És l'hora d'obrir el calaix. Aquests són els seus continguts.
La literatura i les pantalles tornen al programa novament amb en David Canto. Aquest gener arribarà a HBO Max una nova sèrie de l'univers Joc de Trons, El Caballero de los Siete Reinos, la sèrie cocreada per l'autor dels llibres originals de la cançó de Gel i Foc, George R. R. Martin.
I aquí també retrobem és l'escriptora Núria Esponallà. Amb els pits a l'aire, publicat per Columna, ens obre les portes al seu procés vital amb el càncer de mama. Ho fa amb la seva narrativa i amb un tarannà que podem aplicar a la nostra vida quotidiana. Sí, és un llibre de vida i de vides, d'amistat i de salut, d'estimar-nos i cuidar-nos. Un llibre...
real. És veritat que és l'únic llibre que fins ara he escrit que no estava premeditat per ser publicat, no estava pensat per ser publicat, perquè clar, és el fruit de tot el meu procés inicial, perquè encara no tinc l'auta mèdica, però és igual, tot el meu procés fins ara amb la malaltia que he passat a la gestió del càncer.
I la realitat no ens deixa, perquè afimars de la Berta Rubió, publicat per Pernàs Edicions, parlen clau de poesia, de l'amor i dels canvis, de les parelles i dels fills, d'etapes de redescobrir la passió i del desig d'encapsular el temps que se'ns en va.
A mi m'agrada, de fet, és una cosa que em fa molt de vertigen, haver publicat un llibre de poemes, perquè, com dius, la meva zona de confort, jo soc molt pallas, animadora, a mi em fas fer un monòleg, em fas fer contes i em fas fer improcontes i em fas fer improcontes i no tinc cap problema ni de vergonya ni res, però amb això surto de la meva zona de confort.
El calaix, pobre, li trobaràs cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, pobre, li trobaràs cultura.
El calaix, un problema d'on a la torre, per a la xarxa. El calaix... El calaix obre i trobarà escultura. Obrim el calaix de les seccions. Sèries, pel·lícules, còmics i llibres amb David Canto, periodista i professor.
Aquest gener arribarà a HBO Max una nova sèrie de l'univers Joc de Trons, El Caballero de los Siete Reinos. La sèrie, cocreada per l'autor dels llibres originals de la cançó de Gel i Foc, George R. R. Martin, està ambientada un segle abans dels esdeveniments que hem vist a Joc de Trons. Explica la història d'en Dank, un escuder jove. Quan el cavaller a qui acompanya mor, ell decideix posar-se la seva armadura i fer-se passar per cavaller. Es dirà Sir Duncan Lal. Trobarà un noi lec
que li farà d'escuder i l'ajudarà a mantenir en secret la seva identitat. En Duncan, un cavaller ingenu i valent, destacarà per sobre dels seus rivals perquè és més alt, però també perquè té molta menys experiència que la majoria.
George R. R. Martin explica que va començar a escriure sobre aquests personatges perquè el van convidar a participar en una antologia que es deia Llegendes, Legends, amb grans autors del gènere. I havia d'escriure una història dins del món de cançó de gel i foc.
Martin explicava que va tenir clar que havia d'escriure una prequela. Va pensar en la història d'aquest món i què li agradaria escriure, i així va arribar a les aventures de Duncan i Eck. Deia que tota aquesta història es construeix al voltant d'un torneig i que li encanten els tornejos medievals, llegir i escriure sobre ells. N'hi ha, esclar, afegir alguns als llibres principals, però aquesta era una oportunitat en un temps de pau, no de guerra, per mostrar un torneig medieval amb tota la seva pompa, les justes i el combat, i a més a més revelar una mica de la història d'apositat.
La sèrie s'estrenarà el 21 de gener d'aquest 2026 a HBO Max i el llibre el trobareu publicat en català al Cavaller dels Set Regnes a Penguin Llibres. I si us sona el punt de partida d'aquesta història segurament és perquè recordeu la comèdia divertidíssima Destino de Cavallero que aquí es va traduir al català com Història d'un Cavaller, que és la traducció literal.
Del títol original en anglès la protagonitzava Heath Ledger. Recordeu, en aquest cas, el protagonista és un escuder anglès, el William Thatcher, que, després de la mort del seu senyor, es fa passar per un cavaller noble per poder participar en tornejos de justes. Si us recordeu, la pel·lícula tenia elements anacrònics que anaven des del vestuari fins a la banda sonora. Someday I'll be a night. Yes, William. If he believes enough, a man can do anything.
We could do this. In one month, we could be on our way to glory and riches none of us ever dreamed of. You can't even joust.
El guionista i director de la pel·lícula Brian Hitchland explica que la idea li va venir quan remenava notacions i històries que ja havia fet anys abans. Una d'elles tenia a veure amb les justes. Hitchland recorda que va trobar un detall a la recerca que deia que havies de néixer noble per poder competir en tornejos en aquella època.
Això el va inspirar de seguida i li va semblar una idea divertida. Bàsicament faria una pel·lícula esportiva ambientada a l'Europa medieval quan les justes eren realment un esport en aquells temps. Semblava que era una cosa divertida i diferent de tot el que havia escrit els últims anys.
La història està basada parcialment en un conte de la col·lecció Contes de Canterbury de Jeffrey Choser. De fet, el personatge que interpreta Paul Bethany a la pel·lícula es diu Jeffrey Choser i és un poeta. Podeu recuperar Destino de Caballero, doblada a l'espanyol, a Movistar Plus i la podeu llogar també a Rakuten TV. Com dèiem, s'ha doblat el català com a història d'un caballer però no es pot trobar a cap plataforma.
I si voleu llegir els contes de Canterbury de Jeffrey Chaucer, els trobareu en català a Quaderns Crema. I acabem amb Ivanhoe. La novel·la de Walter Scott està ambientada a l'Anglaterra del segle XII, quan el príncep Joan conspirava per desposseir del tron el seu germà Ricard Cordellegó.
Mentre aquest era a Terra Santa en la tercera croada. Explica les aventures del cavaller Wilfred D'Ivanhoe en els temps de discòrdia entre saxons inormans. A la novel·la hi ha moltes aventures en què s'enfronten la noblesa, la raó i la justícia, a la comdícia, a la brutalitat i l'egoisme.
Entre els personatges més memorables que hi ha, per exemple, hi ha Robin Hood, a la pel·lícula del 1952 que tenia Robert Taylor, Elizabeth Taylor i Joan Fontan com a protagonistes, també hi veiem justes. En una d'elles, Ivanhoe participa com a cavaller negre que derrotarà el cavaller que sembla indestructible. There he was, spurring into the lists to champion the innocence, to defend the right.
Trobareu Ivanhoe per llogar a Apple TV Plus i la novel·la de Walter Scott en català l'ha publicat l'editorial Laertes. Sèries, pel·lícules, còmics i llibres amb David Canto. Estàs escoltant El Calaix.
Fem ràdio, fem comunicació, fem cultura. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies. Amb els pits a l'aire de Núria Esponellà, publicat per Columna, i jo llegeixo el subtítol...
Redescobrint la vida després del càncer. I faig èfasi perquè no us penseu que és un llibre que parla del càncer, no. No és un llibre més de, ai, és que tinc una malaltia... No, oblideu-vos de tots aquests estereotips, perquè és un tant a la vida, una filosofia de vida i un aprendre a viure millor.
Jo penso que ens despertarà moltíssim empatia, personalment ha estat així, i és un llibre que jo regalaré i espero que vosaltres gaudiu i regaleu moltíssim. Núria Esponallà, enhorabona i benvinguda. Moltes gràcies, Mònica. Ben retrobats. Perquè estem aquí, perquè estem, entre cometes, podem dir bé, no? Podem tenir aquesta tertúlia, el llibre ha sortit a la llum,
A mi m'hauria agradat gravar-te fa una estona quan estàvem preparant tot i parlaves que no és un llibre que tu haguessis fet per publicar. No és un llibre que pensessis publicar. I és necessitat al teu temps. Sí, a veure, és veritat que és l'únic llibre que fins ara he escrit que no estava premeditat per ser publicat, no estava pensat per ser publicat.
Perquè clar, és el fruit de tot el meu procés inicial, perquè encara no tinc l'auta mèdica, però és igual, tot el meu procés fins ara, amb la malaltia que he passat a la gestió del càncer. I està relacionat,
tota una sèrie de quaderns que vaig anar escrivint durant aquests primers temps d'operació, de tractaments, de tot plegat. I eren uns quaderns només, que a mi em servien com a teràpia pura i dura, de buidatge, d'emocions, d'esdeveniments que havien anat passant...
de coses també que per mi eren difícils de gestionar i després l'escriptura em permetia aquest prendre una mica de distància, igual que la meditació, que també m'està anant molt bé, ja fa anys que la practico. I al final va arribar un moment, Mònica, que no sabia on estava. I dic, a veure, a quin punt estic jo ara? I...
vaig pensar que era una bona idea agafar tots els quaderns, que tinc quaderns, doncs un que és de nits rares, un altre que és de caminades per la natura, un altre... Vaig agafar-ho tot i vaig dir, a veure, m'ordenaré una mica, escriuré, iré escrivint, per saber com ha estat aquest procés i en quin moment em trobo. I així va començar l'escritura d'aquest text, que en principi era un text. I aquest text, quan el vaig tenir acabat,
el vaig donar a llegir a gent del meu entorn, alguns quants del meu entorn, i em van dir, Núria, és molt potent, eh? Diu, pots ajudar? Van dir, pots ajudar? Clar, jo d'entrada vaig dir, home, mostrar-me tant, perquè és un llibre que el títol no és frívol, encara que ho pugui semblar amb els pits a l'aire. Literalment és així, perquè amb la malaltia estàs tot el dia mostrant els pits, fins al punt que una noia l'altre dia en una presentació me deia...
Núria, diu, una anècdota, diu, porto dos, una repetició de càncer, aquesta pobra, a més, i diu, vaig anar al metge i entra un altre metge i em diu, farem una foto, i el primer que vaig fer va ser treure'm la camisa, diu, no, no, és de la cara, eh, només.
Només una foto de la cara. Perquè veieu fins a quin punt arriba el tema de mostrar-te. Però no és literal, sinó també és metafòric. Jo en aquest llibre em mostro molt tal com soc, amb moltes vivències interiors, amb moltes també teràpies complementàries que he fet, tot com ho he anat gestionant, el millor que he sabut que he pogut, com tothom...
i evidentment no pretenc donar cap mena de lliçó a ningú, al contrari, però la idea era que si pot ajudar algú, doncs valia no la pena que dic, jo li hauria l'alegria de publicar-lo. I com que la meva editora em va dir, Núria, quan jo vaig pensar que no me'l publicaria, perquè va tardar uns dies a contestar-me, però al final em va dir, Núria, l'he trobat preciós, aquest llibre, i pot ajudar amb molta gent.
I aleshores ja vaig dir, home, doncs, escolta'm, editem-lo. Jo potser fa cinc anys enrere no m'hagués volgut mostrar tant. Però ara penso, i per què no? Si és autèntic, si és el que necessitem mostrar-nos com som. I dir-nos que tots som caminants en aquest camí de vida, que tots els que fem aquests processos també fem un camí cap al renaixement autèntic i personal,
i, per tant, això és meravellós. Per què no podem compartir, caram? Per què no podem tenir una visió més àmplia, més oberta, més vital? I això és el que he intentat fer, el que estic fent cada dia, que no és fàcil, eh?, tampoc, però és igual, és posar-s'hi. Tinc una amiga que sempre em diu, Núria, amunt, amunt, amunt, amunt, amunt! Quan li dic, és que no puc més, Milena, és que estic ara... Parlo molt, també, del poder de l'amistat, no?, perquè jo m'he trobat
amb circumstàncies molt difícils en què el meu marit no em podia ajudar, al contrari, per exemple. I, clar, tot el que penso que és molt important per tots,
Lúria, parlaves de... Ja has fet una entrada molt bona de moltes coses. Jo de la primera pàgina llegiré un fragment. No diré que hagi aconseguit surfejar, sense remollar-me, les onades d'aquest oceà que és la vida. Però m'he entrenat a entomar les emocions convulses que acostumen a acompanyar-nos quan emmalaltim o veiem emmalaltir les persones que estimem.
I faig èmfasi en entrenar-nos, no? Entrenar-nos. Perquè suposo que quan diuen que té aquest diagnòstic, aquest o qualsevol altre, perquè ara estem parlant d'aquest càncer de pit, però podríem aplicar-ho a qualsevol altra malaltia. Aquests revesos que et dona la vida. Aprendre a calmar-nos, com molt bé dius, el cos no està deslligat del món psíquic de la persona, som un tot.
Aquesta visió holística que tu ens regales en aquest llibre. Penso que és molt important. Per mi ho ha estat molt i continuarà sent sempre. Aquesta visió més àmplia és la que també t'ha permet curar-te interiorment. Perquè aquestes proves tan dures...
Si tu t'enfoques, et focalitzes només en el que és la malaltia, que és un continu de proves entre les operacions, els tractaments, acabes absolutament obsessionat amb la malaltia i més malalt. Per tant, jo el que he intentat és focalitzar-me en la salut. I focalitzar-me en la salut volia dir mirar com estaven les meves emocions, escoltar-les, mirar d'acompanyar-les.
mirar de fer el procés de gestionar-les millor, perquè, evidentment, tots passem per les pors, per les angúnies, per tot el que vulgueu, que ja coneixem. I si tens por a afrontar-ho, és molt pitjor, perquè el monstre creix, diríem.
Llavors és anar-ho treballant en aquest aspecte. Jo tenia una sèrie d'eines, va ser com si la vida em digués, mira, ara totes aquestes eines que havies après al llarg de la vida, una d'elles era la meditació, una altra era també la gestió d'emocions, el que havia anat fent, que em queda molt, vull dir, per aprendre, però el que havia anat fent. Després també la natura, el tema de deixar anar, saber deixar anar, a través de la natura, l'exercici físic, evidentment que és molt important...
el tema de l'alimentació, tot això jo ja ho estava fent. Però era un pac que de vegades el deixava estar o el passava una mica per alt. I la vida em va posar entre l'espai i la paret. Va ser, ara sí, ara ho has d'aplicar i tot. Posa't-hi, de debò, cada dia, cada instant, perquè el que es tracta és de viure el moment present, començant per aquí.
I per tant, la ment, com més quieteta està, millor. Quieta no pot estar, no?, perquè és com un mico que va de branca en branca, això si no és pitjor, eh?, diríem. Però com a mínim amb la meditació i la respiració...
I després ja vaig fer de seguida una sèrie de teràpies. Una d'elles és la teràpia de biodescodificació celular, que a mi m'ha anat molt bé, que em va confirmar una mica quin era el detonant de la meva malaltia, perquè aquestes malalties, bé, moltes, tenen detonants d'estrès emocional. Detonants, he dit. O sigui, hi ha tots els factors que vulgueu, evidentment els físics i els hormonals, en el meu cas...
Però hi ha una guspira que encén el tema. I jo ja el sospitava, perquè portava molt d'estrès emocional dels últims tres anys, els darrers tres anys.
I, efectivament, amb les teràpies ho vaig veure claríssim. I jo he fet coses una mica rares. No tinc el meu net que em diu, jaia, tu fas... Tens molt rotllo. Es diu, vas a la muntanya, fas... Em dic, no, no, carinyo, això no ho faig. Jo vaig a la muntanya, m'estiro sota els arbres, sento l'energia, perquè és que està comprovat científicament, a més. No perquè ho digui jo, ho diuen els neurocientífics, també. Els bany de bosc. Això connecta totes les cèl·lules, que és el que ens interessa, no?
Desconnectar d'aquest estrès que portem a sobre i connectar-se. Tot això a mi m'ha ajudat molt. I ho explico en el llibre com ho practico, com ho faig. Per exemple, una cosa que jo dic, suposo que m'aprovaran el màster que estic fent, he fet un màster, estic fent un màster de no enfadar-me amb el marit. No ens podem discutir, Mònica.
Perquè, clar, és que ja ho explico en un capítol del llibre que coincideix el meu tractament amb un ingrés a l'hospital per operar-lo d'urgències amb ell del cor. Jo, per exemple, el meu diagnòstic a l'inici no li vaig poder dir a ell. Ho vaig explicar primer a les amigues, perquè dir-li a ell, com que porta un desfibril·lador, podia ser provocar-li una arrítmia, que ja sabeu després què passa.
I clar, m'he hagut d'anar entrenant, però un munt, per saber dir les coses d'una manera suau. I si ens enfadem ara, diguem... A veure, al cap d'un molt poc, eh? O ell o jo, diguem, ho deixem caure? Va, ho deixem caure.
El problema és que a vegades tinc raó. Llavors, què faig jo amb això? Em vaig a la muntanya, faig quatre crits, o corro, o trenco sense fer mal a res, amb brots secs o el que sigui, o tiro pedres sense fer cap destrossa. I quan estic desfogada puc meditar una mica, respirar, i torno cap a casa i estic nova. Ja és una altra cosa. I ja podem parlar.
Des d'una altra manera. Perquè parlar des de la reactivitat, que és el que fem habitualment, que jo ho he fet molts anys, durant molts anys, no soc cap excepció, provoca molt malestar.
Inútil. Llavors, aquest malestar patiment inútil, que en aquest cas, a més, afecta la salut d'ell i la meva, també, la llarga, doncs val la pena. Per tant, ja ens l'estalviam. Mira, aquesta pantalla ja, escolta, deixem-la caure i cadascú que faci el seu per estar bé d'aquí una estona. Ell se'n va mirar pel vol o se'n va fer una altra cosa o se'n va amb bicicleta. Això és aplicable, eh, Núria? Amarits, amics, companys, germans, mames, papes, tots.
Fins. Aplicable a tot. Però sí, un dels punts que jo precisament tenia marcats era aquest, el de la biodescodificació celular. Estàs escoltant el calaix. Fem ràdio, fem comunicació, fem cultura. Aprendreu moltíssimes coses aplicables a tot a la nostra vida i, a més a més, també a alguns llibres com...
Morir per a serió, de la Nita Morgani. Vull dir que és un llibre que és molt complet. A part de tenir la teva narrativa, que els que heu llegit ja la Núria, de veritat, en aquell llibre també trobareu aquesta part literària tan bonica, la manera d'explicar les coses.
També tenim aquestes bibliografies, exemples i l'amistat. Jo penso que expliques molt bé l'amistat. L'amistat per mi està molt important perquè es deixeix com una xarxa. Es deixeix com una xarxa que fa que te puguis sostenir molt millor. I que en els moments molt difícils en què no ho pots explicar ni a la família. És que això ens passa molt, eh?
I ara que estic fent, Mònica, tallers d'escriptura terapèutica gratuïts per on colliga per altres associacions contra el càncer, m'hi trobo, no?, que moltes dones i també homes, perquè s'hi apunten homes que no tenen, evidentment, càncer de mama, tot i que n'hi ha que tenen càncer de pit, tenen altres tipus de càncer. I moltes coincidim amb això. És que no ho podem explicar a la família. És que no... Llavors, qui hi ha?
els amics, les amigues, que teixeixen aquesta xarxa de salvament que quan caus t'assosté, i quan tens aquell moment a vegades de desesperació, que el pots tenir, doncs ve una trucada i et salven. És com trucar al 012, però amb
millor, diria, el telèfon aquell que encara no sé. Bé, o la nit dels ignorants. Ah, bé, la nit dels ignorants, sí. Doncs mira, en comptes de la nit dels ignorants, truques a la Milena, la primera que truca, i sempre l'agafa d'una manera o d'altra. A vegades me diu, estic molt embolicada ara, eh, Núria, però, va, me'n vaig al lavabo dos minuts, digues. És important. És molt important.
I després no oblidar que no estem sols. Jo en els moments més difícils, de fet en un dels moments culminants, en aquest moment en què vaig haver d'agafar la camper per instal·lar-me a tocar l'Hospital Trueta, perquè havia d'entrar a les 12 a veure el meu marit que estava crític, a les 4 a fer el meu tractament i a les 7 a tornar a veure el meu home, que vaig dir, home, jo no puc anar i tornar de casa perquè m'esgotaré més del que ja ho estic.
Vaig agafar, per sort tenim una camper, la vaig col·locar a prop del Trueta, però no allà en aquell aparcament, que no hi ha ni un arbre, que és com un camp de concentració. Jo vaig buscar una zona una mica buscosa, que està a prop, ben comunicada, i a prop d'altres hotels, que vull dir que és un lloc que si has de demanar auxili, el pots demanar, no? Però que estava com més arrasserada, i tenia una banda d'alsines,
I així podia fer meditació, podia fer pregàries d'agraïment, que dic jo, dinar, menjar tranquil·la, descansar una mica, trucar a les amigues. I va haver un moment culminant en què em vaig trencar, vaig dir, és que això és massa, és que hi ha aquesta prova ja tan dura, tan dura, perquè a més a més se li va complicar al meu marit, me'n van trucar a l'una de la nit, que he tingut una afecció pulmonar, dic, jo no puc més.
jo ja no puc més, jo tiro la tovallola. I llavors vaig sentir la presència del meu pare. I és que puc dir certament que jo la vaig sentir. És igual, vull dir, no hi posem noms, no cal, però... I vaig sentir aquesta sensació i aquesta certesa de dir, és que pare de dir que estàs sola. No diguis més que tiri la tovallola perquè estàs sola. No estàs sola, t'estem acompanyant. I ho vaig sentir de tal manera que va ser una obertura de cor
Un sentiment d'amor... És difícil de descriure això. Jo ho explico en el llibre també totes les experiències que he viscut a aquest nivell. És molt important que ho recordem, això. Perquè moltes vegades, com que ens toca viure situacions molt dures, ens desanimem i pensem que no ens en sortirem, però tenim dins nostre molta força i tenim molta ajuda també. I és recordar-ho.
i saber-ho altres vegades, reprendre, és arrelar-nos a la terra, i és demanar ajuda als de dalt, també, quan cal, i és demanar ajuda als amics, si cal. Jo, els meus amics, em diuen, t'estem enviant energia, i jo dic, ja ho noto, ja ho noto. I diu, com em vaig anar cap a operar? Estava eufòrica. El metge em deia, estàs molt bé, no? Dic, és que m'estan enviant molt lluny.
Si tots els metges deuen veure els pacients com tu, perquè més aviat és el contrari, és el pànic, és la por, és el nerviosisme... Sí, també he tingut els meus moments. Quan me van diagnosticar el segon tumor en l'altre pit, em vaig posar a plorar davant del metge. Vull dir, el doctor Tuca, que és una bellíssima persona, deu haver de parar i emparar moltes respostes d'aquestes.
És normal, és clar, vull dir, no pots estar sempre bé, però hi ha hagut moments puntuals i és que ens hem de permetre també això, i expressar-nos, i plorar, i expressar la tristesa i acompanyar-la, no?
és que forma part del camí. Tot és... Simplement és no perdre de vista... Mira, quan estàs en el pou i es fa fos, recordar que demà es farà clar perquè sortirà el sol de nou. I la meva amiga, simplement la Milena, que em parlo al llibre, sempre em diu, Núria, amunt, amunt, amunt, amunt! Quan començo, que em queixi així una miqueta, ja me diu, ets... I ho faig molt, i això, eh? Perquè al final...
Som tots molt resilients al llarg de la vida, ens convertim en resilients, perquè hem de viure moltes coses. D'això parla el llibre, no? I llavors, esclar, ens donem suport mutu, però sobretot ens hem de refiar i confiar en què dins nostre... Jo n'estic convençuda, això. Hi ha tota la capacitat d'autocuració i de fortalesa de la natura. Si tu veus una alzina sorera i passa el foc,
penses que ja està morta i l'any següent rebrotlla. O sigui, és que ens ho hem de recordar, això,
Evidentment, els medicaments són importants, però el que ens cura també és l'actitud. La vida porta molts revesos. La vida porta moltes coses. I al final, dintre que nosaltres estem en una posició força afortunada, perquè hi ha gent que no té tots aquests mitjans, penso que al final ho has de carai. Sembla que no, però si després vas fent repassada i mires enrere, penses que ja n'he passat de coses i les he passat.
però sempre necessitem aquest amunt, amunt, amunt. Jo penso que amb els pins a l'aire és aquest amunt, amunt, amunt, amunt de la Núria que ens regala a nosaltres. Hi ha fragments molt bonics, Núria, que parlen molt de tu. Diu, la malaltia encara m'ha fet més sensible al dolor dels altres. Crec que sempre he estat empàtica, però ara em sento molt més solidària. La diferència és que he canviat la idea d'empatia
Parla d'acompanyament. I és que en aquest llibre ens acompanyes. Però també m'ha fet molta gràcia quan dius sé que perruda, sensible i apassionada en el que faig m'ha permès escriure tot el que he escrit i alhora fer de mare de professora i d'autoindagadora de mi mateixa.
És que hi ha tants fregaments bonics, Núria. Gràcies, Mònica. És un llibre que parla de tu. Sí, és clar, és que no puc parlar de ningú més. Jo amb propietat només puc parlar de mi, perquè cadascú és un món, però jo crec que han compartit moltes coses. I aquest estil que m'ha sortit poètic és el meu.
Hi ha molta descripció de natura, perquè la natura m'ajuda molt. Jo crec que hi ha moltes persones que també recorren aquesta aliada insubstituïble.
I bé, els metges també la recomanen, perquè recordo l'oncòloga l'última cosa que em va dir, doncs ara t'has de prendre unes pastilletes que diríem que simpàtiques no en són gaire, perquè tenen els seus efectes secundaris. Un d'ells, en el meu cas, és que afecten les articulacions i els ossos. Llavors, jo el que faig molt és anar a caminar
Anem a caminar per això, faig exercicis de força i també faig ioga, però els meus exercicis de força han de ser divertits, perquè jo no aguanto anar a un gimnàs. Pujo a la muntanya i ja vaig amb pedres a les mans, les aixeco, vaig fent coses d'aquestes, o troncs que pesen, o sense lesionar-me.
enseny, perquè clar, fos el pitjor remei que la malaltia. I les pastilles, cada dia me les miro quan me les prenc, i interiorment els dic em fareu tot el bé, perquè el que no ho elimino ràpidament, ni força aigua. I ho porto bé, eh? Ho porto bé. Toco fusta, de moment, dos anys i escaig de pastilles. Sí, sí, sí. És que, a veure, t'has de fer aliar, t'has de liar...
Amb el que tens. Amb el que tens, amb el que has de passar. Amb el que tens, amb el que has de passar. Mirar-te amb bons ulls. Mirar-te amb bons ulls. I al final riure-te'n. Perquè jo tot plegat, després d'aquest episodi que hem dit, que està molt més aprofundit en el llibre i tot...
Recordo que vaig arribar a casa un dia que vaig poder marxar amb la càmpa i tornar a casa i dic, oh, avui dormiré tranquil·la una mica millor en el llit i tal, i desconnectada una mica d'hospitals i tot, tot i que la meva nit encara estava ingressant, i vaig voler sortir, tenim un tractoret perquè puguem així pujar a la muntanya, que ell no pot cansar-se, i vaig agafar el tractoret i vaig passar un episodi
Un episodi tremendo. I ja, girant en el llibre, si volen. Vaig acabar rient, rient. Em va fer riure perquè em va dir quina broma còsmica. T'estan dient, riu-te tant de tot, Núria, que això només és una pel·lícula. Ja passarà, ja passarà. I em va agafar un atac de riure. Vaig estar dues hores rient, però va ser un desfogament total. Per sort, perquè, clar, portava una tensió al damunt...
Que era per explotar, eh? És un bon capítol. Ja veureu que... Bé, ja heu escoltat l'entrevista. I a aquestes alçades penso que teniu clar que és un llibre distès que no gira la cara a la realitat, però que ens la fa més dolça i més lleugera. Amb els pits a l'aire, redescobrint la vida després del càncer de Núria Esponellà, publicat per columna. Jo, personalment, ja ho he dit a l'inici, et dono...
et dono les gràcies precisament perquè és un llibre que els que hem viscut de prop, potser no en primera persona, perquè jo no, afortunadament no ho he passat, però sí que hem tingut algú al costat que ho ha viscut, també és una guia per comprendre tot allò que passen les persones que tenim al costat, que a vegades ens ho expliquen i a vegades no. Recomanable 100% amb els pits a l'aire i Núria, moltíssimes gràcies.
Moltes gràcies a vosaltres, gràcies a tu, Mònica, i espero que els lectors ho passin bé, llegin aquest llibre. És un llibre trist en absolut, no és lacrimògen per res. Hi ha sentit de l'humor, perquè ens va tan bé el sentit de l'humor, i aquest prendre distància, que és el que jo intento fer cada dia, quan me venen emocions que no convenen.
I pensaments que també deu unir dels pensaments. Núria, una abraçada enorme. Una abraçada molt gran, Mònica. Vagi molt bé. No tanquis encara el calaix. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem ràdio, fem comunicació, fem...
Tenim més entrevistes, converses, novetats, històries, propostes. Tenim més cultura. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
Com n'és de complicat i quants equilibris s'han de fer quan una és mare? Moltes ho sabeu, algunes no ho sabem, però si tenim algun dubte, la Berta Rubió, la nostra convidada d'avui, ens ho explicarà, a més a més, amb petites píndoles. Jo penso que són com una caixa de bombons i són petits bombonets que vas triant.
I vas endevinant una mica que complicat que a vegades és ser mare i ser parella. Berta, benvinguda. Hola, bona tarda. Bé, la Berta, molts de vosaltres. Segur que la teniu molt present, perquè estem a l'omnida al món infantil i juvenil. A més a més, qui no ha visitat la Setmana del Llibre en Català, l'espai dels més petits, qui no s'ha trobat aquesta Berta animadora... De veritat, guaita quina sorpresa que resulta que també és poeta. Bueno, bueno, poeta.
Sona molt gros, però sí, escric, jugo. Jo sempre dic que jugo amb les paraules. De fet, a mi quan em pregunten la feina, la meva feina és jugar amb les paraules, per més infants, per més grans, oral, escrit. Al final no deixa de ser una branca més, una ramificació més d'aquest joc.
Jo m'ho prenc com un joc. Del joc de la vida. Perquè la vida també és un joc, al final. Vull dir, has d'anar trempejant allò que t'arriba, que t'agrada més, i el que no t'agrada tant. A vegades has d'enganyar una mica aquest dia a dia. Parlem d'Efímers. I, a més a més, és un llibre amb dues cares. Comenceu bé, eh? Valtros amb la vida en Rena. I després tenim Efímers, Malabars de Mars. Està publicat per l'editorial Pernàs. I, com deia...
que eren petits bombonets, perquè realment són tres versos. És micropoesia, podríem dir, són dos, tres versos, quatre... Però jo penso que defineixen molt bé el que és aquesta vida, el canvi que hi ha quan arribes i ets mare, quan arribes a aquesta etapa, i després els malabars per sentir-nos dones una altra vegada, no?
Per trobar-nos una mica, no? Bé, no és tant per trobar-te a tu mateixa, que també donaria per uns quants. Donaria per uns quants retrobar-te a tu mateixa a cada fase de la maternitat. En aquest cas és per trobar-te una mica amb la parella. Fem alabars per trobar-te amb la parella, en aquest cas. El que dius de l'ordre ho estava pensant i sí i no. Perquè, de fet, mira, si vols t'explico la vida enrere...
és el primer any de vida del meu tercer fill, des d'un any enrere. O sigui que, en realitat, jo ja de malabars ja n'havia de fer abans, eh? Amb tres... De malabars ja n'havia de fer abans. Però, sí, esclar, cronològicament tens un fill i llavors, abans de tenir els fills, les coses són com més fàcils, diguéssim, hi ha menys elements a l'equació.
per trobar-te amb la parella. Hi ha moltes altres coses, evidentment, hi ha la feina, hi ha totes altres coses, però sí, esclar, quan afegeixes un element a l'equació, com és un fill, doncs s'hi afegeixen pilotes dels balabars, diguéssim. Però és que sí, estava pensant això que deies de l'ordre i dic, home, sí i no, perquè al final és com un cicle, no? Tens un fill...
fas malabars i ja quan més o menys tens el de llonces potser tens un altre fill i ja tornem a començar. Vull dir que és principi i final tot plegat una mica. També hi ha aquest joc de la vida enrere, d'anar enrere. Hi ha tot aquest això. Jo als principis i als finals els barrejo una mica. El que tenen és molta tendresa. Dintre que ja observes aquell nivell d'estrès que hi ha en alguns moments...
S'observa, s'observa, de debò. A manera que l'aneu llegint, és que el dia que tingueu un mal dia, mares, obriu el poemat. És que l'heu de tenir a la tauleta de nit cada dia, perquè penso que és com un calendari d'advent, però de tot l'any, no? No m'havia vist així, és divertit, pensant així. M'agrada la idea de calendari d'advent.
Sí, perquè aquells moments que dius si ho arribo a saber, però aleshores llegeixes un dels poemes i penses, però és que és tan bonic també. Mirem aquesta part més bonica, no? I n'hi ha un especialment que m'ha agradat moltíssim. Diu, enfarcellat pel fred i les presses, dorms. Resignat a la corredissa feixuga. Aturar-se i besar temps...
Però no torna. És preciós. No torna, eh? No torna, no, no, no. Creixen? Superràpid creixen. A la velocitat de la llum. Berta. De fet, jo aquest enfarcelledet, que és el Teo, que és el meu tercer fill, ara mateix el tinc fent deures al pis de sota. Barallant-se amb l'ordinador. O sigui, imagina't. A mi m'agrada, de fet, és una cosa que em fa molta, molta...
Em fa molt de vertigen haver publicat un llibre de poemes,
que, com dius, la meva zona de confort... Jo soc molt pallassa, animadora, a mi em fas fer un monòleg, em fas fer contes i em fas fer contes, em fas fer improcontes i em fas fer improcontes i no tinc cap problema ni de vergonya ni res, però amb això surto de la meva zona de confort. Tot i que jo sempre hi he escrit, però s'ha quedat allà guardadet, diguéssim. Surs de la teva zona de confort
a nivell literari, perquè d'experiència en tens sobradament, Berta. Bueno, però surto, però surto. Però tot i així, malgrat això, el vertigen que em genera de dir... Ostres, quina vergonya, no? Aquella cosa, aquella mena del síndrome de la impostora, que suposo que és fàcil tenir-lo, no? Perquè surts del que tens controlat. Malgrat això, deia, també em fa il·lusió que la gent el llegeixi per saber com l'entén. Perquè per mi, de fet, quan tu ara llegis el poema,
Jo recordo, aquests poemes, jo els anava escrivint cada dia, crec... Jo pensava que els penjava a Instagram, però veig que no hi són, o sigui que no els devia penjar a Instagram. Jo me'ls apuntava i els guardava amb una foto. I era la foto amb el poema. A l'origen era una foto que anava lligada a una frase.
I jo la recordo. Quan ara tu ho deies, jo veig el dia aquest, que era hivern, que jo anava corrents amunt i avall a buscar les grans, que ell anava allà dormint a dins de la coseta aquella del mocaduret, aquell que es porta lligadet com si fos un canguret. I clar, jo el tinc visualment molt present. I és una cosa que em fa com curiositat, veure com la gent que se'l llegeix, que es llegeixi el llibre, què hi veu, no? Perquè dins del meu cap és com...
com molt clar, però com tu dius, és tan poqueta cosa, és una cosa tan remenuda, que jo què sé que li generarà a cadascú, saps? Jo, clar, evidentment la teva imatge no la puc tenir, però per mi sí que em recorda això, no? Un dia de presses corrents i ell al damunt teu
tot tapadet, i amunt i avall, i realment ara mires i penses, aquell farcellet que jo duia és el que tu dius ara, no? Està fent els deures davant de l'ordinador. I dius, per mi ara hi ha farcell. Per desgràcia meva. Això a mi fa molta gràcia perquè les manes... A mi fa un farcellet de vegades. Odieu molt això, i clar, a mi també em creu, a mirar que l'anava llegint,
Clar, jo amb mirada de tieta, no? Però sí que he anat mirant, sí que anava veient totes aquestes imatges. Però n'hi ha una altra de preciós. És que són... Són breus, però ho tenen tot. Diu, heu llaurat el paisatge a cada sembra. Tot això, la llera dels vostres noms. És allò que dius, passi el que passi, és que és...
És que són universals, les manes. Els portes a la pell, els fills. Els has portat dins i un cop els deixes els continues portant dins.
Sí, sí, et queda marcat. Aquest poema, o sigui, és això, no? Els portes marcats a la pell, però allò que dèiem, jo me'n recordo com va néixer aquest poema. I aquest poema va néixer perquè el meu tercer fill va néixer per cesària i tot allò tinc el cos ple d'estries dels altres embarassos. Llavors, clar, els porto marcats a la pell, els meus fills.
Els abraços dels meus fills, 24 anys després de la primera, encara està marcada la meva pella, saps? Penso que la pell ja l'ànima, perquè això ja és per sempre. Per sempre, per sempre. O sigui, pel meu sempre, només faltaria. Sí, evidentment. I ara començarem a canviar de terç. Ara girem. Ara girem, però abans de girar és que n'hi ha un que em va molt bé per canviar de terç. Inicies la descoberta d'un peu i en un segon
un terrabastall de dits minúsculs en plena el cobreguit. Es fan grans, tot ocupen, tot xerregen, i aquesta intimitat ja comença a anar... Justeta. Ja va desapareixer. Justeta. És un gran tema. Tu dius, jo tinc por de tenir síndrome de l'impostora, però amb aquest afí març de la vida enrere i malabars de març,
Vull dir, poses damunt de la taula moltes situacions que han obert grans debats, el debat de què passa amb la parella quan tens els fills, quines són les fórmules. Sí, jo me n'he donat més com a posteriori d'això, perquè d'entrada quan tu escrius
Bé, almenys jo, escrius com en aquest moment et surt allò, no? I ja està, o encara que vagis del joc, però et surt allò. I no hi penso, en aquestes coses. I és llavors, quan m'ho he ordenat, quan ha quedat ordenat, així, amb aquest doble llibre, que dius...
Ostres! Aquí es diuen més coses de les que jo pensava. Aquí s'obren melons que jo no havia tingut en compte. És que no t'enganyaré, no havia tingut en compte en el seu... al principi. Però sí, sí. I són, clar, és el que tu dius. Però penso que, com deies, de la vida, també és una mica la vida, perquè tu vas, fas, tens la criatura allà al llit, el no sé què, i en el dia a dia la rutina se t'emporta,
I te la mires i en el moment no t'hi fixes que se t'estan portant coses, potser. Però... Però sí que se les emporta, sí. Sí que se les emporta. O se les ofega, no? Sí, se les emporta per davant, al final. Se les emporta per davant. Bé, això és un exercici.
I has de fer un exercici de... Bé, has de fer un exercici. En el meu cas, aquí en el llibre l'és un exercici poètic, no? De l'altra banda, però has de fer un exercici per dir, ep, un moment. Esperem. Esperem màquines. Esperem. Esperem. Jo n'he triat dos només. Començarem pel més suau i acabarem amb el més sexy. Vale. Sí, perquè m'ha agradat molt com ho expliques. Però...
Comencem pel més suau i ara veuràs per què. Dubtem entre l'ostreria i el curt i acabem devorant hamburgueses, bruts de riallades i reblers de suc. Hem oblidat els anys i la canalla per un moment. No, hem oblidat els anys i la canalla i per un moment res no és mesquí
ni cap hora, és isarba. Perquè fas una picada d'ullet en diversos poemes al nostre quilòmetre zero. Vull dir que aquí en aquest cas és en Joan Salvat Papasell. Aquí hi ha el Salvat Papasell i hi ha les dedicatòries, també a les dues dedicatòries dels dos llibres hi ha també dues picades d'ullet. Perquè em sembla honest, perquè al final...
En primer lloc, aquest em va sortir així, eh? I en segon lloc, posar-los, posar unes picades d'ullet a la dedicatòria em sembla on és, perquè al final, si jo escric, és perquè, sobretot durant la meva adolescència i abans de tenir fills... Ellos ja hi eren. Perquè la poesia... Els mates ja hi eren.
Però vol molt temps. Sembla un contrasentit, però jo sempre dic... Jo soc més capaç de llegir novel·les o assaig, a mi ara m'ha donat bastant per l'assaig. Ara que tinc poc temps, que poesia. Perquè és una lectura que em porta... Si no tinc temps, puc fer 5 minuts per aquí, 5 minuts per allà. Jo un poema necessito pair-lo molt.
Necessito, abans de posar-me a llegir poesia, jo està en un estat que no és el que puc agafar llegint-me un còmic o un assaig, no em necessita una preparació a mi com a lectora. I llavors em va semblar això, em va semblar que calia obrir i tancar el llibre o obrir els dos, no?,
amb unes picades d'ull i que hi hagués, bueno, tenint en compte que a més a més hi havia aquesta picada d'ull enmig. Trobareu moltes més coses i també aquest punt sexy que a mi m'encanta. Diu, Wagner sona l'ascensor i cansats menjarem pipes al cotxe. Trobaràs el temps just per perdre el teu índex dins la meva balma salada al final d'un revolt.
Mira, jo no tinc nens, però m'encanta això. Hem de trobar temps, encara que no tinguis nens, que de vegades ens ho oblidem. I els revolts també van bé. Tot moment és idoni. Berta, tot moment és idoni. I a vegades ens perdem els revolts i ens perdem moltes coses. I tant, i tant. Moltes vegades. No cal tenir fills per perdre's coses. I a mi em sembla que si algú el convida a això, a dir, toca fer malabars pel que sigui, doncs
benvingut serà. No, jo penso que més d'un i més d'una. Imagineu-vos de nit quan tots dormen en silenci amb aquest poema dins del llit la parella. Imagineu-vos aquest moment? Ni algun més, eh? No els hi has dit, però ni algun altre. Home, és que no els imaginem tots, ens hem d'anar descobrits sota dels llençols. Exacte.
Clar, perquè no deixa de ser un joc. Ja penso que és un joc preciós per jugar amb la parella, també. No només amb els fills, sinó també amb la parella. Vaja, jo m'ho miro així, eh? De fet, és on hi ha més joc poètic.
és en aquesta part del llibre, diguéssim, en aquesta coberta que parla de la parella. Aquí està fet, està construït com un joc poètic. De fet, a cada poema, jo em vaig proposar un joc, em vaig proposar que a cada poema hi hagués una paraula significativa de l'A a la Z i de la Z a la... i es troben...
on hi ha les dues M's, perquè la M M, que és Malabars de Mars, no? I hi ha aquest joc buscat, que potser no és fàcil, bé, que no, potser no, jo et dic jo, no és fàcil fer que lligui, no?, aquest joc que et poses una... et poses aquesta mena de norma, que no és fàcil, com no és fàcil trobar-te amb la parella quan tens tres criatures, en el nostre cas...
Però que quan aconsegueixes fer el puzzle o sortir de l'escape room o desencallar la cosa, llavors és molt gratificant. És un paral·lelisme que a mi em semblava... A mi m'ha semblat xulo aquest paral·lelisme, d'alguna manera. És molt bonic. No llegiré el darrer poema sencer,
Però penso que per acabar l'entrevista és fantàstic. L'última frase, l'últim vers, diu quan tornarem, amor, a conjurar el desig? I jo contesto. Ràpidament, perquè tenim efímers de la Berta Rubio. Moltes gràcies. Berta, enhorabona per aquest canvi de registre, però que amb la teva experiència personal jo penso que has trobat el punt malabar
de transmetre. Ei, els infantils i juvenils, sobretot, canviem registrar. Sí, per favor, eh? Pares, mares, ho estac a vosaltres, ara. És un altre risc, és un altre risc.
No, no, però mireu aquest doble joc, que és molt bonic, tant pels nens com pels pares, d'una cara pels més petits i de l'altra cara per als més grans efímers de la Berta Rubió, publicat per Pernes Edicions. Gràcies, Berta, per dir que sí i acompanyar-nos avui. Moltíssimes gràcies a vosaltres. El calaix, el calaix obre i troba l'escultura.
És hora de tancar el calaix. Una setmana més ho han fet possible Mònica Sosies, edició d'encontinguts, producció i presentació, i Josep Maria Soler, edició sonora i muntatge tècnic. El calaix, pobre, li trobaràs cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem cultura.
El Calaix, un programa d'Ona la Torre per a la xarxa.
Sintonitzes Ona la Torre, 107.0 FM i onaguiolatorre.cat. Ona la Torre, la ràdio de Torredembarra, la teva ràdio de proximitat. El poeta enamorat d'un lobito bueno. Grans poetes, musicats per grans cantants, de poemes i cançons.
José Agustín Goitisolo va néixer a la ciutat de Barcelona. El segon dels quatre fills, els seus pares eren José María Goitisolo i Julià Gai.
Un matrimoni barceloní de classe mitjana. La mort de la seva mare el 17 de març de 1938, en conseqüència dels bombardejos franquistes, sobre Barcelona durant la Guerra Civil Espanyola, el marca profundament. Aquell atac de l'aviació italiana franquista se'l recorda com la bomba del Colisseum, per la bomba que va caure just al davant del cinema Colisseum de la ciutat.
José Agustín Goytisolo és un dels grans poetes catalans que ha escrit en castellà. Entre els seus poemes més coneguts podem trobar el que va escriure la seva filla, Palabres para Julia, llibres com Los pasos del cazador. Escoltarem de la seva vasta producció poètica una cançó que va musicar Paco Ibáñez.
Aquella cançó que ens parla del lobito bueno. Era ser una vid. De poemes i cançons amb Jaume Escala.
Érase una vez un lobito bueno al que maltrataban todos los corderos. Y había también un príncipe malo, una bruja hermosa y un pirata honrado. Todas estas cosas había una vez cuando yo soñaba un mundo al revés.
De poemes i cançons.
Fins demà!
Érase una vez un lobito bueno al que maltrataban todos los corderos. Érase una vez un lobito bueno al que maltrataban todos los corderos.
Y había también un príncipe malo una bruja hermosa y un pirata honrado. Y había también un príncipe malo una bruja hermosa y un pirata honrado.
Todas estas cosas había una vez Cuando yo soñaba un mundo al revés Todas estas cosas había una vez Cuando yo soñaba un mundo al revés
De poemes i cançons, amb Jaume Escala. Busques un lloc tranquil per gaudir de la cuina catalana? Al restaurant L'Ermita d'Altafulla t'esperem tots els dies al migdia i les nit.