El Calaix
El Calaix” comparteix tots els vessants de la cultura que ens envolta i que no sempre té un aparador on lluir. El Calaix” comparteix tots els vessants de la cultura que ens envolta i que no sempre té un aparador on lluir.
Transcribed podcasts: 16
Time transcribed: 15h 38m 19s
Time transcribed: 15h 38m 19s
results.
Unknown channel type
This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
per donar recomanacions.
Vine i descobreix el gust de la calma amb plats de la terra i vistes úniques. Podeu trobar més informació a la web de Galera Group o al telèfon 600 433 213. Us hi esperem!
Si sou sensibles amb els animals, podeu col·laborar amb la nostra associació de gats abandonats, Torrecat. El nostre telèfon de contacte, 647-559-452. 647-559-452. Torrecat, ells t'ho agrairan.
El calaix obre i trobarà escultura. És l'hora d'obrir el calaix. Aquests són els seus continguts. Els clàssics de la Natalia Cerezo obren programa. Avui us recomano cap al far de Virginia Woolf.
I el gènere negre i de misteri obrirà la secció de les entrevistes. Raquel Gamed Serrano torna a la càrrega amb una novel·la d'intriga sense perdre la denúncia social i el seu segell personal, que vesteix uns personatges molt ben trebats. Alguns callen, altres maten, publicada per Pagès Editors.
Sí que és veritat que és la primera vegada que toco el que seria el subgènere d'enigma pur, novel·la negra, perquè hi ha denúncia social, però cert que abans havia fet thriller, havia fet suspens psicològic, però allò de dir enigma, enigma, doncs és la primera vegada...
El Premi Gran Angular 2025 ja té nom i cognoms. Llorenç Capdevila és el guardonat amb l'obra El Jimmy Lejanis, una història musical d'amor i família que ens ha encantat, publicada per Cruïlla. En el fons del fons explica la mateixa història, que és la història d'un jove que es fa gran i que s'enfronta al futur.
Agaféssim qualsevol novel·la juvenil, ens trobaríem en el fons amb aquesta història. En el cas del mitos, com molt bé Mònica has observat, s'enfronta al futur furgant en el passat. I si teniu més ganes de literatura, hi trobareu les recomanacions de tres editorials, Abastar, Trípode i Onix.
El calaix, ho fan possible Mònica Sussies, edició de continguts, producció i presentació, i Josep Maria Soler, edició sonora i muntatge tècnic. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
El calaix. El calaix obre i trobarà escultura. Obrim el calaix de les seccions. Clàssics literaris amb Natàlia Cerezo, escriptora i traductora.
Avui us recomano cap al far, de Virginia Woolf. La senyora Ramsey promet al seu fill James que l'endemà aniran d'excursió al far amb barca. Però el senyor Ramsey s'hi nega de seguida perquè farà mal temps. A partir d'aquesta petita anècdota coneixem el Ramsey i els seus estius a l'illa d'Escay, Escòcia. Els personatges passen les vacances com qualsevol altre any. La Lili se centra en la seva pintura. El senyor Ramsey, filòsof, rondina de tot i de tothom,
La senyora Ramsey, diplomàtica, voluble, és el cor on batega la família, el planeta cap on graviten els altres, fins i tot quan ja no hi és. Cap al far és una obra mestra mostrant les alegries i les tragèdies del dia a dia, les que passen més desapercebudes, però que també són determinants per saber qui som. La veu narrativa, omniscient, però amb una focalització que va saltant de personatge en personatge, serveix per mostrar al lector tota la seva complexitat psicològica.
Som el que deixem veure els altres i el que ens guardem per nosaltres. Som el que diem i el que callem. Som els grans gestos amagats en accions tan simples com agafar una pera d'un fruité. Som petites espurnes de temps, també.
Guspira sense importància que brillen un segon i tornen a apagar-se en la immensitat que són els anys. Un rere l'altre, els dies s'apoderen dels Ramsey i dels seus amics, de la casa d'Estüeig, del passat. El James no farà l'excursió promesa al far fins molts anys més tard, amb els seus fills. La vida ha canviat, ni tan sols els records són els mateixos. I Wolf ens arrossega aquest món íntim i universal des de la primera paraula.
«Si demà fa bo, segur», va dir la senyora Ramsey, «però t'hauràs de llevar amb el sol», va afegir. Aquestes paraules van suscitar en el seu fill una alegria extraordinària, com si fos cosa decidida que farien l'excursió, i que aquell somni, que esperàvem tan d'impaciència que semblava que s'hagués allargat anys i anys,
es compliria després d'una nit de foscor i d'un dia vela. Encara que tot just tingués 6 anys, pel fet de pertànyer aquell clan nombrós de persones que són incapaces de separar un sentiment d'un altre i no poden evitar que les expectatives de futur
amb les seves penes i alegries, entervoleixin el que en aquell moment tenen entre mans, perquè són gent a qui ja de petits qualsevol tomb de la roda de les emocions té la capacitat de cristal·litzar i mortalitzar l'instant en què els omple el desànim o l'exhultació, en James Ramsey,
que estava assegut a terra retallant dibuixos del catàleg il·lustrat dels Air Army & Navy Stores mentre la seva mare li parlava, va investir de beatitud celestial al dibuix d'una nevera. El veia urlat d'alegria.
El carretó, la màquina d'assegar la gespa, la remor dels pollancres, el follatge esblancaït abans de la pluja, el gretllà de les graules, els cops de les escombres, el frufru dels vestits... Tot això s'ho representava colorit i perfilat de tal manera que ja formava part d'un codi particular.
d'un llenguatge secret seu, tot i transmetre una imatge de severitat austera i altiva, amb el front prominent i els penetrants ulls blaus que tenia, absolutament francs i purs, i una lleugera expressió de disgust per la fragilitat humana que feia que la seva mare, mentre observava com resseguia amb precisió el contorn de la nevera amb les estisores, se l'imaginés de vermell i hermínia als tribunals,
o resolent un afer greu i transcendental en alguna situació crítica de la vida pública. Però no farà bo, va dir el pare d'en James, aturant-se davant de la finestra de la sala.
Obrim el calaix de les recomanacions de lectures. Libres per créixer a qualsevol edat és el lema de l'editorial Abastar. Nascut el 2023 al Baix Empordà, és un editorial independent que treballa en l'edició en català de material d'aprenentatge per a grans i petits i també donen servei a mestres d'infantil.
Materials que moltes vegades no es troben en llengua catalana, com quaderns d'estimulació cognitiva, entreteniments en català o llibres per compartir amb els petits de la casa. Un projecte de Javier Cortadellas i Judit Pujador.
Bon dia, sóc la Judit. Hem fet una editorial nova que es diu Abastar, Eines d'aprenentatge. A partir d'ara estem publicant sopes de lletres, entreteniments i talls en català que trobareu trimestralment a les vostres llibreries. Hem editat també uns quaderns d'estimulació cognitiva perquè puguem treballar la memòria en català.
I ara hem editat uns llibrets que es diuen estimat avi i estimada àvia, que són perquè els avis s'escriguin, expliquin la seva vida, la vida de la família, anècdotes, tradicions, que vulguin deixar els seus nets. Llavors són uns llibres molt bonics que els nostres nets tindran quan nosaltres ja no hi siguem, o abans, i que podran llegir el que els vulguem transmetre.
El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Raquel Gámez Serrano és graduada en Educació Social a la Universitat Oberta de Catalunya. Ha publicat, entre d'altres, l'any 2016 A la seva pell, novel·la finalista del Premi Tuber Melanosporum del Festival Morella Negra com la trufa.
L'assaig als CIE o la Il·legalitat Institucional de l'any 2017. No diguis res, publicada l'any 2018. Premi València Negra i traduïda al castellà. Mala bèstia, del 2022. Premi de la novel·la Ferran Canyameres i el recull de contes La balada del gos, editada l'any 2024. Des de l'any 2022 és la directora del festival Creixell Crims.
El calaix... El calaix obre i trobarà escultura. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies. Avui no callarem. El que potser sí que farem serà matar.
Molts haureu endevinat que el llibre que us comentarem avui és Alguns callen, altres maten, de la Raquel Gamed Serranó, publicat per Pagès Editors, que no para d'escriure i que ens torna a acompanyar avui. Benvinguda, Raquel.
Moltes gràcies, bon dia, Mònica. Bon dia tot el dia, que ara dèiem és bon dia, sí, és bon dia. Sempre és bon dia per llegir, sempre és bon dia per entrevistar-te, i segons com, sempre és bon dia per matar literàriament. Això sempre, això sempre, i senta molt bé.
Sí que sinta molt bé. Jo vegades ho penso. Hauria de fer una mininovel·la? Només per desestressar-me dels dies que tinc dolents. Sí, eh? De veritat. És que és una cosa que analitzes tot, eh? I després et quedes tan ampla. I saps que no has fet res dolent, que no tancaran a la presó, que no has de patir la garjola... Senzillament, no és res. Només has deixat testimoni, allà... D'allò que dius, mira, avui tenia un mal dia, doncs, va, som-hi, a part totes.
T'ho recomano, t'ho recomano molt. Ella ens ho recomana molt i jo sé que ho recomano aquesta lectura, precisament perquè t'has endinsat en el misteri 100% mil per mil. A més a més, ja podeu fer una càbala, apunteu-vos tot en una llibreta, feu un tetris, és igual, una genealogia. No endevinareu mai qui és. Fins al final.
Això em fa molt feliç, eh, Mònica? Perquè, clar, això és el que pretens quan fas novel·la d'enigma. Sí que és veritat que és la primera vegada que toco el que seria el subgènere d'enigma pur. És novel·la negra perquè hi ha denúncia social, però cert que abans havia fet thriller, havia fet suspens psicològic, però allò de dir enigma, enigma...
Doncs és la primera vegada. Sí que vaig fer també l'assassinat de Cambra al Museu Nacional d'Art de Catalunya, que això sí que és enigma, amb un tall clàssic, però el que és purament el saber qui ha estat és la primera vegada. I també el motiu. És que, clar, aquí hi ha una barreja de novel·la negra i enigma, però sobretot sí que té un pes important l'enigma. Vol saber qui ha estat. També els motius, òbviament.
Sí, ho necessitem saber durant tota la novel·la i no hi ha manera, això és un patir, això és un patir. Però m'agrada que hagis dit, no només és enigma, perquè realment és una novel·la que toca moltíssimes coses. Denúncia social, misteris, emocions, secrets, l'ambientació que hi poses, és que és tot, és les vides de les persones, l'anar més enllà, el per què de les coses, vull dir, enllaçar-ho tot...
No és fàcil. No, no és fàcil. No és fàcil, però la vida no és fàcil i darrere de cada personatge és com nosaltres, darrere de cada persona té moltes capes. Una cosa és la imatge que té de tu la gent i una altra cosa és com ho vius i les relacions que tu saps. Les famílies, per exemple, són com una institució tancada. Tot ha de quedar a dins, almenys el que...
A priori no sembla maco. I l'Església, per exemple, és una institució que també és molt opaca, com qualsevol institució, i a mi m'agrada posar finestres a les institucions. Ja ho saps, he fet presons, he fet els CIE, i he fet la família també, tocava l'Església.
L'església també, i té un paper important aquí, però no només se centra en l'església, jo penso que, a més a més, la mirada que jo has posat està molt bé. Jo vaig penjar un post a Instagram i molta gent m'ha preguntat un via crucis. Què és això del via crucis? Què podem explicar del via crucis? Doncs, primer de tot...
El que el lector es trobarà, que a més a més és molt apreciable des de l'inici, és l'estructura, perquè està dividida en els passos del Viacrucis. Trobaran aquests passos que a més a més estan subdividits en petits capítols de quatre,
que en teoria és el número, diuen, de 10, no? Perquè el número 1 és 10, i després la Santíssima Trinitat, que és el 3, no? I aquí tens el 4. I aquest Via Crucis és molt simbòlic, perquè sí que és cert que hi ha com un petit epígraf a cada capítol que té una mica, t'avança una mica de què anirà...
aquests quatre subcapítols, però també és molt simbòlic perquè la protagonista, la Joana Badell, passarà un autèntic viacrucis en tota la novel·la. La novel·la al temps intern són 15 dies, tot passa en la Setmana Santa i serà el seu propi viacrucis i, a més a més, arrossegarà a tots aquells que li vulguin ajudar.
I ara agafaré només una de les cites, que és la segona estació del Via Crucis. Diu, tu t'has entrenat per això tota la vida, per saber portar bé una creu. La Raquel s'ha entrenat tota la vida per posar-nos una creu per veure qui serà, qui serà, qui serà, qui serà. Dic, això jo li havia de dir.
Ja em va bé, de veritat. És que no hi ha més horrorós que, clar, et cau el llibre de les mans quan estàs llegint un llibre de misteri i d'enigma i és previsible. Clar, se t'en va tota l'emoció. No, no, no, aquí l'emoció és fins al final. A més, a més, parlàvem de l'ambientació i jo penso que és molt important perquè això se situa a la fosca. El nom...
Sí. El nom ja ho diu tot, ja no cal anar res més. O sigui, la Fosca, el Via Crucis... Sí, és una urbanització, la Fosca, que pertany a un poble que és Can Rapturet, que també ho diu tot, que era Campadris, però hi ha una llegenda que ha anat...
passant per diferents generacions i al final s'acaba una mica dient-se Can Retoret, diguéssim que puja un esglaó més i és més digne Can Retoret que Can Pedrís i són espais que són ficcionats, vull dir, no és que existeixin els dos.
Però m'ha agradat molt perquè m'he hagut de documentar molt, tot i que no hi ha... Bé, això no m'agrada gens quan escric que hi hagi palla, no hauria d'haver-hi veritat palla, però de vegades hi ha en aquells llibres, veritat que per gruix, doncs amb l'ambientació aquí...
podries haver ficat qualsevol cosa, però no, només m'agradava acompanyar, ficar el lector d'alguna manera dins d'aquella ambientació, amb aquella olor d'encens...
amb aquella lluminositat entre els clars oscurs i amb el so dels peus picant el mabre de l'església, per exemple. Aleshores, és una pinzellada només, però per fer tot això sí que hem hagut de documentar, perquè, òbviament, cada objecte de l'església té un nom molt específic i que normalment nosaltres no ho sabem. I, aleshores, conforme m'anava documentant, és que he descobert un món... Tinc els arxius allà.
però són molt interessants. El que passa és que toco els temes que toco i no vull aprofundir, però pel tema del salivat, el tema del salivat, jo vaig arribar a una tesi universitària que vam fer sobre els capellans que abandonen l'església
I clar, els capellans que abandonen l'Església, la gran majoria, segons aquesta tesi, es tornen a casar, perquè, òbviament, la religió que et diu que l'home, o ets ministre de Déu, o has de formalitzar una família, si vols tenir fills, si vols tenir relacions, perquè tot el que no sigui tenir relacions per un objectiu com és tenir fills tampoc es contempla, doncs la gran majoria que ho feien,
que deixaven l'església i es casaven, acabaven divorciats.
I això em va patar una mica el cap i dic, però com pot ser, si a més a més el divorci és una de les coses que no t'has de separar, no et pots divorciar, allà sí que trencasperes. I doncs té un sentit, i és que ells no han tingut cap mena d'entrenament al no sortir amb parelles, al no saber què és la família política, no tenir fills, vull dir que com antigament, el que passa és que abans s'aguantava i ara no.
Ara no aguantem massa coses, però també està bé. Diuen que no aguantem res, dic home, no aguantem res. Hi ha coses que abans eren per nosaltres impensables, ara aguantar-les. Està bé, està bé. Ara has entret un tema que a mi... A mi m'encanta. Jo, senyores, no llegiu la Maxwell. Llegiu la Raquel Gámez, perquè ara ella parlava de celibat. Raquel. Però és que quin capellà més mono que tenim.
A veure, sí, hi ha una mica d'atenció sexual. La veritat que en les meves novel·les, que són molt negres, tampoc és que hagués tocat aquest tema. Hi ha el tema de la sexualitat, ara que parlem també del salivat, però jo penso que li dóna el puntet. Li dóna el puntet, hi ha una atenció sexual. L'únic que sí que podem dir és que la Joana Badell, que és la protagonista, sent una atracció sexual des de l'inici per aquest capellà, que no deixa de ser un home.
Però tenim un capellà que és molt bona persona, vull dir, és molt correcte. Sí. Segueix les normes fins al final. Sí, sí, però també és humà, eh? També és humà. Però, clar, no ho podem explicar tot. No, no. Perquè si diem que ho fa bé però és humà i els hi deixem aquell dubte de què passarà? Clar, i això no se sabrà fins al final. I fins al final ja us ho dic jo ara. Heu de llegir tota la novel·la.
Bé, tenim aquest capellà que també patirà, perquè, clar, patirà la Joana Badell, patirà el capellà, aquí pateix tothom. I després a mi m'agrada el tema dels veïns. Ui, els veïns, els veïns és tot un tema. I tenim els Gil, l'Agnès, la Teresa i el pare, que tela el pare... Bé, no us podeu imaginar...
Si us toquen uns veïns com els Gil... Sí, sí, sí. Vaneu la casa i marxeu de lloguer. És que t'he de dir una cosa, Mònica. Aquesta novel·la a mi se'm va acudir perquè quan vaig venir a viure aquí, a Creixer i a Tarragona, no coneixia ningú. I vaig conèixer una veïna passejant el gos, l'otípica. Si tens un gos, coneixes... És veritat, coneixes més gent o almenys més ràpid. I em va explicar que l'estaven assajant. Llavors ella...
parlant, diu, ah, tu què fas que escrius? Dic, novel·la negra. Diu, ostres, diu, això és una història d'aquestes que tu escrius, em diu. Ja la pots escriure. I, evidentment, aquest és el punt d'inici, perquè no té res a veure ni els personatges ni absolutament res. Només el gos que surt, que és la Tina, que es diu igual que la seva gosseta, però allò va acabar
acabar bé, vull dir, si la pobra hagués de passar tot el que passa a la Joana Badell, Déu-n'hi-do, no? Però va ser per això, o sigui, va ser pel tema que li estaven assajant uns veïns, i aquí hi ha els gils, que són una mica perapunyetes, per dir-ho suau. A mi m'encanta, perquè tot aquest perfil de ara generalitzaré, i ja sé que no està bé, però que sempre diem, tots aquells que van a missa
Pel·ligro, pel·ligro, diuen els pobles petits. Doncs els gils són dels que van a missa. Per tant, pel·ligro, pel·ligro. Sí, sí, sí. Això es diu molt veritat. No tothom, òbviament. No tothom, perquè hi ha a tot arreu. Però tenen aquesta fama. Darrere d'aquestes tasses és qui menys tu esperes. I el que sembla més així, més religiós, que no té maldat, que tal...
I no, tothom, doncs creients o no creients, hi ha gent que no se li pot fer ni un favor, i altra gent molt maca. Igualment és una novel·la de contrapunts, perquè et topes amb l'església, però també et topes amb...
amb un capellà que vol fer bé les coses, també la Joana Abadell, que no hi creu, i el capellà sí. És una novel·la que tracta el tema amb molt de respecte i, sobretot, em posa el focus a tots els punts. Vull dir que, en aquest sentit, se li dona veu a totes les posicions.
Ara m'ho has posat molt bé, perquè tinc... Entre moltes altres notes, has de dir que has treballat molt bé el tema de les reflexions, no?, sobre la religió, l'ataïsme... Com pot ser que algú que cregui en l'existència del dimoni i no sigui capaç de creure en el creador que ha creat les muntanyes, que li ha donat la vida? O sigui, és veritat, no?, podem creure en el dimoni i en Satanàs i en totes aquestes coses, però clar, no, no, però amb Déu no, eh?, Déu no existeix.
És que fas reflexions molt bones. Sí, sí, perquè realment, a veure, jo m'he criat en una família molt religiosa i jo em vaig criar en un col·legi també molt religiós. Jo anava a les Toracianals de Gràcia, a Barcelona, i d'alguna manera després, evidentment, vas llegint i vas allunyant, però em feia molta enveja a la gent que era o atea
o molt creient. Em fa molta enveja, jo em vaig llegir tot Saramago perquè em va agafar una dèria i soc molt així, molt bèstia, que quan m'agrada una cosa m'hi fico i no m'hi fico per poca cosa, i em vaig llegir tota l'obra de Saramago, i ell era ateo i ho deia, i a mi em feia molta enveja, perquè no està en aquest dubte. Per això aquestes reflexions, que jo sí que estic dins d'aquest dubte,
d'alguna manera abocat a la novel·la per això penso que és una novel·la que fa reflexionar que no es carrega res sinó senzillament posa sobre la taula aquests dubtes i convida l'actor a reflexionar de la mateixa manera que em fa molta enveja la gent que és tan religiosa perquè té un coixí té un coixí
De fet, hi ha una frase que ara no me'n recordo com va, però que ho diu el narrador, que ho pensa la Joana Badell, que és que de vegades ella creia en els somnis o en la seva mare, crec, quan la vida és massa dura per ser atea. És que ser religiós d'alguna manera t'acompanya i si et passa alguna cosa greu tens aquí demanar-li consol. Ser ateo, doncs la vida és així i ja està, ets molt dur.
Però què sabem del cert? Entre blanc i negre, què sabem? Vivim en la fe, perquè no sabem res. No sabem res. I per tant, jo penso que la novel·la sí que aconsegueix aquest contrapunt entre els personatges i entre la trama.
Trobaré una novel·la, com sempre jo dic, que és de les que m'agraven, perquè te la pots llegir com una novel·la de misteri i fins aquí, o si vols, realment et sacseja amb reflexions com aquestes i, clar, tampoc no podem anar-nos més enllà, no podem explicar massa més, però és una novel·la que arriba, però això ja ho anireu a descobrir. És la llàstima que no és un club de lectura, és una entrevista. Després, el que sí que no m'agradaria deixar-me és el Vilagut i el Clot, que són els...
Els urbanos. Els urbanos. Ja he batejat tothom, aquesta novel·la. És policia local, que nosaltres, clar, en llocs petits, sempre dèiem els urbanos, me n'han recordat una mica aquests típics tòpics quan són comunitats petites. Sí, però...
Pensa que aquesta novel·la, com sempre, com totes, per poc que surti la policia, que aquí en surt força, però per poc està corregida per un mosso d'esquadra. I el primer que em va dir, no pots dir Urbanos, no pots dir Urbanos, perquè és un poble. I jo li deia, no, però fixa't qui diu Urbanos, perquè...
Normalment es parla de la policia local, de les dependències de la policia local. Qui diu urbanos? Ho diu la mare de la Joana Badell, que s'ha criat a Barcelona, al barri de la Mina. I, a més a més, amb la seva manera de parlar, que ella parla diferent de la resta, i ella diu urbanos a mi, urbanos a mi. M'encanta, aquesta senyora m'encanta. És un personatge...
que sembla que diguis, mira, és com estar allà i sembla que no hi sigui. És el meu predilecte. Anava a dir, sí, sí, és com si no hi fos, eh, la senyora? Sí. Però hi és més que tu i que jo juntes. Sí, sí, bueno, com les mares, de vegades. Sí, sí. Com les mares. Un personatge que sorprèn moltes vegades. Sí, sí. I penso que és un bon puntal per la seva filla. Sí, sí, sí.
I els policies, el Vilagut és una picada d'ull, veritat, el pare de la novel·la negra en català, que és en Tassis, en la Bíblia Valenciana, i també el Clot, té un puntet còmic,
Té un puntet que són entranyables, que la policia local no pot investigar delictes de sang, però ells fan el que poden i són, a més a més, un contrapunt, un que n'està fart i un altre que està supermotivat. Jo penso que els diàlegs d'ells, almenys jo m'ho vaig passar molt bé escrivint-los, no sé com es llegiran, però són molt graciosos.
Jo penso que sí, que a més a més li donen molta vida a la novel·la. Per tant, ja veieu que si ara féssim un recull de la recepta d'aquesta novel·la, seria una llista molt llarga d'ingredients, perquè té de tot, té de tot. Té moltes mirades, té molts personatges, no excessius, però tots tenen el seu què i tots hi posen aquest punt de salsa. Per tant, és meravellós. Jo no sé si vols afegir alguna cosa més. Penso que hem fet un bon tastet, però hi ha alguna cosa que em deixi? Alguna cosa que diguis...
Jo crec que no t'has deixat absolutament res. El que no es pot explicar. El que no es pot explicar. També hi ha un punt del paper de l'Església que està fent ara amb la migració, és un puntet, també hi ha un puntet, però no excessiu. Vull dir que el tema està molt clar. Quan comences a llegir la novel·la ja saps, més o menys, el tema és força clar de què va.
Tinc moltes notes, però si les llegís, penso que us donaria massa pistes. Abans de llegir, alguns callen, altres maten, de la Raquel Gamed Serrano, publicada per Pagis Editors. Una altra obra mestra. Gràcies, Raquel. Moltes gràcies, Mònica. Molt generosa, gràcies. El calaix, pobre, li trobaràs cultura.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
Obrim el calaix de les recomanacions de lectures. La passió per la literatura va empènyer Pilar Blasco a crear l'editorial Trípode l'any 2018. Trípode, del grec Tres Peus, és físicament el símbol perfecte de l'estabilitat, que es trasllada a l'editorial amb tres fonaments. Els bons autors, la complicitat amb els lectors i l'amor per la literatura.
Editorial independent en llengua catalana hi trobem novel·la, poesia, relats breus, biblioteca del modernisme i vides privades. Entre el seu catàleg d'autors i autores hi trobem Teresa Costa Gramunt, Mònica Miró, Núria Mirabet, Eulàlia Armengol, Anna Pasqual i Abraham Moïno. La seva recomanació la trobareu a la col·lecció Vides Privades.
Hola, soc la Pilar Blasco de l'editorial Trípode. Com a novetat d'aquesta setmana us vull recomanar, us recomanaria moltes, però com que és un sol llibre em centro en Quan érem irlandesos de Ramon R. És un llibre que és un gènere híbrid, mig novel·la, mig assaig i mig literatura del jo. Quan comences el llibre ja posa i si tot és i no és.
D'alguna manera és arrel d'un viatge seu a Irlanda, doncs ens introdueix en tot un món rodejat de pensaments sobre, en fi, sobre la literatura, sobre la vida. Un llibre esplèndid que és un Ramon R, que si el coneixeu, per mi, doncs aquí, bé, ha fet una obra extraordinària, que realment...
Quan l'agafeu, és un llibre curtet, és breu, i t'enganxa una barbaritat, i és un llibre que es presta a fer lectures i relectures, perquè cada vegada descobrirem coses noves. És un llibre amb molta veracitat, molta autenticitat, que realment gaudireu moltíssim, i a més us embuireu de la literatura irlandesa, de literatura catalana... Bé, en fi, és un llibre difícil de definir, perquè ja dic, és un gènere híbrid, però que t'enganxa una barbaritat.
El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Llorenç Capdevila és professor i escriptor. Ha publicat a les novel·les...
Serra Llonga, l'últim bandoler, del 2006, El secret del bandoler, Premi Gran Angolà de novel·la juvenil 2007, i les novel·les infantils L'èlia va de boli, del 2013, i La revolta dels pollastres, Premi Ciutat d'Atenia de novel·la infantil, publicada l'any 2022. Col·labora habitualment a Regió 7 i al diari Segre. El calaix, el calaix sobre li trobarà escultura...
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies. Heu escoltat aquesta sinopsi i nosaltres començarem aquest viatge perquè el Jim i la Janis és un viatge musical.
Un viatge d'aventures, de conèixer-nos, de memòria, d'amor, de mil i una coses i amb la passió i la mirada de mitos. Aquest jove que jo us dic que us enamorarà, us farà riure i a vegades potser s'haurà posar una mica nerviosos, però quan acabeu el llibre el tornareu a començar perquè l'enyorareu.
Llorenç Capdevila, enhorabona per la novel·la i pel premi. Moltíssimes gràcies. Escolta, gran angular, però tu ja estàs acostumat, aquest és el tercer. Sí, però a veure aquestes coses, acostumar-t'hi no t'hi acostumes mai. Sí, és veritat, l'he guanyat tres vegades i la primera vegada va ser fa 18 anys...
Llavors encara, diguem que s'empenjava l'etiqueta d'escriptor jove. Tenia 37 anys, tot i que en el camp de la literatura una jove durant molt de temps. Quan els futbolistes es jubilen, els escriptors encara ens diuen joves.
i l'he tornat a guanyar al cap de 19 anys i l'havia guanyat entre mig també amb l'herança del vell pirata, sí, sí. Però, com dic, un tampoc no s'acaba d'acostumar mai a això i fa la mateixa il·lusió cada vegada que el guanyes perquè és un premi, vaja, que és un premi important, és un premi d'aquells que donen prestigi a una carrera literària.
Donen prestigi a més a més. Penso que moltes vegades hi ha aquesta controvèrsia dels premis, però ja us dic jo que és ben merescut perquè és una història fascinant i apassionant, però a més a més l'abasteixes molt bé. Tenim el Mitus, aquest xicotet de 16 anys que s'acara,
a la vida, a la família, a tot el que li ha passat. No és fàcil posar-se la pell d'un adolescent i menys en els temps que corren que tot és tan fora de lloc. No tenim una seguretat, tot és per sempre. Viuen una generació tot molt volàtil i accelerat. I posar la mirada del mitos davant d'un passat, d'una història del passat,
No sé, penso que és una idea molt original i uneix generacions, Lorentz. Sí, de fet, si ho mirem bé, qualsevol història protagonitzada per un jove, qualsevol novel·la que acabe qualificant-se de novel·la juvenil, en el fons del fons explica la mateixa història, que és la història d'un jove que es fa gran i que s'enfronta al futur.
Agaféssim qualsevol novel·la juvenil, ens trobaríem en el fons amb aquesta història. En el cas del mitos, com molt bé, Mònica, has observat, s'enfronta al futur furgant en el passat.
buscant en el passat. I potser aquest és l'element que defineix el personatge. Esclar, el mitos és això, és un noi que es fa gran, és un noi que té el seu caràcter, té un punt de vista de la vida bastant pessimista, viu en aquest...
en aquest entorn on tot passa tant de pressa, on passen tantes coses, però aquesta també és una característica que defineix el mitus, que defineix potser molts adolescents d'avui dia, però que al capdavall ha definit els adolescents al llarg de tota la història. Un dels meus objectius escrivint aquesta novel·la és també demostrar
que els joves d'avui, en el fons, no són tan diferents com els joves de fa 50 anys. Perquè sí, ha canviat l'entorn, ha canviat el context, ara hi ha les xarxes socials, ara hi ha els mòbils, hi ha les pantalles, que fa 50 anys no hi eren,
Però l'essència de l'adolescent, l'essència del jove, en el fons no ha canviat i no pot haver canviat. Pobres de nosaltres que amb 50 anys la naturalesa humana canvies, perquè voldria dir que anem cap a una degeneració...
immediata. Fa 3.000 anys ja ho deien els grecs, ja ho deia Aristòtil, em sembla que éreu Sócrates, ara no sé qui era, que deia els joves d'avui ja no són com els d'abans. Avui en dia els joves parlen malament els pares, no respecten els mestres, i això es deia fa 3.000 anys.
Sí, cada generació ho ha dit, això, cada generació. Per tant, un dels objectius del llibre justament és aquest, mostrar com els joves d'avui segurament tenen més valors dels que els adults ens pensem i els joves d'abans potser també tenen més tarambanes del que recorda la nostra nostàlgia.
Escolta, ara m'has capgirat fins i tot la mirada a mi, perquè ara rebaixo to i intento ser una mica més condescendent amb els joves, perquè jo a vegades penso, quan penso que
Aquesta canalla, aquests pensaments que ens diuen, aquesta canalla, és que nosaltres no ho érem així, penso, Mònica, t'has fet gran. Quan diem aquestes frases, és aquella sensació de fer-se gran. Ara m'ho has arreglat una mica, eh, Llorenç? Però quan érem joves, els nostres pares ens diien coses molt semblants a les que diem nosaltres als nostres fills. Certament és així, eh? I clar, quan ens comencem a analitzar, després penses...
Si els pares deien i tu ara dius el mateix que diuen els teus pares, això vol dir que no anem tan malament. Tu ho has explicat molt bé. Ja fa 3.000 anys ja passava. Doncs tenim aquest mitos que és un jove que sempre, com molt bé t'ho dius, veu el got mig buit. Però, afortunadament, trobarà la Jana que veu el got mig ple. Aleshores tenim aquestes dues mirades d'adolescent. Però ara també posarem la mirada a l'avi.
Aquesta història d'amor no estem desvetllant res perquè ja ho posa la sinopsi, no? Una carta que és la que comença la novel·la i que... Ai, que ens va enamorar a tots perquè l'amor... Què tindrà l'amor, Llorenç? Que tots... És igual que en parlem una vegada com dues, com tres, com tres mil, que sempre ens acaba enganxant aquestes històries d'amor.
A veure, l'amor segurament és el sentiment més fort que tots experimentem, amb tots els nivells que es pugui experimentar, i l'amor, en el fons, mou el món. No és un tema en el qual hagi centrat gaires de les històries que he escrit,
però sempre costuma ser-hi al darrere. I en aquest cas, doncs sí, és veritat. El Jimmy Lajanis, tot i que diria o voldria pensar que no és exclusivament una novel·la d'amor, doncs sí que també té molt de novel·la romàntica.
i, de fet, explica dues històries. Explica la història del mitos, que és aquest noi jove que també, en certa manera, descobrirà l'amor, però paral·lelament explica la història del seu oncle, del Jaume, que va escriure una carta i que aquesta carta... De fet, el que mou els personatges joves avançant la trama és...
fer arribar una carta que va escriure l'oncle Jaume a la seva destinatària, a la qual no ha vist des de fa 50 anys. I aquesta és la trama, també segons com ens ho mirem. És a dir, com el mitos, acompanyat de la Jana, volen fer arribar una carta escrita a algú a qui el redactor no ha vist des de fa 50 anys.
perquè fa 50 anys hi va haver una història d'amor molt intensa entre dos joves hippies que els agradava molt la música. La música, la música, que jo diria que també és protagonista en aquesta novel·la.
Vull pensar que sí. Aquesta és una novel·la amb banda sonora. Amb una banda sonora. A més, és un dels objectius. L'objectiu de la novel·la, o un dels objectius, segurament era connectar les dues generacions. I la música em serveix per això.
I, per tant, a la banda sonora, si mirem la llista de cançons, veurem que hi ha músiques molt diferents, perquè hi ha des de música trap molt actual fins a música psicodèlica dels anys de finals dels 60 i principis dels 70. I mentre plantejava aquesta trama i aquestes connexions,
doncs també m'anava donant, no és tan diferent, que hi ha punts de connexió, però jo evidentment, i suposo que no se sorprendrà ningú, si dic que d'entrada la música que més escolto és més potser la dels anys 70 que no pas la...
La música urbana actual. Però escrivint la novel·la he descobrit aspectes positius amb el trap i amb el rap i amb la música del Kendrick Lamar, del Cetangana i del Drake, que són, per dir-ne, trets dels que apareixen a la novel·la. Bé, doncs hi ha unes lletres interessants i de vegades una lletra del Drake potser no és tan diferent de la lletra d'una cançó dels Pink Floyd.
i això ho he intentat també reflectir una mica en la novel·la i la llista de reproduccions hi és al final de la novel·la hi ha la llista de totes i a més a més a Spotify es pot trobar la llista del Jim i la Janis Sí, sí, d'aquí al final de la novel·la a mesura que vas llegint vas buscant les cançons fins i tot us les podeu anar posant jo ho he fet i llegir fragments de la novel·la amb la música de fons perquè també fa molta gràcia
En aquest viatge de lliure aquesta carta és on viurem moltes descobertes, que penso que també és un dels objectius del mitus. L'amistat, com es viu l'amor, la família...
les relacions, com veu el món. Ja sabem que amb el got mig buit, això ja ens ha quedat clar. A més, hi ha un detall molt bonic que no comentarem, però que va resumint etapes de la seva vida, però que això ja ho descobrireu vosaltres. Per tant, fem aquest viatge amb el mitos, que és tota una aventura per anar-se descobrint, perquè això passa a l'estiu.
que és quan tens tant de temps, no? I què fan els joves si no treballen a l'estiu? Doncs coses d'aquestes, buscar destinataris de cartes, Llorenç.
Sí, sí, esclar. És una mica connectant amb el que deia abans. Una història... Els personatges et diuen també, et porten una mica a la història i fins i tot al gènere. El personatge del mitos, que és el que mou la novel·la, sense el mitos aquesta novel·la no existiria. Al capdavall la trama, doncs això ens explica...
en què al mitos li passa una cosa que el canvia i que el fa madurar. I, per tant, li han de passar coses, perquè això passi. A més a més, li han de passar coses que siguin interessants, perquè si no fossin interessants no donarien lloc a una novel·la. A tots ens han passat de coses, potser no a tots ens han passat coses per fer-ne una novel·la,
però a tots ens han passat coses que ens han canviat, que ens han fet ser grans quan érem joves. En el cas del mitos, és el que li passa aquest estiu. Tot comença quan coneix que el seu oncle, un oncle amb qui no ha tingut gaire bé relació, està moribund, molt malalt a l'hospital,
i ell ha d'agafar la responsabilitat de fer-se càrrec del gos, de l'oncle i del seu pis, i a partir d'aquí tot arrenca. I ell en aquell moment encara no sap que aquell estiu viurà coses que li canviaran la vida i que el faran madurar. I entre aquestes coses, que és clar, que han de tenir un punt de novel·lesc,
hi ha viatges, hi ha sorpreses, i hi ha fins i tot això, el descobriment de l'amor, fins i tot. Hi ha moltíssimes coses. Jo penso que hem fet un tastet i hem parlat de tot. El que sí que m'agradaria fer un incís, perquè cada lector o lectora hi troba els seus punts en què connecta més. I a mi una de les coses que m'ha agradat precisament és la relació amb...
entre el mitus i la seva àvia, i el mitus i la seva mare. Són pinzellades perquè passen moltes coses, però són fantàstiques. No diré res de la mare, però sí que hi ha una frase, una gran frase. Diu que la iaia ha dedicat la vida als altres, al marit, al germà, a la filla, al net, i no sé si mai li ha agraït ningú. Això només és una pinzellada. Sí, sí, bueno, escolta.
Carà, és que les padrines moltes vegades són les que deixen una herència immaterial més important als nets. I no sempre se'ls reconeix, o com a mínim no se'ls reconeix en vida.
i moltes vegades els nets s'adonen de l'herància immaterial, ja dic, perquè esclar, quan els padrins es moren, doncs sí que deixen una herància material moltes vegades, però l'herància que deixen els nets és una herància immaterial
d'un valor sovint incalculable i segurament molts nets se n'adonen quan ja no són a temps d'agrair-ho. Per tant, volia en aquest cas que el mitus en fos conscient quan la padrina encara és vida. N'és molt conscient. Jo penso que la malaltia de l'oncle Jaume també provoca tot aquest apropament. Però, dintre de tot aquest matibull de coses que viurà el mitus, l'haureu de llegir. L'haureu de llegir.
El que sí que m'agradaria és acabar l'entrevista fent un petit qüestionari per descobrir una miqueta més d'en Llorenç Cantavila. Què et sembla, Llorenç? Bé, a veure, això fa molta por sempre. A veure si me'n sortiré. Farem el que podrem. Vinga, t'atremiràs? No seràs com el mitus, eh? Tu és del got mig ple. A veure, va. Som-hi.
Una cançó com a banda sonora de la teva infància? Uf, de la meva infantesa, a veure què et diria, una cançó. Segurament, clar, a casa no teníem ni tocadiscos. Per tant, et diré, no sé, les que cantaven els pallassos de la tele, els Gavis, Fofós, Miliquis i Fofitos. Sí, sí, sí, el recordo, el recordo. I un record d'aquesta infantesa?
Doncs mira, un record, et podria dir, quan la tia Maria, a casa amb nosaltres hi vivien dues ties solteres, germanes del meu pare grans, i la tia Maria era la que ens explicava els contes. I jo penso que si em vaig enamorar de les històries de ficció, i per tant em vaig acabar convertint en lector, va gràcies als contes que ens explicava la tia Maria que amb prou feines havia anat a escola.
Això sí que és un regal, eh? Això és una herència immaterial de les que tu deies. Poses música quan escrius? Normalment no, però quan escric una novel·la amb banda sonora com aquesta, i és la segona vegada que em passa, llavors sí, vaig escoltant les cançons de les quals es parla la novel·la. Estimar. Si dic estimar, tu què diries? Tant com es pugui. Arrels. El picat. Un plaer.
Llegir. Un luxe. Llegir a qualsevol hora. Bona aquesta, m'agrada. Un àpat. Truita de fredolix. Un espai de nostàlgia? El to salt de la corona, el picat. Cultura. Literatura. Un museu que voldries tornar a visitar? L'Ermiteix, a Sant Petersburg, que ara mateix és complicat.
Quina enveja, no hi he pogut anar, però és on està a la llista, m'encanta. Un llibre important per tu? Jo confesso, del Jaume Cabré. Quin llibre estàs llegint? Ara mateix estic rellegint K. L. Reich del Joaquim Amat Piniella. Escriure? Quan puc i com puc i sempre que puc.
I que així sigui per molt temps, perquè amb els fruits que dona, com el Jim i la Janis, és una meravella. Llorenç, moltes gràcies per l'entrevista i també per haver dit que sí al qüestionari i sense saber què t'havien preparat. Molt bé, gràcies a vosaltres, ha estat un plaer.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
Obrim el calaix de les recomanacions de lectures. A les col·leccions d'Onix Editor hi trobareu art, novel·la, poesia, infantil i juvenil. Diversitat de gèneres per triar. Entre elles, El llegat del saurí, de Llorenç Avinyó, Lluny del Parnàs, d'Anna Folk i L'estiu a tres bandes, de Marta Malleu. En poesia, destaquem l'obra Retrats de la frontera, de Joan Albert de la Penya i Un botó per cada trau, de Matilde, Nuri i Espona.
Òscar Esquerda, l'editor, ens proposa una lectura. Hola, mira, soc l'Òscar de l'editorial Onix. Jo us parlo d'un llibre, a Vierna, que l'hem publicat a l'Alicia Ventura, i és un llibre que us trasllade al segle XI. Us parlo d'una noia, la protagonista, Vierna, que és una noia molt avançada pel seu temps i que és copista de pergamins al monestim. A partir d'aquí, l'autora fa una novel·la medieval molt bonica on hi va regir el thriller i on ens fa referències a lo que van ser els primers catalans.
Estic segur que us ho agradarà perquè donen moltes referències. Hi ha un índex que us situarà a la lectura en el que són personatges històrics i de ficció i els fets històrics. Així la lectura us encaixa perfectament al que va ser el nostre passat. Moltíssimes gràcies. El calaix... El calaix sobre ell trobarà escultura...
És hora de tancar el calaix. Unes setmanes més ho han fet possible Mònica Sosies, edició d'encontinguts, producció i presentació, i Josep Maria Soler, edició sonora i muntatge tècnic. El calaix, pobre, li trobaràs cul.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
El Calaig, un programa d'on a la torre per a la xarxa.
Tu compañía de telefonía en Torredembarra es EGM Telecom. Te ofrecemos llamadas y datos ilimitados en tu teléfono móvil por solo 25 euros al mes. Y atención, si contratas la fibra óptica con nosotros disfrutarás de 500 megas en tu hogar más un teléfono móvil con 60 gigas de datos y llamadas ilimitadas todo por solo 40 euros al mes.
Para más información entra en egmtelecom.com o llámanos al 611-527-377. 611-527-377. EGM Telecom, tu compañía de telefonía de proximidad. Noticias en xarxa.
Bona nit, són les 10, us parla Mercè Roura. El president en funcions a la comunitat valenciana, Carlos Mazón, ha comparegut aquesta tarda a la Comissió d'Investigació sobre la Dana a les Corts Valencianes. Mazón ha dit que ell no tenia responsabilitats operatives i ha recordat que ja ha assumit les responsabilitats polítiques per la tragèdia amb la seva dimissió. L'encara president de la Generalitat Valenciana ha acusat el govern espanyol d'eludir responsabilitats i de fer-lo servir com a excusa per tapar les causes reals de la tragèdia.
Sé que mis errores han servido para transmitir una imagen de lejanía de la emergencia que dista mucho de ser real. Y sobre todo soy consciente de que, a pesar de haber acreditado la falta de información por parte de las agencias estatales, mi persona sigue siendo la gran excusa política para tapar las causas de la tragedia. Excusa política para tapar y para justificar la ausencia de colaboración del gobierno de España en la reconstrucción y para eludir las responsabilidades propias del gobierno.
L'oposició ha carregat contra la compareixença de Amazon, el que ha acusat de no respondre a les preguntes dels diputats de la comissió. I els serveis d'intervenció especialitzada, el CIE, per donar resposta a les víctimes de violències masclistes, han atès més de 12.000 persones entre gener i setembre d'enguany. El gruix de víctimes, poc més de 10.000, han estat dones, mentre que hi ha hagut 100.000... 1.480 fills i filles atesos.
La resta d'atencions han estat adolescents. La consellera d'Igualtat i Feminisme, Eva Menor, ho ha dit després d'inaugurar un CIE a l'Hospitalet de Llobregat, el 21è que es posa en marxa en el conjunt de Catalunya.
I el programa més digital de la Generalitat de Catalunya per combatre la bretxa digital entre la població preveu una formació de 90.000 persones fins a l'estiu de l'any que ve. I 6.000 d'aquests seran interns als centres penitenciaris. Aquest serà el desplegament més gran de capacitació digital en entorns penitenciaris fet mai a Catalunya. Hi ha molts reclusos sense cap coneixement digital i aquesta formació el servirà per quan sortin de la presó poder accedir a serveis i buscar feina.
I els darrers dos anys precisament s'han destruït 3.000 llocs de treball en el sector de les oficines a la demarcació de Barcelona. Un dels sectors amb tasques més repetitives i automatitzables, que podria ser els que noten primer l'impacte de la intel·ligència artificial, és segons un informe de la Càmera de Comerç i de la Diputació de Barcelona. L'impacte de l'EIA podria estar al darrere de la reducció de l'ocupació, sobretot entre els menors de 30 anys.
I a la P7, a l'Aldea, ja només queda tallat un carril en sentit nord, amb 8 quilòmetres de lentitud. Recordem que aquest matí hi ha hagut un accident amb camions implicats en què ha mort un dels conductors i l'altre ha quedat ferit greu. Sintonitzes Ona la Torre, 107.0 FM i ona-latorre.cat. Ona la Torre, la ràdio de Torredembarra,
Vine i descobreix el gust de la calma amb plats de la terra i vistes úniques. Podeu trobar més informació a la web de Galera Group o al telèfon 600 433 213. Us hi esperem!
Si sou sensibles amb els animals, podeu col·laborar amb la nostra associació de gats abandonats, Torrecat. El nostre telèfon de contacte, 647-559-452. 647-559-452. Torrecat, ells t'ho agrairan.
El calaix obre i trobarà escultura. És l'hora d'obrir el calaix. Aquests són els seus continguts. Els clàssics de la Natalia Cerezo obren programa. Avui us recomano cap al far de Virginia Woolf.
I el gènere negre i de misteri obrirà la secció de les entrevistes. Raquel Gamed Serrano torna a la càrrega amb una novel·la d'intriga sense perdre la denúncia social i el seu segell personal, que vesteix uns personatges molt ben trebats. Alguns callen, altres maten, publicada per Pagès Editors.
Sí que és veritat que és la primera vegada que toco el que seria el subgènere d'enigma pur, novel·la negra, perquè hi ha denúncia social, però cert que abans havia fet thriller, havia fet suspens psicològic, però allò de dir enigma, enigma, doncs és la primera vegada...
El Premi Gran Angular 2025 ja té nom i cognoms. Llorenç Capdevila és el guardonat amb l'obra El Jimmy Lejanis, una història musical d'amor i família que ens ha encantat, publicada per Cruïlla. En el fons del fons explica la mateixa història, que és la història d'un jove que es fa gran i que s'enfronta al futur.
Agaféssim qualsevol novel·la juvenil, ens trobaríem en el fons amb aquesta història. En el cas del mitos, com molt bé Mònica has observat, s'enfronta al futur furgant en el passat. I si teniu més ganes de literatura, hi trobareu les recomanacions de tres editorials, Abastar, Trípode i Onix.
El calaix, ho fan possible Mònica Sussies, edició de continguts, producció i presentació, i Josep Maria Soler, edició sonora i muntatge tècnic. El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
El calaix. El calaix obre i trobarà escultura. Obrim el calaix de les seccions. Clàssics literaris amb Natàlia Cerezo, escriptora i traductora.
Avui us recomano cap al far, de Virginia Woolf. La senyora Ramsey promet al seu fill James que l'endemà aniran d'excursió al far amb barca. Però el senyor Ramsey s'hi nega de seguida perquè farà mal temps. A partir d'aquesta petita anècdota coneixem el Ramsey i els seus estius a l'illa d'Escay, Escòcia. Els personatges passen les vacances com qualsevol altre any. La Lili se centra en la seva pintura. El senyor Ramsey, filòsof, rondina de tot i de tothom,
La senyora Ramsey, diplomàtica, voluble, és el cor on batega la família, el planeta cap on graviten els altres, fins i tot quan ja no hi és. Cap al far és una obra mestra mostrant les alegries i les tragèdies del dia a dia, les que passen més desapercebudes, però que també són determinants per saber qui som. La veu narrativa, omniscient, però amb una focalització que va saltant de personatge en personatge, serveix per mostrar al lector tota la seva complexitat psicològica.
Som el que deixem veure els altres i el que ens guardem per nosaltres. Som el que diem i el que callem. Som els grans gestos amagats en accions tan simples com agafar una pera d'un fruité. Som petites espurnes de temps, també.
Guspira sense importància que brillen un segon i tornen a apagar-se en la immensitat que són els anys. Un rere l'altre, els dies s'apoderen dels Ramsey i dels seus amics, de la casa d'Estüeig, del passat. El James no farà l'excursió promesa al far fins molts anys més tard, amb els seus fills. La vida ha canviat, ni tan sols els records són els mateixos. I Wolf ens arrossega aquest món íntim i universal des de la primera paraula.
«Si demà fa bo, segur», va dir la senyora Ramsey, «però t'hauràs de llevar amb el sol», va afegir. Aquestes paraules van suscitar en el seu fill una alegria extraordinària, com si fos cosa decidida que farien l'excursió, i que aquell somni, que esperàvem tan d'impaciència que semblava que s'hagués allargat anys i anys,
es compliria després d'una nit de foscor i d'un dia vela. Encara que tot just tingués 6 anys, pel fet de pertànyer aquell clan nombrós de persones que són incapaces de separar un sentiment d'un altre i no poden evitar que les expectatives de futur
amb les seves penes i alegries, entervoleixin el que en aquell moment tenen entre mans, perquè són gent a qui ja de petits qualsevol tomb de la roda de les emocions té la capacitat de cristal·litzar i mortalitzar l'instant en què els omple el desànim o l'exhultació, en James Ramsey,
que estava assegut a terra retallant dibuixos del catàleg il·lustrat dels Air Army & Navy Stores mentre la seva mare li parlava, va investir de beatitud celestial al dibuix d'una nevera. El veia urlat d'alegria.
El carretó, la màquina d'assegar la gespa, la remor dels pollancres, el follatge esblancaït abans de la pluja, el gretllà de les graules, els cops de les escombres, el frufru dels vestits... Tot això s'ho representava colorit i perfilat de tal manera que ja formava part d'un codi particular.
d'un llenguatge secret seu, tot i transmetre una imatge de severitat austera i altiva, amb el front prominent i els penetrants ulls blaus que tenia, absolutament francs i purs, i una lleugera expressió de disgust per la fragilitat humana que feia que la seva mare, mentre observava com resseguia amb precisió el contorn de la nevera amb les estisores, se l'imaginés de vermell i hermínia als tribunals,
o resolent un afer greu i transcendental en alguna situació crítica de la vida pública. Però no farà bo, va dir el pare d'en James, aturant-se davant de la finestra de la sala.
Obrim el calaix de les recomanacions de lectures. Libres per créixer a qualsevol edat és el lema de l'editorial Abastar. Nascut el 2023 al Baix Empordà, és un editorial independent que treballa en l'edició en català de material d'aprenentatge per a grans i petits i també donen servei a mestres d'infantil.
Materials que moltes vegades no es troben en llengua catalana, com quaderns d'estimulació cognitiva, entreteniments en català o llibres per compartir amb els petits de la casa. Un projecte de Javier Cortadellas i Judit Pujador.
Bon dia, sóc la Judit. Hem fet una editorial nova que es diu Abastar, Eines d'aprenentatge. A partir d'ara estem publicant sopes de lletres, entreteniments i talls en català que trobareu trimestralment a les vostres llibreries. Hem editat també uns quaderns d'estimulació cognitiva perquè puguem treballar la memòria en català.
I ara hem editat uns llibrets que es diuen estimat avi i estimada àvia, que són perquè els avis s'escriguin, expliquin la seva vida, la vida de la família, anècdotes, tradicions, que vulguin deixar els seus nets. Llavors són uns llibres molt bonics que els nostres nets tindran quan nosaltres ja no hi siguem, o abans, i que podran llegir el que els vulguem transmetre.
El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Raquel Gámez Serrano és graduada en Educació Social a la Universitat Oberta de Catalunya. Ha publicat, entre d'altres, l'any 2016 A la seva pell, novel·la finalista del Premi Tuber Melanosporum del Festival Morella Negra com la trufa.
L'assaig als CIE o la Il·legalitat Institucional de l'any 2017. No diguis res, publicada l'any 2018. Premi València Negra i traduïda al castellà. Mala bèstia, del 2022. Premi de la novel·la Ferran Canyameres i el recull de contes La balada del gos, editada l'any 2024. Des de l'any 2022 és la directora del festival Creixell Crims.
El calaix... El calaix obre i trobarà escultura. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies. Avui no callarem. El que potser sí que farem serà matar.
Molts haureu endevinat que el llibre que us comentarem avui és Alguns callen, altres maten, de la Raquel Gamed Serranó, publicat per Pagès Editors, que no para d'escriure i que ens torna a acompanyar avui. Benvinguda, Raquel.
Moltes gràcies, bon dia, Mònica. Bon dia tot el dia, que ara dèiem és bon dia, sí, és bon dia. Sempre és bon dia per llegir, sempre és bon dia per entrevistar-te, i segons com, sempre és bon dia per matar literàriament. Això sempre, això sempre, i senta molt bé.
Sí que sinta molt bé. Jo vegades ho penso. Hauria de fer una mininovel·la? Només per desestressar-me dels dies que tinc dolents. Sí, eh? De veritat. És que és una cosa que analitzes tot, eh? I després et quedes tan ampla. I saps que no has fet res dolent, que no tancaran a la presó, que no has de patir la garjola... Senzillament, no és res. Només has deixat testimoni, allà... D'allò que dius, mira, avui tenia un mal dia, doncs, va, som-hi, a part totes.
T'ho recomano, t'ho recomano molt. Ella ens ho recomana molt i jo sé que ho recomano aquesta lectura, precisament perquè t'has endinsat en el misteri 100% mil per mil. A més a més, ja podeu fer una càbala, apunteu-vos tot en una llibreta, feu un tetris, és igual, una genealogia. No endevinareu mai qui és. Fins al final.
Això em fa molt feliç, eh, Mònica? Perquè, clar, això és el que pretens quan fas novel·la d'enigma. Sí que és veritat que és la primera vegada que toco el que seria el subgènere d'enigma pur. És novel·la negra perquè hi ha denúncia social, però cert que abans havia fet thriller, havia fet suspens psicològic, però allò de dir enigma, enigma...
Doncs és la primera vegada. Sí que vaig fer també l'assassinat de Cambra al Museu Nacional d'Art de Catalunya, que això sí que és enigma, amb un tall clàssic, però el que és purament el saber qui ha estat és la primera vegada. I també el motiu. És que, clar, aquí hi ha una barreja de novel·la negra i enigma, però sobretot sí que té un pes important l'enigma. Vol saber qui ha estat. També els motius, òbviament.
Sí, ho necessitem saber durant tota la novel·la i no hi ha manera, això és un patir, això és un patir. Però m'agrada que hagis dit, no només és enigma, perquè realment és una novel·la que toca moltíssimes coses. Denúncia social, misteris, emocions, secrets, l'ambientació que hi poses, és que és tot, és les vides de les persones, l'anar més enllà, el per què de les coses, vull dir, enllaçar-ho tot...
No és fàcil. No, no és fàcil. No és fàcil, però la vida no és fàcil i darrere de cada personatge és com nosaltres, darrere de cada persona té moltes capes. Una cosa és la imatge que té de tu la gent i una altra cosa és com ho vius i les relacions que tu saps. Les famílies, per exemple, són com una institució tancada. Tot ha de quedar a dins, almenys el que...
A priori no sembla maco. I l'Església, per exemple, és una institució que també és molt opaca, com qualsevol institució, i a mi m'agrada posar finestres a les institucions. Ja ho saps, he fet presons, he fet els CIE, i he fet la família també, tocava l'Església.
L'església també, i té un paper important aquí, però no només se centra en l'església, jo penso que, a més a més, la mirada que jo has posat està molt bé. Jo vaig penjar un post a Instagram i molta gent m'ha preguntat un via crucis. Què és això del via crucis? Què podem explicar del via crucis? Doncs, primer de tot...
El que el lector es trobarà, que a més a més és molt apreciable des de l'inici, és l'estructura, perquè està dividida en els passos del Viacrucis. Trobaran aquests passos que a més a més estan subdividits en petits capítols de quatre,
que en teoria és el número, diuen, de 10, no? Perquè el número 1 és 10, i després la Santíssima Trinitat, que és el 3, no? I aquí tens el 4. I aquest Via Crucis és molt simbòlic, perquè sí que és cert que hi ha com un petit epígraf a cada capítol que té una mica, t'avança una mica de què anirà...
aquests quatre subcapítols, però també és molt simbòlic perquè la protagonista, la Joana Badell, passarà un autèntic viacrucis en tota la novel·la. La novel·la al temps intern són 15 dies, tot passa en la Setmana Santa i serà el seu propi viacrucis i, a més a més, arrossegarà a tots aquells que li vulguin ajudar.
I ara agafaré només una de les cites, que és la segona estació del Via Crucis. Diu, tu t'has entrenat per això tota la vida, per saber portar bé una creu. La Raquel s'ha entrenat tota la vida per posar-nos una creu per veure qui serà, qui serà, qui serà, qui serà. Dic, això jo li havia de dir.
Ja em va bé, de veritat. És que no hi ha més horrorós que, clar, et cau el llibre de les mans quan estàs llegint un llibre de misteri i d'enigma i és previsible. Clar, se t'en va tota l'emoció. No, no, no, aquí l'emoció és fins al final. A més, a més, parlàvem de l'ambientació i jo penso que és molt important perquè això se situa a la fosca. El nom...
Sí. El nom ja ho diu tot, ja no cal anar res més. O sigui, la Fosca, el Via Crucis... Sí, és una urbanització, la Fosca, que pertany a un poble que és Can Rapturet, que també ho diu tot, que era Campadris, però hi ha una llegenda que ha anat...
passant per diferents generacions i al final s'acaba una mica dient-se Can Retoret, diguéssim que puja un esglaó més i és més digne Can Retoret que Can Pedrís i són espais que són ficcionats, vull dir, no és que existeixin els dos.
Però m'ha agradat molt perquè m'he hagut de documentar molt, tot i que no hi ha... Bé, això no m'agrada gens quan escric que hi hagi palla, no hauria d'haver-hi veritat palla, però de vegades hi ha en aquells llibres, veritat que per gruix, doncs amb l'ambientació aquí...
podries haver ficat qualsevol cosa, però no, només m'agradava acompanyar, ficar el lector d'alguna manera dins d'aquella ambientació, amb aquella olor d'encens...
amb aquella lluminositat entre els clars oscurs i amb el so dels peus picant el mabre de l'església, per exemple. Aleshores, és una pinzellada només, però per fer tot això sí que hem hagut de documentar, perquè, òbviament, cada objecte de l'església té un nom molt específic i que normalment nosaltres no ho sabem. I, aleshores, conforme m'anava documentant, és que he descobert un món... Tinc els arxius allà.
però són molt interessants. El que passa és que toco els temes que toco i no vull aprofundir, però pel tema del salivat, el tema del salivat, jo vaig arribar a una tesi universitària que vam fer sobre els capellans que abandonen l'església
I clar, els capellans que abandonen l'Església, la gran majoria, segons aquesta tesi, es tornen a casar, perquè, òbviament, la religió que et diu que l'home, o ets ministre de Déu, o has de formalitzar una família, si vols tenir fills, si vols tenir relacions, perquè tot el que no sigui tenir relacions per un objectiu com és tenir fills tampoc es contempla, doncs la gran majoria que ho feien,
que deixaven l'església i es casaven, acabaven divorciats.
I això em va patar una mica el cap i dic, però com pot ser, si a més a més el divorci és una de les coses que no t'has de separar, no et pots divorciar, allà sí que trencasperes. I doncs té un sentit, i és que ells no han tingut cap mena d'entrenament al no sortir amb parelles, al no saber què és la família política, no tenir fills, vull dir que com antigament, el que passa és que abans s'aguantava i ara no.
Ara no aguantem massa coses, però també està bé. Diuen que no aguantem res, dic home, no aguantem res. Hi ha coses que abans eren per nosaltres impensables, ara aguantar-les. Està bé, està bé. Ara has entret un tema que a mi... A mi m'encanta. Jo, senyores, no llegiu la Maxwell. Llegiu la Raquel Gámez, perquè ara ella parlava de celibat. Raquel. Però és que quin capellà més mono que tenim.
A veure, sí, hi ha una mica d'atenció sexual. La veritat que en les meves novel·les, que són molt negres, tampoc és que hagués tocat aquest tema. Hi ha el tema de la sexualitat, ara que parlem també del salivat, però jo penso que li dóna el puntet. Li dóna el puntet, hi ha una atenció sexual. L'únic que sí que podem dir és que la Joana Badell, que és la protagonista, sent una atracció sexual des de l'inici per aquest capellà, que no deixa de ser un home.
Però tenim un capellà que és molt bona persona, vull dir, és molt correcte. Sí. Segueix les normes fins al final. Sí, sí, però també és humà, eh? També és humà. Però, clar, no ho podem explicar tot. No, no. Perquè si diem que ho fa bé però és humà i els hi deixem aquell dubte de què passarà? Clar, i això no se sabrà fins al final. I fins al final ja us ho dic jo ara. Heu de llegir tota la novel·la.
Bé, tenim aquest capellà que també patirà, perquè, clar, patirà la Joana Badell, patirà el capellà, aquí pateix tothom. I després a mi m'agrada el tema dels veïns. Ui, els veïns, els veïns és tot un tema. I tenim els Gil, l'Agnès, la Teresa i el pare, que tela el pare... Bé, no us podeu imaginar...
Si us toquen uns veïns com els Gil... Sí, sí, sí. Vaneu la casa i marxeu de lloguer. És que t'he de dir una cosa, Mònica. Aquesta novel·la a mi se'm va acudir perquè quan vaig venir a viure aquí, a Creixer i a Tarragona, no coneixia ningú. I vaig conèixer una veïna passejant el gos, l'otípica. Si tens un gos, coneixes... És veritat, coneixes més gent o almenys més ràpid. I em va explicar que l'estaven assajant. Llavors ella...
parlant, diu, ah, tu què fas que escrius? Dic, novel·la negra. Diu, ostres, diu, això és una història d'aquestes que tu escrius, em diu. Ja la pots escriure. I, evidentment, aquest és el punt d'inici, perquè no té res a veure ni els personatges ni absolutament res. Només el gos que surt, que és la Tina, que es diu igual que la seva gosseta, però allò va acabar
acabar bé, vull dir, si la pobra hagués de passar tot el que passa a la Joana Badell, Déu-n'hi-do, no? Però va ser per això, o sigui, va ser pel tema que li estaven assajant uns veïns, i aquí hi ha els gils, que són una mica perapunyetes, per dir-ho suau. A mi m'encanta, perquè tot aquest perfil de ara generalitzaré, i ja sé que no està bé, però que sempre diem, tots aquells que van a missa
Pel·ligro, pel·ligro, diuen els pobles petits. Doncs els gils són dels que van a missa. Per tant, pel·ligro, pel·ligro. Sí, sí, sí. Això es diu molt veritat. No tothom, òbviament. No tothom, perquè hi ha a tot arreu. Però tenen aquesta fama. Darrere d'aquestes tasses és qui menys tu esperes. I el que sembla més així, més religiós, que no té maldat, que tal...
I no, tothom, doncs creients o no creients, hi ha gent que no se li pot fer ni un favor, i altra gent molt maca. Igualment és una novel·la de contrapunts, perquè et topes amb l'església, però també et topes amb...
amb un capellà que vol fer bé les coses, també la Joana Abadell, que no hi creu, i el capellà sí. És una novel·la que tracta el tema amb molt de respecte i, sobretot, em posa el focus a tots els punts. Vull dir que, en aquest sentit, se li dona veu a totes les posicions.
Ara m'ho has posat molt bé, perquè tinc... Entre moltes altres notes, has de dir que has treballat molt bé el tema de les reflexions, no?, sobre la religió, l'ataïsme... Com pot ser que algú que cregui en l'existència del dimoni i no sigui capaç de creure en el creador que ha creat les muntanyes, que li ha donat la vida? O sigui, és veritat, no?, podem creure en el dimoni i en Satanàs i en totes aquestes coses, però clar, no, no, però amb Déu no, eh?, Déu no existeix.
És que fas reflexions molt bones. Sí, sí, perquè realment, a veure, jo m'he criat en una família molt religiosa i jo em vaig criar en un col·legi també molt religiós. Jo anava a les Toracianals de Gràcia, a Barcelona, i d'alguna manera després, evidentment, vas llegint i vas allunyant, però em feia molta enveja a la gent que era o atea
o molt creient. Em fa molta enveja, jo em vaig llegir tot Saramago perquè em va agafar una dèria i soc molt així, molt bèstia, que quan m'agrada una cosa m'hi fico i no m'hi fico per poca cosa, i em vaig llegir tota l'obra de Saramago, i ell era ateo i ho deia, i a mi em feia molta enveja, perquè no està en aquest dubte. Per això aquestes reflexions, que jo sí que estic dins d'aquest dubte,
d'alguna manera abocat a la novel·la per això penso que és una novel·la que fa reflexionar que no es carrega res sinó senzillament posa sobre la taula aquests dubtes i convida l'actor a reflexionar de la mateixa manera que em fa molta enveja la gent que és tan religiosa perquè té un coixí té un coixí
De fet, hi ha una frase que ara no me'n recordo com va, però que ho diu el narrador, que ho pensa la Joana Badell, que és que de vegades ella creia en els somnis o en la seva mare, crec, quan la vida és massa dura per ser atea. És que ser religiós d'alguna manera t'acompanya i si et passa alguna cosa greu tens aquí demanar-li consol. Ser ateo, doncs la vida és així i ja està, ets molt dur.
Però què sabem del cert? Entre blanc i negre, què sabem? Vivim en la fe, perquè no sabem res. No sabem res. I per tant, jo penso que la novel·la sí que aconsegueix aquest contrapunt entre els personatges i entre la trama.
Trobaré una novel·la, com sempre jo dic, que és de les que m'agraven, perquè te la pots llegir com una novel·la de misteri i fins aquí, o si vols, realment et sacseja amb reflexions com aquestes i, clar, tampoc no podem anar-nos més enllà, no podem explicar massa més, però és una novel·la que arriba, però això ja ho anireu a descobrir. És la llàstima que no és un club de lectura, és una entrevista. Després, el que sí que no m'agradaria deixar-me és el Vilagut i el Clot, que són els...
Els urbanos. Els urbanos. Ja he batejat tothom, aquesta novel·la. És policia local, que nosaltres, clar, en llocs petits, sempre dèiem els urbanos, me n'han recordat una mica aquests típics tòpics quan són comunitats petites. Sí, però...
Pensa que aquesta novel·la, com sempre, com totes, per poc que surti la policia, que aquí en surt força, però per poc està corregida per un mosso d'esquadra. I el primer que em va dir, no pots dir Urbanos, no pots dir Urbanos, perquè és un poble. I jo li deia, no, però fixa't qui diu Urbanos, perquè...
Normalment es parla de la policia local, de les dependències de la policia local. Qui diu urbanos? Ho diu la mare de la Joana Badell, que s'ha criat a Barcelona, al barri de la Mina. I, a més a més, amb la seva manera de parlar, que ella parla diferent de la resta, i ella diu urbanos a mi, urbanos a mi. M'encanta, aquesta senyora m'encanta. És un personatge...
que sembla que diguis, mira, és com estar allà i sembla que no hi sigui. És el meu predilecte. Anava a dir, sí, sí, és com si no hi fos, eh, la senyora? Sí. Però hi és més que tu i que jo juntes. Sí, sí, bueno, com les mares, de vegades. Sí, sí. Com les mares. Un personatge que sorprèn moltes vegades. Sí, sí. I penso que és un bon puntal per la seva filla. Sí, sí, sí.
I els policies, el Vilagut és una picada d'ull, veritat, el pare de la novel·la negra en català, que és en Tassis, en la Bíblia Valenciana, i també el Clot, té un puntet còmic,
Té un puntet que són entranyables, que la policia local no pot investigar delictes de sang, però ells fan el que poden i són, a més a més, un contrapunt, un que n'està fart i un altre que està supermotivat. Jo penso que els diàlegs d'ells, almenys jo m'ho vaig passar molt bé escrivint-los, no sé com es llegiran, però són molt graciosos.
Jo penso que sí, que a més a més li donen molta vida a la novel·la. Per tant, ja veieu que si ara féssim un recull de la recepta d'aquesta novel·la, seria una llista molt llarga d'ingredients, perquè té de tot, té de tot. Té moltes mirades, té molts personatges, no excessius, però tots tenen el seu què i tots hi posen aquest punt de salsa. Per tant, és meravellós. Jo no sé si vols afegir alguna cosa més. Penso que hem fet un bon tastet, però hi ha alguna cosa que em deixi? Alguna cosa que diguis...
Jo crec que no t'has deixat absolutament res. El que no es pot explicar. El que no es pot explicar. També hi ha un punt del paper de l'Església que està fent ara amb la migració, és un puntet, també hi ha un puntet, però no excessiu. Vull dir que el tema està molt clar. Quan comences a llegir la novel·la ja saps, més o menys, el tema és força clar de què va.
Tinc moltes notes, però si les llegís, penso que us donaria massa pistes. Abans de llegir, alguns callen, altres maten, de la Raquel Gamed Serrano, publicada per Pagis Editors. Una altra obra mestra. Gràcies, Raquel. Moltes gràcies, Mònica. Molt generosa, gràcies. El calaix, pobre, li trobaràs cultura.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
Obrim el calaix de les recomanacions de lectures. La passió per la literatura va empènyer Pilar Blasco a crear l'editorial Trípode l'any 2018. Trípode, del grec Tres Peus, és físicament el símbol perfecte de l'estabilitat, que es trasllada a l'editorial amb tres fonaments. Els bons autors, la complicitat amb els lectors i l'amor per la literatura.
Editorial independent en llengua catalana hi trobem novel·la, poesia, relats breus, biblioteca del modernisme i vides privades. Entre el seu catàleg d'autors i autores hi trobem Teresa Costa Gramunt, Mònica Miró, Núria Mirabet, Eulàlia Armengol, Anna Pasqual i Abraham Moïno. La seva recomanació la trobareu a la col·lecció Vides Privades.
Hola, soc la Pilar Blasco de l'editorial Trípode. Com a novetat d'aquesta setmana us vull recomanar, us recomanaria moltes, però com que és un sol llibre em centro en Quan érem irlandesos de Ramon R. És un llibre que és un gènere híbrid, mig novel·la, mig assaig i mig literatura del jo. Quan comences el llibre ja posa i si tot és i no és.
D'alguna manera és arrel d'un viatge seu a Irlanda, doncs ens introdueix en tot un món rodejat de pensaments sobre, en fi, sobre la literatura, sobre la vida. Un llibre esplèndid que és un Ramon R, que si el coneixeu, per mi, doncs aquí, bé, ha fet una obra extraordinària, que realment...
Quan l'agafeu, és un llibre curtet, és breu, i t'enganxa una barbaritat, i és un llibre que es presta a fer lectures i relectures, perquè cada vegada descobrirem coses noves. És un llibre amb molta veracitat, molta autenticitat, que realment gaudireu moltíssim, i a més us embuireu de la literatura irlandesa, de literatura catalana... Bé, en fi, és un llibre difícil de definir, perquè ja dic, és un gènere híbrid, però que t'enganxa una barbaritat.
El calaix, obre'l i trobaràs cultura. Llorenç Capdevila és professor i escriptor. Ha publicat a les novel·les...
Serra Llonga, l'últim bandoler, del 2006, El secret del bandoler, Premi Gran Angolà de novel·la juvenil 2007, i les novel·les infantils L'èlia va de boli, del 2013, i La revolta dels pollastres, Premi Ciutat d'Atenia de novel·la infantil, publicada l'any 2022. Col·labora habitualment a Regió 7 i al diari Segre. El calaix, el calaix sobre li trobarà escultura...
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies. Heu escoltat aquesta sinopsi i nosaltres començarem aquest viatge perquè el Jim i la Janis és un viatge musical.
Un viatge d'aventures, de conèixer-nos, de memòria, d'amor, de mil i una coses i amb la passió i la mirada de mitos. Aquest jove que jo us dic que us enamorarà, us farà riure i a vegades potser s'haurà posar una mica nerviosos, però quan acabeu el llibre el tornareu a començar perquè l'enyorareu.
Llorenç Capdevila, enhorabona per la novel·la i pel premi. Moltíssimes gràcies. Escolta, gran angular, però tu ja estàs acostumat, aquest és el tercer. Sí, però a veure aquestes coses, acostumar-t'hi no t'hi acostumes mai. Sí, és veritat, l'he guanyat tres vegades i la primera vegada va ser fa 18 anys...
Llavors encara, diguem que s'empenjava l'etiqueta d'escriptor jove. Tenia 37 anys, tot i que en el camp de la literatura una jove durant molt de temps. Quan els futbolistes es jubilen, els escriptors encara ens diuen joves.
i l'he tornat a guanyar al cap de 19 anys i l'havia guanyat entre mig també amb l'herança del vell pirata, sí, sí. Però, com dic, un tampoc no s'acaba d'acostumar mai a això i fa la mateixa il·lusió cada vegada que el guanyes perquè és un premi, vaja, que és un premi important, és un premi d'aquells que donen prestigi a una carrera literària.
Donen prestigi a més a més. Penso que moltes vegades hi ha aquesta controvèrsia dels premis, però ja us dic jo que és ben merescut perquè és una història fascinant i apassionant, però a més a més l'abasteixes molt bé. Tenim el Mitus, aquest xicotet de 16 anys que s'acara,
a la vida, a la família, a tot el que li ha passat. No és fàcil posar-se la pell d'un adolescent i menys en els temps que corren que tot és tan fora de lloc. No tenim una seguretat, tot és per sempre. Viuen una generació tot molt volàtil i accelerat. I posar la mirada del mitos davant d'un passat, d'una història del passat,
No sé, penso que és una idea molt original i uneix generacions, Lorentz. Sí, de fet, si ho mirem bé, qualsevol història protagonitzada per un jove, qualsevol novel·la que acabe qualificant-se de novel·la juvenil, en el fons del fons explica la mateixa història, que és la història d'un jove que es fa gran i que s'enfronta al futur.
Agaféssim qualsevol novel·la juvenil, ens trobaríem en el fons amb aquesta història. En el cas del mitos, com molt bé, Mònica, has observat, s'enfronta al futur furgant en el passat.
buscant en el passat. I potser aquest és l'element que defineix el personatge. Esclar, el mitos és això, és un noi que es fa gran, és un noi que té el seu caràcter, té un punt de vista de la vida bastant pessimista, viu en aquest...
en aquest entorn on tot passa tant de pressa, on passen tantes coses, però aquesta també és una característica que defineix el mitus, que defineix potser molts adolescents d'avui dia, però que al capdavall ha definit els adolescents al llarg de tota la història. Un dels meus objectius escrivint aquesta novel·la és també demostrar
que els joves d'avui, en el fons, no són tan diferents com els joves de fa 50 anys. Perquè sí, ha canviat l'entorn, ha canviat el context, ara hi ha les xarxes socials, ara hi ha els mòbils, hi ha les pantalles, que fa 50 anys no hi eren,
Però l'essència de l'adolescent, l'essència del jove, en el fons no ha canviat i no pot haver canviat. Pobres de nosaltres que amb 50 anys la naturalesa humana canvies, perquè voldria dir que anem cap a una degeneració...
immediata. Fa 3.000 anys ja ho deien els grecs, ja ho deia Aristòtil, em sembla que éreu Sócrates, ara no sé qui era, que deia els joves d'avui ja no són com els d'abans. Avui en dia els joves parlen malament els pares, no respecten els mestres, i això es deia fa 3.000 anys.
Sí, cada generació ho ha dit, això, cada generació. Per tant, un dels objectius del llibre justament és aquest, mostrar com els joves d'avui segurament tenen més valors dels que els adults ens pensem i els joves d'abans potser també tenen més tarambanes del que recorda la nostra nostàlgia.
Escolta, ara m'has capgirat fins i tot la mirada a mi, perquè ara rebaixo to i intento ser una mica més condescendent amb els joves, perquè jo a vegades penso, quan penso que
Aquesta canalla, aquests pensaments que ens diuen, aquesta canalla, és que nosaltres no ho érem així, penso, Mònica, t'has fet gran. Quan diem aquestes frases, és aquella sensació de fer-se gran. Ara m'ho has arreglat una mica, eh, Llorenç? Però quan érem joves, els nostres pares ens diien coses molt semblants a les que diem nosaltres als nostres fills. Certament és així, eh? I clar, quan ens comencem a analitzar, després penses...
Si els pares deien i tu ara dius el mateix que diuen els teus pares, això vol dir que no anem tan malament. Tu ho has explicat molt bé. Ja fa 3.000 anys ja passava. Doncs tenim aquest mitos que és un jove que sempre, com molt bé t'ho dius, veu el got mig buit. Però, afortunadament, trobarà la Jana que veu el got mig ple. Aleshores tenim aquestes dues mirades d'adolescent. Però ara també posarem la mirada a l'avi.
Aquesta història d'amor no estem desvetllant res perquè ja ho posa la sinopsi, no? Una carta que és la que comença la novel·la i que... Ai, que ens va enamorar a tots perquè l'amor... Què tindrà l'amor, Llorenç? Que tots... És igual que en parlem una vegada com dues, com tres, com tres mil, que sempre ens acaba enganxant aquestes històries d'amor.
A veure, l'amor segurament és el sentiment més fort que tots experimentem, amb tots els nivells que es pugui experimentar, i l'amor, en el fons, mou el món. No és un tema en el qual hagi centrat gaires de les històries que he escrit,
però sempre costuma ser-hi al darrere. I en aquest cas, doncs sí, és veritat. El Jimmy Lajanis, tot i que diria o voldria pensar que no és exclusivament una novel·la d'amor, doncs sí que també té molt de novel·la romàntica.
i, de fet, explica dues històries. Explica la història del mitos, que és aquest noi jove que també, en certa manera, descobrirà l'amor, però paral·lelament explica la història del seu oncle, del Jaume, que va escriure una carta i que aquesta carta... De fet, el que mou els personatges joves avançant la trama és...
fer arribar una carta que va escriure l'oncle Jaume a la seva destinatària, a la qual no ha vist des de fa 50 anys. I aquesta és la trama, també segons com ens ho mirem. És a dir, com el mitos, acompanyat de la Jana, volen fer arribar una carta escrita a algú a qui el redactor no ha vist des de fa 50 anys.
perquè fa 50 anys hi va haver una història d'amor molt intensa entre dos joves hippies que els agradava molt la música. La música, la música, que jo diria que també és protagonista en aquesta novel·la.
Vull pensar que sí. Aquesta és una novel·la amb banda sonora. Amb una banda sonora. A més, és un dels objectius. L'objectiu de la novel·la, o un dels objectius, segurament era connectar les dues generacions. I la música em serveix per això.
I, per tant, a la banda sonora, si mirem la llista de cançons, veurem que hi ha músiques molt diferents, perquè hi ha des de música trap molt actual fins a música psicodèlica dels anys de finals dels 60 i principis dels 70. I mentre plantejava aquesta trama i aquestes connexions,
doncs també m'anava donant, no és tan diferent, que hi ha punts de connexió, però jo evidentment, i suposo que no se sorprendrà ningú, si dic que d'entrada la música que més escolto és més potser la dels anys 70 que no pas la...
La música urbana actual. Però escrivint la novel·la he descobrit aspectes positius amb el trap i amb el rap i amb la música del Kendrick Lamar, del Cetangana i del Drake, que són, per dir-ne, trets dels que apareixen a la novel·la. Bé, doncs hi ha unes lletres interessants i de vegades una lletra del Drake potser no és tan diferent de la lletra d'una cançó dels Pink Floyd.
i això ho he intentat també reflectir una mica en la novel·la i la llista de reproduccions hi és al final de la novel·la hi ha la llista de totes i a més a més a Spotify es pot trobar la llista del Jim i la Janis Sí, sí, d'aquí al final de la novel·la a mesura que vas llegint vas buscant les cançons fins i tot us les podeu anar posant jo ho he fet i llegir fragments de la novel·la amb la música de fons perquè també fa molta gràcia
En aquest viatge de lliure aquesta carta és on viurem moltes descobertes, que penso que també és un dels objectius del mitus. L'amistat, com es viu l'amor, la família...
les relacions, com veu el món. Ja sabem que amb el got mig buit, això ja ens ha quedat clar. A més, hi ha un detall molt bonic que no comentarem, però que va resumint etapes de la seva vida, però que això ja ho descobrireu vosaltres. Per tant, fem aquest viatge amb el mitos, que és tota una aventura per anar-se descobrint, perquè això passa a l'estiu.
que és quan tens tant de temps, no? I què fan els joves si no treballen a l'estiu? Doncs coses d'aquestes, buscar destinataris de cartes, Llorenç.
Sí, sí, esclar. És una mica connectant amb el que deia abans. Una història... Els personatges et diuen també, et porten una mica a la història i fins i tot al gènere. El personatge del mitos, que és el que mou la novel·la, sense el mitos aquesta novel·la no existiria. Al capdavall la trama, doncs això ens explica...
en què al mitos li passa una cosa que el canvia i que el fa madurar. I, per tant, li han de passar coses, perquè això passi. A més a més, li han de passar coses que siguin interessants, perquè si no fossin interessants no donarien lloc a una novel·la. A tots ens han passat de coses, potser no a tots ens han passat coses per fer-ne una novel·la,
però a tots ens han passat coses que ens han canviat, que ens han fet ser grans quan érem joves. En el cas del mitos, és el que li passa aquest estiu. Tot comença quan coneix que el seu oncle, un oncle amb qui no ha tingut gaire bé relació, està moribund, molt malalt a l'hospital,
i ell ha d'agafar la responsabilitat de fer-se càrrec del gos, de l'oncle i del seu pis, i a partir d'aquí tot arrenca. I ell en aquell moment encara no sap que aquell estiu viurà coses que li canviaran la vida i que el faran madurar. I entre aquestes coses, que és clar, que han de tenir un punt de novel·lesc,
hi ha viatges, hi ha sorpreses, i hi ha fins i tot això, el descobriment de l'amor, fins i tot. Hi ha moltíssimes coses. Jo penso que hem fet un tastet i hem parlat de tot. El que sí que m'agradaria fer un incís, perquè cada lector o lectora hi troba els seus punts en què connecta més. I a mi una de les coses que m'ha agradat precisament és la relació amb...
entre el mitus i la seva àvia, i el mitus i la seva mare. Són pinzellades perquè passen moltes coses, però són fantàstiques. No diré res de la mare, però sí que hi ha una frase, una gran frase. Diu que la iaia ha dedicat la vida als altres, al marit, al germà, a la filla, al net, i no sé si mai li ha agraït ningú. Això només és una pinzellada. Sí, sí, bueno, escolta.
Carà, és que les padrines moltes vegades són les que deixen una herència immaterial més important als nets. I no sempre se'ls reconeix, o com a mínim no se'ls reconeix en vida.
i moltes vegades els nets s'adonen de l'herància immaterial, ja dic, perquè esclar, quan els padrins es moren, doncs sí que deixen una herància material moltes vegades, però l'herància que deixen els nets és una herància immaterial
d'un valor sovint incalculable i segurament molts nets se n'adonen quan ja no són a temps d'agrair-ho. Per tant, volia en aquest cas que el mitus en fos conscient quan la padrina encara és vida. N'és molt conscient. Jo penso que la malaltia de l'oncle Jaume també provoca tot aquest apropament. Però, dintre de tot aquest matibull de coses que viurà el mitus, l'haureu de llegir. L'haureu de llegir.
El que sí que m'agradaria és acabar l'entrevista fent un petit qüestionari per descobrir una miqueta més d'en Llorenç Cantavila. Què et sembla, Llorenç? Bé, a veure, això fa molta por sempre. A veure si me'n sortiré. Farem el que podrem. Vinga, t'atremiràs? No seràs com el mitus, eh? Tu és del got mig ple. A veure, va. Som-hi.
Una cançó com a banda sonora de la teva infància? Uf, de la meva infantesa, a veure què et diria, una cançó. Segurament, clar, a casa no teníem ni tocadiscos. Per tant, et diré, no sé, les que cantaven els pallassos de la tele, els Gavis, Fofós, Miliquis i Fofitos. Sí, sí, sí, el recordo, el recordo. I un record d'aquesta infantesa?
Doncs mira, un record, et podria dir, quan la tia Maria, a casa amb nosaltres hi vivien dues ties solteres, germanes del meu pare grans, i la tia Maria era la que ens explicava els contes. I jo penso que si em vaig enamorar de les històries de ficció, i per tant em vaig acabar convertint en lector, va gràcies als contes que ens explicava la tia Maria que amb prou feines havia anat a escola.
Això sí que és un regal, eh? Això és una herència immaterial de les que tu deies. Poses música quan escrius? Normalment no, però quan escric una novel·la amb banda sonora com aquesta, i és la segona vegada que em passa, llavors sí, vaig escoltant les cançons de les quals es parla la novel·la. Estimar. Si dic estimar, tu què diries? Tant com es pugui. Arrels. El picat. Un plaer.
Llegir. Un luxe. Llegir a qualsevol hora. Bona aquesta, m'agrada. Un àpat. Truita de fredolix. Un espai de nostàlgia? El to salt de la corona, el picat. Cultura. Literatura. Un museu que voldries tornar a visitar? L'Ermiteix, a Sant Petersburg, que ara mateix és complicat.
Quina enveja, no hi he pogut anar, però és on està a la llista, m'encanta. Un llibre important per tu? Jo confesso, del Jaume Cabré. Quin llibre estàs llegint? Ara mateix estic rellegint K. L. Reich del Joaquim Amat Piniella. Escriure? Quan puc i com puc i sempre que puc.
I que així sigui per molt temps, perquè amb els fruits que dona, com el Jim i la Janis, és una meravella. Llorenç, moltes gràcies per l'entrevista i també per haver dit que sí al qüestionari i sense saber què t'havien preparat. Molt bé, gràcies a vosaltres, ha estat un plaer.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
Obrim el calaix de les recomanacions de lectures. A les col·leccions d'Onix Editor hi trobareu art, novel·la, poesia, infantil i juvenil. Diversitat de gèneres per triar. Entre elles, El llegat del saurí, de Llorenç Avinyó, Lluny del Parnàs, d'Anna Folk i L'estiu a tres bandes, de Marta Malleu. En poesia, destaquem l'obra Retrats de la frontera, de Joan Albert de la Penya i Un botó per cada trau, de Matilde, Nuri i Espona.
Òscar Esquerda, l'editor, ens proposa una lectura. Hola, mira, soc l'Òscar de l'editorial Onix. Jo us parlo d'un llibre, a Vierna, que l'hem publicat a l'Alicia Ventura, i és un llibre que us trasllade al segle XI. Us parlo d'una noia, la protagonista, Vierna, que és una noia molt avançada pel seu temps i que és copista de pergamins al monestim. A partir d'aquí, l'autora fa una novel·la medieval molt bonica on hi va regir el thriller i on ens fa referències a lo que van ser els primers catalans.
Estic segur que us ho agradarà perquè donen moltes referències. Hi ha un índex que us situarà a la lectura en el que són personatges històrics i de ficció i els fets històrics. Així la lectura us encaixa perfectament al que va ser el nostre passat. Moltíssimes gràcies. El calaix... El calaix sobre ell trobarà escultura...
És hora de tancar el calaix. Unes setmanes més ho han fet possible Mònica Sosies, edició d'encontinguts, producció i presentació, i Josep Maria Soler, edició sonora i muntatge tècnic. El calaix, pobre, li trobaràs cul.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
El Calaig, un programa d'on a la torre per a la xarxa.
Tu compañía de telefonía en Torredembarra es EGM Telecom. Te ofrecemos llamadas y datos ilimitados en tu teléfono móvil por solo 25 euros al mes. Y atención, si contratas la fibra óptica con nosotros disfrutarás de 500 megas en tu hogar más un teléfono móvil con 60 gigas de datos y llamadas ilimitadas todo por solo 40 euros al mes.
Para más información entra en egmtelecom.com o llámanos al 611-527-377. 611-527-377. EGM Telecom, tu compañía de telefonía de proximidad. Noticias en xarxa.
Bona nit, són les 10, us parla Mercè Roura. El president en funcions a la comunitat valenciana, Carlos Mazón, ha comparegut aquesta tarda a la Comissió d'Investigació sobre la Dana a les Corts Valencianes. Mazón ha dit que ell no tenia responsabilitats operatives i ha recordat que ja ha assumit les responsabilitats polítiques per la tragèdia amb la seva dimissió. L'encara president de la Generalitat Valenciana ha acusat el govern espanyol d'eludir responsabilitats i de fer-lo servir com a excusa per tapar les causes reals de la tragèdia.
Sé que mis errores han servido para transmitir una imagen de lejanía de la emergencia que dista mucho de ser real. Y sobre todo soy consciente de que, a pesar de haber acreditado la falta de información por parte de las agencias estatales, mi persona sigue siendo la gran excusa política para tapar las causas de la tragedia. Excusa política para tapar y para justificar la ausencia de colaboración del gobierno de España en la reconstrucción y para eludir las responsabilidades propias del gobierno.
L'oposició ha carregat contra la compareixença de Amazon, el que ha acusat de no respondre a les preguntes dels diputats de la comissió. I els serveis d'intervenció especialitzada, el CIE, per donar resposta a les víctimes de violències masclistes, han atès més de 12.000 persones entre gener i setembre d'enguany. El gruix de víctimes, poc més de 10.000, han estat dones, mentre que hi ha hagut 100.000... 1.480 fills i filles atesos.
La resta d'atencions han estat adolescents. La consellera d'Igualtat i Feminisme, Eva Menor, ho ha dit després d'inaugurar un CIE a l'Hospitalet de Llobregat, el 21è que es posa en marxa en el conjunt de Catalunya.
I el programa més digital de la Generalitat de Catalunya per combatre la bretxa digital entre la població preveu una formació de 90.000 persones fins a l'estiu de l'any que ve. I 6.000 d'aquests seran interns als centres penitenciaris. Aquest serà el desplegament més gran de capacitació digital en entorns penitenciaris fet mai a Catalunya. Hi ha molts reclusos sense cap coneixement digital i aquesta formació el servirà per quan sortin de la presó poder accedir a serveis i buscar feina.
I els darrers dos anys precisament s'han destruït 3.000 llocs de treball en el sector de les oficines a la demarcació de Barcelona. Un dels sectors amb tasques més repetitives i automatitzables, que podria ser els que noten primer l'impacte de la intel·ligència artificial, és segons un informe de la Càmera de Comerç i de la Diputació de Barcelona. L'impacte de l'EIA podria estar al darrere de la reducció de l'ocupació, sobretot entre els menors de 30 anys.
I a la P7, a l'Aldea, ja només queda tallat un carril en sentit nord, amb 8 quilòmetres de lentitud. Recordem que aquest matí hi ha hagut un accident amb camions implicats en què ha mort un dels conductors i l'altre ha quedat ferit greu. Sintonitzes Ona la Torre, 107.0 FM i ona-latorre.cat. Ona la Torre, la ràdio de Torredembarra,