dentro del caos. Construyo un caos ordenado. Tiene que haber un equilibrio. Entonces, ese equilibrio yo lo voy tallando e intento que esté en la página. Entonces, no puedo poner, no sé, pues, por ejemplo, dos...
escenas muy barrocas seguidas, ni poner el personaje demasiado antagónico que pueda causar una distorsión en la historia, es decir, toda esa, la sinergia de los personajes de la época, no sé muy bien cómo se hace, pero el cuerpo me lo va pidiendo y sí que fue un trabajo arduo, la verdad, pero lo disfruté, entonces, arduo entre comillas, porque yo disfruto mucho escribiendo, entonces fue un placer tener esos juguetes, ¿no?, para jugar.
el derecho que tiene el narrador a elegir sus personajes y, en este caso, hacerlos jugar, bailar o moverse, en este caso, en Barcelona. Entonces, si ahora tú, como narrador, que lo ves todo desde arriba, te metieras en el caos y siguieras mandando,
No sé, ¿te ha quedado alguna pregunta por hacer? No sé, ¿qué es lo primero que harías si ahora nosotros te cogiéramos y te pusiéramos dentro del libro, David? ¿Con quién te gustaría tomarte tu primer café? Como narrador soy mucho menos juguetón que con la península. La península de las casas vacías sí que como narrador hago todo lo que quiero. Aquí no, aquí soy un narrador en tercera persona onisciente, muy tranquilico, no hago nada raro.
Entonces estoy contento, es muy reciente, la novela termina hace muy poco y tuve oportunidad de revisarla hace muy poco, entonces estoy feliz con ella y quizás lo que haría sería tomarme el café con Rodureda y aumentar la presencia de ella en el libro. Eso es lo que haría. Gran Rodureda.
Pero bueno, a mí hay una cosa que también me ha gustado muchísimo, y es Canmany, María Aurelia Canmany. Con qué placer come. Porque también visitamos los restaurantes de Barcelona. Sí, sí, sí. Prefiere tomarse una escudella a seguir salvando el mundo, ¿no? Que, ojo, es una actitud muy noble, porque a veces, si todos nos centráramos en permitir que en nuestro entorno y en lo local fueran las cosas bien, el mundo se arreglaría.
¿no? Pero muchas veces pensamos que los cambios se producen siempre a nivel político, a nivel nacional y ponemos nuestra energía en debates más utópicos cuando en realidad los cambios se producen desde lo pequeño, ¿no? Desde conocer quiénes son tus vecinos, qué problemas tienen, si hay gente durmiendo en la calle en tu ciudad, si las iglesias católicas están abiertas a la gente que duerme en la calle o no, manifestarnos por eso, la vivienda de protección oficial de nuestras ciudades,
Yo creo mucho en el cambio, en que los cambios se producen desde lo local.
Són aquestes llavors que dic jo i a mi m'agrada la novel·la perquè des de cercles diferents, persones diferents, de diferents temps i amb pensaments diferents, que no sempre van a la una, al final el que fan és un treball de formiguetes i sobretot imaginació. No vull entrar en el final de la novel·la perquè entonces ya eso no se tiene que tocar,
¿Pero qué trabajo de ingeniería has hecho? Las clases como sea que yo iba leyendo y digo, bueno, voy a empezar otra vez y voy a releer. Digo, este hombre ha montado aquí una arquitectura espectacular. Sí, mis libros son muy elípticos. Me gusta que, por ejemplo, la península de la Casa Vacía, cualquier personaje que salía en el pueblo generalmente luego al final salía de nuevo.
Yo era justiciado, fusilado, o se salvaba, o buscaba a sus familiares. Pasa que tantos nombres la gente no retiene todo. Y no es tampoco el objetivo. Pero aquí pasa igual, es muy helística. Las construyo, intento que sea muy sólida. Entonces, pese a la apariencia caótica del libro, yo aseguro al lector que cuando lo termine, como que todo ha encajado, ¿no? Como que el círculo se cierra. Y se cierra de una manera muy...
Bueno, muy fuerte, ¿no? Tiene un cierre, no hay un final abierto, hay un cierre total, ¿no? Y sí, eso sí lo construyo siempre mucho en mis libros.
Acaramos la recta final de la entrevista, pero hay un concepto que lo escuché una vez hace unos meses en una entrevista con una autora y tú coincides con ella y eso me encanta, que es el poder de la palabra, que muchas veces nos olvidamos del poder de la palabra.
Sí, tanto de una manera positiva como negativa. Sí, claro. Positiva la conocemos todos, el poder de ésta, pero también negativa en esta era de la posverdad en la que cualquier cosa que se emite, por el hecho de ser emitido, de salir de un titular o demás, ya parece que es real. Se confunde lo verosímil con lo verdadero y con lo realista. Y es un gran peligro. Y ese es el gran reto al que se enfrenta la prensa, además.
Por eso deben tener una responsabilidad de que prime la información y el honor de la persona a la que entrevistan antes que el clickbait. Y si eso implica que el periódico dure menos y tenga que cerrarse antes, pero lo que no puede ser es que todo valga.
No sé, yo no lo consigo así. Yo no voy a estar escribiendo cosas que han daño a otros por vender más. Esa filosofía la tendría que tener todo el mundo. Y lo digo porque a mí el clickbait me ha hecho mucho daño. Creo que ahí falta... Es una asignatura pendiente por parte de la prensa porque es la que además nos comparte la palabra. Me encanta que hagas esta reflexión porque en los últimos tiempos, bueno,
Yo creo que... Ahora me voy a desatar un poco, que sea prensa. Mi papel es mucho más fácil porque supongo que solo me dedico a la cultura y pienso en las horas que hay detrás de cada libro, sea quien sea quien lo haya escrito. Pero sí que es verdad que hay una presión, una presión mediática y una presión por el titular. Y esto lo uno ahora, pienso que estarás de acuerdo conmigo, a que desde prensa también...
Hem de treballar amb aquestes petites llavors, perquè nosaltres potser hauríem de ser els primers que donessin exemple, que no sempre podem, perquè a vegades tenim pressions molt fortes, però a vegades no cal un titular.
Ya, si no, no, muchas veces, muchas veces. A ver, ahí ya cada uno tiene que valorar qué pierde defendiendo un titular honesto o enfrentándose contra la autoridad que tenga por encima que le exija un titular sensacionalista. Ya cada uno, ahí también entra en parte el juego de la conciencia, pero también lo que las personas se juegue. Por lo tanto, yo no voy a juzgar a aquel que no quiera manifestar una idea respecto a algo porque se puede jugar su trabajo que tanto que le ha costado mucho.
Yo, personalmente, sí que me arriesgo, porque yo, por lo menos, como he vivido con muy poco y no tengo nada que perder, pues yo me arriesgo. Pero no voy a juzgar a quien no se arriegue, pero sí que puedo señalar desde fuera cómo está el sistema de podrido y esa sinergia que por miedo no se paran y que deberían detenerse en algún momento.
Por miedo, por miedo. Sí, sí, es así. Y el miedo, cuánto daño llega a hacer el miedo en ficción, porque además en la península de las casas vacías salía el tema del miedo, en la ciudad de las luces muertas también está presente, pero bueno, es que el miedo funciona en la vida real, ¿no?
Sí, sí, está presente en estos libros y el miedo es la incertidumbre, finalmente, a no saber qué va a pasar. Y también está muy unido con la desaparición y con dejar de existir, con perder cosas. Y claro, nadie quiere perder nada y todos queremos seguir existiendo, aunque al final todo se pierde y todos dejamos de existir. Pero bueno, el miedo es una cosa muy curiosa.
Creo que además es una de estas sensaciones que solamente existe en la psique humana, ¿no? Es como curioso. Está muy presente la novela y creo que seguirá estando.
Bueno, yo estaría horas hablando contigo porque pienso que casamos en muchas ideas y abriríamos melones que no sé si después me van a echar a mí de la faena, pero pienso que son melones que deberían abrirse y como mínimo que después de leer los libros nos queden dentro y que podamos tener este sentido crítico.
Con lo que tú has dicho, hay una frase que a mí me ha impactado mucho, que es de qué sirve, de qué puede servir la posteridad si no llegamos a ella, si no queda ningún humano. O sea, si todos nos vamos, si lo perdemos todo, sí, espera que te lo cito bien, dice, de qué puede servir la posteridad si no quedan hombres para verla.
Esto está en el libro, sí. Sí, sí, es que me la han sacado otra entrevista hoy y digo, sí, pues sí, pues sí. Es que impacta la frase. Sí, claro, es que es así. O sea, yo la mantengo en la posteridad, algo de lo que van a disfrutar los que nos sucedan, no nosotros. Entonces hay que tener una conciencia común y cuidar de lo que dejamos para los que vienen y también cogemos en eso como sociedad. Estamos muy en el presente y poco en lo que
en lo que vamos a dejar a los que vendrán después.
És una de les moltes frases, ja no entro en la península de les casas vacías, que tengo que darte la enhorabuena, perquè també és una delícia. L'herde que no haya leído ninguno de los dos libros, des d'aquí de veritat us convidem a que ho feu. L'ordre que vulgueu és igual, però val molt la pena que agafeu i ompliu realment el temps amb aquestes lectures. Ara, que jo no puc acabar l'entrevista, és el que m'ha impactat molt a mi, i és...
La Dolors Monsarda, tal como la presentas. Es realismo mágico, pero no voy a olvidar la imagen de esta mujer, de verdad, con lo que la quiero yo, y tal como la presentas. Está al principio de la novela, no sé si es un poco spoiler contarlo, pero bueno, lo dejaremos ahí. Quien quiera saber realmente cómo ha presentado a Dolors Monsarda, pues tendrá que leerse La ciudad de las luces muertas, pero realmente la imaginación
David, la tienes a los máximos. Sí, la verdad es que ahí no había caído, pero sí. Bueno, a mí me impactó porque, claro, es una de las que he leído junto y he estudiado y claro. Sí, si estáis pegándose el cuerpo con el engrudo. Sí, pues que lo lean, que lo lean y verán cómo he jugado con ese personaje.
Bueno, ya lo veis. Sentido crítico, también hay humor, pero lo que sí hay es mucha literatura, mucho arte y una Barcelona que pienso que con este libro se abre un poquito al mundo con muchos personajes que desconocemos y que David nos abre la puerta a ellos. Muchísimas gracias, David. Aterres, fíjense la propera.
Graciela Moreno volia estudiar periodisme, però per un error de càlcul va començar dret i ara coneix els budells de l'Administració de Justícia. Jutja des de l'any 2002, s'ha especialitzat en dret penal.
Escriu relats i articles a revistes i diaris digitals. És autora, entre altres, de Jocs de Maldat, El bosc dels innocents, Invisibles i Van poder ser herois. El descobriment del cos de Noelia Torres a una zona privilegiada de Barcelona i la desaparició de la seva dona, l'escultora Esther Sanpietro, plantegen preguntes que molts prefereixen deixar sense resposta.
Sempre és millor mirar cap a una altra banda, perquè la veritat és incòmoda. T.A. Valverde, el caporal encarregat del cas, haurà d'esquivar les pressions i enfrontar-se als silencis. Fins on podries arribar per saber la veritat i, si la persona a qui estimes, és a qui més es detena?
L'entrevista d'avui era una cita pendent perquè, afortunadament, també hi ha el bo caurella en el món de la literatura.
M'havien parlat moltíssim de la Graciela Moreno i finalment he llegit la primera novel·la. Graciela, no sé si em faràs un judici, però és la primera que llegeixo. No, només faltaria. No podem ser coneguts per tothom. Són tants que escrivim que és impossible.
Però en el gènere negre ella ja s'ha fet un nom, en aquest cas el títol que avui us portem és Laura de la fuga, publicada per ADN, i és una novel·la, comentàvem, Graciela, molt psicològica, i que a mi m'ha obert moltes portes de coses desconegudes, les víctimes, els victimaris... Vull dir, sí que és negre, però té aquest punt psicològic de les persones, poses la mirada a les persones...
Sí, perquè a mi realment el que m'interessa ja no és només... Aquí, evidentment, hi ha una trama, perquè hi ha un humor i s'ha de saber què és el que ha passat amb aquesta persona, qui ha estat el culpable, però el que m'interessa més sempre reflectir són les motivacions dels personatges, en aquest cas, que són irreals, com si fossin autèntics, i aquí, clar, sí que has de fer un estudi com si hi haguéssim un estudi psicològic de cada persona de les seves reaccions, per què es comporta d'aquesta manera, per què ha reaccionat així, per què ha fet això, no?
Les meves novel·les en general són novel·les de per què és, que és el que més m'interessa. Com ha arribat aquesta persona a cometre aquest delicte o a complicar-se la vida d'aquesta manera, que és absolutament innecessari? Bé, no fem cap tipus d'avançament de res i diem que Noelia i Esther Sanprieto s'acaben de casar, és la seva nit de noces. Noelia mor en aquesta nit de noces.
I Esther Sanprieto desapareix. Aquí ja comença tota aquesta història. Quina nit de nosos. O sigui, ja és impactant. Graciela, ja has començat allò. No és la clàssica nit de nosos, evidentment. Sí, clar, aquí tenim una noia molt jove, que és la Noelia Torres, que es precipita del balcó de casa seva. Ella està nua, amb el vel de núvia encara en els cabells.
I aparentment sembla que és un suïcidi, però sí que hi ha una sèrie de marques en el cos que us delaten que aquí hi ha passat alguna cosa més. A més, hi ha unes càmeres a la finca que es veu que hi ha tres persones amb unes màscares posades que han entrat al pis unes hores abans i la seva dona, que és l'Esther Sant Pietro, com deies abans, ha fugit. No la trobem ni ningú s'ha contestat.
A partir d'aquí s'inicia aquesta investigació, però aquesta investigació no és només de saber on està l'Esther, però sobretot qui és l'Esther, qui són aquestes tres persones, i per saber això l'única manera de fer-ho és anar enrere,
passat en aquest cas de l'escultora, que és l'Esther, i saber per què han succeït les coses, quina és la seva infància, per quina raó s'ha pogut comportar d'aquesta manera. I, per tant, és molt psicològica, com tu dius. És molt psicològica i, a més a més, independentment que només hi hagi en aquest inici només un mort, que és la Noelia, és una novel·la fosca, perquè quan...
Esgarrapes, en aquest passat, que van sortint altres personatges, és esfereïdor. Vull dir, vas veient... I a més a més, que diem... Perquè parlem d'una societat que no és barris baixos, o sigui que...
El mal, Graciela, pot estar en tots els estats socials. Sí, evidentment, el mal existeix i forma part del ser humà. És allò que diem, que no som enterament bons ni enterament dolents a vegades. Fins i tot alguns mostres també poden tenir algun tret de bondat. I que en aquest cas això és una novel·la sobre totes les classes de maldat.
Maldat és fer mal a algú directament i també és no fer res, que hi ha també sona aquesta novel·la, persones que saben que estan passant coses i miren cap a una altra banda. També a vegades tenim aquella petita maldat que fem tots. A vegades de dir coses d'una persona que ni tan sols coneixem, la critiquem, no diuen, mira aquesta, té una conducta segur que és tal, segur que és qual, i amb això ja estem fent una maldat. Vilipendiar a una persona també és una manera de fer-ho.
I sí, aquí la maldad no coneix de classes socials, evidentment, a vegades hi ha gent que pensa això és que passa a persones que no tenen mitjans, però jo sempre recordo un cas que vam tenir aquí a Barcelona molt clar, quan van cremar a una indigent, a una pobra senyora que vivia al carrer, que dormia en un caixer
de la zona alta de Barcelona i la van cremar tres nois que eren de casa bona, per entendre's, no? Després ja es va veure que hi havia algú que possiblement tenia alguna patologia, que a nivells familiars també estàvem passant coses, però evidentment eren persones que tenien al seu abast tot el que volguessin i ara doncs anem a fer això com, a veure, per distreure'ns, no? Com una cosa més, no? La vida, no? Ja ho hem fet tot. Alguns em sembla que eren menors d'edat i els altres 18 o 19, no? Però anem a passar una nit entretinguda, no?
I això és una gran forma de maldat. Aquí també la trobarem. Vull dir, hi ha moments que no són gràfics en el sentit de... No, no és una luga de sang i fetge. No, però sí d'aquesta introspecció que penses... També fa posar la pell de gallina, eh? Graciela, encara que no hi hagi sang i fetge, hi ha moments que aquests tres personatges de les màscares, quan els acabes descobrint al final...
Jo? Vull dir, aviam, no hi ha sang i fetge, però queden per sempre, eh? Clar, és que la idea jo crec que a vegades és més esfareïdor a l'insinuar o mostrar d'alguna manera parcial el que està passant, el que està succeint i a partir d'aquí és la imaginació de l'actor la que la porta a terme, no? La que t'imagines les escenes, t'imagines com han fet, com han actuat i per què fan aquestes coses. I si realment la imaginació és la més poderosa.
És absolutament tremendo, però, a més a més, ara hem parlat de tots aquests dolents, d'una mica la trava, del que anirem trobant, d'aquest passat... I després tenim la Thea Velarde.
Ai, gràcies. Sí, m'ha agradat perquè és més relaxada. No és una policia, diguéssim... Bueno, és la Cabo, la Cabo Téa Velarde, sí? Ho dic bé, no? Sí, sí, Velarde, Velarde, sí, sí. I ella és... No és aquest estereotip que tenim sempre, no? Aquesta imatge... No. La policia amargada... No.
d'allò, si en un passat, no sé què. No, no, és bastant tranquil·la. Normal, normal. No s'altera tan fàcilment, no. Sí, sí, sí. Home, és que la idea és que sempre les meves nomenes intento trencar els estereotips perquè a totes les professions hi ha gent de tota mena i hi ha una sèrie de coses que ja es donen presentades i no és així. Llavors no m'interessava fer una policia que fos com totes. I a més a més, jo coneixo molts policies que possiblement són bastant com la tea.
que ve a ser una miqueta la llum d'aquesta novel·la. Jo crec que totes les novel·les negres necessiten una llum i en aquest cas crec que la teva Belarde compleix una miqueta amb aquest requisit. Sí, és un personatge, si més no, curiós perquè és molt diferent d'aquests policies que jo he anat llegint en aquestes últimes novel·les i m'ha agradat molt l'atenció. A més a més, és que l'escena de la sogra és boníssima.
i ho havia de dir. Clar, la teva té uns problemes com tenim tots, en aquest cas té un problema de vivenda important perquè ella s'ha separat i llavors precisament està vivint en el pis que és de propietat de la mare de la seva exparilla i el que vol aquesta senyora a la seva exsobre és fer-la fora per qualsevol mitjà. Es presenta a casa seva...
no li vol cobrar el lloguer, li diu que està vivint allà de prestat i ell, evidentment, no vol marxar. Llavors, clar, és un problema que moltíssima gent té i així s'ha d'afrontar també, no només a la seva feina, sinó als problemes quotidians.
Però això m'agrada perquè la fa molt humana i molt propera també als lectors i lectores. No la senten llunyana. Per tant, tot el que va fent al llarg del llibre és molt creïble perquè veus que realment és una persona de carn i ossos. Sí, és una persona cuidadora que té una àvia que s'envolupa en un principi de demència i llavors és ella la que la va buscar quan s'escapa, quan se'n va...
li porta tabac perquè fuma i llavors li diu un vingadors i està anant cap a casa, està pendent d'ella, com estem molts amb les nostres mares i pares. Hi ha escenes precioses de la Tea i la seva àvia. Ja ho anireu llegint, a mesura que aneu llegint la novel·la, us ho dic perquè hi ha escenes que són precioses.
I després també, sense deixar la teia de banda, diu ser policia és ser el muro d'un frontó tan viejo com el món en el que golpean totes les pelotes, les que lanzan les víctimes, els jueces, els delinqüents, els polítics, els que ostenten el poder. O sigui, no és fàcil el paper de ser policia. No. I en un cas com el que tu presentes, menys.
No, evidentment no és fàcil, però crec que cap professió que tinguis que tenir contacte amb la gent, que puguis rebre pressions de dalt, pressions externes, que siguis responsable, no és senzill. Hi haurà gent que dirà, mira, doncs, si has fet la posició i els policies, és el que et toca.
No sé, t'has d'aguantar d'alguna manera, però jo crec que també s'ha de reconèixer la dificultat de certes professions, perquè aquí sí que evidentment els delinqüents busquen escapar-se, els jutges pressionen perquè facin la seva feina, els polítics també volen resultats, moltes vegades la premsa també empuja perquè aquí què és el que està passant i llavors es veuen obligats a treballar molt més
per solucionar un cas. I sí, és una professió que no és fàcil. A mesura que aneu llegint la novel·la, després ja anireu veient. I amb un final, també, que no esperem. Una idea, clar, estem buscant l'Esther San Pietro durant tota la novel·la i al final hem de saber què va passar aquella nit i hem de saber què passa amb l'Esther, però clar, per saber-ho hem d'anar fins a les últimes pàgines. Sí, sí. És la intriga.
En aquest cas ha estat així perquè jo va arribar un moment que vaig pensar, no sé, t'haurà desaparegut de veritat perquè aquí l'Estel no... Per sempre. Avui en dia em sembla que és molt difícil desaparèixer. Molt difícil. Sí, sí, però ja hi va haver un moment de la novel·la que vaig pensar, no sé pas què deu fer la graciela amb l'Estel, però bueno, ja aparecerà.
I apareix. Recordeu Graciela Moreno a l'hora de la fuga publicada per ADN. Jo espero que sigui la primera de moltes entrevistes, Graciela. Moltíssimes gràcies, Mònica. Ja saps que quan vulguis aquí estic.
Joan Manuel Sol de Villa Albertí és catedràtic de literatura a Figueres des de fa més de 30 anys. Estudiós de la literatura i dels mitjans de comunicació de massa, és autor d'una quinzena de llibres, entre ells L'amic de Praga i Autopista.
Situem-nos en el temps. Figueres 1899. Florence Hastings, vídua del pastor protestant Carlos Núñez, viu una vida tranquil·la, dedicada a l'ensenyament i a la seva missió religiosa. Tot canvia quan coneix el capità Fèlix Codina, un home molt diferent d'ella, un metge castrensa de passat èpic que no comparteix les seves creences religioses.
El dilema moral entre la seva fe, la memòria del seu marit i el desig apassionat per en Fèlix la posarà a prova. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
Quantes vegades pensem que s'ha escrit tot sobre la història? Doncs no, no s'ha escrit tot i no ho sabem tot. Qui sí que ho sap, avui és en Joan Manuel Sol de Villà, perquè ell és l'autor de Florence, la Indòmita. I jo diria que la Indòmita és la Florence i tota la història que ens porta en aquesta, no sé jo si diria novel·la, mig novel·la, mig assaig...
Benvingut, Joan Manuel. Què tal, Mònica? Quin plaer estar aquí amb vosaltres. Sol de Villa, que em sembla que he dit Sol de Villa a l'inici, perquè sempre et canvio el cognom, però Sol de Villa. Sol de Villa, Sol de Villa. Florence La Indòmita, publicada per Columna, una proposta de novel·la històrica, però que té una base molt real. Explica'ns el per què és una novel·la original i, diríem,
Potser inèdita, no?, també, perquè estàs coneguda la història. La veritat és que està basada en una recerca que ja porto anys fent, potser ja porto 7 o 8 anys investigant. Una cosa molt curiosa, jo visc a Figueres i als anys 80, del segle XIX al 1882, es va instal·lar a Figueres una missió anglicana. Això es queda com molt estrany.
Eren uns missioners protestants que es van instal·lar a la capital de l'Empordà amb la intenció d'evangelitzar els nadius en la fe reformada, no? Això era un projecte realment estrany, però potser el més estrany és qui eren els que hi havia al darrere, no?, aquesta comunitat, no?
Eren una família on era cap dalt la figura d'Emily Murray, que era una senyora missionera que havia nascut a la Índia, s'havia educat a les millors escoles d'Europa i va decidir dedicar-se a aquesta tasca apostòlica. Es va casar amb un pastor anglicà espanyol que s'havia educat a Londres i van fundar la missió de Figueres. Eren una gent extraordinàriament activa
molt ben coberta econòmicament, perquè la família de l'Emily era una família molt rica que va donar tot el patrimoni per al projecte de la seva filla. I, a més a més, eren gent que recollia molts diners de les congregacions anglicanes d'Anglaterra. Ells anaven sovint a Anglaterra a explicar que estaven intentant evangelitzar en terra d'infidels. Això ho dèiem en una carta a l'Emily, una espiritual dark land, una terra espiritualment fosca.
I ells van estar aquí des del 82 fins als anys 40 i van fer una feina extraordinària. Van crear una editorial, van crear una escola, van crear una clínica, van crear el primer gabinet de ratxos X de la província. Una gent increïble, no?
A veure, el resultat de tota la seva tasca evangelitzadora va ser un fracàs. És a dir, no se'n van sortir. Aquí la gent o era catòlica o era atea. I per canviar un cromo per l'altre deien no, o trenquem la baralla o seguim amb els de sempre.
I no els hi va anar bé. Però la veritat és que van deixar, van fer una feina increïble. A més tenien una escola per dones, una escola professional per dones, una cosa com molt moderna a la seva època. Ells venien d'Anglaterra, clar. Moderníssima. Aquí, en aquella època, una escola per dones era... I als anys 80 Figueres era una mica el cul del món.
Clar, perquè tu dius, mira, a finals del segle XIX, principis del XX, a Barcelona, aquí va haver aquest moviment una mica de feminal, Dolors Montsardà, Carme Carles, però clar, a Figueres, tot això... En aquell moment era una ciutat que començava a tenir una extensió perquè feia poc que havia arribat el tren i aquestes coses. El tren que, a més a més, connectava Barcelona amb París. Clar, tota aquesta gent va fer una feina realment extraordinària, però quan es van extingir, perquè es van anar morint tots, com no van crear una comunitat...
sinó que era una força endogàmica en l'àmbit de la família, la missió es va extingir. A més a més, era època dolenta, perquè estem en el franquisme, quan mor l'últim dels anglicans. I, clar, ells havien estat protestants, maçons i republicans. És a dir, tenien tots els cromos per ser esborrats i van ser esborrats. Home...
I la veritat és que aquí a Figueres, ja et dic, ha estat un patrimoni de la nostra història fins fa relativament poc que gairebé no havia estat estudiat. I ara, en seguit d'investigadors, estem posant en valor aquesta història real que a mi m'ha servit de base, perquè, clar, el material era molt bo, m'ha servit de base per imaginar aquesta novel·la.
I per crear, perquè estem parlant de personatges de ficció en la novel·la, els noms no són els reals. Els noms no són els reals. Però vaja, que són personatges inspirats en els estudis. Al principi, quan començava a escriure, jo volia novel·lar la història dels personatges reals. Però això no em funcionava, perquè tenia un problema, que tenia massa documentació.
En sabia massa, si em permeteu la patulància, ho dic irònica. No, no, és així. Llavors, quan tu vols novel·lar una cosa, et vols senyir molt els fets històrics. I va venir un moment que vaig dir que això no funciona, això com a novel·la no m'està funcionant.
Llavors, vaig decidir canviar el nom d'Emily per el de Florence. I un cop li vaig canviar el nom, tot va ser com una màgia, no? Ja vaig poder imaginar el que volia. Li vaig imaginar una vida apassionada, ella que va ser una dona molt fidel i molt casta. Però molt apassionada, eh, Joan Manuel? Molt apassionada. Però això, com és ficció, ja podia dir-ho, ja m'ho podia inventar. Llavors,
Tenim sempre en el substrat, el rigor històric, que tot el que passava estava molt ben, diríem, ambientat en l'època, però els esdeveniments personals gairebé tots són inventats. Hi ha algun que sí que té un rerefons històric, però els més intipersonals, els personatges, són ficció. Bé,
és que si això ha quedat documentat al llarg de la història, jo ja em trec el barret. Hi ha coses que no queden. Hi ha coses que no queden perquè eren massa pecaminoses en aquella època. Ara ho he dit. La Florença avançada en el seu temps, a més a més, és una novel·la bonica
perquè per anar resseguint tota aquesta història ens trasllades també, no? Tenim la Florence, tenim el Fèlix, que és aquest metge castrense. Aleshores, amb ells dos jugues, no? Perquè anem des de Bombay fins a Figueres, no? Anglaterra, o sigui, que és el Regne Unit, sempre hi és present, evidentment. I després amb en Fèlix tenim aquesta guerra de Cuba, no? Aquesta part més militar i després tenim també Figueres, no? Sí, sí.
No, clar, és a dir, quan vaig decidir ja que era una novel·la de ficció, clar, dius, mira, m'agradaria que la Florence tingués una aventura amorosa. I clar, si estàs a Figueres a finals del segle XIX, tens el castell de Sant Ferran, que és la fortalesa pràcticament més gran d'Europa, que a més a més en aquella època era una seu militar important, dic, home, doncs...
una possible història, més a saber, amb un capità, amb un metge que es trença, més quan també en aquella època hi havia un tipus de militar progressista. Això ens pot semblar una mica estrany, però al segle XIX...
una part de l'exèrcit era un dels pilars del liberalisme, i recordem el general Prín, per exemple, i vaig pensar, aquí hi ha una bona història, però si tens un militar tens la guerra de Cuba, i dic, uau, això ja va, i això em permetia una mica aquesta novel·la, que és com molt figarenca però és molt cosmopolita, perquè el nucli, el pinyol de l'acció passa a Figueres,
Però moltes coses passen a Bombay, moltes coses passen a Londres, moltes coses passen a una rectoria allà perduda al mig d'Anglaterra, moltes coses passen a Cuba. És a dir, que tot i que l'acció s'entra a Figueres, el nucli, diríem, de la relació entre la Florence i el capità Félix Codina, la veritat és que m'ha agradat molt moure'm per tots aquests espais que li donava aquest aire que esmentava abans, com molt cosmopolita.
A més a més, és molt bonic perquè hi ha algunes escenes... Clar, és que ara tots anem molt de pressa. Portem els troleis de mar, anem cap a París, anem cap a on siguis, allà anem de viatge. Però moure's en aquelles èpoques era tot com un ritual. Totalment, totalment. Fer una excursió d'un dia era un ritual. Aleshores, totes aquestes descripcions de com preparaven les coses... Clar, és que és molt bonic, no? Perquè trenca aquest ritme accelerat.
És una novel·la que veu molt, jo crec que és inevitable, amb la meva dimensió de professor de literatura, això al final t'afecta. En aquella època, a finals del XIX, hi ha el tipus de novel·la realista, on precisament el protagonista moltes vegades és una dona amb una crisi amorosa, podríem dir, amb un debat amorós. Digue-li Madame Bovary, digue-li la regenta, digue-li Fortunata y Jacinta o Pilaprim. Llavors, a mi m'agradava...
reprendre una mica aquest model literari i també una mica aquesta morositat que tenen les novel·les realistes, que no tenen pressa, que era un tipus de lectura
que era una lectura molt plàcida, podríem dir, i molt detallista en molts moments. Aquesta és una de les nostres propostes, Florence, la indemnitat, d'en Joan Manuel Soldevilla, publicada per Columna, una història que, bé, a mi m'ha sorprès perquè no coneixia i estic segura que vosaltres tampoc, i és que sempre la història local...
Sí, jo sempre ho he dit. Exacte, jo sempre ho he dit. En aquest cas, Figueres ens sorprèn. Joan Manuel, moltíssimes gràcies. Fantàstic, ha estat un plaer compartir aquesta estona amb vosaltres. El Calaix, ho fan possible Mònica Sucies, edició de continguts, producció i presentació, i Josep Maria Soler, edició sonora i muntatge tècnic.
El calaix, un problema d'on a la torre, para la xarxa.