És l'hora d'obrir el calaix. Aquests són els seus continguts. Engeguem programa amb una celebració molt especial, el centenari de la llibreria a Libri, l'antiga Herder. Ho fem recordant alguns detalls de la seva història i de la seva actualitat amb en Tomàs Casals, membre del Consell d'Administració de Libri i CEO de Bukish. Una llibreria que per viu, que persisteix durant cent anys, és un actiu cultural important per a tots.
No deixarem la història perquè ens acompanya Jordi Santa Susanna amb la seva darrera obra, Toquen a matar, publicada per Rosa dels Vents. Un butxí, una bruixa i la pesta són part d'un trencaclosques amb un final sorprenent. Descobrim una Cardona molt diferent. La història ve que a Cardona encara hi ha un edifici que es manté en peu, és un edifici medieval que es diu la Torre del Butxí. És una casa...
Jo quan era petit, llavors la van restaurar una mica, però quan era petit estava molt enronada i anar fins allà et creava un cert mal rotllo, però bastant intens, d'aquells de quan és petit, una cosa que saps que estàs transgradint un lloc que no hi hauries de ser, estar apartat al poble i sempre... Si ara me'n recordo, penso que hi anava allò quan ja s'esponia el sol i coses així.
I em feia por. I continuarem amb El fil vermell, publicat per adiacions del Pont del Petroli. Perquè la memòria és necessària. Un llibre que forma part d'un projecte que lluita contra l'oblit. Sílvia Terol-Ledesma, l'autora, ens acompanya per parlar-ne. Mira, El fil vermell neix...
de buscar informació sobre el robatori de nadons a l'estat espanyol. Buscava informació i vaig anar a topar amb aquesta institució, el Patronat de Protecció a la Mujer, i la veritat és que en un primer moment no m'encaixava, pensava.
Què és això del patronat? Què té a veure? Després em vaig adonar que era la institució que gestionava aquest tema, el del robatori dels nadons.
El calaix, obre-li, trobaràs cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre-li.
El calaix, un problema dóna la torre per a la xarxa. El calaix, obre'l i trobaràs cultura amb Mònica Sucies.
Ets tant de la ciutat com canaletes, cent anys venent-nos llibres són molts anys. Et plauen els filòsofs i les llengües i dins del teu silenci hi ha un mirall. Et van fer de ningú i engarjolar, però sempre saps reneixer en la foguera.
Has canviat de nom per al demà. Saps la metamorfosi de les lletres? Dóna'ns el llibre obert de cada dia. Dóna'ns el tros de pa de la cultura. Dóna'ns un altre segle d'utopia. I et tornarem, les vides, una a una. Les pàgines d'amor que no es copien i un lloc al laberint de la fortuna.
Heu escoltat el poema de l'Eduard Saneuja i Ill, dedicat a la llibreria Herder, amb motiu del seu centenari. El novembre de 1925, un llibrater alemany format a l'Institut Herder de Freebook, Anton Escaedel, obria per primera vegada les portes de la llibreria Herder a Barcelona, coneguda per tothom com la llibreria alemanya.
Aquesta iniciativa, nascuda de Herman Herder, de Herder Editorial, amb el propòsit d'obrir dues llibreries al sud d'Europa, una a Barcelona i l'altra a Roma, ha arribat al seu centenari, que es va celebrar el passat mes de novembre a la llibreria Libri, que l'any 1999 agafava el testimoni per continuar donant vida a un espai emblemàtic de la ciutat, que des del 2022 forma part del grup Bookish.
La Herder ha viscut les crisis d'una Barcelona entre repúbliques i dictadures, la guerra i la postguerra, incendis i altres sotracs, però en els pitjors moments sempre ha trobat qui creia en ella, com l'Anton Bald i en Leo Fetcher, que l'any 1940, uns mesos després que la seu de Fribourg decidís tancar portes, la van recomprar, i el 1941 era reconeguda oficialment per la Universitat de Barcelona com a llibreria universitària.
on professors i estudiants hi han trobat sempre aquests llibres impossibles, especialitzats, innovadors. Un baluart de resistència cultural i intel·lectual que va arrelar en temps difícils i amb un fons editorial que va anar creixent. Títols de filosofia, pedagogia, psicologia i sociologia, longsellers com l'art d'estimar d'Eric Fromm i el naixement de Herder Editorial Espanya ja formen part d'aquesta història.
L'any 1975, amb 50 anys de vida, comença una nova etapa amb la mort del dictador. Els clients ja no hauran de comprar el mostrador, podran passejar per la llibreria i triar i remenar. I l'arquitecte Josep Rivas González dirigirà la reforma del Soterrani, que acollirà la nova secció de Psicologia.
L'any 1999, amb la fi del mil·leni, Herder passa a anomenar-se a Libri d'Alumnes i Llibres. I el 2022, quan les dificultats econòmiques feien dubtar de la seva continuïtat, novament una mà recollia el testimoni de la seva història. L'empresa barcelonina Bookish comprava Libri.
El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Amb en Tomàs Casals, membre del Consell d'Administració de Libri i CEO de Buquix, fem un petit testet de la importància d'aquest espai literari. Hem viatjat a Barcelona, però aquest viatge no és només a Barcelona, sinó que és la història. Una història, a més a més, que a mi em toca molt a prop, perquè jo me'n recordo d'aquells primers llibres que venia a comprar a la llibreria Herder,
Estic segura que molts de vosaltres esteu fent també aquest exercici de memòria. De Herder vam passar a l'hibri i continuo aquí d'en peus. Gràcies a moltes persones i entre elles també a Tomàs Casals. Benvingut i moltes gràcies. Al contrari, moltes gràcies a vosaltres per ser aquí i per recollir aquest fet que per nosaltres és ben important i ben feliç.
Clar, parlem d'història, parlem de 100 anys, que això es diu molt de pressa, però costa arribar-hi. Bé, jo també ho crec. A veure, no som protagonistes d'aquests 100 anys, però crec que s'ha de posar en valor. Una llibreria que perviu, que persisteix durant 100 anys, és un actiu cultural important per tots.
Bé, està aquí d'en peus i en funcionament també per vosaltres. Si no hi ha relleu, si no hi ha qui s'interessi, si no hi ha qui posi l'ànima una altra vegada, això s'hagués quedat a porta tancada. Per tant, sou una mica protagonistes.
Mira, són protagonistes, però crec sincerament que són protagonistes d'això, d'una part petita. Vull dir que la llibreria, per haver viscut 100 anys, ha passat per moltes adversitats. A prop del llibre ja hi va caure una bomba de la guerra i l'hagués pogut destruir. Ha sigut expropiada, col·lectivitzada, subestada, s'ha recuperat cada vegada. Vol dir que som part d'aquesta història d'una llibreria que potser és ella mateixa que s'aferra a seguir existint i seguir sent part de la història de Barcelona.
És part ja de la cultura. Forma part de la ciutat. S'ha de lluitar fins al final. Com és l'actualitat? Doncs lluitant. Estem aquí per lluitar. No, estem lluitant. Vull dir que el llibre va passar per molts moments molt diferents. Lògicament vam agafar una llibreria amb dificultats, però estem lluitant per tirar-la endavant i tenim tota la convicció que serà així. I no només que la tirarem endavant,
sinó que li sabrem donar potser una cosa que li ha faltat a l'ibri en tot aquest temps, que és un protagonisme més gran, obrir-se més a la ciutat i al món, vull dir que no deixa de ser una llibreria espectacular, gran, amb un fons com probablement no tingui cap altra llibreria de tota la ciutat, però en canvi, durant molt de temps no ho hem comunicat o no ho hem explicat, no ho hem viscut una mica tancats cap a dintre, fent aquesta feina de llibreters,
però potser ara arriba el moment també d'obrir-nos el món. I una mica aquest centenari pretén també ser això, convocar tothom a celebrar-lo amb nosaltres, a la ciutat, als clients, als amics, al sector, i programar durant 12 mesos una agenda d'esdeveniments que no només representi el que és i el que ha sigut, sinó també el que volem ser.
Tota una declaració d'intencions i 12 mesos que tots volem gaudir. Jo avui marxo fins i tot amb la bossa i marxo emocionada. És que marxo emocionada perquè penso, és un petit bossi d'història, però és molt important.
Jo també ho crec, sí, sí, i bueno, ho has vist, no?, que avui inaugurem també una exposició permanent a la llibreria, no?, volíem que la llibreria també visqués amb la seva pròpia història i que la tingués a les parets, i a més tant de volta l'hagin donat també, hem fet un llibret recollint la història de la llibreria, no només com un record per tenir per un dia especial, no?, sinó també com una afirmació.
Exacte. Vull dir, pensem moltes vegades, parlem d'aquesta lluita per la cultura, d'aquesta passió, no ens en oblidem de totes les mancances i de totes les dificultats, no? I diuen que els intel·lectuals són els que primer moren. Sí, sí, és així. Això m'ho va dir un convidat una vegada i vaig pensar, no anem bé que fem un programa de cultura. Doncs no sé si som intel·lectuals, però estem decidits a sobreviure.
Sí, perquè jo deia això precisament perquè les llibreries al final eren aquell reducte de resistència.
les llibreries segueixen sent un reducte de resistència i sobretot les llibreries independents, les que encara mantenen un fons vinculat als seus clients, al seu espai sociogràfic. Defensem des d'aquí que Librià ha de ser una llibreria diferent que si estigués a Sarrià, a Càdiz o a Valladolid. Librià ha de ser una llibreria d'aquesta ciutat que la representi. I aquestes llibreries, no només a Libri, les hem de protegir tots, la ciutat i els lectors.
Tots, sí que si trepitgeu Barcelona ja sabeu que heu d'anar de visita a l'Hibri, no només per aquests tots mesos d'actes que podeu veure a través de la web, us en podeu informar o venir directament a la llibreria. I ara et faria una última pregunta. Serà complicada.
Bé, complicada no, però a banda d'aquesta lluita, d'aquest dia a dia d'aixecar-se, de la rutina, de que tot rulli i d'aquest nivell d'estrès que a vegades pot haver dies més durs, la sensació de formar part de la cultura, de la literatura i d'una llibreria, què és per tu?
Bueno, en el meu cas, que jo no estic com a llibreter cada dia, no? Crec que és una responsabilitat. Vull dir, jo i crec que tot l'equip que estem, des de la llibreria fins a l'oficina, sentim la responsabilitat d'un llegat, no? D'una cosa...
també d'una dificultat, com de voler empènyer canvis, iniciatives i assumir riscos, però en tot moment haver de ser curós amb l'essència que té una llibreria i amb el que representa. I en aquesta tensió interessant i difícil vivim constantment. Puc preguntar-te l'últim llibre que has llegit? Això ho podem tallar, si cal.
No ho sé, o el que estàs llegint. Tornarà a la típica frase d'algú... Mira, l'últim llibre que he llegit és La muntanya màgica, perquè no l'havia llegit mai, és d'aquestes signatures pendents, jo a més vaig estudiar literatura, però allò que no saps com... L'has anat regatejant, no? O evitant, i me'l van regalar, i vaig pensar que era el moment fantàstic, sí, passa que m'hagués agradat dir una altra cosa, una bona novetat...
No, però no només vivim de novetats. Això és el que diem a l'híbring, que no només vivim de novetats. Jo he fet una passejada perquè m'agrada fer-les quan vaig a les llibreries i hagués marxat carregada de clàssic. Aquí hi ha el que anomenem fons editorial. Això és una llibreria que té novetats però que sobretot protegeix un fons per aquells lectors i lectores que potser com tu encara gaudiu llegint clàssics o llibres que són imprescindibles.
Moltíssimes gràcies, enhorabona, i per cent anys més, encara que no ho veiem. Llarga vida, lliure. Gràcies. Molts recordem els catàlegs que fullejàvem triant quin seria el nostre proper llibre. Els passadissos amb les prestatgeries plenes de títols que ens volíem endur a casa, que parlaven de futur, i ara encara formen part de les nostres llibreries particulars.
Cent anys són moltes persones vinculades a un projecte que desitgem no s'aturi mai, perquè com molt bé ha dit en Tomàs Casals, les llibreries són un reducte de resistència. Estàs escoltant El Calaix.
Fem ràdio, fem comunicació, fem cultura.
Jordi Santa Susagna Ida Vins és escriptor, dramaturg i actor. En la seva trajectòria hi trobem una vintena d'obres teatrals de tots els gèneres. L'any 2024 Faux ho ha donat amb el Premi La Setània d'Òmnium Cultural per l'obra La Mudança. L'Infern de la Bastra va ser el seu debut en narrativa l'any 2011. Després arribaren L'Alemany, La Lluna de Praga i Bandera Negra.
L'any 2021 era guardonat amb el Premi Memorial Agustí Veí per la novel·la Porcs. La seva darrera obra és Baby Carrington. Escolteu bé? Toca a matar. Qui serà el butxí?
¿Y quién será la víctima?
Per això, haureu de llegir en Jordi Santa Susana. I toquen a matar, precisament, és el títol de la seva última obra publicada, aquesta vegada per Rosa dels Vents, una història d'amor i de lluita per la llibertat a la cardona del segle XIV. El segle XIV, Jordi, que hi ha tanta, tanta teca. Benvingut. Hola, què tal? Gràcies per l'entrevista. Jordi, és que ja saps que aquí al programa, quan tu treus llibre, nosaltres que ens hi llancem de cap...
Jo content, eh? Estàvem esperant. A veure aquesta vegada, perquè ens vas...
Ens vas atrapar absolutament amb porcs, a més a més aguardonat també, amb premis, gènere negre, novel·la negra. No fa massa. Ens vas acompanyar amb Baby Carrington, que aquí ja vaig dir jo, pitonissos.com. Escolta, escriu el llibre, després ve l'apagada. Sort que això és història i espero que no torni. Ja ho vaig dir, que aniríem enrere per no tornar a embolicar la troca.
Sí, sí, perquè jo en Baby Carrington vaig pensar, mare meva Jordi, aquí ho has reblat de veritat. I ara arriba aquest toquen a matar o al segle XIV, que és una època tan convulsa, però a més a més jo ja començaré per la sang i el fetge.
A veure, toquen a matar aquesta ballesta i la inspiració. D'on neix aquesta història? Perquè té pedra viva. La història ve de lluny, ve de lluny. I la història ve que a Cardona encara hi ha un edifici que es manté en peus, un edifici medieval,
que es diu la Torre del Butxí. És una casa que jo quan era petit la vam restaurar una mica, però quan era petit estava molt enronada i anar fins allà et creava un cert mal rotllo, però bastant intens, d'aquells de quan ets petit, una cosa que saps que estàs transgredint un lloc que no hi hauries de ser, estar apartat del poble i sempre... Si ara me'n recordo, penso que hi anava allò quan ja s'esponia el sol i coses així.
I em feia por. Em deia la Torre de les Bruixes. Més endavant em van dir que no, que es deia la Torre del Botxí. I després vaig saber, més endavant, que realment allà vivia el Botxí. El Botxí de la Cardona Magdaval. Cardona va ser un poble que va tenir Botxí fins al segle XIX. Uau!
I l'últim butxí de Cardona es veu que era germà del butxí que hi havia a Barcelona. Sempre fem la broma que era una família que tallava la gallà. Exactament. Però no, fora bromes, no. Però aquí hi havia un butxí. I llavors allò investigant, creava una certa atracció a la fibra del butxí, de veure com ha de ser treballar de butxí. I es venien preguntant, que el butxí, a més a més, era un càrrec que era hereditari.
obligatoriament hereditari. I amb això em va marcar, perquè penso, ostres, si un butxí té un fill, que pot ser un fill d'un nen normal i corrent, i es dona el pare, el fill haurà de ser butxí. En aquell moment, ara potser podries tenir certes objeccions de consciència i coses així, de protecció de la infància, però evidentment el segle 14 això no existia. I vaig començar a pensar, i vaig pensar, alguna vegada escriurem una història sobre això.
Un butxí que no vol ser-ho, és important. Un butxí que no vol matar gent, no vol tallar caps, no vol tallar mans, no vol penjar gent, no vol fer la seva feina, però que està obligat a fer-ho per mandat descomptat, que és la màxima autoritat.
I aquí vaig començar a donar-hi voltes. L'any 2013, un any abans, un noi d'aquí de Cardona, un músic, el Xavi Ventosa, em va dir que volia, que és compositor i tal, volia escriure un musical, un musical. I vaig veure la porta oberta i dic, ja tinc el motiu del musical. I vam fer el somriure de Butcher.
és un musical que vam fer el 2013, vam estrenar, el 2015 fins i tot el vam portar a la Sala Gran del Cursal, a la Manresa, i va quedar allà, però era xulo, era un musical maco, i més o menys era la història del Bernat del llibre, més o menys. L'any 2020 vaig recuperar la idea, just per la pandèmia, a més a més, com que passava durant les èpoques de la Pesta Negra, dic, bueno, ja...
I llavors vaig tornar-m'hi a posar. Vaig tornar-hi a posar el 2020, a finals del 2022 vaig acabar d'escriure-la, fins ara que s'ha estat voltant a veure si s'imprimia o no s'imprimia, i al final sí. L'any passat, el mes de juny del 2024, m'han trucat a Rosa dels Vents, que la volien, i aquí està.
Uah, la història del Botxí. Jo no sabia tampoc que era hereditari, sí que coneixia moltes coses del segle XIV, però realment, ara vull tornar a Cardona només per veure la torre del Botxí. Sí, sí, és accessible, a més a més. Tenia particularitat també que el Botxí, tot era que era un càrrec, imagina't, el tema era cruel, era un càrrec obligatori, t'obligaven a ser-ho, hereditari, a més a més, vull dir que volies ser sí o sí,
però rebutjat, és repudiat pel rest del poble. I per això la casa aquesta, i ara es veu bé perquè ho han restaurat, estava enganxada a la muralla però per la part de fora. És a dir, no podíem viure al mig del poble amb la gent de bé, perquè era una persona pecadora perquè matava gent, però per altra banda l'hi obligaven. I és aquesta contradicció tan cruel
que tot el llibre va, és l'origen, l'arrencada del llibre va ser aquí. A més a més m'agrada perquè hi ha tota aquesta part eclesiàstica, no?, d'opressió, de misteri, de totes aquestes intrigues, i de veritat, el Batlle, el Miró, bueno, després n'hi haurà un que encara el sobrepassarà, no us penseu, que aquí comencem amb el Batlle, el Miró Llober, tal com diu a l'inici, diu, és un malalt,
de la mort i el patiment. Però bé, a veure, som una mica truculents, però només una mica, que també hi ha molta història bonica, aquí al mig. Vull dir que no espantem... Sí, vaig intentar jugar una mica amb això. Vull dir, el botxí aquest, ficat enmig d'una vida fosca, amb un futur fosc,
doncs que li sortís un escletxa de llum. I aquesta escletxa de llum arriba en forma de noia que ve de manresa, a veure si amb el seu pare poden reprendre una vida o tornar-se, tornar a fer una mica de prosperitat amb l'ofici del pare que és ser ballaster. És un ballaster,
que la ballesta és molt important, per això surt a la portada del llibre, i a partir d'aquí, com que la noia no sap ben bé què passa, tampoc entén res de què passa al poble, però sent aquesta mena d'atracció i repulsió pel personatge, la mateixa que em passa a mi, exactament a més, va ser això, aquesta atracció i repulsió pel personatge del butxí. Ell s'imagina una persona gran, malcarada i tal, i quan veu que és un noi jove, diu, ostres, m'hi vull acostar, però no m'hi vull acostar.
Això que ens passa molt, moltes vegades. I aquest és el raig de llum que li obre. Primer és un raig de llum i llavors acabes obrint tota la porta a la seva possible llibertat, a un preu molt alt. Els fas patir. Els fas patir a tots. Sempre els portes... Aquesta vegada has portat els personatges sempre al límit, sempre al límit. Sempre. Ho vaig passar molt bé al final. Ho vaig passar molt bé escrivint els últims capítols i això sí que és una cosa d'aquelles que
que crec que qui ho llegeixi disfrutarà moltíssim en els últims capítols, perquè m'ho vaig passar... No era una cosa que tingués prevista, perquè, evidentment, ja de l'obra de teatre ja no quedava res en aquell punt, però hi vaig anar fent sobre la marxa i, ostres, m'ho vaig passar molt bé, perquè crec que van quedar molt interessants. A més a més, ara parlaves d'aquest ofici de ballaster, perquè moltes vegades es parla d'oficis, de tradicions, però, clar, aquest, com que també és truculent, no se'n parla excessivament, i entrem una miqueta...
també en aquest món, que ens permet entrar en el món del comerç i de la supervivència, no? Però també està, vaja, vull dir, molt interessant. El tema de Ballester té lògica, perquè la Ballesta no era més que una revolució tecnològica en aquell moment.
en el món de l'armament. Vull dir, tothom tirava arcs i fletxes i en aquell moment ja feia uns segles que hi havia una lluita entre els defensors de l'arc i el defensor de la ballesta. Clar, la ballesta era més mortífera, tenia les seves pegues i coses d'aquestes, i això se'n parla, se'n parla en el llibre, però molt molt molt per sobre. Però jo particularment vaig haver de fer un màster sobre ballestes, perquè va ser a veure-ne les pares, el no sé què, i a veure què podia oferir aquest ballester de nou, quina revolució tecnològica podia portar que diguessin, hòstia, realment és bo, però les coses se li poden torçar. Si una cosa pot anar malament, eh, Jordi, tu li fas anar.
Sempre, sempre. Sóc molt negatiu, en el fons. Parlem també d'aquesta època, parlem de com es vivia aquest ambient, l'ambient en què comença aquesta pesta negra que va assolar tota Europa. Com ho viuen? És una època fosca en aquest sentit.
Parlem del butxí, parlem de la pesta, parlem d'aquesta part eclesiàstica que és tan dura. Comença tota aquesta persecució contra les bruixes, que en realitat, a l'inici no eren bruixes, eren aquestes dones remelleres. També el tema de les bruixes, també vaig estar buscant el tema de la bruixeria i de les acusacions de bruixeria, tot això.
Sí que té el seu punt àlgid cap a l'època de la Inquisició, etcètera, però el tema d'acusar gent de bruixeria ve de molt lluny. Qualsevol persona que surt una mica de la normalitat era acusada de bruixeria i en aquest cas, en el llibre, un dels tres protagonistes
que és l'Helena, qui en el primer capítol veu com s'emporten la seva mare per cremar-la i llavors ella es veu obligada a viure al bosc. Una noia, a més a més m'agrada molt el personatge, una noia de cabells vermells i que ara pigada, fuig de la normalitat i per això li diuen que té cabells del dimoni. Això és un motiu més per anomenar-la bruixa. Personatge...
Si et dic que és un personatge que a mi m'agrada moltíssim dels tres protagonistes, perquè hi ha tres protagonistes, potser l'Alene és el que més m'agrada. Porta un torrent de vida, un raig de força i d'energia. Realment un personatge absolutament espectacular.
Sí, sí, sí, per això mateix, i per això et deia que m'ho vaig passar molt bé escrivint al final, doncs, bàsicament perquè em vaig com si em fiqués a la seva pell. I, de fet, vaig començar a veure què podem fer a partir d'aquí. Viure un punt que dic, vale, fins aquí és on tenir previst, a veure aquí què faig. Doncs em fico en la pell de l'Helena i comencem un viatge a veure com ho acabem, això. I per això et deia que m'ho vaig passar molt bé en aquest aspecte.
Una altra dona que també m'ha agradat moltíssim, que potser no és tan cap dalt, però té un paper important, penso, és la mare del Butxí. Meravellosa, també. A mi també m'ha enamorat moltíssim. És un personatge que en l'obra de teatre de Boquiera, l'hi vaig afegir ara.
I d'aquests també que van sortint sobre la marxa. Una noia, una dona, que com que no hi veu, diu que és cega, però diu el Bernat, i veu molt més que tu i que jo, perquè veu dins de les persones. Quan a alguna persona no li cau bé, pica de mans. I això és una cosa que em fa certa gràcia, però de fet dic, hòstia, és que...
Pobre dona, no? Hi ha escenes molt bones, ja les llegireu, però és que hi ha escenes que són boníssimes. I després trobo també que és una novel·la moltíssima picaresca, amb molt d'enginy, en què precisament aquest enginy i aquesta picaresca fan que les escenes
t'esperis una cosa en sigui en una altra, no? Bàsicament és una novel·la d'una època que hi ha una paraula important, que és supervivència. Sí, sí, sí. Jo vaig pensar que al cap i a la fi és una lluita per la llibertat, però també per la supervivència. No sé, aquestes frases que surten a vegades i demanaven, però qui és l'heroi del llibre, no? Dic, no, no, no, és que no hi ha cap heroi. Representa que aquí hi ha víctimes que lluiten per no ser-ho. I acaba sent això. Va sortir una frase molt maca, eh?
No hi ha herois, però hi ha víctimes que lluiten per no ser-ho. I acaba sent això, supervivència, pura supervivència. En un moment fosc, en un moment que les coses no estan com havien estat uns anys, havien manis de males collites,
comença a arribar la pesta. Això ho explica l'Helena quan arriba al poble. L'arribar al poble de l'Helena m'agrada molt com està, com va veient tot plegat, com de cop i vol se'n dóna compte de la crueltat que hi ha. S'espera arribar a un poble com que, bueno, Cardona era un pol comercial molt important per el tema de l'assalt. Arriba a un poble i no és el que es pensava. Tot està molt més demacrat, hi ha pobresa, hi ha misèria i no s'ho esperava. Llavors, partir d'aquí vols dir que hem anat a parar el lloc correcte. Es trobaran amb moltes sorpreses. I clar, ara em direu,
Si té de tot, no, però no hi som tots, eh? Perquè tenim bruixes, tenim l'església, tenim la pesta, vetllestes, que s'hi toquen amb morts, que s'hi butxins, però faltaven els jueus. Els jueus eren molt importants en aquell moment. Coneixien més, els metges jueus eren molt coneguts, tenien molt prestigi entre ells, perquè fora de la comunitat cristiana no els podien ni veure, però estaven al mateix calàs que les bruixes, per dir-ho d'alguna manera.
però uns jueus havien d'aparèixer. A més a més, aquí a Cardona sabem que hi havia aquell jueu, el tenim localitzat, se'n parla, està on estava, i estava on surt en el llibre. Per tant, no podien no haver-hi jueus, perquè estic segur que en aquell moment van ser alguna cosa molt important.
El tema de la pesta negra i, a més a més, va ser el blanc de les pulpes. Bruixes i jueus, s'ho carregaven tot. És una novel·la intensa. No explicarem massa el tema de les execucions, només ho passarem una mica pel damunt, però l'atmosfera que has creat i quan ho vas narrant, realment és com si el silenci... Estàs llegint i és com si un silenci d'aquells que fan por t'envoltés.
Quan has anat llegint i t'has comentat sobre el tema de les execucions, per tant, quan ho has traslladat, ho has traslladat molt fidedignament, Jordi, suposo. A veure, de fet, aquí la llicència literària que m'he permès és la figura del batlle que fa executar tothom tallant-li el cap. En aquell moment, la gent es penjaven quan es veien d'això.
el que sí que es tallaven era membres del cos, mans, pits, el que sigui. Tot això es tallava, i això ho feia el Gutxi. Aquest, la llicència que m'ha permet d'això, dic al Batlle, doncs fa matar tothom. Més cruel que ningú perquè, bueno, vol, i ho diu, eh, vull dir, vol que tothom sàpiga que no es pot passar ni un pèl. El que passa que ja sabem com és la justícia. Que l'altra dia en la presentació en parlàvem, però aquesta manca de justícia, a vegades, en l'època que estem, també la tenim, aquesta sensació
pots picar ferro que per aquí no et donaran mai la raó. I en aquesta manera hi ha un cert paral·lelista entre llavors i ara. No poder confiar en la justícia. I hi ha una frase que aquesta m'haig gravada a foc, per si de cas, que diu l'honra no es menja. I és la gran frase de la supervivència.
Sí, sí, és això, és això. És una frase, he de dir que no és meva, és una frase treta dels Pastorets de Cardona. Sí, sí, és molt, molt curiosa. Hi ha una discussió d'un noi que es vol casar amb la filla de l'amo i li diu, però és que no tens res. I el noi diu, però és que sóc un rat. I li diu, la frase correcta és,
Ja faràs el prou espès si sols tires honra a l'olla. La frase és aquesta. I d'aquí, d'aquí ve, d'aquí ve. No me'n recordava que l'he fet servir. És maca, és maca. És una frase que l'he trobat molt encertada, molt el context de la novel·la, perquè evidentment la història passa a Cardona, tu i Cardona, Cardona i tu, és com una història ja de... A vegades em costa, perquè em sembla que al final es faràs com...
et sembla molt localista, però esclar, si jo ho conec i surt i no serà l'última, segur. No, no, no, està molt bé, perquè a més a més fas aquesta picada d'ullet, no?, el dret de sal, que tens aquestes característiques, no?, de Cardona.
Nosaltres ens allargaríem molt més, perquè encara queden moltes coses en aquesta llibreta meva de lectures, però jo penso que, com que ja hem anat posant tots els ingredients a l'olla, les ballestes, el tocar morts, les execucions, tots els dolents, la màgia, els jueus... Jordi, hem fet un brou molt potest, no? Sí, un brou espès hem fet, sí, com ara dèiem.
Doncs ara la mesqueda, tothom vagi a les llibreries i, com prín, toquen a matar. De rosa dels vents, però sobretot llegiu-lo. Si heu d'anar a la biblioteca, a la biblioteca. Però descobriu aquesta nova història que fa un molt bon gir de guió d'en Jordi Santa Susana. Moltes gràcies, Jordi. A vosaltres moltíssimes, moltíssimes gràcies, de veritat. No tanquis encara el calaix. Totes les setmanes fem cultura.
Fem ràdio, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix. Tenim més entrevistes, converses, novetats, històries, propostes. Tenim més cultures.
Sílvia Terol Ladesma és llicenciada en Filosofia i ha cursat el postgrau de Cooperació Cultural. Treballa de Tècnica de Cooperació Internacional a l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i és una de les fundadores i redactores de la revista Infograma.cat.
Ha dut a terme l'itinerari de narrativa de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i ha fet diversos cursos de dramatúrgia en l'obrador de la Sala Bèquec, autora d'àlies camallonga, d'obrador editorial. Costa de creure que durant més de quatre dècades hagi existit a l'estat espanyol una xarxa de centenars de centres on tancar i convertir en una esposa submisa i una mare abnegada
les joves que no s'ajustaven al model franquista de dona. Costa de creure que la majoria de la població digui no saber res del Patronato de Protección a la Mujer, una institució que feu internar desenes de milers de dones. Presons de facto, robatori de nadons i explotació laboral són alguns exemples del que allí passava.
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sosies. Heu escoltat aquesta prèvia, el fil vermell, dones als reformatoris franquistes. No és només un llibre, sinó que és tot un projecte que ara ens explicarà la seva autora, la Sílvia Terol-Ledesma, que no ho hagi estat sola. Jo penso que aquí hi ha un conjunt de dones i per això encara és més meravellós
perquè, Sílvia, vas tenir aquesta idea, la vas materialitzar, però ho heu fet unides. I això també és un projecte que encara el fa molt més gran tenint en compte el que van arribar a patir totes aquestes dones, el que tu dius, als reformatoris franquistes. Benvinguda, Sílvia. Hola, què tal?
Víldia, a veure, El Fil Vermell, com neix? I explica'ns tot el que heu fet, perquè no és només un llibre, és un llibre, és teatre, és exposició, i després no estàs sola, estàs molt ben acompanyada. Mira, El Fil Vermell neix de buscar informació sobre el robatori de Nadons a l'estat espanyol. Buscava informació i vaig anar a topar amb aquesta institució, el Patronat de Protecció a la Mujer,
I la veritat és que en un primer moment no m'encaixava. Pensava, què és això del patronat? Què té a veure? Després em vaig adonar que era la institució que gestionava aquest tema, el del robatori dels nadons.
I a partir d'aquí vaig anar començant, com diu el llibre, estirant del fil i vaig començar a fer relats, que per mi no és una cosa que faig normalment, tinc més tendència a fer novel·la, però relats per intentar m'explicar aquesta barbaritat.
aquesta barbaritat que dones per diversos motius anaven a parar en aquests centres que depenien d'aquesta institució. Normalment centres que eren de congregacions religioses i a partir d'aquí les noies estaven allà tancades, no sabien quan sortirien.
amb la cosa que les havien d'educar o reeducar, perquè a vegades alguns anaven a parar per si de cas. Llavors, a partir d'aquí vaig començar a escriure, llavors ho vaig comentar i proposar amb una amiga que és il·lustradora, ella es faria activista per la barreja d'art i activisme, de fer il·lustracions d'aquestes
Ella no coneixia la institució, es va engrescar i així va començar. A partir d'aquí nosaltres teníem el somni de fer un llibre amb els relats i les il·lustracions. Vaig fer un curs de dramaturgia
I de totes les persones que érem allà, només una persona sabia que era el Patronato, ella és d'origen argentí. La majoria érem dones d'aquí.
Està molt bé, doncs me'ls ensenyes i sí. I a partir d'aquí va sortir la idea ja de fer una adaptació teatral i és el que hem fet. Aquest any 2025 ha sigut molt, molt, molt intens perquè vam començar el mes de març que Caladona ens va seleccionar a l'exposició amb uns textos i ho vam poder exhibir a la FEMARC
El mes de maig estrenàvem l'obra de teatre i ara el mes de setembre ha sortit el llibre.
I res, ha sigut un munt de coses, persones que s'han anat, sobretot dones, dones que s'han anat afegint al projecte, dones que la majoria d'elles són d'origen molt diferents. Tenim, per exemple, una actriu que és d'origen armeni, una que sí que és barcelonina, l'altra que és d'origen valencià, després tenim la...
a la que s'encarrega de vestuari, que és greco-argentina, el Miquel, que és l'únic home que és el tècnic d'origen basc. Hem fet aquí un univers, però una activitat que a mi m'agrada molt, perquè és col·lectiva i de totes, i penso que això ens ha enriquit molt.
I també aquesta tardor, el mes de novembre, vam engrescar-nos a tirar endavant unes jornades per parlar d'aquest tema, perquè sentíem que no teníem prou amb la ficció, sinó que també teníem ganes que hi haguessin investigadores, supervivents, i hem fet unes jornades a la BONE, al centre Bonmesson, que la veritat han anat molt bé i han estat un èxit.
Bé, nosaltres comentàvem abans de començar l'entrevista, la necessitat és un tema que ara està ressorgint, ara es comença a agafar veu. Tu ja portes tot aquest any 2025 treballant-hi, juntament amb les companyes, però que cada vegada que surten la notícia és esfereïdor.
A més a més, hi ha molta desinformació, és molt necessari que se'n parli i són uns centres que dius que el patronat de la mujer és de l'època franquista. No ens enganyem. Van funcionar fins a mitjans dels anys 80 del segle XX. Vull dir, que encara van estar uns anys més en funcionament després de la mort que hem celebrat ara, aquests 50 anys de la mort de...
de Franco, vull dir que va resistir. Sí, es va quedar allà, es va quedar allà i va resistir 10 anys més, vull dir, va resistir una llei d'amnistia i hi havia en aquells moments un govern socialista. Sí, jo penso que és bastant... s'amplifica bastant l'oblit que a vegades han tingut els temes que tenen a veure amb les dones, no?
I a més a més durant aquests anys amb la contradicció tan gran que per una banda els guioscos estaven plens de revistes amb el destape i per l'altra banda aquests centres estaven per la moralitat femenina perquè una de les causes podria ser vestir d'una manera que no es considerés prou
o recatada, o portar una faldilla massa curta, o fumar en públic. Vull dir que això eren possibles causes d'un internament, i en canvi aquesta doble moral que ja durant el franquisme existia, perquè a les dones de l'estat espanyol se'ls aplicaven unes normes, però si venien a les turistes, les normes ja hi ha altres.
Sempre hi ha hagut aquesta doble moral, tristament. Sí, de fet, hi ha qui diu que, clar, aquests centres, les religioses, les monxes, no van deixar de treballar. Vull dir, després ha hagut la de Gaia, els centres de menors, vull dir, aquí seria obrir un...
però encara, per exemple, algunes d'aquestes hordes religioses que es van dedicar al patronat, ara estan treballant en projectes en teoria de rescat de dones. És que, clar, o sigui, passen realment de torturadores, podria dir, ho dic jo, no ho poso en boca teva, però sí d'humiliar, de vexar i de maltractar.
en pos d'un format de vida, d'uns ideals que havia de tenir la dona, a salvar dones. Vull dir, mentalment, jo penso, sincerament, tot això ho explica la Consuelo García del Cid, escriptora investigadora i activista social en aquest proleg que abans dels teus relats diu que cap d'elles ha estat jutjada ni ha estat condemnada per la seva col·laboració amb el patronat de protecció a la mujer. Parlem una vegada més de l'Església, de la religió.
No podem generalitzar perquè evidentment hi ha persones bones i dolentes a tot arreu. Però és que jo anava llegint el llibre i pensava, és que és horrorós.
I després com ho hem netejat tot, no? Sí, ho han netejat i com... Més que netejat tapat, no? Perquè una de les coses que van saber inocular molt va ser a les dones el sentiment que si estaven allà era per culpa seva, que alguna cosa havien fet, alguna cosa lletja, no? Fins i tot dones que possiblement li van robar a la criatura potser no li han dit ni al seu company ni al seu...
ni a persones properes a ella. Perquè això s'ha viscut com una vergonya. Això ha sigut una de les coses que ha fet que s'hagi mantingut tan en secret.
I al contrari d'altres institucions feixistes, com podria ser la secció femenina, que els centres tenien plaques i hi havia uns uniformes i tot això, que ho evidenciaven, el patronat no passa amb aquesta discreció que jo penso que també aquí té molt a veure l'espai religiós, les monges, aquest paper que sempre han tingut,
d'estar al darrere, discreta, però fent feina. Sí, sí, en van fer moltes. Ja ho llegireu. En realitat, després d'aquesta introducció, d'aquesta entrada al llibre, arriben aquests 12 relats i tenim aquestes 12 protagonistes que és una ficció, Sílvia, que tu has ficcionat però realment podria ser una història real o ha estat una història real sense nom i cognoms
de veritat. Sí, són personatges de ficció. Vull dir, el que passa és que el que els passa, i això ho vaig fer contrastar amb les supervivents, els vaig passar els relats, perquè tampoc volia posar una cosa que no fos certa. El tema és que a vegades quan t'expliquen les realitats
Les històries reals a vegades superen la ficció, com sempre, perquè a vegades és allò que si ho escrius sembla inverossímil, però en canvi te n'assabentes de històries que són molt bèsties.
Però sí, són relats de ficció protagonitzats per 12 dones que o viuen al patronat o elles directament, o alguna persona molt propera a elles o ho viuen. Jo penso que totes elles en són víctimes, perquè malgrat que hi ha un relat que és d'una monja, aquesta també és víctima. A més a més, torna a sortir, que per final penso que és un detall molt bonic que has tingut,
Perquè una de les preguntes que moltes vegades ens fem quan veiem tots aquests casos, ara parlem del patronat de la mujer, però en podríem parlar de molts més, desgraciadament, és les persones que exerceixen aquest tipus de violència, ja sigui física o sigui psíquica, per dintre, què senten?
com ho viuen. I penso que aquesta mirada tota me l'has posada i és molt important. Sí, en aquest cas és un argument que elles fan servir, és que estem jutjant des de l'ara i aquí una història del passat i en aquell moment allò tenia una...
que eren una altra època, un altre moment, que la intenció era bona, que sí, sí, sempre era una mica l'argument. I encara que algunes probablement saben que això no... Hi ha alguna cosa que els torna un tolla, pot més el fet perquè no deixen de ser una ordre, de tenir... És com una tradició a la...
en la comunitat que han estat, no? Fins i tot vaig estar parlant d'aquest tema perquè a Badalona, aquí al costat, doncs sí que hi va haver un centre de les adoratrices. I la Dolors Sabater, la que havia estat alcaldessa, doncs està molt implicada en aquest tema. Llavors, ella va néixer una d'aquestes adoratrices i l'argument era aquest. Mira, això era un altre moment, era una altra època i és que ara no pots jutjar el que no ho entens.
El que està mal fet? Està mal fet ara? La violència física és violència física al segle XX, al segle XIX i al segle XIX. La vulneració de drets humans és vulneració igual. Tancar una persona sense judici, sense saber els càstigs que l'imposes, obligar-la a treballar, arrasar... El context eren les seves normes.
però clar, evidentment sí que hem d'entendre les accions dintre del context de l'època, però no les podem justificar a cap de les maneres. Estalviar-se, com unes diuen que hagués sigut pitjor, no? La vida que haguessis tingut si no haguessis anat a parar, perquè elles et van a jurar a... i dius, hòstia, sí, sí, és molt... No sé, eh? No sé si ha sigut millor o pitjor la vida, però independentment d'això...
No van poder triar. No ho sabran mai si podia ser millor o pitjor, perquè ja no els van deixar triar. Jo dic que millor, evidentment, sense tanta salvatjada, però clar. El fil vermell, no m'agradaria acabar l'entrevista sense que ens parlessis d'aquest fil vermell, perquè és una història bonica sempre i que també s'ha de recordar.
Per què El fil vermell com a títol? Mira, El fil vermell, explicaré una cosa, és d'aquelles coses que té laxar o la vida, que a vegades sembla màgia, però no ho és. El llibre no tenia títol,
però va ser la il·lustradora que va començar a posar a les il·lustracions un fil vermell que connectava les dones i ens va semblar bonic de posar aquest títol. Encara que ja sabíem que hi ha altres publicacions i altres llibres que s'han escrit amb aquest nom. Després també hi ha...
el fet d'una tradició que és asiàtica, japonesa i tot això, del fil vermell, que és allò que connecta dues persones, en el món hi ha com un fil que connecta dues persones, que encara que a vegades tu no coneixes aquella persona, hi ha algú que estàs connectada.
Però la cosa més grossa va ser un vespre, és que se'm va remoure tot, perquè vaig rebre un missatge de la Consuelo García del Cid, una de les supervivents que em fa un dels pròlegs, i em va dir que estava emocionada amb aquest títol. I era perquè ella allà on estava internada, al centre,
que la feien cosir com a treball, doncs les més rebels es posaven un filet vermell enganxat amb el canell. Llavors, bé, això ho portaven com un símbol perquè, clar, gairebé no es podien ni comunicar. Llavors, les monges ho van veure i els van treure el fil. I això no pot ser, no sé què.
Però, clar, llavors vam treure els fils vermells, allò que fan. Els van retirar, però els necessitaven per cosir, i ella va dir, no, no, doncs cada vegada que havíem de tallar un tros de fil vermell, estaven allà per mirar exactament que no portéssim un trosset de fil, no? Ni això, eh? Sí, sí, sí, clar. Era pervers, eh? Sí, sí. Evidentment, no cal dir-ho, en el patronat estava...
Estava prohibit molt relacionar-se, tenir gaire amistat, estava prohibit explicar per què estaves allà, estava prohibit parlar de llengua catalana, només es podia parlar amb la llengua espanyola.
vam pensar, ostres, hem encertat, és com alguna cosa màgica, no?, que dius, està molt xulo, està... Sí, perquè no, no, veus, aquesta història jo no la sabia i m'encanta, i en tot això hem contextualitzat una mica tot el que trobareu al llibre i aquests 12 relats que són de ficció, també hi ha una part, doncs, de...
A mi, per acabar l'entrevista, hi ha un fragment que un cop t'has llegit, sobretot quan ja t'has llegit els 12 relats, aquestes 12 històries, bé, tot allibera en si. Penso que és molt bèstia per mi, no? Em va colpir. Diu, el dia que ets feliç t'adones que mai abans ho havies estat. Llavors se t'enquista un nus a la gola
que no et deixa respirar. Ploraries, cridaries, però restes muda i upset. No tinc paraules. De veritat, publicat pel Pont del Petroli, Sílvia Terol-Ledesma, el fil vermell, dones als reformatoris franquistes. Enhorabona i gràcies. Gràcies a vosaltres. Molt contenta d'estar aquí. Obrim el calaix de les recomanacions de lectures.
Passejar per les llibreries és una aventura i sempre trobes algun llibre que t'enamora i et sorprèn. Aquesta vegada hem fet una tria per als petits i no tan petits, que als grans a vegades també ens va bé repassar i recordar.
La nostra recomanació d'avui és la Gran Enciclopèdia Animada, publicada per Cruïlla, un llibre interactiu amb més de 180 solapes que ens proposa 15 punts temàtics, entre els quals hi trobem... Descobrir el cos humà, a través de la ciutat, la casa que ens eixupluga, un món extens, una llarga història, o les cultures, arts, mites i religions. Sabeu per què les fulles són verdes?
O què hi ha dins del tronc? I per què serveixen les arrels? Entre aquestes preguntes també tenim els rècords dels animals. Ull, ull, ull a les sorpreses que hi trobarem. La primera, l'escarabat piloter banyut. Sabíeu què és el més forçut?
Aquest insecte coleòpter pot moure una pilota d'excrements que pesa 1.141 vegades més que ell. I sabíeu que el pelicà australià és el que té el bec més llarg de fins a mig metre? O que la vieira té 110 ulls a les vores de la patxina?
I que el petit paó de nit pot detectar les olors a 10 quilòmetres de distància gràcies a les seves antenes? Jo no les sabia totes, però ara ja sé una miqueta més. Ens endinsarem també sota la Terra. Descobrirem com s'originen les muntanyes i per què hi ha volcans. El mar també hi té parada i fonda, el mar i els oceans.
Sabeu com es forma la sorra? I per a què serveix un far? Què és la marea? Ah, però mireu, per què el mar és blau? Doncs ho haureu de llegir en aquesta enciclopèdia. Farem també un recorregut al món en xifres. 6 continents que comprenen 197 països, cadascun amb la seva cultura i història. 8.000 milions de persones...
i 7.000 llengües. Ja veieu que ens hem d'actualitzar els més grans i els més petits podran descobrir quin és el món que els envolta. Gràcies a aquesta enciclopèdia animada. Ja ho sabeu, la nostra recomanació per compartir grans i petits amb més de 180 solapes per anar descobrint què s'hi amaga.
Al calaix, obre'l i trobaràs cultura. Al calaix, ho fan possible Mònica Sucies i Josep Maria Soler.