de referència dedicats a aquest instrument. És la primera música de Catalunya i de l'Estat que arriba a aquesta fase prestigiosa. La semifinal es celebrarà...
És l'hora d'obrir el calaix. Aquests són els seus continguts. Una nova proposta d'en David Canto obre el programa d'avui. Quan mires un Telenotícies, o el més habitual ara, quan mires uns quants vídeos de TikTok i el que hi veus no és gaire diferent de les ficcions distòpiques, vol dir que comencem a fer salat.
Un programa amb continguts molt diversos perquè tothom pugui trobar la seva lectura, el seu llibre. La primera proposta arriba des de l'editorial Xandri, amb Oriol Moles, autor de Quatre Cantons. Una novel·la costumista que ens farà gaudir descobrint
el lloc que s'amaga darrere de cada casa. Secrets inconfessables i la vida en tota la seva magnitud. Tot i que està ambientat en un poble on hi ha un encreuament de quatre carrers, que es diu els quatre cantons, i casualment jo vaig néixer als famosos quatre cantons de Campordón, on el meu pare hi tenia unes estretes,
i on hi vaig néixer i créixer, la meva infantesa, és un lloc, a l'hora de la veritat, entre la realitat i la idealització. No és un lloc real 100%, ni la gent que surt en el llibre són exactament la gent de Campordón. De fet, a Campordón ha passat una cosa, que és que els lectors intenten esbrinar qui és qui.
Cultura és patrimoni i la cuina catalana en forma part. Des de l'editorial Cidillà continuen treballant per recollir tantes i tantes receptes de la nostra cuina a la col·lecció Història de la cuina catalana i occitana. Ens ventem molt que els turistes venen aquí perquè mengem tan bé i que és veritat, a més a més, eh?
Però, clar, això, si no ho compiles, si no hi ha algú que es dediqui a fer-ne un recull real, es va perdent, perquè una mica és el que diu en Vicent Marquès, o sigui, els plats de festa no es perdran. Sempre farem canelons, farem fricandó, aquests plats no es perdran. Però la cuina del dia a dia, aquella cuina que feien les àvies, les padrines, això del dia a dia és el que corre més risc que es perdi. Llavors ell s'ha dedicat tota la vida justament a que tinguem totes aquestes receptes, fins al punt que tu dius, hòstia, a mi de petit em feien uns cervellets arrebussats...
Sí, em feien de carn i em feien de servei de xai. I ho sap tot, saps? I ho trobes tot. Llevantada, de Carme Ripoll, publicada per Obrador Editorial, és una novel·la curta on les dones en són protagonistes. Estimar i estimar-se, donar-ho tot i tornar a començar.
Però l'experiència meva és que a vegades volem retornar a retrobar una mort de joventut i la gent que jo conec que ho ha fet no funciona. I aquí posem un exemple i jo crec que és una part molt real de la vida mateixa. Però jo et dic que és ficció, eh? Tot està explicat inventant.
I acabem amb una proposta fantàstica. Tornen als Jocs Florals de Vellaterra. En parlem amb la Misha, la seva comissària. M'estreno com a comissària dels Jocs Florals de Vellaterra amb molta il·lusió i molt contenta, de veritat. S'havien de recuperar sí o sí, però és que és molt fort pensar que els anys 40 es van impulsar
aquests jocs florals a contracorrent, d'una forma gairebé clandestina. I, ostres, van estar durant 15 anys en marxa. Ostres, això té molt de mèrit, en plena dictadura, en persecuació de... contra la llengua i la cultura catalana. Això és una gran fita.
El calaix, obre'l i trobaràs
El calaig, un problema d'on a la torre per a la xarxa. Calaig Actiu. Sèries, pel·lícules, còmics i llibres amb David Canto, periodista i professor.
Quan mires un Telenotícies, o el més habitual ara, quan mires uns quants vídeos de TikTok i el que hi veus no és gaire diferent de les ficcions distòpiques, vol dir que comencem a fer salat. Un tuit clàssic i recurrent recorda que l'obra 1984 de George Orwell era un avís per a navegants, no un manual d'ús. I més enllà del gran germà omnipresent que vigila constantment els ciutadans, aquest llibre...
També les seves adaptacions audiovisuals parlen de la manipulació del llenguatge, de la revisió de la història, dels llibres i dels titulars i del control governamental.
De la seva banda, Ray Bradbury a Fahrenheit 451, la temperatura a la qual crema el paper, prediu la censura de llibres i la dependència de les pantalles i batalles contra la desinformació i el consum excessiu del contingut digital.
Un món feliç d'Aldous Huxley descriu una societat drogada pel plaer, el consumisme i l'enginyeria genètica. I el conte de la criada de Margaret Atwood preveia, als anys 80, una regressió radical de valors a la societat estatunidenca, portant a un control reproductiu i a un patriarcat extrems. Totes elles tenen adaptacions...
a les pantalles, com també una de les novel·les més cèlebres de Philip K. Dick. Els androides somien xais elèctrics, Ridley Scott la va adaptar com a Blade Runner el 1982 al cinema, i la història predeia amb precisió debats actuals sobre l'intel·ligència artificial, com la possibilitat que arribi a haver androides replicants que siguin indistingibles dels humans, la consciència artificial i els debats ètics que provoca en una terra que fa que aquells que hi poden marxin a les colònies.
I la pel·lícula més existencialista parla també de les megacorporacions que el controlen tot i d'elles rebels, com el grup de replicants que persegueix el protagonista, que són pràcticament humans. She's a replicant, isn't she?
La pregunta és si la ciència-ficció i les distopies que es publiquen s'emeten i s'estrenen ara, sabran preveure tan bé el futur com totes aquestes del que hem parlat? Nosaltres no ho sabrem, però, mentrestant, sempre ens quedarà gaudir d'un dels monòlegs més memorables de la història del cine. All those moments will be lost in time, like tears in life.
Sèries, pel·lícules, còmics i llibres amb David Canto. Calaix Actiu, secció de El Calaix, un programa d'On a la Torre per a la xarxa.
Donem la benvinguda a Oriol Moles, llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. El nostre convidat ha treballat i treballa en el sector editorial. De jove havia escrit poemes i, juntament amb en Ferran Grau, és coautor de les novel·les de la sèrie Casanova, ambientades a Barcelona a principis del segle XX.
Amb el conte Una Bona Lectura va guanyar exequo el 23è Premi de Narracions Cortes Ferran Canyameres 2021. I, atenció, el 2023 va publicar El Llapis Vermell. Els quatre cantons és el centre del poble, encara que no sigui ben bé al mig.
És un espai físic i literari que, partint del costumisme d'un poble de muntanya a finals de la Guerra Civil i fins als nostres dies, barreja els mons reals i imaginaris l'autor per construir un àmbit propi que va de la individualitat dels fets a la universalitat dels sentiments. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
Començo l'entrevista amb una frase de l'inici d'aquest recull de contes o d'aquesta història meravellosa d'un poble fantàstic amb uns habitants que creieu-me que fins que no llegiu no sabeu el que us trobareu. Les cases del poble tenen vida. Les cases i els seus habitants encara en tenen molta més. Quina gran feinada, Oriol Moles, amb quatre cantons publicat per Xandri. Escolta, que bé que m'ho has fet passar. Ai, moltes gràcies.
Jo personalment l'he gaudit i comentava que és un llibre... No cal que tingueu pressa, podeu anar llegint. És com anar obrint... A veure, penso que quan tu escrivies potser tenies aquesta sensació. És anar obrint les portes, les finestres, posar l'ull al forat del pany per veure què passa i què deixa de passar a les cases.
Això que vivim als pobles, no? Les padrines que estan a la porta. Ui, l'Oriol Moles és una gran padrina. La vieja del vicillo. No, no, no ben bé, perquè, tot i que està ambientat en un poble on hi ha un encreuament de quatre carrers, que es diu els quatre cantons,
I, casualment, jo vaig néixer als famosos quatre cantons de Camprodon, on el meu pare hi tenia una sestreria i on hi vaig néixer i créixer la meva infantesa. És un lloc, a l'hora de la veritat, entre la realitat i la idealització.
no és un lloc real 100%, ni la gent que surt en el llibre són exactament la gent de Campordón. De fet, a Campordón ha passat una cosa, que és que els lectors intenten esbrinar qui és qui, quan en realitat no és ben bé així, perquè hi ha personatges que són inventats, cal buscar lectures literàries més profundes. Però bé, és un poble com Campordón, com molts que tenen quatre cantons. És un poble, hi ha molts secrets, i després...
hi ha aquest espavílet, aquest instint de supervivència. Aquest saber, Oriol, que clar, hem de conviure tots aquí. Per tant, com que ens quedem al poble, hem de viure tots amb els nostres defectes i les nostres virtuts. Llavors, hem de fer allò, saber anar i guardar la roba per no matar el veí. Exacte.
I això ho has fet molt bé, tu. Bé, gràcies. No ho sé, només explicava... A vegades t'arriben històries que te les fas teves i les transformes sense acabar de saber que les has transformat. I amb el pas del temps, el teu cap d'escriptor ha canviat les històries i ja no són ben bé les veritats. Han començat a explicar una història que començava d'una manera...
i tu l'acabes tergiversant d'un altre i acabes convertint un conte que llavors tu penses és aquell senyor o aquella senyora. Però a l'hora de la veritat ni tan sols ell s'hi reconeix. Això cada lector jo penso que fins i tot podríem aplicar aquests quatre cantons a tota la resta de pobles de Catalunya. Quan ho llegiu ja ens ho anireu dient. El que sí que m'agradaria és una miqueta també parlar d'aquestes generacions, perquè estem parlant de diverses generacions...
de diverses edats, de gent que va i ve, gent que arriba de fora i es queda al poble, gent del poble que se'n va. Una mica és aquestes entrades i sortides i com vas lligant tots els personatges. Perquè clar que hi ha tiets, cosins, hereus, pobilles...
Divorcis, amants, enterros... Quan vaig començar a escriure els contes i els vaig anar posant una darrere a l'altra, la història anava una mica des de finals de la Guerra Civil fins a la pandèmia de la Covid.
Però llavors amb en Sebastià Benassa, que és l'editor de Xandri, vam acordar que els tres contes que parlaven de la Guerra Civil els fragmentaríem i els posaríem al llarg del llibre de contes al principi, entre mig i al final. Però en realitat és la història de diferents famílies i diferent gent que viuen allà als quadracantons
i que els hi passen coses perquè els hi passa la vida. I la vida i les decisions que prenen afecten ells i el seu entorn, com la de tothom. I això expressat en literatura. I l'única cosa que vaig fer va ser fer-m'ho venir bé perquè personatges principals d'un conte sortissin secundaris amb un altre. I així anava quedant tot lligat i anava quedant tota aquesta història
que va d'això, de finals de la Guerra Civil, hi ha un punt d'inflexió l'any 1975, que és quan hi ha el canvi de règim, hi ha un punt anterior molt clar que és un canvi de règim, després hi ha
per dir-ho d'alguna manera, l'arribada de la democràcia, que va ser important en pobles petits, on uns eren d'uns i els altres eren dels altres, i els que tenien botiga havien de... Em sembla que ja ho explica, que havien de cosir botons de sotanes i pancartes de socialistes, tant era, no?
I, per tant, aquest punt d'inflexió, llavors ho vaig acabar tot a la pandèmia, perquè arriba com aquesta nova normalitat que és de l'últim compte. Ens ha resumit una miqueta totes aquestes generacions que hi trobareu. I ara me'n vaig a l'inici, a l'inici del llibre. Diu, els dos amics s'imaginaven d'adults junts en una trinxera, lluitant per la justícia, encara que no sabessin ben bé
contra qui ni què dispararien, ni per a quin dels bàndols estarien disposats a donar la vida. Punts suspensius, perquè és molt interessant aquest primer fragment, perquè el misteri es resol al final i ja sabreu a quina trinxera trobareu els dos amics. I aquí comença una mica també aquest canvi de règim, aquestes pancartes, aquest...
jo sóc d'aquest bàndot, d'aquest altre... I com els veïns, al final, s'han d'aguantar, Oriol. És el que dèiem, no? O sigui, tots sabem de quin peu no anem bé. Sí, bé, la vida en un poble és així. I jo no he fet res més que explicar petites històries que són mentida, però que parteixen d'un tema real i d'una realitat que conec i que m'he fet meva, i després, senzillament,
Les explico i intento amb la intenció que no se'ns ofengui ningú. He agafat, a partir de la realitat, m'he agafat històries que les he tergiversades i he intentat explicar una mica, no la vida d'un poble com Campordón, sinó la...
La vida i la història de 100 anys d'un poble típic que podria ser a qualsevol poble de Catalunya que tingui o no quatre cantons, on hi ha on conviu gent d'un caràcter polític, gent d'un altre, gent de l'antic règim, gent del nou, gent més oberta, gent que és capaç d'acceptar modernitats i gent que, malauradament,
doncs viu drames i misèries com molts drames i misèries que es viuen en molts contes, com per exemple el de fer-se dona.
I també una mica els estereotips, com en el cas del conte El nom del senyor, que és la història d'un capellà que no ha existit mai a Campordón, però que va sortir a partir d'una notícia que vaig sentir a TV3 que un capellà l'havien tancat a la presó. I em vaig començar a imaginar una història d'un capellà que estafa i que roba el patrimoni de l'església, no? I ja està. És que aquesta també té el seu... És que en el rerefons de tots aquests contes hi trobarem...
Jo fins i tot diria aquesta denúncia social, aquest dir, doncs, tot aquest silenci que hi ha hagut al llarg de totes les generacions a tot arreu, però que se sabia, perquè, clar, hi ha moltes històries de poble que tothom les sap, però tothom les calla. Si un s'entén amb el veí, si l'altre ha tingut un fill amb no sé qui l'amaga ni se n'ha anat a Barcelona perquè s'ha quedat embarassada, llavors, tothom ho sap.
Però tothom calla. Aquí, que em perdoni, hi ha una història maquíssima que puc dir en veu alta perquè la seva protagonista, abans de morir-se, malauradament ja és morta, em va donar permís per fer-ho. Hi ha un conte que es diu La reconversió, que és la història d'una monja que va deixar de ser monja, va anar a casa al sastre, es va vestir de seglar i se'n va anar a viure amb la filla del forner. En el cas del conte, se'n va anar a viure amb
amb el fill del forner, però en la vida real va fer una altra cosa. I el poble, des de l'any 80 i pico, ho va viure amb tota normalitat i va estar molt bé. I ara, malauradament, és una senyora que devia tenir 85 o 86 anys i es va morir fa un parell d'anys. Per tant, utilitzo coses de la quotidianitat que són veritat, però llavors les exagero, les tergiverso, me les invento perquè acabin de quadrar i perquè uns comptes siguin amb els altres...
i també perquè un conte sigui interessant. Interessant perquè, a més a més, hi ha una cosa que m'agrada molt, i m'ha recordat altres autors i autores que he llegit, perquè jo faig una llista dels que m'encanten, i ara Oriol Mola, sí, has passat a la llista dels que m'encanten, perquè fas una cosa que m'agrada molt, i és, al final del conte, aquell ho acabes de rodonir amb una ironia, amb un sarcasme, amb un...
Volíeu carme, doncs ja el teniu, però a més a més d'una manera molt intel·ligent, molt viva. Sí, a vegades, perquè a vegades s'han de dir les coses durament, ets un malparit i ara tothom sabrà el que em vas fer, per exemple, o senzillament has d'acabar no acabant d'explicar una cosa però dient-ho sense escriure-ho, perquè tampoc ningú es pugui ofendre, no? Llavors ja a vegades has de tenir la capacitat de fer el gir
No són massa els autors i autores que aconsegueixen fer-ho, segons quants sí, però no tothom ho aconsegueix. Precisament aquest conte, ara et dic com es titula Les Flors són per als vius, és el que enllaça, diguéssim, que és el final d'aquest fragment que jo he llegit dels dos amics que es trobaran a la trinxera. I ara veieu quina trinxera. D'aquest conte sí que t'ho puc explicar, perquè és la meva família i, per tant, no passa res, en som tot el responsable. El meu pare és...
Jo el recordo tota la vida explicant-nos que no volia que li portessin flors al cementiri, perquè les flors són pels vius. Els morts no les poden olorar ni les poden veure, les flors només són.
perquè els altres vius vegin que hi ha algú que estima aquell mort. I ell explicava això i vam tenir a casa la mala sort que es va morir als 54 anys quan jo en tenia 17. I al cap d'un temps, jo en devia tenir 18 o 19, vaig anar al cementiri i hi havia una rosa a la làpida del pare. I amb la meva ingenuïtat, perquè me'n vaig anar a casa i li vaig dir a la meva mare
que hi havia una flor, la làpida del pare, i es va enfadar. Es va enfadar molt, moltíssim. Es va enfadar no amb mi, sinó amb la circumstància, no?
perquè ella també coneixia això de les flors, són pels vius. I allò em va quedar. Aleshores tenia 18, 19, 20 anys, i allò va puar i es va quedar allà. I quan vaig començar a escriure aquest conte, doncs vaig escriure aquesta escena. I vaig escriure l'escena de la viuda traient la pols de la làpida, fent veure que, oi, que no és nostre, Ramon?
I aleshores parteix d'una realitat que en aquest cas és molt íntima i pròpia i acaba explicant una història que potser és veritat o potser és mentida, se me'n refot. El cas és que és una història que ens explica com era la vida en un poble als anys 60 i 70 i com
molta gent va haver d'assumir unes circumstàncies matrimonials i callar i aguantar i fer veure que no passava res. Llavors, clar, hi ha gent que em diu, home... Bueno, és que, esclar, no vull desvetllar, no vull xafar cap guitarra, però la història és dura per la pobra Pilar. Tu mateixa ho has dit.
Ella que venia d'una casa de pagès rica i que es va casar amb el pobre sastre del poble i es va haver de resignar al seu canvi de vida. I això passava als pobles. Jo crec que encara hi ha moments... Sí, segons qui encara... Encara que sembli que són molt moderns, jo penso que encara passa, en menor mesura. Però la Pilar, per exemple, jo penso que és un fil conductor de tota aquesta novel·la
Perquè tenim aquesta pilada a l'inici, amb aquest desig de viure, de descobrir, de fugir de tots aquests lligams i ja veureu quina és tota la seva trajectòria i al final com acaba netejant aquesta làpida i ens troba aquesta flor i ja veureu quin significat té.
aquesta flor. En realitat, la Pilar és potser l'únic personatge que és el personatge protagonista i que va sortint, no a tots els contes, però a la majoria de contes. En realitat és una història incoberta de la Pilar. Una mica em va dir que la meva mare es va morir el febrer del 24, per tant, no fa gaire, i en realitat potser és un homenatge a la meva mare sense saber-ho. I em va dir, quin gran homenatge que li has fet a la teva mare. Bé, sí, potser és la història... Els quatre cantons és la història de la Pilar.
Parlàvem d'aquesta pilar que començava amb aquesta il·lusió que volia aquest canvi, una pilar que ens ha acompanyat al llarg de totes aquestes històries, d'aquests contes, i jo vull llegir un petit fragment del final que penso que resumeix una mica la vida d'ella i la vida de tots. Allò que és important de debò a la vida no s'oblida mai, però on no se n'adona fins que envellit. Aleshores és quan es veu clar. Sovint s'obliden les coses banals i les importants
es queden convertides en borrissols que es desplacen sense ronfics pels passadissos i les estances de la memòria. I poso punts suspensius, llegiria tota la pàgina i us llegiria moltíssimes pàgines perquè és un llibre que ens parla d'aquest dia a dia, de la vida, d'uns personatges que podríem ser tots nosaltres. I penso que estic molt feliç que em recomanessin l'Oriol Moles perquè va ser una casualitat.
i d'haver-te descobert, Oriol. En aquest cas, enhorabona i moltes gràcies. Gràcies a vosaltres per haver-me llegit, per valorar la meva literatura i per difondre-la i per ajudar els escriptors, que no som ningú, a explicar les nostres coses a la gent que estimem. Gràcies a vosaltres.
Com sempre dic tantes, tantes vegades, aneu a les llibreries, pregunteu, xafardegeu, aneu a les fires i descobriu les editorials independents, perquè hi ha moltes joies que no surten a les grans pantalles, però arriben a l'ànima. Gràcies.
Avui, en aquest programa, volem gaudir de la cuina catalana. Vicent Marquès ha crescut entre les hortes de València. És cuiner i un apassionat de l'escriptura. L'any 1990 va rebre el Premi Ciutat de València amb la novel·la Nit de foc i el 2006 va publicar Un quilo de coca. Ha publicat una quinzena de llibres de cuina i ha col·laborat amb El temps i l'avui, entre altres publicacions.
Fa vuit anys, des de l'editorial Cidillà, van iniciar un excel·lent projecte de País, editar els deu volums de la història de la cuina catalana i occitana que en Vicent Marquès ha estat preparant en solitari durant més de 40 anys. Ara arriba el vuitè volum. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sosiers.
Escolteu aquest xup-xup? Doncs nosaltres ara mateix posarem la carn a l'olla. Bé, la carn, la carn, no ho sé, però bolets, mandonguilles, cloquetes, cargols, granotes...
El fetge gras, pai com penatge, coques i penades, sí. Perquè ens acompanya Judit Pujador per parlar, des de l'editorial Cidillà, per parlar d'aquesta magnífica col·lecció de cuina, Judit. Sí, la veritat és que és una... L'altre dia ho vam posar a Twitter perquè és que és veritat. O sigui, només comences una col·lecció com aquesta des de la inconsciència i només l'acabes des de la constància i la continuïtat, perquè...
La veritat és que 10 volums de 900 i escaig pàgines cadascun sobre cuina dels països catalans i occitans és una bestiesa. Però tenim la sort que una persona s'ha dedicat tota la vida a complir totes aquestes receptes, doncs algú ho havia d'editar. O sigui que a vegades hem de dir visc a la inconsciència.
En aquest cas, visca la inconsciència precisament perquè la cuina també és la nostra cultura i és la nostra identitat. I tenim molts llibres que parlen de la nostra història d'arqueologia, de patrimoni...
de tantíssimes coses, però és que la cuina té el mateix valor. Clar, és que a més ens ventem molt que els turistes venen aquí perquè mengem tan bé, i que és veritat, a més a més. Però, clar, això, si no ho compiles, si no hi ha algú que es dediqui a fer-ne un recull real, es va perdent, perquè una mica és el que diu en Vicent Marquès, o sigui, els plats de festa no es perdran. Sempre farem canelons, farem fricandó...
aquests plats no es perdran, però la cuina del dia a dia, que era aquella cuina que feien les àvies, les padrines, això del dia a dia és el que corre més risc que es perdi. Llavors ell s'ha dedicat tota la vida justament a que tinguem totes aquestes receptes, fins al punt que tu dius, hosti, a mi de petit em feien uns cervellets arrebossats, sí, em feien de carn i em feien de cervell de xai, i ho sap tot, saps, i ho trobes tot.
I això és fascinant, saps? Bé, per això diem visca la inconsciència, perquè sabem que són tasques dures, però encara més mèrit, perquè des de la vostra editorial, jo no sé, Judit, quina bogeria deu ser al final, però com bonic veure el resultat.
Sí, sobretot ara que ja som el vuitè, ja l'hem fet el vuitè, ens en falten dos. Sí, i ara ho mires i dius, bueno, vam fer molt ben fet, però si en el seu moment... Clar, nosaltres vam quedar fascinats per tot el que explicava, perquè és que a més de les receptes, que estan molt ben explicades com fer-les, perquè Vicenç ha sigut també cuiner, però és que t'explica tot d'històries curiosíssimes, i tot això es perdria. Són anys que ell ha estat buscant, s'ha mirat tots els dies, la premsa, tota la premsa catalana, la valenciana...
L'occitana, se n'anava a França a comprar tants llibres que no podia ni portar-los, se'ls havia de fer enviar per tren. És que, clar, ha fet una feinada immensa i tot això, al final, és una feina que en aquests països nostres tan deixats de tot, al final sempre acaba sent uns particulars que ho acaben fent, perquè és així.
I afortunadament que hi ha qui s'hi dedica, perquè com molt bé t'ho has dit, si no tot això és que ho tindríem perdut. Perquè estic segura que moltíssimes de les persones que ens estan escoltant o que tenen els llibres o que aniran a xafarrejar-los diran, mira la iaia, mira la besàvia, mira a mi em deien...
Però no ho fem, i allò queda allà, i es va perdent. I de cop i volta algú et diu, ai, te'n recordes d'aquelles coquetes? Dius, ostres, no me n'havien recordat més. Doncs és així, és una mica la madalena de Proust, però amb la cuina de les padrines, saps? Allò de madalenes.
Però clar, és una tradició brutal, perquè a Catalunya tenim els primers llibres de cuina, es van fer a Catalunya, després del temps dels romans. Vull dir, aquí sempre ha sigut considerat un art. Hem establert les formes com es menja, l'ordre dels plats, tot això s'ha fet des de Catalunya i s'ha de reivindicar. Quan dic Catalunya, evidentment dic els països catalans, perquè hi ha coses de cada lloc, però al final és la mateixa cultura. Els països catalans...
A mi m'agradaria destacar perquè el segon volum, Les olles i les verdures, va ser Premi Best of the World 2020 als Burman World Cookbooks Awards. Ara ho he dit tot en anglès, però és una tacada, eh? Però vull dir que, a més a més, són uns llibres, uns volums reconeguts a nivell mundial. És una meravella. I no tenim... Els altres no el tenen perquè no els hem enviat ja, eh? Perquè si no també el tindríem.
És que en Vicent va dir que no calia i va dir, bueno, si no cal, no cal. Grans cuiners l'estan recomanant, en Marc Gaston, en Jordi Vila de l'Alquímia, vull dir, són gent que el defensen molt perquè saben que aquí realment hi ha feina i hi ha veritat, saps?
No és una cuina de lluïment, és tota la cuina, la de lluïment i la de cada dia, no? Aquesta cuina que ens estimem, perquè quan... Jo ara mirava totes les receptes que hi ha, parlava de carregols i granotes. Mira, jo granotes no, a casa no. Ja, jo també dic manies...
Però Caragols, però mira, no fa massa, em menjava precisament a les Terres de l'Ebre, perquè allà entenen i explicaven moltes històries de per què se'n menjaven, com les menjaven, qui les menjava, però amb els Caragols pensava en la meva àvia, no? Quan venia de la vinda i portava Caragols a tot arreu, a les butxaques, als sacs... I com fèiem festa major un dilluns, un dimarts, un dimecres...
Perquè sabíem que menjaríem aquells caragols, que segur que hi ha molta gent que no li agrada, però... I a més, aquells caragols que és com una cosa que mai no... Jo no n'he comprat mai en una botiga. Els has de casar tu. No sé per què, però és una cosa que...
Encara queda de quan devíem ser recol·lectors, no? Caçadors, recol·lectors. Té una de les últimes coses, això i els bolets, no? Segurament. És bo, perquè no, no. Els bolets sí que n'he comprat, però en canvi vés de Caragols mai. Sempre els que hem collit a casa, o fins i tot jo aquí baix, al jardí, si alguna vegada n'hi els agafo i els faig bullir, no? Perquè penso, recorden? Clar, la cuina és molt més que un plat de menjar, és tota la història que té al darrere.
I coques i panades, això? Bueno, sí, és bestial. Serà panar. Sí. No, no, és bestial. O sigui, el que hi ha en aquest volum és increïble, perquè, a més, és que et trobes receptes sorprenents, com, per exemple, els rovellons, que a Mallorca en diuen escatassancs, amb sobrassada, per exemple.
Coses que dius, però per favor, doncs plats tradicionals així. Després, per exemple, hem contradit una mica el termcat. Em sap greu per la gent del termcat, que ja sé que treballem molt amb la llengua i tal, però... Però, clar, aquí fetge gras... El fetge gras és una malaltia del fetge. Podem tenir fetge gras i hem de vigilar, no? Però, clar, és exactament el mateix que passa als ànecs. Els provoquem fetge gras per fer fetge gras.
Però aquí ens ha arribat, no a partir dels occitants, que ho diuen igual que nosaltres, fetge gras, sinó a través del francès. I llavors el Tancat diu que n'hem de dir fa gras. És fetge gras. I els occitants que s'ho han inventat li diuen fetge gras, que a més ho diuen igual que nosaltres. Doncs en Vicenç, per aquí no va passar, i per molt que digués el Tancat, va dir, escolta, és fetge gras i punt. Doncs fetge gras. Sí.
Veieu totes les històries que hi ha al darrere, no? En diria moltes. I ara parlem d'aquest volum que, a més a més, té molta teca, mai millor dit, té molta teca, el número 8, però encara en queden dos que penso que ja són la cirereta, ja en tornem a parlar. Les postres, els confits, urxates i gelats, els vins... Els confits, m'agrada molt aquest nom. Sí. Ella ha concebut la col·lecció com un menú.
Hem començat per els aperitius, les salses, les escudelles, i hem anat evolucionant fins que al final arribarem al capítol nou, que és molt esperat, perquè això de postres ja en diràs tu qui no li agraden, i després el desè, que hi ha el rebost i totes aquestes begudes tradicionals d'aquí, i els embotits i totes aquestes coses. No, no, vull dir, no quedarà res per explicar, això t'ho puc assegurar.
Jo penso que és un gran homenatge també a tota la feina que ha fet en Vicent Marquès. I tant. I se'ls ha de donar, bueno, l'enhorabona. I ens ha de donar un reconeixement. Bueno, és que a mi saps el que m'ha sap més greu? Que aquest home ha fotut una feinada de nassos. I costa horrors que els mitjans de comunicació habituals li donin l'espai que mereix. Costa moltíssim. Al País Valencià l'ignoren. Com que posa catalana, l'ignoren.
És horrible, és una lluita que tenim, que cada volum és allò. La nostra cap de premsa ara no és sordà, ja no sap què fer, perquè diu, és que el meu avi era de Burriana, no pot ser que no ens en sortim amb el País Valencià? Doncs no ens en sortim, és una cosa... És difícil, és difícil, sí, és difícil.
En van fer un de volum. És molt fàcil valorar coses a vegades molt petites o molt lluents perquè és una persona coneguda, perquè és un llibre amb fotos. I en canvi la feina aquella persistent, de temps, seriosa, ben feta, perquè la recerca que hi ha darrere és ben feta. Això costa molt. La maritocàcia d'aquest país no està de moda.
I en canvi aprendreu coses que estan molt bé. Per exemple, la truita francesa, l'haurem fet tota la vida. Però hi ha un moment que és el primer cop que en diem truita francesa. Doncs en Vicent t'ho explica quan passa això, saps? Va molt més enllà d'una recepta, no? Perquè són receptes que parlen de la nostra cultura. Som nosaltres. I penso que cada plat som els catalans. És tot un món, sí, exacte. I els valencians també, els avorriens. Sí, sí.
Bé, també hi ha la de les Illes i la de l'Alguer, no et pensis. Per si t'anava a dir que és un vast territori que no us heu deixat. Bé, doncs jo des d'aquí penso que, espero que aquest xup-xup us hagi arribat a les vostres cases i tingueu moltes ganes de descobrir aquesta gran col·lecció.
de l'editorial. Sí, hi ha un editorial que ens acompanya molt, però avui amb una feina impressionant. O sigui que ja sabeu, si voleu fer bullir l'olla, necessiteu aquesta història de la cuina catalana. Exacte. I si no volen comprar-la tota, que comprin un volum, que si els agrada molt l'arròs, escolta, ho tindran tot. Volen triar, remenar i xafarrejar. Volen triar i remenar. Moltes gràcies, Judit, per la feinada i per acompanyar-nos avui. I moltes gràcies a vosaltres, només faltaria...
D'aquí a uns instants, Mònica Sucies conversarà amb Carme Ripoll, llicenciada en Ciències de l'Educació. S'ha format a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. L'any 2011 és finalista de la Premi de Relat Bereu Districte 5è. L'any 2012 posa en marxa amb Beti Alemany, l'obrador d'Històries, on s'inverteixen tallers d'escriptura. Ha col·laborat a Cavallfort i ha publicat, entre altres, Jura'm que no ho diràs a ningú...
Temps de confitures, un feix de cartes. L'any 2018 crea Obrador Editorial amb Mireia Broca. Dues persones unides per una amiga en comú que els dona suport en moments difícils. No es coneixen, però la tempesta que ha desolat el present en el qual estaven instal·lats els agermana. Cadascun, pel seu costat, s'adona que, quan l'horatge s'encalma, res és com abans.
No poden recuperar el que la llevantada ama el mes. Llevantada és un petit cant a la maduresa i ens mostra com un cop ben fort pot desestabilitzar tot el que hem construït i com, amb els que estimem, ens tornem a aixecar.
Per quants ports passarem que no són el nostre port, però que són el d'altres vides que hi han amarrat fugint de temudes marees buscant recè. Noemi Morral, Camí de Cavalls. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
I és que la vida precisament és això. Viatjar, conèixer, assegurir, riure, plorar i tornar-se a aixecar. I Lleventada, publicada per Obrador Editorial de Carme Ripoll, és, creieu-me, una delícia. Cortet!
però magnífic i intens. És una preciositat que ens parla de la vida. No sé què podrem explicar, Carme Ripoll, benvinguda, però jo he de dir que m'ha sorprès. Diuen que al poc petit hi ha la bona confitura. Aquí la tenim. Bé, jo soc una enamorada de la novel·la curta, perquè pot explicar molt menys, però mostra tot el que pot mostrar. I llavors et queda aquest pòsit, que la llegeixes potser amb una tarda o amb un
un dia o un cap de setmana, i tens tota la setmana, és com aquell regust d'all que et queda a la boca, però agradable, perquè vas pensant en tot el que has llegit i tot el que representa, que no ho explico, perquè la història es tracta d'això de mostrar una vida, mostrar una història,
no explicar-la i que tu te la imaginis, perquè cada lector s'imagina els personatges i el final de les històries com li sembla. És una novel·la curta, evidentment, no podem explicar excessivament, però el títol ja ens diu que hi trobarem, no?, una llevantada, que s'ho emporta tot, no?, i has de tornar a començar. Tu parlaves de segones oportunitats, Carme.
Sí, sí, segones oportunitats. I després parlo una cosa que sí, jo crec que ho podem dir, perquè l'experiència meva tot és ficció, però l'experiència meva és que a vegades volem retornar a retrobar una mort de joventut i la gent que jo conec ho ha fet
No funciona, no funciona. I aquí posem un exemple i jo crec que és una part molt real de la vida mateixa. Però jo et dic que és ficció, eh? Tot està explicat inventant, no? Però, clar, inventat a partir, a vegades, d'experiències alienes de tu, a mi, i altres vegades, doncs, bueno, hi ha un rerefons que...
Que sí que has viscut o no, o has viscut una mica de passada, o hauries pogut viure, perquè has pensat en una persona de la qual et vas enamorar molt jove, i penses, si la tornes a trobar, doncs no. Si la tornes a trobar, no funciona.
No, no ens esperem, perquè jo estic segura que algú que ens pugui estar escoltant diria no, no, jo hi vaig tornar i a mi sí que em va funcionar. Oh, m'agradaria molt, per ella em faria molta enveja. Ens podeu escriure al Calaix si teniu alguna... Voleu fer algun comentari perquè vosaltres sí que us ha sortit bé. alcalaja.gmail.com
Però és això, aquestes són les oportunitats i pensar, i jo què faria? Perquè moltes vegades des del sofà de casa, llegint un llibre, podem viure situacions que potser no ens atreviria. Etja d'amistat, aquí també es parla d'amistat, i d'estimar-se, i d'estimar-se.
Sí, a més és que tu amb un ex te'l pots estimar molt, però no tornar a estar enamorada, per exemple. Això també ho he vist. En persona que se separa, no és ben bé el cas del que explico, però sí que existeix. I a mi totes aquestes coses m'agraden, perquè imagino... Tu ja saps que jo soc de les persones que estimar per mi és una cosa molt important...
i parlar-ne també. I la missat, per mi, és essencial. Jo, per mi, primer és una mica, després em pots enamorar i casar-te i tindre fills, però la missat aquella ha de ser la base del coneixement més íntim posterior.
Jo tinc molts amics, molts amics homes en els que mai m'hauria posat al llit, però me'ls estimo. L'amor al llarg dels segles ha sigut o molt conservador o molt divertit i ara tenim una infinitat de maneres d'estimar. Podem estimar un home, podem estimar dos o una dona o dues, hi ha el poliamor, però jo també m'agrada parlar d'aquest amor d'amistat. També hi ha la maternitat, l'amor, aquest gran amor de les mares cap als fills.
Sí, sí, sí, això per mi és el més maco i el més... el que em plena. A mi és el que m'ha em plena més. Tu saps que jo he tingut diversos fills, he tingut un munt de nets, i això és, per mi, una cosa essencial. Però, bueno, la novel·la no deu parlar d'això, parla d'amistat i de...
i de fidelitat o infidelitat i de buscar un futur i ser conscient del que et pot donar el que vas trobant. I després, ja saps que, com sempre, hi ha cartes i n'hi ha de tots els colors. Ja ho saps tu que tenen colors, algunes, i això va ser un divertiment. És molt bonic que tot el tema de les cartes no explicarem res més. Ella parlava dels colors...
Jo us corregeixo si voleu escriure al calaix.onalatorre.com, que m'he menjat l'onalatorre. Per qui vulgui dir, sí, a mi m'ha sortit bé. Parlem també de cartes i de poemes. Recitàvem aquest primer poema, aquest poema d'entrada, i és que has acompanyat amb alguns poemes cada un dels capítols, Carme, també. Sí, perquè a vegades em costa molt trobar, i a mi m'agrada fer una referència de capítol,
I ja ho vaig fer a Lolo, i ja vaig fer... Com que costava molt buscar els capítols, els vaig buscar i tenia poemes que eren... Bueno, de fet, un me'l van escriure pel llibre, que feien referència a el que referia al capítol. I en aquesta, que va ser posterior a Lolo, també vaig trobar molt fàcil... Tinc molts... Jo no domino la poesia, però hi ha poemes que m'agraden i llavors els tinc en un cost especial...
que quan cito alguna cosa els vaig a buscar i més o menys els tinc controlats i anava posant temes relacionats amb el que explicava després. Ens estava més fàcil que no buscar un títol. Bé, a l'inici hi trobareu.
un poema de la Marta Pérez Sierra que sempre ha estat molt ben... És amiga meva i tinc tots els poemes, vaig a totes... Bueno, fem presentacions... Una gran poeta... Catalana... Una gran persona, és que a més hi ha aquesta part humana que té, que és extraordinària. Bueno, jo penso que és aquest punt que diem que la part humana és tan important en el moment de l'art, de la cultura, de la literatura, que no sempre passa
que l'idealitzem molt i no sempre és així, però que considero que quan va unit és meravellós. Sí, sí. Hi ha gent que diu que s'ha de separar l'autor o persona de l'obra. Jo no puc. Jo tinc autors que els he vist a vegades en persona i han fet alguna cosa i si ho tinc capaç de donar-los elegir.
Bé, si hi ha algú que ho pot separar, jo no ho puc separar. Jo, quan llegeixo, sé de la persona que llegeixo i si me la puc, encara que no la coneix, si me la puc estimar o no. I me l'estimo moltes vegades sense conèixer-la, només perquè el que estic a criu se m'emporta i em fa viure i em fa respirar i totes aquestes coses que ens dona l'art. Ara sóc jo la que per acabar l'entrevista, perquè no tenim massa més temps, Carme.
El que sí que vull dir és que el que estava dient ella ara, precisament, jo l'aplicaria a llevantada, perquè és una novel·la plena de vida. Els que heu llegit la Carme Ripoll sabeu que ella és una autora, precisament, que sempre ens fa respirar vida, ens fa respirar noves oportunitats i fa que aixequem el camp, fa aquest sentiment. I llevantada, precisament, és tot allò que se'n va, a vegades ha de marxar perquè toca...
I hem d'obrir les portes a les coses boniques, però sobretot estimar-nos, Carme.
Sí, sí, estimar per mi és essencial en aquesta vida. Si no m'estimés... No que m'estimés, m'encanta que m'estimés, però si jo estimar i que la persona que jo estimo només cal que em respecti, no cal que em demostri estimació, m'és igual. Ja sóc feliç. Jo, tindre gent al costat que em respecta i que veig o que li ha donat els meus llibres o que me li ha donat el meu menjar o simplement li agrada al meu costat, jo ja entenc prou.
No necessito gaire més. Nosaltres estaríem molta més estona, però de moment us deixem enllevantada, publicada per Obrador Editorial de la Carme Ripoll. Moltes gràcies, Carme. Gràcies a tu.
Els Jocs Florals o Jocs de la Gaia Ciència naixien a la Corda Tolosa de Llengua d'Oc l'any 1323 i es van celebrar fins al 1484. Inspirats en les festes romanes en honor a la deessa Flora, premiaven el gènere poètic en llengua provençal.
L'any 1393, Jaume I el Conqueridor els instaurava a Barcelona, però no fou fins al 1859 que es recuperaren gràcies a Antoni de Bufarull i Víctor Balaguer. A Vellaterra es van celebrar des del 1948 fins al 1963 i l'any 2022 la Unió de Veïns els va reprendre. Enguany, l'entitat municipal descentralitzada de Vellaterra en convoca la 18a edició.
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies. Els jocs florals que són tan nostrats i que tots ens hi hauríem d'abocar perquè formen part de la nostra tradició cultural, del territori i de la nostra identitat. I com a comissària d'aquests jocs florals tenim la convidada d'avui, que és la Misha. Misha, enhorabona! Gràcies, Mònica!
M'estreno com a comissària dels Estorals de Vellaterra amb molta il·lusió i molt contenta, de veritat. Sí, col·laboradora del programa i sorpresa va ser la meva. No ho sabia. Quan vaig rebre la nota de premsa vaig pensar, doncs m'encantarà poder donar veu.
en aquests jocs florals, en aquest certamen i va ser sorpresa que vaig saber que eres tu la comissària i em va encantar i ja després ja veurem per què. Però escolta'm, es recuperen aquests jocs florals que han anat una mica allò que dius costa però tornen a ser aquí.
Sí, jo crec que s'havien de recuperar sí o sí, ja ho haureu explicat, però és que és molt fort pensar que als anys 40 es van impulsar aquests jocs florals a contracorrent d'una forma gairebé clandestina i, ostres, van estar durant 15 anys en marxa. Ostres, això té molt de mèrit, en plena dictadura, en persecució de...
contra la llengua i la cultura catalana. Ostres, això és una gran fita. I que, a més a més, va haver-hi voluntat de reprendre-ho el 2022, i ara sí que sí, a partir d'ara, hi ha intenció de no interrompre les edicions dels Jocs Florals i que continuïn, perquè és fantàstic. Ells les han recuperat, la Misha és la comissària,
Ara parlarem de tota la participació, però des d'aquí fem una crida a tothom, a tot el país, perquè participin. Perquè dius, jo no m'hi presento, però vaig a l'acte. O faig córrer la veu. Perquè penso que és molt bonic que entre tots fem xarxa, perquè ja que s'han recuperat i s'ha fet tot aquest esforç, Misha, doncs pugui continuar. És importantíssim. I l'acollida.
Com ha anat això? Perquè clar, ara estem, que teniu les obres, no sabem qui és el guanyador, però... Sí, estem també molt contents i contentes perquè, de veritat, hem rebut una setantena de propostes, entre poemes, microrelats, reculls de relats, i hem tingut propostes amb totes les diferents categories.
Així que estic molt i molt contenta, de veritat. És que no puc parar de repetir-ho, però és veritat. Ara dic una cosa important, que és el que jo deia, que són les categories. Els joves han de saber d'on venim. Han de conèixer aquests jocs florals. La flor natural, l'anglantina, la viola... Escolta'm una cosa. Categories. Quines categories tenen?
Doncs efectivament hem volgut mantenir les categories més clàssiques dels jocs florals, efectivament la flor natural, la millor composició, l'anglantina, en aquest cas el millor poema de tema ballaterrenc, també hem tingut la viola, en aquest cas el millor poema infantil juvenil, i també tenim un premi a millor recull de poemes, el Premi Francesc Garriga. Però és que a més a més vam estar parlant
I jo vaig proposar incloure també una secció de prosa. I, per tant, a aquests Jocs Florals només hi trobareu poemes, sinó també microrelats. I també categories per cadascuna de les diferents franges d'edat. Hi haurà un premi al millor microrelat.
per adults, el millor microrelat infantil i el millor microrelat juvenil. I estic molt contenta també, com estic dient, perquè hem pogut donar veu a infants i joves i sobretot també diferenciar infantil i juvenil, perquè en el cas de la viola engloba tant infantil com juvenil, però volia que en el cas dels microrelats tant els infants com els joves quedessin diferenciats i poguessin expressar-se.
A més a més, parlem d'aquesta modernització. Tenim tot el que ja ve de sèrie, que diguéssim aquests clàssics que tu has dit, però estan molt més microsalats perquè és una manera d'adaptar aquests jocs florals a la societat, als joves, a l'actualitat. I aquí tu hi tens, jo penso, molta mirada i molta traça, mitja.
És que els microrelats estan molt de moda. La veritat és que la gent pensa que escriure un microrelat per la seva brevetat ha de ser més senzill, i tot el contrari. Jo crec que m'atreviria a dir que té més mèrit escriure, s'ha de condensar una història amb molt poques paraules que ha de tenir molt de marge per esplayar-te, sí o no? Costa, costa, perquè a vegades penses, mira, com que és curt, aniré de pressa, però quan has de resumir, no és tan senzill, eh? En absolut.
I, de fet, hem tingut una molt bona acollida, sobretot a la categoria d'adults. Hem rebut més una trentena de propostes només amb els microrelats. O sigui que sí, sí, ha sigut espectacular. Està a l'alça. I, a més a més, jo penso, no sé si tu també penses com jo, que és un exercici molt bonic perquè, clar, has de trobar la paraula exacta, el mot, per condensar tot el que vols dir. Això és un gran exercici de llengua.
Sí senyora, per això crec que té moltíssim mèrit i estic molt contenta que haguem pogut combinar poesia i pros, en aquest cas microrelats, adaptant-nos als nous temps.
Jo ja sé que si t'apreto no m'ho diràs, ja és per descomptar que no sabrem els guanyadors fins que no vivi el dia, però escolta'm, com teniu ja organitzat, preparat, la data, el lloc, l'espai, l'acta, com serà tot plenament? Sí, sí, això també ja està decidit, l'entrega de premis serà el dia 21 de febrer al matí i es farà a l'MD de Vellaterra, a la seu,
I hem preparat algunes sorpreses, perquè no només hi haurà entrega de premis, sinó que farem una petita jornada literària i començarem amb una taula rodona d'autors i autores de Vellaterra que ens parlaran dels seus llibres. Serà una taula rodona que jo mateixa dinamitzaré. Després també tindrem l'entrega de premis. I no només això, sinó que estem preparant alguna sorpresa més, com ara algun petit concert
i un pica-pica final. Així que és una activitat ben rodona que no us podeu perdre. I a més a més, com ja és tradició, publicarem un opuscle amb les obres guanyadores. I els distribuirem també per primera vegada el dia de l'entrega de premis, el dia 21 de febrer. Així que si veniu,
podreu rebre i podeu llegir totes les obres guanyadores, tant els poemes com els microrelats. I després aquests opuscles es repartiran entre tots els veïns i veïnes de Vellaterra. Això està molt bé, perquè clar, moltes vegades es fan aquests lliuraments, però les obres no es publicen fins a posteriori. Moltes vegades sí que queden als espais institucionals, a les biblioteques, però poder-ho lliurar al mateix dia és meravellós.
Aquesta és la intenció, esperem que podem complir amb els terminis. A més a més, també trobareu les obres guanyadores publicades al diari de Vellaterra. I estem preparant per més endavant una exposició a l'EMD amb algunes de les obres guanyadores. Així que sí, sí, tenim cosetes, tenim cosetes, Mònica. Gràcies i enhorabona i des d'aquí, res, subscrivim les paraules de la mitja i us animem a que assistiu a la jornada.
Els que no hi heu participat i els que heu participat, molta sort. A veure qui he guanyat. Moltes gràcies, Mònica. És hora de tancar el calaix. Una setmana més ho han fet possible Mònica Sucies, edició de continguts, producció i presentació, i Josep Maria Soler, edició sonora i muntatge tècnic.
El Calaix, un programa d'On a la Torre per a la xarxa. On a la Torre, la ràdio de Torredembarra, la teva ràdio de proximitat. Continguts en xarxa.
La mocadera, com se l'anomenava a les cases de pagès, era la persona que netejava la mocada del porc i la preparava per transformar-la en botifarres, calsitxes i altres embotits. Un coneixement que es transmetia de generació en generació i també servia per trobar l'equilibri just de gust i de textura per a cada peça. Per això i per molts altres motius, aquest ofici dona nom a tota una fira de Vic.
Gastronomia pensada per conservar, compartir i celebrar. Aquesta podria ser una bona manera de definir l'embotit artesà català, pur patrimoni. Si en voleu descobrir, tastar i comprar, el cap de setmana del 21 i el 22 de febrer teniu una cita a la capital d'Osona. La Fira de la Mocadera és el punt de trobada de l'embotit artesà català, un homenatge a la tradició xarcutera de la Plana de Vic, a l'ofici, al llegat gastronòmic i al territori.
A la pràctica, dos dies d'activitats per a tots els gustos, mai més ben dit. A l'aula de l'Embotit hi trobareu tallers i demostracions amb mestres xarcuters. També podreu fer visites guiades sobre el procés d'elaboració artesanal o degustar les campanyes dels restaurants de la comarca. A més a més, hi haurà diverses exposicions i podreu passejar pel mercat artesà, que serà ple de productes locals i degustacions.
El 21 i el 22 de febrer, Fira de la Mocadera de Vic. Més informació a vicfires.cat Notícies en xarxa
Bona nit, són les 10, us parla Mercè Roura. Rodalies començarà el servei demà amb la mateixa oferta d'avui i amb millores, això sí, amb dos plans de transport alternatiu per carretera que supleixen les mancances del tren. El portavó de Renfe a Catalunya, Antonio Carmona, ha indicat que a partir de demà els busos de l'R8 faran el recorregut complet de la línia des de Martorell fins a Granollers Centre.
A més, superirà un servei d'autobús adicional entre Valls i Camp de Tarragona al matí i a la tarda que enllaça a mitja distància per anar a Barcelona. Pel que fa a les incidències d'aquest matí, Carmona ha indicat que l'averia ha estat molt similar a la de dilluns i que tècnics de Siemens treballen per evitar que es torni a produir.
Modifiquem aquests serveis alternatius per carretera i seguim treballant, estudiant quina és la millor opció per millorar el servei alternatiu de l'R3. D'altra banda, els tècnics de DIF i Renfe segueixen treballant per tal de restablir el més aviat possible. És una averia molt similar a la que va passar dilluns passat. Ja els tècnics de Siemens estan treballant per tal que aquesta situació, aquesta averia que afecta el global de la xarxa no es torni a produir.
Precisament el Servei Català de Trànsit habilitarà un carril de l'AP7 en sentit sud, entre Martorell i Gelida, perquè hi puguin circular els autobusos interurbans i autocars del Servei Alternatiu de Renfa després de l'accident ferroviari de Gelida. La mesura començarà a aplicar-se demà i permetrà escursar el temps de recorregut d'aquests mitjans de transport. La previsió reobrir l'AP7 completament el dia 9 de febrer, però encara no queda clar si serà de forma total.
I el ministre de Transports, Òscar Puentes, reunirà demà amb els sindicats ferroviaris de Renfa i a DIF per parlar de la situació del sector i buscar solucions arran dels accidents d'Adamuz a Còrdoba i Gelida i evitar la vaga prevista del 9 a l'11 de febrer. Avui els sindicats del sector del tren s'han concentrat davant del Ministeri de Transports per exigir més personal i més inversions en seguretat i manteniment.
I Anglès treballa en un nou tram de canonada d'aigua després que aquesta tarda hagi cedit una altra part del mur de contenció que hi ha al carrer Pla de la Coma. Diumenge va caure una part i va provocar el trencament d'una canonada d'aigua que va deixar sense subministrament a part del poble. Aquesta tarda s'havien connectat, però mentre s'omplien els pous ha cedit una altra part del mur. Ara els operaris treballen per fer un bypass perquè es pugui redirigir l'aigua als pous.
Iocas Grasses, en el que serà el seu últim concert abans del comiat definitiu a l'Estadi Olímpic, la Gossa, Sorda, Joan d'Aussà, la Fumiga, els Amics de les Arts, Figaflaues o l'Exambustó, són alguns dels noms que conformen el cartell de l'edició del Canè del Cabró Roc, que serà del 12 al 13 de juny a la zona esportiva de Vic. Los Megaclásicos Latinos
Sol en com.