diuen molt més festiva. Francesc Balanyà, el periodista agrari de Catalunya, presenta cada setmana Arrela, l'espai agroalimentari de referència de les Terres de Lleida. Expliquem i analitzem les qüestions més rellevants de l'agricultura i la ramaderia del nostre país amb els principals agents d'aquest sector primari. Arrela, el programa agrari d'UAU Lleida Ràdio, cada setmana amb Francesc Balanyà.
Tu compañía de telefonía en Torredembarra es EGM Telecom. Te ofrecemos llamadas y datos ilimitados en tu teléfono móvil por solo 25 euros al mes. Y atención, si contratas la fibra óptica con nosotros disfrutarás de 500 megas en tu hogar más un teléfono móvil con 60 gigas de datos y llamadas ilimitadas todo por solo 40 euros al mes.
Para más información entra en egmtelecom.com o llámanos al 611-527-377. 611-527-377. EGM Telecom, tu compañía de telefonía de proximidad.
És l'hora d'obrir el calaix. Aquests són els seus continguts. Agatha Christie és la reina del misteri i els seus llibres continuen ben vius. Una dona amb caràcter i una gran escriptora que va marcar una època i un gènere i que avui...
El calaix. Història viva és Barcelona i en Jordi Amat ens en fa un recorregut des del 1975 fins al 2025 a les batalles de Barcelona, publicat per Edicions 62. Molta gent ha llegit els llibres dels que jo parlo, molta gent se'n recorda dels episodis dels que jo parlo i d'alguna manera el llibre és una autobiografia de diverses generacions que han tingut en la ciutat la seva manera de comprendre-se ells mateixos, no?
Hi ha aquella frase tòpica d'Ortega quan diu que un jo és jo i la seva circumstància. I la ràdio també és història i ben arrelada a les nostres vides. Ludmila La Cueva ens acompanya per parlar-ne, des del seu compte, els missatges xifrats de Ràdio Andorra. És que la història aquesta, el relat, se situa en 2, 3.
que és la Segona Guerra Mundial, i l'any 1967, quan el general Charles de Gaulle va venir a Andorra per primera vegada com a copríncep. Llavors vaig pensar, és que és el nostre copríncep. Ell se'n va a Londres durant la Segona Guerra Mundial i parlava a través de la ràdio amb aquests missatges, amb aquests discursos tan potents, demanant la llibertat de França i ajudant a la resistència.
I en un gir de guió celebrem que sumem unes noves jornades de literatura negra i criminal. Obre portes per primera vegada Caldes Criminal i ho compartim amb la periodista cultural Conxi Sánchez Ruiz. Són aquestes coses que a vegades en el cap ja el tenia, de feia bastant temps, no? I a més el fet d'anar a festivals, perquè és una cosa que m'encanta, festivals de novel·la negra, i els conec molt sempre, se m'havia ficat, ostres, per què no...
Per què no organitzar un event d'aquest tipus, un esdeveniment així? A partir d'aquest punt, començarem a obrir els nostres calaixos per l'edició d'avui número 329 de El Calaix, temporada 7, capítol 24.
El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
Calaig actiu amb la gran dama del misteri, Agatha Christie.
El 12 de gener de 1976 ens deixava Agatha Christie, la dama del crim, a l'edat de 85 anys. 50 anys després, el seu llegat continua més viu que mai i és inspiració per a molts autors i autores. Agatha Mary Clarissa era la petita de tres germans. Fu educada a casa i va créixer entre els llibres de misteri que llegia la seva germana Margaret, signats, entre altres, per Conan Doyle o Wilkie Collins.
L'any 1914 es casava amb el coronel Archibald Christie de qui adoptaria el seu cognom. Un matrimoni que acabaria en divorci el 1928 i del qual nascé Rosalind Christie Pritchard Hikes, la seva única filla. Un divorci que arribava dos anys després que el coronel confessés el seu amor per una altra dona.
Precisament una de les situacions més misterioses i polèmiques viscudes per l'escriptora succeeix el desembre de 1926, l'any de la confessió del seu marit. Va desaparèixer durant 11 dies, creant un gran estat d'alarma.
És que la van trobar en un hotel de Harrogate. La seva versió fou que havia patit un atac d'amnèsia degut a l'estat nerviós viscut per l'amor de la seva mare i la infidelitat del seu marit. Però, a hores d'ara, encara és un misteri i hi ha qui diu que fou un bon reclam publicitari. D'aquesta desventura se'n va gravar un film l'any 1979, sota el títol d'Àgata i amb Vanessa Redgrave com a protagonista.
En un gir de guió, l'any 1930 es casava amb l'arqueòleg Max Malouan. 14 anys més jove i aquí va acompanyant les seves expedicions al Pròxim Orient. Cadament segur van alimentar la seva imaginació i creativitat. Algunes de les seves novel·les en són testimoni. Però no és l'única sorpresa d'aquesta magnífica dona.
Sota el pseudònim de Mary Wismaycott, va publicar sis novel·les sentimentals, on mostra la seva faceta més íntima i s'endins en els drames humans en les relacions. Retrat inacabat de l'any 1930, iniciava aquesta trajectòria, que tancava el 1956 amb el doctor Eliet.
Autora de més de 80 novel·les i obres de teatre. Ha estat traduïda a 300 llengües i dels seus llibres s'han amenut uns 2.000 milions en anglès i 1.000 milions en traduccions. Creadora dels personatges d'Hercule Poirot i Mishmar Pell és l'autora més venuda de qualsevol gènere. Només la supera William Shakespeare. Calaix Actiu, secció de El Calaix, un programa d'on a la torre per a la xarxa.
No és la primera vegada que el nostre convidat està amb nosaltres en aquest programa. Avui ho repeteix i n'estem contents. Jordi Amat, filòleg i escriptor. En Jordi Amat ha publicat, entre d'altres, les biografies Els laberins de la llibertat i Vida de Ramon Trias Fargas, amb el qual va obtenir el Premi Gaziel de Biografies i Memòries.
L'assaig La primavera de Múnich i amb el pamflet La confabulació dels irresponsables l'han fet situar com un dels principals comentaristes polítics del present. D'altra banda, i si recordeu el títol El fill del xofer, fou un èxit majúscul de crítica i lectors.
Ha col·laborat durant anys a La Vanguardia i actualment escriu al diari El País, on coordina el suplement que es publica els dissabtes, Babelia. Ens formulem una pregunta. Avui Barcelona és la seva gent? Poques ciutats han travessat mutacions tan profundes com la de la capital catalana al llarg del darrer mig segle. Durprovinciana, durant la dictadura, ha ciutat democràtica durant els anys previs als Jocs Olímpics.
En aquest nou llibre d'en Jordi Amà, titulat Atenció, les batalles de Barcelona, ens proposa un exercici fascinant de crítica cultural en primera persona i interpreta com s'ha disputat l'imaginari de la capital en els últims 50 anys, assenyalant els malestars actuals i els que se'n beneficien.
No cal dir, doncs, que la identitat de la ciutat està en joc. Aquesta és la batalla principal de Barcelona. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
Avui us presentem un llibre diferent. Les batalles de Barcelona, d'en Jordi Amat. És el cinquè premi Bones Lletres d'assaig humanístic i a mi absolutament m'ha encantat. Ja sabeu que últimament l'assaig em té enamorada i direu, ens costa una mica, però jo us animo molt, sobretot perquè aquí trobareu molta, molta, molta cultura. Jordi Amat, benvingut. Com esteu? Encantat.
Bé, nosaltres ja vam quedar enamorats, ja ho vaig dir, amb el fill del xofè, que ens va agradar moltíssim i que també parlava d'aquestes històries reals, d'aquen Josep Pla i de tantes, tantes històries que són de la nostra terra i que no sabem. Aquí poses la mirada a Barcelona i jo començaré pel mig del llibre, ni pel principi ni pel final, perquè hi ha un capítol que parla de la teva Barcelona, no? I penso que l'he trobat absolutament preciós.
Gràcies, mira, gràcies, Mònica. El capítol al que et refereix és un capítol que parla de la relació amb la meva dona, de quan ens vam conèixer, que jo tinc la sensació que és a través d'ella que jo vaig conèixer la ciutat o la ciutat on he viscut la majoria de la meva vida. Jo vivia en un barri bàsicament pijo, que és a la Buona Nova,
I llavors vaig canviar d'escola i cada matí agafava l'autobús i anava a l'escola del carrer de Diputació, a l'Eixample, i allà vaig conèixer una noia amb la qual vam començar a quedar allà a passejar i després vam començar a festejar, com ho deien ja no els pares sinó els avis. I per donar autenticitat a la veu que explica el que explica el llibre,
Em semblava que era important parlar de com jo havia conegut la ciutat, de quines són les persones que formen la meva Barcelona, i això ho volia dir la Lluís, la meva dona, també els meus fills, amb els que al final del llibre anem junts caminant a veure el 47, i també el meu pare, que va poder llegir el llibre, i fa dues setmanes queda morir.
Bé, va poder llegir el llibre. No m'esperava, no? També és un homenatge per ell, suposa, no? Sí, sí, sí. Quan ho vaig escriure, ell estava malalt però es trobava bé. A mi em feia una mica d'angúnia d'explicar coses de la meva privacitat, però la vida que jo he fet en bona mesura ha sigut gràcies a aquella...
va construir i el que va fer, i era un noi que havia nascut a la Barcelona antiga, d'una família humil i que li havia anat bé la vida i que ens havia permès viure en un barri pijo. I llavors jo sempre, vaja, li he tingut un gran agraïment i no sabia massa què pensava del llibre. No li vaig explicar fins que ja estava molt avançat i per sort ho va poder llegir perquè el llibre es va publicar a l'octubre i en Carallera.
És un llibre que ja té un recorregut i és un llibre que sí, que evidentment parla de tu, parla de com també has viscut aquesta ciutat i explicaves en una conversa que havíem tingut anteriorment. Precisament és això, parlar de Barcelona i fer-ho. Això em agrada molt, que vas dir...
Però des de la teva posició, des de dir, bé, jo he viscut això, parteixo d'aquí, però Barcelona és molt més àmplia, no? I parlem de persones, hi ha una frase que repeteixes molt, que escrius molt i que m'agrada, no? La ciutat, qui és la ciutat? Qui fa la ciutat? I són les persones, però clar...
És complicat, això. Hi ha una frase que jo havia repetit alguna vegada, que sabia que era de l'alcalde Managall, que és aquesta de la ciutat és la gent. I després, fent la recerca pel llibre, em va sorprendre molt veure que era, analitzant un viatge que hi fa als Estats Units, el primer temps de ser alcalde, i diu que és un vers de Shakespeare. I jo, efectivament, vaig buscar-ho i l'alcalde Managall, jo ja sabia que era un molt bon actor de Shakespeare, però se'n recordava d'aquella frase.
Hi ha una qüestió quan es fa assaig, que és fins a quin punt hi ha d'haver una implicació de l'autor. Quin és el... si el jo importa o no importa. Doncs jo tenia molt clar que el motiu que em va... que va accelerar la redacció del llibre va ser una cosa, una vivència personal que va passar a tocar de casa meva. Jo he vist que en un carrer petenolitzat fa molt poc, una petenolització que ha generat una polèmica considerable.
A l'illa de cases del meu costat n'hi havia una que havia esdevingut amb la màtiga, que és Casa Ussola. Ara fa un any d'aquells fets, és a dir, del vent de desnonament d'alguns dels veïns que encara resistien després que un fons d'inversió hagués comprat la casa per treure els veïns de renta antiga,
i convertir-lo en pitjor temporada. I allà hi havia un professor que resistia, un professor d'institut. Llavors, veure d'una manera passiva com les aigües estaven arribant allà on jo visc i no tenir un compromís amb una situació que em sembla molt preocupant...
em semblava que ni ho podia deixar de fer i que quan ho expliqués jo ja havia d'estar present. L'opció per la que vaig optar a l'hora de fer aquesta reflexió compromesa amb la ciutat és d'una posició de privilegi, que és la meva,
En general, la gent sempre parla des dels marges, des de la perifèria, jo parlo des del centre. I des del centre vull entendre què està passant al centre i vull entendre què està passant a la perifèria. Llavors em va semblar que la manera que jo podia aportar algun element a aquesta preocupació que ens atreveix a moltes persones, que és la de l'habitatge, la de la vivència de la ciutat comú i acustil, era veient com els barcelonins, o com havia estat vist Barcelona,
al llarg del temps, a través de la cultura. Això vol dir com se n'havia parlat a les novel·les, com havia aparegut al cinema, quan es canta a la ciutat, com es canta i què es destaca. Llavors, la meva modesta aportació
a la preocupació per la ciutat, és fer aquest repàs de 50 anys de cultura catalana centrada en l'imaginari de la ciutat de Barcelona. I com que és la meva, per això té aquesta dismaquetus de la primera persona. Ell diu modesta, però creieu-me que des del 1975 fins al 2025, la feinada que ha fet i tot el que hi trobareu us encantarà. Assaig és una paraula que moltes vegades tira enrere
els lectors. En aquest cas, gaudireu com mai d'aquest repàs cultural, perquè és que, clar, parlem d'aquest final de la postguerra que sembla que hi ha aquesta transformació, aquesta transició, no comences amb la tensa transició, fins a 2025 que jo qui veig és aquesta marca Barcelona, aquesta ciutat que vosaltres que hi viviu dieu que esteu perdent. Llavors,
En aquests 50 anys, les novel·les, el cinema, la música, els concerts... És espectacular la feinada que es peta aquí en el llibre. Jo vaig estudiar filologia, o sigui, soc d'una formació humanística, però des de fa molts anys, molts, em dedico al periodisme cultural.
Llavors, combinar les eines que jo vaig aprendre a la carrera d'investigació en textos, en treballar els textos i la necessitat de divulgar-los per arribar a un públic majoritari,
és una cosa que a mi m'ha estat molt útil per fer un tipus de crònica cultural per a tots els públics. Una de les coses que més m'han agradat del llibre és que moltes persones que l'han llegit diuen que estàs explicant la nostra vida.
Hi ha una identificació, i això vol dir des de gent popular, vull dir gent anònima, gent comuna, fins a... L'altre dia, per exemple, m'ho deia la Bet Galí, l'arquitecte,
que va ser l'última parella d'Oriol Boigues, i que jo parlo d'una de les seves intervencions en una plaça, perquè llavors va fer els plans d'una biblioteca, la Biblioteca Joan Mireu. Llavors, molta gent ha llegit els llibres dels que jo parlo, molta gent se'n recorda dels episodis dels que jo parlo, i d'alguna manera el llibre és una autobiografia de diverses generacions,
que han tingut en la ciutat la seva manera de comprendre'ns ells mateixos. Hi ha aquella frase tòpica d'Ortega quan diu que un jo és jo i la seva circumstància. Per molts barcelonins la circumstància a Barcelona és determinant en la configuració de la seva personalitat.
això suposo que si vius a Tarragona potser també et passa però no sé si tu tens una relació
de manera tan intensa com la que tenen avui els barcelonins de llarga duració en la seva ciutat. Jo penso que ara a Barcelona nosaltres també ens la mirem, no? Quan hi anem, jo hi vaig moltíssim, i passejar pel centre a l'estiu per mi ja és, intento evitar-ho, no és Barcelona, jo ho veig igual, i quan vaig als barris penso que bonica és la Barcelona amb els barris. Sí, sí, hi ha aquesta...
Llavors, en aquesta... Això per lligar amb el que tu deies ara, aquest no voler anar, no? Jo fa anys que no vaig a la Boqueria, només accidentalment passejo per la Rambla, no vaig a la Sagrada Família, tampoc hi anava, però vull dir, no és un lloc on... Això que jo crec que és un sentiment molt interessant i inquietant, que és el de la despossessió, que és sentir que una cosa que ha actuat per tant...
per una determinada dinàmica que no depèn de tu i que a part saps que d'alguna manera també és bona per la ciutat, deixa de ser teva. I llavors mirar d'entendre com s'ha anat, com venint d'un moment de gran il·lusió la construcció de la ciutat democràtica
que comentàvem l'altre dia, eh? Aquella ciutat morta que narra la Montserrat Roig al temps de les cireres fins a la ciutat que ha recuperat l'orgull i que ho fa una enorme festa major que són els Jocs Olímpics del 92, val? I que hi ha com una mena de comunió dels barcelonins catalans i també d'espanyols, eh? Que senten que allò que ha passat és...
hem aconseguit normalitzar la nostra situació i volem celebrar-ho col·lectivament i ho fem amb una festa que tot el món reconeix que és un èxit, des d'aquell sentiment d'orgull fins al sentiment de despossessió, què ha passat? Llavors, jo crec que un dels llocs on trobem més elements per respondre al que ha passat és amb la cultura. És a dir, que quan la Lucia Ramis l'any 2008, ho dic de memòria però sé que és el 2008,
publica coses que passen a Barcelona quan tens 30 anys i la protagonista de la seva novel·la és una periodista professionalment precaritzada que es planteja les dificultats que tindrà per ser mare perquè no podrà tenir un pis i que, per tant, aquella ciutat on hi ha grues construint pisos que no seran parella, la viu amb una creixent hostilitat. Aquest és un sentiment que ha anat prenent força i d'alguna manera com un àlien
es va quedant atrapat dintre nostre. Hi ha un monstre dins de la vivència de la ciutat de molta de la gent que hi hem viscut i em sembla que no podem fer veure que aquest monstre no hi és i hem de pensar de quina manera podem treure'ns de sobre aquest monstre.
I el que el llibre pretén, a banda de fer un recorregut per la cultura catalana d'aquest mitjegle, des de la mort de Franco fins avui,
Donar-nos és, diguéssim, prendre consciència del que ha passat en la vivència de la ciutat. Tinc la sensació mòbrica que m'estic enrotllant com una persiana. Talla'm, és el favor de tallar-me. No, perquè m'agrada, perquè penso que ho expliques molt bé i ets tu qui ho has d'explicar. I ara enllaçaré, perquè hem parlat aquest temps de les cireres, de la Montserrat Roig i de la Lúcia Ramis, que són dues generacions absolutament diferents, però també hi ha una mirada que m'ha resultat molt interessant,
que és un film, Waiting for Barcelona, i m'agrada molt perquè tu parles que és una pel·lícula que té la mirada dels estrangers cap a nosaltres. Per tant, tu has fet un calidoscopi ple de mirades, la teva, la dels més joves, la de la primera generació, la d'ara, i això és molt interessant perquè es veu la ciutat des de moltes mirades i ens en convida.
Jo crec que hi ha dues pel·lícules molt conegudes que parlen d'aquest moment en què Barcelona, i això no és una idea meva, és un model de ciutat democràtica que acaba capturat pel capitalisme per convertir-se en una marca. Hi ha dues pel·lícules que d'alguna manera són les que encarnen això.
Una és Todas por mi madre, de Pedro Almodóvar, i l'altra és Cristina Barcelona, del Woody Allen. La pel·lícula del Woody Allen, que jo he de dir amb la boca petita, que m'agrada, perquè hi ha un consens dient que és horrorosa, però a més sona una comediata romàntica molt divertida, però envia una postal que és aquella que fa que, ostres, vingueren, que de casa ens tragueren. Rics, veniu aquí,
que disfrutareu, perquè aquí trobareu la guitarreta, el menjar bo i barato i la Sagrada Família. I a més, com que teniu pasta, podreu jugar un cassoplón, que és on nosaltres voldríem viure i sabem que mai hi podrem anar. Llavors, aquesta és una pel·lícula que quan es va estrenar a Londres, el seu productor va dir, ja veureu que gràcies a aquesta pel·lícula, que heu invertit turisme a Barcelona, vindran més visitants a veure's. Efectivament, ha passat això.
Llavors, quan estava fent la recerca sobre la ciutat, mirava quines pel·lícules surt a Barcelona. Llavors vaig trobar-ne una filming, que no sabia quina era, en blanc i negre, protagonitzada per un noi que recull Ferraria, un noi subsaharià que recull Ferraria per Barcelona. I és una mena de documental ficcional que es diu Waiting for Barcelona, d'un director finlandès de nom impronunciable.
Llavors, aquesta pel·lícula, de les que jo he vist, que n'hi he vist bastantes, és aquella on Barcelona surt més. I és una Barcelona que no ens agrada, perquè és la Barcelona de la misèria. Llavors, es donava la paradoxa fascinant
que aquesta pel·lícula on la Rambla surt com a cap altra pel·lícula és una pel·lícula no estrenada a Barcelona, no a més a per TV3, no a més a per BTV. I és la dels sense sostre, la dels sense papers, que venen amb una esperança que la realitat administrativa destrueix. I el personatge, que és un noi que vol treballar però no aconsegueix ser legalitzat,
i això el porta a una situació de molta angoixa, acaba sofrint una mena d'atac que demana un ingrés psiquiàtric i una meditació, i de sobte, baixa unes escales, surt al carrer i desapareix. S'ha esborrat i ningú se'n recordarà d'ell. Llavors em va semblar que cap al final, dir, escolteu, hem ensenyat moltes Barcelones, moltes Barcelones maques, moltes Barcelones de pijos com jo,
que estan angoixats perquè viuen el fet de ser progres amb una certa mala consciència. Però encara n'hi ha un altre que no està veient ningú i és tan real com les altres. I em va semblar que era útil anar acabant el meu relat amb aquesta pel·lícula i després d'això què? Llavors, una pregunta que jo m'he fet en els últims dos anys, diverses vegades,
i per això el llibre acaba amb el passeig amb la Llobesa i els nens cap al cine que la nena rob de casa a veure el 47 és què ha passat amb aquesta pel·lícula no? Perquè la història del Manolo Vital que jo no coneixia però que no era desconeguda ara precisament ha tocat una fibra sentimental de moltíssima gent i d'alguna manera l'exemple d'aquest
heroi en la ficció, lluitador en la realitat, però que la pel·lícula converteix en un heroi, ens interpreta i ens diu això és el que necessitem. És a dir, algú que d'una manera concreta identifica en el seu dia a dia com una acció de rebel·lia modesta pot millorar les coses. Llavors, em va semblar que col·lectivament havíem trobat en aquella pel·lícula un cert missatge d'esperança
que una lluita justa té sentit i és necessària. Jo estaria hores escoltant el Jordi, sobretot després d'haver llegit el llibre. Soc pesadeta, però us torno a dir, sisplau, llegiu les batalles de Barcelona. Perquè ja ho veieu, no? Tota la cultura que hi trobareu, a part que, clar, tu tens tot un bagatge, Jordi, i escoltàvem la teva biografia, nosaltres hem coincidit en algun...
en la roda de premsa i en el... Però, clar, penso que és trobar la fórmula, no?, de tot allò que has viscut, més totes les notícies que tu has de redactar o que estàs vivint, després traslladar-ho en aquestes pàgines no deu haver estat senzill fer tota aquesta construcció. Tu també has construït aquí tot un univers. Sí, jo... Vaja, em vas posar una mica vermell, però... Mira, jo veig...
començar a dedicar-me a la història cultural per 25 o 26 anys. I em recordo passant pàgines i pàgines de revistes esgrogeïdes buscant aspectes de com s'estava desenvolupant, com s'havia desenvolupat la cultura del segle XX a Catalunya. Llavors, una gran preocupació... Jo tinc dues virtuts.
Jo tinc molta memòria i soc un yonqui de la feina. I llavors una de les meves... Però no tinc més talent que aquest.
Llavors una de les meves preocupacions ha estat si jo he pogut acumular com un arxiu de la cultura del meu país, quina és la manera més persuasiva per poder transmetre aquest llegat. I llavors l'intent de trobar una manera
de divulgació d'aquesta cultura d'una manera atractiva en el discurs i a la vegada presentant aspectes que no formen part del discurs mainstream, i que jo a la vegada, diguéssim, en el llibre aquest concret de Barcelona, soc crític amb les elites econòmiques, però a la vegada soc crític també amb qui ha elaborat un discurs, a mi em sembla, antisistema, que no ha sumat,
Em sembla que és la manera com jo tinc de retornar els meus, que som els que compartim una determinada cultura, el fet d'haver estat un privilegiat per haver pogut estudiar molt, i haver-me pogut dedicar a això. I llavors aquesta mena d'escriptura de la qual Joan forma part i que d'una manera no sensibler
però sí emotiva, s'introdueix en el que està explicant, em sembla que és el...
el compromís que jo tinc amb els meus. És a dir, intentaré explicar-vos el que hem viscut. No ho faré adulant-vos, sinó fent-vos entendre la riquesa d'aquesta cultura com a eina de comprensió dels nostres temps. M'estic posant molt petulant, eh? Pots fer-ho. Però és la manera en què jo he volgut fer la meva feina
que si jo pogués dedicar-me només a una cosa seria a la divulgació de la cultura. Pots fer-ho perquè tens una llarga trajectòria i ara t'estava escoltant i pensava jo em moriré i em quedarà molta feina per fer...
Però molta. I al final el que has aconseguit és això una miqueta. Per això penso que és un molt bon llibre per recomanar. Perquè poses una mirada crítica a tot, busques i preguntes en cada una de les posicions. És igual quin polític ha estat, quina formació o quina associació. I penso que això també és molt important. La crítica i l'autocrítica. I saber mirar més enllà
d'una simple fotografia. I ara no són temps d'aquells. Ara és una fotografia i un crit. I penso que un ha de saber reflexionar. I és molt important. Jo sempre he pensat... Hi ha una frase que a mi m'agrada, que és que si penses, canvies. Me la quedo. I llavors... Després també n'hi ha una altra, que és que...
que em sembla que és clau en el llibre i per entendre la transformació de la ciutat,
que és que per poder fer s'ha d'haver pensat. I llavors en el cas de la democratització de Barcelona va ser possible perquè molta gent havia pensat com havia de ser possible, no? I es va trobar les persones, els tècnics i la pasta perquè aquest canvi fos possible. I la meva sensació moltes vegades és que aquesta sensació de paràlisi és haver pensat poc
perquè fa mandra pensar per canviar. I llavors, en el cas de la ciutat, l'èxit del 92, i aquesta ciutat admirada arreu, ha estat un ciclet que s'ha estirat tant perquè semblava que se'l podia, duraria per sempre, que al final s'ha trencat. I en aquest moment estem, i per això hi ha una dramaturga que m'agrada molt, la Victoria Spunsberg,
que parlo d'una de les seves últimes obres de teatre, que té com a protagonista també una professora que la fan fora del pis, llavors, quan la va estrenar al teatre lliure, va fer un col·loqui amb el públic, ella deia aquesta relació ambivalent entre estimar una ciutat que té hostil, no? Llavors, una vegada que tanta gent percep l'hostilitat com a sensació dominant del que estima, tens un problema. I hi ha gent que ha optat per divorciar-se i ha marxat de la ciutat,
No hi pot viure, perquè no pot pagar, perquè... X motius. A mi m'incomoda que el grup de WhatsApp de la meva escala de veïns sigui en castellà, però també sigui en anglès. Quan vaig arribar aquí els meus veïns parlava en català. Però d'alguna manera hem d'estar defensant aquest llegat, que és un llegat cívic.
i que és un llegat de tradició democràtica vinculat a una determinada cultura oberta, que és el que ha definit aquesta ciutat. I el llibre és dir-li a l'actor, escolta'm, tu, et traspasso aquest llegat perquè et pensis la situació en què estàs vivint. Aquesta és la vocació que té. És un llegat, eh? Sí, sí, clar. És un llegat.
És un absolut llegat. Jo sumaria moltes més coses. Estic molt contenta d'haver fet aquesta entrevista. Jo també d'haver-la tingut. Mira, d'haver trobat el llibre, perquè a vegades els llibres ens troban... Bé, jo no l'he trobat. Ell m'ha trobat a mi, en aquest cas. Ha estat una casualitat i em fa molt feliç que m'hagi arribat a la redacció.
I penso que m'acompanyarà moltes vegades, fins i tot ara quan vingui a Barcelona. Encara no he tornat a Barcelona després de llegir-me'l, me la miraré diferent. Sí, me la miraré diferent. Jordi, moltíssimes gràcies. Gràcies a tu, Mònica. Veig que tens dos cognoms totalment barcelonins. Ah, sí, s'ho sí, és guai. Clar, clar.
Sí, molt barcelonins i encara estic a la banda de Tarragona. També s'està molt bé. Ho haurem d'investigar. Aquí al meu barri, jo ara t'escoltava tu, jo pensava al barri on t'he vist que a l'inici estàvem sols, perquè era d'estiu, i ara hi ha moltíssima gent de Barcelona, que ara sí que són els meus veïns. Clar, clar, clar. Precisament perquè, clar, s'han hagut de divorciar i hem hagut de formar matrimoni aquí.
Al costat de casa, no? I, per tant, és un llibre interessant de llegir perquè, al final, el que passa a les ciutats que tenim, al nostre país, doncs, també afecta la resta, no? Sí, sí. Tots acabem tastant una miqueta, però...
Però bé, no us entretindrem més. Heu de llegir les batalles de Barcelona, aquests 50 anys que són un llegat d'en Jordi Amat, publicat per Edicions 62, que no ho hem dit, i res, ja treuen a les llibreries, i no correu. Aneu gaudint d'aquests 50 anys, eh? Sense presses. Jordi, moltes gràcies. Gràcies a vosaltres, una abraçada. El calaix. Si l'obres totes les setmanes, aquí mateix hi trobaràs cultura.
Rebem avui en aquest programa a Ludmila Lacueva Canut, una apassionada de la recerca històrica i que, a més a més, compagina la seva vida laboral amb l'escriptura. Ha col·laborat al programa Llibres & Company de Ràdio Nacional d'Andorra.
I publica articles al diari Bon Dia Andorra i té un blog anomenat llibreriadepioners.com. És autora, entre l'altres, dels pioners de l'hoteleria andorrana del segle XVI al segle XX, de contes de Nadal inspirats en moments històrics andorrans i en gènere negre, atenció als títols, olor de difunt i vots de sang.
Avui parlarem amb ella de la ràdio, la nostra estimada ràdio, concretament de Ràdio Andorra, que és la protagonista del conte d'aquest any, els missatges xifrats de Ràdio Andorra. Aquí Ràdio Andorra, emissora del Principado de Andorra.
Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Socies. Hem de dir llarga vida a la ràdio i la ràdio ens ha portat moltes, moltes històries i, evidentment, forma part de les nostres vides. Per què començo parlant de la ràdio? Perquè avui us porto un conte, i direu de Nadal, un conte de Nadal ja ha passat Nadal, però és que els contes de la Ludmila La Cueva
que surten per Nadal, són absolutament eterns i parlen de la història. Però, a més a més, a mi m'agrada perquè són bociners d'aquesta història d'Andorra que la tenim al costat i moltes vegades només anem a esquiar i a comprar. I Andorra és molt més. Què ens ha preparat aquesta enalumina? Els missatges xifrats...
de ràdio a Dorra. I és que sí, senyores i senyors, hi ha misteris fins i tot a les cabines de ràdio. Benvinguda a l'Utmila. Hola, què tal? Escolta, la teva imaginació no té aturador. Mira, sempre ja des de ben petita he tingut potser una creació massa gran, però això també li he de donar les gràcies a la meva mare que quan caminàvem de casa dels meus avis cap a casa
Traveçàvem prats, quan encara a Andorra hi havia prats al centre, i ella sempre m'explicava històries. Llavors jo crec que aquesta part d'imaginació, de creativitat, li dedica a la meva mare, la veritat. És que jo m'ho passo molt bé, molt bé imaginant, i sobretot imaginant històries andorranes.
Amb les novel·les de gènere negre de la Ludmila ja hem entrat en aquesta història, en aquestes cosetes que es van coent dins del Principat, però a més a més és molt bonic perquè són contes curts aquests, afortunada de tenir-lo a les mans, perquè no tothom el té a les mans, i que a més a més ja són...
Que tot en barra els espera, l'Utmila. La veritat és que aquest any, justament, els he enviat una mica més tard, per diferents motius, i és que ja m'enviaven missatges. Aquest any no fas el conte de Nadal? I doncs els esperen, perquè sempre recupero aquests bocinets de la nostra història, de coses o de tradicions que ja van desapareixent. I a mi m'agrada, justament, recollir aquests fets...
i amb una història de ficció donar-los el valor que es mereixin, sobretot que la gent les conegui i no les oblidi. Doncs jo he descobert moltes cosetes, entre elles, escolta'm, Charles de Gaulle. Sí, molta broma, eh? Ui, jo era un senyor de...
d'aquells de poca broma. Justament, és que la història aquesta, el relat, se situa en dos temps, que és la Segona Guerra Mundial i l'any 1967, quan el general Charles de Gaulle va venir a Andorra per primera vegada com a copríncep.
Llavors vaig pensar, és que és el nostre copríncep. Ell se'n va a Londres durant la Segona Guerra Mundial i parlava a través de la ràdio amb aquests missatges, amb aquests discursos tan potents, demanant la llibertat de França i ajudant a la resistència.
I nosaltres tenim Ràdio Andorra, que també és coneguda perquè durant la Segona Guerra no podien enviar missatges, no podien fer missatges parlats de les persones i només els autoritzaven a posar música.
perquè els nazis els tenien ben amenaçats. I llavors, a partir d'aquest fet real, el que he intentat, a través de la música, perquè sé que aquestes músiques arribaven a la resistència i que ajudaven a moltíssimes persones, i llavors vaig fer un lligam entre totes aquestes coses, que les coses són veritat,
Ràdio Andorra és un edifici majestuós que tothom hauria de veure i, a més a més, és la portadora d'aquest clam de llibertat.
Bé, visita obligada a Ràdio Andorra. Jo, quan vingui, a més a més, la vull anar a veure per primera vegada amb tu i amb el conte. Doncs això està fet. Quan vulguis, visitem, perquè realment t'impressionarà entrar en aquest edifici i encara guardar les màquines antigues. És, de veritat, una visita imperceptible.
Doncs preneu nota, quan pugeu a Andorra, perquè jo sé que molts i moltes encara feu aquest viatge, que s'adona a visitar ràdio Andorra. A més a més, parlem d'aquestes èpoques de guerra, parlaves d'aquestes cançons. Andorra era, diríem entre cometes, neutral.
Era un país neutral, però clar, entre França i Espanya, el cor dels Pirineus ens tenien la vista posada a sobre. I tot i que els alemanys van fer alguna que altra incursió, tot i ser un país neutral. Però és que a Ràdio Andorra, i fins i tot ara, molta gent m'explica que els pares, els avis,
escoltaven la famosa frase, aquí, Ràdio Andorra, i se sentia pertot arreu. Les zones de Ràdio Andorra arribaven cap al nord d'Europa, cap al nord d'Àfrica, tot arreu se sentia. I la gent ho té guardat, ho té com un tresor al seu cor, perquè eren moments que a Andorra hi havia llibertat, i tothom somiava amb aquesta llibertat, i amb aquesta pau que trigava a arribar.
Sí, hi havia llibertat, però també estàveu en el punt de mira, ja ho has dit abans, no quedàveu nets del tot perquè sempre hi havia algú que el vigilava, però tot i així, el canal de llibertat i l'enginy no van desaparèixer. Vull dir que la ràdio una altra vegada va ser aquesta eina imprescindible, que sabeu quantes persones va arribar a ajudar.
Moltíssimes, i pel que tinc entès, els missatges que passaven arribaven a ajudar. Però per mi aquest relat és també un homenatge, un homenatge a les persones que han treballat a la ràdio, a les persones que han lluitat per la llibertat dels pobles. I és un moment, en aquest moment, que tot és tan immediat i que tot passa i ningú s'atura a pensar el que estem vivint. És una manera de dir...
Aturem-nos i pensem el que va passar perquè no es torni a repetir. I és un bon missatge en els temps que corren, perquè hem començat el 2026 a top de metralleta, que dic jo, perquè sembla surrealista que estiguem al segle XXI.
Per això és bo de recuperar aquestes històries i per intentar no arribar a aquests fets tan dramàtics. Ja veieu que la Ludmila sempre barreja aquesta història al misteri, perquè també hi ha ficció, no tot el que passa a la novel·la. És que clar, jo no ho he dit en antena, però el primer que he fet és atracar-la directament i preguntar-li que era veritat i que era mentida.
perquè he quedat impactada amb el conte i jo pensava, ui... I clar, te'n vas a Google, te'n vas a l'Enciclopèdia, te'n vas a buscar... Ens has donat feina, eh, Ludmila, que ho sàpigues. I això és molt maco, perquè no ets la primera persona que m'ho diu, que llavors que he anat a buscar la història. I per mi això és un bé molt preuat, perquè així ens us endinceu més amb la nostra història, amb els nostres usos i costums. I si serveix per...
per posar el meu granet de sorra, perquè no s'oblidi aquests fets històrics, per mi és fantàstic. La literatura és el que té, siguin el format que sigui, en aquest cas són aquests contes de Nadal de l'1.000 a la cueva. Jo penso que al final hauràs de fer un recull i publicar-ho en recull. És que, de fet, amb aquest últim relat ja en són 18 els que he escrit. Un llibre molt, un conte molt adequat...
pels moments que corren molt ben triat i, a més a més, molt unit a nosaltres, perquè parla de la ràdio. Aquest país que és veí és una miqueta nostre, també. Mira, gràcies sempre per tots els detalls i per tota la feinada que fas, tant de divulgació com d'entretenir.
Obrim el calaix al periodisme i rebem a Conchi Sánchez Ruiz, periodista i que porta tota una vida vinculada a la cultura. Apassionada dels llibres, condueix el programa Sota les Llambordes a Ràdio Caldes. El gènere negre i criminal sempre l'ha fascinat i ha estat el motor per organitzar les primeres jornades de Caldes Criminal a Caldes de Montbui, el 27 i el 28 de febrer.
Apunteu-vos-ho a la vostra agenda. Sempre ens fem ressò dels festivals i aquests últims anys ja sabeu que el gènere negre, que està a l'alça, ha tornat a recuperar molts d'aquestes trobades.
Avui estem d'enhorabona perquè el que presentem és la primera, és el primer. Neix Caldes Criminal. Així que ja sabeu, 27 i 28 de febrer tenim una cita a Caldes de Montbui. A més a més, un espai que després de posar-nos amb la drenarina fins dalt al festival, ens podrem relaxar els balearis que tenen. En parlem amb la Conxi Sánchez. Conxi, benvinguda. Hola, què tal? Hola.
Per mi encantada de parlar amb tu, Mònica. Bé, companya de ràdio, a més a més, he entregat una mica a tornar-nos, o sigui, a conèixer-nos en persona, però ella també és una activista cultural de primera, defensora de la literatura i ho fa també a través de les zones. I a més a més, t'has animat, que no és fàcil, organitzar un festival de dos dies de gènere negre.
Són aquestes coses que a vegades en el cap ja el tenia, de feia bastant temps, no? I a més el fet d'anar a festivals, perquè és una cosa que m'encanta, festivals de novel·la negra, i els conec molt, sempre se m'havia ficat, ostres, per què no...
per què no organitzar un event d'aquest tipus, un esdeveniment així. Però tot va ser, farà un any, justament la Biblioteca de Caldes de Montbuí feia el 25 aniversari. És a dir, del 15 de novembre del 2024 al 2025, la mateixa data, es feia la celebració.
I recordo que la directora, la Clara, deia, doncs, ostres, Conxi, què es podria fer per tancar la celebració del 25 aniversari? I em va sortir així, tal qual, doncs, un festival de novel·la negra. I bé, doncs, és això que a partir d'aquí, jo, doncs, per què no fas el projecte? I sí, i t'he fet.
I em vaig posar, doncs, primer a pensar-lo, després, quan el tenia més o menys preparat, doncs, clar, aquí hi ha un pressupost, no?, i qui ha de fer el pagament, doncs, és l'Ajuntament. Doncs, clar, aquí amb la regidora de Cultura ja vaig tenir una reunió, vaig presentar-lo, se va haver de canviar, baixar el pressupost, doncs tornar a presentar, doncs en aquell moment dir, ostres, sí, que guai, que bé, no?,
S'havia de fer primer el novembre de l'any passat, del 2025, però justament el pressupost estava ja tancat i no es podia fer res, doncs es va allornar justament aquesta data, que és el 27-28 de febrer.
Finals de febrer sumem, i això és molt important, sumar un nou festival que parli de literatura, en aquest cas negra i criminal, que s'estan recuperant primeres figures i estan sorgint noves veus. I aquí tindrem una mica de tot, Conxi. Fem una miqueta de repassada el que hi trobarem.
Mira, trobarem el primer dia, que seria el 27 a partir de les 6 de la tarda, després de l'acte institucional, en què evidentment ha d'estar present l'Ajuntament, les autoritats, com és en aquest cas...
Concretament serà la regidora de cultura, la Iacusco, qui farà aquesta presentació. I a continuació ja comencem les activitats. Primer hi ha una activitat que són tres noies que han fet un treball de recerca que en aquest cas serà...
Es titula així Un viatge a la ment dels assassins d'alcaldes de Montbuí, no? Doncs és aquest treball de recerca que aquestes tres noies van fer l'any passat per acabar el que seria, doncs, acabaven el curs, no? I ja, diguem, de fet aquest any estan a la universitat, no?
I ja vam fer aquest treball de recerca que jo l'he trobat tan interessant, perquè per més que a vegades jo intentava buscar assassins a Caldas, sí, t'hi sortien alguns i tal, però no, és que aquí hi ha tota una història de temps, no?, i que no coneixes. I ho trobo tan interessant que dius, ostres, ja hi vaig demanar a aquestes noies si podien estar presents, presentar el programa...
el seu treball, i així començarem. I després tindrem un altre acte, que serà de tipus conversa, amb dos escriptors locals, com som Benjamin Recatxa i Neil Candle. Amb ells parlarem dels seus llibres, de les seves obres també totalment...
novel·les negres, com és Dies d'Araña, Vuitres i Ovejas, en el cas del Benjamí, i Les Flames de l'Odi, en el cas del Nil. Serà per aquí. I al dia següent ja comença tot el dia complet, matí i tarda. Matí i tarda. Jo sí que vull destacar aquest acte d'aquestes tres noies que m'han fet aquest treball de final de grau.
perquè aquí agafem la gent jove, que això és molt important, i el patrimoni local, que és la història local. Per tant, penso que és una molt bona taula rodona per fer territori. Però no ens podem adormir amb el temps, ens n'anem a dissabte, dia intens.
Sí, total, dia intens, total, matí i tarda, ja començant cap allà a les 11, perquè hem de tenir uns horaris que la gent no... que pugui, perquè si ho poses molt d'hora, és difícil que t'arribi, i més en una població que serà la primera vegada que fem aquest tipus de... que jo l'anomeno jornades, jornades de novel·la criminal, i és per això, i el títol Caldes Criminal, perquè és que
Perquè aquest títol, hi ha molts negres, no? Podien dir, doncs, que jo crec que ho veies noir, en aquest cas. Piana negra, aquests ja són més importants, no? Però tot va de negre. I sí que hi havia un, el Premià del mal, que ja em va agradar bastant, no? El titular ja havia canviat una mica. I jo vaig pensar, doncs aquí queda cal discriminar.
Queda perfecte. I aquí els protagonistes, evident, són els autors que assassinen, però en els llibres. Tot i que queda en els llibres. Per això he dit de Caldes criminal. O sigui, el crim arriba a Caldes, però...
Des de la literatura. Tenim grans figures, eh, Conxi? Jo crec que sí. Tots s'han de destacar. Per començar, el dissabte, a primera hora, la primera taula rodona, seran autors emergents, que seran primeres novel·les. I aquí estarà Joan Carles Ribori, Ariel Augusto, que en aquest cas és un jove,
Aquest any fa els 30 anys, en el cas de l'Ariel, i és la seva primera novel·la, però és una novel·la molt negra i està inspirada en la pròpia persona que vius. Tu a vegades canvia tot, no? Evidentment, en aquest cas és un jove totalment inofensiu i en la novel·la és un assassí. Això passa, eh? Ja ho descobrirem en la lectura.
Veig que també comparteix taula amb Josep Maria Prió. Exacte, que també ha fet una novel·la. En aquest cas és de relats. Són relats foscos, no? I aquí també és el primer llibre. A partir d'aquí, Josep Maria Prió farà...
Escriure és el que molts ja pensen en. Quan fas llibres de relats, doncs ja penses també en les novel·les. Però els llibres de relats són molt importants també, perquè jo els trobo superinteressants. Acabes una història i comences una altra, però te deixen un respiro per continuar. I per això trobo tan interessant aquests...
que més que són relats, ja dic que entrarien dins del negre, però sobretot és per la foscor, vull dir que és aquí i de por que també s'ha de tenir en compte. Després hi ha una altra... Hem d'accelerar una miqueta perquè no ens donarà temps, però la taula següent que la trobem molt interessant. Sí, súper.
Súper. Tenim la Rosa Olsa, l'Eva Arsa, l'Àngel... També tenim l'Anna Segimón. Exacte. Sí, sí, sí. Són tres autores molt bones, tant l'Eva Arsa com la Rosa Olsa, amb els déus anexos en la mort d'Alicia Pinós. Súper.
que estic segura que tu ja les has llegit. Sí, han passat pel programa. Sí, el cos separat de l'ànima o l'ànima separada del cos, és aquí el títol de l'Eva Rassa, i els marges de la Riera, que des de l'Anna Seguimont.
Tres novel·les molt importants. Després vindrà, d'aquí ja passaríem a l'hora del vermut, i estarà una altra autora molt coneguda, com és, i a més a més, comissària, comissària del... el que seria el Premià del Mal, Susana Hernández, i parlarà, o sigui, a banda, parlarà també dels festivals, perquè ella, com a comissària, coneix molt. També t'ho coneixes bastant, eh?
Però aquí ella parlarà i a més a més comentarem la seva darrera novel·la, que és Secret ofegats. Realment magnífic perquè és en dos dies una intensitat. Parlem de joves, parlem de literatura, parlem de primeres veus, de veus consolidades, de temes que ens afecten a tots.
Em sap greu haver anat tan accelerada, però volia parlar-ne perquè cada vegada que se celebren, en aquest cas parles de jornades, que són per parlar de la nostra literatura, s'ha de celebrar i s'ha de compartir. Conxi Sant Rull, moltíssimes gràcies. Moltes gràcies, Mònica. Un plaer.
El Calaix, ho fan possible Mònica Sucies, edició de continguts, producció i presentació, i Josep Maria Soler, edició sonora i muntatge tècnic. El Calaix, un programa d'Ona la Torre per a la xarxa. Sendes, un programa en el que caminem, fem excursions i viatgem.
A la xarxa més 25 minuts per suggerir visites a museus, a itineraris temàtics i a llocs plens d'encant. Per explicar fil per randa, rutes de senderisme. I per descriure viatges a qualsevol racó del planeta. Surt dels camins de sempre i endinsa't a les nostres sendes.
Bona la Torre, la ràdio de Torredambarra, la teva ràdio de proximitat.
Bona nit, són les 10, us parla Mercè Roura. Més de mig miler de persones s'han concentrat a les 7 de la tarda a la plaça Fra Bernadí de Manlleu per mostrar el seu condol. I respecte a les famílies i amics dels 5 joves que han perdut la vida en un incendi, en un traster, la passada nit. El president de la Generalitat, Salvador Illa, i l'alcalde de Manlleu, Arnau Rovira, han presidit un minut de silenci que ha acabat amb un sorollós aplaudiment.
La investigació dels Mossos per determinar les causes del succés continua oberta, però ja s'ha descartat que hi hagués hagut una explosió i tot apunta que els joves d'entre 14 i 17 anys haurien mort intoxicats. L'Ajuntament ha decretat 3 dies de dol.
Detectats set nou casos de pesta porcina africana, un dels quals a Sant Feliu del Llobregat i, per tant, fora de la zona zero inicial de Cerdanyola del Vallès. La troballa fa que el municipi s'incorpori a la zona del risc de la mateixa manera que Molins de Rei i el Papiol i els 12 municipis amb restriccions. La xifra de casos positius s'enfila als 162. Òscar Ordeig és el conseller d'Agricultura i Ramaderia.
i la novetat avui que els hi diem és que un dels positius es troba al terme municipal de Sant Feliu de Llobregat. Per aquest motiu, de les properes hores, el Departament d'Agricultura emetrà una resolució per restringir l'accés al medi natural de tot el terme municipal de Sant Feliu de Llobregat. La bona notícia és que no mourem el radi de 20 quilòmetres del radi de baix risc, de 20 quilòmetres, no hi ha cap granja nova afectada
Per cert, el sector primari del Delta de l'Ebre ha demanat una reunió urgent amb el president de la Generalitat, Salvador Illa, després de patir els efectes de la ventana Oriana el passat dissabte. Representants dels arrossaires del Delta, la confraria de pescadors de Sant Pere, Unió de Pagesos i la comunitat d'Arregants han decidit unir forces davant la gravetat de la situació després que la ventana hagi provocat la inundació d'almenys 400 hectàrees de rossars
importants anys estructurals a les plataformes de producció de molins del fangar. El sector ha acordat també demanar la declaració de zona catastròfica.
I el ple del Congrés de Diputats ha rebutjat la presa en consideració d'una proposició de llei de Vox per prohibir el burca i el nicap als espais públics. Junts ha votat en contra de la iniciativa, que al seu entendre no ho passaria, diu cap filtre europeu, i ha provocat la derrota del bloc de PP i Vox. El grup de Nogueres, però, ha registrat una altra iniciativa amb la mateixa finalitat, però amb un enfocament diferent.
I la caiguda de dues roques de 60 tones el passat dilluns que uneix Fonollosa, la carretera que uneix Fonollosa i Manresa, encés indignació al poble, demanen a la Diputació de Barcelona, que és titular, que vigili els talussos i faci una revisió de la zona.
La Biblia de la Música Latina